diumenge, 23 de desembre de 2007

OBJECTIU ELECCIONS: 9M LA GOVERNABILITAT

Les properes eleccions espanyoles del 9 de Març representen una magnífica oportunitat per a un catalanisme polític que camina a la deriva, tant per als de CiU com per als d'ERC i ICV-EUA.

És l'hora de la veritat, tots esperen que la maquina socialista necessiti de les seves mans per a poder tirar endevant, i tots volen i creuen poder ser indispensables davant la possibilitat d'un govern feble.

La paraula que s'escau en aquestes circumstàncies és la de inocència, doncs en 30 anys de democràcia, els polítics catalans no han après que l'estat espanyol no és feble, i que quan cal, dretes i esquerres s'uneixen i ens donen pel sac fins a fer-nos sagnar.
Però que hi farem, aquí tenim la veritable raó de perqué no tenim un estat pròpi, la ingenuïtat dels catalans.

Que esperin els convergents i republicans a les properes eleccions, que esperin. Perqué la tàctica de guerrilles que han dut a terme les anteriors legislatures està més que vista, sobada i ens la tenen presa fins l'últim dels nostres moviments.

Fem-ne una predicció. Tant CiU com ERC faran veure que mosseguen (en realitat es mossegaran un contra l'altre) per després barallar-se per l'òs de socis preferents.
I que n'haurà tret Catalunya com a país? jo us ho diré, res.

Només cal analitzar l'evolució de vots nacionalistes a les eleccions generals. En retrocés, lent, imperceptible, però constant.

M'agradaria poder mirar aquest poble als ulls i donar-los hi un missatge. Som un gran poble, i no ens hem de resignar a les despulles del menjar dels socialistes. No serem més socis preferents, no vendrem l'Ebre i no pactarem més.
El pactisme tant arrelat a Catalunya s'ha pervertit i dut a l'extrem. Us ho diu i garantitza un historiador. Sempre hem pactat però també hem estat disposats a lluitar, i ara només pactem, distorisionant el pacte per el pacte. I ens han agafat l'estrategia, se la coneixen i la manipulen.

La política és l'art de vendre un projecte, però també de dur-lo a terme. No podem renunciar sempre al nostre programa, pactar i dir "no patiu que ja ho explicarem molt bé a l'electorat, farem pedagogia".
I el nostre electorat està cansat de tant tactisme i pactisme, perqué hi ha massa tàctica i cap moviment.

CiU ha de ser l'escut de Catalunya i la llengua del seu candidat l'espasa. El poble vol veure que en som els defensors dels seus interessos, i que quan cal presentem batalla. Sense por.

És tant trista l'història recent del poble català, que encara recordem un dia que vàrem ser valents, l'11 de setembre del 1714, on el pactisme és va deixar de banda per demostrar que quan cal lluitar per les nostres necessitats i creences, ho fem. Sigui quin sigui el resultat.

Estem tant impressionats de que un dia fòssim valents que encara el recordem ara i basem la reconstrucció nacional damunt les cendres fumejants d'aquella derrota.
És més, aquella lluita ens va donar una cosa de la que no anem sobrats. Orgull de poble.

Les brases d'aquell fet s'apaguen, és l'hora que els representats polítics de Catalunya presentin batalla política al Congrés dels Diputats. Esquerra ja sabem que no ho farà, perqué tampoc no sap com, i ens toca a nosaltres ser els abaderats i defensors dels ciutadans de Catalunya.

No traicionem més la confiança dels electors perqué a tenor dels resultats les oportunitats s'acaben.

dissabte, 15 de desembre de 2007

NOVES GENERACIONS O L'AMENAÇA DELS PORCS VOLADORS

La notícia sobre la visita d'unes membres de les JNC a Cuba és d'actualitat sonant. S'ha aconseguit el cop d'efecte i els mitjans de comuniació anglosaxons a més dels ibèrics es fan ressó de l'espectacle. De fet la Sreta. Francina Vila es creu una nova estrella del firmament galàctic de les cocos chanel.

Amb l'evolució dels aconteixements surt a la llum la veritat. La visita i les seves consequències havien estat preparades, calculades, mesurades i estudiades durant mesos per part de la ment més brillant que poseeix actualment l'intelectual.litat dels cadells convergents, en Roger Albinyana.

Vaig tenir la sort de conèixer-lo a la FNEC, i puc assegurar que ja llavors el noi despuntava clarament. Era brillant, parlava idiomes, molta sang freda, ambició i claredat de paraula. Si a sobre i sumem les nules ganes de treballar pel país al món privat o a les Pimes de la terra (de les que em sento orgullós), ja tenim el coctel per triumfar actualment en política.

Repeteixo que les qualitats d'intel.ligencia, sagaçitat, ambició i la inexistència de currículum professional, són les característiques que defineixen el brillant jove polític d'avui. Ah! i no ens hem d'oblidar que la manca d'idealisme o patriotisme real també és condició sinequanum per esdevenir al triomf.

Tornant al tema, la planificació i execució de la visita cubana no era en absolut de recolçament a la democràcia sino per sortir als diaris.
De fet aquestes afirmacions no les faig jo sino el benvolgut cerbell de l'acció, el Sr. Albinyana, que en un acte d'estupidesa elemental (impropi d'una ment brillant com ell ha aconseguit viure i viatjar per mig món sense treballar), ha enviat un missatge secret i confidencial als membres de l'executiva de la JNC i que ha trasncedit sense discreció a tota Catalunya.

Aquí tenim les explicacions d'aquesta ment brillant i preclara.

http://adjunts.e-noticies.com/externs/externs_23161.rtf

Increible però cert.

Demano a Déu que torni el seny al país, i que s'acabin els polítics professionals de 17 anys que al fer-ne quaranta no han acabat la carrera ni saben el que és viure amb esforç i suor com la resta dels mortals.
De quina manera ha de tenir crèdit la política si ens endinsem en aquest abisme de vergonya.

dimarts, 20 de novembre de 2007

LES PARETS CALLARAN QUAN LA TERRA SIGUI LLIURE

He de reconèixer que la simple visualització d'aquesta frase ja em fa posar la pell de gallina. És llavors quan oblido tot allò que he après sobre política i moderació.

I és que aquesta afirmació, curta i simple està carregada de simbolisme i desig, i despulla la meva ànima fins a la gènesi de les arrels, projectes, il.lusions i esperances.

Reconec que no és un bon moment per fer afirmacions tant rotundes i categòriques (de fet segons alguns, mai és un bon moment per a fer-ho), però quan perdem allò pel qual lluitem, quan ho diluim en vagues metàfores políticament correctes, i carregades de por, és quan ens perdem a nosaltres mateixos.

Crec en el dret a la llibertat d'aquest poble, però també en que som absolutament incapaços de posar-nos d'acord en res.

Formen part d'un espai sociolcultural, el de Catalunya, que ha vist ha fet abans que ningú a la península, la revolució industrial, el romànic, l'humanisme, la il.lustració, el modernisme, el noucentisme i la creació d'un imperi mediterràni, que recordem amb anyorança i orgull, però també amb incertesa i por, puig no vàrem ser prou intel.ligents i agosarats de conservar.

Som un gran poble, però el problema ve quan hem de parlar entre nosaltres mateixos per a construir i fer avançar el nostre present.

La gran feblesa del poble català és aquest individualisme que ens porta a ser els millors artistes i empresaris, però que impedeix que actuem com a poble.

Admiro la capacitat que té l'Espanya interior per a construir els seus somnis col.lectius i la valentia i agermanament que demostren per protegir els seus interessos.

A Catalunya tenim les entitats financeres més importants d'Europa però no sabem aprofitar aquesta força.
Tot acaba quan ens hem de posar d'acord per treballar conjuntament.

L'edicifi que representa Catalunya esta a mig construir. Tenim bons fonaments, però ens barallem a l'hora de forjar la bastida, doncs volem que hi figurin els nostres colors abans de permetre els dels altres.
Llavors ens lamentem de la nostra dissort a tort i a dret pels pocs mitjans de comunicació que ens queden i ens fem les víctimes, quan en realitat, si no funcionem és per culpa nostra.

I és que la potència sense control no serveix per a res.

diumenge, 18 de novembre de 2007

LA FI DE LA TIMOCRÀCIA

L'estat de les coses actualment ens fa pensar que vivim en un món en transformació permanent i constant.
L'era de les comunicacions ha arribat, els canvis de mentalitat són patents i noves formes d'organització social transformen la manera que tenim de viure i veure les coses.
L'estat de desànim emperò vers la política en general és proporcional al ritme de canvis socials i aconteixements culturals.

Que significa això?

Doncs que l'orde polític actual no és sostenible dins aquesta societat. És massa inmobilista pel que fa a la rapidesa de canvis i necessitats, i l'enrocament i ceguesa de la classe política actual (i incloc a tots, inclosos els autoanomenats progressistes comunistes d'ICV) els durà a un col.lapse total.
És clar que no pronostico la fi de la democràcia parlamentaria, però si un canvi total en la seva formulació.

El temps de les grans lluites ideològiques ha passat, això és clar per a tothom, ni Marx, ni Engels ni en Konrad Adenauer tornaran a sacssejar les consciències d'una opulenta societat que no té temps d'aturar-se en meditacions profundes. Al menys mentres el nivell de riquesa augmenti al nivells actuals.
Ja no discutim ni fem guerres a nivell ideològic, però si que discutim pel nivell de gestió de l'Administració.
Aquí és on jo volia arribar.
L'actual sistema de gestió de l'enorme aparell burocràtic i de serveis socials estatal no pot continuar en mans d'homes i dones inexperts. Les garanties de l'anomenat estat del benestar són massa importants com per estar comandades per polítics de rompe i rasga i oradors brillants.

Una societat moderna, amb un aparell estatal com el nostre necessitarà de grups de tecnocràtes eficients i que es presentin a les eleccions amb un detallat programa d'execució i de millora dels recursos del país.

Obviament aquests dirigents estaran sotmesos a control parlamentari, però la societat exigirà l'òptim desenvolupament del recursos en mans d'especialistes reals.
Per fi acabarem amb Ministres que no tenen cap mena de titulació ni experiència laboral, per passar a tenir quadres directius amb experiència de gestió i millora de recursos.
Resumint, polítics realment professionals i no oradors brillants amb una capacitat nula de gestió, però brillant pel clientalisme de partit i la colocació de germans, amics i coneguts en una administració plagada de servilisme i poc preparada per resoldre els problemes reals d'una societat canviant.

diumenge, 4 de novembre de 2007

ARCA DE NOÉ

Amb aquest nom de resonàncies bíbliques s'ha batejat el projecte més important dels últims anys a Israel.

Es refereix a la construcció d'un bunker excavat a les entranyes d'una muntanya que ha de servir per salvar la vida dels polítics jueus en cas d'atac nuclear o bacteorològic.
Però l'interessant de tot això es comprobar que algun indici tenen els membres del Knesset sobre el que pot passar en un futur molt proper i com s'afanyen a tenir enllestit aquest refugi.

Calen quinze minuts de cotxe per una carretera que s'endinsa dins la terra per accedir a les portes de l'Arca (imagineu a quina profunditat es troba, com a mínim entre 4 o 6 quilometres sota la terra).

No podem dir que a Israel són previnguts, no....

CAMINANTE NO HAY CAMINO, SE HACE CAMINO AL ANDAR...

Bonica frase que resumeix senzillament la realitat de la vida, tots forjem pas a pas el nostre camí i dia rera dia la nostre ruta.

Però quin camí es forja avui Espanya (i per extensió Catalunya)? El d'un tren (TGV) que s'espera desde el 1992? El de les rodalies que funcionen dia si, dia no? El dels cotxes oficials dels membres del Govern? El de la incapacitat de l'oposició? El dels sopars oficials a carrec dels ciutadans?

Contrariamanet a tot aixó es constata que el país funciona i prospera dia rera dia, gràcies a l'esforç anònim de milers de ciutadans anònims que treballen i viuen dins la nostra comunitat.
És paradoxal veure que allò que depen del poble funciona, i el que depén de la classe política ni tira ni amb rodes.

Per acabar servidor vol expressar la seva indignació en veure que tant PP com PSOE només saben que tirar-se els morts dels atemptats pel cap. Han perdut la vergonya i la decència.

dissabte, 27 d’octubre de 2007

TICKET D'ANADA, I DE TORNADA?

No anem bé. Aquesta frase tot i ser curta es repeteix fins la sacietat i en moments inoportuns. Però en el sentit estricte de la paraula comencem a poder acceptar-la avui i a donar-li forma.

Cal que ens explanem més sobre els problemes de Foment amb el TGV-AVE? No. Rotundament no, perqué no són res més que un dels simptomes d'una malaltia que afecta a nivell global.

Molt a pesar meu constato el fracàs del catalanisme polític que dirigeix el Govern de la Generalitat, i més a pesar meu constato que l'oposició encara no sap que és oposició. Molt gran degué de ser la figura de'n Jordi Pujol perqué encara no ens hem recuperat institucionalment de la seva pèrdua.

Vivim moments perillosos, de desconfiança vers les institucions públiques, tant estatals, autonòmiques con locals, on la ciutadania constata que l'única preocupació de la classe política és tenir cotxe oficial, segurata i dietes pagades.

Em permeto la llicència de dir les coses pel seu nom, ja que alguns dirien que estem a la cua d'Europa, i jo crec que en som el cul.
Quina democràcia tenim que ningú accepta les seves responsabilitats de govern i dimiteix? Tenim algún gavinet de crisi en marxa per afrontar el desgavell de les obres del tren? Existeix l'oposició, o només es deixen veure a sopars oficials?

Ara la paraula la te el ciutada. Acudirem en massa al carrer a dir i fer pacíficament el que cal fer?
O també som part de la malaltia general que viu aquesta societat?

Espanya no va bé i el que és pitjor. Catalunya tampoc...

diumenge, 30 de setembre de 2007

LES PORRES COMUNISTES NO ENS FARAN CALLAR.

Lluny queden enrere aquells anys en els que els progres d'esquerres eren perseguits a Espanya només per pensar diferent.
I que aprop tenim dins nostres ulls les imatges de la policia catalana d'en Saura reprimint aquells que pensen diferent. Quina ironia.
Les porres que havien d'acallar les veus de la democràcia sadollades amb la sang d'homes justos ara tronen arrapades a les mans dels nous botxins, i que sense tremolar esmicolen les ansies de llibertat dels republicans catalans.

Homes lliures en una terra lliure! I que els botxins comunistes d'ICV tant acostumats a esdevenir hereus de les dictadures comunistes sàpiguen que no callarem.
La democràcia no és per a ells, car només entenen el llenguatge de les porres, aquestes mateixes que occeixen la llibertat a Birmània.

Però que recordin que no deixarem que uns comunistes pijos dictin el camí d'aquest poble, i que el preu del botxins que ara ens ataquen sera la seva destrucció.

Visca Catalunya lliure de pijos comunistes!

dijous, 20 de setembre de 2007

PASSAT, PRESENT I FUTUR

Parlant amb pares i avis, qui no ha sentit mai que abans la vida era més pausada, sense tantes presses i que no calia patir tant pel futur com ara?

Evidentment estem instalats dins d'un "estat del benestar"que ens proporciona comoditats que anys enrere eren inimaginables. De tota manera si que és cert que entre la gent hi ha com una mena de por a les incerteses del futur, a causa potser de la rapidesa dels canvis que viu la nostre societat.

És anecdotic que ara que gaudim de més benestar material temem les incerteses del futur. Allò que ha sigut vàlid tota la vida ara no serveix. Vivim de cremar, de consumir, tot el que comprem queda absolet en pocs anys (dvds, ordinadors, televisors, relacions, programes,...) de manera que ens sotmetem a un ritme de canvi neoliberal, que si bé ens proporciona plaer material, ens el nega a nivell de pau espiritual o mental.

Aquell ritme de vida americà s'ha instalat a casa nostra, a la mediterrània, vivim però no tenim temps per gaudir-ne. Sempre estem fent coses quan potser el que ens cal és repós mental, o el que abans s'anomenava el "dolve far niente" o no fer res.
Quan em deixat de contemplar la vida per passar a fer-ne d'actors pluriempleats?

A nivell personal em va xocar molt la frase que fa poc va dir un beduí del Magreb de nosaltres, els occidentals.

"Vosaltres podreu tenir rellotges però nosaltres tenim temps".
Simple, directe, veraç i demolidor.

diumenge, 16 de setembre de 2007

Hivern

Prat de la Riba començà escrivint al seu llibre que Catalunya es trobava en aquell en la primavera de la seva història.
Lluny quedava així el fosc hivern d'una nació que havia perdut la consciència pròpia i s'abocava a una primavera modernista encapçalada per homes d'una grandesa inigualable (Puig i Cadafalch, Torras i Bages, Jacint Verdaguer, Àngel Guimerà, Antoni gaudí, Domènech i Montaner, Isaac Albeniz, Enric Granados, el mestre Millet i molts d'altres encapçalats pel propi Prat de la Riba).

Però que podem dir d'aquella pedrera d'homes ilustres? Jo afirmaria sense embuts que s'ha esgotat i que tot indica que ens aboquem altre cop a un hivern fred i fosc, tot esperant que una nova forja d'homes aparegui i elevi la nostra cultura i país a l'excelència de la modernitat.

Només cal estar una mica al dia pel que fa a l'actulitat cultural i política i adonar-se'n amb resignació de la baixessa moral amb la que ens trobem.

Que es pot dir de la mediocritat del tripartit? És que no se quin dels tres líders té més perill. Un hippy podrit de diners i la seva megapija dona que són el baluart de les idees progres-cumba dels anys 70. L'altre que després de parlar amb els d'ETA i fer el rídicul s'ha demostrat en un gerent capaç i eficaç per a no fer res. No se'l veu per enlloc i només es preocupa de fer reunions per rellançar la seva imatge i poder viure del momio.
Pel que fa al nostre President, que dir? Que governa malgrat tenir 37 diputats de 135? Què no sap parlar sense adormir? Que és el poder ejecutiu i l'únic que executa és una pujada de sou de 10 milions de peles per a ell i els colegues? Paro perque m'indigno.

El més trist de tot és veure que la política és un reflexe de la societat, i que possiblement tenim una societat inmadura i malalta.

Hem substiuit l'afany de millora social per l'afany de lucre personal, quelcom que va ser criticadíssim a Europa i que fa formular el President Reagan i que s'ha instalat amb força dins la manera de fer dels europeus.

dimecres, 1 d’agost de 2007

MANS NETES

Amb aquestes dues paraules es resumia l'estrategia política d'ERC a les eleccions catalanes on el Sr. Maragall va ser investit President de la nostra petita nació.

Anys després aquestes paraules em tornen a colpir les orelles i em recorden temps passats que contraposo amb les actuals situacions del país.
L'Honorable Conseller Sr. Huguet, lluny de dirigir la crisi teixida arran de l'apagada elèctrica de Barcelona, es troba de vacances, i evidentment refusa la feina que com a ministre del nostre autogovern li pertoca.

No podem oblidar tampoc l'insigne President de la Diputació de Girona, també en mans republicanes i independentistes. Tant és l'amor que té per la seva circumscripció, que com a primera mesura del seu govern s'ha augmentat el sou.
A raó de la pujada del cost de la vida? Si, i per sobre del que cobra el President del Govern espanyol.

On són les mans netes que havien de sadollar aquesta terra?
On és l'acció de govern que tant necessitava Catalunya després de 23 anys de presidència pujolista?

Tothom té un preu, i el d'ERC ja sabem quin és.

Cada poble té el que és mereix, resa la dita. Jo l'únic que puc afirmar és que no es reconquereix el dret a la llibertat ni es governa d'aquesta manera.

Com hem d'extendre el catalanisme entre la ciutadania amb aquests exemples?

Estimo les virtuts de la política perquè la duc a la sang, però no puc entendre com hem arribat a aquest extrem.

Si seguim per aquest camí, no dubto que el desencís i separació entre gestió política i la gent del carrer serà cada dia més gran.

Flac favor fem a aquest projecte col.lectiu que tenim com a ciutadans, i poc diu de Catalunya com a poble.

dimarts, 24 de juliol de 2007

EL REI HA MORT! ON ÉS EL REI?

Escoltant el Sr. Amela, comentarista de la Vanguardia he tingut una revelació. No sabem on anem, i l'únic que tenim són venerables periodistes de la talla de l'anteriorment esmentat que criden, "no és així! s'equivoquen!".

En fi, davant la constatació per part d'un sector del periodisme català que han descobert la sopa d'all i que pretenen ser la veu de l'opinió, que més ens queda?
La classe política actual no està a l'alçada de les circumstàncies i necessitats actuals i el periodisme que hauria de generar opinió només sap descriure els errors dels altres.

Constato un cansament de la societat enfront d'una manca de lideratge clar. La desgràcia per a nosaltres és que a sobre no tenim un estat propi, i això fa que estiguem més exposats que ningú a les turbulències i mancances del moment actual.

Per a mi el catalanisme de peix al cove ha fracassat estrepitosament i el catalanisme que practica ERC encara és pitjor doncs és una fotocòpia borrosa de l'anterior.

Que podem fer com a país o comunitat? Diluir-nos i formar part integrant de la península (a nivell cultural i econòmic) o aguantar una mica més?

La visió del Molt Honorable President Sr. José Montilla em fa decantar cap a la resistència, llàstima que la vista de la resta dels polítics em fa plorar.

dijous, 19 de juliol de 2007

EL SOPAR DELS IDIOTES

Aquest podria ser el títol d'una iniciativa ciutadana que tingués com a objectiu la celebració d'un sopar, al qual els convidats haurien de dur-hi un acompanyant que no destaqués per les seves dots d'intel.ligència.

Donat la gran vàlua intelectual de la classe política dirigent, la variant d'aquest sopar seria amb l'acompanyament d'un polític de cada partit que sobresortís per les seves dots.

No tinc cap dubte que en trobaríem un o més a cada formació política, de manera que la tria acabaria resultant molt competida. Jo de fet ja en tinc tres al cap.

dimecres, 18 de juliol de 2007

REPUBLIQUES BANANERES

La dinàmica a la que es troba sotmesa l'activitat política d'Espanya en general i Catalunya en particular fa llàstima.
Podríem dir que no és adient, que potser no està a l'alçada però no serien més que eufemismes per a no dir la veritat, i és que la manca de lideratges forts, unida al baix nivell dels polítics fa que parlem de llàstima.
Però no llàstima d'ells, llàstima de nosaltres que ens trobem governats per una colla d'incompetents sense esma.

Puc (i he) d'afirmar que mai m'he considerat pujolista, però donades les circumstàncies actuals veuria el retorn del "President" com a una esperança, com aquell assedegat qui troba un doll d'aigua neta i fresca en mig del desert.

Sembla ser que no hi ha prou metges i que el nostre sistema de ferrocarril (tant d'ample europeu com ibèric) esta al punt del col.lapse. I jo em pregunto per aquelles grans ments planificadores del Ministeri de Foment, si realment existeixen.

Més val que no pensem en que cada any entren a Espanya gairebé un milió d'immigrants, amb la consequent despesa de serveis socials que generen, i que a més no hi ha ningú per planificar-los.

Esta claríssim que a la UE s'ha decidit convertir la Península en una regió dedicada al sector serveis (turisme, distribució i construcció bàsicament), el que no podien preveure era la ineficència de la classe dirigent espanyola (i catalana).

I és que cada poble té el que es mereix.

dijous, 28 de juny de 2007

LA MODERNITAT I LA TONTERIA

La nostra societat sembla haver entrat en una espiral d'aparent modernitat. I dic aparent perque em sembla que confonem modernitat amb una mena d'americanització social a la mediterrània, que comporta una pèrdua de valors familiars amb un creixement de la tonteria personal.
La destrucció de la familia com a eix vertebrador de la societat ha donat lloc a la proliferació del individualisme anglosaxó que es manifesta amb virulència en la lectura compulsiva de llibres d'autoajuda i en d'altres que ens diuen com agradar als demés.
Servidor és una admirador de la cultura del treball i de la literatura europea com el que més, però no per això crec que abandonar les arrels de la llatinitat sigui la millor postura.
Hom pot jutjar-me dient que el pes de la tradició i la cultura pròpia vincla les meves espatlles, i jo els hi responc aquest pes no reposa sobre el més cos, sinó que em serveix de faristol per projectar més lluny els valors en els que crec.
La lectura de llibres anlgosaxons sobre autoajuda, llibres de l'art de la guerra i d'altres de com agradar a la gent em sonen a falsedat.
Ara que els anglesos descubreixen els beneficis de la migdiada, nosaltres ens erigim en icones de la modernitat i el progrès amb adaptacions socials que al nord d'Europa fa més de vint anys que han caducat.

dilluns, 25 de juny de 2007

UNA DE CONTES: HOMETAGE A BALZAC

Transcric un conte que vaig elaborar a BUP com a homenatge a un dels meus escriptors preferits, Balzac.




23 de Febrer, cinc de la tarda.

Un home mira el rellotge de paret des del sofà de casa seva despreocupadament, fa cara d´aburriment i de fàstig a l´hora. S´aixeca amb mandra i es dirigeix a la finestra on una claror primaveral inusual per l´època de l´any el deixa enlluernat. Fora, els ametllers del seu jardí comencen a florir tímidament davant els primers raigs d´un sol que els escalfa i que mostra la bellesa de les seves flors blanques. Somríu i pensa en la seva joventut, veu aquells carrers del poble coberts per una nevada inusual que trencà la monotonia durant els aburrits dies d´hivern.

-Com ha canviat el clima!- pensa per ell mateix.

S´atansa més a la finestra i veu el seu jardí tot malmés i ple de males herbes que amenacen d´ofegar les flors que anteriorment tan havia cuidat i estimat. I com si això el fes sentir més feliç, es promet que el proper cap de setmana s´encarregarà de regar, podar i replantar aquelles flors que tan admirava la seva dona. Sí, no podia deixar que aquell magnífic jardí es fes malbé.
Amb desgana s´adonà que era tard i que segurament al bar l´esperaven els dos amics de sempre per a fer petar la xerrada i la partideta de costum. Però tot i que aquesta era una de les seves poques distraccions, se li feia més feixuga cada dia que passava.

Sentia com el pes dels anys havia vinclat aquella espatlla forta, i notava com les forces i l´orgull d´aquell masover s´havien anat escolant amb el pas del temps, juntament amb el canvi que havia patit aquell poble i la terra que l´anvoltava i que treballava per guanyar-se les garrofes.
Lentament baixà el carrer de l´esglèsia fins que s´aturà i obrí una de les portes del bar. Aquell establiment si que era del seu gust. Tenia l´aspecte de sempre i això li recordava que encara era a casa seva, malgrat el record d´aquelles urbanitzacions que havien trencat la silueta del poble amb la vinguda de nous forasters que només anaven a dormir a les seves llars. D´aquesta manera sempre podia deixar-se caure al bar del Ciscu, on el pas dels anys s´havia aturat i encara podia fer petar la xerrada amb els amics de sempre i criticar segons ell la mala gestió de l´ajuntament.

-Déu vos guard!- Saludà als seus amics de la taula del fons.

-Home Cinto!, si ja ens pensavem que no vindries!

-Són les cames noi, que em fan anar més lent del que jo voldria!

-Hau Cinto , ara que has arribat ja podem començar la partida.

Però més que la partida, la conversa era el que feia sentir vius a aquells tres pagesos jubilats, el poder parlar de les seves coses, les d´avans és clar, fent-los retornar a una època on encara podien ser feliços. On no hi havia lloc per a aquells nouvinguts que amb poc temps havien destrossat el seu poble amb cases aparellades construides sobre antigues forests només utilitzades de dormitori i que poc a poc anaren trencant l´harmonia d´aquell racó de món on sempre havia regant l´harmonia d´un rellotge sense corda. Això feia que no se sentiessin respectats, ells que eren els de tota la vida havien anat esdevenint ciutadans de segona, i que per aferrar-se al seu món, voltaven pel casc antic, com si les portes del qual fóssin les columnes d´Hèrcules on rera seu s´hi vetllaven monstres esperant al agossarat que pretengés deepassar-les.
Per aquests verals s´encaminà la conversa, com sempre. Que si el batlle s´havia fet ric venent les seves terres per a fer urbanitzacions de dubtosa legalitat a causa de les moltes tales descontrolades, que si això, que si alló... I amb aquestes, la conversa s´allargà fins a fer-los oblidar aquelles cabóries que duien soterrades com l´odi amarg del seu cor, però es feia tard i en Cinto s´acomiadà i enfilà altre volta el carrer per atansar-se a casa seva. Només entrar ja notà com la humitat i el fred s´havien anat introduint a les cambres d´aquella antiga casa mentre ell era fora.
S´aturà davant el retrat de la seva dona i el contemplà absort en confusos pensaments. La dona que es veia a la fotografia era una dona d´uns cinquanta anys, i la seva cara dibuixava el típic somriure que demana el fotograf quan et troves davant de l´objectiu. En Cinto sense adonar-se´n acaronava el marc pensant en aquells temps feliços, quan l´Àngela encara vivia i era al seu costat. Ella era com una part més del seu esperit, l´un i l´altre es complementaven i se li feia difícil passar els dies sense aquella companya que ho havia compartit tot amb ell. Poc a poc una llàgrima anava baixant per la seva galta amb cada pensament que en Cinto extreia del seu cor. No podia més, ja feia deu anys de la seva mort i encara no s´havia pogut acostumar a la mancança de la seva companyia. Sentia unes ganes de morir que li naixien del pit i que se li anaven fent més fortes a cada instant que passava, com si no pogués trobar cap altre sol.lució al sentiment de melangia que l´ofegava i no el deixava respirar.

A pleret anà calmant-se; ja havia passat per aquella situació d´angoixa altres vegades, podríem dir que era com una vàlvula de seguretat que deixava anar una mica de gas per evitar explotar quan la pressió que suportava era massa feixuga cosa que li evitava mals pitjors.
Un cop recuperat d´aquell mal tràngol s´antansà silenciosament fins a la cuina i posà en marxa la calefacció mentre es preparava alguna cosa per a sopar, àpat que com sempre, consistiria en unes bledes bullides i unes rodanxes de lluç congelat que es fregia amb cura i parsimonia car no tenia pressa. De sobte mentre vigilava el foc es recordà del seu fill i anà a posar en marxa el contestador automàtic pe si el noi pensava que tenia un pare, trucant en aquells instants en que en Cinto era fora fent la partida. Premé el botó d´inici i no sentí res, ho tornà a provar però sense resultat. Notà com una punxada li feria el cor de pena. Es sentia com un gos, abandonat, com si el seu món es trovés més llunya cada minut, com si no hi hagués lloc per a ell, desplaçat.
Aquella nit li costà dormir, puig li pesaven massa les emocions del dia , però a la fi, entre sanglots i records amargs la son li guanyà la partida i s´adormí.

24 de febrer al matí;

l´albada mostra un dia gris, ple de núvols. Fora fa fred i es pot veure les fines làmines de glaç que cobreixen la bellesa de les flors dels ametllers.
En Cinto es llevà amb un estat d´ànim que feia joc amb el dia, es posa la batà i amb una lentitud cerimonial anà a preparar-se café. Mentres el seu cap rumiava el mal que hauria causat aquella glaçada als ametllers, tan preocupat com quan depenia de les collites que li proporcionava la terra. Aquella era l´herència que li havia quedat de la seva vida a pagés, a més ho duia a aquella sang que remuntant-se sis generacions enrere s´havia dedicat sempre a llaurar les terres que tant estimava. El fet que el seu fill no hagués volgut continuar aquella tradició, era com una espina que duia clavada al fons de la seva turmentada ànima, i de tant en tant pensava en el resultat de la collita, si enguany seria bona, si la glaçada l´havia malmés...
Les hores anaven passant lentament tot esperant l´arribada de distreure´s amb la partida al ba, la qual era un dels pocs alicents que li quedaven per endolcir-li la vida i prendre´s la pastilla que ens donen a tots. Però la trucada inesperada inesperada d´un dels habituals comunicantli que no es trobava bé i que no hi podia anar acavà per xafar-li el dia. Si li treien alló ja no li quedava res; la seva dona, el seu poble, el seu mas, la força, els pares... tot romania oblidat sota metres de terra o era endut per un vent huracanat anomenat temps. Ja no li quedava res, llevat d´esperar una mort que no acabava mai d´arribar. Tot el seu món havia marxat amb alló que estimava, tot menys els records que el turmentaven.

Amb pas ferm es dirigí a la cuina i obrí la clau del gas, i sense cap mena de temor es ficà al llit. Pensava en el que acabava de fer però no se´n penedia, tant li feia, només pensava en retrobar-se amb els seus i amb el seu món. Reflexionava mentre el son li anava guanyant el seny, es sentia com la terra, orgullós, amb profundes arrels, però també notava les ferides causades per les cases que ara s´erigien sobre les restes dels antics boscos que li havien arrancat la pell. Sense alló no era res, la seva història, la seva vida...25 de febrer, deu del matí. El cos d´aquell pagés orgullós jeu arrailit al voltant de la fotografia de la seva muller, com si els seus pensaments anèssin cap a ell, i la seva cara dibuixava un somriure talment hagués assolit la felicitat perduda. Per fi tornava de nou al seu món.

dimarts, 19 de juny de 2007

VIC, QUAN EL COR DE CATALUNYA BATEGA....

Per il.lògic que pugui ser, la capital de la Catalunya central no és pas Manresa, sinó la seva germana petita, Vic, vila orgullosa del seu passat medieval que encara el futur essent referència europea del creixement industrial basat en les manufactures càrniques.

El creixement d'aquesta ha sigut exponencial, tant a nivell demogràfic, com econòmic, sense parió entre la resta de ciutats que no esdevenen subsidiàries de Barcelona.
Per acabar d'adobar aquesta situació, ara fa més d'un any hi va caure la grossa de Nadal, fent augmentar encara més el comerç, la creació de indústries i el comerç en general.

Com pot ésser que en un panorama tant engrescador com aquest, la Plataforma per Catalunya de'n Anglada hagi assolit quatre regidors de l'Ajuntament?
De respostes i teories n'hi ha tantes com colors al planeta, però en podem desgranar les més probables.

Aquest creixement desmesurat de la indústria càrnica vigatana ha atret mà d'obra, doncs la local ja estava en plena ocupació. Els nouvinguts, cada cop més nombrosos han fet augmentar el consum, cosa que es tradueix en més comerços i en un augment del sól urbanitzable.
Més indústries de transformació primària (mobles i càrniques) atretes per les excelents comunicacions han fet pujar encara més la demanda de mà d'obra, i de retruc el consum, arribant a la màxima que la riquesa industrial de la ciutat supera la de la seva eterna competidora, Manresa.
El lector es preguntarà que té d'important això, i la resposta és que Manresa compta amb més del doble dels habitants de Vic.

I com enlláça aquest magnífic panorama amb la pujada neofeixista de l'Anglada? Molt senzill.
Aquelles persones que no posseixen empreses o negocis afectats per la pujada del consum, o sigui, el treballador assalariat, no ha notat els beneficis del creixement econòmic. El que si ha notat és que al passejar per la seva ciutat, la presència de persones extracomunitàries és elevadíssima, amb uns indexs d'immigrants similars als de la ciutat de Barcelona.
A més, el treballador assalariat ha de competir al mercat de treball amb aquesta mà d'obra barata.

Servidor postula que quan la classe mitjana se sent amenaçada, el sistema polític trontolla, i Vic n'és el camp de proves més important que tenim. Que la presència d'aquests quatre regidors de Plataforma per Catalunya al cor de Catalunya, ens serveixi de full de ruta per l'esdevenidor proper.
I és que diuen que l'home és l'únic animal que ensopega dues vegades a la mateixa pedra.

dilluns, 18 de juny de 2007

ICV I ELS INDIS

Avui el Periodico de Catalunya publica una notícia breu sobre la reclamació del Sr. Herrera i per extensió del seu partit, en el que reclamen que es tornin els doblons d'or robats als indis durant els segles d'expoli del colonialisme espanyol.
Servidor se suma a aquesta proposta i reclama que la portin a terme. Per començar a donar exemple que tots els càrrecs electes d'ICV donguin les seves retribucions a tant insigne proposta, i és que cal predicar amb exemple.

Estic segur que donada la seva gran consciència social seran els primers en portar a terme aquesta iniciativa i renúnciaran als seus sous de les Diputacions, Generalitat, Parlament, ajuntaments, Consells Comarcals i els diversos sous dels parlamentaris que tenen a Madrid.

Gràcies un altre cop per ser la veu de la consciència.

CONSIDERACIONS AL POST DE PACO GAMBÚS

Benvolgut Paco,


Comparteixo amb tu totes les consideracions i reflexions que fas, és més, m'hi sumaria sempre hi quant parlèssim d'una Europa forta, la d'abans de la retirada francesa d'Argelia.
I és que l'Europa tal i com l'hem estudiat als llibres, de Beethoven, de la Revolució Francesa, de Schopenhauer, Manet i tots els impressionistes, Balzac, Victor Hugo i Mozart, ja no existeix. Només cal que surtis al carrer i te'n adonaràs que la immigració extra comunitària a Barcelona, de segur sense dades oficials a la mà i comptant els sense papers, deu rondar entre el 25 i el 35% de la població de la ciutat.

Ens acostem a un mestissatge de tals proporcions que esborrarà en bona mesura aquest anhel o sentiment de superioritat que tenim (remarco tenim pq m'hi sumo) els europeus.

Pel que fa al tema de Turquia, jo crec que les discussions sobre aquest tema no són rellevants. El que si que ho és, és el fet de que són a la bora de 75.000.000 d'habitants, amb una progressió que farà que superin a Alemanya en pocs anys. Suma a tot això les altes tases de creixement econòmic que tenen i veuràs com no ens convé deixar-los fora, o sinó, algún Anatoli intel·ligent sabrà treure profit del seu poder.
No ignoro els llaços culturals que manté Turquia amb les ex-repúbliques soviètiques de llengua turquica, ni les aliances que mantenen als Balcans amb les províncies musulmanes de Kosovo, Bosnia-Hercegovina, Albània, i certes parts de Montenegro, aliances de les que poden treure'n partit econòmic creant el seu espai pròpi a l'estil de la UE.

I que farem llavors els europeus? cridar als americans? no crec que estiguin per tornar a ajudar per tercera vegada aquest museu en el que s'esta convertint Europa. I dic museu perqué el cor de roure del continent, que és Paris, segons els analistes perd vitalitat empresarial, augmenta el nivell de vida però amb unes taxes d'envelliment que fan por i es converteix cada cop més en un aparador turístic.

De la mateixa manera que les revolucions pólíques del 1830 o el 1848 van dotar a Europa d'una nova consciència nacional i social, ara, avui i aquí, la democràcia cristiana ha de tornar a forjar de nou el ferro roent que és aquest continent. Potser l'espasa s'ha trencat, però amb el mestissatge d'una nova fornada de ciutadans, tindrem metall nou per donar-li forma, i aquest metall, per a un servidor inclou a Turquia.

Potser els hi queda camí per fer. Els hi cal solucionar el tema de Xipre, admetre la minoria Kurda i respectar als seus veins de religió Ortodoxa. Però per a mi, aquests no són esculls insalbables.

I pel que fa al tema de la intolerància, jo conec un estat membre de la Unió que ilegalitza partits polítics, tot deixant a un 15% de l'electoral orfe i sense opció a presentar-se a unes eleccions. Si tolerem això amb els "peros" que comporta, també els podrem tolerar a ells.

COMENTARI DE'N PACO GAMBÚS A L'ARTICLE TURQUIA

Jordi, això de Turquia va molt més enllà de com ho planteges, segons la meva opinió.

Què compartim? Que Turquia és un país estretament vinculat a la història d'Europa, que Turquia és un país amb qui compartim molts interessos, que Turquia forma part de les portes d'Europa.

Què no compartim? La part de la porta que ocupa Turquia. Per tu Turquia té dret a formar part de la "part de dintre" de la porta d'Europa.

Jo crec que té tot el dret a formar part de la "part de fora" de la porta d'Europa.

Turquia ha de tenir una relació econòmica i estratègica privilegiada amb la Unió Europea, però sense formar part de la Unió. Com el Marroc, com Israel. Fins i tot, com Egipte.

Turquia ha de tenir -de fet, ha de seguir tenint- una relació privilegiada amb la Unió Europea en l'àmbit de la polítiques de Defensa i Seguretat.

Turquia ha de formar part del tercer cercle concèntric d'en François Mitterrand. Aquell cercle dels països propers, que mereixen relació privilegiada, però que no poden formar part de la Unió Europea.

Raons? N'hi ha una molt clara: les seves fronteres. Les fronteres de la UE no poden ser Geòrgia, Armènia, l'Iran, l'Iraq i Síria. Les fronteres de la UE sí que ha de ser amb Turquia.

De la mateixa manera que la Rússia actual tampoc ha de formar part de la UE. Rússia i Turquia comparteixen un fet geoestratègic. Una part molt menor del seu territori és en el que es podria considerar continent europeu. I una part molt majoritària del seu territori forma part del continent assiàtic. Turquia no pot formar part de la UE per les raons fronteres que t'he donat, de la mateixa manera que Rússia. Perquè la UE tampoc té cap sentit que faci frontera amb Mongòlia, la Xina, el Japó, el Kazakhstan...

Dit tot això, hi ha un únic argument que crec que és el que pot fer caure la balança en favor o en contra de l'entrada de Turquia. Un cop la UE ha acceptat per a Turquia l'estatus de país candidat, no hi ha marxa enrera a excepció de que Turquia no compleixi amb els criteris establerts per formar part de la Unió Europea.

I aquí és on l'estan esperant molts. Tots aquells que ja no els va acabar d'agradar que el Consell de Ministres donés a Turquia l'estatus de candidat, i altres que amb el temps han anat veient que no tot és tan fàcil com visitar Istambul.

És clar que avui a Turquia no se li pot arrabassar la condició de candidat. Seria una afrenta que efectivament impulsaria Turquia cap a orient quan el que cal és atraure-la més encara cap a Occident.

Però ja veurem com solventa Turquia determinades característiques d'aquest Estat que és cert que és laïc, però sotmès a la vigilància activa de l'Exèrcit -cosa que no s'accepta a cap país que vulgui ser membre de la Unió Europea-. Un país que és cert que econòmicament s'assembla cada vegada més a Occident, però que alhora té un tracte a la dona o a les minories -especialment la kurda- que tampoc és acceptable per a la Unió.

I així podríem trobar molts més exemples.

Ja veurem com acaba, però no sóc, ja ho veus, un entusiasta radical de la incorporació de Turquia a la UE, malgrat reconèixer-li tot el que tu també li reconeixes. Però la UE és molt més que interessos i una història comú.

dissabte, 16 de juny de 2007

AQUELL BOCÍ DE TERRA ANOMENAT PÀTRIA

Fugim d'aquells compatriotes que criden "que ve el llop", i del fatalisme de certs intelectuals que porten des dels temps dels faraons anunciant l'esfondrament de Catalunya.

Sempre hi ha hagut anticatalanisme i sempre n'hi haurà, de fet és bo que ni hagi perqué significa que encara fem por, com a poble i com a cultura. Però no caiguem en el fatalisme que sembla extendre's entre els nostres intelectuals.
Aviat farà trenta anys de la consolidació de les nostres institucions d'autogovern, i n'hem d'estar cofois de la feina feta. La bastida forjada pel Prat de la Riba, Cambó, Macià i Pujol té bons fonaments i ara només ens cal acabar el projecte. Els plànols són bons i les ganes també, però ai las! ens cal un bon arquitecte.

Segur que el públic ja n'ha pensat uns quants, i certament en tenim de bons. Tot i així, servidor postula que aquell arquitecte que ha d'acabar la casa no es troba a primera línia de la política actual, potser si que treballa, però el camp necessita adob i cal regar-lo amb la suor de la feina, cosa que ja fa descartar a la majoria de candidats actuals.

Cap dels actuals líders d'ERC no té el bagatge, la força o el carisme per a dur a bon port tal empresa. Ambició si, però lideratge no.
Pel que fa a CiU, en podriem citar uns quants de noms, però segurament serien de continuitat amb la línia pujolista, i tot i que és una etapa gloriosa, no deixa de ser una fita passada. Ara bé, entre els més joves potser sortirà, i gràcies a la dura forja que representa estar a l'oposició, un bon líder.
Tampoc podem deixar de petja a les CUP, perqué n'he sentit algún dels seus líders que fa tremolar, ja sigui per la seva joventut com per la seva oratòria, i és que em fa l'efecte que aquest serà un bon planter de ments polítiques.

Hi ha tantes opinions com persones sobre la terra, per tant, deixarem que el lector cabili i pensi en els possibles futurs arquitectes i aparelladors que necessita la casa comú del catalanisme.

divendres, 15 de juny de 2007

LA PORTA OEST D'EUROPA,..... TURQUIA

Les portes serveixen per protegir espais (o per a dividir-los), essent interessant poseïr-ne la clau i que aquesta sigui robusta i forta.
És una necedat menystenir allò o aquells que ens guarden les claus del l'element que ens protegeix.

I parlant de portes, a Europa en tenim dues de molt importants, Espanya, amb les seves posessions africanes de Ceuta i Melilla i perqué no, l'estret de Gibraltar.
L'altre porta és més difosa a nivell geogràfic i cultural, Anatolia.

És una prioritat i un tema de molta actualitat la "possible" entrada de Turquia a la UE, essent-ne molts els detractors i pocs els favorables. Ja avui vull trencar una llança a favor del que servidor considera de vital importància per la supervivència del nostre (i vell) continent.

Turquia és un país de frontera, com ho va ser en el seu moment (i és en part) la península ibèrica, amb la única diferència que allà el poder musulmà va reeixir i prosperar.
Però no admetre que aquest territori té interessos conjunts amb nosaltres és menysprear-los. Que jo sàpiga han participat sempre de la història d'Europa, les colònies gregues de Bizanci i Esmirna en són clar testimoniatge, i sense anar gaire més lluny, Ataturk va occidentalitzar les bases de l'estat turc el 1923, essent un estat laic (que no significa que els seus habitants si que en tinguin de religió).

El desenvolupament econòmic al que s'estan sotmeten és d'inspiració occidental, i el "calvinisme musulmà" que han inventat i ajuda molt.

No ens podem enganyar més, Europa passa per uns moments baixos, amb fortes crisis d'identitat i amb un esgotament dels nostres recursos humans. Necessitem un aliat proper i fort, que ens garantitzi seguretat, a més de poder estendre l'ànima de la democràcia occidental més enllà de les nostres fronteres.

Turquia ens admira i vol ser com nosaltres, si la rebutgem aquest poble deixarà de mirar cap a Brussel.les i pot mirar cap a Orient. No siguem necis, i europeitzem-los abans que ells ens orientalitzin a nosaltres.
Hem participat de la mateixa història europea, en bandos diferents, però al cap i a la fi compartim antecedents i interessos.

L'únic tema que trobo preocupant del jove estat Turc és l'innegable interès que té posat sobre els balcans, i és que tant Bòsnia com Albània tenen en els anatolis uns bons aliats a més d'un patró a seguir pel que fa a temes culturals.

No vull menysprear els temes pendents que té l'estat turc, molts i de molta rellevància, com ara la intolerància dels sectors més extremistes contra els occidentals, i creixent nacionalisme, que comença a valorar el seu poder demogràfic i econòmic a nivell mundial.

Enfortim Europa, fem-la crèixer i estenguem la nostra cultura. Tinguem les claus de la porta a les notres mans, ja que ens les poden prendre...

dilluns, 11 de juny de 2007

LA INMIGRACIÓ

El simple fet d'anomenar la paraula inmigració, ja crea una certa controversa, doncs és un tema candent, actual i que motiva passions, tant a favor com en contra.

Voldria només fer una petit esboç de dades per tal que hom reflexioni i n'extregui les conclusions que consideri adients, ja que no tots vivim les mateixes circumstàncies ni pensem igual.

A l'any 2000, Espanya comptava oficialment amb 39.800.000 habitants aproximadament, i a dia d'avui, segons les dades de l'INE, tenim 45.120.000 habitants. Que significa això? Jo crec que les simples dades parlen per si soles.
Però no només podem fixar-nos en el nombre de persones nouvingudes a l'estat, sinó en quines condicions venen i quin és el perfil inmigratori que sembla haver adoptat Espanya. I és que hi ha tantes maneres com opinions per regular l'entrada de persones (i vull remarcar la paraula "persones").
Tenim el model canadenc, que radica la seva eficiència en calcular una xifra de persones necessàries pel seu mercat laboral i la bona marxa de l'economia, a més de fixar les professions i titulacions adequades per cada sector. Així calculen el nombre de metges, infermeres, professors, manobres, ... que necessiten per satisfer la demanda interna, i comencen el procés de selecció d'acord amb aquestes directrius.
L'altre model, representat en bona mesura (però no del tot perqué té característiques a vegades del canadenc) és el dels Estats Units d'Amèrica, el tradicional, el de la piràmide que en dic jo. Aquest és model va nèixer amb el mateix concepte de nació americana, i radica en onades successories d'inmigrants que fan les feines menys qualificades, així amb els anys s'estableixen i prosperen, deixant pas a una altre onada de foranis que ocupen altre cop les posicions més desafavorides. Això es tradueix en un augment constant de la riquesa nacional que creix a les costelles dels nouvinguts, però que garanteix el famós somni americà, el de prosperar a base de suor i treballs.
El fet de ser una primera potència mundial i de poseir els millors centres d'ensenyament, fa que els EUA rebin també inmigrants qualificats o d'èlit.
L'aspirant a emular el mestre és Espanya, la qual s'ha convertit en el segon país del món en el rànquing de rebre persones.
Amb tot, les diferències amb els EUA són significatives, ja que nosaltres hem sigut sempre un país d'emigrants (que no inmigrants), i la qualificació professional d'aquests no és d'un alt nivell acadèmic.
Sembla ser que hi ha un estat nòrdic que vol imitar el model canadenc, Finlàndia. I és que en base a l'alta tecnologia que ha aportat la marca Nokia, els nòrdics volen atraure personal qualificat per tal de continuar esdevenint referent mundial de la qualitat de vida i de l'alt nivell en desenvolupament tecnológic.

Pel que fa al cas concret de Catalunya, aquest cop no som una excepció dins d'Espanya, sinó que seguim el model de creixement de la resta de l'estat.
Hem passat de 6.000.000 habitants fa set anys, ha arribar a 7.300.000 de targetes de la SS emeses. Per tant tenim un percentatge de població nouvinguda de més del 16%.
Les perspectives de creixement són per a mi molt clares, ja que de no canviar la tendència ens podem plantar el 15.000.000 habitants en menys de 30 anys.

La base i conclusió del model inmigratori canadenc és molt clar. Un desenvolupament continuat, i armoniós amb el creixement de l'economia i els serveis bàsics de protecció social, a més de comptar cada dia amb més professionals i més ben preparats.
El model americà (i espanyol el consequència) no té uns camins finals tant ben definits, perquè si bé garanteixen un creixement espectacular (com el nostre cas) de la riquesa, aquesta no es troba ben redistribuida i en el cas hipotètic d'una petita crisi industrial i/o econòmica, podem tenir tensions socials entre classes mitjanes empobrides i nouvinguts que no tindran feina ni ingressos.
També aporta aquest model altres consequències, com les de la baixa tecnologia i productivitat de les nostres empreses.
Per a un empresari és avui més rendible contractar mà d'obra barata que no pas invertir en productivitat, i el que avui és un comentari, demà pot ser una catastrofe per la nostre economia dins d'un món globalitzat.

Estem jugant amb foc, i tenim molts numeros per a cremar-nos.

dimecres, 6 de juny de 2007

EL CATALANISME

Porto temps pensant en el tema del catalanisme, tant pel que fa al cultural, social, polític i perquè no, esportiu.
No acabo d'entendre per quina raó en tenim dues de corrents, sobretot en el vessant polític, i sempre em pregunto si no perseguim els mateixos objectius.
Molts em respondran que no, d'altres que si, i d'altres que si, però amb condicionants, doncs un cerca una ruptura ràpida i l'altre va a un altre ritme, tot construint país i dedicant-se al peix al cove. Hi ha tantes opinions com persones, i és que cada casa és un món, i cada persona un misteri.

D'ençà que en tinc coneixement que miro d'esbrinar perqué no es poden acomodar o arribar a punts de convergència entre les diferents opcions, i mai en trec l'entrellat del tot clar.
Un mira d'aglutinar el màxim de consens social rebaixant les seves espectatives, i l'altre, el més rupturista, oblida a vegades que som un país divers i amb una creixent atomització de la nostre societat.

Però sempre ha sigut així?
Jo afirmo que no. D'ençà de l'impuls de les bases de Manresa a l'any 1892 que el catalanisme polític va viure uns moments solemnes d'unitat. Unitat trencada primer per l'opció ambigua del gran Cambó i posteriorment ratificada i augmentada amb la creació d'Esquerra Repúblicana de Catalunya el 1931.
El gran moment que va viure aquesta aspra terra el trobem entre el 1906-1909, amb la mai prou valorada unió de Solidaritat Catalana, que representà les esperances, somnis, anhels i il.lusions del Principat conjugant les forces carlines, republicanes i regionalistes de la Lliga.

Tinc clar que la llibertat no es pot prendre per la força, o es pot guanyar. La primera opció només porta patiment, llagrimes i dolor, i la segona sembla que no és a l'abast de tothom, car es necessita inteligència, paciència i unitat. Característiques totes elles que es donen al caràcter català a nivell particular, però no a nivell col.lectiu.

I que passà doncs amb el catalanisme? Doncs que tenim un període de quaranta anys de dictadura que estronca el posterior desenvolupament d'aquestes opcions, i ja amb la democràcia restaurada apareix la figura de'n Jordi Pujol i Soley, polític que sota la seva grandesa es tapà qualsevol opció catalanista que no fos la seva.
I per acabar, que tenim avui? doncs amb el pospujolisme les dues opcions embrancades en una guerra d'aniquilació total, l'una contra l'altre, i és que no hem d'oblidar mai l'operació asfixia que està duent a terme ERC a CiU, i que em mereix la més absoluta de les repulses.

Pot ser que arribi un dia en que les lluites intelectuals-polítques fraticides entre sectors catalanistes arribi a la fi perquè ja no tinguem país pel que lluitar. No podem, no hem de destruir els fonaments posats i pujats com esglaons de lentes hores per homes que representen els pilars d'aquest país. Estem dilapidant l'herència de Prat de la Riba (qui reformulà la renaixença del país en el seu llibre "La Nacionalitat Catalana"), Cambó, Macià i Pujol.

Em sento orgullós del bagatge cultural assolit per aquestes quatre personalitats a qui tant hem de recordar, de fet, els hi debem tot com a poble, puig sense ells no seriem res.
Prat de la Riba ens va dotar d'una consciència nacional però morí abans de veure'n els fruits; Cambó va elevar la política a la categòria d'art i va fer-nos veure que sense ordre social no hi ha país; Macià va ensenyar a totes les classes socials de Catalunya que podem progressar socialment a més de políticament, és més, ens va donar el que no teniem, dignitat. Mai oblidarem les seves paraules: "per una Catalunya políticament lliure, socialment justa,
econòmicament pròspera i espiritualment gloriosa".
Amb poques paraules resumeix l'anhel de la persona, com a èsser individual i com a col.lectiu.
Per últim tenim el personatge que ens és més proper, Jordi Pujol.
La seva és una història d'aquelles que eclipsen amb la seva llum tot el que tenen al voltant. Ell va crear del no res les estructures que avui tenim de la Generalitat, TV3, el 33, Catalunya Ràdio, va alimentar (i també se'n va alimentar) de la societat civil catalana (i espanyola en bona mesura).
A més, ha sigut una persona que no ha perdut mai el contacte amb el poble real, les necessitats i la cojuntura del moment. Amb Jordi Pujol s'assoleix el summum de l'influència catalana al Parlament espanyol i s'arriba a la reformulació de "l'Imperialisme Català" (la formulació d'aquesta teoria és obre del professor Ucelay da Cal).
L'únic parèntesi negre el trobem arran del pacte del Majèstic, però fent d'advocat del diable, qui no comet errors? i més si parlem de 23 anys de govern.
Pujol va ser un home pràgmatic, i amb ell s'arriba a la màxima que d'idealistes n'hi ha de dues classes, de ximples o de màrtirs. Ell no va ser una cosa ni l'altre.

Voldria obrir una escletxa de llum dins les preguntes que cadascú es formula sobre aquest tema, tot desitjant no haver-ne provocat encara més.

Que cadascú fagi el que hagi de fer, puig la història ens jutjarà a tots...

dimarts, 5 de juny de 2007

OBJECTIU: ESPANYA

Arrel de les últimes crisis de la Federació Socialista de Madrid, dels resultats electorals i de la fi de la treva d'ETA, podria semblar que s'ha esgotat la legislatura i que venen eleccions, però res més lluny de la realitat.
El PSOE passa pels moments més baixos de tot el seu mandat, i seria suicida convocar eleccions anticipades al més d'Octubre (tot i que els mitjans més pperos s'entesten a proclamar-ho), i suposo que per molt curt que sigui l'equip del President, ho saben.

Per fi arriba el moment més esperat per CiU, després de la llarga (bé no tant llarga) travessa del desert. La maquinaria es prepara pel que considera el moment decissiu (realment ho és) jugant-s'ho tot pel tot, doncs la supervivència política de la coalició depén en bona mesura de les generals.
I més que CiU, el que s'ho juga tot és Duran i Lleida, l'home fort i l'esperança de la coalicó.

Com aniran aquestes? Probablement guanyarà el PP per majoria simple i aquest necessitarà del Grup Parlamentari Minoria Catalana (alies CiU) i/o d'algú més.
I que ha de fer CiU en aquest cas? Un govern del PP donarà munició al tripartit de la Generalitat i més munició encara si es repeteix el Majèstic, essent a més la condemnació eterna de CiU a Catalunya.
En canvi, dins la hipòtesis d'un empat tècnic entre PSOE i PP, el recolzament al primer podria donar més i millors fruits a CiU en particular i a Catalunya en general. La moneda de canvi seria en aquest cas la Generalitat de Catalunya (evidenment el Sr. Mas recolzaria aquesta sortida) i amb aquesta acció es neutralitzaria el tripartit a Catalunya i al PP durant quatre anys més.
El que si que esta clar, és que si triomfés aquesta opció, el President Sr. Zapatero hauria de ser més curós pel que fa a l'elcció dels seus Ministres, i amb la composició d'un Govern fort, amb polítics de nivell (començo a pensar que el PSOE no té ja res més seriós que llançar a la palestra), i no només recolzant-se sobre dues potes, les de la vicepresidenta i les de Perez-Rubalcava, que per bons que siguin, no supleixen la manca dels altres.

Unes circumstàncies així serien un miracle per a Duran i Lleida, demostrant la validesa programatica i de Govern que duu aquest impressionant polític a la testa. CiU podria d'aquesta manera atraure les tant esperades inversions que necessita Catalunya per a modernitzar i ampliar la col.lapsada xarxa de comunicacions, a més d'impulsar d'una vegada polítiques de foment de la productivitat i la supressió de l'impost de successions (que és una vergonya per a la classe mitjana que aguanta el país).

No vull acabar sense parlar d'ERC, l'altre opció catalana al Parlament.
Els hi pronostico una devallada dels 8 diputats acutals a 3, perdent el grup parlamentari pròpi i passant al Grup Mixte, i és que els hi ha faltat "savoir fer", educació i ments d'estadista. Pel que fa a mi, m'han semblat un grup de segona regional, intentant jugar a Primera Nacional.
Haviam si es desfàn d'una vegada del Sr. Tardà (que ho feia millor de regidor d'ERC a Cornellà) i li donen unes classes de política al diputat Cerdà, que no sempre ha estat a l'alçada de les circumstàncies.
I és que el fet de ser decissius per a l'equilibri parlamentària del govern socialista no ha reportat cap benefici tangible per a Catalunya. No s'han incrementat les dotacions pressupostàries en matèria d'economia productiva, ni s'han publicat les balances fiscals de les comunitats autònomes, ni s'ha produit cap reforma sobre l'ús de les llengues oficials al Parlament, ni res de res.
Com a ciutadans poca cosa hem notat de l'influència d'ERC al govern.
Llunyanes queden ja les èpoques daurades de'n Miquel Roca i l'influència catalana a Madrid, essent substituides per la mediocritat política de'n Molins i per la manca de possibilitats reals (donada la majoria del PP) durant la legislatura de Xavier Trias.

L'operació Objectiu Espanya esta preparada, amb unes formacions més ben situades i d'altres que es juguen el pintar res o pintar tot. Tot és obert, però no tots poden guanyar.
Esperem que per un cop hi guanyi Catalunya.

dissabte, 2 de juny de 2007

POETES PREFERITS (II)

Aquí presento el magnífic poeta barceloní Salvador Espriu, eclosionador, renovador i conservador d’una flama que fa unes dècades semblava propera a l’extinció.
A part de la seva faceta d’home culte per excel.lència en destaco la seva espiritualitat dolça, senzilla i profonda, posada de manifest en innombrables poemes que no tinc ni temps, ni lloc per poder desglosar.

Transcric uns versos que per mi representen la meva manera de ser, fer i pensar, i on em sento plenament identificat.




ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE

Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria d’allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: «Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que se’n va del seu indret»,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.

dijous, 31 de maig de 2007

ERC I SOLIDARITAT CATALANA

Rera les sigles d’ERC trobem el pes de la història transformada en més de setanta anys d’un catalanisme que va marcar els anys de la segona república, i que ara de nou torna a dirigir l’agenda de la política d'aquest país.

Podriem fer un aprofundiment sobre les circumstàncies que porten a l’eclosió de tant insigne partit polític, però no en prous coneixements per a fer-ne una explicació raonable.
El que si que podem fer, és dirimir en quin estat es troba, quin camí pren i quina part de l’espectre sociològic ocupa avui en dia.

Les seves sigles ens ho diuen tot, i fent servir el sentit comú veurem l’encorsetament al que es troba sotmesa ERC.
Són d’esquerres, republicans i independentistes, però és clar, això fa que només puguin recollir part de l’electorat, per molt que sembrin el camp del veí.
Com un partit que es defineix tant clarament pot mirar de recollir vots d’altres partits? Això es produirà de manera ocasional i purament estratègica (depenent de la conjuntura del moment i de la feblesa de les altres formacions nacionals), però mai podrà consolidar altres posicions sino reformula els seus objectius.
Malauradament per ERC necessiten reformular-se molts conceptes o mai podràn esdevenir un partit de majories, essent sempre el soci incòmode que sempre aspira a més.

En contraposició vull posar-vos unes altres sigles, Convergencia i Unió. Aquestes també definiexen clarament els seus objectius, ésser el nucli on convergeixin totes les aspiracions nacionals i catalanistes, de manera que abarquen més ampliament la recol.lecció de l’electorat.
L’èxit indiscutible de 23 anys de govern rauen en la seva ambiguitat pròpia de la teoria del pèndol, on sobreviu allò que es mòbil, adaptable als temps (com el pèndol) encara que això pugui generar dubtes i perspicàcies.

El bitllet que ven CiU el poden comprar més electors, ja que cadascú imagina a on vol que el portin, en canvi el bitllet que ven ERC només pot dur a un lloc, l’independència.

Jo puc tenir molt clar quina destinació puc triar, però davant l’atomització política sorgida d’una més amplia diversificació social, no se si la venda de bitllets a un sol destí pot sortir gaire rendible.

La llàstima més gran que viu Catalunya és el clima de desconfiança en la que s’han instal.lat els mateixos partits que diuen defensar-la des de posicions divergents.

Catalunya només té un camí per avançar social, cultura, económica i políticament, la reedició de Solidaritat Catalana. Coalició de partits catalanistes de totes les idiologies possibles que va existir entre 1906-1909 i que va recollir el més gran èxit electoral que hem viscut mai. Va arrasar literalment allà on és va presentar.
Evidentment han pasta cent anys des de llavors i moltes coses han canviat al país, però les circumstàncies que van veure nèixer Solidaritat Catalana continúen essent les mateixes. La necessitat d’una força política única, forta i capaç de liderar els projectes d’aquest país, desde la centralitat i la divergencia ideológica, però també desde l’acord i la unió política.

Som una nació petita, amb un autogovern migrat, o som forts desde la unió o sempre serem manats per d'altres, car no mereixem el dret a dirigir-nos sols.
Catalunya va perdre aquest privilegi, és hora doncs de recuperar-lo, des del seny i la intel.ligència.

dimecres, 30 de maig de 2007

UNA HISTORIA DE BARCELONA (I)

Qui havia de pensar que un petita colònia romana establerta dalt del mons Tàber esdevindria la metròpolis vibrant en que s'ha convertit Barcelona?
La tenacitat d'uns habitants establerts a la planura entre els rius Llobregat i Besòs, i rodejada de poblats ibèrics hostils va superar les adversitats, prosperant i esdevenint més influients que la poderosa ciutat grega d'Emporion.
Podem destacar un d'aquests instants fugissers que marquen la diferència entre la supervivència i la supremacia d'un projecte.
Parlo de la catàstrofe suferta a l'Imperi Romà després de l'irrupció del poble dels alamans al voltant de mitjant segle IV.
Roma començava a defallir, i amb ell les poderoses defenses del Rhin que ja eren incapaces de contenir per més temps a les temibles tribus germàniques, una de les quals, els esmentats alamans van irrompre amb violència per la Gàlia i Hispània.
Barcino no va ser una excepció i les petites muralles que l'envoltaven no van aturar un poble dedicat al pillatge.
Però enlloc d'enfonsar-se com d'altres urbs romanes, els seus ciutadans reunits en sessió extraordinària del senat decidiren refer les muralles i alçar-les més de vuit metres. Crearen torres de reforç i guaita i en doblaren el gruix. Feren servir les mateixes làpides dels cementiris per reforçar-les, busts de nobles testes, runes i objectes preuats van ser dedicats a la protecció dels seus ciutadans.
Les muralles de Barcelona van fer-ne una ciutat segura, tant que era l'única plaça forta del nord peninsular, i en ella s'hi establí una de les dones més magnífiques de la nostra història, Gal.la Placidia, dona del rei visigot de torn i que tot i residir un any a Barcelona, en deixà una empremta indisoluble als seus ciutadans (tant que té una plaça al districte de Gràcia)
La sessió del senat en la que es va decidir fer una Barcelona forta va canviar la concepció i el rumb de la història de Catalunya i Espanya, doncs els francs traçaren la fi de l'Europa feudal on la ciutat acabava i començava, el Llobregat.

Sempre he assegurat que l'Europa feudal (a nivell més que cultural, sociològic) acabava a la frontera franca del l'esmentat riu, i com més conec europa, més m'hi reafirmo. A Barcelona l'ideari col.lectiu europeu i té una avançada dins del món peninsular (del que no pretenc menystenir-ne res en aquest article, sino acotar conceptes).

Aquesta ciutat va arribar a ésser cap i casal del reialme d'Aragó, i rival de les comercials Gènova i Venècia (amb les quals vam disputar-nos guerres i la supremacia del món mediterrani occidental).

No podem oblidar tampoc el període de decadència i estancament en la que cau Barcelona a la fi dels últims reis del Casal de Barcelona i ja definitivament amb la casa d'Austria, demostrant la teoria que la manca de poder polític real porta aquesta ciutat i Catalunya en general a una minva de les seves capacitats creatives i comercials.

Anys després, concretament el dia 12 de setembre de 1714, d'una ciutat en runes, devastada, bombardejada, famèlica i fatigada, els seus ciutadans tornaren a fer un gest que marca la diferència entre l'èxit i el desencís. Aquells barcelonins que el dia abans havien lluitat i mort (curiosament també a les muralles de la ciutat) es van alçar d'hora i conjuntament reconstruiren allò del que avui ens iguala a tots, l'orgull d'una ciutat que reneix sempre d'entre les cendres.
I és que qui no sap la dita "els catalans de les pedres en fan pans".
Quan dic que s'alçaren l'endemà per refer les seves cases, tallers i comerços no ho dic en sentit metafòric sinó real.

Podriem continuar parlant de la ciutat que encorsetada per aquelles famoses muralles (que tants cops la va defensar) ha de derruir-les per enxamplar-se i donar cabuda a la revolució industrial i a la introducció de noves tècniques i pensaments que tornen a fer de Barcelona, el peu d'Europa a la península. Però del tema de la industrialització, la creativitat, el pensament, el modernisme, el noucentisme, el catalanisme (tant l'imperial-burgués com el republicà), els grans artistes i la Barcelona pre i post olímpica, en parlaré properament doncs és massa extens.

Però no vull acabar sense fer una reflexió, hi ha qui diu que la grandesa és un ideal, jo crec que la grandesa es fabrica en determinats moments. Potser el període d'inflexió i decadència en el que ha entrat la ciutat, és el moment de forjar-lo de nou a l'enclusa de les nostres il.lusions.

POETES PREFERITS (I)

Aqui us transcric una traducció al castellà de l'insigne, i molts cops oblidat poeta basc Gabriel Aresti. Poeta i euskaldun autodidacta, que va aprendre la llengua del seu poble, per pròpia iniciativa. Els seus versos em van obrir la ment a entendre una mica la voluntat de ser i el pensament del poble més antic de la península.
En ells evoca paisatges i pensaments de la classe obrera a més de sentiments d'arrel familiar i autoafirmació popular.
Especialment us trameto a llegir i entendre aquesta, una poesia carregada de bellesa i sentiment.

LA CASA DE MI PADRE
Gabriel Aresti, 1963


Defenderé
la casa de mi padre.
Contra los lobos,
contra la sequía,
contra la usura,
contra la justicia,
defenderé
la casa
de mi padre.
Perderé
los ganados,
los huertos,
los pinares;
perderé
los intereses,
las rentas,
los dividendos,
pero defenderé la casa de mi padre.
Me quitarán las armas
y con las manos defenderé
la casa de mi padre;
me cortarán las manos
y con los brazos defenderé
la casa de mi padre;
me dejarán
sin brazos,
sin hombros
y sin pechos,
y con el alma defenderé
la casa de mi padre.
Me moriré,
se perderá mi alma,
se perderá mi prole,
pero la casa de mi padre
seguirá
en pie.

Traducción: Gabriel Aresti
Versión original: NIRE AITAREN ETXEA

dimarts, 29 de maig de 2007

LLEI ELECTORAL, CAFÉ PER A TOTS

Han passat 27 anys després del restabliment de la Generalitat de Catalunya i més de 28 des de l'entrada en vigor de la Constitució espanyola, i malgrat les constants queixes i repliques de les formacions polítiques catalanes, encara ningú ha tingut coratge i valor per a dur a terme la tant necessària reforma d'una llei electoral catalana.

Tants discursos i rèpliques per part d'aquelles formacions polítiques que ara formen part del govern posant el crit al cel, i denunciant la passivitat del President Pujol pel que fa a aquest tema, i ja ho veiem. Quan han tingut la cadira l'han agafat amb més força i no es mouen ni per respirar (no sigui que s'acompleixi la vella dita "quien fue a Sevilla, perdió su silla".

El que més em preocupa de tot això (tant de la passivitat d'uns i d'altres) és el fet que no abordem ni treballem allò que veritablement és important.
Era important la reforma de l'Estatut? al meu parer no. Clarament no.
Perquè reformar un Estatut si tenim la mateixa Constitució? No és raonable, ni lògic esmerçar esforços i impostos del país en una cosa que sabem que si la toquem, aprofitaran per destrossar allò que tants esforços ha costat guanyar.
Malauradament la Constitució està molt blindada, massa. Tant que és impossible de tocar una coma sense l'acord dels grans partits estatals. Però té una cosa bona, és ambigua. Ambigua en la lectura i l'aplicació, i això pot afavorir els interessos de les minories nacionals com la nostra, sobretot en situacions de feblesa del partit que governa.
Per un altre cantó, si ens trobem davant d'un govern fort, aquest pot fer servir l'ambiguitat de la Constitució per a doblegar i socarrar les bases del nostre precari autogovern.
Crec que la reforma de l'estatut és va començar amb bona fe, amb blindatges (per evitar l'esmentada la inestabilitat que ens pot dur la situació política espanyola.) però que els catalans som únics en barallar-nos i en estripar-nos per enveges.

Davant els possibles inconvenients que pugui ocasionar una possible reforma de la llei electoral, a formacions polítiques com CiU i ERC, que són els menys proclius al canvi, sempre podrem trobar una solució intermitja que sigui avinent a tothom , i per descomptat i sobretot, avinent al conjunt del país.

Hauriem d'adaptar un sistema mixte que no premï en exclusiva la macrocefàlia de Barcelona i rodalies per tal de no deixar sense representants ni influència a la resta del territori.
La proposta és un sistema de doble representació, que tingui en compte per un cantó a la població de les demarcacions, i per una altre una que en garanteixi una representació territorial.
D'aquesta manera preservem la veu i el vot de les comarques pirinenques (que viuen un estancament demogràfic) i les de les terres de l'Ebre, essent ambdues quelcom més perjudicades per l'ampli dinamisme demogràfic de la resta de Catalunya (el centre Vic-Girona-Manresa i sobretot l'àrea metropolitana).

Representació per pes demogràfic per una banda i garantia de representació territorial per l'altre.

Aquest model amb les múltiples variacions possibles ha sigut adoptat a molts països, entre els quals tenim els EUA, que en un principi i per garantir una armonització social i estatal, vàren optar per aquesta fòrmula mixte.

A vegades el cafè per a tots pot ser beneficiós.

dilluns, 28 de maig de 2007

LA CUP I LA PINÇA

En vista dels resultats electorals del 27M, crec que en el panorama polític català ha superat el pospujolisme i s'encamina a una nova etapa.

Aquesta ve marcada per un retorn als orígens, sobretot pel que fa a la centralitat de CiU i la recuperació del seu electoral tradicional, cosa que porta a un aprimament forçós de sufragis per part d'ERC.
CiU torna a fer de CiU i Esquerra torna a fer d'esquerra a mitjes, m'explicaré.
Sense llastres de govern, els convergents poden tornar a les esencies del catalanisme, de la resistencia, de canviar el mapa electoral espanyol amb aquella taca groga que resisteix ara i sempre a l'invasor (com al poblat de l'Asterix a la Gàlia). Lluny queden de l'imaginari col.lectiu la venda del Delta de l'Ebre i els pactes del Majestic, i torna la CiU que vol (perque va nèixer amb aquest objectiu) defensar els interessos del ciutadans de Catalunya.
I què passa amb ERC?
Doncs que l'estrategia Carodpugcercosiana de pactar amb el PSC per agafar el votant d'esquerres de l'àrea metropolitana ha fracassat. Com també la de voler fer de CiU per agafar el seu votant. I quin és el dany colateral per ERC?
Que ha deixat orfe la seva reraguarda, ha deixat orfe al votant independentista, i aquest descuit el pagarà molt car.
Podem veure com la CUP (tot i que timidament) ja ha pres les posicions independentistes que els republicans han descuidat.
Pronostico que aquesta etapa que ara s'obre del panorama polític català durarà uns 8 anys i que sentirem a parlar de la CUP les properes eleccions al parlament de Catalunya (no sera així a les espanyoles on no es presentaran per manca d'estructura i d'ideari madur).

Ara que CiU fa de CiU i ERC ha de recomposar files, ja veurem que passarà amb la reraguarda independentista.

També vull comentar que si el Sr. Trias aguanta un round més, les properes eleccions a les que es presenti guanyarà l'Ajuntament. Els propers quatre anys no podràn consolidar una opció mal anomenada de "progrès" a Barcelona, perquè la barca suca per tots costats i crec poder afirmar que viuen el "cant del cigne", i que tots viurem el moment històric en el que 32 anys de govern socialista a Barcelona (i també a Girona) es desplomaràn com un cartell de cartes.

No vull acabar sense esmentar el canvi d'actitud i discurs del Sr. Hereu un cop coneguda la seva victòria. Vaig quedar impressionat al veure que sense pressió pot ser un home amb un discurs humil i clarivident.
Caldrà estar a la espectativa.

divendres, 25 de maig de 2007

LA PIME, L'AUTONOM I CATALUNYA

Sabeu que a Catalunya, les petites i mitjanes empreses i els autònoms donen feina al 90% de la població, i que aporten més del 90% de la riquesa del país?.
Quina administració mou un dit quan un autònom té problemes o una Pime plega? cap. Però fem la pregunta a l'inrevès; quina administració és mou quan plega (o es deslocalitza) una multinacional?
Si, veig que heu encertat la resposta, TOTES.

La fiscalitat a l'estat fa que a tancament d'any fiscal, tota empresa hagi de declarar resultats, i en el cas aquests siguin positius, dipositar a les arques espanyoles més del 30% del mateix. Evidentment sense fer distinció de si parlem de multinacionals, grans empreses o pimes.
La meva proposta a nivell de fiscalitat empresarial és molt simple, esglaonar el pagament d'impostos en funció del tamany i recursos de les empreses. Així tindriem que una empresa que factura més de 30 milions d'euros pagui fins a un 50% dels seus beneficis; les que facturen entre 20 i 30 milions paguin un 40%; les que facturen entre 10 i 20 milions paguin un 30%; i les que facturen 10 milions o menys que paguin un 15%.

Que aconseguim amb això?
- Eliminar l'economia submergida, doncs resulta més barat i senzill declarar beneficis reals.
- Compensar una mica la coexistencia entre transnacionals i les pimes (que han fet de Catalunya el que és avui en dia), de manera que puguin competir una mica més en igualtat de condicions i equilibrant la balança.
- Augmentar la recaptació en igual mesura que desaparegui l'economia submergida.
- I per últim, donar aire al valor més important que té aquest petit país. Les petites i mitjanes empreses que són la vida de Catalunya.

Catalunya és com un motor per Espanya, motor al que no s'alimenta amb benzina, a qui no se li canvia l'oli, però que malgrat tot continua tirant del carro peninsular.
Seria el moment en que la mediocritat de polítics que estan al poder comencin a aplicar mesures com aquesta, enlloc de dedicar-se al circ mediàtic que tenen muntat.

La vida és com una roda, gira però sempre igual. Ja ho deien en temps dels romans, al poble "panem et circense".

divendres, 18 de maig de 2007

BAYROU, DURAN I EL CENTRISME

Certament vivim en un món apart, apart del de la resta de la península. Sembla que l'únic lloc on arrela la llavor de la centralitat política és a Catalunya, i és clar, ésser el centre polític en un país on no saben ni que vol dir això és difícil.
Aquesta centralitat política que tant incomòda a la dreta i fa escandalitzar a l'esquerra és representada per un dels partits pólítics amb més tradició democràtica dins de Catalunya (i de l' Estat espanyol, UDC, i actualment dirigit per Duran-Lleida.
Celebro que a França ( i és que sempre hem de mirar fora per trobar allò que volem ) hagi arrelat el centrisme, l'únic camí que pot conduir Europa a un noi estat de prosperitat econòmica, social i intelectual. I és que fixeu-vos que no parlo d'ideologia, doncs aquestes en realitat han mort per quedar impreses només en paper i s'han redirigit en una forma d'explicar el món, però no pas de dirigir un canvi.
Dins l'imaginari europeu (i evidentment també el nostre) tenim arrelat a la consciència les revolucions socials produides en segles passats i que finiren amb la última i de les que més se'n parla entre els pseudointelectuals, la del 1969 o coneguda en cercles acadèmics com "La revolució de les panxes plenes".
Pel que fa al present, i al futur en particular i després d'una lluita aferrissada de postures conservadores, liberals o d'esquerres (ara mal anomenades "progressistes") semble ser que s'obre una escletxa d'allò que alguns predicàvem, la centralitat.
Cal agafar allò que és bó de tot arreu, per tant apliquem la justícia social per protegir aquells que no tenen les mateixes oportunitats que nosaltres, perquè no creiem en dos models de societat segregats per la cultura o el poder adquisitiu, cosa que ens duria a la destrucció social. Però també creiem en el desenvolupament econòmic (que no és el mateix que el liberalisme salvatge de totxo i ciment predicat per les espanyes), en el comerç i en la conciliació de les necessitats de l'empresa conjugant-les amb una millora de vida dels ciutadans.

El centrisme garanteix:

- L'assoliment gradual d'un societat no fragmentada per divergències culturals i/o socials.
- La fi d'un discurs "progre" de cotxe oficial provinent de cercles socials d'elevada riquesa i més elevada hipocresia, si això és possible.
- La conjugació de les necessitats socials i el creixement empresarial.
- La fi de la divisió político-cultural entre les dretes i les esquerres.
- La capacitat d'enteniment i de trobada entre totes les ideologies, osia el punt intermig.

Malauradament aquesta centralitat política se la disputen electoralment diverses formacions, fent jocs de cintura i estratègies duals, que lamentablement no esdevenen reals.
Jo vull recordar que a Catalunya, fa més de 70 anys, persones de sensibilitats diferents es varen trobar per donar solució i resposta a aquells que no se sentien identificats pels extrems polítics.
Potser semblà en principi que aquesta manera d'entendre la societat no arrelaria, o que en temps més propers en el passat, quedaria diluida entre d'altres formacions majoritàries en el moment.
El que és clar, és que la llavor ha donat fruit, i ara comença el temps de sega.

No cal dir que respecto tota manera d'entendre la vida i la societat i espero fer reflexionar el lector, perquè caldrà ser flexible en el futur inmediat.
La societat canvia en un any el que abans ho feia en dècades, i més que canviarà amb l'arribada i consolidació del "nostre" model de creixement econòmic i d'inmigració. Haurem d'obrir una mica la porta sinó volem que l'esbotzi la riuada quan ja sigui massa tard, i si cal, a les catedrals alternarem les misses amb l'alcorà i les danses berberesques.