dijous, 31 de maig de 2007

ERC I SOLIDARITAT CATALANA

Rera les sigles d’ERC trobem el pes de la història transformada en més de setanta anys d’un catalanisme que va marcar els anys de la segona república, i que ara de nou torna a dirigir l’agenda de la política d'aquest país.

Podriem fer un aprofundiment sobre les circumstàncies que porten a l’eclosió de tant insigne partit polític, però no en prous coneixements per a fer-ne una explicació raonable.
El que si que podem fer, és dirimir en quin estat es troba, quin camí pren i quina part de l’espectre sociològic ocupa avui en dia.

Les seves sigles ens ho diuen tot, i fent servir el sentit comú veurem l’encorsetament al que es troba sotmesa ERC.
Són d’esquerres, republicans i independentistes, però és clar, això fa que només puguin recollir part de l’electorat, per molt que sembrin el camp del veí.
Com un partit que es defineix tant clarament pot mirar de recollir vots d’altres partits? Això es produirà de manera ocasional i purament estratègica (depenent de la conjuntura del moment i de la feblesa de les altres formacions nacionals), però mai podrà consolidar altres posicions sino reformula els seus objectius.
Malauradament per ERC necessiten reformular-se molts conceptes o mai podràn esdevenir un partit de majories, essent sempre el soci incòmode que sempre aspira a més.

En contraposició vull posar-vos unes altres sigles, Convergencia i Unió. Aquestes també definiexen clarament els seus objectius, ésser el nucli on convergeixin totes les aspiracions nacionals i catalanistes, de manera que abarquen més ampliament la recol.lecció de l’electorat.
L’èxit indiscutible de 23 anys de govern rauen en la seva ambiguitat pròpia de la teoria del pèndol, on sobreviu allò que es mòbil, adaptable als temps (com el pèndol) encara que això pugui generar dubtes i perspicàcies.

El bitllet que ven CiU el poden comprar més electors, ja que cadascú imagina a on vol que el portin, en canvi el bitllet que ven ERC només pot dur a un lloc, l’independència.

Jo puc tenir molt clar quina destinació puc triar, però davant l’atomització política sorgida d’una més amplia diversificació social, no se si la venda de bitllets a un sol destí pot sortir gaire rendible.

La llàstima més gran que viu Catalunya és el clima de desconfiança en la que s’han instal.lat els mateixos partits que diuen defensar-la des de posicions divergents.

Catalunya només té un camí per avançar social, cultura, económica i políticament, la reedició de Solidaritat Catalana. Coalició de partits catalanistes de totes les idiologies possibles que va existir entre 1906-1909 i que va recollir el més gran èxit electoral que hem viscut mai. Va arrasar literalment allà on és va presentar.
Evidentment han pasta cent anys des de llavors i moltes coses han canviat al país, però les circumstàncies que van veure nèixer Solidaritat Catalana continúen essent les mateixes. La necessitat d’una força política única, forta i capaç de liderar els projectes d’aquest país, desde la centralitat i la divergencia ideológica, però també desde l’acord i la unió política.

Som una nació petita, amb un autogovern migrat, o som forts desde la unió o sempre serem manats per d'altres, car no mereixem el dret a dirigir-nos sols.
Catalunya va perdre aquest privilegi, és hora doncs de recuperar-lo, des del seny i la intel.ligència.

dimecres, 30 de maig de 2007

UNA HISTORIA DE BARCELONA (I)

Qui havia de pensar que un petita colònia romana establerta dalt del mons Tàber esdevindria la metròpolis vibrant en que s'ha convertit Barcelona?
La tenacitat d'uns habitants establerts a la planura entre els rius Llobregat i Besòs, i rodejada de poblats ibèrics hostils va superar les adversitats, prosperant i esdevenint més influients que la poderosa ciutat grega d'Emporion.
Podem destacar un d'aquests instants fugissers que marquen la diferència entre la supervivència i la supremacia d'un projecte.
Parlo de la catàstrofe suferta a l'Imperi Romà després de l'irrupció del poble dels alamans al voltant de mitjant segle IV.
Roma començava a defallir, i amb ell les poderoses defenses del Rhin que ja eren incapaces de contenir per més temps a les temibles tribus germàniques, una de les quals, els esmentats alamans van irrompre amb violència per la Gàlia i Hispània.
Barcino no va ser una excepció i les petites muralles que l'envoltaven no van aturar un poble dedicat al pillatge.
Però enlloc d'enfonsar-se com d'altres urbs romanes, els seus ciutadans reunits en sessió extraordinària del senat decidiren refer les muralles i alçar-les més de vuit metres. Crearen torres de reforç i guaita i en doblaren el gruix. Feren servir les mateixes làpides dels cementiris per reforçar-les, busts de nobles testes, runes i objectes preuats van ser dedicats a la protecció dels seus ciutadans.
Les muralles de Barcelona van fer-ne una ciutat segura, tant que era l'única plaça forta del nord peninsular, i en ella s'hi establí una de les dones més magnífiques de la nostra història, Gal.la Placidia, dona del rei visigot de torn i que tot i residir un any a Barcelona, en deixà una empremta indisoluble als seus ciutadans (tant que té una plaça al districte de Gràcia)
La sessió del senat en la que es va decidir fer una Barcelona forta va canviar la concepció i el rumb de la història de Catalunya i Espanya, doncs els francs traçaren la fi de l'Europa feudal on la ciutat acabava i començava, el Llobregat.

Sempre he assegurat que l'Europa feudal (a nivell més que cultural, sociològic) acabava a la frontera franca del l'esmentat riu, i com més conec europa, més m'hi reafirmo. A Barcelona l'ideari col.lectiu europeu i té una avançada dins del món peninsular (del que no pretenc menystenir-ne res en aquest article, sino acotar conceptes).

Aquesta ciutat va arribar a ésser cap i casal del reialme d'Aragó, i rival de les comercials Gènova i Venècia (amb les quals vam disputar-nos guerres i la supremacia del món mediterrani occidental).

No podem oblidar tampoc el període de decadència i estancament en la que cau Barcelona a la fi dels últims reis del Casal de Barcelona i ja definitivament amb la casa d'Austria, demostrant la teoria que la manca de poder polític real porta aquesta ciutat i Catalunya en general a una minva de les seves capacitats creatives i comercials.

Anys després, concretament el dia 12 de setembre de 1714, d'una ciutat en runes, devastada, bombardejada, famèlica i fatigada, els seus ciutadans tornaren a fer un gest que marca la diferència entre l'èxit i el desencís. Aquells barcelonins que el dia abans havien lluitat i mort (curiosament també a les muralles de la ciutat) es van alçar d'hora i conjuntament reconstruiren allò del que avui ens iguala a tots, l'orgull d'una ciutat que reneix sempre d'entre les cendres.
I és que qui no sap la dita "els catalans de les pedres en fan pans".
Quan dic que s'alçaren l'endemà per refer les seves cases, tallers i comerços no ho dic en sentit metafòric sinó real.

Podriem continuar parlant de la ciutat que encorsetada per aquelles famoses muralles (que tants cops la va defensar) ha de derruir-les per enxamplar-se i donar cabuda a la revolució industrial i a la introducció de noves tècniques i pensaments que tornen a fer de Barcelona, el peu d'Europa a la península. Però del tema de la industrialització, la creativitat, el pensament, el modernisme, el noucentisme, el catalanisme (tant l'imperial-burgués com el republicà), els grans artistes i la Barcelona pre i post olímpica, en parlaré properament doncs és massa extens.

Però no vull acabar sense fer una reflexió, hi ha qui diu que la grandesa és un ideal, jo crec que la grandesa es fabrica en determinats moments. Potser el període d'inflexió i decadència en el que ha entrat la ciutat, és el moment de forjar-lo de nou a l'enclusa de les nostres il.lusions.

POETES PREFERITS (I)

Aqui us transcric una traducció al castellà de l'insigne, i molts cops oblidat poeta basc Gabriel Aresti. Poeta i euskaldun autodidacta, que va aprendre la llengua del seu poble, per pròpia iniciativa. Els seus versos em van obrir la ment a entendre una mica la voluntat de ser i el pensament del poble més antic de la península.
En ells evoca paisatges i pensaments de la classe obrera a més de sentiments d'arrel familiar i autoafirmació popular.
Especialment us trameto a llegir i entendre aquesta, una poesia carregada de bellesa i sentiment.

LA CASA DE MI PADRE
Gabriel Aresti, 1963


Defenderé
la casa de mi padre.
Contra los lobos,
contra la sequía,
contra la usura,
contra la justicia,
defenderé
la casa
de mi padre.
Perderé
los ganados,
los huertos,
los pinares;
perderé
los intereses,
las rentas,
los dividendos,
pero defenderé la casa de mi padre.
Me quitarán las armas
y con las manos defenderé
la casa de mi padre;
me cortarán las manos
y con los brazos defenderé
la casa de mi padre;
me dejarán
sin brazos,
sin hombros
y sin pechos,
y con el alma defenderé
la casa de mi padre.
Me moriré,
se perderá mi alma,
se perderá mi prole,
pero la casa de mi padre
seguirá
en pie.

Traducción: Gabriel Aresti
Versión original: NIRE AITAREN ETXEA

dimarts, 29 de maig de 2007

LLEI ELECTORAL, CAFÉ PER A TOTS

Han passat 27 anys després del restabliment de la Generalitat de Catalunya i més de 28 des de l'entrada en vigor de la Constitució espanyola, i malgrat les constants queixes i repliques de les formacions polítiques catalanes, encara ningú ha tingut coratge i valor per a dur a terme la tant necessària reforma d'una llei electoral catalana.

Tants discursos i rèpliques per part d'aquelles formacions polítiques que ara formen part del govern posant el crit al cel, i denunciant la passivitat del President Pujol pel que fa a aquest tema, i ja ho veiem. Quan han tingut la cadira l'han agafat amb més força i no es mouen ni per respirar (no sigui que s'acompleixi la vella dita "quien fue a Sevilla, perdió su silla".

El que més em preocupa de tot això (tant de la passivitat d'uns i d'altres) és el fet que no abordem ni treballem allò que veritablement és important.
Era important la reforma de l'Estatut? al meu parer no. Clarament no.
Perquè reformar un Estatut si tenim la mateixa Constitució? No és raonable, ni lògic esmerçar esforços i impostos del país en una cosa que sabem que si la toquem, aprofitaran per destrossar allò que tants esforços ha costat guanyar.
Malauradament la Constitució està molt blindada, massa. Tant que és impossible de tocar una coma sense l'acord dels grans partits estatals. Però té una cosa bona, és ambigua. Ambigua en la lectura i l'aplicació, i això pot afavorir els interessos de les minories nacionals com la nostra, sobretot en situacions de feblesa del partit que governa.
Per un altre cantó, si ens trobem davant d'un govern fort, aquest pot fer servir l'ambiguitat de la Constitució per a doblegar i socarrar les bases del nostre precari autogovern.
Crec que la reforma de l'estatut és va començar amb bona fe, amb blindatges (per evitar l'esmentada la inestabilitat que ens pot dur la situació política espanyola.) però que els catalans som únics en barallar-nos i en estripar-nos per enveges.

Davant els possibles inconvenients que pugui ocasionar una possible reforma de la llei electoral, a formacions polítiques com CiU i ERC, que són els menys proclius al canvi, sempre podrem trobar una solució intermitja que sigui avinent a tothom , i per descomptat i sobretot, avinent al conjunt del país.

Hauriem d'adaptar un sistema mixte que no premï en exclusiva la macrocefàlia de Barcelona i rodalies per tal de no deixar sense representants ni influència a la resta del territori.
La proposta és un sistema de doble representació, que tingui en compte per un cantó a la població de les demarcacions, i per una altre una que en garanteixi una representació territorial.
D'aquesta manera preservem la veu i el vot de les comarques pirinenques (que viuen un estancament demogràfic) i les de les terres de l'Ebre, essent ambdues quelcom més perjudicades per l'ampli dinamisme demogràfic de la resta de Catalunya (el centre Vic-Girona-Manresa i sobretot l'àrea metropolitana).

Representació per pes demogràfic per una banda i garantia de representació territorial per l'altre.

Aquest model amb les múltiples variacions possibles ha sigut adoptat a molts països, entre els quals tenim els EUA, que en un principi i per garantir una armonització social i estatal, vàren optar per aquesta fòrmula mixte.

A vegades el cafè per a tots pot ser beneficiós.

dilluns, 28 de maig de 2007

LA CUP I LA PINÇA

En vista dels resultats electorals del 27M, crec que en el panorama polític català ha superat el pospujolisme i s'encamina a una nova etapa.

Aquesta ve marcada per un retorn als orígens, sobretot pel que fa a la centralitat de CiU i la recuperació del seu electoral tradicional, cosa que porta a un aprimament forçós de sufragis per part d'ERC.
CiU torna a fer de CiU i Esquerra torna a fer d'esquerra a mitjes, m'explicaré.
Sense llastres de govern, els convergents poden tornar a les esencies del catalanisme, de la resistencia, de canviar el mapa electoral espanyol amb aquella taca groga que resisteix ara i sempre a l'invasor (com al poblat de l'Asterix a la Gàlia). Lluny queden de l'imaginari col.lectiu la venda del Delta de l'Ebre i els pactes del Majestic, i torna la CiU que vol (perque va nèixer amb aquest objectiu) defensar els interessos del ciutadans de Catalunya.
I què passa amb ERC?
Doncs que l'estrategia Carodpugcercosiana de pactar amb el PSC per agafar el votant d'esquerres de l'àrea metropolitana ha fracassat. Com també la de voler fer de CiU per agafar el seu votant. I quin és el dany colateral per ERC?
Que ha deixat orfe la seva reraguarda, ha deixat orfe al votant independentista, i aquest descuit el pagarà molt car.
Podem veure com la CUP (tot i que timidament) ja ha pres les posicions independentistes que els republicans han descuidat.
Pronostico que aquesta etapa que ara s'obre del panorama polític català durarà uns 8 anys i que sentirem a parlar de la CUP les properes eleccions al parlament de Catalunya (no sera així a les espanyoles on no es presentaran per manca d'estructura i d'ideari madur).

Ara que CiU fa de CiU i ERC ha de recomposar files, ja veurem que passarà amb la reraguarda independentista.

També vull comentar que si el Sr. Trias aguanta un round més, les properes eleccions a les que es presenti guanyarà l'Ajuntament. Els propers quatre anys no podràn consolidar una opció mal anomenada de "progrès" a Barcelona, perquè la barca suca per tots costats i crec poder afirmar que viuen el "cant del cigne", i que tots viurem el moment històric en el que 32 anys de govern socialista a Barcelona (i també a Girona) es desplomaràn com un cartell de cartes.

No vull acabar sense esmentar el canvi d'actitud i discurs del Sr. Hereu un cop coneguda la seva victòria. Vaig quedar impressionat al veure que sense pressió pot ser un home amb un discurs humil i clarivident.
Caldrà estar a la espectativa.

divendres, 25 de maig de 2007

LA PIME, L'AUTONOM I CATALUNYA

Sabeu que a Catalunya, les petites i mitjanes empreses i els autònoms donen feina al 90% de la població, i que aporten més del 90% de la riquesa del país?.
Quina administració mou un dit quan un autònom té problemes o una Pime plega? cap. Però fem la pregunta a l'inrevès; quina administració és mou quan plega (o es deslocalitza) una multinacional?
Si, veig que heu encertat la resposta, TOTES.

La fiscalitat a l'estat fa que a tancament d'any fiscal, tota empresa hagi de declarar resultats, i en el cas aquests siguin positius, dipositar a les arques espanyoles més del 30% del mateix. Evidentment sense fer distinció de si parlem de multinacionals, grans empreses o pimes.
La meva proposta a nivell de fiscalitat empresarial és molt simple, esglaonar el pagament d'impostos en funció del tamany i recursos de les empreses. Així tindriem que una empresa que factura més de 30 milions d'euros pagui fins a un 50% dels seus beneficis; les que facturen entre 20 i 30 milions paguin un 40%; les que facturen entre 10 i 20 milions paguin un 30%; i les que facturen 10 milions o menys que paguin un 15%.

Que aconseguim amb això?
- Eliminar l'economia submergida, doncs resulta més barat i senzill declarar beneficis reals.
- Compensar una mica la coexistencia entre transnacionals i les pimes (que han fet de Catalunya el que és avui en dia), de manera que puguin competir una mica més en igualtat de condicions i equilibrant la balança.
- Augmentar la recaptació en igual mesura que desaparegui l'economia submergida.
- I per últim, donar aire al valor més important que té aquest petit país. Les petites i mitjanes empreses que són la vida de Catalunya.

Catalunya és com un motor per Espanya, motor al que no s'alimenta amb benzina, a qui no se li canvia l'oli, però que malgrat tot continua tirant del carro peninsular.
Seria el moment en que la mediocritat de polítics que estan al poder comencin a aplicar mesures com aquesta, enlloc de dedicar-se al circ mediàtic que tenen muntat.

La vida és com una roda, gira però sempre igual. Ja ho deien en temps dels romans, al poble "panem et circense".

divendres, 18 de maig de 2007

BAYROU, DURAN I EL CENTRISME

Certament vivim en un món apart, apart del de la resta de la península. Sembla que l'únic lloc on arrela la llavor de la centralitat política és a Catalunya, i és clar, ésser el centre polític en un país on no saben ni que vol dir això és difícil.
Aquesta centralitat política que tant incomòda a la dreta i fa escandalitzar a l'esquerra és representada per un dels partits pólítics amb més tradició democràtica dins de Catalunya (i de l' Estat espanyol, UDC, i actualment dirigit per Duran-Lleida.
Celebro que a França ( i és que sempre hem de mirar fora per trobar allò que volem ) hagi arrelat el centrisme, l'únic camí que pot conduir Europa a un noi estat de prosperitat econòmica, social i intelectual. I és que fixeu-vos que no parlo d'ideologia, doncs aquestes en realitat han mort per quedar impreses només en paper i s'han redirigit en una forma d'explicar el món, però no pas de dirigir un canvi.
Dins l'imaginari europeu (i evidentment també el nostre) tenim arrelat a la consciència les revolucions socials produides en segles passats i que finiren amb la última i de les que més se'n parla entre els pseudointelectuals, la del 1969 o coneguda en cercles acadèmics com "La revolució de les panxes plenes".
Pel que fa al present, i al futur en particular i després d'una lluita aferrissada de postures conservadores, liberals o d'esquerres (ara mal anomenades "progressistes") semble ser que s'obre una escletxa d'allò que alguns predicàvem, la centralitat.
Cal agafar allò que és bó de tot arreu, per tant apliquem la justícia social per protegir aquells que no tenen les mateixes oportunitats que nosaltres, perquè no creiem en dos models de societat segregats per la cultura o el poder adquisitiu, cosa que ens duria a la destrucció social. Però també creiem en el desenvolupament econòmic (que no és el mateix que el liberalisme salvatge de totxo i ciment predicat per les espanyes), en el comerç i en la conciliació de les necessitats de l'empresa conjugant-les amb una millora de vida dels ciutadans.

El centrisme garanteix:

- L'assoliment gradual d'un societat no fragmentada per divergències culturals i/o socials.
- La fi d'un discurs "progre" de cotxe oficial provinent de cercles socials d'elevada riquesa i més elevada hipocresia, si això és possible.
- La conjugació de les necessitats socials i el creixement empresarial.
- La fi de la divisió político-cultural entre les dretes i les esquerres.
- La capacitat d'enteniment i de trobada entre totes les ideologies, osia el punt intermig.

Malauradament aquesta centralitat política se la disputen electoralment diverses formacions, fent jocs de cintura i estratègies duals, que lamentablement no esdevenen reals.
Jo vull recordar que a Catalunya, fa més de 70 anys, persones de sensibilitats diferents es varen trobar per donar solució i resposta a aquells que no se sentien identificats pels extrems polítics.
Potser semblà en principi que aquesta manera d'entendre la societat no arrelaria, o que en temps més propers en el passat, quedaria diluida entre d'altres formacions majoritàries en el moment.
El que és clar, és que la llavor ha donat fruit, i ara comença el temps de sega.

No cal dir que respecto tota manera d'entendre la vida i la societat i espero fer reflexionar el lector, perquè caldrà ser flexible en el futur inmediat.
La societat canvia en un any el que abans ho feia en dècades, i més que canviarà amb l'arribada i consolidació del "nostre" model de creixement econòmic i d'inmigració. Haurem d'obrir una mica la porta sinó volem que l'esbotzi la riuada quan ja sigui massa tard, i si cal, a les catedrals alternarem les misses amb l'alcorà i les danses berberesques.