dijous, 28 de juny de 2007

LA MODERNITAT I LA TONTERIA

La nostra societat sembla haver entrat en una espiral d'aparent modernitat. I dic aparent perque em sembla que confonem modernitat amb una mena d'americanització social a la mediterrània, que comporta una pèrdua de valors familiars amb un creixement de la tonteria personal.
La destrucció de la familia com a eix vertebrador de la societat ha donat lloc a la proliferació del individualisme anglosaxó que es manifesta amb virulència en la lectura compulsiva de llibres d'autoajuda i en d'altres que ens diuen com agradar als demés.
Servidor és una admirador de la cultura del treball i de la literatura europea com el que més, però no per això crec que abandonar les arrels de la llatinitat sigui la millor postura.
Hom pot jutjar-me dient que el pes de la tradició i la cultura pròpia vincla les meves espatlles, i jo els hi responc aquest pes no reposa sobre el més cos, sinó que em serveix de faristol per projectar més lluny els valors en els que crec.
La lectura de llibres anlgosaxons sobre autoajuda, llibres de l'art de la guerra i d'altres de com agradar a la gent em sonen a falsedat.
Ara que els anglesos descubreixen els beneficis de la migdiada, nosaltres ens erigim en icones de la modernitat i el progrès amb adaptacions socials que al nord d'Europa fa més de vint anys que han caducat.

dilluns, 25 de juny de 2007

UNA DE CONTES: HOMETAGE A BALZAC

Transcric un conte que vaig elaborar a BUP com a homenatge a un dels meus escriptors preferits, Balzac.




23 de Febrer, cinc de la tarda.

Un home mira el rellotge de paret des del sofà de casa seva despreocupadament, fa cara d´aburriment i de fàstig a l´hora. S´aixeca amb mandra i es dirigeix a la finestra on una claror primaveral inusual per l´època de l´any el deixa enlluernat. Fora, els ametllers del seu jardí comencen a florir tímidament davant els primers raigs d´un sol que els escalfa i que mostra la bellesa de les seves flors blanques. Somríu i pensa en la seva joventut, veu aquells carrers del poble coberts per una nevada inusual que trencà la monotonia durant els aburrits dies d´hivern.

-Com ha canviat el clima!- pensa per ell mateix.

S´atansa més a la finestra i veu el seu jardí tot malmés i ple de males herbes que amenacen d´ofegar les flors que anteriorment tan havia cuidat i estimat. I com si això el fes sentir més feliç, es promet que el proper cap de setmana s´encarregarà de regar, podar i replantar aquelles flors que tan admirava la seva dona. Sí, no podia deixar que aquell magnífic jardí es fes malbé.
Amb desgana s´adonà que era tard i que segurament al bar l´esperaven els dos amics de sempre per a fer petar la xerrada i la partideta de costum. Però tot i que aquesta era una de les seves poques distraccions, se li feia més feixuga cada dia que passava.

Sentia com el pes dels anys havia vinclat aquella espatlla forta, i notava com les forces i l´orgull d´aquell masover s´havien anat escolant amb el pas del temps, juntament amb el canvi que havia patit aquell poble i la terra que l´anvoltava i que treballava per guanyar-se les garrofes.
Lentament baixà el carrer de l´esglèsia fins que s´aturà i obrí una de les portes del bar. Aquell establiment si que era del seu gust. Tenia l´aspecte de sempre i això li recordava que encara era a casa seva, malgrat el record d´aquelles urbanitzacions que havien trencat la silueta del poble amb la vinguda de nous forasters que només anaven a dormir a les seves llars. D´aquesta manera sempre podia deixar-se caure al bar del Ciscu, on el pas dels anys s´havia aturat i encara podia fer petar la xerrada amb els amics de sempre i criticar segons ell la mala gestió de l´ajuntament.

-Déu vos guard!- Saludà als seus amics de la taula del fons.

-Home Cinto!, si ja ens pensavem que no vindries!

-Són les cames noi, que em fan anar més lent del que jo voldria!

-Hau Cinto , ara que has arribat ja podem començar la partida.

Però més que la partida, la conversa era el que feia sentir vius a aquells tres pagesos jubilats, el poder parlar de les seves coses, les d´avans és clar, fent-los retornar a una època on encara podien ser feliços. On no hi havia lloc per a aquells nouvinguts que amb poc temps havien destrossat el seu poble amb cases aparellades construides sobre antigues forests només utilitzades de dormitori i que poc a poc anaren trencant l´harmonia d´aquell racó de món on sempre havia regant l´harmonia d´un rellotge sense corda. Això feia que no se sentiessin respectats, ells que eren els de tota la vida havien anat esdevenint ciutadans de segona, i que per aferrar-se al seu món, voltaven pel casc antic, com si les portes del qual fóssin les columnes d´Hèrcules on rera seu s´hi vetllaven monstres esperant al agossarat que pretengés deepassar-les.
Per aquests verals s´encaminà la conversa, com sempre. Que si el batlle s´havia fet ric venent les seves terres per a fer urbanitzacions de dubtosa legalitat a causa de les moltes tales descontrolades, que si això, que si alló... I amb aquestes, la conversa s´allargà fins a fer-los oblidar aquelles cabóries que duien soterrades com l´odi amarg del seu cor, però es feia tard i en Cinto s´acomiadà i enfilà altre volta el carrer per atansar-se a casa seva. Només entrar ja notà com la humitat i el fred s´havien anat introduint a les cambres d´aquella antiga casa mentre ell era fora.
S´aturà davant el retrat de la seva dona i el contemplà absort en confusos pensaments. La dona que es veia a la fotografia era una dona d´uns cinquanta anys, i la seva cara dibuixava el típic somriure que demana el fotograf quan et troves davant de l´objectiu. En Cinto sense adonar-se´n acaronava el marc pensant en aquells temps feliços, quan l´Àngela encara vivia i era al seu costat. Ella era com una part més del seu esperit, l´un i l´altre es complementaven i se li feia difícil passar els dies sense aquella companya que ho havia compartit tot amb ell. Poc a poc una llàgrima anava baixant per la seva galta amb cada pensament que en Cinto extreia del seu cor. No podia més, ja feia deu anys de la seva mort i encara no s´havia pogut acostumar a la mancança de la seva companyia. Sentia unes ganes de morir que li naixien del pit i que se li anaven fent més fortes a cada instant que passava, com si no pogués trobar cap altre sol.lució al sentiment de melangia que l´ofegava i no el deixava respirar.

A pleret anà calmant-se; ja havia passat per aquella situació d´angoixa altres vegades, podríem dir que era com una vàlvula de seguretat que deixava anar una mica de gas per evitar explotar quan la pressió que suportava era massa feixuga cosa que li evitava mals pitjors.
Un cop recuperat d´aquell mal tràngol s´antansà silenciosament fins a la cuina i posà en marxa la calefacció mentre es preparava alguna cosa per a sopar, àpat que com sempre, consistiria en unes bledes bullides i unes rodanxes de lluç congelat que es fregia amb cura i parsimonia car no tenia pressa. De sobte mentre vigilava el foc es recordà del seu fill i anà a posar en marxa el contestador automàtic pe si el noi pensava que tenia un pare, trucant en aquells instants en que en Cinto era fora fent la partida. Premé el botó d´inici i no sentí res, ho tornà a provar però sense resultat. Notà com una punxada li feria el cor de pena. Es sentia com un gos, abandonat, com si el seu món es trovés més llunya cada minut, com si no hi hagués lloc per a ell, desplaçat.
Aquella nit li costà dormir, puig li pesaven massa les emocions del dia , però a la fi, entre sanglots i records amargs la son li guanyà la partida i s´adormí.

24 de febrer al matí;

l´albada mostra un dia gris, ple de núvols. Fora fa fred i es pot veure les fines làmines de glaç que cobreixen la bellesa de les flors dels ametllers.
En Cinto es llevà amb un estat d´ànim que feia joc amb el dia, es posa la batà i amb una lentitud cerimonial anà a preparar-se café. Mentres el seu cap rumiava el mal que hauria causat aquella glaçada als ametllers, tan preocupat com quan depenia de les collites que li proporcionava la terra. Aquella era l´herència que li havia quedat de la seva vida a pagés, a més ho duia a aquella sang que remuntant-se sis generacions enrere s´havia dedicat sempre a llaurar les terres que tant estimava. El fet que el seu fill no hagués volgut continuar aquella tradició, era com una espina que duia clavada al fons de la seva turmentada ànima, i de tant en tant pensava en el resultat de la collita, si enguany seria bona, si la glaçada l´havia malmés...
Les hores anaven passant lentament tot esperant l´arribada de distreure´s amb la partida al ba, la qual era un dels pocs alicents que li quedaven per endolcir-li la vida i prendre´s la pastilla que ens donen a tots. Però la trucada inesperada inesperada d´un dels habituals comunicantli que no es trobava bé i que no hi podia anar acavà per xafar-li el dia. Si li treien alló ja no li quedava res; la seva dona, el seu poble, el seu mas, la força, els pares... tot romania oblidat sota metres de terra o era endut per un vent huracanat anomenat temps. Ja no li quedava res, llevat d´esperar una mort que no acabava mai d´arribar. Tot el seu món havia marxat amb alló que estimava, tot menys els records que el turmentaven.

Amb pas ferm es dirigí a la cuina i obrí la clau del gas, i sense cap mena de temor es ficà al llit. Pensava en el que acabava de fer però no se´n penedia, tant li feia, només pensava en retrobar-se amb els seus i amb el seu món. Reflexionava mentre el son li anava guanyant el seny, es sentia com la terra, orgullós, amb profundes arrels, però també notava les ferides causades per les cases que ara s´erigien sobre les restes dels antics boscos que li havien arrancat la pell. Sense alló no era res, la seva història, la seva vida...25 de febrer, deu del matí. El cos d´aquell pagés orgullós jeu arrailit al voltant de la fotografia de la seva muller, com si els seus pensaments anèssin cap a ell, i la seva cara dibuixava un somriure talment hagués assolit la felicitat perduda. Per fi tornava de nou al seu món.

dimarts, 19 de juny de 2007

VIC, QUAN EL COR DE CATALUNYA BATEGA....

Per il.lògic que pugui ser, la capital de la Catalunya central no és pas Manresa, sinó la seva germana petita, Vic, vila orgullosa del seu passat medieval que encara el futur essent referència europea del creixement industrial basat en les manufactures càrniques.

El creixement d'aquesta ha sigut exponencial, tant a nivell demogràfic, com econòmic, sense parió entre la resta de ciutats que no esdevenen subsidiàries de Barcelona.
Per acabar d'adobar aquesta situació, ara fa més d'un any hi va caure la grossa de Nadal, fent augmentar encara més el comerç, la creació de indústries i el comerç en general.

Com pot ésser que en un panorama tant engrescador com aquest, la Plataforma per Catalunya de'n Anglada hagi assolit quatre regidors de l'Ajuntament?
De respostes i teories n'hi ha tantes com colors al planeta, però en podem desgranar les més probables.

Aquest creixement desmesurat de la indústria càrnica vigatana ha atret mà d'obra, doncs la local ja estava en plena ocupació. Els nouvinguts, cada cop més nombrosos han fet augmentar el consum, cosa que es tradueix en més comerços i en un augment del sól urbanitzable.
Més indústries de transformació primària (mobles i càrniques) atretes per les excelents comunicacions han fet pujar encara més la demanda de mà d'obra, i de retruc el consum, arribant a la màxima que la riquesa industrial de la ciutat supera la de la seva eterna competidora, Manresa.
El lector es preguntarà que té d'important això, i la resposta és que Manresa compta amb més del doble dels habitants de Vic.

I com enlláça aquest magnífic panorama amb la pujada neofeixista de l'Anglada? Molt senzill.
Aquelles persones que no posseixen empreses o negocis afectats per la pujada del consum, o sigui, el treballador assalariat, no ha notat els beneficis del creixement econòmic. El que si ha notat és que al passejar per la seva ciutat, la presència de persones extracomunitàries és elevadíssima, amb uns indexs d'immigrants similars als de la ciutat de Barcelona.
A més, el treballador assalariat ha de competir al mercat de treball amb aquesta mà d'obra barata.

Servidor postula que quan la classe mitjana se sent amenaçada, el sistema polític trontolla, i Vic n'és el camp de proves més important que tenim. Que la presència d'aquests quatre regidors de Plataforma per Catalunya al cor de Catalunya, ens serveixi de full de ruta per l'esdevenidor proper.
I és que diuen que l'home és l'únic animal que ensopega dues vegades a la mateixa pedra.

dilluns, 18 de juny de 2007

ICV I ELS INDIS

Avui el Periodico de Catalunya publica una notícia breu sobre la reclamació del Sr. Herrera i per extensió del seu partit, en el que reclamen que es tornin els doblons d'or robats als indis durant els segles d'expoli del colonialisme espanyol.
Servidor se suma a aquesta proposta i reclama que la portin a terme. Per començar a donar exemple que tots els càrrecs electes d'ICV donguin les seves retribucions a tant insigne proposta, i és que cal predicar amb exemple.

Estic segur que donada la seva gran consciència social seran els primers en portar a terme aquesta iniciativa i renúnciaran als seus sous de les Diputacions, Generalitat, Parlament, ajuntaments, Consells Comarcals i els diversos sous dels parlamentaris que tenen a Madrid.

Gràcies un altre cop per ser la veu de la consciència.

CONSIDERACIONS AL POST DE PACO GAMBÚS

Benvolgut Paco,


Comparteixo amb tu totes les consideracions i reflexions que fas, és més, m'hi sumaria sempre hi quant parlèssim d'una Europa forta, la d'abans de la retirada francesa d'Argelia.
I és que l'Europa tal i com l'hem estudiat als llibres, de Beethoven, de la Revolució Francesa, de Schopenhauer, Manet i tots els impressionistes, Balzac, Victor Hugo i Mozart, ja no existeix. Només cal que surtis al carrer i te'n adonaràs que la immigració extra comunitària a Barcelona, de segur sense dades oficials a la mà i comptant els sense papers, deu rondar entre el 25 i el 35% de la població de la ciutat.

Ens acostem a un mestissatge de tals proporcions que esborrarà en bona mesura aquest anhel o sentiment de superioritat que tenim (remarco tenim pq m'hi sumo) els europeus.

Pel que fa al tema de Turquia, jo crec que les discussions sobre aquest tema no són rellevants. El que si que ho és, és el fet de que són a la bora de 75.000.000 d'habitants, amb una progressió que farà que superin a Alemanya en pocs anys. Suma a tot això les altes tases de creixement econòmic que tenen i veuràs com no ens convé deixar-los fora, o sinó, algún Anatoli intel·ligent sabrà treure profit del seu poder.
No ignoro els llaços culturals que manté Turquia amb les ex-repúbliques soviètiques de llengua turquica, ni les aliances que mantenen als Balcans amb les províncies musulmanes de Kosovo, Bosnia-Hercegovina, Albània, i certes parts de Montenegro, aliances de les que poden treure'n partit econòmic creant el seu espai pròpi a l'estil de la UE.

I que farem llavors els europeus? cridar als americans? no crec que estiguin per tornar a ajudar per tercera vegada aquest museu en el que s'esta convertint Europa. I dic museu perqué el cor de roure del continent, que és Paris, segons els analistes perd vitalitat empresarial, augmenta el nivell de vida però amb unes taxes d'envelliment que fan por i es converteix cada cop més en un aparador turístic.

De la mateixa manera que les revolucions pólíques del 1830 o el 1848 van dotar a Europa d'una nova consciència nacional i social, ara, avui i aquí, la democràcia cristiana ha de tornar a forjar de nou el ferro roent que és aquest continent. Potser l'espasa s'ha trencat, però amb el mestissatge d'una nova fornada de ciutadans, tindrem metall nou per donar-li forma, i aquest metall, per a un servidor inclou a Turquia.

Potser els hi queda camí per fer. Els hi cal solucionar el tema de Xipre, admetre la minoria Kurda i respectar als seus veins de religió Ortodoxa. Però per a mi, aquests no són esculls insalbables.

I pel que fa al tema de la intolerància, jo conec un estat membre de la Unió que ilegalitza partits polítics, tot deixant a un 15% de l'electoral orfe i sense opció a presentar-se a unes eleccions. Si tolerem això amb els "peros" que comporta, també els podrem tolerar a ells.

COMENTARI DE'N PACO GAMBÚS A L'ARTICLE TURQUIA

Jordi, això de Turquia va molt més enllà de com ho planteges, segons la meva opinió.

Què compartim? Que Turquia és un país estretament vinculat a la història d'Europa, que Turquia és un país amb qui compartim molts interessos, que Turquia forma part de les portes d'Europa.

Què no compartim? La part de la porta que ocupa Turquia. Per tu Turquia té dret a formar part de la "part de dintre" de la porta d'Europa.

Jo crec que té tot el dret a formar part de la "part de fora" de la porta d'Europa.

Turquia ha de tenir una relació econòmica i estratègica privilegiada amb la Unió Europea, però sense formar part de la Unió. Com el Marroc, com Israel. Fins i tot, com Egipte.

Turquia ha de tenir -de fet, ha de seguir tenint- una relació privilegiada amb la Unió Europea en l'àmbit de la polítiques de Defensa i Seguretat.

Turquia ha de formar part del tercer cercle concèntric d'en François Mitterrand. Aquell cercle dels països propers, que mereixen relació privilegiada, però que no poden formar part de la Unió Europea.

Raons? N'hi ha una molt clara: les seves fronteres. Les fronteres de la UE no poden ser Geòrgia, Armènia, l'Iran, l'Iraq i Síria. Les fronteres de la UE sí que ha de ser amb Turquia.

De la mateixa manera que la Rússia actual tampoc ha de formar part de la UE. Rússia i Turquia comparteixen un fet geoestratègic. Una part molt menor del seu territori és en el que es podria considerar continent europeu. I una part molt majoritària del seu territori forma part del continent assiàtic. Turquia no pot formar part de la UE per les raons fronteres que t'he donat, de la mateixa manera que Rússia. Perquè la UE tampoc té cap sentit que faci frontera amb Mongòlia, la Xina, el Japó, el Kazakhstan...

Dit tot això, hi ha un únic argument que crec que és el que pot fer caure la balança en favor o en contra de l'entrada de Turquia. Un cop la UE ha acceptat per a Turquia l'estatus de país candidat, no hi ha marxa enrera a excepció de que Turquia no compleixi amb els criteris establerts per formar part de la Unió Europea.

I aquí és on l'estan esperant molts. Tots aquells que ja no els va acabar d'agradar que el Consell de Ministres donés a Turquia l'estatus de candidat, i altres que amb el temps han anat veient que no tot és tan fàcil com visitar Istambul.

És clar que avui a Turquia no se li pot arrabassar la condició de candidat. Seria una afrenta que efectivament impulsaria Turquia cap a orient quan el que cal és atraure-la més encara cap a Occident.

Però ja veurem com solventa Turquia determinades característiques d'aquest Estat que és cert que és laïc, però sotmès a la vigilància activa de l'Exèrcit -cosa que no s'accepta a cap país que vulgui ser membre de la Unió Europea-. Un país que és cert que econòmicament s'assembla cada vegada més a Occident, però que alhora té un tracte a la dona o a les minories -especialment la kurda- que tampoc és acceptable per a la Unió.

I així podríem trobar molts més exemples.

Ja veurem com acaba, però no sóc, ja ho veus, un entusiasta radical de la incorporació de Turquia a la UE, malgrat reconèixer-li tot el que tu també li reconeixes. Però la UE és molt més que interessos i una història comú.

dissabte, 16 de juny de 2007

AQUELL BOCÍ DE TERRA ANOMENAT PÀTRIA

Fugim d'aquells compatriotes que criden "que ve el llop", i del fatalisme de certs intelectuals que porten des dels temps dels faraons anunciant l'esfondrament de Catalunya.

Sempre hi ha hagut anticatalanisme i sempre n'hi haurà, de fet és bo que ni hagi perqué significa que encara fem por, com a poble i com a cultura. Però no caiguem en el fatalisme que sembla extendre's entre els nostres intelectuals.
Aviat farà trenta anys de la consolidació de les nostres institucions d'autogovern, i n'hem d'estar cofois de la feina feta. La bastida forjada pel Prat de la Riba, Cambó, Macià i Pujol té bons fonaments i ara només ens cal acabar el projecte. Els plànols són bons i les ganes també, però ai las! ens cal un bon arquitecte.

Segur que el públic ja n'ha pensat uns quants, i certament en tenim de bons. Tot i així, servidor postula que aquell arquitecte que ha d'acabar la casa no es troba a primera línia de la política actual, potser si que treballa, però el camp necessita adob i cal regar-lo amb la suor de la feina, cosa que ja fa descartar a la majoria de candidats actuals.

Cap dels actuals líders d'ERC no té el bagatge, la força o el carisme per a dur a bon port tal empresa. Ambició si, però lideratge no.
Pel que fa a CiU, en podriem citar uns quants de noms, però segurament serien de continuitat amb la línia pujolista, i tot i que és una etapa gloriosa, no deixa de ser una fita passada. Ara bé, entre els més joves potser sortirà, i gràcies a la dura forja que representa estar a l'oposició, un bon líder.
Tampoc podem deixar de petja a les CUP, perqué n'he sentit algún dels seus líders que fa tremolar, ja sigui per la seva joventut com per la seva oratòria, i és que em fa l'efecte que aquest serà un bon planter de ments polítiques.

Hi ha tantes opinions com persones sobre la terra, per tant, deixarem que el lector cabili i pensi en els possibles futurs arquitectes i aparelladors que necessita la casa comú del catalanisme.

divendres, 15 de juny de 2007

LA PORTA OEST D'EUROPA,..... TURQUIA

Les portes serveixen per protegir espais (o per a dividir-los), essent interessant poseïr-ne la clau i que aquesta sigui robusta i forta.
És una necedat menystenir allò o aquells que ens guarden les claus del l'element que ens protegeix.

I parlant de portes, a Europa en tenim dues de molt importants, Espanya, amb les seves posessions africanes de Ceuta i Melilla i perqué no, l'estret de Gibraltar.
L'altre porta és més difosa a nivell geogràfic i cultural, Anatolia.

És una prioritat i un tema de molta actualitat la "possible" entrada de Turquia a la UE, essent-ne molts els detractors i pocs els favorables. Ja avui vull trencar una llança a favor del que servidor considera de vital importància per la supervivència del nostre (i vell) continent.

Turquia és un país de frontera, com ho va ser en el seu moment (i és en part) la península ibèrica, amb la única diferència que allà el poder musulmà va reeixir i prosperar.
Però no admetre que aquest territori té interessos conjunts amb nosaltres és menysprear-los. Que jo sàpiga han participat sempre de la història d'Europa, les colònies gregues de Bizanci i Esmirna en són clar testimoniatge, i sense anar gaire més lluny, Ataturk va occidentalitzar les bases de l'estat turc el 1923, essent un estat laic (que no significa que els seus habitants si que en tinguin de religió).

El desenvolupament econòmic al que s'estan sotmeten és d'inspiració occidental, i el "calvinisme musulmà" que han inventat i ajuda molt.

No ens podem enganyar més, Europa passa per uns moments baixos, amb fortes crisis d'identitat i amb un esgotament dels nostres recursos humans. Necessitem un aliat proper i fort, que ens garantitzi seguretat, a més de poder estendre l'ànima de la democràcia occidental més enllà de les nostres fronteres.

Turquia ens admira i vol ser com nosaltres, si la rebutgem aquest poble deixarà de mirar cap a Brussel.les i pot mirar cap a Orient. No siguem necis, i europeitzem-los abans que ells ens orientalitzin a nosaltres.
Hem participat de la mateixa història europea, en bandos diferents, però al cap i a la fi compartim antecedents i interessos.

L'únic tema que trobo preocupant del jove estat Turc és l'innegable interès que té posat sobre els balcans, i és que tant Bòsnia com Albània tenen en els anatolis uns bons aliats a més d'un patró a seguir pel que fa a temes culturals.

No vull menysprear els temes pendents que té l'estat turc, molts i de molta rellevància, com ara la intolerància dels sectors més extremistes contra els occidentals, i creixent nacionalisme, que comença a valorar el seu poder demogràfic i econòmic a nivell mundial.

Enfortim Europa, fem-la crèixer i estenguem la nostra cultura. Tinguem les claus de la porta a les notres mans, ja que ens les poden prendre...

dilluns, 11 de juny de 2007

LA INMIGRACIÓ

El simple fet d'anomenar la paraula inmigració, ja crea una certa controversa, doncs és un tema candent, actual i que motiva passions, tant a favor com en contra.

Voldria només fer una petit esboç de dades per tal que hom reflexioni i n'extregui les conclusions que consideri adients, ja que no tots vivim les mateixes circumstàncies ni pensem igual.

A l'any 2000, Espanya comptava oficialment amb 39.800.000 habitants aproximadament, i a dia d'avui, segons les dades de l'INE, tenim 45.120.000 habitants. Que significa això? Jo crec que les simples dades parlen per si soles.
Però no només podem fixar-nos en el nombre de persones nouvingudes a l'estat, sinó en quines condicions venen i quin és el perfil inmigratori que sembla haver adoptat Espanya. I és que hi ha tantes maneres com opinions per regular l'entrada de persones (i vull remarcar la paraula "persones").
Tenim el model canadenc, que radica la seva eficiència en calcular una xifra de persones necessàries pel seu mercat laboral i la bona marxa de l'economia, a més de fixar les professions i titulacions adequades per cada sector. Així calculen el nombre de metges, infermeres, professors, manobres, ... que necessiten per satisfer la demanda interna, i comencen el procés de selecció d'acord amb aquestes directrius.
L'altre model, representat en bona mesura (però no del tot perqué té característiques a vegades del canadenc) és el dels Estats Units d'Amèrica, el tradicional, el de la piràmide que en dic jo. Aquest és model va nèixer amb el mateix concepte de nació americana, i radica en onades successories d'inmigrants que fan les feines menys qualificades, així amb els anys s'estableixen i prosperen, deixant pas a una altre onada de foranis que ocupen altre cop les posicions més desafavorides. Això es tradueix en un augment constant de la riquesa nacional que creix a les costelles dels nouvinguts, però que garanteix el famós somni americà, el de prosperar a base de suor i treballs.
El fet de ser una primera potència mundial i de poseir els millors centres d'ensenyament, fa que els EUA rebin també inmigrants qualificats o d'èlit.
L'aspirant a emular el mestre és Espanya, la qual s'ha convertit en el segon país del món en el rànquing de rebre persones.
Amb tot, les diferències amb els EUA són significatives, ja que nosaltres hem sigut sempre un país d'emigrants (que no inmigrants), i la qualificació professional d'aquests no és d'un alt nivell acadèmic.
Sembla ser que hi ha un estat nòrdic que vol imitar el model canadenc, Finlàndia. I és que en base a l'alta tecnologia que ha aportat la marca Nokia, els nòrdics volen atraure personal qualificat per tal de continuar esdevenint referent mundial de la qualitat de vida i de l'alt nivell en desenvolupament tecnológic.

Pel que fa al cas concret de Catalunya, aquest cop no som una excepció dins d'Espanya, sinó que seguim el model de creixement de la resta de l'estat.
Hem passat de 6.000.000 habitants fa set anys, ha arribar a 7.300.000 de targetes de la SS emeses. Per tant tenim un percentatge de població nouvinguda de més del 16%.
Les perspectives de creixement són per a mi molt clares, ja que de no canviar la tendència ens podem plantar el 15.000.000 habitants en menys de 30 anys.

La base i conclusió del model inmigratori canadenc és molt clar. Un desenvolupament continuat, i armoniós amb el creixement de l'economia i els serveis bàsics de protecció social, a més de comptar cada dia amb més professionals i més ben preparats.
El model americà (i espanyol el consequència) no té uns camins finals tant ben definits, perquè si bé garanteixen un creixement espectacular (com el nostre cas) de la riquesa, aquesta no es troba ben redistribuida i en el cas hipotètic d'una petita crisi industrial i/o econòmica, podem tenir tensions socials entre classes mitjanes empobrides i nouvinguts que no tindran feina ni ingressos.
També aporta aquest model altres consequències, com les de la baixa tecnologia i productivitat de les nostres empreses.
Per a un empresari és avui més rendible contractar mà d'obra barata que no pas invertir en productivitat, i el que avui és un comentari, demà pot ser una catastrofe per la nostre economia dins d'un món globalitzat.

Estem jugant amb foc, i tenim molts numeros per a cremar-nos.

dimecres, 6 de juny de 2007

EL CATALANISME

Porto temps pensant en el tema del catalanisme, tant pel que fa al cultural, social, polític i perquè no, esportiu.
No acabo d'entendre per quina raó en tenim dues de corrents, sobretot en el vessant polític, i sempre em pregunto si no perseguim els mateixos objectius.
Molts em respondran que no, d'altres que si, i d'altres que si, però amb condicionants, doncs un cerca una ruptura ràpida i l'altre va a un altre ritme, tot construint país i dedicant-se al peix al cove. Hi ha tantes opinions com persones, i és que cada casa és un món, i cada persona un misteri.

D'ençà que en tinc coneixement que miro d'esbrinar perqué no es poden acomodar o arribar a punts de convergència entre les diferents opcions, i mai en trec l'entrellat del tot clar.
Un mira d'aglutinar el màxim de consens social rebaixant les seves espectatives, i l'altre, el més rupturista, oblida a vegades que som un país divers i amb una creixent atomització de la nostre societat.

Però sempre ha sigut així?
Jo afirmo que no. D'ençà de l'impuls de les bases de Manresa a l'any 1892 que el catalanisme polític va viure uns moments solemnes d'unitat. Unitat trencada primer per l'opció ambigua del gran Cambó i posteriorment ratificada i augmentada amb la creació d'Esquerra Repúblicana de Catalunya el 1931.
El gran moment que va viure aquesta aspra terra el trobem entre el 1906-1909, amb la mai prou valorada unió de Solidaritat Catalana, que representà les esperances, somnis, anhels i il.lusions del Principat conjugant les forces carlines, republicanes i regionalistes de la Lliga.

Tinc clar que la llibertat no es pot prendre per la força, o es pot guanyar. La primera opció només porta patiment, llagrimes i dolor, i la segona sembla que no és a l'abast de tothom, car es necessita inteligència, paciència i unitat. Característiques totes elles que es donen al caràcter català a nivell particular, però no a nivell col.lectiu.

I que passà doncs amb el catalanisme? Doncs que tenim un període de quaranta anys de dictadura que estronca el posterior desenvolupament d'aquestes opcions, i ja amb la democràcia restaurada apareix la figura de'n Jordi Pujol i Soley, polític que sota la seva grandesa es tapà qualsevol opció catalanista que no fos la seva.
I per acabar, que tenim avui? doncs amb el pospujolisme les dues opcions embrancades en una guerra d'aniquilació total, l'una contra l'altre, i és que no hem d'oblidar mai l'operació asfixia que està duent a terme ERC a CiU, i que em mereix la més absoluta de les repulses.

Pot ser que arribi un dia en que les lluites intelectuals-polítques fraticides entre sectors catalanistes arribi a la fi perquè ja no tinguem país pel que lluitar. No podem, no hem de destruir els fonaments posats i pujats com esglaons de lentes hores per homes que representen els pilars d'aquest país. Estem dilapidant l'herència de Prat de la Riba (qui reformulà la renaixença del país en el seu llibre "La Nacionalitat Catalana"), Cambó, Macià i Pujol.

Em sento orgullós del bagatge cultural assolit per aquestes quatre personalitats a qui tant hem de recordar, de fet, els hi debem tot com a poble, puig sense ells no seriem res.
Prat de la Riba ens va dotar d'una consciència nacional però morí abans de veure'n els fruits; Cambó va elevar la política a la categòria d'art i va fer-nos veure que sense ordre social no hi ha país; Macià va ensenyar a totes les classes socials de Catalunya que podem progressar socialment a més de políticament, és més, ens va donar el que no teniem, dignitat. Mai oblidarem les seves paraules: "per una Catalunya políticament lliure, socialment justa,
econòmicament pròspera i espiritualment gloriosa".
Amb poques paraules resumeix l'anhel de la persona, com a èsser individual i com a col.lectiu.
Per últim tenim el personatge que ens és més proper, Jordi Pujol.
La seva és una història d'aquelles que eclipsen amb la seva llum tot el que tenen al voltant. Ell va crear del no res les estructures que avui tenim de la Generalitat, TV3, el 33, Catalunya Ràdio, va alimentar (i també se'n va alimentar) de la societat civil catalana (i espanyola en bona mesura).
A més, ha sigut una persona que no ha perdut mai el contacte amb el poble real, les necessitats i la cojuntura del moment. Amb Jordi Pujol s'assoleix el summum de l'influència catalana al Parlament espanyol i s'arriba a la reformulació de "l'Imperialisme Català" (la formulació d'aquesta teoria és obre del professor Ucelay da Cal).
L'únic parèntesi negre el trobem arran del pacte del Majèstic, però fent d'advocat del diable, qui no comet errors? i més si parlem de 23 anys de govern.
Pujol va ser un home pràgmatic, i amb ell s'arriba a la màxima que d'idealistes n'hi ha de dues classes, de ximples o de màrtirs. Ell no va ser una cosa ni l'altre.

Voldria obrir una escletxa de llum dins les preguntes que cadascú es formula sobre aquest tema, tot desitjant no haver-ne provocat encara més.

Que cadascú fagi el que hagi de fer, puig la història ens jutjarà a tots...

dimarts, 5 de juny de 2007

OBJECTIU: ESPANYA

Arrel de les últimes crisis de la Federació Socialista de Madrid, dels resultats electorals i de la fi de la treva d'ETA, podria semblar que s'ha esgotat la legislatura i que venen eleccions, però res més lluny de la realitat.
El PSOE passa pels moments més baixos de tot el seu mandat, i seria suicida convocar eleccions anticipades al més d'Octubre (tot i que els mitjans més pperos s'entesten a proclamar-ho), i suposo que per molt curt que sigui l'equip del President, ho saben.

Per fi arriba el moment més esperat per CiU, després de la llarga (bé no tant llarga) travessa del desert. La maquinaria es prepara pel que considera el moment decissiu (realment ho és) jugant-s'ho tot pel tot, doncs la supervivència política de la coalició depén en bona mesura de les generals.
I més que CiU, el que s'ho juga tot és Duran i Lleida, l'home fort i l'esperança de la coalicó.

Com aniran aquestes? Probablement guanyarà el PP per majoria simple i aquest necessitarà del Grup Parlamentari Minoria Catalana (alies CiU) i/o d'algú més.
I que ha de fer CiU en aquest cas? Un govern del PP donarà munició al tripartit de la Generalitat i més munició encara si es repeteix el Majèstic, essent a més la condemnació eterna de CiU a Catalunya.
En canvi, dins la hipòtesis d'un empat tècnic entre PSOE i PP, el recolzament al primer podria donar més i millors fruits a CiU en particular i a Catalunya en general. La moneda de canvi seria en aquest cas la Generalitat de Catalunya (evidenment el Sr. Mas recolzaria aquesta sortida) i amb aquesta acció es neutralitzaria el tripartit a Catalunya i al PP durant quatre anys més.
El que si que esta clar, és que si triomfés aquesta opció, el President Sr. Zapatero hauria de ser més curós pel que fa a l'elcció dels seus Ministres, i amb la composició d'un Govern fort, amb polítics de nivell (començo a pensar que el PSOE no té ja res més seriós que llançar a la palestra), i no només recolzant-se sobre dues potes, les de la vicepresidenta i les de Perez-Rubalcava, que per bons que siguin, no supleixen la manca dels altres.

Unes circumstàncies així serien un miracle per a Duran i Lleida, demostrant la validesa programatica i de Govern que duu aquest impressionant polític a la testa. CiU podria d'aquesta manera atraure les tant esperades inversions que necessita Catalunya per a modernitzar i ampliar la col.lapsada xarxa de comunicacions, a més d'impulsar d'una vegada polítiques de foment de la productivitat i la supressió de l'impost de successions (que és una vergonya per a la classe mitjana que aguanta el país).

No vull acabar sense parlar d'ERC, l'altre opció catalana al Parlament.
Els hi pronostico una devallada dels 8 diputats acutals a 3, perdent el grup parlamentari pròpi i passant al Grup Mixte, i és que els hi ha faltat "savoir fer", educació i ments d'estadista. Pel que fa a mi, m'han semblat un grup de segona regional, intentant jugar a Primera Nacional.
Haviam si es desfàn d'una vegada del Sr. Tardà (que ho feia millor de regidor d'ERC a Cornellà) i li donen unes classes de política al diputat Cerdà, que no sempre ha estat a l'alçada de les circumstàncies.
I és que el fet de ser decissius per a l'equilibri parlamentària del govern socialista no ha reportat cap benefici tangible per a Catalunya. No s'han incrementat les dotacions pressupostàries en matèria d'economia productiva, ni s'han publicat les balances fiscals de les comunitats autònomes, ni s'ha produit cap reforma sobre l'ús de les llengues oficials al Parlament, ni res de res.
Com a ciutadans poca cosa hem notat de l'influència d'ERC al govern.
Llunyanes queden ja les èpoques daurades de'n Miquel Roca i l'influència catalana a Madrid, essent substituides per la mediocritat política de'n Molins i per la manca de possibilitats reals (donada la majoria del PP) durant la legislatura de Xavier Trias.

L'operació Objectiu Espanya esta preparada, amb unes formacions més ben situades i d'altres que es juguen el pintar res o pintar tot. Tot és obert, però no tots poden guanyar.
Esperem que per un cop hi guanyi Catalunya.

dissabte, 2 de juny de 2007

POETES PREFERITS (II)

Aquí presento el magnífic poeta barceloní Salvador Espriu, eclosionador, renovador i conservador d’una flama que fa unes dècades semblava propera a l’extinció.
A part de la seva faceta d’home culte per excel.lència en destaco la seva espiritualitat dolça, senzilla i profonda, posada de manifest en innombrables poemes que no tinc ni temps, ni lloc per poder desglosar.

Transcric uns versos que per mi representen la meva manera de ser, fer i pensar, i on em sento plenament identificat.




ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE

Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria d’allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: «Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que se’n va del seu indret»,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.