diumenge, 30 de setembre de 2007

LES PORRES COMUNISTES NO ENS FARAN CALLAR.

Lluny queden enrere aquells anys en els que els progres d'esquerres eren perseguits a Espanya només per pensar diferent.
I que aprop tenim dins nostres ulls les imatges de la policia catalana d'en Saura reprimint aquells que pensen diferent. Quina ironia.
Les porres que havien d'acallar les veus de la democràcia sadollades amb la sang d'homes justos ara tronen arrapades a les mans dels nous botxins, i que sense tremolar esmicolen les ansies de llibertat dels republicans catalans.

Homes lliures en una terra lliure! I que els botxins comunistes d'ICV tant acostumats a esdevenir hereus de les dictadures comunistes sàpiguen que no callarem.
La democràcia no és per a ells, car només entenen el llenguatge de les porres, aquestes mateixes que occeixen la llibertat a Birmània.

Però que recordin que no deixarem que uns comunistes pijos dictin el camí d'aquest poble, i que el preu del botxins que ara ens ataquen sera la seva destrucció.

Visca Catalunya lliure de pijos comunistes!

dijous, 20 de setembre de 2007

PASSAT, PRESENT I FUTUR

Parlant amb pares i avis, qui no ha sentit mai que abans la vida era més pausada, sense tantes presses i que no calia patir tant pel futur com ara?

Evidentment estem instalats dins d'un "estat del benestar"que ens proporciona comoditats que anys enrere eren inimaginables. De tota manera si que és cert que entre la gent hi ha com una mena de por a les incerteses del futur, a causa potser de la rapidesa dels canvis que viu la nostre societat.

És anecdotic que ara que gaudim de més benestar material temem les incerteses del futur. Allò que ha sigut vàlid tota la vida ara no serveix. Vivim de cremar, de consumir, tot el que comprem queda absolet en pocs anys (dvds, ordinadors, televisors, relacions, programes,...) de manera que ens sotmetem a un ritme de canvi neoliberal, que si bé ens proporciona plaer material, ens el nega a nivell de pau espiritual o mental.

Aquell ritme de vida americà s'ha instalat a casa nostra, a la mediterrània, vivim però no tenim temps per gaudir-ne. Sempre estem fent coses quan potser el que ens cal és repós mental, o el que abans s'anomenava el "dolve far niente" o no fer res.
Quan em deixat de contemplar la vida per passar a fer-ne d'actors pluriempleats?

A nivell personal em va xocar molt la frase que fa poc va dir un beduí del Magreb de nosaltres, els occidentals.

"Vosaltres podreu tenir rellotges però nosaltres tenim temps".
Simple, directe, veraç i demolidor.

diumenge, 16 de setembre de 2007

Hivern

Prat de la Riba començà escrivint al seu llibre que Catalunya es trobava en aquell en la primavera de la seva història.
Lluny quedava així el fosc hivern d'una nació que havia perdut la consciència pròpia i s'abocava a una primavera modernista encapçalada per homes d'una grandesa inigualable (Puig i Cadafalch, Torras i Bages, Jacint Verdaguer, Àngel Guimerà, Antoni gaudí, Domènech i Montaner, Isaac Albeniz, Enric Granados, el mestre Millet i molts d'altres encapçalats pel propi Prat de la Riba).

Però que podem dir d'aquella pedrera d'homes ilustres? Jo afirmaria sense embuts que s'ha esgotat i que tot indica que ens aboquem altre cop a un hivern fred i fosc, tot esperant que una nova forja d'homes aparegui i elevi la nostra cultura i país a l'excelència de la modernitat.

Només cal estar una mica al dia pel que fa a l'actulitat cultural i política i adonar-se'n amb resignació de la baixessa moral amb la que ens trobem.

Que es pot dir de la mediocritat del tripartit? És que no se quin dels tres líders té més perill. Un hippy podrit de diners i la seva megapija dona que són el baluart de les idees progres-cumba dels anys 70. L'altre que després de parlar amb els d'ETA i fer el rídicul s'ha demostrat en un gerent capaç i eficaç per a no fer res. No se'l veu per enlloc i només es preocupa de fer reunions per rellançar la seva imatge i poder viure del momio.
Pel que fa al nostre President, que dir? Que governa malgrat tenir 37 diputats de 135? Què no sap parlar sense adormir? Que és el poder ejecutiu i l'únic que executa és una pujada de sou de 10 milions de peles per a ell i els colegues? Paro perque m'indigno.

El més trist de tot és veure que la política és un reflexe de la societat, i que possiblement tenim una societat inmadura i malalta.

Hem substiuit l'afany de millora social per l'afany de lucre personal, quelcom que va ser criticadíssim a Europa i que fa formular el President Reagan i que s'ha instalat amb força dins la manera de fer dels europeus.