He de reconèixer que la simple visualització d'aquesta frase ja em fa posar la pell de gallina. És llavors quan oblido tot allò que he après sobre política i moderació.
I és que aquesta afirmació, curta i simple està carregada de simbolisme i desig, i despulla la meva ànima fins a la gènesi de les arrels, projectes, il.lusions i esperances.
Reconec que no és un bon moment per fer afirmacions tant rotundes i categòriques (de fet segons alguns, mai és un bon moment per a fer-ho), però quan perdem allò pel qual lluitem, quan ho diluim en vagues metàfores políticament correctes, i carregades de por, és quan ens perdem a nosaltres mateixos.
Crec en el dret a la llibertat d'aquest poble, però també en que som absolutament incapaços de posar-nos d'acord en res.
Formen part d'un espai sociolcultural, el de Catalunya, que ha vist ha fet abans que ningú a la península, la revolució industrial, el romànic, l'humanisme, la il.lustració, el modernisme, el noucentisme i la creació d'un imperi mediterràni, que recordem amb anyorança i orgull, però també amb incertesa i por, puig no vàrem ser prou intel.ligents i agosarats de conservar.
Som un gran poble, però el problema ve quan hem de parlar entre nosaltres mateixos per a construir i fer avançar el nostre present.
La gran feblesa del poble català és aquest individualisme que ens porta a ser els millors artistes i empresaris, però que impedeix que actuem com a poble.
Admiro la capacitat que té l'Espanya interior per a construir els seus somnis col.lectius i la valentia i agermanament que demostren per protegir els seus interessos.
A Catalunya tenim les entitats financeres més importants d'Europa però no sabem aprofitar aquesta força.
Tot acaba quan ens hem de posar d'acord per treballar conjuntament.
L'edicifi que representa Catalunya esta a mig construir. Tenim bons fonaments, però ens barallem a l'hora de forjar la bastida, doncs volem que hi figurin els nostres colors abans de permetre els dels altres.
Llavors ens lamentem de la nostra dissort a tort i a dret pels pocs mitjans de comunicació que ens queden i ens fem les víctimes, quan en realitat, si no funcionem és per culpa nostra.
I és que la potència sense control no serveix per a res.
dimarts, 20 de novembre del 2007
diumenge, 18 de novembre del 2007
LA FI DE LA TIMOCRÀCIA
L'estat de les coses actualment ens fa pensar que vivim en un món en transformació permanent i constant.
L'era de les comunicacions ha arribat, els canvis de mentalitat són patents i noves formes d'organització social transformen la manera que tenim de viure i veure les coses.
L'estat de desànim emperò vers la política en general és proporcional al ritme de canvis socials i aconteixements culturals.
Que significa això?
Doncs que l'orde polític actual no és sostenible dins aquesta societat. És massa inmobilista pel que fa a la rapidesa de canvis i necessitats, i l'enrocament i ceguesa de la classe política actual (i incloc a tots, inclosos els autoanomenats progressistes comunistes d'ICV) els durà a un col.lapse total.
És clar que no pronostico la fi de la democràcia parlamentaria, però si un canvi total en la seva formulació.
El temps de les grans lluites ideològiques ha passat, això és clar per a tothom, ni Marx, ni Engels ni en Konrad Adenauer tornaran a sacssejar les consciències d'una opulenta societat que no té temps d'aturar-se en meditacions profundes. Al menys mentres el nivell de riquesa augmenti al nivells actuals.
Ja no discutim ni fem guerres a nivell ideològic, però si que discutim pel nivell de gestió de l'Administració.
Aquí és on jo volia arribar.
L'actual sistema de gestió de l'enorme aparell burocràtic i de serveis socials estatal no pot continuar en mans d'homes i dones inexperts. Les garanties de l'anomenat estat del benestar són massa importants com per estar comandades per polítics de rompe i rasga i oradors brillants.
Una societat moderna, amb un aparell estatal com el nostre necessitarà de grups de tecnocràtes eficients i que es presentin a les eleccions amb un detallat programa d'execució i de millora dels recursos del país.
Obviament aquests dirigents estaran sotmesos a control parlamentari, però la societat exigirà l'òptim desenvolupament del recursos en mans d'especialistes reals.
Per fi acabarem amb Ministres que no tenen cap mena de titulació ni experiència laboral, per passar a tenir quadres directius amb experiència de gestió i millora de recursos.
Resumint, polítics realment professionals i no oradors brillants amb una capacitat nula de gestió, però brillant pel clientalisme de partit i la colocació de germans, amics i coneguts en una administració plagada de servilisme i poc preparada per resoldre els problemes reals d'una societat canviant.
L'era de les comunicacions ha arribat, els canvis de mentalitat són patents i noves formes d'organització social transformen la manera que tenim de viure i veure les coses.
L'estat de desànim emperò vers la política en general és proporcional al ritme de canvis socials i aconteixements culturals.
Que significa això?
Doncs que l'orde polític actual no és sostenible dins aquesta societat. És massa inmobilista pel que fa a la rapidesa de canvis i necessitats, i l'enrocament i ceguesa de la classe política actual (i incloc a tots, inclosos els autoanomenats progressistes comunistes d'ICV) els durà a un col.lapse total.
És clar que no pronostico la fi de la democràcia parlamentaria, però si un canvi total en la seva formulació.
El temps de les grans lluites ideològiques ha passat, això és clar per a tothom, ni Marx, ni Engels ni en Konrad Adenauer tornaran a sacssejar les consciències d'una opulenta societat que no té temps d'aturar-se en meditacions profundes. Al menys mentres el nivell de riquesa augmenti al nivells actuals.
Ja no discutim ni fem guerres a nivell ideològic, però si que discutim pel nivell de gestió de l'Administració.
Aquí és on jo volia arribar.
L'actual sistema de gestió de l'enorme aparell burocràtic i de serveis socials estatal no pot continuar en mans d'homes i dones inexperts. Les garanties de l'anomenat estat del benestar són massa importants com per estar comandades per polítics de rompe i rasga i oradors brillants.
Una societat moderna, amb un aparell estatal com el nostre necessitarà de grups de tecnocràtes eficients i que es presentin a les eleccions amb un detallat programa d'execució i de millora dels recursos del país.
Obviament aquests dirigents estaran sotmesos a control parlamentari, però la societat exigirà l'òptim desenvolupament del recursos en mans d'especialistes reals.
Per fi acabarem amb Ministres que no tenen cap mena de titulació ni experiència laboral, per passar a tenir quadres directius amb experiència de gestió i millora de recursos.
Resumint, polítics realment professionals i no oradors brillants amb una capacitat nula de gestió, però brillant pel clientalisme de partit i la colocació de germans, amics i coneguts en una administració plagada de servilisme i poc preparada per resoldre els problemes reals d'una societat canviant.
diumenge, 4 de novembre del 2007
ARCA DE NOÉ
Amb aquest nom de resonàncies bíbliques s'ha batejat el projecte més important dels últims anys a Israel.
Es refereix a la construcció d'un bunker excavat a les entranyes d'una muntanya que ha de servir per salvar la vida dels polítics jueus en cas d'atac nuclear o bacteorològic.
Però l'interessant de tot això es comprobar que algun indici tenen els membres del Knesset sobre el que pot passar en un futur molt proper i com s'afanyen a tenir enllestit aquest refugi.
Calen quinze minuts de cotxe per una carretera que s'endinsa dins la terra per accedir a les portes de l'Arca (imagineu a quina profunditat es troba, com a mínim entre 4 o 6 quilometres sota la terra).
No podem dir que a Israel són previnguts, no....
Es refereix a la construcció d'un bunker excavat a les entranyes d'una muntanya que ha de servir per salvar la vida dels polítics jueus en cas d'atac nuclear o bacteorològic.
Però l'interessant de tot això es comprobar que algun indici tenen els membres del Knesset sobre el que pot passar en un futur molt proper i com s'afanyen a tenir enllestit aquest refugi.
Calen quinze minuts de cotxe per una carretera que s'endinsa dins la terra per accedir a les portes de l'Arca (imagineu a quina profunditat es troba, com a mínim entre 4 o 6 quilometres sota la terra).
No podem dir que a Israel són previnguts, no....
CAMINANTE NO HAY CAMINO, SE HACE CAMINO AL ANDAR...
Bonica frase que resumeix senzillament la realitat de la vida, tots forjem pas a pas el nostre camí i dia rera dia la nostre ruta.
Però quin camí es forja avui Espanya (i per extensió Catalunya)? El d'un tren (TGV) que s'espera desde el 1992? El de les rodalies que funcionen dia si, dia no? El dels cotxes oficials dels membres del Govern? El de la incapacitat de l'oposició? El dels sopars oficials a carrec dels ciutadans?
Contrariamanet a tot aixó es constata que el país funciona i prospera dia rera dia, gràcies a l'esforç anònim de milers de ciutadans anònims que treballen i viuen dins la nostra comunitat.
És paradoxal veure que allò que depen del poble funciona, i el que depén de la classe política ni tira ni amb rodes.
Per acabar servidor vol expressar la seva indignació en veure que tant PP com PSOE només saben que tirar-se els morts dels atemptats pel cap. Han perdut la vergonya i la decència.
Però quin camí es forja avui Espanya (i per extensió Catalunya)? El d'un tren (TGV) que s'espera desde el 1992? El de les rodalies que funcionen dia si, dia no? El dels cotxes oficials dels membres del Govern? El de la incapacitat de l'oposició? El dels sopars oficials a carrec dels ciutadans?
Contrariamanet a tot aixó es constata que el país funciona i prospera dia rera dia, gràcies a l'esforç anònim de milers de ciutadans anònims que treballen i viuen dins la nostra comunitat.
És paradoxal veure que allò que depen del poble funciona, i el que depén de la classe política ni tira ni amb rodes.
Per acabar servidor vol expressar la seva indignació en veure que tant PP com PSOE només saben que tirar-se els morts dels atemptats pel cap. Han perdut la vergonya i la decència.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
