dimarts, 16 de desembre de 2008

JEUX NÖEL

A tots i a totes, que passeu un joiós Nadal i una millor entrada d'any nou!

dissabte, 6 de desembre de 2008

DECALEG

Si una cosa bona ens portarà aquesta crisi sense precedents que vivim a escala globar, i sobretot a casa nostra, és que les coses no tornaràn a ser mai com eren.

I és que em corromput la mateixa gènesi del nostre precari sistema polític heredat de la transició, i que a vista de tots fa aigues per tots costats. Evidentment que no es va pensar per a durar tant, sinó com a forma transitòria o falca per tal d'evitar mals majors i portar el país a una normalitat democràtica que fa molts anys que s'ha assolit.

Catalunya n'és un paradigma ben curiós de tot això, i degut a no tenir cap forma d'estat estable, ni polítics de talla, ens trobem amb una barqueta de rems enmig d'una gran tempesta, mentres el nostre President, intenta fer sense gaire d'èxit de Moises, tot separant les aigues.

De tota manera, estaria molt bé que tot això que estem vivint ens ensenyi i redrecem tot allò que està malament. Per exemple, considero prioritaria la refundació i actualització del catalanisme polític (del social no patiu que ja es refunda i mou cada dia), el retorn a l'antic estatut (en vista de la presa de pel que ha patit el ciutadà, i de la retallada que patim amb el nou) i l'acompliment d'unes normes bàsiques de Govern.

Això de nomenar Consellers com l'Honorable Huguet s'ha d'acabar. Com a emprenedor, trobo insultant i descarat que la política industrial i economica de les nostres empreses estigui a mans d'un comunista troskista que no ha treballat mai a l'empresa privada. Sentint-ho molt, hem de fer normes polítiques per evitar casos com aquest, i que sigui d'obligat compliment que el Conseller d'un determinat Departament, s'esculli d'entre una llista d'especialistes o personatges destacats en la matèria.

Oi que no se li acudeix a cap empresari posar al departament de comptabilitat un peixater? Doncs amb més força s'ha d'aplicar aquesta norma a la màxima institució del país. I disculpeu-me si em poso sarcàstic, però és que aquesta és l'explicació més palpable de la decadència que viu Catalunya en tots els aspectes. A part de que la ciutadania esta fins als collons de la presa de pel diaria que viu per part de la classe política.

Quan toca pagar impostos, tots com ovelles a l'escorxador, i pobre de la que surti d la fila, però a l'hora de posar terminis d'acompliment pel que fa a l'Estatut o al finançament de Catalunya, tot són excuses de mal pagador. I el ciutadà de peu vol ser tractat amb equanimitat. Polítics, cap problema, es salten les normes a la torera perqué són la nova aristocràcia. Ciutadà, com surtis del camí et tallem les cames a tu i a la teva família.

I després surten els il.luminats de torn exclamant-se "no entenc perqué la participació baixa tant"? No sé si els van parir idiotes o es que se'n enfoten a la nostre cara.

Com veureu estic molt dolgut i emprenyat amb els dirigents del país, però és que la gota vessa del got.

Pel que fa al cas dels empresaris, microempresaris, autònoms, emprenedors, i grans empresaris, la presa de pel és encara més gran. Se-n's tracta per part d'alguns partits d'esquerres com a xupopteros assedegats de sang que només pensem en el benefici. Se-n's posa una pressió fiscal de més d'un 40% i a sobre ens tiren fems a la cara.

Doncs bé, ara que les petites empreses i les mitjanes (que són les que sustenten l'economia productiva del país) estan plegant, alguns dirigents comencen a plorar tot fent cants de sirena al gran paper que desenvolupem com a agents socials.

Doncs bé, crec representar a uns quants companys empresaris i emprenedors quan contensto, "joderos". Ploreu la vaca que us ha alimentat ara que l'heu morta. Una postura del tot intel.ligent.

Poques coses bones portarà aquesta crisi, però una d'elles sera que la societat tornarà a la cultura de l'esforç, i sobretot que l'aristocràcia "sang-melee" política haurà de regir-se per paràmetres d'eficiència i/o eficàcia. Metges per dirigir la Conselleria de Salut, economistes per la d'economia, pagesos per la d'agricultura i industrials d'exit per a la d'Industria.

El que necessitem és menys polítics i més gestors. Uns que legislin i els altres que administrin. I és que ja ho diu el refrany "Zapatero a tus zapatos".

dilluns, 24 de novembre de 2008

LA FI DEL CATALANISME POLÍTIC?

No cal còrrer gaire, ni parlar amb gaires persones per arribar a la conclusió que la política catalana genera força desconfiances i fatiga entre el ciutadà. I no pas entre aquells que sempre vàren passar de votar, sinó entre el gran públic en general, que ja no aguanta més aquesta mena d'espectacle decadent, aburrit i previsible en que s'ha convertit el joc polític.

I és que obrir la televisió i sentir com el Conseller de la Vicepresidència es gasta 600.000 euros del contribuent en preservatius per a Angola no ajuda gaire. O sentir com el Conseller d'Interior dedica milions d'euros anuals a la formació de personal especialitzat en conflictes armats, i sobretot, a Catalunya, on no en tenim, doncs genera.... com dir-ho? Pensar que la classe política està beguda o viu al planeta de Zeta-Raticuli.

I de fet, en vista de les grans polítiques aplicades a la Generalitat, no podem descartar aquest extrem.

Ara bé, el més exèntric i ximple de tot, és comprobar com n'hi ha que no escarmenten ni amb aigua bullent. ERC ha tornat a salvar-li el cul al President Zapatero, trencant la disciplina de vot català i ajudant-lo a reeixir uns pressupostos suicides, tant per nosaltres com per la resta de l'Estat.

I dic seriosament que no entenc aquesta mena de suicidi a l'estil bonzo que practica el partit de'n Carod i en Puigcercós. Però també podria ser que tinguèssin memòria selectiva i no recordin que la seva formació, després de comportar-se com una colla de pallassos a Madrid, van perdre el suport de milers de votants, passant de 8 a 3 diputats.

De segur que a les properes eleccions catalanes la bufa que es fotran serà similar, cosa que vol dir que els veurem per la tele plorant i somicant, cridant a un xòfer de cotxe oficial que obligatoriament els abandonarà de la mateixa manera que els votants.

El catalanisme polític va nèixer com a instrument per a donar forma a unes expectatives i necessitats de país. Com a model de modernització col.lectiva per tal de satisfer les expectatives d'una societat industrialitzada, competent i moderna. Amb homes de l'alçada moral com Prat de la Riba, Cambó, Companys o el mateix Pujol. Homes que transformaren el país tot fent-lo anar un pas més endavant que el seu predecessor.

També dic, molt seriosament que no comprenc aquesta tàctica utilitzada avui pel tripartit (i en bona mesura pel PP de Catalunya) que busca utilitzar polítiques absurdes, destraleres i més pròpies d'una república bananera que no pas d'una nació sense estat que malda per reeixir com a país a Europa.

Tempoc ajuda gaire tenir el President més inexpresiu i hipotecat de la història recent de la Generalitat. De tant en tant ha de tirar boletes de pollastre als seus socis republicans (que deuen de ser cecs en vista del camí a l'acantilat que porten) i també amanyagar el caparró dels pijos d'ICV. Que el més a prop que han estat de la classe obrera, va ser el dia que van anar d'excursió a la India. Per aquests hipòcrites no hi pot haver perdó. Molt parlar dels pobres, però ells en Audis, dietes i a viure a la part alta de Barcelona.

En fi. De continuar per aquest camí, i enmig d'una crisi que posarà a proba el nostre sistema polític, si no reaccionem col.lectivament, haurem enterrat el catalanisme polític com a eina i com a possibilitat real de govern a Catalunya.


dissabte, 22 de novembre de 2008

LES MISERABLES

Seguint amb la meva tradició de penjar i recomanar videos musicals, em permeto, tot seguit, enllaçar-vos un fragment del musical "Les miserables".



dimarts, 11 de novembre de 2008

CRISI? SI PERÒ NO NOMÉS ECONÒMICA

Que ens trobem inmersos enmig d'una crisi financera i inmobiliaria no és res més que una obietat com una casa. I de fet, això per si sol ja és quelcom prou greu en si mateix. Però hi ha alguna cosa més que una greu devallada del poder adquisitiu del ciutadà.

Les aberracions que s'estàn destapan de despeses amorals per part de l'esquerra política evidencien, fins a quin punt hem caigut de baix com a poble i com a persones.

La crisi moral comença quan som tractats per part dels poders públics, com a membres d'una república bananera. I permeteu-me parlar amb aquests tèrmes, puix no hi ha cap altre definició millor per a exemplificar la baixesa a què ens aboquen situacions com la de nomenar (amb un nepotisme aberrant) el Sr. Apel.les Carod "embaixador" de Catalunya a Paris.

Que potser Espanya no hi té ambaixada a França? O és que enmig d'un atac de paranoia col.lectiva hem de permetre això?

Que el pijiprogremegacomunistaxupiguay del Conseller Saura no viu al nostre planeta? O potser ha sigut absorvit per la nebulosa galàctica de l'estupidesa mental? Gastar 19 milions d'euros de l'erari públic en mediació de conflictes armats, és, al meu humil parer una pixada a la cara dels 3 milions d'aturats que té Espanya.

La crisi moral que patim no és res comparable a l'econòmica que afecta a les nostres butxaques.

D'aquesta en sortirem (un dia o un altre) amb més o menys celeritat, però de la primera no ho tinc tant clar.

Ara el mal ja està fet, i ja veurem de quina manera li expliquem al ciutadà que viu per pagar impostos, que la política camina de la mà de la socitat.

dimecres, 5 de novembre de 2008

L'ESPERANÇA BLANCA


Per primer cop en molts anys, sembla ser que el vell món (Europa) i el nou (els USA) coincideixen amb alguna cosa. I és que l'elecció del candidat Barack Obama com a nou President dels EE.UU és tot un aconteixement a escala planetària.

Els USA han tornat a demostrar al món el perqué del seu lideratge, tot reinventant-se de nou amb l'elecció d'un candidat, que, de segur, no hagués estat escollit a cap de les democràcies europees.

Amèrica torna a il.luminar els països de la civilització occidental saltant-se les mateixes normes no escrites que ella mateixa va imposar. I és que la lliçó que hem rebut de multiculturalitat de la conservadora amerèrica farà estremir a més d'un president europeu.

Se-n's ha demostrat que Europa només sap donar consells i mirar-se el melic, i que a l'hora de la veritat ens hem instal.lat en un inmobilisme burocràtic i social, que és un dels principals causants de la nostra decadència moral, espiritual, econòmica i social.

Ara bé, la feina que li espera al nou representant de la nació més poderosa del planeta no és baladí. Haurà de treure les tropes d'un Iraq que no està (ni molt menys) estabilitzat i continuar una guerra sense direcció a l'Afganistan, si no vol que el país torni a caure en mans dels talibans.

Altrament serà interessant veure de quina manera treu amèrica de la profunda crisi financera, i quines seran les fòrmules que utilitzarà per tal de fer extensiva l'assegurança social universal que tant ha promés.

Fins avui ha sigut l'esperança blanca, però avui ja és a la presidència negra.

divendres, 31 d’octubre de 2008

CALENDARI D'ADVENT

Tot i que estem inmersos en una polèmica permanent (tant política com cultural) i tenint present que les declaracions de la reina Sofia donen per molt, prefereixo aquest cop aturar les màquines i respirar una mica.

I és que no només de pa viu l'home, resa la pàrabola, i per tant a vegades cal desconectar-nos de les anècdotes i declaracions, per retrobar alló que és bó de la vida.

A mi especialment el Nadal és una de les èpoques de l'any que més m'agrada, i no només pel fet de ser un golafre empedernit, sinó per l'esperit de pau que pots trobar rera tot aquell batibull d'anuncis consumistes que cada cop proliferen més.

Així que és moment de recordar que som aquí, vius; més bé o més malament, però anem fent (que a vegades ja és molt). I quina millor manera hi ha per viure el Nadal (ara que ja s'acosta) que sentint una nadala?

Us deixo tot seguit l'Ave Maria de J.S Bach. Una maravella pels sentits i l'ànima (bé per aquell que en tingui és clar!).

diumenge, 26 d’octubre de 2008

COTXES, MALETES I POCAVERGONYES


A voltes em ve al cap aquella maravellosa i antiga paraula que feien servir els nostres avis. I recordo amb nostalgia la meva avia Angelina Costa com deia "sinverguenesa", amb aquell deix de catalana irredempta, que prova (sense gaire exit) de parlar en castellà.

La iaia Angelina sempre deia "Jordi aquests de Madrit ens volen mal!", i potser sota la seva perseverant ensenyança vaig aprendre a desconfiar de tot allò que vingués de les planures castellanes.

Però els temps passen, i tot canvia. Avui, la iaia no pensaria que els de fora ens volen mal, perqué el mal el tenim a dins, creixent com un niu d'escurçons i maldant per enderrocar el vell (i bell) edifici sobre el que vàrem construir aquesta petita nació sense estat.

Una colla de vampirs escanyapobres, sense cultura i que viuen del treball alié han trobat el gran "chollo" de la política, un mitjà per a prosperar en les seves vides i fer-se rics.
Trobo d'allò més interessant que el President del Parlament de Catalunya, Molt Honorable exjardiner Sr. Benach, justifiqui gastar els diners del contribuent en capricis personals. I més interessant encara que al.legui per les despeses la seva condició d'alta representativitat jerarquica del càrrec que ostenta.

En fi, caldria que li recordèssim a aquest intent de President que ni Catalunya és una nació , ni ell l'altra representació d'un Parlament sobirà, sinó aquell que fa de moderador d'una cambra provincial i/o autonòmica. Traduit al català, és el President de la cambra de reunions d'una regió d'Espanya. No el Meisterpresident d'un Länder alemany, o el Primer Ministre de nacions amb sobirania compartida com Escòcia.

Avui, aquí i ara, maleixo tot aquell personatge (polític o no) que contribueix a ensorrar l'obra de Prat de la Riba, Cambó, Macià i Pujol. Que a força d'anys d'estirra i arronsa vàren assolir aquest simulacre de llibertat nacional sobre la que s'aguanta la Generalitat de Catalunya.

Cada cop que illetrats sense estudis i "sinverguensas" amb infules de poder que viuen de l'erari públic, malmeten amb la seva irresponsabilitat allò que tant ha costat d'assolir, una part de nosaltres perd sentit, mentres que la seva ignorància queda de relleu.

Benvolguda iaia, sort que no pots veure en que s'ha acabat convertit la teva estimada Esquerra Republicana de Catalunya.

diumenge, 19 d’octubre de 2008

OPORTUNITAT

És de domini públic que la crisi financera internacional està afectant (i de valent) a la gran majoria (per no dir a totes) de les empreses del país (i en aquest cas concret entenc per país a Espanya).

La manca de liquidesa bancària fa que els negocis no puguin finançar el seu actiu i de retruc, per molt sanejades que estiguin, això els afecta tant que pot dur-los a la fallida inminent.
Tot això encara és més greu si tenim en compte que la majoria d'empreses que tenim són Pimes; molt adaptables a les circumstàncies comercials però també sensibles a la necessitat de poder accedir al crèdit per a finançar el seu dia a dia.

En aquests moments, al govern central del Psoe, no només no s'entera de la situació, sinó que l'únic que se li acudeix és oferir a càrrec del tresor públic, avals i garanties a la majoria de bancs i caixes d'Espanya. Però de cap de les maneres ofereix sol.lucions reals i tangibles a unes empreses que es troben en situació límit.

Una possible sol.lució passaria per permetre i afavorir l'unió i fusió de diveres petites i mitjanes empreses, sota la direcció i assessorament de l'estat. Això simplificaria estructures i enfortiria realment l'empresariat català i espanyol, tot creant de retruc, una economia més forta i preparada per a temps difícils.

Evidentment que això portaria en un primer terme a fer pujar l'atur, perqué durant les concentracions i fusions empresarials es genera uan sola estructura executiva, però no deixa de ser menys cert, que avui per avui és la única sol.lució real i tangible.
Com es nota que la classe dirigent del país no té ni puta idea de treballar (i molt menys encara) dirigir una empresa privada.

Menys polítics teòrics i més professionals preparats que dirigeixin aquells departaments públics dels quals n'hagin demostrat una experiència real.

Si continuem així, el país se-n's morirà a les mans. I el millor de tot és que l'haurà destrossat una classe política que només té orgull, inful.les i manca d'experiència real dels casos de la vida real.

dimarts, 14 d’octubre de 2008

LA CASA PER LA TEULADA

No és alié a qualsevol ciutadà la sensació de velocitat i consumisme desenfrenat a la que ens hem abocat. Rapidesa a l'hora de jutjar, valorar i sentir; i consumisme salvatge de tot alló que ens envolta.

Ens acostumem a devorar, no a degustar. I aquest mal s'ha estés com una taca d'oli vers a alló que els mitjans de comunicació ens llencen al damunt.

Empassem notícies, fets i successos sense paladejar-los adecuadament, cosa que ens porta a frivolitzar, a viure però no a construir. Caminem, però no sabem exactament a on anem. I això ens està conduint a vagar sense rumb ni direcció concreta.

Aquest és el mal més gran que pateix la societat catalana actual, no discernir el que és important del que és anecdòtic i passatger.

Aturem-nos a pensar cap a on volem anar com a poble, tant a nivell econòmic, com polític o social, sense deixar-nos encegar per notícies "xorra". I és que el bombardeig d'informació sense valor està inutil.litzant els nostres sentits per tal de triar un camí correcte (o no) en un sentit o en un altre.

És important saber que en Montilla a fet tal o altre cosa, o discernir (en general) cap a on ens aboquem? En realitat les notícies particulars no són més que anecdotes, sense transcendència real a les nostres vides. És el global el que compta, la reflexió i el pensament.

Tot això ho dic a propòsit de mirar de llençar una mica de llum vers les dinàmiques generals que ens empenyen, no a dirigir a cop d'enquesta sinó a cop de resultat, tot pensant més a llarg termini que no pas a pedaços que no porten enlloc.

Les coses importants volen reflexió i deteniment, i estem deixant que Catalunya navegui a una deriva, que com a nació sense estat que és, només ens conduirà a la destrucció i l'extermini.

Aquest govern de vells progres defenestrats, caducs i simplistes ha de deixar lloc a una generació que posi els fonaments per a una Catalunya més dinàmica, moderna i democràtica. I és que no pot ser que el cop de timó més important que fa el tripartit sigui l'anul.lació de subvencions a les escoles de l'Opus.

Aquí ho penses a lo progre com ells o ets un fatxa llardós.

dissabte, 11 d’octubre de 2008

ELECCIONS

Aprofitant que elconfidencial.com va publicar ahir les enquestes sobre intenció de vot a les catalanes, recupero un post que vaig penjar l'onze d'abril d'enguany sobre les estimacions que vaig fer de cara a unes properes eleccions.

Com podeu comprobar, amb ERC la vaig encertar, cosa que significa que la victòria és a tocar de les mans. Només cal esperar a veure com l'arbre "progressistapijoguachi" continua destrossant-se i pudrint-se a l'hora que el timó continua sense ruta definida.


11 d'Abril de 2008

Donades les tensions internes entre PSC i PSOE i les divergències d'opinions entre l'executiu espanyol i el català es podria produir un escenari d'avançament electoral a Catalunya. En el cas de produir-se i com a consequència de les dinàmiques anteriors, els resultats podrien ser els següents:


CiU 850.000 vots (48-51 diputats)
PSC 690.000 vots (35-40 diputats)
PPC 280.000 vots (13-16 diputats)
ERC 270.000 vots (12-15 diputats)
ICV 200.000 vots (8-10 diputats)
Cs 75.000 vots (0 diputats)


Participació 49%
Vots en blanc 3,5%

Que cadascú n'extregui les conclusions que cregui més adients.

divendres, 10 d’octubre de 2008

ET MAINTENANT

Us penjo tot seguit una de les joies de la música francesa. Gregory Lemarchal, guanyador fa dos anys del programa Star Academy (Operación Triunfo), de gran ressó internacional, però que com sempre no passa dels pirineus.


dissabte, 4 d’octubre de 2008

DEMOCRÀCIA, DEMOCRACIES

Dissabte a la tarda. Escolto "Au bord du Lac Bijou" de Zachary Roichard, i el fum de la cigarreta omple el l'ambient del meu petit "refugi". La tranquilitat que m'envolta convida a reflexionar i a pensar.

Al cap em venen idees, pensaments, i no puc parar de donar voltes sobre com vivim, com ens adaptem i com ens enfrontem als canvis que properament es produiran.

Cada dia es donen de baixa 300 autònoms de la seguretat social; cada dia perdem més de 3000 llocs de treball i les notícies que escampen els mitjans de comunicació no fan sinó confirmar i agreujar psicologicament la situació.

Sens dubte el sistema polític del que ens hem dotat ha donat grans moments i grans victòries (universalització de la sanitat, augment de la renda per càpita, carreteres, transports,...). Però sento com si aquesta mateixa democràcia indirecte caminés inexorablement en direcció oposada a la de la societat civil.

I és que com tot a la vida hi ha un inici i una fi, i l'utilitat d'aquest sistema ha arribat a la fi.

No pot ser que la resposta al moment de dificultats actual sigui la del Sr. Puigcercós ("prenem-nos la pastilla perqué això és com matrix"), o com el silenci opulent del Carod-Rovira ("he nomenat el meu germà embaixador a Paris, ji ji ji"), o pitjor encara, la del President Montilla, que més que un líder sembla un sindicalista del somorrostro en hores baixes.

L'estat de les coses a Espanya no es modificarà substancialment perqué disposen d'un estat pròpi, i per tant de les eines per a moldejar i ajustar el engranatges, però pel que fa a nosaltres la cosa canvia.

La Generalitat tal i com s'ha concebut avui no té futur. Només serveix per a alimentar polítics d'una esquerra casposa i venuda que viu per i per a ella mateixa, per a menjar de la poltrona.

Pot algú afirmar que els dos tripartits han aportat quelcom positiu a la societat catalana? Si és que si, serà amb la boca petita.

Pot un incompetent com el Conseller Saura ser el tercer home de Catalanya? Pot un troskista ressabiat com el Conseller Huguet dirigir l'ensenyament tècnic del nostre país?

I la pregunta del milió. Aquestes nul.litats són l'èlit del catalanisme polític?

Si és que si, aquest mateix catalanisme d'esquerres viu a l'avantasala del geriatric, sense saber que a les properes eleccions el poble dictaminarà sentència.

Només hi ha en tot això un fet admirable i remarcable. La velocitat amb la que ERC haurà passat de força decissiva a formació parlamentària marginal. Si treuen més de 14 diputats ja cal que vagin de genolls de Barcelona a Montserrat.

Cal agrair a l'il.lustre Conseller de la Vicepresidència que en menys de 10 anys hagi destruït una força política tant important com ERC. De reunir-se amb els etarres a viure de la poltrona amb el seu germà en tres anys. Tot un títol per a la seva autobiografia.
I un cop expulsats per urnes, tindrem feina per a reconstruir l'edifici.



dimarts, 30 de setembre de 2008

FÒSSILS, MÒMIES I MUSEUS

Donat l'ample ressó que s'està donant a la crisi financera internacional, em sembla lògic (i atractiu) de poder-hi dir la meva, encara que sigui humilment, com no pot ser d'altre manera a un simple ciutadà com jo.

Aquí l'interessant del tema no és la crisi en si, sinó la rapidesa amb la que s'està escampant i deteriorant la situació, tant a nivell mundial, com espanyol. I és que viure a crèdit té beneficis i inconvenients (més d'això últim que del primer) i quan la bombolla esclata haviam qui és el guapo que se'n salva.

Consequències nefastes del capitalisme salvatge? Segurament, però tot aquest daltabaix ha clarificat de nou el panorama internacional.

Per un lloc tenim que els americans es gasten bilions de dolars en armes i en mantenir dues guerres a l'orient mitjà, i per l'altre que troben indecent gastar 700.000 milions de dolars dels contribuients en resoldre el daltabaix del mercat financer, sobretot perqué els bancs s'han quedat els beneficis, i ara toca als ciutadans de pagar-ne les pèrdues.< /div>
O sigui, que sigui quin sigui el fet, al ciutadà li toca rascar-se la butxaca.

De tota manera, sense ironia, cal felicitar moderadament als polítics americans per posar-se a treballar quan la situació ho requereix. M'agradaria veure quans parlamentaris europeus (i els espanyols encara més) treballen dissabtes i diumenges per poder presentar solucions al seguent dilluns.

Però això no ha sigut pas el fet més remarcable. El que ha deixat estorat a mig món (i l'altre mig ha caigut de la cadira) és el fet de permetre nacionalitzacions empresarials a la meca del lliuremercat. I és que poden ser moltes coses, però els americans, són per sobre de tot gent pràctica. No se-l's hi cau cap anell quan toca modificar l'escenari per tal de salvar els actors.

De tota manera això també ens hauria de fer reflexionar. Si els iankes estan disposats a nacionalitzar el sector financer, és que molt grossa deu ser la crisi que pot provocar. En tot cas temps al temps, perqué poc a poc es veurà.

I els europeus, com ens ho em pres? Com sempre, mirant a l'altre banda de l'Oceà Atlàntic i obrint la boca de tant en tant per cagar-nos en els americans. Que paguin la crisi aquells que l'han provocada, perqué el Banc Central Europeu va a la seva. No toquem els tipus d'interés i així es controla la pujada de preus al consumidor. O potser tenen pensat en aniquiliar a tots els consumidors potencials i reals, de manera que així , al no haver-hi consum, tampoc hi ha pujada de preus.

I Espanya? Molt senzill, a problemes nous, velles receptes dels governs socialites. Apujar els impostos ,reduir les prestacions socials i dir que tot és culpa dels avariciosos catalans.


I Catalunya? En un atac de paranoia esquizoide i per posar remei a les vaques magres, la Generalitat no ha recorregut a reduir despesa com telefonia o cotxes ofiacials. Ha sigut molt més imaginativa. Com que mantenir els animals en custodia és car, ha posat anuncis a internet per vendre 24 lleons, un tigre, 21 zebres, 20 llames, una cabra, 59 watusi i un macaco.

Personalment crec que més d'un alt càrrec té por de la competència política, i en vista de la seva gestió es proposa de desfer-se dels possibles rivals. No se sap mai, les cabres i els lleons poden ser molt astuts i planejar el derrocament del tripartit...

Simple però contundent. Amèrica es mou, Europa continua en estat vegetatiu i Espanya recorre a aquelles receptes de tota la vida que ens han convertit en la megapotència que som avui en dia.

dissabte, 13 de setembre de 2008

ENOSIS

Sempre he sigut un ferm partidari de la reunificació entre els hel.lens de Xipre i els de Grècia. I és que més de 2500 anys d'història són un vincle difícil de trencar, per molt que als turcs els hi facin nosa.

L'enosis és un concepte díficil d'entendre per als no-grecs, però tot i així és un somni per a aquells xipriotes que viuen sempre amenaçats pels turcs que van ocupar militarment la illa. No cal que us digui, que com a català, i membre d'una minoria ètnica en procés d'extinció i decadència, em sento conmogut en veure que generació rera generació, un poble es manté d'empeus lluitant contra la tirania d'un opressor doblement fort. I és que Xipre és un cresol de cultures (francesos, venecians,...) però també de fermesa.

A aquesta maravellosa illa de la mediterrània oriental, l'orgull d'un poble que reivindica les seves arrels, fa que observem amb enveja, com uns tenen tant coratge i uns altres tanta por. I ho dic ara, que sembla ser que els catalans som tant imbècils que ens hem arribat a barallar per la Copa Catalunya. Ni tant sols en una celebració esportiva no podem anar units.

En fi, us deixo amb Genesis, interpretada per en Mixalis Xatzigiannis, i cantada el 1998 a Eurovisió. És una clara reivindicació xipriota dels seus orígens grecs en contra de la tirania turca.

dimarts, 9 de setembre de 2008

L'INMOMINABLE


Dimarts dia 9 de juny de 2008. Són les onze de la nit. Connecto la televisió i fent zapping veig que per TV2 emeten el programa 59 segons. No trigo gaire a adonar-me'n que tracten el tema dels represaliats republicans, com cada dia, com sempre, i per repetició.

Comença a ser hora que d'una vegada aquest país miri endavant enlloc de rebuscar sempre entre les despulles del seu passat més fosc i horrorós, de demanar justícia enlloc de venjança. De crear per llei el dia nacional del represaliat, i així dignificar els caiguts (dels dos bàndols) i de no utilitzar-los com a arma electoral i de distracció política.

I per aquells progres que em poguèssin demanar legitimitat moral vull aclarir algunes qüestions.

Sóc net de republicans, fill de democrates i besnet de més republicans. El meu besavi, com a conseqüencia de ser un destacat dirigent local de Tiana va haver de fugir através de la frontera, tot sent apresat pels francesos i lliurat posteriorment a les autoritats pronazis de Vichy.

Va estar-se molts anys en camps de concentració, primer francesos i després alemanys. Utilitzat com a treballador forçat i esquivant sempre amb sort una més que segura mort davant un escamot d'execució feixista.

El meu avi va ser militant d'ERC i va col.laborar en tota mena d'activitats antifeixistes sota les ordres del Departament de Governació de la Generalitat republicana. Passà a la clandestinitat amb tant d'èxit, que pràcticament ningú no va notar-ne res d'extrany. Però tot i així, em consta que no va poder respirar tranquil fins a l'adveniment de la democràcia.

Han passat setanta anys de la guerra civil, i amb tota la legitimitat del món demano que els espanyols, enlloc de mirar de tirar-se els morts els uns als altres, encarin el futur plegats. No podem estar cada dia parlant de la repressió, perqué les nostres televisions públiques no han de convertir-se en canals de documental.

Tenim una situació econòmica força delicada, amb una recessió a les portes. No permetem que per distreure l'atenció dels problemes reals de la gent manipulin els nostres sentiments d'aquesta forma tant impúdica.

Em sembla perfecte que s'hagi decidit a obrir les fosses comunes d'aquells que van morir a mans de botxins sanguinaris. Dediquem-hi tots els nostres esforços a restablir als descendents de les victimes l'honor i la dignitat. Però malfiem-nos d'aquells que ens donen carnassa cada cop que volen tapar les seves errades a nivell de gestió política.

Quan acabem de rescabalar dignament als caiguts de segur que miraran d'allargar la nova llei de l'abortament, i posteriorment ens parlaran de l'altre llei sobre el suicidi assistit. I que consti que em sembla perfecte. Però a que esperen a parlar-nos de les mesures que prendrà l'executiu per a redreçar el desgavell macroeconòmic que vivim.

De què li serveix a un ciutadà poder recordar els seus morts si no té una feina per a fer progressar els seus fills?.

No tenim política exterior. No tenim política econòmica. No tenim l'Estatut salvaguardat de l'esquizofrènia centralista del Tribunal Constitucional. TV3 està dirigida per una incompetent que assegura que el fet de tenir una audiència de l'11% (la més baixa de tota la seva història) és fruit d'una graella de programes intel.ligents, útils i entenedors només per a una élit intel.lectual.

I surten altre cop amb la memòria històrica? A mi em recorda aquells que per a desviar l'atenció de l'actualitat parlen sempre de les desgràcies del passat.

Deien del PP, però quan el PSOE mana el país trontolla.


J.A.S.P



Últimament (i en vista de l'espectacle mediàtic que vivim), no paro de pensar en aquell anunci del Clio que va marcar tendència. El vehicle s'anunciava amb un esperpèntic actor fent el paper de J.A.S.P, o sigui que traduit és: "joven aunque sobradamente preparado".

Qui més qui menys arrufava el nas al veure la cara d'un jove executiu que, malgrat no tenir experiència, és creia el més xulo del món. Era jove, si, però també el rei del mambo; amb una capacitat enorme, molt per sobre dels suposats cocoons (o dinosaures) que tenia per sobre d'ell.

Però vet per on, arriba el dia que el Jasp assoleix el lideratge tant esperat. Ara demostrarà a tothom qui és, com és i alló que val. I tot seguit, una colla de galifardeus nensdepapà, i megapijoprogre (sinó s'inclou el mega ja no s'és pijiguay), es preparen per arreglar la vida de tothom. Amb uns sous astronòmics, és clar. No ens pensessim pas que aquesta gent ho fa per amor a l'art, que anar a estiuejar a llocs pijis val una pasta, i la plebe a pagar, no fos cas que aquests desdentats incults és pensin el que no és.

Per tant, se-n's demostra que malgrat haver abolit l'antic règim i la societat feudal, hi ha una classe social (que no pas cultural en aquest cas) que ha substituit les antigues families nobliaries i que continuen amb la tradició del "noblesse obligue".

I aquí tenim a Catalunya, la més malalta entre les sanes, la més sana entre les malaltes. Una cruïlla de cultures que no pot aspirar més que a tenir un gran club, un escriptor o un príncep dels poetes. I és que el país no dona per més.

El naixement d'un Pujol, un Prat de la Riba i un Pau Casals ens han debilitat genètica i culturalment. A partir d'ara només sortiran monstres com l'Hereu, el Clos, el Montilla (és català qui viu i treballa a Catalunya, molt més ho serà el President). I és que ja ho deia Goya, "el sueño de la razón produce monstruos". Para ejemplo un botón.

dimarts, 2 de setembre de 2008

TV3-LA SEVA


L'any 1983 vàren començar les emissions d'allò que per als catalans només havia sigut un somni. Després de passar anys de foscor i tenebres la Televisió de Catalanya es convertia en molt més que una esperança o una il.lusió. Teniem una finestra al món, un espai on podiem ser nosaltres mateixos i expressar-nos col.lectivament com a poble, com a cultura i sobretot, com a país.

La Corporació Catalana de Radio i Televisió esdevingué l'orgull i la punta de llança de la Generalitat convergent. Una instrument potentíssim que va fer tremolar més d'un govern socialista, arribant a expressar-se en aquelles famoses paraules del President Felipe Gonzalez: "El mayor problema de España no es ETA, sinó el hecho diferencial catalan".

En fi, i després de vint-i-cinc anys de ser l'orgull de tot un col.lectiu arriben PSC, ERC i ICV i ens la destrossen. Amb ells la programació es basa en parlar 15 hores al dia del franquisme i de la memòria històrica, i la resta de programació s'acompanya d'una galleda per a aquells que vulguin vomitar.

Les últimes dades facilitades per la mateixa cadena assenyalen que l'audiència només arriba a l'11%. Essent TV3 una de les últimes emissores de televisió en percentatge de visualització.

I doncs, que hem de pensar? Quina coincidència que amb els socialistes i la resta de la tropa progre la cadena s'ensorri. Què potser tenen ordres del Sr. Zapa de minimitzar-la al mínim possible? Ha servit d'alguna cosa pagar-li 300.000 euros a la senyora Rosa Cullell ?

Repeteixo el que no em canso de cridar als quatre vents. Aquest país fa aigues i això no va ni en rodes.

divendres, 29 d’agost de 2008

LA "GRANDEUR" A LA CATALANA O COM VIURE DEL CIRC

Doncs bé, crec que és de tots sabut com s'acabarà això del finançament, no cal que hi aprofondim gaire perqué el Sr. Solbes ho ha deixat ben clar. Això si, que li dongui les gràcies pel favor que li ha fet el diputat Herrera d'ICV de franc. De franc per a ell, és clar, perqué per a ICV sortirà molt i molt car.

En fi, aquesta és la "grandeur" catalana, tots units assolint el ridicul. I quina ha sigut la resposta contundent dels partits catalans? Molt senzill, amenaçar al Govern espanyol d'enfadar-se.

Ens donen munició publicant les balances fiscals i tombant el finançament de l'Estaut i què fem? Res. Les cartes sobre la taula. Ha arribat l'hora de la veritat, avui per avui ni som ni pintem res. I el pitjor de tot és que tothom ho veu i ho sap.

És que potser durant el pujolisme erem quelcom més? No. Però aquí radica la grandesa de'n Jordi Pujol, saber-ho però no forçar mai una màquina que no donava per més. Contenir-se i dedicar-se a fer una guerra de guerrilles política, amb petites incursions però sense declarar mai un estat de bel.ligerància absoluta. És el que s'anomena "peix al cove".

I que hem fet ara? Doncs empantenagar-nos amb un estat nacional sense tenir res més que la força de la paraula, i a sobre d'una paraula dividida en quatre accents (el socialista, el convergent, el d'erc i el comunista hippy-happy d'ICV).

L'hora del judici ha arribat i el catalanisme polític ha sigut condemnat al fracàs i l'ostracisme. Ara és quan el castell de sorra es desfà com un terrós de sucre entre les nostres mans.

Però no tot està perdut. Quan un sistema cau, per naturalesa en sorgeix un altre que ocupa el seu lloc. L'interessant de tot plegat serà veure (i preveure) que en sortirà de tot això.

dimarts, 26 d’agost de 2008

HORITZÓ FINAL

Ja estem a les acaballes de l'agost, i per extensió de l'estiu, cosa que ens mena tots a sortir dels nostres caus de recolliment per tal de tornar a empendre la marxa un xic estressant que portem la resta de l'any.

Però no estem pas aborrits. Res més lluny de la realitat. El panorama polític i social del país està interessantíssim. Només cal obrir la televisió, sintonitzar la radio o llegir un diari per comprobar com la política catalana agonitza oferint un final ensopit, aburrit i penós enlloc del "canto del cisne" que acompanya la fi de tota civilització o cultura.

És tant penosa la situació, que el "potent" catalanisme polític (sigui quina sigui la seva tendència) és incapaç de ni tant sols millorar una miqueta el finançament autonòmic. Sort que no tenim un estat pròpi, perqué en vista de no saber ni gestionar una autonomia fariem més pena de la que fem actualment.

Voldria fer entendre a la classe política dirigent que porten un camí irreversible de pati de col.legi, que desil.lusionen, que els ciutadans d'avui han anat a escola, i el fet de només arribar a acords per tal de pujar-se els sous és escandalós.

Tenim una crisi travessant la porta del país, però ells com si sentissin ploure, només parlant dels seus problemes, de xorrades i d'acusacions pròpies. Avui, aquí i ara sento vergonya de ser català. Em sento avergonyit d'haver cregut en polítics com el Montilla, el Saura o el Carod, i sobretot del paper de traició que està exercint ERC a costa de les costelles del país.

Segur que més d'un (i de dos) em qualificaran de "paranoic" i exagerat, però voldria fer-los reflexionar, perqué així no anem enlloc i això no va ni en rodes.

dimecres, 6 d’agost de 2008

MICROECONOMIES

És molt bonic això de passar-se la vida parlant de la macroeconomia, o sentir a certs polítics de segona parlar d'innovació o productivitat quan en el millor dels casos, no han treballat mai a l'empresa privada. A més, és curiós veure com aquells que utilitzen els partits com a agències de col.locació personal, són els que critiquen més ferotgement a la resta. Però ja m'he tornat a desviar.

A mi el que em preocupa és la microecomia del país. Perqué no serveix de res parlar de creixement del PIB quan la renda disponible corresponent al tram de salaris, passa del 60% al 40% de la riquesa nacional. O sia, que les famílies disposen de menys diners en un país més ric. Per tant la resta va a parar a la creixent pressió fiscal (que ja arriba al 16%), a grans corporacions o a mans de les omnipotents i omnipresents caixes i bancs del país.

I jo em pregunto. De que serveix apujar la pressió fiscal o minvar la renta personal, quan el que fas és empobrir una persona que cada any tributarà menys impostos? Hi haurà algú capaç de parar el creixement astronòmic i sense precedents del sector bancàri? Està sobredimensionat. Només cal veure que som el país amb més oficines i caixers del món.

I la pregunta del milió. Perquè quan governen els socialistes el país entra en recessió? Casualitat, mala sort?

A part, constato dia rera dia que la dinàmica en la que ha entrat la política, és irreal, sense correspondència real amb les problemàtiques o discursos de la gent. A mi em semblen un club social amb infules que parlen dels seus propis temes, dels seus sous i de la inmortalitat del congre. Potser aquí radicava la genialitat del President Pujol, parlar de temes de botiguers, d'obrers, de treballadors i sobretot de patriotes. No com aquests que es passen el dia donant subvencions i parlant de la memòria històrica.

I encara donem gràcies que parlen de la memòria de la guerra civil, no sigui que algún dia descubreixin el discurs de parlar del quaternari i els dinosaures,....

dimecres, 23 de juliol de 2008

POR QUIEN DOBLAN LAS CAMPANAS


S'ha dit i s'ha escrit molt sobre el paper de l'Esglèsia a la societat occidental, tant en passat com en present, però molt poc en futur. I avui, no se perqué, però tinc ganes de pensar-hi, meditar i reflexionar d'un món que es mor, per deixar pas a un altre que ja s'albira.

I és que la vella Europa que tant ha donat al món (i tant ha pres a canvi) està a punt de patir un gran canvi, que és el concepte de crisi al cap i a la fi. Aquelles normes monolítiques en les que s'assenten els nostres conceptes d'evolució i modernitat desapareixeran com la rosada amb el dia.

Per qué per a fer sobreviure l'essència, cal canviar de muda o renovar de pell i aixó és precissament el que estem vivint avui a la nostra societat, una renovació, amb el trasvals que els primers moments ocasiona.

L'Esglèsia com a tal, és molt sensible a aquests processos (perqué ja n'ha viscut uns quants), però per A o per B els ha sortejat tots amb notable èxit. Només cal que recordem que la institució té 2000 anys d'experiència, des dels inicis de l'Imperi Romà, passant per invasions bàrbares, l'edat mitjana, la Il.lustració,... i així arribant als nostres dies. De vegades les ha passat magres i d'altres les ha fet passar, amb tot, ara la torna se-l's gira en contra.

La prova és l'actual Sant Pare, Benedetto, un erudit, un home de lletres, intel.lectual i meditatiu. Un conservador a l'antiga, vaja. Però al meu entendre l'últim de la seva espècie, ja que posterga sine die l'hora del canvi, el moment de posar a to les agulles del rellotge per tal d'acompasar-se a la velocitat dels temps actuals.

Si, fins i tot Pere ha de posar-se a to, perqué si és cert que és el representant de Déu a la terra, aquell que té les claus del món celestial, no és menys cert que ha de ser el primer servidor, un "primus inter pares" humil, el primer per a donar exemple i l'últim a rebre'l.

És senzill parlar del que han de fer els altres, ho sé, però discutim d'una persona que (per als catòlics) encarna l'exemple a seguir, la seva paraula és llei, i en les seves mans té la salvació de les nostres ànimes, perqué ningú no pot arribar al Pare sino através seu. Una responsabilitat molt delicada, i molt pesada sobre les espatlles mortals d'un sol home. Per tant és lícit que com a creients valorem a la persona que porta les sandalies del Pescador.

Però m'he desviat del tema principal.
Amb la successió de Benedet s'obrirà pas a una religiositat catòlica, oberta i que donarà lloc a un gran enfrontament, el del retorn als orígens, el de la cerca de la font primigenia per tal d'empaltar la rabassa morta i reviure-la amb nous brots. Aquest procés desembocarà al Concili Vaticà III. On el món (la cristandat) no occidental es farà amb el control de la cúria vaticana, assolint-se així l'accés dels desesperats, els desheredats i els pobres a la primacía d'una escola cardenalicia decadent i sense encís.

Per tant aquells que avui prediquen la paraula i el verb d'aquell que es va fer home, a les selves, a les fabeles i a poblats d'iberoamerica i l'Àfrica podràn fer sentir la seva veu i les seves experiències humanes per tal de guiar la torxa de l'Esglèsia. Així, el peregrinatge dels jesuites vers les missions veurà justament recompensada aquesta tasca d'apropament religiós a aquells que realment necessiten sentir la paraula i l'exemple a seguir.

dissabte, 19 de juliol de 2008

TEMPUS FUGIT


Ahir, les últimes muralles en defensa de Catalunya van ser bombardejades, escombrades i derruides fins als ciments. No res ens separa de l'enemic, que espera amb delit la fosca per precipitar-se al saqueig i l'extermini.

Alguns (ben pocs) diposats a caure amb honor, es disposen a cercar bigues i fustes tot preparant unes barricades tant improvisades com insuficients. Saben que el temps s'acaba i la nit comença, una nit on el coratge és l'única força capaç d'impedir torrents i dolls de sang.

El PSC, ICV i ERC han degollat l'Antoni Bassas a l'altar de les ofrenes. L'excusa fóu simple, la democràcia demanava la seva sang. Però jo em pregunto, quina democràcia? Hi ha tanta diferència entre cridar "la calle es mía" o fer callar i despatxar periodistes?

Es nota que aquestes tres formacions van patir molt sota el règim franquista, perqué ara morta la bèstia que els tenia encadenats tenen set de venjança (que no de justícia), i aplicaran els mateixos mètodes que van aprendre sota la seva carn, per ara, atacar als seus enemics.

Podem criticar certs aspectes i errades de CiU, però si una cosa no va fer mai, va ser la d'acallar la premsa. Ans al contrari, amb tots els seus defectes va ser molt sensible a deixar sentir totes les veus, fins i tot quan aquestes l'incomodaven.

Des d'aquí vull llançar un missatge a tots aquests pijos progressistes que s'omplen la boca parlant d'una repressió que no van viure (perqué ni tant sols havien nascut) i que utilitzen a tort i a dret per justificar les seves accions. Que no plou? La culpa la va tenir el franquisme. Que explota Vandellos? La culpa és de les dretes.

El temps s'acaba, perqué no repetireu cap experiència de govern en força legislatures. I la justícia de la que tant parleu (i mai acateu) us caurà a sobre com una llosa de marbre.

Us heu carregat a l'Antoni Bassas, un dels millors comunicadors de Catalunya, però aquest cop heu sobrepassat la línia de l'autodestrucció.

Aquí els únics feixistes que hi ha sou vosaltres. Hipòcrites llepaculs que viviu de la menjadora perqué sou massa inútils ni per a treballar. Ho tenieu tot i no heu fet res.
"Tempus fugit", fins i tot a vosaltres.

dimecres, 16 de juliol de 2008

I ARA QUE?


Ja tenim les famoses i ditxoses balances fiscals, publicades i asumides per part del Govern central. Ja sabem (algú ho dubtava?) que paguem el "peatge" de ser catalans a un país que ens odia, ens tem i ens menysprea.

El catalanisme polític ja té munició per donar i per vendre, tenim arguments que poden alimentar la flama del nacionalisme durant una dècada, així que; perquè ens la proporcionen? Doncs segurament perqué la munició sense armes no serveix de res, i en Zapatero sap que el catalanisme (i de retruc la societat catalana) està desorientada.

Ha sigut una jugada mestra. Proporcionar la informació quan no hi ha gairebé ningú amb capacitat d'emprar-la, ja que el PSOE-PSC controla tota la força mediàtica del país (TV3-Catalunya Ràdio-Catalunya Informació-El Periòdico-El Punt,...) i CiU prou feina té a consolidar-se com a alternativa real de govern.

Ara bé, tot i que pugui semblar que estem en estat de K.O tècnic, cal ser optimista (i realista). El Sr. Montilla junt amb la tribu (Carod-Puigcercós-Saura i Baltasar) ho fan tant malament com saben (de fet crec que són dobles agents al servei de CDC) i per tant s'ensuma la flaire de victòria de CiU.

No tinc cap dubte que el tripartit (per inèrcia) no sumarà i per tant que CiU assolirà la presidència de la Generalitat. Serà aquest el moment en que caldrà (si volem que el projecte de reconstrucció nacional s'acabi) utilitzar les balances fiscals per defensar i apuntalar un "estat" pròpi per a Catalunya.

Com a petit empresari que sóc (de fet microscòpic), penso que el model empresarial que tenim no podrà sobreviure de cap de les maneres dins del marc jurídico-fiscal espanyol. Hem de cercar al bagul i redescubrir ni que sigui momentàniament el proteccionisme empresarial, mentres millorem, engrandim i diversifiquem el nostre model d'empresa. En tenim massa de petites i poc productives i poques de grans i tecnològicament avançades.

Espanya ha escollit el paper de ser un destí turístic i de serveis al si del mercat macroeconòmic de la Unió Europea. Nosaltres no podem seguir aquest model de "Torremolinos-Benidorm" a la catalana, sinó ser l'Holanda del Mediterràni.

diumenge, 29 de juny de 2008

L'HYMNE A L'AMOUR

Aquí tenim un altre video del cantant quebecoise Garou fent duet amb la Patricia Kaas. Una delícia.


dimarts, 24 de juny de 2008

CRISI?


Les últimes dades avançades pel Conseller d'Economia, Sr. Antoni Castells i sobretot pel President d'Espanya ens anuncien una més que forta correcció financera.

Si, ja sé que en Zapatero abans de les eleccions assegurava a mort que Espanya creixeria molt per sobre del 3%, però guanyats els comicis, ara és quan crida: "ahí os quedais pringaos" o "se lo han creido, ji, ji". Doncs aquest senyor tenia dades sobre la taula que anunciaven que no arribaríem ni tant sols al 1% de creixement, i de segur que al finir l'any ens quedem en un 0,9%.

I com reacciona Espanya davant aquesta situació? De cap manera, és clar. Penseu que qui governa és el PSOE, i la seva política és la de fer lleis socials, sense pressupost és clar, però almenys ja s'han penjat la medalla.

Aquí els únics que ha reaccionat per tal de posar-se al dia són els EE.UU. Han abaixat el preu del diner per tal de fomentar el consum intern i han devaluat la seva moneda per a que els americans comprin a bon preu els seus propis productes, augmentant la demanda i ajudant a les seves empreses. Una política intel.ligent; posar al servei de l'economia nacional més de 300 milions de ciutadans-consumidors, encarir les importacions i fomentar les exportacions.

A part, la meva teoria sosté que els americans tenen molt a veure en el procés d'escalada de preus del petroli. Els beneficia força perqué en produeixen prou i a més estan destrossant l'economia xinesa, enormement depenent dels combustibles fòsils per tal de mantenir les seves fàbriques. De fet, aquesta pujada ja ha fet que la Xina hagi de revisar el seu creixement econòmic a la baixa, i a sobre l'especulació dels cereals i l'arrós se suma ha aquesta situació, de manera que pot enfonsar-los una mica més.

Resulta curiós que es produeixin totes aquestes dificultats per al gegant asiàtic si tot just fa un any es comentava que prendrien el lideratge de megapotència mundial als americans en poques dècades.

dijous, 19 de juny de 2008

LA LLARGA OMBRA DEL PSC


Si hi ha una formació política que s'escriu en majúscules, aquesta és sens dubte el PSC. Governa a la majoria d'Ajuntaments, Consells Comarcals, Diputacions, Autonomies i a l'estat central. I és que compta amb un aparell polític eficient, brillant, ordenat i que poseeix un departament de propaganda més pròpi d'una multinacional, que no pas d'un partit regional.

Mentres uns es dedicaven a guanyar eleccions i a sentar les bases d'un projecte de país per a Catalunya, ells vivien replegats a la marginalitat d'una àrea metropolitana militant però insuficient.

És durant aquests anys de travessia del desert quan comença l'operació "rodillo". Infiltració en premsa (diaris, ràdios,...), en associacions, establiment d'una poderosa secció de "publicitat" i per últim, crema de dirigents socialistes sospitosos de combregar amb un catalanisme més sobiranista que no regional.

Avui el PSC viu l'èxit del Govern, un encert que no s'allargarà gaire però que segur que abans de caure, arrastrarà a l'abisme amb una abraçada letal, els seus dos socis més íntims ERC i ICV.

dimarts, 17 de juny de 2008

EL GATOPARDO


En fi, ja ha acabat el procés congresual a ERC, i val a dir que el resultat no ha sigut gaire interessant, llevat és clar, de la pallissa que ha patit el senyor Vendrell. Està clarissim que ni tant sols els d'esquerra valoren prou la professió de trinxeraire trencacames.

Carod l'il.lusionista se'n ensurt prou bé (com sempre vaja) i pensa a contraatacar amb les ungles, les dents i a pals si cal per tal de continuar sent el proper cap de cartell. Això significa que realment en Carod-Rovira deu èsser una bèstina política de les grosses, i si més no un transformista de primera amb set vides com un gat. Doncs fa anys que la seva cacera va començar i en Puigcercós no se'n surt.

Per increïble que sembli, aquest havia de ser en Congrés que entronitzés en Joan Puigcercós com a nou rei d'esquerra i enviés a l'anterior president (més conegut com a "yo me llamo Josep-Lluís) a remar a galeres. Però no s'ha assolit ni un objectiu ni l'altre.

Una cosa ben clara ha quedat, que no n'hi ha prou amb ser sexy per a continuar a l'executiva (pobre Marina Llansana) i que com bé surt a la pel.lícula "El Gatopardo", tot ha de canviar per a que res canvï".

Felicitats ERC, si abans us trobàveu en una situació política una mica esquizofrènica, ara esteu perduts per les galaxies d'una altre dimenssió. Tranquils per que a les següents eleccions autonòmiques no pujareu dels 13 diputats.

dilluns, 16 de juny de 2008

FAM


Com si d'una epidèmia endèmica es tractés, la fam torna a amenaçar als africans més febles, amb la mort com a espectadora de luxe.

Amb un planeta que produeix aliments suficients per a tota l'humanitat, hem de veure amb vergonya i frustació com infants, malalts, joves i vells moren d'inanició en un món opulent, hipòcrita i ignominiós.

Mentres al primer món llencem a les escombraries aliments, la resta del món viu la desesperació de pagar pel blat i l'arrós quantitats de diners indignes, retroalimentant encara més aquest cercle viciós d'especulació en el que estem pujats.

Encara que sigui per egoisme, hauriem de pensar que acorralar a 3/4 parts del món pot ser-nos contraproduent, doncs quan una societat està desesperada pot fer molt de mal. No seria el primer cop en que abans de morir de fam, un poble es llança a la conquesta dels mercats que necessita, i avui per avui el primer món esta en clara minoria.


dissabte, 14 de juny de 2008

LA MANIC

Us emplaço a sentir i escoltar un dels temes musicals que més m'agraden, "la Manic", cantada per la veu masculina més bella del Quebec, en Bruno Pelletier.

La canço parla de la nostalgia que sent un treballador de la central hidroelectrica de la Manic (abreviació de "Manicouagan"). Així que li expressa a la seva dona tot un seguit de records, anyorances i anhels.

La Manic s'enmarca dins la revolució musical de la nova cançó francesa, amb veus tant remarcables con Jacques Brel o George Dor. Músics que parlen en les seves lletres de l'hipocresia d'una societat burgesa, la mesquinsa humana o tracten sobre sentiments personals com la soledat, l'amistat, la mort o de ruptures sentimentals (Ne me quite pas).
Espero que us agradi tant com a mi.


dimarts, 10 de juny de 2008

EL COL.LAPSE DEL SINDICALISME


Anit va començar la vaga dels transportistes que lluiten per aconseguir l'establiment d'una tarifa de gasoil que no estigui tant gravada amb impostos, doncs l'augment imparable dels combustibles, ha convertit les seves vides en un infern sense fi.

Però si ahir es va constatar el divorci entre els professionals del transport i el Govern central, també es va poder copsar la ruptura entre la societat i els sindicats obrers. Aquests no han donat suport a les mobilitzacions per primer cop en la història de l'obrerisme. La causa? La por, por de perdre els privilegis en subvencions que obtenen d'un govern amic, aquí i a Madrid.

Avui els seus líders ja no són curtits lluitadors per les llibertats del treballador, sinó progressistes de paraula, però no de fets. Amb nòmines astronòmiques sufragades per les arques públiques, oradors professionalitzats amb màsters i molta demagògia, però cap mena de sentit de la realitat social.

Anit el sindicalisme tradicional va morir. Les seves despulles resten escampades i enterrades entre la lluita, el patiment, la indignació i la valentia dels transportistes. I és que quan unes estructures estan podrides per dins, s'ensorren elles soles o moren lentament. En el cas dels sindicats moriran si, però mentrestant són cadavers alimentats amb milions d'euros de subvencions per un govern amic.

Així, la lluita obrera és com un "negoci" per a certes organitzacions, i l'explotació ideològica de l'obrerisme és un mitjà i no una finalitat en si mateixa.

Molt de compte amb el President Rodriguez-Zapatero, perqué rera aquella màscara que sempre riu i promet s'amaga un dels millors polítics de la història recent espanyola. En dues legislatures haruà desmuntat el nacionalisme català, el basc i haurà desacreditat els sindicats tradicionals...
On és el bambi?

dijous, 5 de juny de 2008

CAMINS



M'he explaiat molt i extensament sobre les conseqüències de la lenta (però inexorable) decadència social, econòmica i política de Catalunya. Ja ha arribat l'hora doncs que desgranem amb un cert aire d'optimisme les possibles (i probables) solucions.

Aquest país ha sigut la punta de llança més important de la Península Ibèrica durant molts anys, perque va saber pujar al carro de l'innovació tecnològica durant els primers temps de la revolució industrial. I d'aquest encert n'hem viscut durant dos-cents anys.

Ara tenim a sobre una altre canvi, el de la revolució de les noves tecnologies, que és l'únic sector capaç de proporcionar al país un punt de qüalitat, de valor afegit a nivell laboral i empresarial per tal de fer front a una globalització del mercat mundial.

Ja ha passat el temps de competir oferint productes basats en una mà d'obra barata i poc qualificada, perque en aquest terreny la Xina, la India y el Vietman ens pasen la mà per la cara. Per tant l'altre camí a seguir i esdevenir així altre cop referent empresarial és el de les tecnologies i la fabricació de components industrials i/o tecnològics amb un alt nivell de valor afegit.

És lògic pensar que per tornar a ser un motor eficient calen unes condicions prèvies, sobretot la de pensar a invertir en formació. Però no només amb unes universitats potents assolirem el grau d'exel.lència, també ens cal fer una pas endavant a nivell empresarial i polític. Hem de crear la Conselleria, Ministeri o Departament de les PIMES. Assesorar-les realment (i no aquest telemarqueting que es fa avui desde la Generalitat), ajudar a les petites i mitjanes empreses a crèixer desenvolupant projectes de millora de la productivitat, abaixar o simplificar impostos i sobretot promoure la fusió dels petits.

El teixit empresarial existeix, només cal donar-li una petita empemta i el rellotge tornarà a posar-se a l'hora. És clar que el primer que fem és canviar de Govern, doncs tinc la certesa que un redreçament nacional és impossible sota els efectes devastadors dels senyors Montilla, Huguet, Carod and Company.

dimecres, 4 de juny de 2008

IDEOLOGIES

És interessant fer una petita ullada crítica a l'espectre social i polític de la Catalunya actual, i extreu-re'n en conseqüència algunes conclusions.
No deixa de sorpendre'm dia rera dia, com el llenguatge d'esquerres, mal anomenat "progressista", ha passat de ser seguit i escoltat per una classe obrera o mitjana baixa a ser adoptat com a doctrina oficial del "bon progre". O sigui, d'un substrat sociocultural i econòmic elevat.
I és que més que una realitat enfront de la vida, el llenguatge d'esquerres a Barcelona (i per extensió a Catalunya) ha esdevingut una declaració d'intencions; una neteja d'imatge.
Queda molt bé omplir-se la boca d'ecologia, pobresa i justícia social quan tens totes les teves necessitats cobertes, però fer d'aquest discurs una realitat del dia a dia, això ja és una altre cosa.
Qui parla de progressisme i justícia social? El matrimoni Saura-Mallol? Vaja una hipocresia. I després es queixen al comprobar com la poca consistència i dignitat que tenia la classe política, és destruit a cada legislatura que passa.
Han fet més per la causa de la desafecció política els senyors Montilla i senyora, o Saura i senyora o Carod i Vendrell que l'emissió diaria de la COPE.

dissabte, 31 de maig de 2008

OBJECTIU: L'ORIENT


La polítca internacional de George Bush, actual President dels EE.UU ha sigut, és i serà (mentres mani) l'establiment d'un cordó de seguretat al voltant d'Israel i l'estabilització política i militar de l'Orient Mitjà.

Primer va neutralitzar l'estat talibà ( i satel.lit de l'Iran ) d'Afganistan, per després ocupar l'Iraq i encerclar el vell enemic persa. Tot i així, les conseqüències de les seves accions han sigut contràries a les esperades i desitjades, perqué amb l'esfondrament de l'Iraq l'únic que s'ha aconseguit ha sigut consolidar i ascendir-la a potència regional. Una potència que en uns dos anys aconseguirà fabricar la seva primera bomba nuclear i assegurar la seva invulnabirilitat militar.

Un altre objectiu que perseguia en Bush era el d'asseguar-se les màximes reserves de combustible per tal d'adelantar-se als seus competidors xinesos i asfixiar-ne ( o almenys hpotecar-ne ) els brutals índexs de creixement industrial que portaran a la Xina a esdevenir la primera potència mundial en menys de 25 anys. Evidentment, tampoc ha aconseguit exits en aquest terreny.

El resultat final, doncs, no és positiu perqué l'intervenció militar ha degradat la imatge americana vers l'opinió pública mundial i ha propiciat que l'encariment dels hidrocarburs arribi a quotes inimaginables durant l'anterior administració del President Clinton.

Gairebé totes les cartes han quedat sobre la taula, només ens resta saber que farà Israel per tal de garantir-se la supervivència territorial en aquest tauler de joc. Tant pot ser que estigui preparant un atac preventiu aeri per destruir les centrals nucleras iranianes, com acostar-se políticament a Siria i sobretot a la futura megapotència mundial xinesa.

L'únic inconvenient que tenen amb la Xina, és que a diferència dels EE.UU, no hi mantenen una nombrosa colònia jueva important que pugui influir en les desicions de política internacional.

dimecres, 28 de maig de 2008

GUERRA CIVIL O NORMALITZACIÓ DEMOCRÀTICA? II

Els punyals comencen a volar d'un cantó a l'altre i els membres de l'executiva popular prenen partit (tímidament) per un dels bàndols enfrontats. Mai haviem vist baralles o discrepàncies internes entre els diferents sectors del partit conservador, doncs havia fet de la unitat interna una marca pròpia que es venia prou bé.

Els guardians de l'ortodoxia pretenen acorralar i debilitar al màxim a en Rajoy, apunyalant-lo a distància i a l'esquena, i és clar, sense definir quin serà el seu candidat, doncs només el llançaran a la palestra quan l'adversari sagni per tots els costats.

Una de les primeres víctimes col.laterals d'aquest conflicte ha sigut el senyor Sirera, perqué si ja partia d'una posició inestable, ha quedat debilitat del tot al confirmar el seu suport a en Rajoy, i la seva carn sera devorada per un Fernandez-Diaz pletòric, i les seves despulles esquarterades per una Nebrera que presenta més batalla de la que s'esperava.

Ara bé, si la dreta perifèrica (València, Múrcia, Aragó, Galícia,...) vol tenir alguna oportunitat de regir els destins de la formació popular, ha de jugar la carta de la renovació de'n Rajoy, o seguirà sent manada pels senyorets de la capital.

I mentrestant que fa Catalunya? Lliscar suaument per una dolça pendent de decadència. Lenta i bucòlica, però que ens porta inexorablement a una decadència tant real com omnipresent.

Hem fet de la mediocritat una marca pròpia i de la mutil.lació a la lògica discrepància una manera de ser. Fins i tot la nova directora de TV3 afirma a un article de l'Avui que la classe política catalanista té un instint destructiu, de desqualificació a la discrepància i de negativitat.

La nostre classe política ha entrat a una espiral d'autocomplaença, autodestrucció i retroalimentació. Viu per ella i per a ella mateixa, només preocupada de sous, remuneracions i perpetuacions contractuals. Catalunya ha deixat de ser una finalitat per a convertir-se en un mitjà d'obtenció de poder.

Només hi ha una cosa que pot trencar amb aquesta dinàmica de decadència; un líder omnipresent tipus Cambó, Macià, Tarradellas o Pujol, que acabi amb tota aquesta malevolència instaurant un estil superior i pròpi amb una clara fulla de ruta i tornat les seves coses a lloc.

diumenge, 25 de maig de 2008

GUERRA CIVIL O NORMALITZACIÓ DEMOCRÀTICA


Aquests darrers dies, tots els mitjans de comunicació es fan ressó de la batalla a la direcció del PP per tal de controlar l'aparell de la formació conservadora.

Val a dir que aquests fenòmen és nou, mai en la jove vida de la democràcia haviem assistit a un enfrontament dialèctic entre membres d'un partit de dreta, doncs havíen fet de la discreció i la unitat, un dels pilars fonamentals de la seva manera de fer.

I què vol dir tot això? Més enllà de les lectures sobre els dos fronts oberts, entre radicals i centristes, n'hi ha una de més senzilla, clara i simple. Doncs que la normalització democràtica ha arribat també (ja era hora) al Partit Popular. Per fi han entés que tot i que les formes els perden, el debat ideològic és quelcom natural dins de qualsevol formació política que tingui vida. No cal que els d'una banda crucifiquin als de la contraria, només que mantinguin un debat seriós sobre el projecte a seguir.

El PSOE i la gran majoria de premsa considera que ha arribat el moment de que els populars tastin la seva pròpia medecina, però jo crec que és sa que qualsevol entitat mantingui un debat dialèctic sobre les línies mestres a seguir.

El que si que preocupa de veritat, són aquelles formacions on qualsevol tipus de diàleg és interpretat com un atac a les esències més ortodoxes, moment en el que es procedeix a crucificar o a penjar als responsables com a escarmet.

Pot ser interessant veure com acabarà aquesta batalla al si del PP, entre els guardians de l'ortodoxia i aquesta mena renovació que propugna el Sr. Rajoy. Ja començava a ser el moment de rentar la roba bruta i treure les mudes d'estiu que tenien guardades a l'armari.

dijous, 22 de maig de 2008

NEGRE ÉS EL COLOR, ZERO EL NÚMERO


Aquest matí he sentit imperterritament com el líder d'ERC a Barcelona, anunciava la ronda de converses que manté amb l'alcalde per tal de preparar la seva reentrada al Govern Municipal.
Sembla que el fet d'haver perdut més de la meitat de l'electorat no afecta a un entusiasta (i optimista) Jordi Portabella.

L'únic que el reté, afirma, és la finalització del proper Congrés de partit, per veure com queda tot, i així tornar a ocupar una tinencia d'alcalde per als propers tres anys. I és que n'és de llest en Jordi! Sap perfectament que les properes seran (si no ho han sigut aquestes) les últimes eleccions a les que es presentarà, i vol, és clar, marxar per la porta gran. No importa si ERC (segurament) quedarà com a força extramunicipal, amb un número zero de regidors i una ecatombe apocal.lítica. Aquí l'únic important és viure amorrat a la mamella, que pobric meu ha de menjar, i com que no crec que trobi gaires feines amb cinquanta anys i un full en blanc al currículum, ha d'estalviar per a viure fins a la jubilació.

Què és això d'alçar-se a quarts de set del matí per a treballar i pujar la persiana del negoci!? És indigne per a senyors de classe alta com ell. Aquí s'imposa la màxima "viu del contribuient fins que et moris".

Gràcies senyor Portabella, no se que farem sense vosté. Li desitjo el millor del món i que es dediqui a cobrar molts diners aquests tres anys, perqué per a personatges com vosté el futur és ben negre...

dimarts, 20 de maig de 2008

LO RIU ÉS VIDA

Aquesta cançó va dedicada a totes aquelles personalitats i institucions polítiques que es dediquen a enfrontar uns catalans amb uns altres. Per a aquells progressistes que s'omplen la boca parlant de llibertat, però que posen preu a la seva integritat. A aquells republicans que havien de donar-nos una Catalunya més lliure, però que l'estan destrossant i saquejant.

Semblava que fora de l'òrbita de CiU la vida era possible, i que Catalunya despertava del fons dels anys. Però no ha sigut així, si que despertaven, però de gana. S'han dedicat a actuar com a elefants en una botiga de vidres, esclafant, destruint i saquejant tot el que es pugui.

L'Ebre fòu emprat com a arma de destrucció massiva contra els seus adversaris polítics, i ara aquesta arma els hi esclata a les mans.

Només hi ha una paraula per definir les seves accions; la traició.

A les properes eleccions els pijorros comunistes quedaran sota els vuit diputats, i els d'ERC passaran dels 21 actuals a 13-14.

diumenge, 18 de maig de 2008

DEFINICIONS

L'ambiguetat a vegades no només és un art, sinó una necessitat per a la lògica supervivència de les persones, els partits o les institucions. Un art que és practica amb veritable delit (i amb més o menys encert) des de fa més de 28 per part de diversos polítics a Catalunya.

Aquesta indefinició ens ha permés de ser el que som, per tal de rellegir-nos una Constitució i un Estatut (fins a quedar-nos cecs) i tirar endavant lleis que caminen entre la legalitat constitucional i el limbo competencial. Així que vam crear una televisió pública en català, una emisora potent, una llei d'immersió lingüística que va salvar la llengua catalana, un autogovern cimentat en l'il.lusió i l'esperança d'un demà millor.

Però quan has conquerit una muntanya t'has de decidir, o la baixes sabent que sempre serà teva o et poses a treballar per a escalar-ne una altre. I a Catalunya vivim des del 1993 sense acabar de decidir-nos. No és que haguem deixat de ser per art de màgia la locomotora d'Espanya, sinó que fa 15 anys que la tenim parada a l'estació en espera d'una altre destinació. Aquest és el nostre error més greu, la indefinició permanent com a arma. Una arma que fa anys que va quedar absoleta.

Tenim davant nostre diversos congressos de formacions polítiques i potser ha arribat l'hora de les definicions, de que definim quin ha de ser el següent pas, sigui quin sigui aquest (la independència, l'estat federal, un model foral,...).

I és que una bona part de la decadència que viu el nacionalisme català a nivell parlamentari,és fruit de la seva pròpia dinàmica. No és pas una ofensiva del Govern Zapatero, sinó una feblesa pròpia de continguts, esperança i ruta. No tenim cap altre ruta que recuperar el Govern de la Generalitat, d'acord, ja em sembla bé, però per a portar-nos on? Els temps del President Pujol ja no tornaran, i per tant hem de viure per nosaltres mateixos i definir-nos com a tal.

Si ho fem, sigui quina sigui aquesta tria, Catalunya ens seguirà.

divendres, 16 de maig de 2008

RECEPTES ECONOMIQUES

Els economistes no s'acaben de posar d'acord sobre quina és la millor manera d'encarar una crisi. Per tant, trobem tantes receptes econòmiques com opinions hi ha entre el món de l'economia.

Tot i així voldria destacar-ne unes, que per a novedoses, progressistes i eficients han destapat la meva insaciable curiositat. Parlo de les últimes mesures adoptades per part de membres del Govern de Catalunya, en concret en aquelles conselleries liderades per homes i dones d'ICV-EUA, que han sigut els primers en reaccionar davant l'evidència de la desecceleració econòmica.

I és que segons diversos mitjans de comunicació, el Departament de l'Il.lustre i controvertit Conseller Baltasar fa temps que porta a terme proves pilots de reviscolament de les petites i mitjanes empreses de Catalunya.

La fòrmula és simple, s'escull l'empresa d'un amic o familiar (i si cal se'n crea una de nova amb un testaferro al capdavant) per tal de dotar-la dia rera dia d'encarrecs administratius. Sempre hi quan la xifra de l'estudi no superi els 12.000€ (i així evitar el concurs obert i públic).
El resultat és espectacular, després d'encarregar més de 1500 estudis a l'empresa amiga, has reflotat una empresa i la col.loques al rànquing d'empreses amb beneficis. A sobre, si vols, és clar, pots demanar una comissió de la teva gestió.

D'aquesta manera s'aconsegueix muntar i/o reflotar una empresa privada amb diners públics i et treus un sobresou.

La quadratura del cercle, si senyor. Aquest és l'exemple de cultura empresarial més dinàmic que he vist després del cas Ruiz-Mateos, i és que l'esquerra d'aquest país és la ostia. Allà on foten l'ull i foten la bala.
Malauradament l'única conseqüència és que ensorres el país, però és clar, de moment ja t'has cobert els ronyons per una bona temporada.

Salut i revolució per a tots aquells que expremen la mamella nacional!

dimarts, 13 de maig de 2008

BARCO A VENUS

La sensació que em produeix veure dia rera dia a les notícies de ràdio, premsa i tele és de desassosec. Que si els ecocomunistes d'ICV diuen no a fer electricitat, no a comprar-ne, no a conectar-nos amb França (MAT), que si els socialistes diuen que si, que si els republicans pregunten, que hay de lo mio?

Després surt el Vicepresident Carod lloant les glòries catalanes i anunciant l'independència el 2014 a qui perdoneu, però ja no es creu ningú, perqué abans feia gràcia però ara fa pena.

Més tard es publica que el Conseller Saura es gasta els diners del contribuient amb obres a la seu del Departament i amb la contractació de seguretat privada. Posteriorment se-ns anuncia que no hi haurà acord de finançament per posteriorment assegurar-nos que si.

Si l'anterior govern del tripartit era el dragonkan aquest que redimonis és? A mi tot això em sembla de molt poca seriositat i de fet penso que és una barreja del sopar dels idiotes, d'una festa de bojos (amb perdó per a les persones amb transtors psiquics) o d'una "merienda de negros" (amb perdó per a totes les persones de color, sigui quin sigui aquest).

En Saura, Carod i Montilla són incapaços de dirigir una comunitat autònoma, i molt menys el Govern de Catalunya.

Amb quina cara anem pel món reclamant més autonomia? perqué amb aquests personatges no és pot ni sortir al carrer.

diumenge, 11 de maig de 2008

PAÍSES DEL MUNDO: SIRIA



Datos estadísticos:

Población: 19.405.000 habitantes (datos del 2007)
Superficie: 185.180Km2
Densidad: 103h/km2
PIB: 71,74billones $ (Posición 65 del ranking mundial)

Forma de gobierno: República presidencialista
Presidente: Bachar al-Assad
Fecha Independencia: 1946

Siria posee una doble vocación, una de mediterránea y otra de panarabe. País en buena parte fértil, es heredero de una larguísima y turbulenta historia (Asirios, Caldeos, Griegos, Romanos, Bizantinos,...).

El país tiene en su seno a una antiquísima comunidad cristiana que se remonta a los tiempos de San Pablo. Actualmente sus seguidores representan más de un 12% de la población total (reforzados por la emigración de cristianos iraquís) y mantienen una fuerte influencia dentro del gobierno de Bachar al-Assad, puesto que forman parte de la coalición gubernamental.

Probablemente la comunidad cristiana es la mas importante de todo el oriente, puesto que por su poder y su numero, ha superado de mucho al Líbano, llamada anteriormente la “Suiza de Oriente”.

La colación de partidos que forman parte del gobierno es especialmente débil, ya que se sustentan sobre una base de población alawita que constituye solo un 12% del total, de manera que los musulmanes sunnies que són un 74% se mantienen marginados del poder.

Probablemente en pocos meses veremos como Israel y Siria firman un principio de acuerdo de paz que hará que los Altos del Golán vuelvan a estar en manos de sus antiguos dueños. Este hecho hay que analizarlo juntamente con la desconexión de Gaza y el desmantelamiento de colonias judías ortodoxas, cosa que hace pensar en un supuesto agotamiento militar por parte de Tel Aviv.

El estado judío ha empezado a comprender que si quiere sobrevivir ante un panorama regional hostil, deberá intercambiar paz por territorios antes que la presión demográfica musulmana los asfixie totalmente. Cosa que puede producirse en un lapso de 40 años.

dissabte, 10 de maig de 2008

SOBRE L'ESTUPIDESA HUMANA, SOCIAL I NACIONAL


Estúpid:
Referit a persona de poca intel.ligència, però també es poden fer servir sinònims com: lerdo, tarat o idiota. Estupidesa, acte que realitza l'estúpid.

Quina paraula podríem fer servir per tal de definir l'última perogrullada de la Conselleria de Participació? Cada cop ens ho posen més difícil, val a dir-ho, perqué la intenció de fer votar a les persones de menys de 18 anys (sense dotar-los de la majoria d'edat, és clar...) i a tota persona sense papers en regla (o sigui els estrangers), pot ratllar l'absurd.

Cal tenir un Departament de Participació amb una inmensa dotació pressupostària per a generar aquest tipus de propostes?

Proposo que el pressupost que es gasta el senyor Saura (perdó, l'Honorable Saura!) sigui susceptible de canviar de destinació com a resultat d'una votació popular. Això si que seria democràcia directe!

De segur que qualsevol animalada que es proposés seria més lògica i eficient que les que surten del seu cervell. I és que disculpeu-me però quan sento que ha contractat vigilància d'una empresa de seguretat privada a la seu del Departament dels mossos, no puc fer altre cosa que donar per perduda a Catalunya.

Penseu que aquest home és una de les persones amb més capacitat de decissió i influència del país. És per plorar.

En vista de tota aquesta situació que sobrepassa l'absurd em proposo a dictar la meva pròpia (i esquizofrència llei) per tal d'estar a to amb les seves propostes. Visca les ballenes, les foques i tots els mol.luscos del planeta!

divendres, 9 de maig de 2008

LO QUE LA VERDAD ESCONDE

Us emplaço a que llegiu l'article publicat al diari avui signat per Josep Piqué. Trobareu que en bona mesura les seves conclusions s'assemblen a les que fa temps que publico a aquest blog.

www.e-noticies.com/actualitat/piqu%e9-denuncia-la-irreversible-decad%e8ncia-de-catalunya-38370.html

Vull refermar-me en la convicció que aquest país pateix una malaltia crònica que ens durà inexorablement a una decadència social i política sense paliatius.
Les raons són i han estat definides per diverses personalitats acadèmiques de Catalunya, i les solucions no són impossibles, sempre hi quan la classe política (tota sense excepció) s'assegui a parlar i a posar-se d'acord d'una maleïda vegada.

dijous, 8 de maig de 2008

LA CIUDAD DE DIOS


Hoy, la mayoría de medios de comunicación se hacen eco de la última propuesta papal; enviar un mensaje del Santo Padre a los móviles de jóvenes de todo el mundo. Con esta medida, el Vaticano intenta ponerse al día y adaptarse a la realidad social. También intenta (sin mucho éxito) conectar con las generaciones mas jóvenes, aquellas que se apartan día tras día del mensaje evangélico.

Encuentro muy interesante la voluntad que demuestra el Papa Ratzinger de acercarse a un mundo desconocido para él, una sociedad occidental que camina inexorablemente hacia un laicismo imparable.

Ante una sociedad cambiante, la iglesia tiene que regenerar algunas de sus formas y conceptos si quiere seguir aportando una interpretación propia de la vida. Sobretodo creo que tiene que ser sensible en materia litúrgica, puesto que esta no responde a las necesidades de las generaciones actuales.

Personalmente creo mas importante salvar el contenido del caparazón (o sea el mensaje cristiano) que no las formas barrocas que lo envuelven. Esta será la gran pregunta a la que tendrá que enfrentarse la curia vaticana, modificar el aspecto externo para garantizar la supervivencia del mensaje de Cristo o vivir entre formas litúrgicas más propias de una función que no de una espiritualidad interna.

La Ciudad de Dios es posible, solo hay que seguir las enseñanzas de un pobre carpintero judío que no se conformó con la realidad y/o formas mundanas, sinó que luchó por cambiarlas. No se acomodó al mundo; luchó con el.

dimarts, 6 de maig de 2008

L'OMBRA DE L'ISLAM


Estem a Poitiers, França, l'any 732 d.C. Una combinació de jenets berbers i àrabs musulmans s'estavellen una vegada i una altre contra la formidable formació compacta de Carles Martell. Fa només 100 anys que el profeta ha mort, però en una carrera fantàstica el domini de l'Islam ha recorbert una bona part del món conegut.

Europa, temps actual. Un benintencionat líder europeu, José Luis Rodriguez Zapatero signa amb el seu homòleg turc una declaració d'intencions anomenada "Alianza de civilitzacions".

Molt ha plogut des de l'establiment de l'Islam a Occident, gairebé 1300 anys. Amb tot, aquest temps ha servit per posar a proba les relacions a vegades amistoses (i d'altres no tant) entre el món musulmà i europa. Però la pregunta fonamental és: cap a on s'encamina l'Islam?

No hem d'oblidar que les religions acostumen a aportat una manera de veure i viure la vida. És això dolent? No, simplement ens aporta diferents punts de vista i raonament, cosa que no té perqué ser negativa. En el cas concret d'Europa, aquesta es troba inmersa en una era de canvis estructurals, socials i demogràfics. Lluny queden les èpoques colonials on França i Gran Bretanya iluminaven el món amb la força de les armes i la llum dels seus pensadors. L'Islam ha patit també segles de decadència, però ara agafa una embrancida imparable.

S'arribarà a l'extrem d'un "xoc de civilitzacions"? Tot dependrà de la paciència que demostri el món musulmà. M'explicaré;

Europa no manté unes taxes de natalitat suficients per a garantir el relleu generacional, cosa que ens porta a haver d'importar mà d'obra estrangera per a suplir les nostres mancances. Aquests omplen el buit demogràfic que les nostres acomodades formes de vida comporten. Conseqüentment això implica uns substitució cultural imparable, per tant i de forma natural el pensament, la religió i els comportaments occidentals aniran desapareixent amb el pas dels anys (sempre hi quan no reaccionem amb un baby boom).

A tot això cal sumar-hi la importància econòmica de les matèries primeres, de les que els europeus estem mancats i hem d'importar d'Aràbia, Argèlia, Líbia... Enriquint dia rera dia les societats del proper orient, amb les que hi tenim una dependència absoluta.

Si el món musulmà pren paciència, el seu vell enemic morirà de forma natural, és qüestió de temps (uns 100 o 200 anys). Pensem que la població europea s'envelleix gradualment sense tenir una piràmide de joves de recanvi, i, que per a escalfar les nostres llars o per a enjegar el vehicle consumim uns carburants que paguem a preu d'or a països de l'Orient Proper.

Només queden uns trets per a acabar de definir. Quin paper jugarà l'Amèrica llatina en tot aquest procés i quin suport buscarà Israel per a mantenir la supremacia regional que el permet subreviure.

En el primer supòsit penso que si el pensament europeu sobreviu serà a Amèrica (Argentina, Xile i Uruguay) on la distància geogràfica jugarà un paper primordial. I pel que fa al segon, Israel sap que l'hegemonia dels EUA pot durar uns 30 o 35 anys més, però que la maquinària asiàtica li acabarà per prendre el relleu.
En aquest cas, per tal d'obtenir recursos econòmics i militars, l'estat sionista necessitarà comptar amb una aliança ferma de la Xina o si més no de la Índia, i tot això en un futur no gaire llunyà.