EL REI MIDAS

Midas fòu el monarca més conegut que ha tingut el regne de Frígia. Tenia la miraculosa qualitat de convertir en or tot aquell objecte que tocava, i esdevenint el monarca més ric i envejat de tota la història pel que fa a riquesa.

Però la història d'aquest benvolgut rei no forma part de la mitologia grega del món antic, sinó que ha arribat a reproduirse i arribar a tocar-nos directament.
Avui al matí, el President ZP ha promés 150 quilometres més de vies de rodalies per a la ciutat de Madrid, juntament amb una injecció global de 5000.000.000 euros d'inversió, o sigui traduit a l'anterior moneda, 831.930.000.000 milions de les antigues pessetes.
Però la cosa no acava aquí, doncs la setmana passada va prometre ingressar a 13 milions de treballadors, 400 euros l'any, o sigui una altre inversió de proporcions pantagruèliques.

I jo em pregunto si no és que ZP representa la reencarnació del llegendari Mides. No pot èsser d'altre manera, perqué els ingressos directes i indirectes de l'Estat baixen en proporció a la frenada del creixement econòmic, si fem cas del Banc d'Espanya.

Així que tenim inversions a tort i a dret de milers de milions d'euros si el President Zapatero guanya les eleccions, sumades a una reducció del consum i de retruc de la recaptació d'impostos per part de l'Agència Tributària.

Les preguntes s'imposen.

Està desesperat per sortir reescollit?
Ens pren per imbècils?
És imbècil?
Pot transformar en or tot allò que toca?
Compleix allò que promet?
Promet massa, o només és una sensació?

Llàstima que l'adversari que li ha tocat sigui tant desesperant. Amb un contrincant digne aquest home no arribaria ni al ring.

Que comenci la subasta!, ai, volia dir el combat...

LÍBAN, LA HISTÒRIA D'UN SOMNI IMPOSSIBLE

Sempre he dit que els mars uneixen més que no pas separen, essent-ne la mediterrania l'exemple més latent, allò que els romans vàren anomenar Mare Nostrum.
A les ribes occidentals hi trobem Catalunya, país mil.lenari, on grecs, romans, íbers, fenicis i francs han deixat la seva empremta en carreteres, paisatges, ciutats, runes i estils de vida, que defineixen alló que som, qui som i de quina manera vivim.

A les ribes orientals hi trobem el Líban, terra de pas, pont entre orient i occident i país amb influències gregues, romanes, fenicies i franceses.
Si, he dit franceses, perqué els gals a part de ser-ne la metròpoli d'abans de l'independència van formar-hi els estats cristians de les croades.
Per tant partim de dues històries molt similars, amb llegats comuns per increïble que sembli però amb uns finals (al menys de moment) totalment divergents.
I és que fer de nexe, de terra de pas entre dos mons, dos formes diferents d'entendre la vida, i sobretot tenir veins poderosos és difícil i a voltes traumatic. És una experiència força comprensible per a nosaltres, els catalans.

El Líban és com a mi m'agrada anomenar-lo, un miracle. M'explicaré.
Els libanesos són (o eren fins fa pocs anys) majoritariament cristians, no són àrabs sinó descendents culturalment de fenicis i grecs, i econòmicament en comparació amb els seus veins, pròspers.

La seva història és més europea que oriental, amb uns indicadors econòmics i socials que van ser similars als nostres fins a entrats els anys 70.
Què va passar? Doncs que es va produir una entrada ingent d'inmigrants palestins que va desequilibrar la fràgil coexistència entre cristians maronites i musulmans, i desembocant en una guerra civil que va durar gairebé vint anys.

Qui va gunyar? Al final sembla que el col.lectiu musulmà, però crec que realment hi van perdre tots, assolint uns acords de pau i estabilitat que havien de garantir la coexistència entre les diferents confessions, i que realment ha dut el país al caos i a la ingovernabilitat absoluta.

Em podria extendre explicant com les falanges cristianes resistien a les ciutats costaneres, com a baluard d'una història cristiana de gairebé 2000 anys, com es van cometre matances indiscriminades, com Israel va armar les dues faccions (si els teus enemics es barallen, dona-l's hi armes per a que es destrueixin), de la fràgil pau a la que s'ha arribat, de quin és el preu que es paga a Orien per ser Occident i de les matances de polítics i policies cristians a mans de no se sap qui.

Però el que importa és veure com n'és de fràgil l'equilibri i la coexistència entre diferents cultures. Que el Líban ens serveixi de lliçó de que no hem d'arribar a la confrontació, a mantenir-nos cohesionats i a integrar tot aquella persona que ve a viure a casa nostra, a fer-la sentir a casa seva.
A utilitzar l'inteligència, i sobretot no permetre guetos ètnics.

Que les brases que consumeixen el bonic país dels cedres, la torxa del mediterrani ens guï a tots en el bon camí.

DE LES ADMINISTRACIONS O VUELVA USTED MAÑANA

Espanya, i per extensió Catalunya són territoris d'una gran riquesa, però és necessàri mantenir en funcionament tantes administracions?
Servidor no és un especialista en gestió pública, i de segur que qualsevol llicenciat en Ciències Polítques podria explicar-se amb més claredat, però vaig a enumerar les administracions que se sustenten amb les càrregues impositives que suporten ciutadans i empreses.

Administració Local (ajuntaments)
Àrea Metropolitana (en el cas de la conurbació de Barcelona)
Consells Comarcals
Diputació
Generalitat (o autònomies diverses en el seu defecte)
Administració Estatal
Administració de la Unió Europea

Són necessàries totes? Estan ben definides les competències de cadascuna d'elles, o se solapen molts cops? Són eficients?

Ah!, i el millor de tot és que a la propera legislatura s'han de crear les Vegueries.

Que no sigui per falta d'administracions!

PERQUÈ PERD CiU?

Recentment s'han publicat unes enquestes sobre intenció de vot de cara a les properes eleccions generals del 9 de març. De la lectura se'n desprén que la colació CiU pot perdre fins a 2 diputats i passar a tenir-ne 8.
Si recordem que fa cinc anys, els nacionalistes gaudien de 15 diputats al Congrès, podem afirmar que la política estatal de CiU no segueix el senderi correcte.

Per analitzar les dades, ens podem servir de diferents paràmetres: el candidat, el desgast que suposa estar en primera línia per part d'un partit regional, que ha de mesurar les seves forces amb d'altres més grans que ells, la indefinició sobre l'objectiu final, i per últim un dels punts sobre el que m'inclino. La ingenuïtat.

Quin és l'objectiu del catalanisme polític? De segur que trobem opinions per a tots els gustos, i aquí és on radica també part del problema, la manca d'un objectiu real i final. A més, el catalanisme polític que representa CiU va nèixer per dotar a Catalunya d'unes institucions pròpies d'autogovern.
Un cop assolit l'objectiu (i amb escreix) cal passar a la següent etapa, i el que no és pot fer, és, jugar a les indefinicions i al doble joc com rutina habitual.

El públic sap que CiU ha dotat d'unes estructures administratives de les que no gaudia Catalunya d'ençà d'abans del 1714. Ara bé, un cop acabada la feina ha anat tirant de la rifeta i vivint de còmodes (i no tant còmodes rendes).

Malauradament, la nova classe dirigent que s'ha fet amb els òrgans de direcció a Convergència, no s'adonen que no és pot estirar més els rèdits del passat. I això és el que es dediquen a fer, sumant la nul.la capacitat d'entendre perqué l'electorat va abandonant mica a mica la casa gran del catalanisme polític.

Massa sovint s'ha sentit a casa nostra les crítiques a aquells sectors que volien emular les formes de fer del PNV, acusant-los de ximples, inmadurs, seguidistes, derrotistes i exaltats.
Si bé és cert que la distància social i política de les dues societats és gran i que les comparacions són odioses, aquí del que es tractava era d'intentar fer un pas més enllà i teixir altre cop el projecte nacional per a completar-lo.

Les tensions a les que es van veure sotmesos els membres del PNV arràn de l'ofensiva popular, feien escruixir de por a les acomodades èlits de CiU que no estaven preparades per a deixar estar la política de "peix al cove".

I aquí tenim l'explicació de l'eclosió d'ERC com a una nova/vella força que emergia de les profunditats de la guerra civil. Van agafar el missatge de CiU tot revestint-lo d'una cuirassa de novetat i de la beligèrancia que els convergents havien perdut.
Però amb el pas d'aquests quatre anys, s'ha pogut veure que la formació republicanca continua els seus tics provincians i de trinxera, com en el cas del benvolgut Sr. Tardà, que fa que senti vergonya de ser el que sóc.

A títol individual penso que moralment vam perdre tota la nostra raó de ser amb el cas del Delta de l'Ebre, que per molt que a aquelles comarques ens hagin perdonat, va marcar un abans i un després pel que fa a la defensa del territori, I és que no hem d'oblidar la lliçó moral de l'onze de setembre.

Que consti que totes les opinions expresades són a títol personal, i per tant discutibles de dalt a baix.
Servidor no poseeix cap tarot miraculós i senzillament expressa les seves impressions, que al ser fetes per ment humana, són imperfectes i a vegades poc parcials.

SOBRE EL SINDICALISME

No vull deixar passar l'oportunitat de parlar d'un dels pilars sobre els que s'ha edificat part de la nostra història recent, tant a nivell mundial, com de casa nostre.

Per començar, recordar el fet que Catalunya entrés al segon torn de la revolució industrial europea, generà l'establiment d'una nombrosa classe obrera, i amb ella arribà l'associacionisme sindical.
Només cal que repassem les dades d'afiliació per comprobar que la inmensa majoria d'associats de l'estat espanyol es trobaven a casa nostra, i conseqüentment, la seu i fundació dels diferents sindicats cal cercar-la a Barcelona.
Parlo de casos com el de la CNT, o la UGT, fundada aquesta última per Pablo Iglesias, a la ciutat comtal arran de l'Exposició Universal de Barcelona, l'any 1888.
Igualment, els màxims exponents que ha donat l'obrerisme ibèric són d'orígens catalans (el Noi del Sucre-Salvador Seguí, Josep Peíró o d'altres com el famós Josep Lluís Facerías, que van inspirar películes de Hollywood).

Avançant cronològicament ens trobem amb la ruptura que va significar la victòria franquista, l'exili, la deportació a camps de treball i la mort de molts dels líders del moviment obrer.
No serà fins als anys 70, quan amb l'afebliment moral del règim es produirà la reorganització clandestina de sindicats i partits polítics.

Arribant a avui en dia, quina lectura podem fer del moviment obrer a Espanya?

Tenim dos sindicats forts que representen a la majoria d'afiliacions, CC.OO i UGT.

I quin paper juguen dins el món de les relacions laborals?

Amb l'assoliment del poder per part de PSC-PSOE i ICV-EUA aquests sindicats de mobilització social no en fan cap, sinó que formen part, al meu entendre, del bloc d'esquerres que governa aquest país.
El més interessant és l'agitació pública que realitzen quan els seus socis (PSC-ICV) estàn a l'oposició, i l'acomodament a la menjadora quan arriben a governar.

Aquestes apreciacions no les faig de forma imparcial és clar, perquè com a ciutadà sento enveja del sindicalisme francés, representant de la voluntat més radical dels desafavorits, que no deixa de ser, com a mínima necessària per higiène social.

Qui no recorda quan a finals dels anys 80 els camioners francesos van col.lapsar literalment el país en pro de les seves demandes socials?
Podrem veure mai un sindicalisme espanyol encapçalant un pols contra un govern del que forma part per defensar els interessos dels més desafavorits?

Com han de fer la seva tasca si la major part dels seus pressupostos surten de subvencions autonòmiques i estatals?

LA DEMOCRÀCIA

La paraula democràcia ve donada per la fusió de dos mots d'arrel grega. "Demos" que significa poble i "kratos" que es tradueix com a poder o govern.
Tenim així el "govern del poble", fòrmula política que val a dir que ens ha donat uns fruits abundants i generosos, quan aquesta s'exerceix amb prudència i voluntat, però que altrament degenera, en certes ocasions, en una baixa forma d'organització social.

A la majoria de països occidentals, ens hem servit de la democràcia com a una font de canalització de la voluntat popular, com també ens ha possibilitzat expressar de manera pacífica les nostres necessitats personals i de classe social. Essent un instrument transversal i d'eliminació de barreres de promoció individual i colectiva.

Arribem doncs al moment actual, en un present dominat per un continu intercanvi d'informació i de transmissió del saber. És ara, que podem afirmar que la democràcia va arrelar durant la revolució industrial i consolidar durant aquest fructífer període de l'humanitat.

Però ara encetem la revolució tecnològica, i els canals a través dels quals rebem informació s'han fet més extensius, ràpids i barats. No essen així en l'àmbit de l'imparcialitat, ja que continuen expressant-se diverses tendències polítiques a diferents diaries, ràdios i televisions.
De tota manera, la rapidesa de les comunicacions, l'assoliment del sector serveis com a motor econòmic practicament únic i la progressió cultural de les joves generacions ens presenta uns reptes i tensions que haurem d'afrontar i superar en un futur no gaire llunyà.
Possiblmenent serem la generació que expressarà unes noves formes d'organització social que toparan amb les que han arribat fins als nostres dies, però que deixaran de ser del tot útils.

Potser l'únic que passarà és que viurem una consolidació democràtica a tots els àmbits del saber, i és clar ens tornarem més exigents amb l'optimització dels recursos públics.
Només cal veure les protestes que generen els possibles traçats del TGV, els costos execissius de certs equipaments i la sobrecarrega d'alguns polítics (com els Presidents de les Diputacions o el de certs ajuntaments).

El que està clar és que hem de tenir en compte una nova classe social que s'expressarà d'aquí a poc amb veu pròpia, la de l'immigració.
I en dic classe social tot pensant anomenar-la classe étnica, perquè aquests nouvinguts, si no assoleixen amb normalitat quotes de poder polític i econòmic, poden canalitzar les seves frustracions i necessitats mitjançant canals menys ortodoxes que els democràtics.

Que quedi clar que no especulo sobre fets catastròfics viscuts ens pocs dies, sinó que miro d'esgranar els possibles canvis que es gestaràn i desenvoluparan al llarg dels propers anys i generacions. Però que pel fet de ser hipotètics no deixen de ser interessants d'estudiar.

CARNET PER PUNTS

Avui al matí, un client m'ha comentat un dels seus desitjos per l'any que encetem. Voldria que s'imposés el carnet per punts, però no només als conductors de vehicles, sinó als polítics que gestiones les administracions del país.
La cosa no acaba aquí, ja que quan un polític perdés els seus punts (com a consequència del no compliment de promeses electorals o d'una mala gestió de les infraestructures), aquest quedés inhabilitat d'exercir durant un lapse de dos anys. Precedit, és clar, per un reciclatge a l'escola de l'Administració Pública.

Val a dir que aquesta és una de les propostes més originals que he sentit en molt de temps. I que consti, que no va massa desencaminat.