dimecres, 27 de febrer de 2008

FRANCO HA MUERTO O VUELTO?


Quan la sequera s'estenia, les autoritats municipals dels pobles de principis de segle passat recorrien a costums ancestrals, la pasejada en processó d'imatges religioses (verges i cristos) combinats amb càntics i pregaries, rosaris i flors.

Aquestes costums tant entranyables com poc eficients han arribat en diferents formats fins als nostres dies. Sense anar més lluny i per posar un exemple tenim el cas de Franco i els franquistes, que a falta d'imatges per exposar sempre fa servei. I és que no ha trigat gaire el Sr. Herrera d'ICV en veure que no se li aixequen les enquestes, a l'hora de treure les bèsties negres i els papus del bagul de la iaia.

El vot de la por sempre funciona i al crit de "que viene la derechona" les esquerres postcomunistes de Catalunya proven de nou d'atacar amb l'agitació de banderes rojes i crits de "no pasaran".

He trobat molt fora de lloc que es tregui el tema del franquisme en plena campanya, perqué que jo sàpiga, fa més de 30 anys que tenim democràcia, i hi ha una generació com la meva que no ha conegut cap altre cosa.
Però en fi, a falta de projecte de país sempre surt alló que es porta dins del cor, i és que el comunisme que representa ICV poca cosa més pot oferir als seus votants, sobretot des de que el líder violeta, verd i roig és Conseller d'Interior.

Massa colors per tant poca política.

dilluns, 25 de febrer de 2008

EL PERQUÈ DE KOSOVE


Aquests darrers dies ha entrat amb força una petita nació a casa nostra através de tele, ràdio i premsa escrita. Tothom en parla, i tot déu en dóna opinió. Però que és realment Kosovo?

Petit país del cor dels balcans ( un terç de Catalunya), que sobrepassa de poc els dos milions d'habitants, d'economia rural, i de cultura i llengua albanesa. Religió? Musulmana majoritariament. Moneda? Provisionalment ha adoptat l'euro i la seva parietat.

Però per aprofundir més cal que ens mirem en deteniment la seva evolució història, on romans, grecs, bizantins, albanesos, italians i búlgars hi han deixat la seva petita emprempta.
El més sorprenent de tot és comprobar el canvi demogràfic i de substitució cultural que s'hi ha produit al llarg dels últims 90 anys, sobretot a partir de la fi de la Primera Guerra Mundial. I és que Kosovo era una regió de majoria Sèrbia, de fet el bressol de la seva cultura, on els cristians ortodoxes serbis van lluitar i morir a la batalla d'Amsfeld defensant la cristiandat europea contra els turcs musulmans.
Com a conseqüència de les diferents guerres (1ª GM-2ªGM-Guerra dels Balcans), diferents onades d'Albanesos vàren establir-s'hi, modificant així l'equilibri demogràfic i esdevenint majòria ètnica de la provincia a finals de s.XX.

És clar que per Sèrbia perdre el bressol de les seves arrels ha sigut traumàtic, i més quan com a baluart del món ortodoxe han hagut de cedir part del seu país als albanesos musulmans.

Dit això, em sembla clar que tot poble té el dret a la lliure voluntat d'autodeterminació, i s'ha de respectar la decissió dels albanokosovars, amb qui com a membre d'un poble oprimit m'hi uneixo de cor i sentiment. Però no oblidem que la cultura musulmana d'Albània no és d'arrel pròpiament europea sinó de les estepes turques d'Anatòlia, bressol cultural i guia dels kosovars.

Turquia té ara un peu al centre dels balcans recuperant part de la influència que va perdre quan va desmembrar-se l'Imperi Otomà.
Ahir va ser Montenegro, avui ha sigut Kosovo i demà pot ser Voivodina...

POSTMODERNISME I MORALITAT

Dia rera dia augmenta la sensació de velocitat, establint-se el canvi com a element únic i inmutable que creix de manera exponencial, establint-se que el que és útil ara, d'aquí unes hores estarà desfassat.

Malauradament l'administració d'aquest canvi vertiginós deixa enrera cada cop més persones de la nostra societat, sobretot aquells que no poden (o no volen) adequar-se al ritme social.
A que ens condueix tot això?

Si bé abans teniem una societat estratificada en estaments socials econòmica i culturalment divergents, avui, hem reduit substancialment les diferències de classe gràcies a l'ascensor social. Però hem creat altres barreres possoiblement més infranquejables que els murs econòmics, estem assistin a una segregació tecnològica entre aquells més adaptables a les noves tecnologies i la resta d'un públic que pateix en veure que no agafa la roda d'una metamorfosi establerta en forma de bola de neu.

Igualment, per diverses raons hem esdevingut consumidors directes i potencials de tot allò que ens envolta, relacions sentimentals, vehicles, telèfons, televisions de plasma,... amb una sola preocupació, la d'augmentar el nivell adquisitiu per satisfer aquesta gana insaciable de consum.

Paradoxalment, estem familiaritzant-nos dia rera dia amb conceptes com el de la sostenibilitat, creixement ordenat, inflació zero i capitalisme humà. Conceptes que creem per a posar-nos un fre inexistent i que pressumiblement no té un aturador a curt termini.

Però el més interessant de tot és quan parlem dels límits de la ciència, quan posem condicionaments morals a tot allò que esdevé creixement de coneixement tècnic, quan en realitat la ciència en estat pur no en té de moral. La moral (o no) la tenen les persones que en fan ús, com en el cas de l'abortment.

A què pot aspirar una societat com l'occidental, acomodada, confiada en un canvi permanent, opulenta, amb aspiracions d'inmortalitat física, amb la majoria de les necessitats socials cobertes, en una creença absoluta respecte l'avançament tècnic que creu imparable?.
I la pregunta del milió. Com comprendre societats inmigrants que comencen a implementar aquí la seva llavor? Com interactuar amb un islam imparable i sord als nostres plantejaments d'opulència i incredulitat?

La llibertat que hem conquerida mor en ser assolida totalment, banalment. En ser consumida i no anhelada.
Aquesta és la gran rasa amb orient i el sud, la fam i set de justícia social, el somni d'un esdevenidor millor per als nostres fills.

ARTICLES RECOMANTS

Penjo l'article de Francesc Puigpelat perqué expressa en poques paraules el resultat de les properes eleccions.
No té desperdici.


CiU i ERC: el fracàs del catalanisme

De vegades, els comentaris dels lectors de l’e-noticies valen un imperi. La setmana passada, un afirmava que els diputats de CiU i ERC no sumarien al Congrés espanyol, sinó al contrari: restarien. Si CiU en treu 10 i ERC 6, no valdran per 16, sinó per 4. Per què? Doncs perquè uns i altres estaran molt més preocupats de competir per pactar amb el PSOE que no pas de fixar objectius comuns. Total: el peix al cove serà mínim.

Amb aquesta perspectiva, l’abstenció o el vot en blanc de l’electorat catalanista serà enorme. A qui li ve de gust votar CiU o ERC sabent que els uns i els altres entraran de seguit en una guerra fraticida per vendre’s més barat al PSOE? Això desil·lusiona i acaba generant el que ahir recollia en portada un diari de Barcelona: “La bipolarització margina CiU i ERC”.

Ara: ¿és inevitable aquesta bipolarització, com alguns volen interpretar? Jo no ho crec. Encara més: en aquestes eleccions del 2008 seria més fàcil que mai trencar-la, perquè mai els dos grans partits espanyols havien patit un descrèdit tan gran a Catalunya. Amb els seus atacs contra Catalunya per l’Estatut, el PP s’ha situat a una distància sideral del centre polític català. I, amb la seva prepotència i les seves mentides, el PSC-PSOE ja no genera la més mínima il·lusió.

El 2008, per tant, era un moment idoni que sorgís una tercera força catalana que aprofités el cansament dels partits espanyols i que recollís el nou sobiranisme que flota a l’ambient i que va quallar a la manifestació de l’1 de desembre. Aquest era el moment que un gran acord catalanista, amb un programa ambiciós i una veu forta, hauria pogut trencar la bipolarització amb molta facilitat. L’eslògan per aconseguir-ho, que tothom hauria entès, hauria estat aquest: “El PP ens maltracta. EL PSOE ens maltracta amb una rialla. Vota la via catalanista!

”Ara: tot aquest projecte que estic descrivint és manifestament impossible per l’enfrontament radical al que han arribat CiU i ERC, i que es deu molt més a les dèries dels seus dirigents que a diferències entre els seus electorats o incompatibilitats programàtiques. El catalanisme ha optat per la lluita caïnita, i els resultats els veurem ben aviat. Segons totes les enquestes, la suma de diputats de CiU i ERC a Madrid serà la més baixa de la història. Dic suma? Què més voldria! Com deia aquell lector de l’e-notícies, serà una resta!

divendres, 22 de febrer de 2008

SOBRE LA HIPOCRESIA I EL RETORN A LES CATACOMBES


Interessantíssim primer dia de campanya oficial, on les animalades destaquen per estar en la graella de sortida.

Les paraules de l'inefable Sr. Llamazares han arribat a les profunditats recòndites de la meva ànima, sobretot quan s'ha autoanomenat "rojo del puño cerrado". Encara ara estic rascant-me les parpelles per esbrinar si ho he sentit en realitat o es que començo a ser abduit per un estat de paranoia psíquica.

Creia que el terme "rojo" era un mot despectiu utilizat amb connotacions pejoratives, però ja se sap que el Sr. Llamazares és metge, no polític.

També va ser divertit i en un acte d'hipocresia quixotesca veure i sentir cantar "Els Segadors" a l'acte de campanya de CiU. Encara no m'he tret de sobre les ganes de vomitar que em produeix veure com es prostitueix l'imne d'Emili Guanyavents en boca d'aquests personatges esperpèntics.

Pel que fa a ERC sembla que han retrobat la ruta cap a la independència, més hipocresia al sac del cotxe oficial i a la fartera que va a càrrec del contribuent.

Però abans de finir vull demanar un desig. Que les televisions públiques parin de parlar durant uns dies del franquisme. Estic cansat de veure tele i sentir ràdio on tothom declara haver participat al maig del 1969 i de ser declarats militants per la democràcia.
Reciclem una miqueta TV3 i Catalunya Ràdio i enviem el Sr. Barril a explicar les seves batalletes a uns altres, que gent com servidor n'estem fins als collons de sentir la "gauge divine".

SIL.LOGISMES MORALS


Interessants les primeres paraules del cap de llista d'ERC, Sr. Ridao, que afirma en el primer acte de campanya que cal votar-lo per a treure uns bons resultats. Fins aquí tot discorre amb una normalitat absoluta, el problema ve segons després quan justifica aquest vot perqué properament tenen congrés al seu partit, i amb uns bons resultats s'ajuda a la direcció (Carod&Company) a renovar càrrecs.

Per a qui parlava el Sr. Ridao? Era un acte intern de partit? Des d'aquí li vull adreçar unes paraules.

M'importa un rabe si treballa en clau interna, i encara m'importa menys salvar al Sr. Carod. Aquí del que es tracta és de defensar els interessos de Catalunya, i/o en el seu defecte del ciutadà que el vota. No confonguem la seu d'esquerra amb els interessos de tot un poble.

I pensar que el tenia per un candidat intel.ligent... Lamentable.

dijous, 21 de febrer de 2008

DECISIUS PER A QUÈ, RESPECTAR A QUI?

He de reconèixer l'habilitat que ha tingut CiU per triar un eslògan eficaç i que els ajudi a defensar l'indefensable.

Decisius a Madrid. No ho crec, i si així fos per a què? Que jo sàpiga no governen a la Generalitat, i evidentment no pactaran millores per Catalunya que alimentin el tripartit, al menys al meu entendre.

Arribant a allò de respectar. Si no es respecten entre convergents i unionistes com volen fer respectar aquest país? Primer que facin callar en Pere Macías, que els hi està fent més mal que bé, i després que facin respectar als seus diputats la feina que es fa al Parlament, perqué l'acte d'absentisme que han protagonitzat és escandalós.
Vull recordar-los que als llocs de feina de la resta dels mortals, si et quedes a casa fent "panxing" o vas a una cafeteria amb els col.legues, abandonant el teu lloc de treball ets expulsat sense indemnització ni contemplacions.

Si els diputats de CiU són servidors públics que ha de donar exemple, que sàpiguen que de comportar-nos els ciutadans amb aquesta ganduleria el país tornaria a l'edat de pedra.

La meva repulsa més absoluta vers servidors amb "voluntat de servei" com aquests. Més feina i menys absentisme.

dimecres, 20 de febrer de 2008

LA ESCOPETA NACIONAL. BIENVENIDOS AL ESPECTACULO MAS GRANDE DEL MUNDO!


En fi, l'incident al Parlament de Catalunya en conseqüència amb l'absentisme d'onze diputats de CiU (que era qui ho havia proposat), és senzillament lamentable, i aprofitant l'excusa d'aquesta paranoia regional (em nego a fer servir el mot "nacional" davant d'aquests actes) vull parlar de futur.

És interessant veure com ERC està intentant en aquesta campanya ser oposició i membre de Govern alhora. De fet les seves estratègies fins a dia d'avui els hi han sigut encertades, però corren el risc d'encasillar-se en els papers d'actor i apuntador, i els hi voldria dir que no és pot repicar i anar a la processó.
Fins aquí dir que no penso recolzar amb la meva butlleta aquesta contradicció, i sobretot perqué no veig quin profit en treu Catalunya en general i els seus ciutadans en particular. A part, constato que els PSOE els hi té les mides molt ben preses i saben quina afició han agafat els republicans al cotxe oficial i a les targetes per pagar dinars de "treball".

Però encara és més interessant el cas de CiU, doncs, ho aconsegueix fer forat, vendre la moto i treure un Ministeri i el trencament del tripartit o, continuem igual que avui i la coalició salta pels aires.

I és que Duran i Lleida s'ha estat preparant durant molts anys i sap que ara és el seu moment. En descàrrec seu vull dir que no tot està a les seves mans, cal que els resultats a nivell nacional dels dos grans partits acompanyin, però en tot cas és un home molt ben preparat per assumir aquesta responsabilitat, que consti.

Lamentablement, si els resultats no acompanyen, podem veure una sortida precipitada i un trencament de CiU, que sincerament no veig que beneficï ni a un ni a l'altre. Possiblement qui té més a perdre seria Unió però tampoc el Sr. Mas en sortiria d'una peça.
En el cas d'assolir un Ministeri caldria veure si els seus socis li posen la treveta o el deixen a la seva per defensar i postular una estratègia pròpia a Madrid.

El que és segur és que amb números dos de cartell com el Sr. Macías no es pot arribar gaire lluny, de fet servidor no té clar si aquest senyor treballa per CiU o pels socialistes en vista de les animalades que diu. Jo li recomanaria postular-se com a l'hereu de'n Nostradamus, perqué és un home que té visions profètiques, ha predit una guerra civil per d'aquí a 25 anys.

D'IC-V no en vull parlar perqué em posa de mal humor, en bicicleta durant campanya i en Audi la resta de l'any. ICV representa al meu entendre la hipocresia en estat pur, pijos de Sarrià argumentant la defensa dels treballadors. Mai he entés si són hipòcrites, els fills tontos dels empresaris o simplement fumen massa marihuana.

PERFILS POLÍTICS - JOAN RIDAO


Ridao, l'home fort d'ERC a Madrid, i substitut de l'incombustible Puigcercós, va nèixer al Vallès, concretament un 27 de juliol de l'any 1967.

Va llicenciar-se en Dret a la Universitat Autònoma de Barcelona i posteriorment es va doctorar en Ciències Polítiques i de l'Administració a la Universitat de Barcelona. Encaminant ja, des de molt jove les seves tendències i lligant-les a la seva formació professional.

A nivell professional va exercir d'advocat i posteriorment es va convertir en professor associat de Dret Constitucional de la Universitat Rovira i Virgili. Feines que no va fer incompatible amb la seva entrada de militància a ERC, començant ja l'any 1989 i on ha exercit tota mena de responsabilitats de gran rellevància (Secretari General Adjunt, President del Consell Nacional,...).

A nivell de representativitat institucional cal recordar que va ser regidor de l'Ajuntament del seu poble (Rubí) entre els anys 1991-1996 i Diputat al Parlament de Catalunya del 1995 al 2006 durant tres legislatures.

Val a dir que el seu és un perfil interessant, perqué destaca per ser un home de partit a nivell total, on sempre s'hi ha situat per sobre de tota mena de lluita entre corrents, esdevenint sempre un candidat de consens. Així, sense formar part de famílies polítiques (ni la del Carod, ni la del Puigcercós) ha demostrat ser una persona lleial al partit i sense adscripcions.

Aquest perfil l'ha dut a consolidar-se com a home fort a Madrid, almenys mentre duri la guerra per el lideratge del partit que estant portant a terme els sectors Carod i Puigcercós en aquests moments, i que culminarà a mitjans d'any amb la celebració del Congrés republicà. Després la seva continuitat dependrà de quin sector hagi guanyat i del seu resultat a les eleccions del 9 de març vinent.

El que si que és cert (al meu entendre) es que és un polític molt intel.ligent, però de sobrada feblesa al moment de pactar amb el govern estatal com vàrem poder veure durant les negociacions del nou Estatut. Al meu entendre és un excel.lent docent però amb poca experiència de vida professional.

dilluns, 18 de febrer de 2008

PERFILS POLÍTICS - ROMAN GIERTYCH

Roman Jacek Giertych va nèixer el 27 de febrer de 1971 a la ciutat de Srem, petita població (30.000 hab) del centre de Polònia, de la regió anomenada Gran Polònia i al si d'una família que ha donat a la pàtria importants polítcs i periodistes.
El seu pare és Maciej Giertych, membre del Parlament Europeu, i el seu avi Jędrzej Giertych polític, escriptor i periodista de conegudes tendències nacionalistes, a conseqüència de les quals va haver d'exiliar-se durant uns anys a Anglaterra.

Graduat a la Universitat Adam Mickiewicz de Poznan, va obtenir un Master en Història i Dret a l'hora, esdevenint ja al 1989 amb 18 anys un dels líders de les joventuts del Partit Nacional Democràtic, vinculació que manté actualment amb els líders més joves d'aquesta formació.

Posteriorment amb la integració de la coalició de la Lliga de famílies polonesa va accentuar encara més el seu perfil nacionalista i conservador, essent un dels oradors antieuropeus i nacionalistes més brillants.
Aquestes orientacions no van ser cap obstacle per a que sota el seu lideratge la Lliga de famílies polonesa entrés amb força al Parlament Europeu amb un 14% dels vots, i en una onada de força de recolçament popular arribés a esdevenir Diputat Primer Ministre i Ministre d'Ensenyament.

Malauradament per a ell les seves polítiques bel.ligerants vers la homosexualitat i el seu tarannà poc conciliador va fer-lo perdre part del suport ciutadà essent cessat mitjançant algunes manifestacions al carrer.

Tot ser considerat un personatge conservador i nacionalista (explicable en part degut a l'eclosió dels moviments democràtics dretans exclosos i perseguits durant la dictadura comunista), caldrà observar aquest polític polonés degut a la seva extrema joventut i a les importants responsabilitats que ha exercit.

diumenge, 17 de febrer de 2008

COL.LAPSE, GLÒRIA I POR.


Avui, diumenge 17 de febrer de 2008 un nou estat veu la llum encegadora de la llibertat. Ningú podrà eliminar patiments, morts i fams passades, però la humiliació de viure de genolls s'ha acabat. Per fi els albanesos de Kosovo podràn mirar el futur cara a cara, sense màscares, sense intermediaris, i sense excuses.

Avui és un gran dia per a Europa, per l'establiment d'un estat democràtic al cor dels balcans, però és un dia trist per a Catalunya. Una vegada més reculem en un abisme de regionalisme ben entés, a la murciana.
Els líders del catalanisme polític s'han amagat de totes les mirades, perqué la covardia dels seus cors envergonyeix la seva ànima. Paladins del independentisme com el Vicepresident Carod, consellers com Huguet o Puigcercós i líders com en Mas mantenen un mutisme absolut.

Són tant incompetents com inútils, tant mentiders com covards, i tant ganduls com traidors. O redrecem aquesta situació o el catalanisme s'acabarà de col.lapsar. No podrem fer cap altre campanya política perqué perdrem la raó de ser, la defensa dels interessos dels ciutadans de Catalunya.

Se'm ha acusat públicament d'admirador del PNV, i vull reafirmar la meva admiració vers homes lliures que viuen lluitant democraticament per les seves idees. Que treballen dia a dia per oferir un demà millor als seus fills. I també vull que quedi constància de la meva repulsa vers el conformisme de cotxe oficial, contra el gandulisme i l'orgull en va de líders com l'Honorable Vicepresident de la Generalitat, Sr. Carod-Rovira.

Si aquesta és la resposta de Catalunya, entenc les circumstàncies que l'han portada fins aquí.

divendres, 15 de febrer de 2008

AL MIG COM EL DIJOUS

Dia rera dia me'n faig creus de veure com ens manca reacció, de copsar l'oportunitat però ser incapaç de fer res. Tenim a mestres, metges, conductors de TMB i ara als funcionaris de pressons en peu de guerra, i que fa CiU i ERC? Dormir la mona diria jo.
No trobo cap explicació a no aprofitar l'oportunitat de redreçar aquest país i encaminar el timó amb fermesa i determinació.

Val a dir que els PSC-PSOE són més llestos que la pell del diable, adormen a l'oposició. Com? senzillament l'anestesien amb subtilesa, i apujant-los hi el sou, gairebé com si governessin. Així aconsegueixen matar tota mena d'esperit combatiu engreixant i adulant a aquells que combaten. Refinament oriental i política burda, pòtola i efectiva. Al menys davant d'una colla de patates que no aprofiten el moment i que prefereixen fer servir el cotxe oficial i parlar d'alta política, d'esdeveniments passats gloriosos i de quan tornin a la Generalitat.

Pobres, no veuen que trencar el tripartit requereix astúcia, fam i desig de lideratge, per dur Catalunya més enllà.

Els ciutadans necessitem i cerquem aquest lideratge com l'aire que respirem, de fet, i davant d'apagades de llum, errades ferroviàries i demés ni els votants socialistes estan contents.
A títol individual espero que arribi una llum que il.lumini els somnis més profunds dels catalans. Una neteja de tanta mediocritat, un asèptic per a aquesta infecció que afecta el país, un líder que ens torni l'orgull de ser el que som, que poguem sentir-nos cofois d'avançar en una direcció sense donar més voltes.

I és que tinc l'impressió que donem voltes de 360 graus, que no tenim nord, direcció ni idea d'on ens condueixen republicans i convergents. El primer home que assenyali el camí tornarà a governar Catalunya.

Potser el catalanisme ha fracassat i cal que busquem un altre moviment que doni resposta a les nostres necessitats com a col.lectiu. Potser els homes i dones que piloten les naus de la política catalana no són els més adients, o estan comprats o simplement són més curts que les calces d'un capellà. Què se jo.

Lamento constatar que quan l'eminent Prat de la Riba justificava l'eclosió del nacionalisme català utilitzà el símil del temps. Afirmava al seu llibre que Catalunya despertava d'un llarg hivern amb les primeres flors de la primavera, i conseqüentment aquesta terra caminava decidida cap a la madurersa de l'estiu.
Es va equivocar i ara en perspectiva històrica es veu clar, no era la primavera sino l'estiuet de Sant Martí.

dijous, 14 de febrer de 2008

SIDHARTA

Espanya és màgica, és el país de les mil maravelles, ple de mags, il.lusionistes, pallassos, domadors i encantadors de serps... De fet és la única explicació que trobo per a justificar l'existència d'un país que manté una recaptació tributària i una pressió fiscal de tipus escandinau, i que ofereix serveis socials de tipus del segon món.

Ni beques decents per a estudiar, ni legislació laboral faborable a poder tenir (i mantenir) fills, ni infraestructures a nivell decent, ni pensions adecuades als costos de vida. De fet puc continuar una estona més, i de segur que el lector també.

On són els diners dels pressupostos de l'estat? És manlleven? Jo crec que no, simplement es malgasten en retribucions elevades per a càrrecs irrellevants, sol.lapació de competències entre administracions (Ajuntaments, Consells Comarcals, Diputacions,...) i sobrecost de costos en infraestructures per una mala gestió (pèsima) de les obres (exemple l'Ave).

Espanya és rica, el problema de sempre és a nivell organitzatiu. Solució? Votar? No, almenys als polítics que tenim de cartell. Potser el més decent a nivell de preparació és en Duran, però per un cop a la vida (i per a que no serveixi de precedent) seguiré el consell del Molt Honorable Maragall. O no votar o fer-ho en blanc. Haviam si s'espanten una miqueta, que sembla que ens tenen les mides preses.

dijous, 7 de febrer de 2008

PER QUÈ PERD CiU? II

Hi ha moltes maneres d'encarar la política, però la posicíó i maniobrilitat dels partits minoritàris (en aques cas els de la perifèria peninsular) és limitada i complicada.

Podem analitzar les diverses estratègies sobretot les de més rellevància, com: BNG, PNV, ERC, CiU i CC però sempre trobarem un denominador comú, el de l'intent d'influïr al partit de govern.
Cosa que no sempre és senzilla, doncs cal que ningú poseeixi una majoria suficient per a governar a soles.
De fet la Constitució Espanyola i l'ordenament parlamentari fan que les coses siguin així des de la transició, i si no es produeix cap daltabaix important continuarà uns anys més, fins que s'instauri una República unitaria i centralista a imitació de la francesa.

Ara bé que li ha passat a CiU al llarg d'aquests anys per perdre influència parlamentaria a nivell estatal?
El mateix que a Coalició Canària, que és víctima de la seva pròpia docilitat, que només amenaça, però que no planta cara realment.
Diferent és el cas del PNV, que va a la seva, passa d'aliances amb altres partits minoritàris i et deixa a l'estacada si convé als seus interessos. Una posició egoista, però que dona els seus fruits, perqué també estan disposats a plantar cara i resistir davant de temporals sense retrocedir un mil.limetre.
CiU és diferent. Massa preocupada per agradar al partit de Govern fa que el seu electorat quedi en segon terme. I evidentment no està disposada a plantar-se fermament en posició de combat. Per cas exemplificador el de l'Ebre, preferint un mal pacte a una llei pitjor.

Malauradament en aquests casos, el ciutada i sobretot les generacions que em crescut veien els nostres pares votar a CiU demanem de tant en tant resistència, ni que sigui una mica.
Estem cansats d'estratègies de saló que acaben quan a Madrid s'imposa la raó d'Estat i acabem preguntat-nos que ha passat i resant per a que les properes eleccions ens necessitin.

I és que quan no plantes cara (encara que te la trenquin) fas baixar la moral i l'autoestima del votant que t'ha recolzat, i de fet, el votant de convergent té la moral pels terres.

El PNV ha primat resistir les bufetades que els hi han caigut passant-ho malament, però generant una onada d'adhesió entre el seu electorat, que se sent orgullós de formar part d'un partit petit però que no recula. Això posa l'autoestima en nivells elevats i fa que molts catalans parlin del model basc del PNV.

Evidentment Catalunya no és Euskadi, ni nosaltres som bascos, doncs partim de concepcions i realitats polítiques molt diferents. Però tant ells com nosaltres formem part de països sense estat que no tenen cap altre defensa que els parlamentaris a Madrid. Depenem de la nostra capacitat d'influència a nivell estatal quan sigui possible, i resistir quan calgui.

Si CiU no planta cara properament corre el risc de desacreditar-se. Ara ja no ens val el "la propera vegada serà". Necessitem que s'elevi la moral sense tanta estratègia de saló i més fermesa de plantejaments.

El més preocupant de tot és que aquells que han recollit el desencís convergent a Madrid, ERC, són incapaços de desmarcar-se, essent una mala imitació de CiU. Cosa que vol dir que com a poble potser hem perdut la capacitat per creure en nosaltres mateixos.

dimecres, 6 de febrer de 2008

"ECCLESIA" O NO VOLEM BISBES CATALANS




"Tu ets Pere, i sobre aquesta pedra edificaré la meva esglèsia", paraules profètiques que van donar començament a una història que dura fa més de 2000 anys i que seria impossible de resumir en unes frases.

El que ens interessa és com ha anat modificant-se el terme "ecclesia" entés com a reunió, fins a esdevenir als nostres dies un conjunt d'interessos inmobiliaris, financers, culturals i sobretot de poder.
Que ningú em malinterpreti, vaig ser educat als claretians i als jesuites i no renego de la fe que m'han transmés els meus pares, ans el contrari, la visc amb una profunda espiritualitat i humilitat, i em sento orgullós de formar part de la família cristiana.
Del que no em sento tant orgullós és de les expressions preconciliars per part de certs prínceps del dogma. Em refereixo a una part de la famosissima Conferència Episcopal i del seu representat a la meva diòcesis, Sa Il.lustríssima, monsenyor Martínez-Sistach.

Monsenyor deu creure viure fa 200 anys, enmarcat en una lluita entre lliberals i neogüelfistes, sense ni tant sols alvirar a l'horitzó el Concili Vaticà II, del que en desconeix les conclusions.
Sobre la seva vessant humana en podem dir que és un home prudent, de reconegudes aptituds teològiques, però amb menys energia i sang que un troç de formatge.

Com a ciutadà escolto les seves paraules i me'n guardo l'opinió, però com a membre de la comunitat alço la meva veu en senyal de protesta. Cap bisbe pot afirmar que s'orienti el vot dels fidels i no se-n's ha de tractar com a un ramat d'ovelles, sinó com a persones que necessitem guia espiritual. I que jo sàpiga Crist va dir "Doneu al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu".

El Sr. President Zapatero vol comprar vots a canvi de peonades de 400 euros anuals, i els bisbes creuen que són els únics homes de lletres, essent la ciutadania una massa homogenia, alineada i maleable als capricis i dictats dels Doctors en Lleis com ocurria abans de la il.lustració.

Si aquests dogmàtics són els nostres bisbes, afirmo que no volem bisbes catalans. Que ens els portin de més al nord, aquells que creuen viure entre iguals i que saben el que és el Concili Vaticà II.

http://www.e-noticies.com/actualitat/mart%ednez-sistach-justifica-que-els-bisbes-orientin-el-vot-34643.html

LA TERCERA REPÚBLICA





Dia rera dia constatem a peu de carrer l'allunyament entre la ciutadania, la societat civil i la política en general. I és que tot i que encara hi som a temps de posar-hi remei, la rasa que separa al ciutadà i les seves aspiracions i necessitats davant la política, pot arribar a ser infranquejable.

Al menys la manera que tinc d'entendre el meu desenvolupament i obligacions com a ciutadà i el llenguatge que se'm ofereix des de les administracions és inintel.ligible.

M'explicaré; no se si aquesta mena de circ mediàtic de promeses de milers de milions d'euros a la que ens estan sotmetent condueix a cap lloc, però servidor està cansat a que se'l tracti com a un imbècil de solemnitat.

Front a una situació de descens del consum (a nivell familiar, institucional i empresarial) ve conseqüentment una davallada de la capacitat recaptativa i fiscal del fisc.

Amb una equació tant senzilla és impossible d'anunciar i posar en marxa tot aquest reguitzell d'inversions milionaries sense apujar encara més la pressió fiscal a la que ens veiem sotmesos. Hi ha cap formació política que parli amb sinceritat per denunciar preses de pèl com aquesta?
Jo penso que no, però que vagin fent, perqué cada cop va menys gent a votar, arribant a la paradoxa que a les anteriors eleccions, més de la meitat de la població va tirar la tovallola sense acudir a exercir el seu dret a vot.

Però és que no se'n adonen que vivim a una època de renovació tecnològica, on la necessitat d'adaptació al canvi és constant, a més de l'actualització dels nostres coneixement per a no quedar despenjats de la societat?

Com hem de donar xecs en blanc cada quatre anys?

El que és segur (trigarà més o menys) és que l'actual pacte heredat de la transició no té vigència real, i que s'està estirant massa d'una situació que es preveia transitòria. Ja som massa aquells que vam nèixer després de l'aprovació de la Constitució Espanyola. Haurien d'adonar-se'n que cal posar al dia segons quins conceptes i que l'actual vida política a Espanya i Catalunya és d'una grisor absoluta, arnada i plena de teranyines, i que no generen cap mena d'il.lusió a segons quines generacions.

Cal acabar amb aquestes distàncies, fer valdre la feina de gestió de la cosa pública i treballar més o millor.
Els polítics estan desacreditats tots, i alguna part de culpa bé han de tenir. O és que això són només coses d'incultes i del populatxo?



diumenge, 3 de febrer de 2008

IN MEMORIAM. VICENTA ALIGUER I JORDÀ


Des del primer dia en que vaig començar el blog, em ballava pel cap escriure i recordar una persona molt volguda per mi, una d'aquelles que ens marca perqué està present al fons dels més tendres records de la infantesa. Que al cap i a la fi és el període de formació afectiva de l'èsser humà.
I a part de la meva àvia Angelina, els meus records sempre van a parar a la Vicenta, una de les dones més inteligents i bones que he conegut. De fet bona potser no en seria la paraula adient, però volia trobar un mot que definís a aquella persona que per donar, es dona ella mateixa.

I ja que ara la família tradicional (o nuclear), com a institució, explora noves figures i formes d'afectivitat, m'ha semblat indispensable transciure el que "la tieta" va significar per a molts de nosaltres.
De fet, no es pot expressar millor la institució de "la tieta" que en els versos de Joan Manuel Serrat, a la cançó (valgui la redundancia) "La Tieta".

Jo vaig tenir la sort de conèixer a na Vicenta Aliguer Jordà, la germana del meu àvi Josep Maria, nascuda al si d'una família de la burgesia de Barcelona l'any 1902.
El seu pare fòu un advocat company de classe de'n Francesc Cambó, però malgrat tenir un esdevenir presumiblament senzill, mercès al despatx del pare, optà per anar a l'Escola Industrial i sortir-ne una de les primeres dones delineants d'Espanya.
Dona de fortes conviccions cristianes, va ser en aquells temps una pionera, fundant amb algunes de les seves amigues el "Club Femení" de Barcelona.

La posició social en que nasqué no va ser obstacle per a quan va convindre amb la mort del seu pare i donat que era la germana gran, amb molta diferència amb el meu àvi, fer-se càrrec de la direcció de la família. Esdevenint el pilar d'ingressos la seva feina a la Telefonica de Espanya.

La Vicenta s'havia format dins una família i un ambient catalanista modernista, on el sentit de pàtria, fe i amor eren els pilars fonamentals dels seus valors, que amb menor o major mesura van arrelar a casa meva.

Recordo massa anèctodes, frases i ensenyaments dels que es poden posar en un blog, però puc assegurar que va estimar i va ser estimada. I que tot i no tenir fills el seu llegat no es perdrà.

Les seves restes mortals reposen al cementiri del Poblenou, a Barcelona, però la sèva esència perviu en allò que em va ensenyar i tots els papers familiars del que ella en feu custòdia, i que demà guardaré jo.

Que Déu la beneeixi.

AVE, CÈSAR




Que a casa nostra patim una mica del defecte del ploricó és una veritat força real, ens queixem sempre (recordem l'autovia Barcelona-Lleida, paralitzada per l'enfrontament dels possibles traçats).

Però no és menys veritat que rascant la crosta (redéu amb les crostes!) hi ha un substrat de raó.
I és que em pregunto: a qui cal matar, subornar, pidolar, pregar o plorar per a que ens acabin d'una maleïda vegada una carretera o via de tren?
Recolló amb la Alta Velocitat Espanyola!. Barcelona-Madrid des del 1992 i la locomotora no arriba.
Si això és la velocitat de l'Ave doneu-me un trenet de via estreta, que pel cas de segur que ens hagués fet més servei.

I els pobres habitants de Girona? Doncs a esperar una pila d'anys més per veure arribar una locomotora de la superdinàmica velocitat peninsular. Més els hi valdria demanar l'annexió a França, que de segur fan carreteres i vies amb una mica més de celeritat.

Ara entenc perfectament aquella pancarta que van penjar els veïns de l'Hospitalet:
-Sarkozy, sacanos de aqui!

dissabte, 2 de febrer de 2008

CAPS DE CARTELL


El posicionament dels partits i l'aclariment de les seves estrategies, ens permeten traçar unes grans línies mestres a seguir.

El PSC opta per candidats de baix nivell però amb joventut i un fort arrelament al territori, com és el cas de la Carme Chacón, mentres que el Partit Popular fa repetir a la incombustible Sra. Dolors Nadal, una guerrillera de trinxera com vaig poder comprobar personalment en unes jornades sobre política.

Pel que fa a ERC, aqueta formació opta per la presentació en societat d'un dels seus homes de partit "total", en Joan Ridao, persona de una baixa adscripció a corrents internes, però de probada fidelitat a l'ideari republicà. Jo l'anomenaria (per les seves similituds polítiques) "il professore", doncs és un eminent academic.

Tocant a la "eterna" núvia sense parella estable, tenim a CiU, que com sempre es deixa estimar per les diferents opcions.
El seu cap de cartell és un dels millors polítcs del moment, el Sr. Duran i Lleida, l'etern candidat del catalanisme moderat que sap que ha arribat el moment de demostrar el que val.
D'ell podríem dir que és una barreja entre Francesc Cambó i Miquel Roca, un home que té molt clares les idees i que sap vendre com millor "el peix al cove", la tàctica inamobible (però no pas menys eficient) que utilitza CiU.

I com a últim cap de llista de partit, tenim al Joan Herrera, la cara amable i pija d'ICV. Però donada la seva baixa talla personal i política, no mereix gaires comentaris, a part del estretíssim o nul marge de maniobra que tindrà si s'acompleix la desfeta que li auguren les enquestes.