dilluns, 31 de març del 2008

MODEL MIGRATORI?


Les últimes dades proporcionades per l'INE ens mostren un creixement espectacular de la població extrangera censada a Espanya. De fet, ens hem convertit en el primer receptor d'emigrants al món en dades abosolutes, només rera els EE.UU, amb unes xifres globals que ratllen els 5 milions de foranis (més d'un 10% del total de la població espanyola).

Aquest fenòmen és la conseqüència directa del creixement econòmic sostingut, experimentat a l'estat de forma ininterrompuda des de l'any 1993, assolint-se dades de més del 3% anual, i millorant les dades de la macroeconomia espanyola.

Les característiques etnològiques i socials dels nouvinguts han afavorit un redreçament de la taxa de natalitat i fertilitat, cosa que hagués sigut impensable sense l'aportació cultural d'aquest abstrat.

De tota manera, no hem de tancar els ulls als efectes negatius, que s'estan succeïnt amb la incorporació al món laboral per part de centenars de milers de treballadors poc qualificats. De manera que si bé és cert que el PIB espanyol ha crescut fins a esdevenir el vuité en importància, no és menys cert que la renda de les famílies ha perdut punts i valor adquisitiu. Perqué? A causa de la irrupció de mà d'obra disposada a treballar per menys diners, primer ocupant els llocs de treball que els naturals del país no volen, i després fent la competència directa a les classes més desafavorides.

Així, veiem que el model inmigratori espanyol es caracteritza per: la porositat de les seves fronteres, l'efecte crida de milions de potencials inmigrants, essent aquests de nivells acadèmics i perfils laborals baixos i en conseqüència augmentant el PIB nacional, però no les rendes destinades a les famílies.

Hem de saber que existeixen models molt més eficients que el nostre, i que pretendre tancar les fronteres, és si més no, a Espanya (i al món sencer) una utopia. Per tant proposo un model de selecció en orígen basat en la fòrmula canadenca. Establir quotes de necessitat de mà d'obra per professions i sectors socials, i cercar-la fora l'estat quan s'hagi de menester.

Aquest model canadenc ha funcionat i funciona força més bé que no pas el model americà que tenim nosaltres. És bó per al forani, que obté salaris més justos, i és bó per la natural del país, equilibrant-se l'espectre social i laboral.

Tot això ho dic pensant en la possible saturació col.lapse del mercat inmobiliari, sector on treballen la majoria d'espanyols d'orígen estranger, efecte que provocarà greus desigualtats socials i tensions, com a conseqüència de la poca diversificació d'aquests treballadors, cosa que comencem a veure a les files del INEM.

Si bé és cert que no podem fer marxa enrera, si que podem començar a canviar el model i a establir-ne un de més just i equitatiu, que garanteixi un treball digne i ben remunerat a la persona que prové de fora, i també a l'espanyol poc qualificat i que ha de competir al mercat laboral per feines poc atractives. Tot evitant les possibles i no desitjables tensions socials a les que ens podem veure abocats si no fem un cop de timó.

divendres, 28 de març del 2008

UNE FRANCE MOINS EUROPÉENE OU UNE EUROPE PLUS ATLANTIQUE?


La visite du Président français a le Royaume-Uni, n'a plus fait que confirmer un échange de politique internationale, avec une volonté de rapprochement atlantique, plus qu'une consolidation du front Paris - Bonn.

Qui veut être Europe, plusieurs se demandent, et devant le doute, Sarkozy s'occupe à chercher un lieu où projeter les internationales politiques dont la France a besoin pour être consolidé.

Il est intéressant d'observer comme Sarkozy prépare le chemin à un échange prévisible d'alliances, en convoquant le parlement pour pouvoir déployer plus de soldats à l'Afghanistan. Fait qu'il serait vu de bons yeux tant à Washington, comme à Londres. Deux sociétaires qui ne sont pas non plus restés des amis.

De fait, la compagnie de son épouse, l'actrice Carla Bruni l'a beaucoup aidé après avoir montré une image de sérieux et d'élégance. Une touche qui poussait l'image toquée du Président devant ses concitoyens.

De toute façon, il faudra voir comme une Allemagne réagit affaiblie par un enchérissement imprbisible de l'euro, et eue besoin plus que jamais de son vieux sociétaire français.

PERFILS POLÍTICS - JOSÉ MONTILLA


L'actual President de la Generalitat va nèixer a Andalusia el 15 de gener de 1955, concretament a la població cordovesa d'Iznajar, d'on n'emigrà als 16 anys cercant feina, fixant la seva residència a Sant Joan Despí. Ciutat on encara hi viu avui amb la seva família.

La seva carrera política comença quan entra a militar al PSC-PSOE el 1978 (amb vint-i-tres anys), esdevenint-hi una carrera meteòrica, perqué dos anys després ja és escollit Tinent d'Alcalde de Sant Joan Despí i portaveu del Grup Municipal. Tot i que, això no va ser impediment per a que el 1985 es presentés com a Alcalde de Cornellà de Llobregat i guanyés les eleccions, població d'on em consta que fóu un bon batlle, assolint dues majories absolutes consecutives.

Probablement és tant poc orador com bon polític, perqué si repassem els seus càrrecs trobem que sempre fa un pas endavant jerarquicament. Passà de President del Consell Comarcal a Diputat Provincial, esdevenint-ne poc després President de l'Òrgan, lloc que no deixà fins a ser nomenat President de la Generalitat.

A nivell polític intern, ocupà la Secretaria General del PSC el 1994, i la Secretaria Primera el 2000. A sigut Ministre d'Indústria i avui és el líder indiscutit dins de la seva formació polítca. Gairebé res si pensem que aquest home és un autodidacta, no té estudis i cap mena de padrins polítics, cosa que significa que darrera la màscara d'un home poc expressiu, se'n amaga un altre d'intuitïu, intel.ligent, fred i molt calculador.

Els benvolguts companys d'ERC i ICV-EUA havien d'haver pensat una mica abans de cedir els seu suport a un home com aquest. Probablement els d'esquerra van tenir por d'un possible abraçada mortal que els hi hagués fet CiU, però s'han trobat sense saber-ho, que el PSC es menjarà en quatre anys l'espai electoral que ells no han sabut defensar.

Tot és possible, però m'extranyaria que el President Montilla maragallés i hagués de convocar eleccions anticipades. Té les mides ben preses als seus socis de Govern i coneix la seva debilitat pel cotxe oficial i el dinar a restaurants de luxe.

Curiosament, la història del Sr. Montilla representa l'antítesis política i personal de l'anterior President Maragall.

dijous, 27 de març del 2008

OPOSICIÓ AMB MAJÚSCULES

De tant en tant cal ser honest amb un mateix i mirar de no quedar encorsetat pels nostres pròpis posicionaments ideològics, en resum, ser equànim.

Cal dir que el Sr. Fernández-Díaz pot ser moltes coses, però a nivell municipal destaca com a un polític correcte. Sap quina és la seva posició, i no s'obsessiona amb termes com "governabilitat", "estabilitat" o "mà estesa a l'equip de govern". Coneix bé la seva feina, doncs ha estat escollit per fer oposició, per controlar la tasca de l'Alcalde Hereu i el seu grup municipal.

Us penjo tot seguit una mostra d'oposició meticulosa, extreta del diari e-noticies, perqué veieu (o llegiu, com aquest home tant pot parlar de costos de transport com d'ampolles de vi.

El president del grup municipal del Partit Popular a l'Ajuntament de Barcelona, Alberto Fernández Díaz ha denunciat "el elevado coste que representa para la ciudad de Barcelona el vino del Alcalde que se produce en los viñedos de Can Calopa y que puso en marcha el anterior alcalde Joan Clos". Fernández Díaz ha assegurat que "des de 2005 (primera producción de la vendimia 2003-04) y hasta el 2007 se han producido más de 12.000 botellas de vino, con un coste de 79,72€ -unes 13.300 pessetes- por cada botella de Gran reserva Clos, Hereus de Clos" afegeix Fernández Díaz.

El president dels populars ha explicat que "la actuación hecha por el ayuntamiento en Falcon Clos ha tenido un coste total de 964.149 euros, incluyendo el coste de mantenimiento de estas viñas y el plan de comunicación de presentación y difusión del nuevo vino Viñas de Barcelona en 2005 adjudicado a Claret Serrahima, todo ello sin descartar gastos adicionales en los últimos ejercicios que aumentarían más el gasto". Alberto Fernández Díaz ha remarcat que "el destino lógico de la finca de Can Calopa debería ser pedagógico escolar sobre el mundo rural y no la millonaria frivolidad del Alcalde Clos y heredada por su predecesor Jordi Hereu" i ha continuat dient que "este vino solo se utiliza para actos y obsequios institucionales del Consistorio".

dimecres, 26 de març del 2008

ARTICLE DEL 05 DE JUNY DE 2007

Tot seguit us penjo un post que vaig escriure el dia 5 de juny del passat any. Podreu observar que erro en alguns pronòstics però que no em vaig equivocar respecte el resultat de ERC.


OBJECTIU: ESPANYA

Arrel de les últimes crisis de la Federació Socialista de Madrid, dels resultats electorals i de la fi de la treva d'ETA, podria semblar que s'ha esgotat la legislatura i que venen eleccions, però res més lluny de la realitat.
El PSOE passa pels moments més baixos de tot el seu mandat, i seria suicida convocar eleccions anticipades al més d'Octubre (tot i que els mitjans més pperos s'entesten a proclamar-ho), i suposo que per molt curt que sigui l'equip del President, ho saben.

Per fi arriba el moment més esperat per CiU, després de la llarga (bé no tant llarga) travessa del desert. La maquinaria es prepara pel que considera el moment decissiu (realment ho és) jugant-s'ho tot pel tot, doncs la supervivència política de la coalició depén en bona mesura de les generals.
I més que CiU, el que s'ho juga tot és Duran i Lleida, l'home fort i l'esperança de la coalicó.

Com aniran aquestes? Probablement guanyarà el PP per majoria simple i aquest necessitarà del Grup Parlamentari Minoria Catalana (alies CiU) i/o d'algú més.
I que ha de fer CiU en aquest cas? Un govern del PP donarà munició al tripartit de la Generalitat i més munició encara si es repeteix el Majèstic, essent a més la condemnació eterna de CiU a Catalunya.
En canvi, dins la hipòtesis d'un empat tècnic entre PSOE i PP, el recolzament al primer podria donar més i millors fruits a CiU en particular i a Catalunya en general. La moneda de canvi seria en aquest cas la Generalitat de Catalunya (evidenment el Sr. Mas recolzaria aquesta sortida) i amb aquesta acció es neutralitzaria el tripartit a Catalunya i al PP durant quatre anys més.
El que si que esta clar, és que si triomfés aquesta opció, el President Sr. Zapatero hauria de ser més curós pel que fa a l'elcció dels seus Ministres, i amb la composició d'un Govern fort, amb polítics de nivell (començo a pensar que el PSOE no té ja res més seriós que llançar a la palestra), i no només recolzant-se sobre dues potes, les de la vicepresidenta i les de Perez-Rubalcava, que per bons que siguin, no supleixen la manca dels altres.

Unes circumstàncies així serien un miracle per a Duran i Lleida, demostrant la validesa programatica i de Govern que duu aquest impressionant polític a la testa. CiU podria d'aquesta manera atraure les tant esperades inversions que necessita Catalunya per a modernitzar i ampliar la col.lapsada xarxa de comunicacions, a més d'impulsar d'una vegada polítiques de foment de la productivitat i la supressió de l'impost de successions (que és una vergonya per a la classe mitjana que aguanta el país).

No vull acabar sense parlar d'ERC, l'altre opció catalana al Parlament.
Els hi pronostico una devallada dels 8 diputats acutals a 3, perdent el grup parlamentari pròpi i passant al Grup Mixte, i és que els hi ha faltat "savoir fer", educació i ments d'estadista. Pel que fa a mi, m'han semblat un grup de segona regional, intentant jugar a Primera Nacional.
Haviam si es desfàn d'una vegada del Sr. Tardà (que ho feia millor de regidor d'ERC a Cornellà) i li donen unes classes de política al diputat Cerdà, que no sempre ha estat a l'alçada de les circumstàncies.
I és que el fet de ser decissius per a l'equilibri parlamentària del govern socialista no ha reportat cap benefici tangible per a Catalunya. No s'han incrementat les dotacions pressupostàries en matèria d'economia productiva, ni s'han publicat les balances fiscals de les comunitats autònomes, ni s'ha produit cap reforma sobre l'ús de les llengues oficials al Parlament, ni res de res.
Com a ciutadans poca cosa hem notat de l'influència d'ERC al govern.
Llunyanes queden ja les èpoques daurades de'n Miquel Roca i l'influència catalana a Madrid, essent substituides per la mediocritat política de'n Molins i per la manca de possibilitats reals (donada la majoria del PP) durant la legislatura de Xavier Trias.

L'operació Objectiu Espanya esta preparada, amb unes formacions més ben situades i d'altres que es juguen el pintar res o pintar tot. Tot és obert, però no tots poden guanyar.
Esperem que per un cop hi guanyi Catalunya.

dimarts, 25 de març del 2008

CALLA IMBÈCIL



Ja tenim successor al Sr. Ibarra, cosa que confirma que l'imbecilitat s'encomana. El Molt Honorable President de la Junta d'Extremadura ha començat per practicar l'idioma dels ases, ara que ja domina la dels dobermans. Això demostra que fins i tot els burros tenen formes d'expressió verbal.

En una renyida cursa a l'idiota de l'any, afirma que no es poden publicar les balances fiscals perqué és inmoral ja que Extremadura ha perdut capital humà en front de Catalunya. O sigui que nosaltres tenim la culpa de la inmigració dels anys 60. Està molt bé això, si senyor.

Doncs bé, de segur que amb l'enfadament que porta aquestes balances deuen confirmar que a Catalunya paguem més que la resta i que rebem a canvi una patada de srs. com en Guillermo Fernández Vara.

Molt bé Sr. Fernández Vara, que sàpiga que no tolerarem el retorn de "replicants" ni de mòmies incorruptes com el Sr. Ibarra. Si vol matar l'estona, treballi per millorar la seva comunitat i deixi-n's estar tranquils, que estem tant lluny de vostés com de la ciutat de Paris.

Prengui una mica d'exemple i deixi de cridar com un ase. No es torni a ficar a la boca el contribuient català. Nosaltres paguem les seves escoles, la seva sanitat, les seves pensions, el seu sou, perqué si ho hagués de fer amb la recaptació tributaria de la seva comunitat hauria d'agafar el patinet enlloc del cotxe oficial.

Imiti l'exemple de la laboriositat dels catalans i acoti el cap davant un poble que li manté la taula parada. Quina barra que demostra, potser el populisme chavista funciona a les "Urdes", però aquí ja tenim les mides preses a poquesvergonyes ganduls i ases com vosté.

S'ha de tenir molta cara per qualificar als catalans d'inmorals només perqué volem que se-n's reconegui l'esforç de solidaritat interterritorial.

UN PAÍS, DOS SISTEMES

Davant la fragilitat del procés de transició cap a la democràcia, i la necessitat d'estabilitat i tranquilitat per poder reconstruir l'autogovern, es va fer necessària l'aplicació d'una llei electoral suau i feta a mida, la llei d'Hondt.

El poder convergent en va fer un bon ús, establint majories parlamentaries emprades per a consolidar el model propi de govern, la Generalitat. Un cop reestablerta, i desactivada qualsevol reminiscència de golpisme militar, aquesta llei ha anat allargant la seva vida fins a quedar absoleta, essent-ne necessària una actualització.

Aquest desfasament ha dut altres conseqüències; negatives i indesitjables. Ha creat i alimentat una classe dirigent que lluny d'adaptar-se i resoldre les necessitats del ciutadà, manté unes formes i un discurs més propis de la transició, que d'un model democràtic consolidat.

No se fins a quin punt és lògic i democràtic viure en un sistema polític d'elecció indirecta, és a dir, que escull els representants electes, i aquests posant-se d'acord segons les seves preferències i filiacions, escolleixen un President.

Si bé la llei d'Hondt ha garantit governs estables, mutila en si el sentit d'una democràcia participativa directa, que en aquest cas seria el més desitjable.

A Catalunya només hi ha una força política, el PSC-PSOE, que defensa una reforma de la llei en profunditat, amb un cos central que pretén no modificar el sistema d'elecció indirecta, sinó que cerca premiar amb més representants aquelles comarques on obtenen millors resultats.

MANS NETES


Doncs, bé, un cop passats aquests quatre dies de joia, tornem a la vida normal i a l'anàlisi d'una situació, que pel que fa a Catalunya comença a tenir una olor a peix podrit que embafa.

Per un cantó se-n's presenta Operación Triumfo Parlamento on CiU està nominada a no ser socia preferencial del PSOE, i en contrapartida els que sembla que tenen millors opcions són el PNV i el BNG. En Duran haurà de treure totes les seves armes de negociador i ballar com mai si no vol ser enviada a la marginalitat parlamentaria de Madrid.

I per l'altre banda tenim el famós senyor "mans netes", que com molts sabeu ha licitat una subvenció d'urgència (d'un termini de presentació de vuit dies) per un valor de 200.000€. Temàtica de la subvenció? Millorar la imatge personal i pública de l'Honorable Conseller de la Vicepresidència, Sr. Carod-Rovira. Increïble, però cert.

La degeneració de la política catalana a Catalunya i a Madrid és tal que s'ha de ser cec per no copsar en quin estadi de decadència ens trobem. El nostre President és un dels germans Marx, en aquest cas el Mudito, el nostre vicepresident és l'espavilat, en Duran el rondinaire (en dura competició amb en Mas) i mentrestant esperen que els ciutadans de Catalunya trempin amb aquest espectacle.

El més lamentable de tot és que fins i tot el Sr. Oriol Junqueras, insigne històriador i presentador de tele de cert èxit, també ha caigut al pou de les sucoses subvencions.

Realment hi ha feina a fer, perqué per netejar aquest país necessitarem un fregall de la millor qualitat, paciència, ganes de treballar i posar-nos una pinça al nas. Que la ferum a podrit és eixodidora.

Per cert, si us voleu acabar de deprimir, penseu que tota l'economia productiva del país recau en mans de l'insigne intel.ligència de l'Honorable Conseller Sr. Huguet. De segur que ara us expliqueu com és que hem caigut en semblant estadi de decadència, misèria i desencís.

Malgrat tot, vull acabar, pensant que aquesta no és la Catalunya real, sinó la d'una classe dirigent que no té ni nivell ni vergonya, però que tot i així hi ha una Catalunya que s'alça cada dia a trenc d'alba per treballar, per aixecar el país, la que el manté viu... per la que val la pena tenir esperança, paciència i amor.

dilluns, 24 de març del 2008

XINA, LA PRIMERA GRAN PROVA



El país del drac, potència emergent i terra de més de 1.400.000.000 ànimes ha de passar la primera gran rasa, la que eleva els estats a potències mundials. Aquesta correspón a afiançar el poder central al Tíbet, avui província xinesa però ahir país lliure; atrassat, medieval, antic, espiritual, però lliure i orgullós.

El gegant asiàtic sap que per esdevenir una nació temuda al món ha de fer-se respectar al Tíbet, i que els seus potencials enemics observen atentament qualsevol dels seus moviments, esperant qualsevol símptoma de debilitat.

Ja fa temps que les Estats Units i el Japó miren atemorits els creixements econòmics del país sinés, essent aquests de l'ordre del 10% anual, i amb un ritme imparable que els catapultarà a primera potència en menys de 25 anys, amb un capital humà i militar en aparença inesgotable.

La tríada (Europa, Japó i els EUA) saben perfectament que l'únic taló d'Aquiles de la Xina és la seva disparitat ètnica interior, amén de les desigualtats econòmiques regionals, essent aquest l'únic escenari possible que portaria a la divisió i alentiment potencial del país del mar groc.

De tota manera, caldrà veure fins a quin punt la revolta del Tíbet pot afeblir i posar en perill uns llaços comercials que cap estat vol comprometre.

dissabte, 22 de març del 2008

NATIONAL HEROES - PAU CASALS


Els personatges que ha donat Catalunya no sempre són de l'alçada de'n Mas, en Carod o en Duran i Lleida, polítics de cotxe oficial i dinar pagat pel poble, sinó a vegades, alguns, sobrepassen els límits de la grandesa humana. I d'entre ells destaco la figura universal de Pau Casals.

Hauríem d'estar agraïts de tenir entre les nostres personalitats públiques, aquest patriota que ha esdevingut un dels referents musicals més importants del món.

QUEEN


Posats a parlar de reines, us deixo penjat aquí el videoclip de Queen -Princes of Univers-, que correspon a la banda sonora de la película "Los Inmortales" o el que és el mateix "Highlander".

Tot i que no es pot dir que admiri la forma de vida del líder de la banda, en Freddy Mercury, no és menys cert que artísticament i musicalment són el meu grup preferit. I els que em coneixen saben que no sóc gaire amic de seguir grups de música, però amb Queen vaig fer una excepció des del primer dia que els vaig sentir.

Com dirien els britànics "God save the Queen", encara que en aquest cas no sigui possible...

divendres, 21 de març del 2008

SE CANTO



A vegades per saber on som i com som cal mirar enllà, en el nostre cas mirar al nord, al migdia de França.

El llemosí, llengua de cultura per exel.lència durant l'època medieval, font de saviesa per la literatura trobadoresca, extesa a Catalunya, al Piemont, a la Lombardia,... viu una lenta i perpètua agonia que encara no ha finit.

De res han servit les Calendretes on aprenen avui els infants la llengua dels seus avis, ni Frederic Mistral, ni Marti Claudi, ni l'agermanament occitano-català. La manca de cohesió territorial i el menyspreu per la pròpia cultura, han fet que generació rera generació l'occità quedés relegat com a llengua de pagesos, de gent sense lletra.

Avui, quan els últims parlants d'aquesta llengua bessona del català moren, és el moment de mirar endins, de veure si anem pel camí correcte, de prestigiar la nostra llengua, d'estimar-la, perqué quan un idioma mor, també mor una manera de veure, d'expressar la vida.

dijous, 20 de març del 2008

EL BARÇA DEL DREAM TEAM?


Després de setmanes d'asseure's a la banqueta, Ronaldinho ja no ha pogut allargar més la seva "ficticia" lessió, i en un comunicat sense precedents els serveis mèdics del Barça han destapat el frau.

Lluny queden els dies d'idil.li romàntic entre el President Laporta i el jugador carioca, on els títols assolits per l'equip només feient que augmentar-ne la sensació d'invulnabiliritat. Ara, anys després, potser si que s'havia d'haver venut en Ronaldinho en els moments inmediats a la posteufòria, quan el rendiment de l'astre començava a ser questionat però essent possible extreure'n una suma considerable.

Ara veurem qui és el guapo que ens fitxa semblant perla i si és possible recuperar l'inversió que ha fet el F.C Barcelona en diners i capital humà, cosa que no tinc del tot clara.

Potser seria hora que el Sr. Laporta i el seu staff personal (com en Txiqui) comencèssin a pensar en un substitut per l'entrenador i posar al capdavant del vestidor un home de caràcter que sigui capaç de redreçar aquesta situació, menys procliu a parlar i més avessat a treballar dur.

dimecres, 19 de març del 2008

L'OMBRA DE LA GAVINA



Ara fa sis anys, en períple que vaig passar a l'Administració, vaig tenir un seguit d'intercanvis d'idees amb membres del meu partit, alguns dels quals han arribat a llocs semidirectius.

Les converses d'aquells moments versaven gairebé sempre en la direcció dels esdeveniments polítics del moment (la vaga general,...) i com és lògic, analitzàvem els possibles camins que podia emprendre CiU a anys vista.

N'hi va haver algún, de tema, que va marcar-me profundament. Un és el de la falta de perspectiva real (i preocupant) que manifesten algunes persones, doncs asseguraven que dels nostres 12 regidors a Barcelona, passariem a 16 o 17. La vaig encertar perqué ens quedàrem amb 9 i se'm titllà de derrotista i pseudotraidor, amén de ximple.

L'altre tema important fa referència al transvassament de l'Ebre, projecte que vaig trobar aberrant i que portaria al PP ha fer-nos una abraçada mortal (com així va ser). Avui CiU és totalment contrària a ell però en aquells moments no es va entendre que la població ens abandonaria (sobretot a Tarragona) a causa d'una sensació de mercadeig mal aplicat. De fet, per molt que a CiU ho neguin, els resultats a la circumscripció de Tarragona han estat aquests comicis altre cop catastròfics, i de fet, hem perdut la Diputació i l'ajuntament de la capital provincial.

Això demostra que fins i tot els ximples idealistes que militem a partits polítics, podem arribar a no perdre la perspectiva d'una realitat que convindria analitzar a segons quins personatges de primera i segona línia. I és que a vegades confonem la lleialtat amb la realitat.

dilluns, 17 de març del 2008

BARCELONA, UN MODEL DE CIUTAT O UNA CIUTAT MODEL?


Hi ha molts models de ciutat possibles, el de ciutat de grans aconteixements com València, el de ciutat de les divises com Londres, Tokyo o Nova York. El model de ciutat marginal i marginada com Marsella, el de urb postindustrial com Ambers, i tants d'altres que ocuparien planes i planes web.

I quin és el model de Barcelona. De segur que cap dels anteriors, i posats a comparar tampoc el de Madrid, bàsicament perqué és impossible de imitar, car no som capital de cap nació amb estat pròpi.

El de Barcelona és un model frontera, el d'una ciutat barreja d'elements ibèrics, mediterranis, un toc d'italianitat i una mirada cap al nord, sempre al nord.

Som una ciutat postindustrial que encara cerca el seu lloc al món; que no acaba de ser un referent al món del disseny i la moda però que va per aquest camí; el d'una urb cosmopolita i europea, però que es manté com a destí turístic i referent de vols barats i farres escoceses.

Tenim un port inmens i amb un gran potencial logístic, però que malgrat tot ha perdut la el ceptre de les mercaderies vers la seva competidora llevantina, València.

Però no tot són males percepcions, sinó que s'ha aconseguit quelcom difícil i arriscat, el de no permetre la degradació social i urbanistica dels barris més deprimits. És a dir, que s'esforça en revitalitzar aquelles àrees urbanes més degradades amb grans plans de reorganització, eixamplament de carrers, instal.lació de centres docents i renovació del mobiliari urbà.

Quines són les traces de futur que es poden desgranar a Barcelona? Evidentment una consolidació del turisme de baix cost amb una conseqüent pèrdua d'identitat com a ciutat, un pressumible lleu afiançament del sector de les telecomunicacions i una davallada de seus corporatives com a resultat de l'allunyament del poder real que ostenta Madrid.

Si de veritat Barcelona vol invertir les pressumibles tendències d'abandonament del poder estatal ha de conectar-se mitjançant un TGV amb Tolosa, Marsella i Montpeller, per tal de dotar-se d'un gran espectre de possible demanda empresarial i d'increment del consum.

Aquí l'únic cert és que el govern Municipal haurà de demostrar estar a l'alçada de les circumstàncies amb polítiques fermes i valentes, i no amb Fòrums i bestieses per l'estil.

diumenge, 16 de març del 2008

L'URSS I ELS ESTATS EMERGENTS


Repassant el naixement dels últims estats, concretament a Europa, s’observa que aquests ho són com a conseqüència d’aconteixements polítics que trascendeixena una escala més global.

La finalització de la Segona Guerra Mundial comportà l’eclosió d’estats sota l’influència del bloc soviètic, i amb el desmembrament de del bloc comunista apareixen a principis dels anys 90 una segona tongada de noves petites nacions (Txèquia, Eslovàquia, Moldàvia, Lituania,...).

Tenim, doncs que aprofitant les sinèrgies de caire mudial és més senzill esdevenir una nació que no pas amb lluites intestines, com per exemple casos com Irlanda del Nord o Montenegro.

És factible assumir que davant de la situació geopolítica actual trobarem facilitats per èsser reconeguts com a una nació amb estat? La resposta clarament és si.

Rúsia mercès a una consolidació de les polítiques energètiques planetàries, ha tornat a ser considerada una potència. I és previsible assumir que aquest cicle d’augment del cru i del gas s’allargarà durant uns quinze anys aproximadament.

Els ingressos que reporten els combustibles a les arques del gegant asiàtic han dinamitzat una economia que fa deu anys estava en la fallida més absoluta.

Aquest neoimperialisme rus fa que davant les agressions expansionistes de l’OTAN es reaccioni amb virulència en front tot el que pugui devilitar occident i Europa, essent el conglomerat de nacions sense estat el taló d’aquiles del vell continent. Així cada cop que Rússia s’oposi a les polítiques europees, intentarà per tots els mitjans alimentar corrents separatistes per tal d’afeblir-ne els estats més poderosos i no proclius a les seves necessitats.

És en aquest moment de la polítca internacional en el que Catalunya, Euskadi i Escócia obtindràn el moment més favorable a la independència dels últims tres-cents anys.

La pregunta fonamental és si els polítics referents del catalanisme sabran estar a l’alçada de les circumstàncies i fer veritable política de nivell internacional. I és que la llibertat no sempre és pren per la força de les armes, sinó que es guanya amb la intel.ligència, l’esforç i les ganes de sumar.





dijous, 13 de març del 2008

DIESEL


De todos es conocido el encarecimiento del petróleo, tanto por las noticias como por el simple hecho de llenar el deposito de nuestros vehículos.

El drama empieza cuando este incremento no solo afecta al particular, sino que repercute tanto en el transportista profesional como en la empresa de capital nacional, viendo incrementado sus costes de distribución cosa que encarece el producto final.

Esta situación continua con un aumento de la inflación y la consiguiente merma de poder adquisitivo del trabajador.

Actualmente el precio del litro de diesel cotiza en las gasolineras de Barcelona a una mediana de 1.15€. Pero lo mejor de todo es que este corresponde a los barriles comprados con unos meses de anterioridad, en el que el crudo aún no rozaba los 100 dólares. Hoy hemos sobrepasado de largo esta cantidad, por lo tanto es razonable pensar que el crudo refinado seguirá subiendo unos meses mas en las gasolineras.

Ante problemas de esta índole cual es la respuesta de la administración competente? El vacío mas absoluto.

Hay que tener presente que más de la mitad del precio del carburante corresponde a tramos impositivos que recauda directamente la administración. Esto conduce a que a un mayor precio, mayor recaudación por parte del estado.

Y en lo que se refiere a soluciones, tenemos dos, complementarias. La primera crear un gasoil profesional, accesible a profesionales del transporte, comerciales y a empresas en general. Segundo, rebajar en compensación a la subida de recaudación su equivalente en céntimos de euro.

Lo que no debe hacer la administración es dejar que este problema se acentúe porque con lo que llevamos de año la tasa del ipc se consolida en el 4,4%, muy por encima de las previsiones del gobierno, y sobretodo de lo que sería deseable.

FRASES AMB HISTÒRIA, HISTÒRIES EN FRASES


Per increïble que sembli hi ha frases que han servit per marcar punts d'inflexió, per canviar el curs de la història.

Entre elles podem destacar-ne el famós "alea jacta est" de Cèsar, significant que un cop creuat el Rubicó no hi havia marxa enrera possible; també el repetitiu "deelenda carthago" del Gran Cató, que mercès a la seva insistència paranoica, i per cansament, va encomanar el seu odi als púnics a gran part dels altres romans.

I és que moltes frases representen l'estat d'ànim de l'interlocutor, en aquest cas personatges històrics que han deixat la seva empremta, com per exemple el famós "merde" anomenat elegantment "le mot de Cambron".

Catalunya i el moment històric actual també pasaran a la història, de la mateixa manera que Roma, França i Espanya han destacat per frases celebres que resumien la situació i circumstàncies especials del moment. I per tal de no ser menys el President Pujol ja ha extés amb la seva exquisitesa el famós "Mecagoencony". Paraula que diu més del que sembla i que aglutina els sentiments de molts catalans.

Ara bé, quan aquesta paraula sigui analitzada per generacions futures, que pensaran? Esperem que no les comparin amb les dites famoses de Cèsar o el Gran Cató, sino amb "l'España va bien" d'Aznar...

dimarts, 11 de març del 2008

LES OSTIES VAN QUE VOLEN


Sembla ser que la crisi al si d'ERC no només no s'atura sinó que s'agreuja i que conté elements de contagi virulents amb una greu perillositat semblant a la bubònica del S. XIV.

IU vol fotre fora al pobre Llamazares, ERC vol que Carod pasi pel Centre Català d'Ocupació a cercar feina i per últim en Duran sembla que no acaba de guarir-se del tot. Si no en tenia prou amb en Mas, ara és el batlle de Sant Cugat, en Lluís Recoder qui vol començar a practicar la caça major.

Sempre és una bona excusa parlar de resultats, i no oblidem que durant el congrés d'ERC no només s'escollirà la direcció del partit, sinó que també s'ha de debatre i aprobar el proper cap de cartell per a les eleccions autonòmiques que se celebraràn d'aquí a menys de tres anys. Amb un element de perill insondable, esquerra és un partit assembleari, cosa que vol dir de difícil control (vegeu i recordeu les reaccions de la militància durant el tema de l'estatut) i on els postulants s'ho hauran de jugar a tot pel tot.

I és que aquestes eleccions ho han tingut tot i ens les han fet veure de tots colors, ara això si, aburrides no ho han sigut pas, cosa que sempre és d'agrair. Si aquests polítics no es guanyen el sou amb propostes sensates i intel.ligents, almenys que facin una mica el pallasso i ens facin riure, que així les penes passen més bé.


dilluns, 10 de març del 2008

UI! VA DIR ELL...


Ni 24 hores han trigat els senyors d'ERC ha analitzar els comicis d'ahir, tot i que el Sr. Carod ens il.lustrava assegurant que aquí no passa res i demà serà un altre dia. En fi, la sortida de'n Puigcercós del Govern apunta a una clara estratègia d'avançar el Congrès de Partit i expulsar (o intentar-ho) a l'il.lustre Carod-Rovira.

No puc fer res més que felicitar la sagacitat (sense ironia), intel.ligència i capacitat de reacció de Puigcercós. Té visió de futur i ha demostrat que quan cal, posa el partit per davant del cotxe oficial i el càrrec de govern. Un punt extra per aquest senyor que té posades les mires a presidir la Generalitat en un termini de dues legislatures.

Si ERC fa fora el sector de l'òs a l'esquena, capitanejats per l'insigne ex-troskista Sr. Huguet, i l'ex-professor Carod, així tenen moltes possibilitats d'esdevenir un partit madur i optar a presidir la Generalitat.

Avui s'ha demostrat la màxima de que la solució als problemes no és dir "tots hem guanyat", sinó donar un cop de timó i redreçar la nau.

COMO SER MUJER Y NO MORIR EN EL INTENTO


Ja una mica recuperat de la ressaca d'ahir a la nit (vaig estar fins a la 1h a la meva taula electoral), em permeto fer alguna pinzellada del resultat electoral.

La victòria sense paliatius del PSOE a Catalunya m'ha deixat estupefacte, de fet la trobo aberrant, i conseqüència directa de l'infiltració del chavisme al cinturó roig. I és que l'únic eslogan que esbombaven era "vota-n's perqué no som el PP" o "que viene la derechona".

Dit això, si que és cert que el PP té un problema greu i seriós a casa nostra, ho constato sobretot perqué a la meva taula electoral només hi havia un desig, que no sortíssin butlletes populars. Això ja de per si ha de fer reflexionar als col.legues del carrer Gènova i començar a practicar una mica d'empatia amb el caràcter català, o continuar pel camí de la caverna com fins ara, que els porta altre cop a l'opisició de l'emiscicle.

Si que vull congratular-me del resultat d'ICV-EUA, haviam si desperten i deixen la marihuana de banda. Tenen el problema de ser teloners a perpetuitat del socialisme, i això acaba cansant.

Pel que fa a ERC, tot i que sento simpaties per ells, no puc sinó fer res més que dir que ja els hi està bé. Li han agafat gust a ser la catifa socialista, i de tant en tant, la catifa cal rentar-la i espolsar-la, cosa que els hi ha passat aquestes eleccions. Ara, de segur que aquí, tot i haver perdut 400.000 vots no dimiteix ni Cristo, i de trencar el tripartit, ni parlar-ne! S'arraparan amb més força encara (si és possible) al cotxe oficial i a les cadires de l'Administració perqué el compte enrera ha començat i a les properes autonòmiques seran llençats al carrer com a apestats.

I per últim CiU. Què dir d'ells? Que han aguantat? Que tenen un bon candidat? (de fet és cert). Ja veurem. Tot queda condicionat a si es saben vendre bé a Madrid i aconsegueixen que es convoquin eleccions anticipades a Catalunya.
L'únic segur és que han postergat el dia del judici final quatre anys més. Felicitats.






divendres, 7 de març del 2008

FRONTISSA



He acabat de llegir les enquestes de vot publicades al Periòdic d'Andorra, i me'n adono de que potser si que serà cert que ni PSOE ni PP ostentaran majoria suficient per formar govern.



Ara veurem de veritat si el projecte del catalanisme reformista durarà una legislatura més, o si, com a molt em temo, veurem la fi d'un sistema polític decadent i que no ha assolit els seus objectius.

L'època dels nacionalismes perifèrics amb forta presència a la cambra dels Diputats ha tocat a la fi, i s'enceta un període de marcat bipartidisme que s'allargarà uns 6 anys fins l'arribada d'una nova formació política de centre.
Amb aquest partit frontissa pot començar el segon sistema polític d'ençà l'inici de la democràcia, basat en un detriment del pes ideològic de dreta i esquerra que engreixarà una frontissa centrista més acotada per un discurs nacional i econòmic que no pas per una dialèctica de lluita de classes, passada de moda a la resta d'Europa però que aquí encara perviu, sobretot com a conseqüència de la inmaduresa democràtica espanyola.

Ja aventurant-me una mica més, pot arribar el moment de veure renèixer polítics com en Pimentel (antic Ministre de Treball del PP), en Ruiz-Gallardón, en Duran-Lleida, i algún altre de socialista.

El detonant per l'inici del segon sistema de partits pot conduir a l'inici de la fi de la monarquia parlametaria, doncs amb la fi dels nacionalismes perifèrics i el suposat perill que comporten, no tindrà sentit allargar la vida política d'una figura creada com a garant de la unió política de l'Estat espanyol.

Tot dependrà de les ambicions basques i de si el catalanisme polític es reformula o mor. ERC romandrà com a partit residual però sense capacitat d'influència o perill real. CiU es descomposarà (o no) i alguns dels seus quadres s'encabiran a aquest nou partit de centre que molt probablement, acabarà amb el bipartidisme.

L'època de Pujols, Rocas i Carods s'acaba, i torna a girar la roda portant-nos de nou a l'estil de polítics com Estanislao Figueras, últim català en ser escollit President d'Espanya.

dimecres, 5 de març del 2008

CARTA ABIERTA A UN CIUDADANO ESPAÑOL

Estimado Sr.


Dirijo esta carta a usted, ciudadano de a pié, representante de las mas altas esencias españolas, ibéricas y castellanas, por necesidad, por voluntad y por cansancio.

Necesidad de explicar-le que los catalanes no muerden ni se comen a los niños; voluntad de ser aceptado como un miembro mas de la gran familia ibérica, así como se acepta al portugués, al andorrano y al gibraltareño (bueno a esta ya no tanto) y también me dirijo a usted por cansancio. Si, a leído correctamente, cansancio de tener que justificar siempre mis opiniones sobre el modelo de estado o sociedad, cansancio de trabajar, pagar impuestos como el que mas y recibir por toda respuesta el palo sin la zanahoria.

Me gustaría pedirle comprensión, porqué debe entender que la península es muy grande, y no todos debemos comulgar con el ideal del "buen payés regional" que tanto le gustaría encontrar en sus estampas costumbristas.

En lugar de hacerme sangrar la lengua día si y día también tómese un respiro y lea, porqué no estoy dispuesto a enterrar una lengua que es tan antigua como la suya y que me sirve como referente para expresar mis mas profundas emociones y anhelos, porque con ella sueño, amo, canto y rezo.

Tenga la bondad de aparcar por un día el "Castilla y cierra España" por el "diversos son los hombres y diversas las lenguas pero han convenido muchos nombres a una solo amor.

Estimado caballero, tenga usted la bondad de ver como la antaño orgullosa Cataluña, prospera y tenaz, se ha convertido en un esperpento de lo que era, pues chacales e ignorantes se han adueñado de ella.

Apreciado español, consuma cava sin reticencia que no envenena ni la sangre ni el cuerpo sino que libera el alma.

Libérese de sus demonios ancestrales, huya del fanatismo y acérquese a Europa, aprenda otras lenguas, lea otros autores, escuche otras emisoras y ensanche su alma y comprensión. Comprobará que ni nosotros somos tan malos, ni ustedes tan buenos.


Sin mas, y deseándole pase un buen día me despido.

I?

En fi, ja està tot llest. El brunzit dels motors electorals espateguen en un últim i ensordidor intent desesperat per captar l'atenció dels últims indecissos i les titelles electorals gemeguen en contorsions dalinianes per tal de d'atraure a un públic que es mostra cansat, aburrit i desconfiat.

Ja s'han acabat els jocs del circ mediàtic, on dos gladiadors raquítics lluitaven per clavar la daga al cor de l'oponent, extraient-ne el fluxe vital de la sang.

Ha arribat del part, anunciat i programat, però també amb poca expectativa per coneixer el sexe del nounat, doncs aquest cop l'infant no arribarà pas amb un pa sota el braç, sinó que caldrà estrenyer el cinturó per als propers quatre anys.

I jo em pregunto, i? Aquestes eleccions ens aportaràn alguna cosa com a catalans? No.
Podrem gaudir d'un demà millor on autopistes de peatge i impostos autonòmics desapareixeran com a conseqüencia d'una lluita fertoge i aferrissada del partits catalans? No.
S'abaixarà la pressió fiscal? No.
Es resoldrà el tema de la llengua? No
S'acabarà la crispació? No
Desapareixerà el tripartit? No
Arribarà l'Ave a França? Noooo

Conclusió? Que el dia 9 no marca cap inflexió social ni nacional, ans al contrari, sobretot depenent del resultat dels dos grans.

dimarts, 4 de març del 2008

PANEM ET CIRCENSE


La pregunta corre de boca en boca, del telenotícies a la ràdio, del diari al bar, qui ha guanyat el debat? Tot i que seria millor dir, qui l'ha perdut, sobretot en vista de la qüalitat política dels oponents.

Tot i que sempre corro el risc de ser qualificat un "rara abis", faig esment de les meves impressions que a primera vista són d'un Rajoy decidit, atacant (però una mica fatxa) i d'un President Zapatero que no sabia d'on li plovien les bufetades.

Val a dir que Zapa va treure el seu millor somriure, les mil promeses (el famos "me comprometo") de sempre i el seu talante d'home afable i empàtic, però sense convèncer i sense iniciativa respecte a l'economia.

En Rajoy ja és una altre cosa, atacant a la jogular, parlant del preu del pollastre continuament (com si sapigués que val una cuixa d'au), de la llet i sobretot de la macroeconomia, que per mi va ser el seu punt fort.

De segur que no és el millor candidat del món, perqué com sempre va recòrrer al tema de la llengua, on ha agafatgust fent-la sagnar continuament, però Zapatero estava acorralat defensant-se metre a metre mentres l'oponent l'acorralava amb desqualificacions a les que no sabia com respondre.

En resum, qui va guanyar? La democràcia en particular.

I qui va perdre? els espanyols en general.

dilluns, 3 de març del 2008

TAMBORES LEJANOS


Si bé és cert que podria penjar aquest post el dia 10 de març, he cregut necessàri fer-ho ara, a una setmana vista de les eleccions i donar el meu parer per comprobar fins a quin punt puc estar equivocat o encertat.
I és que m'he quedat una mica sorprés de l'enquesta publicada a "la Vanguardia", on ERC perd molt de fuel i CiU surt més morta que viva, amb una pèrdua del 20% de l'electorat i una davallada de 2 diputats.
Fins a quin poden ser reals aquestes estimacions? No ho sé, però si que assenyalen una tendència de baixada, que ja fa molts anys que dura i que ara encara (amb la pèrdua del poder i de la Generalitat) no sembla tenir un aturador clar.

Em puc equivocar, però tot i així correré el perill de ser estigmatizat i degradat per CiU al corraborar la tendència que marquen les enquestes. No se si en perdran un, dos o cap, però crec certes les afirmacions periòdistiques de que estem tocats.

És Duran i Lleida el millor cap de cartell a unes eleccions generals com aquestes? Si, sense cap dubte, i no es pot atribuir en exclusiva el fracàs a les seves tàctiques electorals, sino al conjunt d'una desafortunada política de país i de partit que s'encetà amb la mort del roquisme com a corrent de pensament i actuació política.

El triomf de les tesis del sector buròcrata de CDC i l'aniquilació sistemàtica del roquisme són el clar exponent d'un sentiment que està llençant el catalanisme a un període de foscor del que es trigarà un parell de legislatures a reeixir.

M'explicaré. En Roca representava un sector molt determinat de Convergència, el del petit empresariat, el de l'emprenedor, d'aquell que no havia d'abaixar el cap davant el que creia i sentia dins del partit, era la veu "crítica" a una colla d'alts funcionaris com en Mas que vivien i cobraven de l'administració, i que "regalaven" les orelles del President Pujol sense alçar la veu per por de perdre allò que tant els hi havia costat d'assolir, un reconeixement professional i econòmic que de cap manera tindrien a l'empresa privada.

Avui, amb la desaparició del roquisme i amb ell tota veu d'autocrítica, Convergència i Unió està desorientada. Ja no és aquell partit que tant podia votar un fontaner, un botiguer, un administratiu, un petit empresari, un pintor o un paleta. Sense parlar del cas d'UDC, on el fenòmen encara és més greu.

La solució? Deixar entrar als llocs de decisió, per molt que els hi costi, a persones crítiques amb el missatge (si és que n'hi ha cap), a emprenedors i gent que provingui de l'empresa privada amb una probada vida professional, però a l'hora de sobrada fidelitat al projecte d'un partit catalanista i de centre.