dimecres, 30 d’abril de 2008

ORIENT EXPRESS

Davant la possibilitat que el Sr. Clos, ex-ministre i ex-alcalde vagi a fer d'embaixador d'Espanya a Turquia em venen al cap algunes reflexions.

La primera:
El PSOE no té política exterior.

La segona:
Vol enviar el més lluny possible a aquest senyor.

La tercera:
En Zapatero intenta destrossar Turquia amb l'arma no convencional més perillosa de la que disposa.

La quarta:
En Clos és capaç de perdre's i anar a parar al Kurdistan, on felicitarà les autoritats per la gran feina d'estabilització regional que duen a terme.

La cinquena:
El President està enfadat amb el cos diplomàtic i es disposa a humiliar-los de la pitjor manera possible, enviant en Clos.

La sisena:
L'ex-alcalde segueix amb ansietat la rua internacional del Carlinhos Brown.

I per últim:
En Zapatero presideix un govern incongruent i patètic, però vol posar una mica d'humor a la seva vida tot ressucitant políticament un dels incompetents més grans que té.

Quines seran les paraules que pronunciarà quan arribi a Ankara? Juro el cargo de fallera mayor? Prometo ser el mejor embajador del Kiriguistan? Viva el Kurdistan?

En definitva, que no se si posar-me a riure o a plorar. L'únic que tinc clar és que jo l'enviaria com a negociador perpetu amb els pirates somalís.


CATALUNYA S.A

Al llarg d'aquesta atípica setmana he hagut de fer força feina, doncs el dijous és festiu i he de suplir-lo treballant més per tal d'abastir els meus clients. Però no tot han sigut corredisses i nervis (al menys fins avui...) perqué he tingut l'ocasió de parlar amb un parell de fabricants de pintures que tinc com a proveïdors.

Hi ha vegades a la vida que tenim la sensació de viure una escena o una conversa per segona vegada, és el que popularment s'anomena "dejà vu". Servidor ha patit aquest fenòmen però amb dos interlocutors diferents, cosa que no ho fa pas menys interessant.

La conclusió a la que han arribat aquests fabricants (tot i la distància geogràfica i la divergència ideològica) és similar. Com a fabricants opten per continuar a Catalunya, tot i que saben que la pressió fiscal a la banda de l'Aragó és menor, però estan preocupats en veure que el país, i en aquest cas les institucions no reaccionen. Constaten amb preocupació l'afany recaptatori administratiu, i la manca d'inversió amb infraestructures, cosa que fa que dia rera dia, any rera any i com una gota malaya (lenta però inexorable) es compliqui i s'encareixi l'apartat del transport.

Penseu que a les grans ciutats d'Espanya (Madrid, València, Saragossa, Sevilla, Màlaga,...) s'han posat les piles i compten amb unes autovies radials magnífiques que ajuden i molt a potenciar els centres logístics i de distribució dels seus extraradis.
En el nostre cas, l'exemple més viu de la millora de la carretera va ser l'eix transversal, i precissament per això més val que no toquem el tema perqué aquesta carretera va nèixer petita i col.lapsada.

Avui, mentres esmorçava he llegit el butlletí que edita el Centre d'Estudis Jordi Pujol. Sorpresa la meva al veure que a l'encapçalament parla del descrèdit de les institucions polítiques i administratives d'Espanya i Catalunya.

Jo em pregunto si el polític professional viu a la galàxia d'Orion, si els que queden només saben fer el llepa i dedicar-se a pujar orgànicament a base de dir que si a tot i denunciar als companys que no pensen com ells, o si són èssers estelars.
On són aquells polítics noucentistes que van modernitzar el país? Avui de segur que serien crucificats a les seves formacions polítiques per part dels militants sota el crit de "ximple" o "calleu idealistes de merda!".

diumenge, 27 d’abril de 2008

LA BOTA DE SANT FERRIOL

Segons notícia apareguda avui al diari electrònic e-noticies el Conseller Saura ha recol.locat un ex-alt càrrec d'esquerra unida, cessat anteriorment pel Conseller de Medi Ambient, Honorable Francesc Baltasar i que ara passarà a cobrar 60.000 euros anuals.

Igualment i segons fonts no confirmades, la Sra. Rosa Cullell podria ser nomenada Directora General de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. La única condició que ha posat la senyora és poder cobrar 250.000 euros.

Ja per acabar, després de fer una ullada als pressupostos de la Generalitat, m'ha semblat llegir que el gabinet del President Montilla té un pressupost de gairebé 20.000 milions de les antigues pessetes, i jo em pregunto; tenim davant la bota de Sant Farriol que no s'acaba mai? Perqué tots aquests diners han de sortir d'algun lloc, no?

Als governants actuals no els cal robar ni ser corruptes, ja tenen uns sous i retribucions suficients per a retirar-se en menys de quatre anys.

Senyors, no juguin a la loteria. No malgastin els diners en la primitiva. Afilin-se al PSC, a IC, als verds, a ERC o a Esquerra Unida. És més segur i rendible per a vostés.

dissabte, 26 d’abril de 2008

AUTONOMIES

Si fem un repas a l'evolució de la situació social i economica de les diferents regions i autonomies que formen l'estat en traurem una conclusió clara, que els autogoverns i la descentralització ha sigut en conjunt positiva. Només ens cal observar els nivells de riquesa assolits a Andalusia, La Rioja, Extremadura i Castella la Manxa.

Ara bé, ha sigut positiu aquest model per a Catalunya? Si, però amb matisos. Favorable pel que fa a una consolidació de la cultura i llengua catalanes, però negatiu en el concepte d'economia productiva i, desastrós en el tema de les infraestructures.

La classe política que s'ha creat, hereva en bona mesura del catalanisme noucentista viu en una dimenssió paral.lela, i de vagades desconeguda. Parlen de temes irrellevants i viuen i moren segons unes necessitats, les seves, que no tenen res a veure amb la realitat del país.

Desconec quines són les circumstàncies que ens han abocat a l'estat actual del tema, però l'autonomia catalana ha degenerat en un magma lent, pudent i inamobible. Ho dic perqué no és normal en un país del primer món que les obres de primera necessitat triguin tants anys.

Posem exemples. L'autovia Barcelona Lleida va trigar més de 10 anys ha estar acabada, i del tercer cinturó se'n parla des de que tinc ús de raó. No cal que parlem de les rodalies, o de la perllongació del metro, obres que no crec que vegi abans de morir.

Tenim autonomia, però jo em pregunto, per a què?

De que serveix tenir capacitat legislativa quan aquesta només s'exerceix per a regular un augment de carburants, el famós cèntim sanitari que paguem per a finançar el nostre sistema de seguretat social?

Hi ha algún polític català que parli d'economia productiva en termes reals? No. Només fan servir aquest terme com tantes d'altres paraules altisonants que utilitzen per a fer-se els importants, desconeixent l'abast del significat.

Portarem a terme un pla de reorganització industrial? Afavorirem la creació d'empreses basades en tecnologia puntera i capital català? Redreçarem la política universitaria per a esdevenir referent acadèmic europeu? Reclamarem un augment de les nostres quotes de producció lactea per a ser-ne autosuficients? Subvencionarem el camp per a tal de fer-lo bastir sota la batuta de la gestió empresarial? Millorarem les comunicacions de carretera per a ser atractius com a centre logístic de la península? Crearem una conselleria de la PIME per tal de tutelar-les, propiciar l'aparició de fusions i millorar-ne la productivitat?

Tinc tantes preguntes i neguits respecte les necessitats actuals de Catalunya que no acabaria mai, però observo amb preocupació el cul de sac on estem ficats. Aquí només es parla de tripartits, pactes d'estabilitat i sobretot de que no es mogui ningú per tal de no perdre els privilegis de l'Administració.

Hem creat una classe dirigent autònoma i autocèfala que es retroalimenta a ella mateixa, i es serveix i serveix per a ella. Lluny queden els projectes que tant necessitem mentres només es parla dels problemes quan aquests ens exploten a la cara (vegeu i recordeu el tema de la RENFE amb l'AVE).

divendres, 25 d’abril de 2008

ESPANYA - WELLCOME TO PARADISE

Avui s'han publicat les últimes estimacions oficials sobre el creixement de l'economia espanyola per part del Govern central, i val a dir que no són per tirar cohets. El que el Sr. Solbes ens assegurava repetint a tort i a dret era que passariem del 3%. Avui ha admés que arribarem justets al 2%.

Primera mentida.

La famosa llei de dependència; real sobre el paper, però inexistent pel que fa a la dotació pressupostària. Segona mentida.

El trasvassament de l'Ebre no és farà mentres el PSOE governi a Espanya. Tercera mentida.

La crisi no existeix, simplement és un reajustament assumible per part de les famílies. Quarta mentida.

Podria continuar, però no se si val la pena. Espanya poseeix el dubtós honor de tenir un govern sense política exterior, que aproba lleis socials però que no les compleix acollint-se a l'article 33 i que té un partit ecologista com ICV que realitza trasvassaments.

Això és Espanya, un país de tercera amb uns governants de quarta categoria.

Sarkozy, sácanos de aquí!

dijous, 24 d’abril de 2008

CARLA BRUNI - QUELQU'UN M'A DIT

Us penjo tot seguit la cançó de més exit de la primera dama francesa. Val a dir que no té molta veu però afina i hi posa ganes.


SEM ENCARA AICÍ

Sembla ser que encara queda un occità en peu. En fi, humiliats, agenollats i destrossats, però encara queda un "òc" per a cantar.

Sentim-lo doncs.

dilluns, 21 d’abril de 2008

SUPERPOTENCIAS DE AYER Y DE HOY - RUSIA


Rusia posee actualmente las reservas más grandes de gas natural del mundo, cosa que la convierte en una superpotencia de ámbito internacional. Mediante estas inmensas e inagotables fuentes de ingresos ha superado con éxito la crisis económica que sobrevino el desmoronamiento del estado soviético y aumentando año tras año su presupuesto militar.

Pero no solo cuenta con gas, Rusia también cuenta entre sus preciados recursos el petroleo, siendo ya el segundo productor del planeta, tan solo por detrás de Arabia Saudi.

Comprenderemos que ante una situación de subida del crudo y derivados, Rusia ha adquirido un potencial de transformación económica de proporciones escalofriantes, situándose ya como la octava potencia.

Datos de interés:

Población: 143.000.000 habitantes
Superficie: 17.075.400 Km2 (la nación estado más grande del planeta)
PIB: 1.698.647 USD (octava economia planetaria)
Tasa de crecimiento: 7% anual
Recursos: Trigo, petróleo, gas natural, ...
Fuerza laboral: 74 millones de personas
Fuerzas armadas: 1.000.000 de militares en activo


Estos datos nos permiten comprender en su globalidad el matiz que toma la política exterior rusa, con un endurecimiento de posiciones respecto a una OTAN que quiere expandir su influencia en los antiguos estados satélite soviéticos.

Si los precios mundiales en lo que a recursos energéticos no sufre cambios, asistiremos a una Rusia que modernizará aún más su sector de servicios e industrial, entrando en dura competencia con diversos estados europeos. Esto puede llegar a colapsar en un lapso de 30 años las economías de Alemania, Polonia, y asfixiar otra vez a las Republicas Bálticas, pudiendo caer otra vez bajo el yugo de la nación más extensa del mundo.

diumenge, 20 d’abril de 2008

AIXÒ NO VA NI AMB RODES

Analitzant una miqueta la situació social, política i cultural de Catalunya, tinc la impressió que ens trobem en una cruïlla, i el pitjor de tot és que ningú sap cap a on em de tirar. Només cal fer una ullada ràpida per la blogosfera i comprobar que la majoria de blogaires catalans transmeten un sentiment de frustració.

Mai havia pensat que em sentiria així, però en vista de tot plegat em sembla que l'autonomia, la Generalitat i la societat civil no van prou bé. I que consti que la culpa no ve de fora; no és conseqüència directe del centralisme estatal, sinó que es produeix per una mentalitat provinciana cada cop més present a la nostre societat. Catalunya està bloquejada, paralitzada, tant a nivell institucional com nacional, com col.lectiva.

Agraïria profundament als partits d'obediència catalana que ens diguin quin és el camí que tenen projectat de seguir; si l'autonomia, el regionalisme ben entés, l'estat federal o la independència. El que està clar és que s'han de definir d'una maleïda vegada, posar-se d'acord i actuar.

Ha servit d'alguna cosa el nou estatut? A parer del que veig no. Ha servit d'alguna cosa la reedició del tripartit? Si, de farcir de bitllets i cadires a la gauche divine. La mateixa que durant el pujolisme ens prometia dur-nos a una Arcàdia feliç, a Ítaca, a un nou món maravellós, ple de somnis i il.lusions. Però ens han dut al fons del cubell de les deixalles. A la ignominia, a la traició.

Per arribar al lloc present no calia que ens moguèssim. Ja sabiem que el projecte de la Catalunya convergent havia arribat a una cruïlla, o a un cul de sac, però molts van creure en les famoses mans netes, en l'equidistància, en la regeneració d'un sistema absolet i caduc. I després de cinc anys de govern "progressita" que tenim? Res.

Ja va sent hora que neixi un altre concepte de país. Un basat en la persona i no en la llengua, pensat per a sadisfer les necessitats creixents d'una població inmigrant que ja representa el 20% del Principat. L'únic segur és que cal que tornem a posar ordre, sigui de la manera que sigui, però ordre i treball.

Potser el President Pujol es va perpetuar massa en el seu càrrec, potser no va saber passar el relleu a la persona més adient, i potser anava errat en algunes coses, però almenys tenia una idea de país al cap. Equivocada o no, però tenia sentit el que deia i feia. Aquesta esquerra rencuniosa que s'ha instal.lat al Govern només sap que destrossar TV3 i parlar-nos de la guerra civil i la repressió franquista. Estic fins als collons de sentir les 24 hores parlar d'en Franco, els franquistes i la mare que els va parir.

Jo vaig nèixer el 12 de frebrer del 1979 i no recordo res més que la Generaltitat, TV3 i l'escola en català i si bé m'interessa la història (sóc historiador) no vull viure en un passat permanent. La guerra ha acabat, de fet ja fa 70 anys, i per si alguns progressistes no se'n han adonat, en som uns quants que tenim ganes de viure el present.

Des d'aquí vull alçar la meva veu i cridar ben fort que m'estimo Catalunya més que la meva ànima, però el meu projecte no es basa en el del 1936 sinó en el del 2008.

No podem vivint esclaus d'una mèmoria que no tenim; em de mirar el present i el futur. Sinó, ens serà impossible de construir un món per als nostres fills.

El nostre present viu esclau d'un món que ja no existeix. No m'interessa recordar cada dia que en Franco es va alçar, m'interessa saber perqué els catalans paguem el famós cèntim de més a la benzina. Perqué paguem l'impost de succions, perqué no tenim autovies i si autopistes de peatge. Perqué cada dia som més pobres i perdem pes a nivell nacional.

Vam ser els primers d'Espanya en fer la revolució industrial, en innovar científicament, en tenir tren ja al 1845, en pensament acadèmic. I ara només sabem parlar de l'any del catapum.

Jo aspiro a viure en una Catalunya lliure. Lliure de crosses sentimentals, lliure d'hipòcrites com en Carod-Rovira; lliure de falsos progressistes incapaços de treballar com en Saura i senyora. Lliure de falsos records, lliure per a decidir....

dimecres, 16 d’abril de 2008

EL COST DE VIURE A CATALUNYA


Segons les dades facilitades per l'informe de balances fiscals emés pel BBVA, el dèficit de Catalunya entre el que paga i rep és de 11.000 milions d'euros, i segons altres dades oficioses, aquesta diferència podria arribar als 22.000 (3.660.492 milions de les antigues pessetes).

Aquesta sobrecàrrega econòmica es sufraga mitjançant el brutal esforç realitzat per totes aquelles persones que tenen la seva residència en territori català. Que vull dir amb això? Doncs que tant és l'idioma que parlem, les tendències polítiques que manifestem, el partit a qui votem. Hi ha una cosa que ens manté cohesionats per sobre dels nostres orígens socials, culturals o lingüístics, l'haver de pagar i callar.

És interessant veure com les formacions polítiques es preocupen en veure la desafecció que generen davant del ciutadà, i encara més rellevant comprovar que no acerten en l'anàlisi dels fets. Per no esmentar que no entenen d'on ve aquesta frustració.

A mi el que em preocupa de veritat no és tant saber que el Govern de la Generalitat hi posi remei, sinó que aquells actors socials i polítics, referents de les esències més pures del catalanisme no defensin els interessos d'aquells que vivim, treballem, paguem i morim a Catalunya.

El catalanisme va nèixer per a donar resposta als greuges i mancances que patíem com a poble i com a socitat, no només per defensar l'existència de la llengua i cultura catalanes. En el mateix moment en que oblidem que hi ha quelcom més que la llengua, ens allunyem de les necessitats del ciutadà. Aquesta és la raó real del fracàs del catalanisme polític, no ser solució sino part del problema. No podem estar cada quatre anys cridant "que ve el PP!" perqué realment això no ens aporta res.

Estem mancats d'estrategues i sobrats del pragmatisme manifestat per una classe dirigent que esta fent fallida com a pal de paller. Ens ha arribat l'hora que el catalanisme surti de les catacombes per a refundar-se, sense pors i sense complexos. Com a únic instrument capaç de redreçar el camí, l'objectiu.

Els fonaments posats per Prat de la Riba, Macià i Pujol són sòlids, ara ens cal aixecar la bastida de quina societat volem. Una de deprimida, poruga i desorientada o una altre que tingui clar el diari de ruta a seguir.

dimarts, 15 d’abril de 2008

GRANDES OBRAS PÚBLICAS - EL GRAN RÍO ARTIFICIAL DE LIBIA


Con un 90% de superfície ocupada por el desierto, Libia es un país que cuenta con pocos recursos naturales, viviendo casi exclusivamente de la extracción y el refinado de crudo, el preciado oro negro. Esta dependencia ha hecho que las autoridades libias se hayan preocupado en planificar y diversificar la pujante economia tripolitana, así y en consecuencia a la falta de recursos hídricos, combinado con las montañas de petrodolares que poseen han desarrollado el Gran Río Artificial.

A 500 metros bajo las arenas del desierto se encuentra un mar de agua dulce, llamada "agua fósil". Esta ha permanecido oculta en capas subterraneas des de la época de la última glaciación, y ahora gracias al dinero y tecnología empleados se substrae mediante tubos y cañerías de gran capacidad que abastecen las ciudades de la costa libia.

Pero no solo las poblaciones se han visto beneficiadas por este don, sinó que se han puesto en marcha planes de regadío agrícola que de forma experimental ya han dado sus primeros resultados. Pequeñas cantidades de cereales han sido sembradas y recolectadas en el desierto, mediante técnicas de irrigación altamente eficientes como el riego por goteo o por aspersión.

Se prevee que en los próximos años aumente el número total de hectáreas conreables, con tal de poder disminuir la dependencia exterior en cuestión de alimentos y abastecimiento de agua.

Otra de las consecuencias que se espera es el desarrollo del turismo como fuente de ingresos alternativa y la explotación de sus desconocidos pero no menos importantes recursos culturales (ciudades monumentales como Leptis Magna o Cirene).

Hay que elogiar la capacidad que ha tenido el Coronel Gadaffi para sacar a su país de la lista de estados terroristas para convertirse después en puntal de la política occidental en Oriente. Por lo tanto no despreciaría su voluntad de convertir una economía dependiente y subdesarrollada en una de diversificada y modelo para sus naciones vecinas.

Lo único que no me queda claro es como y porque ha perdonado a occidente la muerte de su hija en un bombardeo americano. Yo tendría este hecho presente porque por muy dirigente que sea, como padre no perdonarà nunca a las potencias occidentales que se la arrebataron.

LA VOLUNTAT DELS DÉUS

Recordant temps passats, em ve a la memòria la famosa vaga per les jubilacions anticipades dels transportistes francesos. Aquests no es van deixar intimidar i van fer una demostració de força tallant totes les carreteres i autopistes del país. Els dies passaven i el bloqueig escanyava el govern, cedint aquests últims i retirant la proposta de reforma de les pensions. Un cop més els francesos havien sortit al carrer per a reclamar el que era seu.
Penseu que fa més de 200 anys ja li van tallar el coll a un rei!

Alemanya, 1945. Un país ha quedat destrossat, tant materialment, com humanament, com espiritualment. Totes les comunicacions terrestres (ponts, aqüeductes, carreteres, vies de tren,...) han quedat inserbibles, el país retrocedeix 200 anys en qualitat de vida. Solució; homes, dones i nens treballen pel país cada dia, una o dues hores al finir la seva jornada laboral. No importa res, només que els alemanys volen reconstruir Alemanya.

Catalunya, moment present. Catalunya amb el poble saharaui, amb Sarajevo, amb Kosovo, amb Lituania, Estonia i Letònia. Catalunya es bolca a netejar totes les platjes gallegues afectades pel petroler Prestige. Catalunya amb la Marató de TV3, amb el canvi climàtic i amb totes i cadascuna de les causes perdudes del món.

Però, i Catalunya per Catalunya? Ah nois, això ja són figues d'una altre paner. Mai veureu uns catalans treballant per un horitzó comú i un país més gran i pròsper. Aquells pocs que ho fan (en Pujol, els abats de Montserrat, en Raimon Galí, i tants d'altres humanistes i patriotes) només se-l's recordarà quan ja no hi són per a honrar-los.

És molt dur, però a vegades (i només a vegades) tenim el que ens mereixem.

dilluns, 14 d’abril de 2008

QUAN L'AIGUA VE DEL SUD

Que no es pot deixar sense aigua de boca a 5.5 milions de ciutadans és de lògica, de sentit comú. No per un exercici de bondat, sinó perqué 5.5 milions de votants emprenyats pot marginar una formació i fer-la desaparèixer, i és clar, entre el graner de votants socialistes de l'àrea metropolitana i uns grapadets de vots de les terres de l'ebre, no hi ha color.

Ara bé, aquest cop no se com s'ho pensen fer els socialistes i els pijocomunistes d'ICV, com explicaran que fan allò que sempre han denunciat. Potser Barcelona veurà de l'Ebre, però com això duri gaire s'hauràn de convocar eleccions al Parlament, i els sociates junt amb els seus palangraners (ICV) en sortiran a bufetades.

Per cert, encara recordo aquelles marxes per Tortosa i Amposta on la militància d'ERC cridava: "Ni un pas enrera, ni una gota d'aigua!". Què ha passat? Com és que quan ells governen els hi està tot permés? Aniran ara també a les manifestacions contra el Govern?
En tot cas esquerra sembla desapareguda de la gestió de la Generalitat, no se'n senten ni propostes, ni protestes ni crits, ni gemecs. Probablement tenen la boca plena menjant-se tot el que puguin arrambar, perqué saben que quan vagin als seients de l'oposició la travessia del desert serà dura.

Per fi les esquerres d'aquest país han governat. Ara ja s'han tret aquell sentiment de perfecció absoluta i altivesa moral que els ho ve de la guerra. Ara ja saben que governar és igual per a tots, i que la prepotència ideològica que porten a sobre no resol res, ni dona de veure.

Serà molt interessant veure com el Sr. Saura i el Sr. Baltasar defensen en un congrés d'ICV aquell transvassament que van jurar sobre la tomba de l'Stalin d'aturar.

divendres, 11 d’abril de 2008

ELECCIONS?

Donades les tensions internes entre PSC i PSOE i les divergències d'opinions entre l'executiu espanyol i el català es podria produir un escenari d'avançament electoral a Catalunya. En el cas de produir-se i com a consequència de les dinàmiques anteriors, els resultats podrien ser els següents:


CiU 850.000 vots (48-51 diputats)
PSC 690.000 vots (35-40 diputats)
PPC 280.000 vots (13-16 diputats)
ERC 270.000 vots (12-15 diputats)
ICV 200.000 vots (8-10 diputats)
Cs 75.000 vots (0 diputats)


Participació 49%
Vots en blanc 3,5%

Que cadascú n'extregui les conclusions que cregui més adients.

dijous, 10 d’abril de 2008

SOSTENIBILITAT

L'enorme salt endavant que ha fet el PIB català ha enriquit de manera substancial el país, però curiosament les dades facilitades per l'UGT afirmen que els ciutadans són més pobres. Aquesta dicotomia té diverses lectures.

Mentres les dades macroeconomiques s'inflen oblidem les microeconomiques, de fet, que jo sàpiga, el ciutadà de peu no veu augmentats els seus guanys nets anuals un 16 o un 20%, cosa que si que passa en bancs i caixes, doncs els sistema financer espanyol ha arribat a esdevenir el segon del món en importància, només per darrera dels EE.UU.

Té això lògica? No. Però els ciutadans d'Espanya (i Catalunya) viuen segrestats per una classe dirigent, una oligarquia política i financera pròpia d'un estat semifeudal. Massa cotxes oficials i sous aberrants per a gent inqualificada, que serien escombrats a la misèria i l'oblit en empreses privades i un servilisme oficial vers totes les normes dictades per les grans corporacions i empreses transnacionals.

El ciutadà de a peu, l'autònom, i les Pimes carreguen sobre les seves espatlles una pressió fiscal creixent, pròpia de societats nòrdiques, i rep a canvi una classe política inútil i que no tracta els temes de preocupació real de la gent.

Anem a veure, a quin ciutadà li interessa si surt o no surt el Sr. Bono com a President del Congrès enlloc de parlar dels temes reals de la societat? Algú ens parla d'abaixar el tram impositiu de la benzina? De produir més llet per a contenir els preus dels làctics? De centrar-nos en resoldre la maleida crisi hipotecària? No. La classe política actual, formada per una colla d'incapaços (hi ha excepcions, és clar) només sap parlar de si a ERC hi ha crisi, de si aquest té el sou més elevat que el meu, de col.loca el meu germà a l'administració,... No hi ha ni lideratge real, ni una preocupació pels problemes a que ens enfrontem.

Catalunya perd lideratge empresarial enfront d'altres regions peninsulars, però hi ha cap partit polític que basi el seu discurs en parlar d'economia productiva? De mesures per a fomentar la investigació i el desenvolupament? De millorar el poder adquisitiu de les classes socials més desafavorides? No, no i no.

És la oligarquia política catalana sostenible? Els Srs. Montilla, Ridao, Huguet, Carod, Mas Saura i senyora Mallol foten riure. Hi ha més capacitat de lideratge a qualsevol barri marginat del nostre país, que a tot el Palau de la Generalitat i si molt m'apures, que dins del Parlament.

Això si, davant la crisi no reduiran despeses, no. S'augmentaran els sous, els cotxes oficials, les dietes, i justificaran la seva incompetència de la millor manera que podran, sobretot dient "els de Madrid ens ataquen! Que ve el llop!!".

Com pot el ciutadà soportar tantes administracions? Municipals, comarcals, vegueries, diputacions, delegacions del Govern, Generalitat, Estat, Europa... I el que és millor, moltes vegades les seves competències es solapen, de manera que dupliquem despesa, convertint l'erari públic en un colador. Però és clar, fer línies de tren és car i autovies noves prohibitiu.

Personalment tolero les oligarquies quan aquestes són diligents, treballadores, exemplars i contenen lideratge de país, però em nego a acotar el cap davant una colla de xupopteros inútils, incapaços de treballar a qualsevol privada, adictes al cotxe oficial, a les dietes complementàries i que a sobre són patètiques. Si vull anar al circ a veure micos ensinistrats pago l'entrada, lamentablement en aquest cas, els micos ens xuclen la sang...

LE TEMPS DES CATHEDRALES - NOTRE DAME DE PARIS

Il y a des chansons qui arrivent au fond de l'âme, dans les coins que nous ignorions.
Dans mon cas, temps Cathedrales désert m'ouvre les portes à un monde intime, mystérieux et inconnu, en définitive, me relâche les nerfs.
Il faut reconnaître que pour la réalisation de ce musical française, du plus fameux de tous les temps, des chanteurs adéquats ont été choisis. Tous possèdent des qualités phénoménales, et d'un fait, cette oeuvre les a faits fameux dans le monde entier, tant dans les pays anglo-saxons, comme dans ceux-là de culture française.
De tout le répertoire je veux me faire remarquer à trois protagonistes, Garou, Bruno Pelletier et pardessus Patrick Fiori (par sa puissance lyrique).
J'attends et désire qu'ilvous plaise comme minime tant comme à moi.

Hi ha cançons que arriben a zones de l'ànima que no sabiem ni que existien. En el meu cas, Le Temps des Cathedrales m'obre les portes a un món íntim, misteriós i desconegut, en definitiva, em relaxa els nervis.
S'ha de reconèixer que per a la realització del musical francés més famós de tots els temps (Notre Dame de Paris) van triar els cantants adecuats. Són tots d'una qualitat formidable, i de fet, aquesta obra els va donar a conèixer pel món, essent populars tant als països anglosaxons, com als de l'òrbita francesa.
De tots ells en destacaria tres, en Garou, en Bruno Pelletier i sobretot (per la seva potència vocal) en Patrick Firori.
Espero i desitjo que us agradi, com a mínim tant com a mi.


dimarts, 8 d’abril de 2008

I A L'EXTERIOR QUE?

Un cop finida la primera legislatura socialista al capdavant de l'executiu estatal ha arribat l'hora de passar comptes. No només a títol de política econòmica, o de relacions entre l'estat i les diverses comunitats autònomes, sinó també de política exterior.

Crec que molts coincidirem a pensar que les relacions exteriors de l'Aznar eren equivocades, i sobretot, perilloses. Ara bé, com ha enfocat aquest tema tant important el Sr. Rodríguez-Zapatero? La resposta és tant simple com veraç, de cap manera, ho sigui que a títol personal crec que ha sigut inexistent.

Espanya no ha teixit cap mena d'aliança internacional, de fet, ha sigut marginada per part dels estats més importants d'Europa (Alemanya i França), i només s'ha centrat en la famosa i inútil "aliança de civilitzacions". Malauradament per tots nosaltres, en el discurs d'investidura d'avui només s'han sentit vagues esments de tendències internacionals.

De tots és coneguda la vella tendència d'aïllacionisme dels paisos anglosaxons, els EE.UU i el Regne Unit, que quan les coses no van bé, es tanquen en ells mateixos per resorgir altre cop a la palestra de la dominació econòmica, social i política del món. Sempre que coincideixi amb les seves necessitats i expectatives, és clar. Però és que Espanya no té l'envergadura d'aquestes dues grans potències i no es pot permetre quedar exclosa de l'eix Berlin-Paris o del Londres-Washington.

Espanya torna a les arrels del tantsemenfot el que passi fora de la península, centrant-se en retrobar les esències més pures d'un iberisme caduc, caspós, inútil i rídicul. Es contenten amb agenollar Catalunya, perqué Euskadi és un òs més difícil de rossegar, i Portugal, bé, està allà i prouta feina tenen per anar tirant.

O el Sr. Zapatero relleva l'actual Ministre d'Exteriors o l'envia a jugar al domino, que fet per fet tampoc es notarà massa. Recordeu la gran proesa del govern socialista quan va arrancar un "que tal amigo?!" del President Bush, tema que va servir per parlar-ne durant dos anys.

Estarà Catalunya a l'alçada de les circumstàncies i aprofitarà aquesta debilitat per establir relacions bilaterals amb altres petites nacions-estat d'Europa? Em penso que no i és una llàstima, perqué serviria per donar cobertura i fer crèixer el nostre teixit empresarial.

Penseu que sempre ens quedarà l'Alguer, i Perpinyà....

dilluns, 7 d’abril de 2008

EL PERÍODE IGNOMINIÓS - LA DECADÈNCIA part I

Si bé exerceixo laboralment de comerciant, la meva professió i formació acadèmica és la Història. Sóc un historiador i de tant en tant sento la necessitat de reivindicar-me com a tal, per tant, us deixo en aquest post un breu anàlisi del nostre passat més recent.

Anomeno període ignominiós, aquella etapa que va de l'ultim govern pujolista (el de l'aliança amb el PP), passant pel primer tripartit i arribant a l'acord d'entesa actual (o tripartit 2). Així, ens centrem en un lapse de temps de nou anys, els últims nou anys.

La decadència moral, cultural i política del catalanisme en són les seves tres principals característiques. Arranquem amb una CiU dèbil a causa de vint anys de govern ininterromput, amb un projecte esgotat i/o mutil.lat, que ve d'un intent de reconstrucció nacional i que acaba amb una política autonòmica a la deriva.
De fet , personalment mai he sabut quin és l'oritzó final del pujolisme; l'autonomisme, l'independentisme, el federalisme, o si el catalanisme ho és com a excusa d'una defensa d'un determinat model de govern. M'intriga pensar en les repetides crides a una defensa col.lectiva com a element d'autodefensa partidista, no com a finalitat en si mateixa.

En fi, el període de l'ignomimia s'enceta amb una CiU esclava del PP, amb uns consellers força grisos, sense avançaments clars en el model d'autogestió i vinculat temporalment al Pla Hidrològic Nacional, veritable taló d'Aquiles de l'estrategia convergent a Espanya.
En paral.lel es manifesta un sentiment clar, el del català decebut. Aquell que viu una retirada ideològica constant, sense punts d'inflexió ferms. La del votant desil.lusionat que es llança al coll del missatge regeneracionista postul.lat per ERC, tot esperant un enrocament i que acaba sent una fugida endavant.

Ja al 2003, mercés a una ERC encegada, es produeix un canvi de tendència amb la presidència socialista. És la fi del pujolisme, d'un projecte esgotat nacionalment però que en conjunt ha sigut profitós però llarg, caracteritzat per la vella lluita Barcelona-Madrid, i que deixa pas a un govern d'esquerres que intenta superar-ho basant-se en el federalisme asimètric.

SOBRE L'AIGUA

L'aigua, la seva gestió, i sobretot, la seva manca de reserves són els temes que més es senten tant a tertúlies de carrer, com de qualsevol mitjà de comunicació. Cosa lògica, doncs en una societat que té totes les comoditats (calefacció, aire condicionat, aigua calenta,...) no ens preguntem com s'obtenen aquestes, sinó que donem per fet que només cal prèmer l'interruptor, o encendre el gas i ja està tota la feina feta.

Si bé és cert que hi ha hagut una manca de coordinació a nivell administratiu, tampoc em sembla just carregar totes les culpes al govern. Si no plou, no plou, i ningú té una vareta màgica per fer-ho, i molt menys en un clima mediterrani com el nostre que ja ens ha donat algun ensurt de tant en tant (recordeu la sequera del 1991 perqué presentava les mateixes característiques que l'actual).

Potser (i dic potser ja que no sóc un especialista en temes hidràulics) haguèssim pogut fer com a Israel, país que per les seves condicions de necessitats hídriques presenta certes similituds amb la nostra societat. Allà totes les teulades dels edificis municipals (poliesportius,...) recullen aigua, cosa totalment lògica. Així, un poliesportiu que tingui 1500 m2 de teulada podria recollir a Barcelona 900.000 litres anualment, aigua que es pot conectar a la xarxa principal sense problemes i sense cap mena de cost pel ciutadà, que encara és més interessant.

En fi, comencem a posar en marxa mesures com aquesta per a que d'aquí quinze anys no ens haguem de tornar a trobar en un merder com aquest. Ja vàrem patir la sequera del 1991 i la d'enguany, no esperem a una tercera, perqué tenim tecnologia per a evitar-la.

divendres, 4 d’abril de 2008

SOBRE CASES GRANS


Ens trobem en un període interessant, de canvis, replegament, confrontació... No només tindrem congrés a ERC, perqué també Convergència i el PP preparen els seus. Uns per a fer la "casa gran" del catalanisme i els altres per a preparar-se de cara a un hipotètic avançament electoral a Catalunya.


Moltes coses es poden dir tant d'uns com dels altres, però el més rellevant és potser a CDC és que Felip Puig ha posposat la batalla final. "The final Countdown" ha començat, però la cosa va per llarg, com a mínim fins a les properes eleccions catalanes. I és que em sorprén que el Secretari General Adjunt de CDC, no vulgui fer bullir l'olla amb més llenya contra UDC, no és el seu estil. En fi, esperem i desitjem pel bé de Catalunya que no sigui la calma que precedeix a la tempesta, perqué no se si el país, en vista de l'espectacle que ofereix esquerra estigui preparat per "le divorce".


I ja per acabar, serà interessant com li inflen la cara (política és clar) al Sr. Cirera, ja que d'altres famílies ideològiques al PP estan interessades en el lideratge del partit. Jo en destacaria la candidatura del Sr. Fernandez-Diaz, perqué té moltes possibilitats de guanyar. Fet desitjable per a molts catalans independentistes, entre ells servidor, perqué si surt el Garcia-Albiol repartirà bufes. I per les imatges de la tele es veu com les dona, amb el puny tancat i contra la cara!

dimecres, 2 d’abril de 2008

TORNEM-HI

En fi, ara que queda més o menys clar el panorama polític estatal, torna a enredar-se l'autonòmic, o sigui, el català. La gent benpensant (que acostuma a ser la que pensa més malament de tothom) comença a llençar sondes sobre un possible trencament del tripartit 2 i el consegüent avançament electoral.

No disposo de dades confidencials per a confirmar-ho, però quan un Conseller comunista d'ICV, assegura per Catalunya Radio que resa a la moreneta per a que plogui, vol dir que alguna cosa passa. Alguna cosa grossa.

En fi, pobre Baltasar (no el rei no, el Conseller comunatapijoprogreflower que té una filla col.locada a la Gene cobrant 60.000€), encara deu estar rebent per l'espifiada que ha fet avui al programa del Bassas. De fet, ni el pròpi locutor es podia creure sentir el Conseller de Medi Ambient, que assegurava haver arribat a un pacte amb la Ministra Narbona, i així no parlar del transvassament fins passades les eleccions.

Per si això no fos prou, el President del Parlament, el Molt Honorable Ernest Benach es troba al seu despatx fotent-se cops de cap contra les parets. Es pregunta qui l'ha enganyat al posar-lo al capdavant de la candidatura republicana que s'ha d'enfrontar a en Puigcercós, la bèstia negre del clan de l'avellana. Ara se'n adona que si perd el suport dels militants d'esquerra, no podrà sostenir la seva posició institucional i haurà de dimitir.

Esperem com acaba el "culebrón" del Congrès d'ERC. Si les destrals es tenyeixen de sang voldrà dir que tornarem a la campanya permanent a la que ja ens hem acostumat.