OBJECTIU: L'ORIENT

La polítca internacional de George Bush, actual President dels EE.UU ha sigut, és i serà (mentres mani) l'establiment d'un cordó de seguretat al voltant d'Israel i l'estabilització política i militar de l'Orient Mitjà.

Primer va neutralitzar l'estat talibà ( i satel.lit de l'Iran ) d'Afganistan, per després ocupar l'Iraq i encerclar el vell enemic persa. Tot i així, les conseqüències de les seves accions han sigut contràries a les esperades i desitjades, perqué amb l'esfondrament de l'Iraq l'únic que s'ha aconseguit ha sigut consolidar i ascendir-la a potència regional. Una potència que en uns dos anys aconseguirà fabricar la seva primera bomba nuclear i assegurar la seva invulnabirilitat militar.

Un altre objectiu que perseguia en Bush era el d'asseguar-se les màximes reserves de combustible per tal d'adelantar-se als seus competidors xinesos i asfixiar-ne ( o almenys hpotecar-ne ) els brutals índexs de creixement industrial que portaran a la Xina a esdevenir la primera potència mundial en menys de 25 anys. Evidentment, tampoc ha aconseguit exits en aquest terreny.

El resultat final, doncs, no és positiu perqué l'intervenció militar ha degradat la imatge americana vers l'opinió pública mundial i ha propiciat que l'encariment dels hidrocarburs arribi a quotes inimaginables durant l'anterior administració del President Clinton.

Gairebé totes les cartes han quedat sobre la taula, només ens resta saber que farà Israel per tal de garantir-se la supervivència territorial en aquest tauler de joc. Tant pot ser que estigui preparant un atac preventiu aeri per destruir les centrals nucleras iranianes, com acostar-se políticament a Siria i sobretot a la futura megapotència mundial xinesa.

L'únic inconvenient que tenen amb la Xina, és que a diferència dels EE.UU, no hi mantenen una nombrosa colònia jueva important que pugui influir en les desicions de política internacional.

GUERRA CIVIL O NORMALITZACIÓ DEMOCRÀTICA? II

Els punyals comencen a volar d'un cantó a l'altre i els membres de l'executiva popular prenen partit (tímidament) per un dels bàndols enfrontats. Mai haviem vist baralles o discrepàncies internes entre els diferents sectors del partit conservador, doncs havia fet de la unitat interna una marca pròpia que es venia prou bé.

Els guardians de l'ortodoxia pretenen acorralar i debilitar al màxim a en Rajoy, apunyalant-lo a distància i a l'esquena, i és clar, sense definir quin serà el seu candidat, doncs només el llançaran a la palestra quan l'adversari sagni per tots els costats.

Una de les primeres víctimes col.laterals d'aquest conflicte ha sigut el senyor Sirera, perqué si ja partia d'una posició inestable, ha quedat debilitat del tot al confirmar el seu suport a en Rajoy, i la seva carn sera devorada per un Fernandez-Diaz pletòric, i les seves despulles esquarterades per una Nebrera que presenta més batalla de la que s'esperava.

Ara bé, si la dreta perifèrica (València, Múrcia, Aragó, Galícia,...) vol tenir alguna oportunitat de regir els destins de la formació popular, ha de jugar la carta de la renovació de'n Rajoy, o seguirà sent manada pels senyorets de la capital.

I mentrestant que fa Catalunya? Lliscar suaument per una dolça pendent de decadència. Lenta i bucòlica, però que ens porta inexorablement a una decadència tant real com omnipresent.

Hem fet de la mediocritat una marca pròpia i de la mutil.lació a la lògica discrepància una manera de ser. Fins i tot la nova directora de TV3 afirma a un article de l'Avui que la classe política catalanista té un instint destructiu, de desqualificació a la discrepància i de negativitat.

La nostre classe política ha entrat a una espiral d'autocomplaença, autodestrucció i retroalimentació. Viu per ella i per a ella mateixa, només preocupada de sous, remuneracions i perpetuacions contractuals. Catalunya ha deixat de ser una finalitat per a convertir-se en un mitjà d'obtenció de poder.

Només hi ha una cosa que pot trencar amb aquesta dinàmica de decadència; un líder omnipresent tipus Cambó, Macià, Tarradellas o Pujol, que acabi amb tota aquesta malevolència instaurant un estil superior i pròpi amb una clara fulla de ruta i tornat les seves coses a lloc.

GUERRA CIVIL O NORMALITZACIÓ DEMOCRÀTICA

Aquests darrers dies, tots els mitjans de comunicació es fan ressó de la batalla a la direcció del PP per tal de controlar l'aparell de la formació conservadora.

Val a dir que aquests fenòmen és nou, mai en la jove vida de la democràcia haviem assistit a un enfrontament dialèctic entre membres d'un partit de dreta, doncs havíen fet de la discreció i la unitat, un dels pilars fonamentals de la seva manera de fer.

I què vol dir tot això? Més enllà de les lectures sobre els dos fronts oberts, entre radicals i centristes, n'hi ha una de més senzilla, clara i simple. Doncs que la normalització democràtica ha arribat també (ja era hora) al Partit Popular. Per fi han entés que tot i que les formes els perden, el debat ideològic és quelcom natural dins de qualsevol formació política que tingui vida. No cal que els d'una banda crucifiquin als de la contraria, només que mantinguin un debat seriós sobre el projecte a seguir.

El PSOE i la gran majoria de premsa considera que ha arribat el moment de que els populars tastin la seva pròpia medecina, però jo crec que és sa que qualsevol entitat mantingui un debat dialèctic sobre les línies mestres a seguir.

El que si que preocupa de veritat, són aquelles formacions on qualsevol tipus de diàleg és interpretat com un atac a les esències més ortodoxes, moment en el que es procedeix a crucificar o a penjar als responsables com a escarmet.

Pot ser interessant veure com acabarà aquesta batalla al si del PP, entre els guardians de l'ortodoxia i aquesta mena renovació que propugna el Sr. Rajoy. Ja començava a ser el moment de rentar la roba bruta i treure les mudes d'estiu que tenien guardades a l'armari.

NEGRE ÉS EL COLOR, ZERO EL NÚMERO

Aquest matí he sentit imperterritament com el líder d'ERC a Barcelona, anunciava la ronda de converses que manté amb l'alcalde per tal de preparar la seva reentrada al Govern Municipal.
Sembla que el fet d'haver perdut més de la meitat de l'electorat no afecta a un entusiasta (i optimista) Jordi Portabella.

L'únic que el reté, afirma, és la finalització del proper Congrés de partit, per veure com queda tot, i així tornar a ocupar una tinencia d'alcalde per als propers tres anys. I és que n'és de llest en Jordi! Sap perfectament que les properes seran (si no ho han sigut aquestes) les últimes eleccions a les que es presentarà, i vol, és clar, marxar per la porta gran. No importa si ERC (segurament) quedarà com a força extramunicipal, amb un número zero de regidors i una ecatombe apocal.lítica. Aquí l'únic important és viure amorrat a la mamella, que pobric meu ha de menjar, i com que no crec que trobi gaires feines amb cinquanta anys i un full en blanc al currículum, ha d'estalviar per a viure fins a la jubilació.

Què és això d'alçar-se a quarts de set del matí per a treballar i pujar la persiana del negoci!? És indigne per a senyors de classe alta com ell. Aquí s'imposa la màxima "viu del contribuient fins que et moris".

Gràcies senyor Portabella, no se que farem sense vosté. Li desitjo el millor del món i que es dediqui a cobrar molts diners aquests tres anys, perqué per a personatges com vosté el futur és ben negre...

LO RIU ÉS VIDA

Aquesta cançó va dedicada a totes aquelles personalitats i institucions polítiques que es dediquen a enfrontar uns catalans amb uns altres. Per a aquells progressistes que s'omplen la boca parlant de llibertat, però que posen preu a la seva integritat. A aquells republicans que havien de donar-nos una Catalunya més lliure, però que l'estan destrossant i saquejant.

Semblava que fora de l'òrbita de CiU la vida era possible, i que Catalunya despertava del fons dels anys. Però no ha sigut així, si que despertaven, però de gana. S'han dedicat a actuar com a elefants en una botiga de vidres, esclafant, destruint i saquejant tot el que es pugui.

L'Ebre fòu emprat com a arma de destrucció massiva contra els seus adversaris polítics, i ara aquesta arma els hi esclata a les mans.

Només hi ha una paraula per definir les seves accions; la traició.

A les properes eleccions els pijorros comunistes quedaran sota els vuit diputats, i els d'ERC passaran dels 21 actuals a 13-14.

DEFINICIONS

L'ambiguetat a vegades no només és un art, sinó una necessitat per a la lògica supervivència de les persones, els partits o les institucions. Un art que és practica amb veritable delit (i amb més o menys encert) des de fa més de 28 per part de diversos polítics a Catalunya.

Aquesta indefinició ens ha permés de ser el que som, per tal de rellegir-nos una Constitució i un Estatut (fins a quedar-nos cecs) i tirar endavant lleis que caminen entre la legalitat constitucional i el limbo competencial. Així que vam crear una televisió pública en català, una emisora potent, una llei d'immersió lingüística que va salvar la llengua catalana, un autogovern cimentat en l'il.lusió i l'esperança d'un demà millor.

Però quan has conquerit una muntanya t'has de decidir, o la baixes sabent que sempre serà teva o et poses a treballar per a escalar-ne una altre. I a Catalunya vivim des del 1993 sense acabar de decidir-nos. No és que haguem deixat de ser per art de màgia la locomotora d'Espanya, sinó que fa 15 anys que la tenim parada a l'estació en espera d'una altre destinació. Aquest és el nostre error més greu, la indefinició permanent com a arma. Una arma que fa anys que va quedar absoleta.

Tenim davant nostre diversos congressos de formacions polítiques i potser ha arribat l'hora de les definicions, de que definim quin ha de ser el següent pas, sigui quin sigui aquest (la independència, l'estat federal, un model foral,...).

I és que una bona part de la decadència que viu el nacionalisme català a nivell parlamentari,és fruit de la seva pròpia dinàmica. No és pas una ofensiva del Govern Zapatero, sinó una feblesa pròpia de continguts, esperança i ruta. No tenim cap altre ruta que recuperar el Govern de la Generalitat, d'acord, ja em sembla bé, però per a portar-nos on? Els temps del President Pujol ja no tornaran, i per tant hem de viure per nosaltres mateixos i definir-nos com a tal.

Si ho fem, sigui quina sigui aquesta tria, Catalunya ens seguirà.

RECEPTES ECONOMIQUES

Els economistes no s'acaben de posar d'acord sobre quina és la millor manera d'encarar una crisi. Per tant, trobem tantes receptes econòmiques com opinions hi ha entre el món de l'economia.

Tot i així voldria destacar-ne unes, que per a novedoses, progressistes i eficients han destapat la meva insaciable curiositat. Parlo de les últimes mesures adoptades per part de membres del Govern de Catalunya, en concret en aquelles conselleries liderades per homes i dones d'ICV-EUA, que han sigut els primers en reaccionar davant l'evidència de la desecceleració econòmica.

I és que segons diversos mitjans de comunicació, el Departament de l'Il.lustre i controvertit Conseller Baltasar fa temps que porta a terme proves pilots de reviscolament de les petites i mitjanes empreses de Catalunya.

La fòrmula és simple, s'escull l'empresa d'un amic o familiar (i si cal se'n crea una de nova amb un testaferro al capdavant) per tal de dotar-la dia rera dia d'encarrecs administratius. Sempre hi quan la xifra de l'estudi no superi els 12.000€ (i així evitar el concurs obert i públic).
El resultat és espectacular, després d'encarregar més de 1500 estudis a l'empresa amiga, has reflotat una empresa i la col.loques al rànquing d'empreses amb beneficis. A sobre, si vols, és clar, pots demanar una comissió de la teva gestió.

D'aquesta manera s'aconsegueix muntar i/o reflotar una empresa privada amb diners públics i et treus un sobresou.

La quadratura del cercle, si senyor. Aquest és l'exemple de cultura empresarial més dinàmic que he vist després del cas Ruiz-Mateos, i és que l'esquerra d'aquest país és la ostia. Allà on foten l'ull i foten la bala.
Malauradament l'única conseqüència és que ensorres el país, però és clar, de moment ja t'has cobert els ronyons per una bona temporada.

Salut i revolució per a tots aquells que expremen la mamella nacional!

BARCO A VENUS

La sensació que em produeix veure dia rera dia a les notícies de ràdio, premsa i tele és de desassosec. Que si els ecocomunistes d'ICV diuen no a fer electricitat, no a comprar-ne, no a conectar-nos amb França (MAT), que si els socialistes diuen que si, que si els republicans pregunten, que hay de lo mio?

Després surt el Vicepresident Carod lloant les glòries catalanes i anunciant l'independència el 2014 a qui perdoneu, però ja no es creu ningú, perqué abans feia gràcia però ara fa pena.

Més tard es publica que el Conseller Saura es gasta els diners del contribuient amb obres a la seu del Departament i amb la contractació de seguretat privada. Posteriorment se-ns anuncia que no hi haurà acord de finançament per posteriorment assegurar-nos que si.

Si l'anterior govern del tripartit era el dragonkan aquest que redimonis és? A mi tot això em sembla de molt poca seriositat i de fet penso que és una barreja del sopar dels idiotes, d'una festa de bojos (amb perdó per a les persones amb transtors psiquics) o d'una "merienda de negros" (amb perdó per a totes les persones de color, sigui quin sigui aquest).

En Saura, Carod i Montilla són incapaços de dirigir una comunitat autònoma, i molt menys el Govern de Catalunya.

Amb quina cara anem pel món reclamant més autonomia? perqué amb aquests personatges no és pot ni sortir al carrer.

PAÍSES DEL MUNDO: SIRIA

Datos estadísticos:

Población: 19.405.000 habitantes (datos del 2007)
Superficie: 185.180Km2
Densidad: 103h/km2
PIB: 71,74billones $ (Posición 65 del ranking mundial)

Forma de gobierno: República presidencialista
Presidente: Bachar al-Assad
Fecha Independencia: 1946

Siria posee una doble vocación, una de mediterránea y otra de panarabe. País en buena parte fértil, es heredero de una larguísima y turbulenta historia (Asirios, Caldeos, Griegos, Romanos, Bizantinos,...).

El país tiene en su seno a una antiquísima comunidad cristiana que se remonta a los tiempos de San Pablo. Actualmente sus seguidores representan más de un 12% de la población total (reforzados por la emigración de cristianos iraquís) y mantienen una fuerte influencia dentro del gobierno de Bachar al-Assad, puesto que forman parte de la coalición gubernamental.

Probablemente la comunidad cristiana es la mas importante de todo el oriente, puesto que por su poder y su numero, ha superado de mucho al Líbano, llamada anteriormente la “Suiza de Oriente”.

La colación de partidos que forman parte del gobierno es especialmente débil, ya que se sustentan sobre una base de población alawita que constituye solo un 12% del total, de manera que los musulmanes sunnies que són un 74% se mantienen marginados del poder.

Probablemente en pocos meses veremos como Israel y Siria firman un principio de acuerdo de paz que hará que los Altos del Golán vuelvan a estar en manos de sus antiguos dueños. Este hecho hay que analizarlo juntamente con la desconexión de Gaza y el desmantelamiento de colonias judías ortodoxas, cosa que hace pensar en un supuesto agotamiento militar por parte de Tel Aviv.

El estado judío ha empezado a comprender que si quiere sobrevivir ante un panorama regional hostil, deberá intercambiar paz por territorios antes que la presión demográfica musulmana los asfixie totalmente. Cosa que puede producirse en un lapso de 40 años.

SOBRE L'ESTUPIDESA HUMANA, SOCIAL I NACIONAL

Estúpid:
Referit a persona de poca intel.ligència, però també es poden fer servir sinònims com: lerdo, tarat o idiota. Estupidesa, acte que realitza l'estúpid.

Quina paraula podríem fer servir per tal de definir l'última perogrullada de la Conselleria de Participació? Cada cop ens ho posen més difícil, val a dir-ho, perqué la intenció de fer votar a les persones de menys de 18 anys (sense dotar-los de la majoria d'edat, és clar...) i a tota persona sense papers en regla (o sigui els estrangers), pot ratllar l'absurd.

Cal tenir un Departament de Participació amb una inmensa dotació pressupostària per a generar aquest tipus de propostes?

Proposo que el pressupost que es gasta el senyor Saura (perdó, l'Honorable Saura!) sigui susceptible de canviar de destinació com a resultat d'una votació popular. Això si que seria democràcia directe!

De segur que qualsevol animalada que es proposés seria més lògica i eficient que les que surten del seu cervell. I és que disculpeu-me però quan sento que ha contractat vigilància d'una empresa de seguretat privada a la seu del Departament dels mossos, no puc fer altre cosa que donar per perduda a Catalunya.

Penseu que aquest home és una de les persones amb més capacitat de decissió i influència del país. És per plorar.

En vista de tota aquesta situació que sobrepassa l'absurd em proposo a dictar la meva pròpia (i esquizofrència llei) per tal d'estar a to amb les seves propostes. Visca les ballenes, les foques i tots els mol.luscos del planeta!

LO QUE LA VERDAD ESCONDE

Us emplaço a que llegiu l'article publicat al diari avui signat per Josep Piqué. Trobareu que en bona mesura les seves conclusions s'assemblen a les que fa temps que publico a aquest blog.

www.e-noticies.com/actualitat/piqu%e9-denuncia-la-irreversible-decad%e8ncia-de-catalunya-38370.html

Vull refermar-me en la convicció que aquest país pateix una malaltia crònica que ens durà inexorablement a una decadència social i política sense paliatius.
Les raons són i han estat definides per diverses personalitats acadèmiques de Catalunya, i les solucions no són impossibles, sempre hi quan la classe política (tota sense excepció) s'assegui a parlar i a posar-se d'acord d'una maleïda vegada.

LA CIUDAD DE DIOS

Hoy, la mayoría de medios de comunicación se hacen eco de la última propuesta papal; enviar un mensaje del Santo Padre a los móviles de jóvenes de todo el mundo. Con esta medida, el Vaticano intenta ponerse al día y adaptarse a la realidad social. También intenta (sin mucho éxito) conectar con las generaciones mas jóvenes, aquellas que se apartan día tras día del mensaje evangélico.

Encuentro muy interesante la voluntad que demuestra el Papa Ratzinger de acercarse a un mundo desconocido para él, una sociedad occidental que camina inexorablemente hacia un laicismo imparable.

Ante una sociedad cambiante, la iglesia tiene que regenerar algunas de sus formas y conceptos si quiere seguir aportando una interpretación propia de la vida. Sobretodo creo que tiene que ser sensible en materia litúrgica, puesto que esta no responde a las necesidades de las generaciones actuales.

Personalmente creo mas importante salvar el contenido del caparazón (o sea el mensaje cristiano) que no las formas barrocas que lo envuelven. Esta será la gran pregunta a la que tendrá que enfrentarse la curia vaticana, modificar el aspecto externo para garantizar la supervivencia del mensaje de Cristo o vivir entre formas litúrgicas más propias de una función que no de una espiritualidad interna.

La Ciudad de Dios es posible, solo hay que seguir las enseñanzas de un pobre carpintero judío que no se conformó con la realidad y/o formas mundanas, sinó que luchó por cambiarlas. No se acomodó al mundo; luchó con el.

L'OMBRA DE L'ISLAM

Estem a Poitiers, França, l'any 732 d.C. Una combinació de jenets berbers i àrabs musulmans s'estavellen una vegada i una altre contra la formidable formació compacta de Carles Martell. Fa només 100 anys que el profeta ha mort, però en una carrera fantàstica el domini de l'Islam ha recorbert una bona part del món conegut.

Europa, temps actual. Un benintencionat líder europeu, José Luis Rodriguez Zapatero signa amb el seu homòleg turc una declaració d'intencions anomenada "Alianza de civilitzacions".

Molt ha plogut des de l'establiment de l'Islam a Occident, gairebé 1300 anys. Amb tot, aquest temps ha servit per posar a proba les relacions a vegades amistoses (i d'altres no tant) entre el món musulmà i europa. Però la pregunta fonamental és: cap a on s'encamina l'Islam?

No hem d'oblidar que les religions acostumen a aportat una manera de veure i viure la vida. És això dolent? No, simplement ens aporta diferents punts de vista i raonament, cosa que no té perqué ser negativa. En el cas concret d'Europa, aquesta es troba inmersa en una era de canvis estructurals, socials i demogràfics. Lluny queden les èpoques colonials on França i Gran Bretanya iluminaven el món amb la força de les armes i la llum dels seus pensadors. L'Islam ha patit també segles de decadència, però ara agafa una embrancida imparable.

S'arribarà a l'extrem d'un "xoc de civilitzacions"? Tot dependrà de la paciència que demostri el món musulmà. M'explicaré;

Europa no manté unes taxes de natalitat suficients per a garantir el relleu generacional, cosa que ens porta a haver d'importar mà d'obra estrangera per a suplir les nostres mancances. Aquests omplen el buit demogràfic que les nostres acomodades formes de vida comporten. Conseqüentment això implica uns substitució cultural imparable, per tant i de forma natural el pensament, la religió i els comportaments occidentals aniran desapareixent amb el pas dels anys (sempre hi quan no reaccionem amb un baby boom).

A tot això cal sumar-hi la importància econòmica de les matèries primeres, de les que els europeus estem mancats i hem d'importar d'Aràbia, Argèlia, Líbia... Enriquint dia rera dia les societats del proper orient, amb les que hi tenim una dependència absoluta.

Si el món musulmà pren paciència, el seu vell enemic morirà de forma natural, és qüestió de temps (uns 100 o 200 anys). Pensem que la població europea s'envelleix gradualment sense tenir una piràmide de joves de recanvi, i, que per a escalfar les nostres llars o per a enjegar el vehicle consumim uns carburants que paguem a preu d'or a països de l'Orient Proper.

Només queden uns trets per a acabar de definir. Quin paper jugarà l'Amèrica llatina en tot aquest procés i quin suport buscarà Israel per a mantenir la supremacia regional que el permet subreviure.

En el primer supòsit penso que si el pensament europeu sobreviu serà a Amèrica (Argentina, Xile i Uruguay) on la distància geogràfica jugarà un paper primordial. I pel que fa al segon, Israel sap que l'hegemonia dels EUA pot durar uns 30 o 35 anys més, però que la maquinària asiàtica li acabarà per prendre el relleu.
En aquest cas, per tal d'obtenir recursos econòmics i militars, l'estat sionista necessitarà comptar amb una aliança ferma de la Xina o si més no de la Índia, i tot això en un futur no gaire llunyà.

L'ERA POST-REIJKAARD

Si en un principi el relleu de l'holandés al capdavant del Barça no estava clar, avui aquests dubtes han començat a desaparèixer. L'home escollit no és una sorpresa absoluta, perqué sectors interessats l'havien començat a esbombar, de manera que Josep Guardiola podria ser confirmat properament com a nou entrenador del F.C Barcelona.

On alguns hi veuràn la promoció lògica d'un home de la pedrera, jo hi veig la mà obscura del Sr. Txiqui Begueristain, que amb una clara voluntat de conservar el seu poder no permetrà mai que un entrenador amb caràcter s'assegui a la banqueta blaugrana. No és que el culpi, li agrada la seva feina i la vol conservar, fins aquí tots d'acord, però està claríssim que amb José Mourinho el basc no tindria ni lloc ni raó de ser.

Txiqui ens ha demostrat que s'estima més a ell que al projecte del club, tot col.locant al capdavant de l'equip un home a qui ve gran el càrrec. Prou feina té amb el Barça B, on precissament no despunta, i jo em pregunto: si no s'ensurt amb l'equip filial, per quins set sous ho ha de fer al primer equip?

Culpar exclusivament en Txiqui em sembla cruel, perqué per sobre d'ell hi ha un president que pren les decissions. Aquí el Sr. Laporta ha demostrat que no entén el que li acaba de passar, i si vol remuntar la seva decaiguda estrella més li hagués valgut de contractar un tècnic dur; un home que vingui a impartir la disciplina que els jugadors han perdut.

Ara que pensant-hi una mica, a en Joan Laporta tampoc li vindria malament una mica de disciplina i autocontrol...

DEFICIÈNCIES NACIONALS

Totes les persones i/o societats són hereves en bona mesura del seu passat. En el nostre cas aquesta premisa no s'acaba d'acomplir plenament, doncs més que hereus en som esclaus. Vivim d'un passat industrial on les manufactures omplien Espanya amb els nostres productes, on les lletres catalanes il.luminaven el camí de vanguarda d'un iberisme primitiu i fosc.

Ara, a l'any 2008 despertem del somni per trobar-nos inmersos en una crisi de valors (tant nacionals com socials) que no tenen precedent. No hi ha guia ni manual que dicti el camí a seguir i no ens podem seguir enganyant a nosaltres mateixos. La figura omnipresent i omnipotent del President Pujol va fer l'ombra necessaria per seguir vetllant el somni, però amb la llum de l'alba va arribar el tripartit.

S'havien de menjar el món, treure el país de les tenebres i retornar-nos l'orgull nacional que vàrem deixar pel camí, però enlloc d'èsser superman o l'home aranya, van acabar per esdevenir la versió cutre-salsitxera dels tres porquets, amb llop dolent i ensorrament inclosos.

Quan es veuen apurats comencen a treure la senyera i a entonar himnes patriòtics, igualets que el pujol que tant criticaven, "supervillano" a la calabresa a qui pretenien superar.

Parlaran d'establir un marc de relacions laborals pròpi per tal de corretgir les injustes pujades de l'IPC respecte a la resta d'Espanya? Acabaran la línia 9 del Metro? Signaran un acord de finançament beneficiós per als ciutadans de Catalunya?

El més probable és que només sentirem el "ens ataquen!" o faran el de sempre, embolcallar-se amb la bandera i dir "Visca Catalunya". Tot menys afrontar els problemes reals de la societat. De fet el "panem i circenses" és un recurs vell però que no passa de moda.

CAJUN MUSIC - JEAN BATAILLEUR

Mai he acabat d'entendre del tot per què alguns pobles presenten una obstinada resitència a morir. Serà que això va amb la natura humana? o potser és que ens aferrem sempre al temps passat.

Un dels exemples més interessants el trobem a la Lousianna, estat dels EUA des de fa més de 200 anys, però que es resisteix encara a perdre les seves arrels franceses. Els descendents dels colons enviats pel rei Lluis s'anomenen a ells mateixos "cajuns", deformació del mot "acadienne", habitants dels pantans i les terres baixes del Mississipí.

Doncs bé, els seus artistes, conscients de la necessitat de referents, mantenen bones relacions amb les provincies francofones del Canadà, d'on reben professors per les escoles amb inmersió lingüística, diners pels seus centres culturals i suport per a promocionar els seus escriptors, poetes i cantants.

Us deixo tot seguit el cantautor "cajun" Zachary Richard amb una de les seves millors cançons, Jean Batailleur.