diumenge, 29 de juny del 2008

L'HYMNE A L'AMOUR

Aquí tenim un altre video del cantant quebecoise Garou fent duet amb la Patricia Kaas. Una delícia.


dimarts, 24 de juny del 2008

CRISI?


Les últimes dades avançades pel Conseller d'Economia, Sr. Antoni Castells i sobretot pel President d'Espanya ens anuncien una més que forta correcció financera.

Si, ja sé que en Zapatero abans de les eleccions assegurava a mort que Espanya creixeria molt per sobre del 3%, però guanyats els comicis, ara és quan crida: "ahí os quedais pringaos" o "se lo han creido, ji, ji". Doncs aquest senyor tenia dades sobre la taula que anunciaven que no arribaríem ni tant sols al 1% de creixement, i de segur que al finir l'any ens quedem en un 0,9%.

I com reacciona Espanya davant aquesta situació? De cap manera, és clar. Penseu que qui governa és el PSOE, i la seva política és la de fer lleis socials, sense pressupost és clar, però almenys ja s'han penjat la medalla.

Aquí els únics que ha reaccionat per tal de posar-se al dia són els EE.UU. Han abaixat el preu del diner per tal de fomentar el consum intern i han devaluat la seva moneda per a que els americans comprin a bon preu els seus propis productes, augmentant la demanda i ajudant a les seves empreses. Una política intel.ligent; posar al servei de l'economia nacional més de 300 milions de ciutadans-consumidors, encarir les importacions i fomentar les exportacions.

A part, la meva teoria sosté que els americans tenen molt a veure en el procés d'escalada de preus del petroli. Els beneficia força perqué en produeixen prou i a més estan destrossant l'economia xinesa, enormement depenent dels combustibles fòsils per tal de mantenir les seves fàbriques. De fet, aquesta pujada ja ha fet que la Xina hagi de revisar el seu creixement econòmic a la baixa, i a sobre l'especulació dels cereals i l'arrós se suma ha aquesta situació, de manera que pot enfonsar-los una mica més.

Resulta curiós que es produeixin totes aquestes dificultats per al gegant asiàtic si tot just fa un any es comentava que prendrien el lideratge de megapotència mundial als americans en poques dècades.

dijous, 19 de juny del 2008

LA LLARGA OMBRA DEL PSC


Si hi ha una formació política que s'escriu en majúscules, aquesta és sens dubte el PSC. Governa a la majoria d'Ajuntaments, Consells Comarcals, Diputacions, Autonomies i a l'estat central. I és que compta amb un aparell polític eficient, brillant, ordenat i que poseeix un departament de propaganda més pròpi d'una multinacional, que no pas d'un partit regional.

Mentres uns es dedicaven a guanyar eleccions i a sentar les bases d'un projecte de país per a Catalunya, ells vivien replegats a la marginalitat d'una àrea metropolitana militant però insuficient.

És durant aquests anys de travessia del desert quan comença l'operació "rodillo". Infiltració en premsa (diaris, ràdios,...), en associacions, establiment d'una poderosa secció de "publicitat" i per últim, crema de dirigents socialistes sospitosos de combregar amb un catalanisme més sobiranista que no regional.

Avui el PSC viu l'èxit del Govern, un encert que no s'allargarà gaire però que segur que abans de caure, arrastrarà a l'abisme amb una abraçada letal, els seus dos socis més íntims ERC i ICV.

dimarts, 17 de juny del 2008

EL GATOPARDO


En fi, ja ha acabat el procés congresual a ERC, i val a dir que el resultat no ha sigut gaire interessant, llevat és clar, de la pallissa que ha patit el senyor Vendrell. Està clarissim que ni tant sols els d'esquerra valoren prou la professió de trinxeraire trencacames.

Carod l'il.lusionista se'n ensurt prou bé (com sempre vaja) i pensa a contraatacar amb les ungles, les dents i a pals si cal per tal de continuar sent el proper cap de cartell. Això significa que realment en Carod-Rovira deu èsser una bèstina política de les grosses, i si més no un transformista de primera amb set vides com un gat. Doncs fa anys que la seva cacera va començar i en Puigcercós no se'n surt.

Per increïble que sembli, aquest havia de ser en Congrés que entronitzés en Joan Puigcercós com a nou rei d'esquerra i enviés a l'anterior president (més conegut com a "yo me llamo Josep-Lluís) a remar a galeres. Però no s'ha assolit ni un objectiu ni l'altre.

Una cosa ben clara ha quedat, que no n'hi ha prou amb ser sexy per a continuar a l'executiva (pobre Marina Llansana) i que com bé surt a la pel.lícula "El Gatopardo", tot ha de canviar per a que res canvï".

Felicitats ERC, si abans us trobàveu en una situació política una mica esquizofrènica, ara esteu perduts per les galaxies d'una altre dimenssió. Tranquils per que a les següents eleccions autonòmiques no pujareu dels 13 diputats.

dilluns, 16 de juny del 2008

FAM


Com si d'una epidèmia endèmica es tractés, la fam torna a amenaçar als africans més febles, amb la mort com a espectadora de luxe.

Amb un planeta que produeix aliments suficients per a tota l'humanitat, hem de veure amb vergonya i frustació com infants, malalts, joves i vells moren d'inanició en un món opulent, hipòcrita i ignominiós.

Mentres al primer món llencem a les escombraries aliments, la resta del món viu la desesperació de pagar pel blat i l'arrós quantitats de diners indignes, retroalimentant encara més aquest cercle viciós d'especulació en el que estem pujats.

Encara que sigui per egoisme, hauriem de pensar que acorralar a 3/4 parts del món pot ser-nos contraproduent, doncs quan una societat està desesperada pot fer molt de mal. No seria el primer cop en que abans de morir de fam, un poble es llança a la conquesta dels mercats que necessita, i avui per avui el primer món esta en clara minoria.


dissabte, 14 de juny del 2008

LA MANIC

Us emplaço a sentir i escoltar un dels temes musicals que més m'agraden, "la Manic", cantada per la veu masculina més bella del Quebec, en Bruno Pelletier.

La canço parla de la nostalgia que sent un treballador de la central hidroelectrica de la Manic (abreviació de "Manicouagan"). Així que li expressa a la seva dona tot un seguit de records, anyorances i anhels.

La Manic s'enmarca dins la revolució musical de la nova cançó francesa, amb veus tant remarcables con Jacques Brel o George Dor. Músics que parlen en les seves lletres de l'hipocresia d'una societat burgesa, la mesquinsa humana o tracten sobre sentiments personals com la soledat, l'amistat, la mort o de ruptures sentimentals (Ne me quite pas).
Espero que us agradi tant com a mi.


dimarts, 10 de juny del 2008

EL COL.LAPSE DEL SINDICALISME


Anit va començar la vaga dels transportistes que lluiten per aconseguir l'establiment d'una tarifa de gasoil que no estigui tant gravada amb impostos, doncs l'augment imparable dels combustibles, ha convertit les seves vides en un infern sense fi.

Però si ahir es va constatar el divorci entre els professionals del transport i el Govern central, també es va poder copsar la ruptura entre la societat i els sindicats obrers. Aquests no han donat suport a les mobilitzacions per primer cop en la història de l'obrerisme. La causa? La por, por de perdre els privilegis en subvencions que obtenen d'un govern amic, aquí i a Madrid.

Avui els seus líders ja no són curtits lluitadors per les llibertats del treballador, sinó progressistes de paraula, però no de fets. Amb nòmines astronòmiques sufragades per les arques públiques, oradors professionalitzats amb màsters i molta demagògia, però cap mena de sentit de la realitat social.

Anit el sindicalisme tradicional va morir. Les seves despulles resten escampades i enterrades entre la lluita, el patiment, la indignació i la valentia dels transportistes. I és que quan unes estructures estan podrides per dins, s'ensorren elles soles o moren lentament. En el cas dels sindicats moriran si, però mentrestant són cadavers alimentats amb milions d'euros de subvencions per un govern amic.

Així, la lluita obrera és com un "negoci" per a certes organitzacions, i l'explotació ideològica de l'obrerisme és un mitjà i no una finalitat en si mateixa.

Molt de compte amb el President Rodriguez-Zapatero, perqué rera aquella màscara que sempre riu i promet s'amaga un dels millors polítics de la història recent espanyola. En dues legislatures haruà desmuntat el nacionalisme català, el basc i haurà desacreditat els sindicats tradicionals...
On és el bambi?

dijous, 5 de juny del 2008

CAMINS



M'he explaiat molt i extensament sobre les conseqüències de la lenta (però inexorable) decadència social, econòmica i política de Catalunya. Ja ha arribat l'hora doncs que desgranem amb un cert aire d'optimisme les possibles (i probables) solucions.

Aquest país ha sigut la punta de llança més important de la Península Ibèrica durant molts anys, perque va saber pujar al carro de l'innovació tecnològica durant els primers temps de la revolució industrial. I d'aquest encert n'hem viscut durant dos-cents anys.

Ara tenim a sobre una altre canvi, el de la revolució de les noves tecnologies, que és l'únic sector capaç de proporcionar al país un punt de qüalitat, de valor afegit a nivell laboral i empresarial per tal de fer front a una globalització del mercat mundial.

Ja ha passat el temps de competir oferint productes basats en una mà d'obra barata i poc qualificada, perque en aquest terreny la Xina, la India y el Vietman ens pasen la mà per la cara. Per tant l'altre camí a seguir i esdevenir així altre cop referent empresarial és el de les tecnologies i la fabricació de components industrials i/o tecnològics amb un alt nivell de valor afegit.

És lògic pensar que per tornar a ser un motor eficient calen unes condicions prèvies, sobretot la de pensar a invertir en formació. Però no només amb unes universitats potents assolirem el grau d'exel.lència, també ens cal fer una pas endavant a nivell empresarial i polític. Hem de crear la Conselleria, Ministeri o Departament de les PIMES. Assesorar-les realment (i no aquest telemarqueting que es fa avui desde la Generalitat), ajudar a les petites i mitjanes empreses a crèixer desenvolupant projectes de millora de la productivitat, abaixar o simplificar impostos i sobretot promoure la fusió dels petits.

El teixit empresarial existeix, només cal donar-li una petita empemta i el rellotge tornarà a posar-se a l'hora. És clar que el primer que fem és canviar de Govern, doncs tinc la certesa que un redreçament nacional és impossible sota els efectes devastadors dels senyors Montilla, Huguet, Carod and Company.

dimecres, 4 de juny del 2008

IDEOLOGIES

És interessant fer una petita ullada crítica a l'espectre social i polític de la Catalunya actual, i extreu-re'n en conseqüència algunes conclusions.
No deixa de sorpendre'm dia rera dia, com el llenguatge d'esquerres, mal anomenat "progressista", ha passat de ser seguit i escoltat per una classe obrera o mitjana baixa a ser adoptat com a doctrina oficial del "bon progre". O sigui, d'un substrat sociocultural i econòmic elevat.
I és que més que una realitat enfront de la vida, el llenguatge d'esquerres a Barcelona (i per extensió a Catalunya) ha esdevingut una declaració d'intencions; una neteja d'imatge.
Queda molt bé omplir-se la boca d'ecologia, pobresa i justícia social quan tens totes les teves necessitats cobertes, però fer d'aquest discurs una realitat del dia a dia, això ja és una altre cosa.
Qui parla de progressisme i justícia social? El matrimoni Saura-Mallol? Vaja una hipocresia. I després es queixen al comprobar com la poca consistència i dignitat que tenia la classe política, és destruit a cada legislatura que passa.
Han fet més per la causa de la desafecció política els senyors Montilla i senyora, o Saura i senyora o Carod i Vendrell que l'emissió diaria de la COPE.