dimecres, 23 de juliol de 2008

POR QUIEN DOBLAN LAS CAMPANAS


S'ha dit i s'ha escrit molt sobre el paper de l'Esglèsia a la societat occidental, tant en passat com en present, però molt poc en futur. I avui, no se perqué, però tinc ganes de pensar-hi, meditar i reflexionar d'un món que es mor, per deixar pas a un altre que ja s'albira.

I és que la vella Europa que tant ha donat al món (i tant ha pres a canvi) està a punt de patir un gran canvi, que és el concepte de crisi al cap i a la fi. Aquelles normes monolítiques en les que s'assenten els nostres conceptes d'evolució i modernitat desapareixeran com la rosada amb el dia.

Per qué per a fer sobreviure l'essència, cal canviar de muda o renovar de pell i aixó és precissament el que estem vivint avui a la nostra societat, una renovació, amb el trasvals que els primers moments ocasiona.

L'Esglèsia com a tal, és molt sensible a aquests processos (perqué ja n'ha viscut uns quants), però per A o per B els ha sortejat tots amb notable èxit. Només cal que recordem que la institució té 2000 anys d'experiència, des dels inicis de l'Imperi Romà, passant per invasions bàrbares, l'edat mitjana, la Il.lustració,... i així arribant als nostres dies. De vegades les ha passat magres i d'altres les ha fet passar, amb tot, ara la torna se-l's gira en contra.

La prova és l'actual Sant Pare, Benedetto, un erudit, un home de lletres, intel.lectual i meditatiu. Un conservador a l'antiga, vaja. Però al meu entendre l'últim de la seva espècie, ja que posterga sine die l'hora del canvi, el moment de posar a to les agulles del rellotge per tal d'acompasar-se a la velocitat dels temps actuals.

Si, fins i tot Pere ha de posar-se a to, perqué si és cert que és el representant de Déu a la terra, aquell que té les claus del món celestial, no és menys cert que ha de ser el primer servidor, un "primus inter pares" humil, el primer per a donar exemple i l'últim a rebre'l.

És senzill parlar del que han de fer els altres, ho sé, però discutim d'una persona que (per als catòlics) encarna l'exemple a seguir, la seva paraula és llei, i en les seves mans té la salvació de les nostres ànimes, perqué ningú no pot arribar al Pare sino através seu. Una responsabilitat molt delicada, i molt pesada sobre les espatlles mortals d'un sol home. Per tant és lícit que com a creients valorem a la persona que porta les sandalies del Pescador.

Però m'he desviat del tema principal.
Amb la successió de Benedet s'obrirà pas a una religiositat catòlica, oberta i que donarà lloc a un gran enfrontament, el del retorn als orígens, el de la cerca de la font primigenia per tal d'empaltar la rabassa morta i reviure-la amb nous brots. Aquest procés desembocarà al Concili Vaticà III. On el món (la cristandat) no occidental es farà amb el control de la cúria vaticana, assolint-se així l'accés dels desesperats, els desheredats i els pobres a la primacía d'una escola cardenalicia decadent i sense encís.

Per tant aquells que avui prediquen la paraula i el verb d'aquell que es va fer home, a les selves, a les fabeles i a poblats d'iberoamerica i l'Àfrica podràn fer sentir la seva veu i les seves experiències humanes per tal de guiar la torxa de l'Esglèsia. Així, el peregrinatge dels jesuites vers les missions veurà justament recompensada aquesta tasca d'apropament religiós a aquells que realment necessiten sentir la paraula i l'exemple a seguir.

dissabte, 19 de juliol de 2008

TEMPUS FUGIT


Ahir, les últimes muralles en defensa de Catalunya van ser bombardejades, escombrades i derruides fins als ciments. No res ens separa de l'enemic, que espera amb delit la fosca per precipitar-se al saqueig i l'extermini.

Alguns (ben pocs) diposats a caure amb honor, es disposen a cercar bigues i fustes tot preparant unes barricades tant improvisades com insuficients. Saben que el temps s'acaba i la nit comença, una nit on el coratge és l'única força capaç d'impedir torrents i dolls de sang.

El PSC, ICV i ERC han degollat l'Antoni Bassas a l'altar de les ofrenes. L'excusa fóu simple, la democràcia demanava la seva sang. Però jo em pregunto, quina democràcia? Hi ha tanta diferència entre cridar "la calle es mía" o fer callar i despatxar periodistes?

Es nota que aquestes tres formacions van patir molt sota el règim franquista, perqué ara morta la bèstia que els tenia encadenats tenen set de venjança (que no de justícia), i aplicaran els mateixos mètodes que van aprendre sota la seva carn, per ara, atacar als seus enemics.

Podem criticar certs aspectes i errades de CiU, però si una cosa no va fer mai, va ser la d'acallar la premsa. Ans al contrari, amb tots els seus defectes va ser molt sensible a deixar sentir totes les veus, fins i tot quan aquestes l'incomodaven.

Des d'aquí vull llançar un missatge a tots aquests pijos progressistes que s'omplen la boca parlant d'una repressió que no van viure (perqué ni tant sols havien nascut) i que utilitzen a tort i a dret per justificar les seves accions. Que no plou? La culpa la va tenir el franquisme. Que explota Vandellos? La culpa és de les dretes.

El temps s'acaba, perqué no repetireu cap experiència de govern en força legislatures. I la justícia de la que tant parleu (i mai acateu) us caurà a sobre com una llosa de marbre.

Us heu carregat a l'Antoni Bassas, un dels millors comunicadors de Catalunya, però aquest cop heu sobrepassat la línia de l'autodestrucció.

Aquí els únics feixistes que hi ha sou vosaltres. Hipòcrites llepaculs que viviu de la menjadora perqué sou massa inútils ni per a treballar. Ho tenieu tot i no heu fet res.
"Tempus fugit", fins i tot a vosaltres.

dimecres, 16 de juliol de 2008

I ARA QUE?


Ja tenim les famoses i ditxoses balances fiscals, publicades i asumides per part del Govern central. Ja sabem (algú ho dubtava?) que paguem el "peatge" de ser catalans a un país que ens odia, ens tem i ens menysprea.

El catalanisme polític ja té munició per donar i per vendre, tenim arguments que poden alimentar la flama del nacionalisme durant una dècada, així que; perquè ens la proporcionen? Doncs segurament perqué la munició sense armes no serveix de res, i en Zapatero sap que el catalanisme (i de retruc la societat catalana) està desorientada.

Ha sigut una jugada mestra. Proporcionar la informació quan no hi ha gairebé ningú amb capacitat d'emprar-la, ja que el PSOE-PSC controla tota la força mediàtica del país (TV3-Catalunya Ràdio-Catalunya Informació-El Periòdico-El Punt,...) i CiU prou feina té a consolidar-se com a alternativa real de govern.

Ara bé, tot i que pugui semblar que estem en estat de K.O tècnic, cal ser optimista (i realista). El Sr. Montilla junt amb la tribu (Carod-Puigcercós-Saura i Baltasar) ho fan tant malament com saben (de fet crec que són dobles agents al servei de CDC) i per tant s'ensuma la flaire de victòria de CiU.

No tinc cap dubte que el tripartit (per inèrcia) no sumarà i per tant que CiU assolirà la presidència de la Generalitat. Serà aquest el moment en que caldrà (si volem que el projecte de reconstrucció nacional s'acabi) utilitzar les balances fiscals per defensar i apuntalar un "estat" pròpi per a Catalunya.

Com a petit empresari que sóc (de fet microscòpic), penso que el model empresarial que tenim no podrà sobreviure de cap de les maneres dins del marc jurídico-fiscal espanyol. Hem de cercar al bagul i redescubrir ni que sigui momentàniament el proteccionisme empresarial, mentres millorem, engrandim i diversifiquem el nostre model d'empresa. En tenim massa de petites i poc productives i poques de grans i tecnològicament avançades.

Espanya ha escollit el paper de ser un destí turístic i de serveis al si del mercat macroeconòmic de la Unió Europea. Nosaltres no podem seguir aquest model de "Torremolinos-Benidorm" a la catalana, sinó ser l'Holanda del Mediterràni.