LA "GRANDEUR" A LA CATALANA O COM VIURE DEL CIRC

Doncs bé, crec que és de tots sabut com s'acabarà això del finançament, no cal que hi aprofondim gaire perqué el Sr. Solbes ho ha deixat ben clar. Això si, que li dongui les gràcies pel favor que li ha fet el diputat Herrera d'ICV de franc. De franc per a ell, és clar, perqué per a ICV sortirà molt i molt car.

En fi, aquesta és la "grandeur" catalana, tots units assolint el ridicul. I quina ha sigut la resposta contundent dels partits catalans? Molt senzill, amenaçar al Govern espanyol d'enfadar-se.

Ens donen munició publicant les balances fiscals i tombant el finançament de l'Estaut i què fem? Res. Les cartes sobre la taula. Ha arribat l'hora de la veritat, avui per avui ni som ni pintem res. I el pitjor de tot és que tothom ho veu i ho sap.

És que potser durant el pujolisme erem quelcom més? No. Però aquí radica la grandesa de'n Jordi Pujol, saber-ho però no forçar mai una màquina que no donava per més. Contenir-se i dedicar-se a fer una guerra de guerrilles política, amb petites incursions però sense declarar mai un estat de bel.ligerància absoluta. És el que s'anomena "peix al cove".

I que hem fet ara? Doncs empantenagar-nos amb un estat nacional sense tenir res més que la força de la paraula, i a sobre d'una paraula dividida en quatre accents (el socialista, el convergent, el d'erc i el comunista hippy-happy d'ICV).

L'hora del judici ha arribat i el catalanisme polític ha sigut condemnat al fracàs i l'ostracisme. Ara és quan el castell de sorra es desfà com un terrós de sucre entre les nostres mans.

Però no tot està perdut. Quan un sistema cau, per naturalesa en sorgeix un altre que ocupa el seu lloc. L'interessant de tot plegat serà veure (i preveure) que en sortirà de tot això.

HORITZÓ FINAL

Ja estem a les acaballes de l'agost, i per extensió de l'estiu, cosa que ens mena tots a sortir dels nostres caus de recolliment per tal de tornar a empendre la marxa un xic estressant que portem la resta de l'any.

Però no estem pas aborrits. Res més lluny de la realitat. El panorama polític i social del país està interessantíssim. Només cal obrir la televisió, sintonitzar la radio o llegir un diari per comprobar com la política catalana agonitza oferint un final ensopit, aburrit i penós enlloc del "canto del cisne" que acompanya la fi de tota civilització o cultura.

És tant penosa la situació, que el "potent" catalanisme polític (sigui quina sigui la seva tendència) és incapaç de ni tant sols millorar una miqueta el finançament autonòmic. Sort que no tenim un estat pròpi, perqué en vista de no saber ni gestionar una autonomia fariem més pena de la que fem actualment.

Voldria fer entendre a la classe política dirigent que porten un camí irreversible de pati de col.legi, que desil.lusionen, que els ciutadans d'avui han anat a escola, i el fet de només arribar a acords per tal de pujar-se els sous és escandalós.

Tenim una crisi travessant la porta del país, però ells com si sentissin ploure, només parlant dels seus problemes, de xorrades i d'acusacions pròpies. Avui, aquí i ara sento vergonya de ser català. Em sento avergonyit d'haver cregut en polítics com el Montilla, el Saura o el Carod, i sobretot del paper de traició que està exercint ERC a costa de les costelles del país.

Segur que més d'un (i de dos) em qualificaran de "paranoic" i exagerat, però voldria fer-los reflexionar, perqué així no anem enlloc i això no va ni en rodes.

MICROECONOMIES

És molt bonic això de passar-se la vida parlant de la macroeconomia, o sentir a certs polítics de segona parlar d'innovació o productivitat quan en el millor dels casos, no han treballat mai a l'empresa privada. A més, és curiós veure com aquells que utilitzen els partits com a agències de col.locació personal, són els que critiquen més ferotgement a la resta. Però ja m'he tornat a desviar.

A mi el que em preocupa és la microecomia del país. Perqué no serveix de res parlar de creixement del PIB quan la renda disponible corresponent al tram de salaris, passa del 60% al 40% de la riquesa nacional. O sia, que les famílies disposen de menys diners en un país més ric. Per tant la resta va a parar a la creixent pressió fiscal (que ja arriba al 16%), a grans corporacions o a mans de les omnipotents i omnipresents caixes i bancs del país.

I jo em pregunto. De que serveix apujar la pressió fiscal o minvar la renta personal, quan el que fas és empobrir una persona que cada any tributarà menys impostos? Hi haurà algú capaç de parar el creixement astronòmic i sense precedents del sector bancàri? Està sobredimensionat. Només cal veure que som el país amb més oficines i caixers del món.

I la pregunta del milió. Perquè quan governen els socialistes el país entra en recessió? Casualitat, mala sort?

A part, constato dia rera dia que la dinàmica en la que ha entrat la política, és irreal, sense correspondència real amb les problemàtiques o discursos de la gent. A mi em semblen un club social amb infules que parlen dels seus propis temes, dels seus sous i de la inmortalitat del congre. Potser aquí radicava la genialitat del President Pujol, parlar de temes de botiguers, d'obrers, de treballadors i sobretot de patriotes. No com aquests que es passen el dia donant subvencions i parlant de la memòria històrica.

I encara donem gràcies que parlen de la memòria de la guerra civil, no sigui que algún dia descubreixin el discurs de parlar del quaternari i els dinosaures,....