CALENDARI D'ADVENT

Tot i que estem inmersos en una polèmica permanent (tant política com cultural) i tenint present que les declaracions de la reina Sofia donen per molt, prefereixo aquest cop aturar les màquines i respirar una mica.

I és que no només de pa viu l'home, resa la pàrabola, i per tant a vegades cal desconectar-nos de les anècdotes i declaracions, per retrobar alló que és bó de la vida.

A mi especialment el Nadal és una de les èpoques de l'any que més m'agrada, i no només pel fet de ser un golafre empedernit, sinó per l'esperit de pau que pots trobar rera tot aquell batibull d'anuncis consumistes que cada cop proliferen més.

Així que és moment de recordar que som aquí, vius; més bé o més malament, però anem fent (que a vegades ja és molt). I quina millor manera hi ha per viure el Nadal (ara que ja s'acosta) que sentint una nadala?

Us deixo tot seguit l'Ave Maria de J.S Bach. Una maravella pels sentits i l'ànima (bé per aquell que en tingui és clar!).

COTXES, MALETES I POCAVERGONYES

A voltes em ve al cap aquella maravellosa i antiga paraula que feien servir els nostres avis. I recordo amb nostalgia la meva avia Angelina Costa com deia "sinverguenesa", amb aquell deix de catalana irredempta, que prova (sense gaire exit) de parlar en castellà.

La iaia Angelina sempre deia "Jordi aquests de Madrit ens volen mal!", i potser sota la seva perseverant ensenyança vaig aprendre a desconfiar de tot allò que vingués de les planures castellanes.

Però els temps passen, i tot canvia. Avui, la iaia no pensaria que els de fora ens volen mal, perqué el mal el tenim a dins, creixent com un niu d'escurçons i maldant per enderrocar el vell (i bell) edifici sobre el que vàrem construir aquesta petita nació sense estat.

Una colla de vampirs escanyapobres, sense cultura i que viuen del treball alié han trobat el gran "chollo" de la política, un mitjà per a prosperar en les seves vides i fer-se rics.

Trobo d'allò més interessant que el President del Parlament de Catalunya, Molt Honorable exjardiner Sr. Benach, justifiqui gastar els diners del contribuent en capricis personals. I més interessant encara que al.legui per les despeses la seva condició d'alta representativitat jerarquica del càrrec que ostenta.

En fi, caldria que li recordèssim a aquest intent de President que ni Catalunya és una nació , ni ell l'altra representació d'un Parlament sobirà, sinó aquell que fa de moderador d'una cambra provincial i/o autonòmica. Traduit al català, és el President de la cambra de reunions d'una regió d'Espanya. No el Meisterpresident d'un Länder alemany, o el Primer Ministre de nacions amb sobirania compartida com Escòcia.

Avui, aquí i ara, maleixo tot aquell personatge (polític o no) que contribueix a ensorrar l'obra de Prat de la Riba, Cambó, Macià i Pujol. Que a força d'anys d'estirra i arronsa vàren assolir aquest simulacre de llibertat nacional sobre la que s'aguanta la Generalitat de Catalunya.

Cada cop que illetrats sense estudis i "sinverguensas" amb infules de poder que viuen de l'erari públic, malmeten amb la seva irresponsabilitat allò que tant ha costat d'assolir, una part de nosaltres perd sentit, mentres que la seva ignorància queda de relleu.

Benvolguda iaia, sort que no pots veure en que s'ha acabat convertit la teva estimada Esquerra Republicana de Catalunya.

OPORTUNITAT

És de domini públic que la crisi financera internacional està afectant (i de valent) a la gran majoria (per no dir a totes) de les empreses del país (i en aquest cas concret entenc per país a Espanya).

La manca de liquidesa bancària fa que els negocis no puguin finançar el seu actiu i de retruc, per molt sanejades que estiguin, això els afecta tant que pot dur-los a la fallida inminent.

Tot això encara és més greu si tenim en compte que la majoria d'empreses que tenim són Pimes; molt adaptables a les circumstàncies comercials però també sensibles a la necessitat de poder accedir al crèdit per a finançar el seu dia a dia.

En aquests moments, al govern central del Psoe, no només no s'entera de la situació, sinó que l'únic que se li acudeix és oferir a càrrec del tresor públic, avals i garanties a la majoria de bancs i caixes d'Espanya. Però de cap de les maneres ofereix sol.lucions reals i tangibles a unes empreses que es troben en situació límit.

Una possible sol.lució passaria per permetre i afavorir l'unió i fusió de diveres petites i mitjanes empreses, sota la direcció i assessorament de l'estat. Això simplificaria estructures i enfortiria realment l'empresariat català i espanyol, tot creant de retruc, una economia més forta i preparada per a temps difícils.

Evidentment que això portaria en un primer terme a fer pujar l'atur, perqué durant les concentracions i fusions empresarials es genera uan sola estructura executiva, però no deixa de ser menys cert, que avui per avui és la única sol.lució real i tangible.

Com es nota que la classe dirigent del país no té ni puta idea de treballar (i molt menys encara) dirigir una empresa privada.

Menys polítics teòrics i més professionals preparats que dirigeixin aquells departaments públics dels quals n'hagin demostrat una experiència real.

Si continuem així, el país se-n's morirà a les mans. I el millor de tot és que l'haurà destrossat una classe política que només té orgull, inful.les i manca d'experiència real dels casos de la vida real.

LA CASA PER LA TEULADA

No és alié a qualsevol ciutadà la sensació de velocitat i consumisme desenfrenat a la que ens hem abocat. Rapidesa a l'hora de jutjar, valorar i sentir; i consumisme salvatge de tot alló que ens envolta.

Ens acostumem a devorar, no a degustar. I aquest mal s'ha estés com una taca d'oli vers a alló que els mitjans de comunicació ens llencen al damunt.

Empassem notícies, fets i successos sense paladejar-los adecuadament, cosa que ens porta a frivolitzar, a viure però no a construir. Caminem, però no sabem exactament a on anem. I això ens està conduint a vagar sense rumb ni direcció concreta.

Aquest és el mal més gran que pateix la societat catalana actual, no discernir el que és important del que és anecdòtic i passatger.

Aturem-nos a pensar cap a on volem anar com a poble, tant a nivell econòmic, com polític o social, sense deixar-nos encegar per notícies "xorra". I és que el bombardeig d'informació sense valor està inutil.litzant els nostres sentits per tal de triar un camí correcte (o no) en un sentit o en un altre.

És important saber que en Montilla a fet tal o altre cosa, o discernir (en general) cap a on ens aboquem? En realitat les notícies particulars no són més que anecdotes, sense transcendència real a les nostres vides. És el global el que compta, la reflexió i el pensament.

Tot això ho dic a propòsit de mirar de llençar una mica de llum vers les dinàmiques generals que ens empenyen, no a dirigir a cop d'enquesta sinó a cop de resultat, tot pensant més a llarg termini que no pas a pedaços que no porten enlloc.

Les coses importants volen reflexió i deteniment, i estem deixant que Catalunya navegui a una deriva, que com a nació sense estat que és, només ens conduirà a la destrucció i l'extermini.

Aquest govern de vells progres defenestrats, caducs i simplistes ha de deixar lloc a una generació que posi els fonaments per a una Catalunya més dinàmica, moderna i democràtica. I és que no pot ser que el cop de timó més important que fa el tripartit sigui l'anul.lació de subvencions a les escoles de l'Opus.

Aquí ho penses a lo progre com ells o ets un fatxa llardós.

ELECCIONS

Aprofitant que elconfidencial.com va publicar ahir les enquestes sobre intenció de vot a les catalanes, recupero un post que vaig penjar l'onze d'abril d'enguany sobre les estimacions que vaig fer de cara a unes properes eleccions.

Com podeu comprobar, amb ERC la vaig encertar, cosa que significa que la victòria és a tocar de les mans. Només cal esperar a veure com l'arbre "progressistapijoguachi" continua destrossant-se i pudrint-se a l'hora que el timó continua sense ruta definida.


11 d'Abril de 2008

Donades les tensions internes entre PSC i PSOE i les divergències d'opinions entre l'executiu espanyol i el català es podria produir un escenari d'avançament electoral a Catalunya. En el cas de produir-se i com a consequència de les dinàmiques anteriors, els resultats podrien ser els següents:


CiU 850.000 vots (48-51 diputats)
PSC 690.000 vots (35-40 diputats)
PPC 280.000 vots (13-16 diputats)
ERC 270.000 vots (12-15 diputats)
ICV 200.000 vots (8-10 diputats)
Cs 75.000 vots (0 diputats)


Participació 49%
Vots en blanc 3,5%

Que cadascú n'extregui les conclusions que cregui més adients.

ET MAINTENANT

Us penjo tot seguit una de les joies de la música francesa. Gregory Lemarchal, guanyador fa dos anys del programa Star Academy (Operación Triunfo), de gran ressó internacional, però que com sempre no passa dels pirineus.

DEMOCRÀCIA, DEMOCRACIES

Dissabte a la tarda. Escolto "Au bord du Lac Bijou" de Zachary Roichard, i el fum de la cigarreta omple el l'ambient del meu petit "refugi". La tranquilitat que m'envolta convida a reflexionar i a pensar.

Al cap em venen idees, pensaments, i no puc parar de donar voltes sobre com vivim, com ens adaptem i com ens enfrontem als canvis que properament es produiran.

Cada dia es donen de baixa 300 autònoms de la seguretat social; cada dia perdem més de 3000 llocs de treball i les notícies que escampen els mitjans de comunicació no fan sinó confirmar i agreujar psicologicament la situació.

Sens dubte el sistema polític del que ens hem dotat ha donat grans moments i grans victòries (universalització de la sanitat, augment de la renda per càpita, carreteres, transports,...). Però sento com si aquesta mateixa democràcia indirecte caminés inexorablement en direcció oposada a la de la societat civil.

I és que com tot a la vida hi ha un inici i una fi, i l'utilitat d'aquest sistema ha arribat a la fi.

No pot ser que la resposta al moment de dificultats actual sigui la del Sr. Puigcercós ("prenem-nos la pastilla perqué això és com matrix"), o com el silenci opulent del Carod-Rovira ("he nomenat el meu germà embaixador a Paris, ji ji ji"), o pitjor encara, la del President Montilla, que més que un líder sembla un sindicalista del somorrostro en hores baixes.

L'estat de les coses a Espanya no es modificarà substancialment perqué disposen d'un estat pròpi, i per tant de les eines per a moldejar i ajustar el engranatges, però pel que fa a nosaltres la cosa canvia.

La Generalitat tal i com s'ha concebut avui no té futur. Només serveix per a alimentar polítics d'una esquerra casposa i venuda que viu per i per a ella mateixa, per a menjar de la poltrona.

Pot algú afirmar que els dos tripartits han aportat quelcom positiu a la societat catalana? Si és que si, serà amb la boca petita.

Pot un incompetent com el Conseller Saura ser el tercer home de Catalanya? Pot un troskista ressabiat com el Conseller Huguet dirigir l'ensenyament tècnic del nostre país?

I la pregunta del milió. Aquestes nul.litats són l'èlit del catalanisme polític?

Si és que si, aquest mateix catalanisme d'esquerres viu a l'avantasala del geriatric, sense saber que a les properes eleccions el poble dictaminarà sentència.

Només hi ha en tot això un fet admirable i remarcable. La velocitat amb la que ERC haurà passat de força decissiva a formació parlamentària marginal. Si treuen més de 14 diputats ja cal que vagin de genolls de Barcelona a Montserrat.

Cal agrair a l'il.lustre Conseller de la Vicepresidència que en menys de 10 anys hagi destruït una força política tant important com ERC. De reunir-se amb els etarres a viure de la poltrona amb el seu germà en tres anys. Tot un títol per a la seva autobiografia.

I un cop expulsats per urnes, tindrem feina per a reconstruir l'edifici.