LA FI DEL CATALANISME POLÍTIC?

No cal còrrer gaire, ni parlar amb gaires persones per arribar a la conclusió que la política catalana genera força desconfiances i fatiga entre el ciutadà. I no pas entre aquells que sempre vàren passar de votar, sinó entre el gran públic en general, que ja no aguanta més aquesta mena d'espectacle decadent, aburrit i previsible en que s'ha convertit el joc polític.

I és que obrir la televisió i sentir com el Conseller de la Vicepresidència es gasta 600.000 euros del contribuent en preservatius per a Angola no ajuda gaire. O sentir com el Conseller d'Interior dedica milions d'euros anuals a la formació de personal especialitzat en conflictes armats, i sobretot, a Catalunya, on no en tenim, doncs genera.... com dir-ho? Pensar que la classe política està beguda o viu al planeta de Zeta-Raticuli.

I de fet, en vista de les grans polítiques aplicades a la Generalitat, no podem descartar aquest extrem.

Ara bé, el més exèntric i ximple de tot, és comprobar com n'hi ha que no escarmenten ni amb aigua bullent. ERC ha tornat a salvar-li el cul al President Zapatero, trencant la disciplina de vot català i ajudant-lo a reeixir uns pressupostos suicides, tant per nosaltres com per la resta de l'Estat.

I dic seriosament que no entenc aquesta mena de suicidi a l'estil bonzo que practica el partit de'n Carod i en Puigcercós. Però també podria ser que tinguèssin memòria selectiva i no recordin que la seva formació, després de comportar-se com una colla de pallassos a Madrid, van perdre el suport de milers de votants, passant de 8 a 3 diputats.

De segur que a les properes eleccions catalanes la bufa que es fotran serà similar, cosa que vol dir que els veurem per la tele plorant i somicant, cridant a un xòfer de cotxe oficial que obligatoriament els abandonarà de la mateixa manera que els votants.

El catalanisme polític va nèixer com a instrument per a donar forma a unes expectatives i necessitats de país. Com a model de modernització col.lectiva per tal de satisfer les expectatives d'una societat industrialitzada, competent i moderna. Amb homes de l'alçada moral com Prat de la Riba, Cambó, Companys o el mateix Pujol. Homes que transformaren el país tot fent-lo anar un pas més endavant que el seu predecessor.

També dic, molt seriosament que no comprenc aquesta tàctica utilitzada avui pel tripartit (i en bona mesura pel PP de Catalunya) que busca utilitzar polítiques absurdes, destraleres i més pròpies d'una república bananera que no pas d'una nació sense estat que malda per reeixir com a país a Europa.

Tempoc ajuda gaire tenir el President més inexpresiu i hipotecat de la història recent de la Generalitat. De tant en tant ha de tirar boletes de pollastre als seus socis republicans (que deuen de ser cecs en vista del camí a l'acantilat que porten) i també amanyagar el caparró dels pijos d'ICV. Que el més a prop que han estat de la classe obrera, va ser el dia que van anar d'excursió a la India. Per aquests hipòcrites no hi pot haver perdó. Molt parlar dels pobres, però ells en Audis, dietes i a viure a la part alta de Barcelona.

En fi. De continuar per aquest camí, i enmig d'una crisi que posarà a proba el nostre sistema polític, si no reaccionem col.lectivament, haurem enterrat el catalanisme polític com a eina i com a possibilitat real de govern a Catalunya.

LES MISERABLES

Seguint amb la meva tradició de penjar i recomanar videos musicals, em permeto, tot seguit, enllaçar-vos un fragment del musical "Les miserables".

CRISI? SI PERÒ NO NOMÉS ECONÒMICA

Que ens trobem inmersos enmig d'una crisi financera i inmobiliaria no és res més que una obietat com una casa. I de fet, això per si sol ja és quelcom prou greu en si mateix. Però hi ha alguna cosa més que una greu devallada del poder adquisitiu del ciutadà.

Les aberracions que s'estàn destapan de despeses amorals per part de l'esquerra política evidencien, fins a quin punt hem caigut de baix com a poble i com a persones.

La crisi moral comença quan som tractats per part dels poders públics, com a membres d'una república bananera. I permeteu-me parlar amb aquests tèrmes, puix no hi ha cap altre definició millor per a exemplificar la baixesa a què ens aboquen situacions com la de nomenar (amb un nepotisme aberrant) el Sr. Apel.les Carod "embaixador" de Catalunya a Paris.

Que potser Espanya no hi té ambaixada a França? O és que enmig d'un atac de paranoia col.lectiva hem de permetre això?

Que el pijiprogremegacomunistaxupiguay del Conseller Saura no viu al nostre planeta? O potser ha sigut absorvit per la nebulosa galàctica de l'estupidesa mental? Gastar 19 milions d'euros de l'erari públic en mediació de conflictes armats, és, al meu humil parer una pixada a la cara dels 3 milions d'aturats que té Espanya.

La crisi moral que patim no és res comparable a l'econòmica que afecta a les nostres butxaques.

D'aquesta en sortirem (un dia o un altre) amb més o menys celeritat, però de la primera no ho tinc tant clar.

Ara el mal ja està fet, i ja veurem de quina manera li expliquem al ciutadà que viu per pagar impostos, que la política camina de la mà de la socitat.

L'ESPERANÇA BLANCA

Per primer cop en molts anys, sembla ser que el vell món (Europa) i el nou (els USA) coincideixen amb alguna cosa. I és que l'elecció del candidat Barack Obama com a nou President dels EE.UU és tot un aconteixement a escala planetària.

Els USA han tornat a demostrar al món el perqué del seu lideratge, tot reinventant-se de nou amb l'elecció d'un candidat, que, de segur, no hagués estat escollit a cap de les democràcies europees.

Amèrica torna a il.luminar els països de la civilització occidental saltant-se les mateixes normes no escrites que ella mateixa va imposar. I és que la lliçó que hem rebut de multiculturalitat de la conservadora amerèrica farà estremir a més d'un president europeu.

Se-n's ha demostrat que Europa només sap donar consells i mirar-se el melic, i que a l'hora de la veritat ens hem instal.lat en un inmobilisme burocràtic i social, que és un dels principals causants de la nostra decadència moral, espiritual, econòmica i social.

Ara bé, la feina que li espera al nou representant de la nació més poderosa del planeta no és baladí. Haurà de treure les tropes d'un Iraq que no està (ni molt menys) estabilitzat i continuar una guerra sense direcció a l'Afganistan, si no vol que el país torni a caure en mans dels talibans.

Altrament serà interessant veure de quina manera treu amèrica de la profunda crisi financera, i quines seran les fòrmules que utilitzarà per tal de fer extensiva l'assegurança social universal que tant ha promés.

Fins avui ha sigut l'esperança blanca, però avui ja és a la presidència negra.