Ja fa força temps que al escriure al bloc, repeteixo post rera post una idea central, que és per a mi un horitzó llunyà, però també una imatge cada cop més clara.
Voldria començar, sumant-me a la confiança del govern socialista per recalcar que no arribarem de cap manera als quatre milions d'aturats, ni molt menys. Arribarem als cinc i mig. I és amb aquest supòsit que tant clar tinc, que m'oloro un escenari totalment nou i diferent pel que fa a les nostres institucions ( i quan parlo de "nostres" em refereixo a les de l'estat espanyol ).
El xassis que suporta el pes de l'estat, no podrà de cap de les maneres sobreviure a la cursa d'obstacles que ens tocarà viure els dos propers anys. I perquè els dos propers? Perqué aquesta crisi financera és comparable per la seva voracitat a la del crack del 1929, i perqué les polítiques suicides que aplica el President Zapatero a part de ser simples pedaços, estan mal cosits.
D'aquesta manera la transformació sistemàtica que viurà el sistema polític de la transició (que s'ha perdurat fins als nostres dies), donarà pas a una república més centralista i preprarada als grans canvis demogràfics i culturals que ens tocarà viure amb el procés de substitució cultural que ja em encetat.
De fet, no crec que el Sr. Zapatero pugui acabar la legislatura amb més de cinc milions d'aturats, i problablement ens veurem abocats a unes noves eleccions o a un govern d'unitat nacional, que intentarà (sense gaire èxit suposo) frenar els greus aldarulls que provocaràn la gana i la desesperació.
