dissabte, 14 de març de 2009

UNA GRANDE Y UNIFORME?

No se si és cert que la música amansa les feres, però si que eixampla els nostres pensaments i ens aporta una serenitat propicia a reflexionar.

Avui, els cors de Nabucco amb el "va pensiero" de Verdi m'han recordat l'inici del romanticisme, i de la seva mà aquelles belles cançons que l'home ha cantat des de la nit dels temps per tal de recordar qui és, d'on ve, on va i a honorar la terra on viu, riu i plora.

Amb el "va pensiero", Itàlia pren consciència de qui és i que vol ser, i amb el "rule Britannia" Anglaterra glosa l'expansionisme d'un imperi colonial que sembla no tenir fi. Però avui una altre música sona a les nostres orelles, almenys una melodia que a mi em sembla del tot clara. La d'una nova nació-estat consolidada, vencedora contra aquella perifèria que encara gosaba resistir-se l'hi.

Amb la "victòria" constitucionalista del PSOE-PP Euskadi, l'última resistència vers una nació estat anomenada Espanya ha caigut. Ara bé, això no significa que el PNV no es lliuri a una guerra de guerrilles amb emboscades i que doni per perdut el seu feu, doncs encara els hi queden les tot-poderoses provincies per presentar una última i desesperada batalla. Però això no canvia el fet que amb una Catalunya que viu de genolls, Euskadi pugui allargar gaire més la resistència.

Una nació-estat s'ha consolidat després de 500 anys de construcció. El somni de Ferran i Isabel de Castella i Aragó s'ha assolit.

Només els necis, i els que n'esperen treure profit de l'engany perllorgaran aquesta maleïda agonia. Hem perdut altre cop. Val la pena continuar amb aquesta farsa? Hem de tornar-ho a intentar?

Ja ho vàrem provar amb en Prat de la Riba, en Francesc Macià i en Jordi Pujol. Tornarà a donar aquesta maleïda i eixuta terra un altre colós?

És en aquest moment més que mai, quan em venen a la memòria els versos del pròfetic i visionari Salvador Espriu:



Oh, que cansat estic de la meva

covarda, vella, tan salvatge terra,

i com m’agradaria d’allunyar-me’n,

nord enllà,

on diuen que la gent és neta

i noble, culta, rica, lliure,

desvetllada i feliç!

Aleshores, a la congregació, els germans dirien

desaprovant: “Com l’ocell que deixa el niu,

així l’home que s’en va del seu indret”,

mentre jo, ja ben lluny, em riuria

de la llei i de l’antiga saviesa

d’aquest meu àrid poble.

Però no he de seguir mai el meu somni

i em quedaré aquí fins a la mort.

Car sóc també molt covard i salvatge

i estimo a més amb un

desesperat dolor

aquesta meva pobra,

bruta, trista, dissortada pàtria.