diumenge, 16 de maig del 2010

LA GUERRA DELS SEGADORS? LA CRISI

De la crisi sistèmica que estem vivint (i que alguns anomenen crisi) en podem entreveure algunes coses interessants:

  • Com per exemple la possible independència de Catalunya, fruit d'un moviment centrípet d'ensorrament total de l'economia i finances espanyoles (i catalanes).
  • L'empobriment de la mal anomenada classe mitjana i el seu aniquilament.
  • Un atur (l'any 2012) d'un 30%.
  • Possibles reaccions de la població autòctona empobrida i aturada vers els 6 milions i escaig d'inmigrants, a qui veuran com a responsables de robar-los la feina.
  • Augment dels moviments polítics d'ultradreta.
  • Ensorrament dels moviments progressistes a nivell moral com a conseqüència de la situació social i econòmica i la seva nul.la resposta.
  • Atomització política d'Europa i consolidació dels EE.UU com a única potència mundial.
  • Explossió de la bombolla inmobiliaria de la Xina, amb totes les conseqüències socials que se'n poden derivar.
  • Independència del Tibet.
  • Aniquilació del sistema d'educació i ensenyament escolar per tal de reduïr el coeficient intel.lectual de les persones. Així mai contestaran ni protestaran per una baixada de drets civils i/o polítics, però si d'una pujada en el preu de les entrades del futbol.

I per acabar, voldria fer una reflexió. Si totes les teories conspiratives són "basura" i pròpies de paranoics, on és el famós virus de la grip H1? No havia de ser tant devastador?

Que curiós, un cop venut el tamiflú per totes les nacions del món, el virus s'ha autodestruït.

diumenge, 11 d’abril del 2010

ARIS TO KRATOS

A vegades els encontres casuals solen ser més interessants (i productius) que no pas aquelles entrevistes i/o encontres que ens preparem amb dies d'antelació. I ha sigut en una d'aquestes casualitats on, de forma interessant vàrem estirar una conversa de la que es poden extreure un seguit d'idees, que si de forma semblen extravagans i conspiratives, no descartem que en el fons hi hagi una engruna (per petita que sigui) de veritat.
I és que sembla com si s'estigués executant un astut pla de classificació mundial, amb el supòsit que la productivitat laboral i intelectual és alta i eficient, i consequentment sobra gent.
Només cal mirar un parell de generacions enrera, la humanitat per si sola establia procediments de selecció natural, ja fos per malalties o infeccions a gran escala o mitjançant guerres periòdiques (I Guerra Mundial, II Guerra Mundial), en les que morien elevades capes de població.
Actualment i a tenor d'una relativa pau fomentada per les armes de destrucció mutua assegurada, gaudim d'un període de prosperitat i avançaments mèdics i tecnològics, que no fan sino augmentar la productivitat humana.
Per tal, calen menys persones per a fer més feina, i consequentment "sobren" elevades capes de població.
I com s'arriba a aquesta conclusió?
Observant com dia a dia es fomenten programes "basura" on s'estimula sobremanera la mala educació, l'aniquilació de principis morals i sobretot els instints més primaris de l'individu.
Descendint en successives reformes educatives el nivell de l'instrucció escolar, per tal de fer dòcils a una gran masssa d'individus, que no protestaran al viure en unes condicions insalubres de vida i de feina, sempre hi quan tinguis jocs de consola, sexe i programes populistes on puguin expressar la seva manca d'educació.
I és que si l'il.lustració i les revolucions liberals es van fer per dotar de major coneixement i llibertat a l'individu, tot trencant les cadenes de l'antic règim. Avui es dona el cas contrari. No s'intenta expandir els drets i coneixements d'una minoria vers la majoria, sinó que es forma a una minoria (un 10%) de la població, per a que governin sobre una gran majoria d'incultes però grans consumidors de porqueria.
Assistim a un canvi interessantíssim d'època, la lenta mort de la democràcia en favor d'una nova aris to kratos (aristocràcia), que en la seva traducció literal és el govern dels millors.

dilluns, 22 de març del 2010

CAP A UNA NOVA BASTILLA Part 2

Per tal de continuar la temàtica del post anterior, avui procuraré d'anar reculant, de fora cap endins. Som-hi doncs.

A nivell mundial cal destacar l'aprovació de la reforma sanitària per part de la Cambla Legislativa dels EUA, fita que cal anomenar d'històrica en majúscules. Doncs es dona en un moment difícil al bressol del liberalisme econòmic. I és que del discurs pronunciat per el President Obama, en vista de l'esgotament del sistema de creixement piramidal (o sigui sostingut per una entrada constant de fornades d'immigrants que pasen a formar part de la base de la piràmide social), era totalment necessària l'entrada en vigor d'un sistema que mitigui les doloreses jornades (a nivell socioeconòmic) que estan per venir.

De fet, és el primer des de la fundació dels Estats Units, en que anuncien obertament la fi del sistema de creixement fonamentat en la inmigració continuada, cosa que vol dir que ara els hi toca aprofondir en les reformes socials que van deixar pendents com a jove nació.


Més a tocar de nosaltres tenim el tema de Grècia, que a parer meu pinta negre, negríssim, doncs l'opinió pública (que no pas política) alemanya opta violentament per deixar caure el sistema financer grec. I no crec que la Presidenta Merkel s'atreveixi a nedar contracorrent del que demana la ciutadania del seu país.


Per tant, un cop més Europa demostra que quan les coses es posen malament, tothom escombra cap endins, deixant que a el veí se'l mengin els gossos. I és que Europa com a tal, o triomfarà o fracassarà com a ens social-polític i territorial en aquest greu repte que se li planteja. Perqué el problema no és només Grècia, sinó la més que previsible fallida i col.lapse del sistema financer espanyol i portugés, en un termini no més llarg de 2-3 anys.


Ja arribant a casa. Cal parlar d'un anàlisi que a més d'un li resultarà interessant. I és que en vista d'una previsible fallida (o suspensió de pagaments) a nivell del govern estatal, es generin tot un seguit de revoltes violentes que s'oposaràn total i frontalment amb els plans d'austeritat extrema que des de l'executiu es veuran obligats a imposar.


Aquesta violència social pot arribar a espantar a més d'un govern autonòmic que en previsió de perdre el control de la situació opti per basar-se en un discurs nacionalista. Tot negant-se a col.laborar d'un pla d'austeritat (més dur encara que el que pateix Grècia) i que per tal de perpetuar-se en el poder s'alï amb l'èlit industrial regional, provocant un moviment centrípet que pot dur-nos a la independència. Amb els bascs, el tema no serà tant virulent per que ja disposen d'un concert econòmic.


Val a dir que ens pot tocar viure uns temps molt interessants

dissabte, 20 de març del 2010

CAP A UNA NOVA BASTILLA part 1

Aquesta setmana fa un any just que no escric, i aquesta distància junt amb els aconteixements que hem passat, m'han dut a la necessitat de tornar a posar per escrit aquelles idees que em ballen pel cap.

I és que un any dona per molt, passen moltes coses, i en el cas de l'aigua tèrbola fa que els sediments es dipositin al fons del got, deixant-nos en veure l'aigua clara. Res més lluny de la realitat, doncs això és el que ens ha passat.

Suposo que tots estarem d'acord en afirmar que una regió (Catalunya), que aspira a ascendir i jugar a la lliga de les nacions-estat del món, no és pot permetre de cometre vileses com la de l'Orfeó Català, o la del cas Pretoria, o la de (en plena crisi social, econòmica i sistèmica) decidir crear un altre cos parel.lel de descentralització autònomica (les vegueries) i sumar-ne les despeses a càrrec del contribuent.

El cas de l'Orfeó Català és totalment paradoxal, i de fet, més pròpi d'estats mafiosos com Kosovo o Albània que no pas de nacions suoposadament serioses. De fet, és interessant constatar que en pocs anys, aquesta institució (sumada indistintament a la Fundació Palau de la Música) va rebre de les arques públiques al voltant de 60 milions d'euros. Que si no vaig errat, corresponen a més de 10.000 milions de les antigues pessetes. Calderilla vaja.

Però això no és pas el millor. Doncs quan pensem que la Generalitat, bressol del les esències més pures del catalanisme polític, dona 10.000 milions de pessetes a un orfeó, o se-n's rifa a la cara o està mal governat. Com justifica un orfeó la despesa de 10.000 milions de pessetes? Si hi ha prou diners per fer les cadires d'or, i encara en sobraria per repartir-lo entre els cantaires i que aquests visquin durant tota la vida sense donar cop.

Segona estrofa. Sembla ser, que a dins del Palau de la Música hi havia interventors de diverses administracions catalanes, i curiosament cap d'ells va saber veure que milers de milions de pessetes es desviaven en comptes suïsses, cotxes, putes i cases. Paradoxal i increible. O eren imbècils, o, estaven comprats... En quin supòsit ens quedem?


Interessant, oi? I després podem anar-nos en rifant de la màfia italiana. Minúcies al costat de la Màfia catalana.

Tercer apartat. Em nego a parlar del cas Pretoria. No puc, perqué em sulfuro. Considero incomprensible com totes aquestes accions mafioses no han sigut detectades per part de les institucions pròpies del país. Hem hagut de confiar en la justícia española, tant en el cas Millet com en del Pretoria, per tal de poder agafar els xoriços que estaven dilapidant els diners del contribuent.

Però el millor de tot, és que després ens diuen als ciutadans que hi ha una crisi i que cal que ens apretem el cinturó. Quina barra noi. A l'hora de donar centenar de milions d'euros en sous astronòmics a assessors i a la màfia catalana no s'hi pensen gaire. De fet, el que em fa més mal, és que amb els diners d'aquestes estafes (que el catalanisme polític tolera) es podrien fer una dotzena de residències assistides i/o diversos hospitals comarcals.

Conclusió d'aquesta primera part. El catalanisme, tal i com el coneixem està mort, però continua com a moviment cultural i de poder, ja que no hi ha hagut res (encara) que l'hagi substituït. De tota manera, tal i com estan anant els aconteixements socials i empresarials, no li dono més de 12 anys de vida.

En el proper post, voldria continuar analitzant les conseqüències (inesperades) que ens depara l'aprofondiment de la crisi sistèmica que patim des de 2008. I és que els esdeveniments ens porten a esperar el desencadenant que conduirà a un canvi (ja que no podem parlar de revolució en termes antics) totalment interessant.