DIARI DE RUTA

La era de la Señora Muerte

2011-09-27T09:01:00.001+02:00

La hipocresía está reinando actualmente en la diplomacia mundial. El respeto del derecho internacional es una farsa. Algunos países poderosos militarmente —con un pasado colonialista— han resurgido sus viejas taras de dominación camuflada esta vez —y cínicamente— bajo nobles aspectos humanitarios. El Mundo se está convirtiendo cada vez más en una jungla donde prima la decisión del más fuerte. Con razón el fallecido premio Nobel de literatura, el magistral escritor y pensador José Saramago nos advertía del engaño y de su principal ingrediente: la mentira como arma de destrucción masiva. Nuestro colega Pepe Escobar nos explica lo que se está tramando.

La Muerte [también llamada la Parca, Reaper en inglés] no fue formalmente invitada a la juerga anual de la Asamblea General de las Naciones Unidas en Nueva York.

En tiempos antiguos, solía ser conocido como el Grim [Sombrío].

Sombrío sigue siendo un sujeto astuto – siembre bajo diversos disfraces.

Reinventando el concepto de la muerte desde arriba, puede llamarse MQ-9 Reaper y pavonear sus cosas equipadas con misiles Hellfire (fuego del infierno).

O puede llevar un traje de negocios y encarnar la persona del presidente de EE.UU.

Llevadme al objetivo a tiempo

Barack Obama, desde su podio en la ONU, dijo al mundo: «Que no quepa duda: la marea de la guerra retrocede».

Especialistas neo-orwellianos en dorar la píldora apenas pudieron superarlo.

Refiriéndose a la operación de la OTAN al bombardear a Libia hacia la democracia, Obama subrayó: «Así se supone que debe trabajar la comunidad internacional».

Virtualmente en el momento preciso, el sospechoso usual, un «funcionario de la OTAN», filtró la información de que la alianza acababa de extender su misión de bombardeo de Libia por otros 90 días antes de que la tarjeta verde expirara el próximo martes. Por supuesto, las bombas inteligentes de la OTAN solo reconocen a los malos, y no causan daño colateral.

En cuanto a la «comunidad internacional» –que ahora incluye solo a miembros de la OTAN y a monarquías del Golfo Pérsico, excluyendo a todos los demás– todavía «tendrá que responder a los llamados por cambio» en Medio Oriente, según Obama. Los objetivos identificados, lo que no sorprende, son Siria e Irán.

Y entonces, también en el momento preciso, los acostumbrados «funcionarios estadounidenses» filtraron la información de que el gobierno de Obama prepara lo que el [diario] Washington Post describió como «una constelación de bases secretas de drones para operaciones de contraterrorismo en el Cuerno de África y la Península Arábiga».

Objetivos identificados, ya atacados, son Somalia y Yemen.

En cuando a la excusa, no hay sorpresas: es el mismo antiguo espíritu diabólico, al Qaida. Una vez más los «contratistas de la defensa» del complejo industrial-militar, comenzaron a descorchar su [champán] Moet.

Una línea aérea asesina de bajo coste

Como saben perfectamente esos contratistas, Washington está involucrado ahora en no menos de seis guerras –o «cinéticas» lo que sea, como la Casa Blanca las define– en Iraq, Libia, Afganistán, Pakistán, Yemen y Somalia.

Para nuestro amigo, el MQ-9 Reaper, el cielo es, literalmente, el límite.

Expande su huella de AfPak [Afganistán-Paquistán] a toda África Oriental hasta el Golfo de Adén. Ahora estará basado en Etiopía así como en las Seychelles, ese adorable archipiélago del Océano Índico famoso por sus fabulosas playas y sus balnearios de 10 estrellas.

La flota de «cazadores-asesinos» de MQ-9 Reapers –es decir, capaces en Pentagonés tanto de «vigilar» como de «atacar», aparcada en un hangar cerca de la principal terminal para pasajeros en Victoria, en las Seychelles, llevará a un nuevo nivel el concepto de la aerolínea de bajo presupuesto.

Aunque son presentados como inocentes juguetes que vuelan sobre Somalia «para apoyar los actuales esfuerzos de contraterrorismo», podemos apostar más botellas de [champán] Moet a que tarde o temprano las hazañas de esa línea aérea asesina de bajo coste lleguen a los titulares.

Naturalmente, ningún MQ-9 Reaper bombardeará a los libios vinculados a al Qaida, conocidos anteriormente como rebeldes, que ahora ejercen el control militar total de Trípoli.

Esto solo sucederá cuando islamistas libios de la línea dura comiencen su ritmo de talibanización – sea como parte de un gobierno del Consejo Nacional de Transición o como fuerza guerrillera combatiendo a la OTAN. El Pentágono siempre respeta la consigna de cuidar mejor a sus futuros enemigos que a sus amigos actuales.

En ese universo impregnado de neolengua de «círculos mejorados de vigilancia», apenas se piensa en daño colateral. Incluso un think-tank del establishment como la Brookings Institution ha subrayado que por cada «terrorista» muerto, «también han muerto algo como 10 civiles». Cálculos más realistas apuntan a una ratio de 15 civiles por cada «terrorista» que muerde el polvo.

Y esto, mientras el modo de guerra PlayStation Estadounidense, promovido por el Pentágono, nunca cesa de ser mejorado: Reapers, o hijos de Reapers, pronto realizarán por sí solos sus tareas, utilizando solo software de despunte y sin intervención humana.

Lo que nos lleva de vuelta a Obama.

La libertad no es para vosotros

Desde su púlpito en la ONU, Obama subrayó: «Todos los seres humanos nacen libres e iguales en dignidad y derechos».

Esto no se aplica a los palestinos – porque el actual presidente de EE.UU. teme que si lo dijera se sumaría a las filas de desocupados en noviembre de 2012.

Obama también dijo: «Los israelíes han sido muertos por cohetes y atacantes suicidas». Pero en su opus de 47 minutos en la ONU nunca intentó de admitir algo como: «Los palestinos han sido muertos por ataques aéreos, bombas inteligentes, bombas estúpidas, aplanadoras, francotiradores, castigo colectivo y Reapers».

Obama tampoco trató siguiera de mencionar, aunque fuera de pasada, las fronteras previas a 1967 de un futuro Estado palestino – algo que apoya virtualmente todo el planeta. No es ninguna maravilla, considerando que recientemente Obama ni siquiera pudo persuadir al gobierno israelí de que dejara de construir asentamientos en tierra robada.

En cuanto a la posición de Washington ante la solicitud de Estado miembro de la ONU de Palestina, torrentes de bites han tratado de explicar cómo EE.UU. debe ajustarse a las demandas de Israel mientras pretende no estar a las órdenes de Israel.

En vísperas de la hora de la verdad en el Consejo de Seguridad de la ONU, Palestina ha conseguido los nueve votos de los 15 que necesita para ser reconocida como Estado – y por lo tanto lograr por lo menos una resonante victoria moral, incluso a pesar del inevitable veto de EE.UU.

De modo bastante significativo, los votos son los de las cinco potencias emergentes del BRICS –Brasil, Rusia, India, China y Sudáfrica – más Bosnia, Gabón y Nigeria.

Alemania, Colombia y EE.UU. están listos para votar en contra. Por lo tanto, inevitablemente, EE.UU. ejerció fuerte presión sobre Bosnia (un país de mayoría musulmana), Gabón y Nigeria (miembro de la Organización de la Conferencia Islámica, OIC, por sus siglas en inglés).

No importa que la idea de un Estado palestino sea un consenso virtual en la comunidad internacional – la verdadera de carne y hueso, no el fantasma blandido por Washington.

Sin embargo, una mirada al mapa, comparando la erosión de la tierra palestina de 1946 a 2011, basta para mostrar que Israel ya ha asesinado la solución de dos Estados, no importa lo que pase en la ONU.

Lo que importa son los «hechos en el terreno» de Israel como dominatrix suprema de la política exterior de EE.UU. así como el Congreso en su calidad de ramera de Israel. Lo que importa es que Obama trate de tentar a los musulmanes con su retórica florida en Estambul y El Cairo solo para que se sometan dócilmente y cuando las cosas se compliquen, sientan el látigo de la dominatrix.

Y todo esto, mientras desde el Norte de África a Medio Oriente las multitudes luchan por la misma «libertad» de la que supuestamente gozan estadounidenses (e israelíes), pero que es eternamente negada a los palestinos.

Pase lo que pase en la ONU, Israel hizo el negocio del siglo. Bajo la cobertura del retorno a un «proceso de paz» muerto en vida, sucesivos gobiernos israelíes logran robar tierra palestina, construir asentamientos ilegales y causar dilaciones, mientras EE.UU. paga el pesado precio político.

Washington no solo paga por los asentamientos, sino combate virtualmente a todos los enemigos de Israel, antagoniza mortalmente a 1.300 millones de musulmanes en todo el mundo, gasta billones [millones de millones] de dólares y va a la bancarrota haciendo una «guerra contra el terror».

Lo que nos lleva a otra personificación de la Muerte [la Parca].

Puede ser un MQ-9 en AfPak o en la nueva ruta asesina Seychelles-Somalia.

Puede ser canalizado por el presidente de EE.UU. Y puede responder al nombre de Bibi. Está aquí, allá, por doquier. Temed al Reaper. O ya veréis…

Pepe Escobar

Voltairenet

Ganan las finanzas, pierde la economía real: el futuro ya está aquí

2011-09-17T09:10:00.000+02:00

Durante las últimas décadas se ha venido produciendo un cambio en las economías occidentales. Del capitalismo industrial se ha pasado al financiero, de la preeminencia de la actividad productiva a la crediticia y de mercados.
Acaba de concluir su primera fase que ha implicado la casi desaparición de la economía “real” en favor de la financiera y la concentración de poder en reducidas manos de este sector. Para ello se ha usado la ilusión monetaria que logró convencer a los ciudadanos que endeudarse significaba ser más rico, sin que, en realidad, se operara cambio alguno en su situación. Pero claro, cuanta más deuda, más dependencia del sector financiero.

Ahora, con esta crisis, se está entrando en la segunda fase de esta transformación, la de la total ocupación de los fondos públicos. ¿Cómo lo logran?
Primero, a través del miedo. Los trabajadores ven el despido tan cerca (según la OIT, el desempleo está en su nivel más alto nunca registrado) y se encuentran con tan poco ahorro y tan escasas posibilidades de encontrar otro trabajo, que aceptan cualquier medida económica por dañina que les resulte.
Empecemos por el descenso de los costes salariales. Según Greenspan, la deuda “cura” el problema laboral y está en la génesis de la contracción de la retribución a los empleados. Vaya, haber empezado por ahí cuando fue Presidente de la Reserva Federal.

Sigamos con el déficit público. En los Estados Unidos, la Comisión de Responsabilidad Fiscal está más preocupada por el agujero presupuestario que por el crecimiento. El mismo título del estudio asusta: “El Momento de la verdad”. ¿De qué “verdad”? ¿La “verdad” de que su gobierno puede, siempre, pagar su deuda al endeudarse en su propia moneda? ¿La “verdad” que Estados Unidos jamás entrara en bancarrota, a menos que así lo desee? ¿Qué es esto?
Entre los miembros de esta Comisión hay ex vicepresidentes de la FED, ex directivos de Morgan Stanley y profesionales de perfil similar. Gente preparada que sabe que están mintiendo a sus compatriotas. Interesa transmitir la idea de que unos gobiernos sumamente ineptos y proclives a dispendios sin control convierten todo gasto público en improductivo.
Se busca convencer a los ciudadanos de que la situación actual no permite el déficit del Estado, que son inviables las estructuras públicas de pensiones o de salud. No se explica que no todo el gasto de la administración es dispendio ni que la falta de superávit comercial implica déficit del sector privado o el público, como recordamos hace quince días en esta misma columna.
El resultado es que los ciudadanos han asimilado que si no aceptan las medidas de austeridad, sufrirán la mayor recesión de la Historia. Si no acatan resignadamente los recortes, el límite de la deuda USA no se podrá aprobar (dicho por el mismo partido que lo aumentó en diez ocasiones anteriores). Sin ajustes, sus pensiones corren peligro.
El objetivo es destinar los recursos públicos y el endeudamiento del Estado a apoyar el rescate de las entidades financieras y evitar minusvalías en las carteras de las entidades.
El sector financiero sabe que el sistema no da más de sí. Puede aguantar un poco más, coger el dinero del nuevo QE y moverlo hacia Asia donde está el futuro gracias a una población ávida por consumir y endeudarse. Pero sabe que la deuda total, tanto en los EEUU como en la UE, no puede pagarse.
En esta operación, el papel del BCE es fundamental. La labor principal de un banco central es la de financiar el gasto del Estado con la compra de su deuda. El BCE es diferente: tiene prohibido la compra en el mercado primario. Su tarea se limita a controlar la inflación.
Así, los países de la UE, en lugar de endeudarse a través de su banco central como ocurre en Estados Unidos, Inglaterra, Canadá, Noruega… lo hacen pagando el 5% a los bancos comerciales que después venden la misma deuda al BCE. McCoy ya lo denunció en su columna. Mientras, Estados Unidos se financia a través de la FED al 0%.
¿Si los 114.000 millones de euros emitidos en el 2011 lo hubieran sido al, digamos, 0,5%, cuanto dinero se habría ahorrado el Estado? Según los Presupuesto Generales del Estado, 27.400 millones para el pago de intereses. ¿Quién gana con este mecanismo? ¿El ciudadano?
Ante todos estos cambios, la respuesta propuesta por unos y por otros pasa por un gobierno único europeo. Todavía más centralización del poder, menos democracia. ¿Tanto sufrimiento inflingido para acabar en esto?

Fuente: Cotizalia

La «Doctrina Obama» Libia y la nueva doctrina estratégica de los EE.UU. por Thierry Meyssan*

2011-04-18T10:27:00.000+02:00

La operación militar aliada en Libia marca un cambio estratégico importante. Washington ha renunciado a una guerra de ocupación y ha subcontratado a sus aliados las futuras operaciones en tierra. Thierry Meyssan describe un nuevo paradigma estratégico de los Estados Unidos: la globalización forzada se interrumpe, la era de los dos mundos comienza.

Robert Gates y Barack Obama.
_______________________
A menudo se dice que los generales no anticipan el cambio que viene y preparan la próxima guerra como si debiera ser similar a la anterior. Esto se aplica a los comentaristas políticos: interpretan los nuevos eventos no por lo que son, sino como si repitieran a los que les precedieron.
Cuando los movimientos populares derrocaron a Zine el-Abidine Ben Alí en Túnez y en Egipto, Hosni Mubarak, muchos pensaban asistir a una «revolución de jazmín» [1] y una «revolución de la flor de loto» [2], al igual que las revoluciones coloreadas que la CIA y la NED han llevado a cabo de forma encadenada desde la desaparición de la URSS. Algunos hechos parecen darles la razón, como la presencia de agitadores serbia en El Cairo o la difusión de la propaganda [3]. Pero la realidad era muy diferente. Estas rebeliones eran populares y Washington intentó, sin éxito, desviarlas para su provecho. En definitiva, tunecinos y egipcios no aspiraban a la American Way of Life (el estilo de vida estadounidense), sino más bien para deshacerse de gobiernos títeres manipulados por los Estados Unidos.
Cuando se produjeron disturbios en Libia, estos mismos comentaristas han tratado de recuperar la zaga de la realidad al explicar que en esta ocasión, se trataba de un levantamiento popular contra el dictador Gaddafi. A continuación, acompañaban sus editoriales de dulces mentiras, presentando al coronel como un eterno enemigo de la democracia occidental, olvidando que colaboraba activamente con los Estados Unidos desde hace ocho años [4].
Sin embargo, si miramos más de cerca, lo que está ocurriendo en Libia es el primer avivamiento del antagonismo histórico entre Cirenaica por un lado, Tripolitania y Fezzan del otro. Es sólo en segundo lugar que este conflicto ha tomado una inclinación política, la insurrección identificándose con los monárquicos, a los que pronto se les unieron todo tipo de grupos de la oposición (nasseristas, khomeinyistes comunistas, islamistas, etc ...). En ningún momento la insurrección se ha extendido en todo el país.
Cualquier voz que denuncia la fabricación y la instrumentación de este conflicto, etiquetándolo de colonial, recibe protestas. La opinión de la mayoría admite que la intervención militar extranjera permite que al pueblo libio liberarse de su tirano, y que los errores de la coalición no puede ser peor que los crímenes de este genocida. Sin embargo, la historia ya ha demostrado la falsedad de este razonamiento. Por ejemplo, muchos iraquíes opuestos a Saddam Hussein y que acogieron como salvadores a las tropas occidentales dicen que, ocho años y un millón de muertes más tarde, que la vida era mejor en el país en tiempos del déspota.
Sobre todo, esta opinión se basa en una serie de convicciones erróneas:
Contrariamente a lo que afirma la propaganda occidental y a aquello que parece dar crédito a la proximidad cronológica y geográfica con Túnez y Egipto, el pueblo libio no se levantó contra el régimen de Gaddafi. Este todavía tiene legitimidad popular en Tripolitania y Fezzan, regiones en las que el coronel había distribuido armas a la población para resistir el avance de los insurgentes de Cirenaica y de las potencias extranjeras.
Contrariamente a lo que afirma la propaganda occidental y a lo que parecen apoyar las declaraciones del furioso "Hermano Líder" mismo, Gadafi nunca ha bombardeado su propia población civil. Ha hecho uso de la fuerza militar contra el golpe de Estado sin tener en cuenta las consecuencias para la población civil. Esta distinción no tiene importancia para las víctimas, pero en derecho internacional separa los crímenes de guerra de los crímenes contra la humanidad.
Por último, contrariamente a lo afirma la propaganda y el al romanticismo revolucionario de opereta de Bernard Henry Lévy, la revuelta de Cirenaica no tiene nada de espontánea. Fue preparada por la DGSE, el MI6 y la CIA. Para formar el Consejo Nacional de Transición, los franceses se basaron en la información y los contactos Massoud El-Mesmar, antiguo compañero y confidente de Gaddafi, que desertó en noviembre de 2010 y recibió asilo en París [5] . Para restaurar la monarquía, los británicos revivieron las relaciones del príncipe Muhammad al-Sanusi, pretendiente al trono del Reino Unido de Libia, en la actualidad en el exilio en Londres y han distribuido en todas partes la bandera roja-negra-verde con la media luna y la estrella [6].
Los estadounidenses han tomado el control económico y militar repatriando desde Washington libios en exilio para ocupar los ministerios claves y la sede del Consejo Nacional de Transición.
Por otra parte, este debate sobre la conveniencia de la intervención internacional es el árbol que oculta el bosque. Si damos un paso atrás, nos damos cuenta de que la estrategia de las grandes potencias occidentales ha cambiado. A pesar de que siguen usando y abusando la retórica de la prevención del genocidio y el deber de la intervención humanitaria de los hermanos mayores o incluso el apoyo fraterno a los pueblos que luchan por su libertad, siempre y cuando abran sus mercados, pero sus acciones son diferentes.

La «Doctrina Obama»

En su discurso en la National Defense University, el presidente Obama ha definido varios aspectos de su doctrina estratégica destacando aquello que la distinguía de las de sus predecesores, Bill Clinton y George W. Bush [7].
Primero dijo: «En sólo un mes, los EE.UU. han conseguido junto a sus socios internacionales, movilizar una amplia coalición para obtener un mandato internacional de protección a civiles, detener el avance de un ejército, evitar una masacre y establecer, con sus aliados y socios, una zona de exclusión aérea. Para poner en perspectiva la velocidad de nuestra reacción militar y diplomática, recordar que en la década de 1990, cuando la gente era intimidada en Bosnia, se tardó más de un año para que la comunidad internacional interviniera con medios aéreos para proteger a los civiles. Esta vez solo nos llevó sólo 31 días».
Esta rapidez contrasta con el período de Bill Clinton. Ella explica de dos maneras.
Por un lado los Estados Unidos en 2011 tienen un plan coherente -vamos a ver cuál-, mientras que en los años 90, dudaban entre disfrutar de la desaparición de la URSS para enriquecerse comercialmente o por construir un imperio sin rival.
Por otro lado, la política de la «reinicialización» (reset) de la administración Obama, apuntando a sustituir la negociación de la confrontación, ha dado en parte sus frutos con Rusia. Aunque ésta sea una de los grandes perdedores económicos de la guerra de Libia, ha aceptado el principio -incluso si los nacionalistas Vladimir Putin [8] o Vladimir Chamov [9] tienen ardores de estómago-.
Luego, en el mismo discurso del 28 de marzo de 2011, Obama continuó:
«Nuestra alianza más efectiva, la OTAN tomó el mando de la aplicación del embargo de armas y la zona de exclusión aérea. Anoche, la OTAN ha decidido asumir la responsabilidad adicional para la protección de los civiles libios. (...) Los EE.UU. jugarán (...) un papel de apoyo - especialmente en términos de inteligencia, de apoyo logístico, de la asistencia en la búsqueda y rescate, y de las interferencias en las comunicaciones del régimen. Debido a esta transición hacia una coalición más amplia, fundada sobre la OTAN, los riesgos y los costos de tales operaciones - para nuestras tropas y nuestros contribuyentes - se reducirán considerablemente».
Después de haber puesto por delante de Francia y fingir estar arrastrando los pies, Washington admitió haber "coordinado" todas las operaciones militares desde el principio. Hizo esto para anunciar inmediatamente la transferencia de esta responsabilidad a la OTAN.
En términos de comunicación interna, es evidente que el Nobel de la Paz, Barack Obama, no quiere dar la imagen de un presidente que dirige a su país a una tercera guerra en el mundo musulmán después de Afganistán e Irak. Sin embargo, esta cuestión de relaciones públicas no debe hacer olvidar lo fundamental: Washington ya no quiere ser el policía del mundo, pero tiene la intención de ejercer un leadership (el liderazgo) sobre las grandes potencias, intervenir en nombre de su interés colectivo y «mutualizar» los costos.
En este contexto, la OTAN se convertirá en la estructura de coordinación militar por excelencia, en la que Rusia o incluso más tarde China deberán participar.
Por último, Obama acabó en la National Defense University:
«Habrá ocasiones en que nuestra seguridad no será amenazada directamente, pero en las cuales nuestros intereses y nuestros valores lo serán. A veces la historia nos pone cara a cara con desafíos que amenazan nuestra humanidad y nuestra seguridad común - intervenir en el caso de los desastres naturales, por ejemplo, o prevenir un genocidio y preservar la paz; asegurar la seguridad regional y mantener el flujo del comercio. Estos tal vez no sean problemas americanos, pero también son importantes para nosotros. Estos son problemas que merecen resolverse. Y en estas circunstancias, sabemos que los Estados Unidos, en tanto que nación más poderosa del mundo, a menudo serán llamados a prestar asistencia».
Barack Obama rompe con el encendido discurso de George W. Bush que pretendía extender por el mundo entero el American Way of Life por la fuerza de las bayonetas. Aunque admite que desplegar recursos militares para causas humanitarias u operaciones de mantenimiento de la paz, solo concibe la guerra para la «seguridad regional y mantener el flujo del comercio».
Esto merece una explicación detallada.

Cambio Estratégico

Por convención o por conveniencia, los historiadores llaman cada doctrina estratégica por el nombre del presidente que la lleva a cabo. En realidad, la doctrina estratégica se desarrolla ahora en el Pentágono y no en la Casa Blanca.
El cambio fundamental no se ha producido con la entrada de Barack Obama al Despacho Oval (enero de 2009), sino con la de Robert Gates al Pentágono (diciembre de 2006). Los dos últimos años de la presidencia de Bush no salen pues de la «Doctrina Bush», sino que son el preludio de la «doctrina Obama». Y es porque él acaba de ganar que Robert Gates plantea retirarse con orgullo del trabajo acabado[10].
Para hacerme entender, yo distinguiría entre una «doctrina Rumsfeld» y una «doctrina Gates».
En a primera, el objetivo es cambiar los regímenes políticos, uno por uno en todo el mundo, hasta que todos ellos sean compatibles con el de los Estados Unidos. Esto se llama «democracia de mercado» es en realidad un sistema oligárquico en el que los pseudo-ciudadanos están protegidos de acciones arbitrarias del estado y pueden elegir a sus líderes sin poder elegir sus políticas.
Este objetivo llevó a la organización de las revoluciones de colores como la ocupación de Afganistán e Irak.
Sin embargo, dice Barack Obama en el mismo discurso:
«Gracias a los extraordinarios sacrificios de nuestras tropas y la determinación de nuestros diplomáticos, tenemos muchas esperanzas en el futuro de Irak. Pero el cambio de régimen tomó ocho años, costó miles de vidas estadounidenses e iraquíes y cerca de un billón de dólares. No podemos permitir que eso vuelva a suceder en Libia».
En resumen, este objetivo de una Pax Americana, que a la vez protegería y dominaría todos los pueblos de la tierra, es económicamente inviable. Del mismo modo, además, que el ideal de convertir la humanidad entera a la American Way of Life.
Otra visión imperial, más realista, se ha impuesto poco a poco en el Pentágono. Fue popularizada por Thomas PM Barnett en su libro The Pentagon’s New Map. War and Peace in the Twenty-First Century (El Nuevo Mapa del Pentágono. Guerra y Paz en el siglo XXI).
El mundo del futuro estaría dividido en dos. Por un lado, el centro estable, en torno a los Estados Unidos para los países desarrollados o al menos democráticos. El otro una periferia, abandonada a sí misma, experimentando el subdesarrollo y la violencia. El rol del Pentágono sería el de garantizar el acceso del mundo civilizado que necesita la riqueza natural de los suburbios que no saben usarla.
Esta visión presupone que los Estados Unidos están compitiendo cada vez más con otros países desarrollados, pero se convierte en su líder de seguridad. Parece posible con Rusia, desde que el presidente Dmitry Medvedev, abrió el camino para la cooperación con la OTAN durante el desfile para conmemorar el final de la Segunda Guerra Mundial, a continuación, en la cumbre de Lisboa. Esto puede ser más complicado con China, cuya nueva dirección parece más nacionalista que la anterior.
La división del mundo en dos zonas, estable y caótica, donde la segunda es la reserva de las riquezas naturales de la primera, obviamente, plantea la cuestión de límites. En la obra de Barnett (2004), los Balcanes, Asia Central, la mayor parte de África, los Andes y América Central son lanzadas a las tinieblas. Tres estados miembros del G-20 -de los cuales uno es también miembro de la OTAN-, están condenados al caos: Turquía, Arabia Saudita e Indonesia. Este mapa no es estático y las repescas siguen siendo posibles. Así, Arabia Saudita está ganando sus galones aplastando en la sangre la revuelta de Bahrein.
Puesto que ya no es una cuestión de ocupar los países, sino sólo de mantener las áreas de explotación y llevar a cabo redadas en caso necesario, el Pentágono debe extenderse a toda la periferia el proceso de fragmentación de «remodelación» que se inició en el «gran Medio Oriente» (Greater Middle-East). El fin de la guerra ya no es la explotación directa de un territorio, sino la desintegración de toda posibilidad de resistencia. El Pentágono se está centrando en el control de las rutas marítimas y las operaciones aéreas para subcontratar en mayor medida las operaciones de tierra a sus aliados. Este fenómeno es el que acaba de comenzar en África con la partición de Sudán y las guerras en Libia y Costa de Marfil.
Si, en términos de discurso democrático, el derrocamiento del régimen de Muammar Gaddafi, sería una meta gratificante, no es ni necesario ni deseable desde el punto de vista del Pentágono. En la «doctrina Gates», más vale mantener un Gaddafi histérico y humillado en una reducido tripolitano que una Gran Libia capaz de resistir un día de nuevo al imperialismo.
Por supuesto, esta nueva visión estratégica no será sin dolor. Habrá flujos de migrantes, que son cada vez más, huyendo del infierno de la periferia para entrar en el paraíso del centro. Y habrá esos incorregibles humanistas para pensar que el paraíso de unos no debe construirse sobre el infierno de otros.
Es este proyecto el que está en juego en Libia, y es en relación a él que cada uno tiene que determinarse.
Notas:
[1] «Washington ante la cólera del pueblo tunecino», por Thierry Meyssan, Red Voltaire, 23 de enero de 2011.
[2] «Egipto al borde del baño de sangre», por Thierry Meyssan, Red Voltaire, 31 de enero de 2011.
[3] «El manual de EE.UU. para una revolución de color en Egipto» (en inglés), Red Voltaire, 1 de marzo de 2011.
[4] «Festival de hipócritas. Álbum de fotos de Gadafi» (imitación), Red Voltaire, 25 de marzo de 2011.
[5] «Francia estaba preparando el derrocamiento de Kadhafi desde noviembre» por Franco Bechis, Red Voltaire, 24 de marzo de 2011.
[6] «Quand flottent sur les places libyennes les drapeaux du roi Idris» (en castellano: "Cuando flotaba en las banderas de valores Libia del Rey Idris" por Manlio Dinucci, Red Voltaire, 1 de marzo de 2011, artículo no traducido en castellano.
[7] «Mensaje a la Nación a Libia» por Barack Obama, Red Voltaire, 28 de marzo de 2011.
[8] «Remarks by Vladimir Putin on the situation in Libya» (en castellano: "Observaciones sobre la situación en Libia"), de Vladimir V. Putin, Red Voltaire, 21 de marzo de 2011.
[9] «El embajador ruso en Trípoli acusa a Medvedev de traición en cuestión libia», Red Voltaire, 26 de marzo de 2011.
[10], «Robert Gates, a punto de irse», Red Voltaire, 7 de abril de 2011.

12 Razones por las cuales Obama es peor que Bush

2011-04-10T10:47:00.000+02:00

Por Diego Ignacio Mur

EEUU camino a una Dictadura. (Basado en conceptos de Activist Post, sus frases textuales entre comillas) George W. Bush fue, claramente, una marioneta de la elite de bancaria, militar y petrolera. Las políticas que puso en marcha tras el "atentado" del 9 / 11, a una velocidad increíble, hicieron evidente la existencia de un plan predeterminado, y que fue ideado con suficiente antelación. Esto no significa que otros presidentes hayan sido menos controlados por esta agenda oculta, pero durante el mandato de Bush existió una notable aceleración en el crecimiento y tiranía de las corporaciones. Estas políticas impulsaron guerras, agresiones, vigilancia ilegal de los ciudadanos estadounidenses, torturas a detenidos indefinidamente y sin cargos formales, injustos acuerdos de "libre mercado", y rescates bancarios que enfurecieron, legítimamente, a muchos progresistas.Sin embargo, el Playboy Obama profundizó este tipo de maniobras, transformando su gestión en un régimen draconiano, y recién comienza las "jugadas".

Luego de 8 años del reinado de Bush, que terminó con un récord de imagen negativa por debajo de los 20 puntos, la promesa de esperanza y cambio que Obama representaba inspiró a muchos progresistas hasta la exageración. Sus discursos de campaña eran tan poderosos que consiguió el Premio Nobel de la Paz, sin haber hecho nada por la paz, excepto ofrecerse como candidato para el premio a fin de ser elegido. Como profesor de Derecho Constitucional y abogado, Obama parecía tener una mayor comprensión del equilibrio y el poder que el lacayo Bush.

Corporatocracia

Si bien las políticas implementadas bajo el liderazgo de Obama exhiben la continuación de la agenda tiránica de Bush, su impresionante giro traicionero hacia el populismo y su avasallamiento de los principios constitucionales para justificar esas acciones, lo hacen un verdadero hipócrita.

Existen muchos artículos que enumeran las promesas incumplidas de Obama y sus mentiras, sin embargo aquí tienen 10 de ellas que demuestran porque Obama es tan malo o peor que Bush:

1) Bancos / rescates corporativos: Aunque el "Programa de Alivio para Activos en Problemas" (TARP), también conocido como el plan de rescate bankster, fue implementado por Bush, Obama lo apoya firmemente y como sea necesario. Obama además ha impulsado este acaparamiento masivo de riqueza otorgando un colosal estimulo que, básicamente, fue absorbido por la crisis financiera. Todo dicho, Bloomberg y otros informaron que las garantías de los contribuyentes de Wall Street están por sobre los 23 billones de dólares. Adicionalmente, la parte más influyente del gabinete de Obama y los zares nombrados directamente por él, se encuentran íntimamente ligados a los grandes bancos como JP Morgan y Goldman Sachs. Por otra parte, Obama y sus líderes demócratas dieron a la Reserva Federal aún más poder regulador sobre la economía. La Administración se congratula por la ley de reforma financiera como si hubiera sido un logro político importante, pero el proyecto nunca fue dirigido a resolver los tres problemas más importantes: no romper o reducir el tamaño de los bancos "demasiado grandes para quebrar", no eliminar las garantías masivas del gobierno a los bancos gigantes, e incluso no se aumentaron los requisitos de liquidez para impedir colapsos en el futuro.

2) La traición de los pobres: Bush nunca pretendió maldecir a los pobres ni ironizar demasiado respecto a su condición. Sin embargo, Obama se había mostrado a si mismo como alguien diferente, principalmente porque el Partido Demócrata es visto como más empático hacia los pobres. Obama prometió cuidados de salud más asequibles, crear nuevos puestos de trabajo, y facilitar el acceso a una educación universitaria. Sin embargo, el proyecto de salud de su administración demostró que en realidad perjudica a los pobres. Los controles de capital y préstamos universitarios son cada vez peores e inútiles y esto lo demuestra la existencia de un número récord de estudiantes que no pueden encontrar trabajo para pagar su hospedaje o insumos. Hasta el momento Obama sólo parece estar ayudando a los pobres emitiendo mas "estampillas de alimentos" para un número (otra vez) récord de estadounidenses necesitados, una maniobra que planea recortar del presupuesto. Obama también supera a Bush bajando los impuestos a los más ricos mientras la gente pobre sufre los dramáticos efectos de la inflación y la disminución de ayuda gubernamental ante la austeridad.

3) La expansión de Libre Comercio: Obama criticó a NAFTA, GATT y otros "tratados de libre mercado" que fueron puestos en marcha durante los gobiernos de Clinton y Bush (con el CAFTA). Uno de los slogans publicitarios de Obama durante su campaña presidencial decía mediante anuncios que, por causa del TLC se habían perdido un millón de empleos, "incluyendo 50.000 puestos de trabajo aquí en Ohio". Y Obama dijo a los sindicatos que "siempre se había opuesto al TLC, afirmando que dicho acuerdo comercial debía ser modificado y renegociado". Esta muy claro que los acuerdos de libre mercado perjudicaron a las fábricas estadounidenses y a sus trabajadores (tal como Obama expresaba durante su campaña). Esos acuerdos de libre comercio fueron diseñados solo para ayudar a las corporaciones multinacionales que en realidad, fueron quienes los idearon, y son las compañías para las cuales trabaja Obama. En contraste con fundar una "oposición" a tales acuerdos, el gobierno sigue adelante con muchos de ellos y ha creado nuevos muy similares.

4) La escalada de guerras de agresión:

La guerra de agresión, delito de agresión o crimen contra la paz es aquel contemplado en el artículo 5º del Estatuto de Roma (pero aún no definido) que crea la Corte Penal Internacional. Este artículo simplemente lo menciona como uno de aquellos crímenes o delitos sobre los cuales tiene competencia la referida Corte. Durante la discusión del Estatuto, no hubo mayores inconvenientes para determinar los otros tres crímenes (genocidio, crímenes de guerra y crímenes contra la humanidad) puesto que sus definiciones se encontraban ya enmarcadas dentro de la historia del Derecho Internacional Humanitario o del Derecho Internacional de los Derechos Humanos, en particular el genocidio en la Convención de las Naciones Unidas contra el Genocidio del año 1948 y los otros dos en los Convenios de Ginebra. El caso particular de éste delito, (a diferencia del narcotráfico o el terrorismo, que no fueron incluidos), es que ya existía el antecedente hecho valer en los Juicios de Núremberg y de Juicios de Tokio. Dentro de este esquema, contra la guerra de agresión, debiera constituir la prohibición absoluta y la potencial aplicación de la pretensión punitiva de la Corte, en contra de quienes organicen, avalen o realicen guerras de agresión o guerras de conquista. Su fundamento político está establecido en el Capítulo VII de la Carta de las Naciones Unidas. El inicio de una guerra de agresión es un crimen estipulado en el Derecho internacional consuetudinario como cualquier guerra que no sea de autodefensa o sancionada por el artículo 51 de la Carta de las Naciones Unidas. Los Juicios de Núremberg que siguieron a la Segunda Guerra Mundial llamaron al inicio de una guerra de agresión "algo esencialmente perverso... iniciar una guerra de agresión... no es solo un crimen internacional, es el mayor crimen internacional diferenciándose de los otros crímenes en que contiene en sí mismo la perversidad acumulada de los otros."

Se pensaba que Obama jamás podría ser peor que Bush, en lo que respecta a las guerras de agresión - particularmente por tratarse de un Premio Nobel de la Paz-. Sin embargo lo contrario. Obama tiene hoy bajo ataque a más países que Bush, y está bombardeando Pakistán, Yemen y Libia, sin la aprobación del Congreso. Obama aún peor que un belicista neocon, ya que inventa y paga mercenarios para más tarde desdibujar informaciones de prensa, con el objetivo de exigir "una amenaza real o fabricada" para justificar la intervención militare de Estados Unidos, y con vagas justificaciones humanitarias. En otras palabras, si un dictador secular quiere acabar con un puñado de yihadistas que ponen en peligro su régimen, ahora EEUU va a bombardear al dictador, y al país entero, apoyando a los yihadistas si esto sirve a intereses corporativos. Desde cualquier punto de vista es obvio que Obama sirve a los banqueros, militares y "amos del petróleo", sin importar las etiquetas o excusas que quiera impartir. "Es verdaderamente una exhibición repugnante ver progresistas apoyando las guerras de Obama como si esto fuera más justo que lo hecho por Bush".

5) La Tortura y el Asesinato como deporte: Bush aceptó parte de la culpa por las torturas en Abu Ghraib. Y con razón, ya que fue su Administración la que estableció mayores permisos para torturas en interrogatorios, dando lugar a comportamientos muy desagradables. Obama utilizó la noción de cerrar la prisión de Guantánamo para ganar puntos políticos durante su campaña, y mostrarse como él "anti-tortura". Además, prometió mostrar todas las fotos de los torturados y aberraciones cometidas en dicha instalación. No sólo Guantánamo permanece en funcionamiento tras dos años de su mandato, ahora, los detenidos tienen menos derechos que cuando Bush era presidente. Además, Obama permitió que torturaran al soldado estadounidense Bradley Manning, simplemente por ser denunciando como "sospechoso". Si se permite este tipo de tratamiento a un ciudadano norteamericano, no es posible imaginar las abominables tácticas que están siendo utilizados contra detenidos enemigos. Si es justo culpar a Bush por Abu Ghraib, entonces también parece justo culpar a Obama por generar un ambiente donde los EE.UU. participan de un "deporte militar" donde se masacran civiles inocentes - Obama parece disfrutar mientras pisotea el concepto de "pureza humanitaria" en otras naciones.

6) Vigilancia ilegal y domiciliaria: Parece que el acecho del monstruoso complejo industrial iniciado durante el gobierno de Bush sigue en pleno apogeo con Obama. Obama votó a favor de la inmunidad de Bush / Cheney FISA-Telecom luego de prometer, cuando era senador, apoyar una obstrucción a esta medida. Glenn Greenwald reportó al respecto: "Así que el candidato Obama prometió ambiguamente a sus seguidores que iba a trabajar para desenmascarar "completamente" y castigar a los responsables "del pasado" que incurrieron en delitos de vigilancia ilegal infringiendo plenamente la Ley. Pero sin embargo, el hoy Presidente Obama, se ha convertido en el impedimento principal para que, precisamente, pueda llevarse a cabo esta rendición de cuentas, y lo ha hecho participando reiteradamente en maniobras legales para asegurar que estas "ofensas del pasado" - tanto vigilancias como torturas- continúen impunes, y permaneciendo en secreto para esquivar siempre la revisión judicial", y Carol Rose añadió: "...el vínculo entre el secreto y la vigilancia es crítico: en efecto, nuestro gobierno está aumentando su poder de espiar a los ciudadanos libres, mientras, al mismo tiempo, disminuye el legitimo derecho de los ciudadanos de controlar a su gobierno. Esto es la antítesis de la democracia", "...esto nos dice cuan fuera de control se hallan las operaciones de vigilancia ilegales, más aún cuando compañías privadas extranjeras son contratadas para espiar a los estadounidenses que defienden al medioambiente. Y a esto se suma el despliegue de la TSA con escáneres de cuerpo desnudo y la intrusiva bajadas de pantalones aplicada en forma selectiva en los aeropuertos y ferozmente defendida por los DHS de Obama".

7) La muerte del Estado de Derecho: El Estado de derecho es aquel Estado en donde sus autoridades se rigen, permanecen y están sometidas a un derecho vigente en lo que se conoce como un Estado de derecho formal. Éste se crea cuando toda acción social y estatal encuentra sustento en la norma; es así que el poder del Estado queda subordinado al orden jurídico vigente por cumplir con el procedimiento para su creación y es eficaz cuando se aplica en la realidad con base en el poder del Estado a través de sus órganos de gobierno, creando así un ambiente de respeto absoluto del ser humano y del orden público. El Estado de Derecho es un concepto antiguo que significa que una sociedad se rige por leyes escritas en pos de un objetivo racional contrastando con un sistema donde rige el capricho personal o la arbitrariedad de un rey, "con el Estado de Derecho, nadie está por encima de la ley, ni siquiera los reyes". Sin embargo, hemos visto este una constante erosión de este concepto, que va desprendiéndose de la realidad desde hace muchas décadas, aunque esta erosión nunca había sido tan evidente como durante el gobierno de George W. Bush, cuyo equipo permanentemente ha subvertido las normas en favor de la élite. "Con Bush, y ahora con Obama, la élite corporativa ahora puede, claramente, salirse con la suya mientras realiza crímenes masivos contra la humanidad y también fraudes, mientras la gente común, "pequeña", es rutinariamente castigada por delitos menores. Al mismo tiempo y sin siquiera un atisbo de vergüenza, los bancos pueden, abiertamente, saquear y estafar al público. El gobierno puede espiar a los estadounidenses. La TSA puede violar nuestra intimidad física, y mientras tanto, las grandes corporaciones siguen envenenándonos y destruyendo la biodiversidad con absoluta impunidad. Además, Obama firmó una orden ejecutiva para detener indefinidamente el "terror", incluso después de la absolución -, mientras que otros legisladores tratan de eliminar los derechos de Miranda. ¿Quién se encargará de investigar estos crímenes e injusticias? Mientras las corporaciones criminales con sus socios en el gobierno continúen siendo los engranajes de este sistema, no habrá estado de derecho, ni Justicia.

8) Restricciones a la Libertad de Expresión: Bush utilizaba principalmente el miedo, la intimidación, el espionaje y periodistas mercenarios para controlar la información. Y fue así como Bush junto al cártel de los medios de comunicación, actuaron en concordancia para vender gigantescas mentiras al público. Ahora, a medida que más personas reemplazan la televisión con Internet, las "noticias" son más difíciles de controlar por el establishment. En ese marco, a medida que acontece el despertar global, la represión y censura se intensifican por mandato de Obama. La represión es más evidente en Internet (véase el siguiente punto) y sobre manifestantes pacíficos. En un episodio tragicómico e hipócrita que ejemplifica el monstruo tiránico en el que esta administración se ha convertido, Hillary Clinton dio un discurso sobre "el apoyo al derecho de los manifestantes pacíficos", mientras sus matones encargados de la seguridad echaban violentamente a un activista de la audiencia por estar de pie en señal de protesta. Además, se realizó un bestial operativo con la policía estatal durante la reunión del G-20 del 2009, en Pittsburgh, para reprimir protestas pacíficas. Por último, sabemos a que dirección se dirige la actual administración en términos de libertad de expresión, dada la reciente manifestación oficial donde el gobierno revela su deseo de "prohibir" o poner un "impuesto" a las teorías de la conspiración , y para transformarlas en un delito grave.

9) El ataque contra los derechos de quienes utilizan Internet: El libre y "gratuito" Internet está bajo una absoluta supervisión de Obama. Resulta obvio que nunca se ha trabajado mucho en un camino para salvaguardar la privacidad en Internet, especialmente desde que "la Ley Patriota" entró en plena vigencia. Pero ahora, el libre acceso a la información a través de Internet es el nuevo objetivo de una normativa "de protección" llamada ciberseguridad, estipulada como Ley Nacional. También conocida como el Proyecto de Ley "Internet Kill Switch" de la mano con la "Lucha contra la Infracción Online" y "falsificaciones", Ley (COICA), también conocido como el Proyecto "Lista Negra" de dominios. El Internet libre también es amenazado por acuerdos basados en la "neutralidad de la red", el mercado, los acuerdos, las demandas civiles, la censura técnica a través de motores de búsqueda, y sí, también impuestos para los blogs. Por último, el DHS ha aprovechado arbitrariamente los nombres de dominio, algo que en EEUU es claramente inconstitucional. Habida cuenta de que Obama duerme en la misma cama que Google y otros sitios en el cartel de la información corporativa.

10) "Obamacare" y Fascismo: Incluso muchos progresistas ven la perspectiva "Obamacare" (Obama te cuida) como una política puramente fascista. Cuando una progresiva trata de defender a Obamacare en estos días, el mejor argumento que puede dar es "por lo menos Obama trató de solucionar el problema." Es una estrategia que usan para desviar sutilmente la culpa a Bush. La reforma sanitaria estaba destinada a aumentar la competencia y la cobertura asequible para todos los estadounidenses. Sin embargo, los monopolios de seguros privados continúan robando y los ciudadanos están obligados a contratarlos, bajo pena de cárcel, mientras tanto, 1.000 de las corporaciones más conectadas están exentas de la ley. Además, la FDA sigue bajo el estricto control de la corrupta industria farmacéutica (Big Pharma - Gigantes Químicas) y los sugestivos obsequios a las compañías farmacéuticas no han hecho más que aumentar. Por último, cuando hubo enormes beneficios económicos, ellos deciden si la gente vive o muere, y el racionamiento presupuestario de los servicios. Así que, sí, la fusión del gobierno con las corporaciones de salud se completa con fines de lucro y "paneles de la muerte."

11) Obama y su colaboración con el genocidio mundial para reducir la población 1: "Estimado Presidente Obama: He sido una devota seguidora de su gestión presidencial hasta ahora. Pero al liberar completamente los cultivos OGM / alfalfa GE (cultivos genéticamente modificados), incluyendo tambien la remolacha azucarera, usted ha desatado una nueva ola que contribuye de manera incontenible a la contaminación de este planeta. Estos cultivos tóxicos, no sólo generan ganancias extraordinarias para corporaciones como Monsanto, mediante la venta de productos quimicos toxicos que destruyen nuestro medioambiente incluyendo al clima. La industria biotecnologica irresponsable que usted ha respaldado, también daña a la especie humana, y en forma directa. Estos productos químicos son la raíz de los problemas de salud que usted proclama combatir, diciendo que son muy importantes para usted y su familia, entre ellos: el cáncer, la diabetes, la obesidad, el autismo, el TDAH, la leucemia infantil, la falta de órganos, infertilidad, defectos de nacimiento e inteligencia reducida".Leer más.

12) Obama y su colaboración con el genocidio mundial para reducir la población 2: ¿Por qué voy a tratar de reabrir el caso de Baxter y tomar mayores acciónes legales en Austria?, explica Jane Burgermeister, la periodista científica que presentó una denuncia penal ante la Oficina Federal de Investigaciones (FBI) en contra de la Organización Mundial de la Salud (OMS), de las Naciones Unidas (ONU), del gobierno norteamericano y de varias otras organizaciones públicas de salud como la FDA, así como varios laboratorios médicos y farmaceúticos, entre ellos Baxter. La denuncia acusa a esta organizaciones y sus representantes de cometer varios crímenes graves en relación con el bioterrorismo, con la tentativa de genocidio, asesinato en masa, la coacción de los órganos constitucionales, alta traición, entre otros cargos. Leer más.

Amigo, si usted quiere saber cuál es la definición moderna de fascismo, es todo lo que acaba de leer.

"Podemos sentir odio y protestar", pero Estados Unidos no tiene ninguna posibilidad de salir de esta circunstancia sin una evaluación honesta de lo que representa. La evolución o mutación llevada a cabo por Bush y luego Obama es evidente.

Dos partidos políticos se han transformado en uno. El Partido de las corporaciones. Es fácil darse cuenta mirando más allá de los símbolos. Hay "un club" central dirigiendo las operaciones.

Diego Ignacio Mur

BWN Patagonia

Neocolonialismo. Control de África Washington ante la cólera del pueblo tunecino

2011-01-30T12:43:00.000+01:00

Neocolonialismo. Control de África
Washington ante la cólera del pueblo tunecino
por Thierry Meyssan*

Mientras los medios occidentales celebran la «Jasmine Revolution», Thierry Meyssan revela el plan estadounidense tendiente a detener la cólera del pueblo tunecino y a conservar esa discreta base de retaguardia de la CIA y la OTAN. Para Meyssan, el fenómeno insurreccional no ha terminado y la verdadera revolución, que tanto temen los occidentales, puede estar a punto de empezar.

24 de enero de 2011

Desde
Beirut (Líbano)

Herramientas

Imprimir
Enviar

Todas las versiones de este artículo:

français
italiano
English
Português

Países
Tunicia

Temas
AfriCom : Control de África
Comunicación


El general William Ward, ex responsable de la represión en los territorios palestinos convertido en comandante del AfriCom, participa en una ceremonia en mayo de 2010. El ejército tunecino fue reducido al mínimo, pero el país sirve de base de retaguardia para las operaciones «antiterroristas» en la región y dispone de puertos indispensables para la OTAN en el control del Mediterráneo.

A las grandes potencias no les agradan los acontecimientos políticos que no pueden controlar y que obstaculizan sus planes. Los acontecimientos que han venido conmocionando Túnez desde hace un mes no son ajenos a esa regla. Todo lo contrario.

Resulta entonces bastante sorprendente que los grandes medios internacionales de difusión, fieles aliados del sistema de dominación mundial, se entusiasmen de pronto por la «revolución de jazmín» y que publiquen investigaciones y reportajes sobre la fortuna de la familia Ben Ali, a la que anteriormente no prestaban atención a pesar de su escandaloso tren de vida.

Lo que sucede es que los occidentales están tratando de recuperar terreno en una situación que se les fue de las manos y en la que ahora quieren insertarse describiéndola según sus propios deseos.

Primero que todo, es importante recordar que el régimen de Ben Ali gozaba del apoyo de Estados Unidos y de Israel, de Francia y de Italia.
Considerado por Washington como un Estado de importancia menor, Túnez estaba siendo más utilizado en materia de seguridad que en el plano económico.

En 1987, un golpe de Estado derrocó al presidente Habib Bourguiba para favorecer a su ministro del Interior, Zine el-Abidine Ben Ali. Este último es un agente de la CIA entrenado en la Senior Intelligence School de Fort Holabird.
Según informaciones recientes, Italia y Argelia parecen haber estado vinculadas a aquella toma del poder [1].

Desde su llegada misma al Palacio de la República, Ben Ali establece una Comisión Militar Conjunta con el Pentágono que se reúne anualmente, en mayo.
Ben Ali no confía en el ejército, lo mantiene marginado y no le proporciona suficiente equipamiento, con excepción del Grupo de Fuerzas Especiales que se entrena con los militares estadounidenses y que participa en el dispositivo «antiterrorista» regional.

Los puertos de Bizerta, Sfax, Susa y Túnez se abren a los navíos de la OTAN y, en 2004, la República de Túnez se inserta en el «Dialogo mediterráneo» de la alianza atlántica.

Al no abrigar con Túnez expectativas especiales en el plano económico, Washington permite que los miembros de la familia Ben Ali exploten a fondo el país. Cualquier empresa que allí se desarrolle tiene que cederles el 50% de su capital y los dividendos correspondientes a esa tajada. Pero las cosas se ponen feas en 2009, cuando la familia que controla el país pasa de la glotonería a la avaricia y trata de chantajear también a los empresarios estadounidenses.

Por su lado, el Departamento de Estado prevé la inevitable desaparición del presidente. El dictador ha eliminado a todos sus rivales y no tiene sucesor. Se impone entonces buscarle un sustituto en caso de que fallezca. Se recluta a unas 60 personalidades capaces de desempeñar un papel político después de Ben Ali. Cada una de esas personas recibe un entrenamiento de 3 meses en Fort Bragg y posteriormente se le asigna un salario mensual [2]. Y pasa el tiempo…

Aunque el presidente Ben Ali mantiene la retórica antisionista en vigor en el mundo musulmán, Túnez ofrece diversas facilidades a la colonia judía de Palestina. Se autoriza a los israelíes descendientes de tunecinos a viajar a Túnez y a comerciar en ese país. Incluso se invita a Ariel Sharon a viajar a Túnez.

La revuelta

El 17 de diciembre de 2010, la inmolación voluntaria de un vendedor ambulante, Mohamed Bouazizi, quien se prendió porque la policía le había confiscado su carreta y sus productos, da paso a los primeros disturbios. La población de Sidi Bouzid se identifica con aquel drama personal y se subleva.

Los enfrentamientos se extienden a varias regiones y, posteriormente, alcanzan la capital tunecina. El sindicato UGTT y un colectivo de abogados organizan manifestaciones, sellando así –sin hacerlo a propósito– la alianza entre las clases populares y la burguesía alrededor de una organización estructurada.

El 28 de diciembre, el presidente Ben Ali trata de recuperar el control de la situación. Visita al joven Mohamed Buazizi en el hospital y se dirige esa misma noche a la nación. Pero su discurso televisivo expresa su ceguera. Ben Ali denuncia a los manifestantes como extremistas y agitadores a sueldo y anuncia una represión feroz. Lejos de calmar las cosas, su intervención convierte la revuelta popular en insurrección. El pueblo tunecino ya no denuncia solamente la injusticia social sino el poder político.


El productor Tarak Ben Ammar, propietario de Nessma TV y socio de Silvio Berlusconi. Es primo de Yasmina Torjman, la esposa del ministro francés de Industrias, Eric Besson.

En Washington se dan cuenta de que «nuestro agente Ben Ali» ha perdido el control de la situación. En el Consejo de Seguridad Nacional, Jeffrey Feltman [3] y Colin Kahl [4] consideran que es hora de deshacerse del dictador ya desgastado y de organizar la sucesión antes de que la insurrección se convierta en una verdadera revolución, o sea antes de que ponga en tela de juicio el sistema.

Se decide entonces movilizar a los medios de difusión, en Túnez y en el mundo, para limitar la insurrección. Se trata de dirigir la atención de los tunecinos hacia los problemas sociales, la corrupción de la familia Ben Ali y la censura de prensa.
Todo con tal de evitar el debate sobre las razones que llevaron a Washington a poner a Ben Ali en el poder hace 23 años y a protegerlo mientras se apoderaba de la economía nacional.

El 30 de diciembre, el canal privado Nessma TV desafía al régimen con la transmisión de reportajes sobre los disturbios y organizando un debate sobre la necesaria transición democrática. Nessma TV es propiedad del grupo italo-tunecino de Tarak Ben Ammar y Silvio Berlusconi. Los indecisos captan inmediatamente el mensaje: el régimen se tambalea.

Simultáneamente, expertos estadounidenses, así como serbios y alemanes, son enviados a Túnez para canalizar la insurrección. Son estos expertos quienes, manipulando las emociones colectivas, tratan de imponer consignas en las manifestaciones. Siguiendo la técnica de las supuestas «revoluciones» de colores, elaborada por la Albert Einstein Institution de Gene Sharp [5], estos expertos dirigen la atención hacia el dictador para así evitar cualquier debate sobre el futuro político del país. Aparece así la consigna «¡Ben Ali, lárgate!» [6].


(Foto tomada de una pantalla) El 2 de enero de 2010, el grupo Anonymous (una pantalla de la CIA) hackea el sitio web del primer ministro tunecino e inserta un mensaje en inglés. El logo es el del Partido Pirata Internacional, cuyo miembro tunecino Slim Amanou, apadrinado por la embajada de Estados Unidos, se convertirá rápidamente en ministro de Juventud y Deportes del «gobierno de unión nacional».

Bajo la denominación Anonymous, el ciberescuadrón de la CIA –ya utilizado anteriormente contra Zimbabwe e Irán– hackea varios sitios web oficiales tunecinos e introduce en ellos un mensaje de amenaza en inglés.

La insurrección

Los tunecinos siguen desafiando al régimen de forma espontánea, lanzándose masivamente a las calles y quemando estaciones de policía y establecimientos pertenecientes a la familia de Ben Ali. Algunos lo pagarán incluso con su sangre.
Desorientado y patético, el dictador sigue sin entender lo que sucede.
El 13 de enero, Ben Ali ordena al ejército disparar contra la multitud, pero el jefe del Estado Mayor de las fuerzas terrestres se niega a hacerlo. El general Rachid Ammar, ya en contacto con el general William Ward, comandante del AfriCom, anuncia personalmente al presidente Ben Ali que Washington le ordena huir.

En Francia, el gobierno del presidente Sarkozy no ha sido prevenido de la decisión estadounidense y no ha analizado los diferentes cambios de casaca. La ministra de Relaciones Exteriores, Michele Alliot-Marie, se propone salvar al dictador enviándole consejeros en materia de orden público y equipamiento para que pueda mantenerse en el poder mediante procedimientos más limpios [7]. El viernes 14 se fleta un avión de carga. Cuando terminan en París los trámites de aduana, ya es demasiado tarde. El envío de ayuda ya no es necesario. Ben Ali ha huido.

En Washington y Tel Aviv, en París y en Roma, sus antiguos amigos le niegan el asilo. Va a parar a Riyadh (capital de Arabia Saudita), no sin haberse llevado consigo 1,5 toneladas de oro robado del Tesoro público tunecino.


Marketing: el logo de la «Jasmine Revolution» aparece en el preciso momento de la fuga de Ben Ali. En el centro se puede ver el puño en alto, símbolo ex comunista utilizado en todas las «revoluciones» de colores desde la época de Otpor, en Serbia. Desde la perspectiva de Washington, lo importante es hacer ver que todo ha terminado y que los hechos se inscriben en una dinámica internacional de carácter liberal. Es interesante señalar que el título aparece en inglés y que la bandera tunecina se reduce a un simple adorno encima de la letra R.

Jazmín para calmar a los tunecinos

Los consejeros estadounidenses en materia de comunicación estratégica tratan entonces de dar el juego por terminado, mientras que el primer ministro saliente forma un gobierno de continuidad. Es en ese momento que las agencias de prensa lanzan la denominación de «Jasmine Revolution», ¡en inglés, por supuesto! Las agencias afirman que los tunecinos acaban de realizar su propia «revolución de color». Se instaura un gobierno de unión nacional y todo el mundo contento.

La expresión «Jasmine Revolution» deja un sabor amargo a los tunecinos más viejos: es precisamente la que utilizó la CIA durante el golpe de Estado de 1987 que puso a Ben Ali en el poder.

La prensa occidental –sobre la cual el Imperio ejerce ahora más control que sobre la tunecina– descubre entonces la fortuna mal habida de la familia Ben Ali, que hasta ahora había ignorado. Se olvida, sin embargo, del visto bueno que el director del FMI, Dominique Strauss-Kahn, le había dado a los funcionarios del régimen pocos meses después de los motines que protagonizó la población hambrienta [8].

También se olvida del último informe de Transparency International que afirmaba que en Túnez había menos corrupción que en varios Estados de la Unión Europea, como Italia, Rumania y Grecia [9].

Mientras tanto, se desvanecen los grupos armados del régimen, que habían sembrado el terror entre los civiles durante los disturbios y los llevaron incluso a organizarse en comités de autodefensa.

Los tunecinos, a quienes se creía despolitizados y manejables al cabo de tantos años de dictadura, resultan sin embargo muy maduros. Rápidamente se dan cuenta de que el gobierno de Mohammed Ghannouchi no es otra cosa que «benalismo sin Ben Ali». Con algunos cambios de fachada, los caciques del partido único (RCD) conservan los ministerios más importantes. Los sindicalistas de la UGTT se niegan a sumarse a la maniobra estadounidense y renuncian a los puestos que les habían sido otorgados.


Ahmed Nejib Chebbi, un oponente «Made in USA».

Además de los inamovibles miembros del RCD, se mantienen los dispositivos mediáticos y varios agentes de la CIA. Por obra y gracia del productor Tarak Ben Ammar (el gran jefe de Nessma TV), la realizadora Moufida Tlati se convierte en ministra de Cultura. Menos implicado en el negocio del espectáculo, pero más significativo, Ahmed Nejib Chebbi, peón de la National Endowment for Democracy (NED), se convierte en ministro de Desarrollo Regional y el oscuro Slim Amanou, un bloguero conocedor de los métodos del Albert Einstein Institute, se transforma en ministro de Juventud y Deportes a nombre del fantasmagórico Partido Pirata, vinculado al autoproclamado grupo Anonymous.


La verdadera sede del poder ya no es el Palacio de la República sino la embajada de Estados Unidos. En ella se conformó el gobierno de Ghannouchi. Situada fuera de la capital tunecina, en un terreno fortificado, la embajada estadounidense es un gigantesco bunker estrechamente vigilado que abriga las oficinas centrales de la CIA y del MEPI para el norte de África y parte del Medio Oriente.

Por supuesto, la embajada de Estados Unidos no solicitó al Partido Comunista que se integrara al llamado «gobierno de unión nacional». Por el contrario, lo que hicieron fue traer de Londres, donde había obtenido el asilo político, al líder histórico del Partido del Renacimiento (Ennahda), Rached Ghannouchi.

Se trata de un islamista ex salafista que predica la compatibilidad entre el Islam y la democracia y que viene preparando desde hace tiempo un acercamiento al Partido Demócrata Progresista de su amigo Ahmed Nejib Chebbi, un socialdemócrata ex marxista. En caso de que fracase el «gobierno de unión nacional», este dúo pudiera representar una solución alternativa.

Los tunecinos se sublevan nuevamente, ampliando por su propia cuenta la consigna que se les había inculcado: «¡RCD, lárgate!». En comunas y empresas, ellos mismos expulsan a los colaboradores del régimen derrocado. ¿Hacia la revolución?

Contrariamente a lo que ha dicho la prensa occidental, la insurrección no ha terminado aún y la revolución todavía no ha comenzado. Es importante señalar que Washington no ha canalizado nada, exceptuando a los periodistas occidentales. Ahora más que en diciembre, la situación está fuera de control.

compartir esta

Thierry Meyssan

Analista político francés. Fundador y presidente de la Red Voltaire y de la conferencia Axis for Peace. Última obra publicada en español: La gran impostura II. Manipulación y desinformación en los medios de comunicación (Monte Ávila Editores, 2008).

LA GUERRA DELS SEGADORS? LA CRISI

2010-05-16T11:39:00.003+02:00

De la crisi sistèmica que estem vivint (i que alguns anomenen crisi) en podem entreveure algunes coses interessants:

Com per exemple la possible independència de Catalunya, fruit d'un moviment centrípet d'ensorrament total de l'economia i finances espanyoles (i catalanes).
L'empobriment de la mal anomenada classe mitjana i el seu aniquilament.
Un atur (l'any 2012) d'un 30%.
Possibles reaccions de la població autòctona empobrida i aturada vers els 6 milions i escaig d'inmigrants, a qui veuran com a responsables de robar-los la feina.
Augment dels moviments polítics d'ultradreta.
Ensorrament dels moviments progressistes a nivell moral com a conseqüència de la situació social i econòmica i la seva nul.la resposta.
Atomització política d'Europa i consolidació dels EE.UU com a única potència mundial.
Explossió de la bombolla inmobiliaria de la Xina, amb totes les conseqüències socials que se'n poden derivar.
Independència del Tibet.
Aniquilació del sistema d'educació i ensenyament escolar per tal de reduïr el coeficient intel.lectual de les persones. Així mai contestaran ni protestaran per una baixada de drets civils i/o polítics, però si d'una pujada en el preu de les entrades del futbol.

I per acabar, voldria fer una reflexió. Si totes les teories conspiratives són "basura" i pròpies de paranoics, on és el famós virus de la grip H1? No havia de ser tant devastador?

Que curiós, un cop venut el tamiflú per totes les nacions del món, el virus s'ha autodestruït.

ARIS TO KRATOS

2010-04-11T17:31:00.002+02:00

A vegades els encontres casuals solen ser més interessants (i productius) que no pas aquelles entrevistes i/o encontres que ens preparem amb dies d'antelació. I ha sigut en una d'aquestes casualitats on, de forma interessant vàrem estirar una conversa de la que es poden extreure un seguit d'idees, que si de forma semblen extravagans i conspiratives, no descartem que en el fons hi hagi una engruna (per petita que sigui) de veritat.

I és que sembla com si s'estigués executant un astut pla de classificació mundial, amb el supòsit que la productivitat laboral i intelectual és alta i eficient, i consequentment sobra gent.

Només cal mirar un parell de generacions enrera, la humanitat per si sola establia procediments de selecció natural, ja fos per malalties o infeccions a gran escala o mitjançant guerres periòdiques (I Guerra Mundial, II Guerra Mundial), en les que morien elevades capes de població.

Actualment i a tenor d'una relativa pau fomentada per les armes de destrucció mutua assegurada, gaudim d'un període de prosperitat i avançaments mèdics i tecnològics, que no fan sino augmentar la productivitat humana.

Per tal, calen menys persones per a fer més feina, i consequentment "sobren" elevades capes de població.

I com s'arriba a aquesta conclusió?

Observant com dia a dia es fomenten programes "basura" on s'estimula sobremanera la mala educació, l'aniquilació de principis morals i sobretot els instints més primaris de l'individu.

Descendint en successives reformes educatives el nivell de l'instrucció escolar, per tal de fer dòcils a una gran masssa d'individus, que no protestaran al viure en unes condicions insalubres de vida i de feina, sempre hi quan tinguis jocs de consola, sexe i programes populistes on puguin expressar la seva manca d'educació.

I és que si l'il.lustració i les revolucions liberals es van fer per dotar de major coneixement i llibertat a l'individu, tot trencant les cadenes de l'antic règim. Avui es dona el cas contrari. No s'intenta expandir els drets i coneixements d'una minoria vers la majoria, sinó que es forma a una minoria (un 10%) de la població, per a que governin sobre una gran majoria d'incultes però grans consumidors de porqueria.

Assistim a un canvi interessantíssim d'època, la lenta mort de la democràcia en favor d'una nova aris to kratos (aristocràcia), que en la seva traducció literal és el govern dels millors.

CAP A UNA NOVA BASTILLA Part 2

2010-03-22T19:22:00.005+01:00

Per tal de continuar la temàtica del post anterior, avui procuraré d'anar reculant, de fora cap endins. Som-hi doncs.

A nivell mundial cal destacar l'aprovació de la reforma sanitària per part de la Cambla Legislativa dels EUA, fita que cal anomenar d'històrica en majúscules. Doncs es dona en un moment difícil al bressol del liberalisme econòmic. I és que del discurs pronunciat per el President Obama, en vista de l'esgotament del sistema de creixement piramidal (o sigui sostingut per una entrada constant de fornades d'immigrants que pasen a formar part de la base de la piràmide social), era totalment necessària l'entrada en vigor d'un sistema que mitigui les doloreses jornades (a nivell socioeconòmic) que estan per venir.

De fet, és el primer des de la fundació dels Estats Units, en que anuncien obertament la fi del sistema de creixement fonamentat en la inmigració continuada, cosa que vol dir que ara els hi toca aprofondir en les reformes socials que van deixar pendents com a jove nació.

Més a tocar de nosaltres tenim el tema de Grècia, que a parer meu pinta negre, negríssim, doncs l'opinió pública (que no pas política) alemanya opta violentament per deixar caure el sistema financer grec. I no crec que la Presidenta Merkel s'atreveixi a nedar contracorrent del que demana la ciutadania del seu país.

Per tant, un cop més Europa demostra que quan les coses es posen malament, tothom escombra cap endins, deixant que a el veí se'l mengin els gossos. I és que Europa com a tal, o triomfarà o fracassarà com a ens social-polític i territorial en aquest greu repte que se li planteja. Perqué el problema no és només Grècia, sinó la més que previsible fallida i col.lapse del sistema financer espanyol i portugés, en un termini no més llarg de 2-3 anys.

Ja arribant a casa. Cal parlar d'un anàlisi que a més d'un li resultarà interessant. I és que en vista d'una previsible fallida (o suspensió de pagaments) a nivell del govern estatal, es generin tot un seguit de revoltes violentes que s'oposaràn total i frontalment amb els plans d'austeritat extrema que des de l'executiu es veuran obligats a imposar.

Aquesta violència social pot arribar a espantar a més d'un govern autonòmic que en previsió de perdre el control de la situació opti per basar-se en un discurs nacionalista. Tot negant-se a col.laborar d'un pla d'austeritat (més dur encara que el que pateix Grècia) i que per tal de perpetuar-se en el poder s'alï amb l'èlit industrial regional, provocant un moviment centrípet que pot dur-nos a la independència. Amb els bascs, el tema no serà tant virulent per que ja disposen d'un concert econòmic.

Val a dir que ens pot tocar viure uns temps molt interessants

CAP A UNA NOVA BASTILLA part 1

2010-03-20T09:52:00.006+01:00

Aquesta setmana fa un any just que no escric, i aquesta distància junt amb els aconteixements que hem passat, m'han dut a la necessitat de tornar a posar per escrit aquelles idees que em ballen pel cap.

I és que un any dona per molt, passen moltes coses, i en el cas de l'aigua tèrbola fa que els sediments es dipositin al fons del got, deixant-nos en veure l'aigua clara. Res més lluny de la realitat, doncs això és el que ens ha passat.

Suposo que tots estarem d'acord en afirmar que una regió (Catalunya), que aspira a ascendir i jugar a la lliga de les nacions-estat del món, no és pot permetre de cometre vileses com la de l'Orfeó Català, o la del cas Pretoria, o la de (en plena crisi social, econòmica i sistèmica) decidir crear un altre cos parel.lel de descentralització autònomica (les vegueries) i sumar-ne les despeses a càrrec del contribuent.

El cas de l'Orfeó Català és totalment paradoxal, i de fet, més pròpi d'estats mafiosos com Kosovo o Albània que no pas de nacions suoposadament serioses. De fet, és interessant constatar que en pocs anys, aquesta institució (sumada indistintament a la Fundació Palau de la Música) va rebre de les arques públiques al voltant de 60 milions d'euros. Que si no vaig errat, corresponen a més de 10.000 milions de les antigues pessetes. Calderilla vaja.

Però això no és pas el millor. Doncs quan pensem que la Generalitat, bressol del les esències més pures del catalanisme polític, dona 10.000 milions de pessetes a un orfeó, o se-n's rifa a la cara o està mal governat. Com justifica un orfeó la despesa de 10.000 milions de pessetes? Si hi ha prou diners per fer les cadires d'or, i encara en sobraria per repartir-lo entre els cantaires i que aquests visquin durant tota la vida sense donar cop.

Segona estrofa. Sembla ser, que a dins del Palau de la Música hi havia interventors de diverses administracions catalanes, i curiosament cap d'ells va saber veure que milers de milions de pessetes es desviaven en comptes suïsses, cotxes, putes i cases. Paradoxal i increible. O eren imbècils, o, estaven comprats... En quin supòsit ens quedem?

Interessant, oi? I després podem anar-nos en rifant de la màfia italiana. Minúcies al costat de la Màfia catalana.

Tercer apartat. Em nego a parlar del cas Pretoria. No puc, perqué em sulfuro. Considero incomprensible com totes aquestes accions mafioses no han sigut detectades per part de les institucions pròpies del país. Hem hagut de confiar en la justícia española, tant en el cas Millet com en del Pretoria, per tal de poder agafar els xoriços que estaven dilapidant els diners del contribuent.

Però el millor de tot, és que després ens diuen als ciutadans que hi ha una crisi i que cal que ens apretem el cinturó. Quina barra noi. A l'hora de donar centenar de milions d'euros en sous astronòmics a assessors i a la màfia catalana no s'hi pensen gaire. De fet, el que em fa més mal, és que amb els diners d'aquestes estafes (que el catalanisme polític tolera) es podrien fer una dotzena de residències assistides i/o diversos hospitals comarcals.

Conclusió d'aquesta primera part. El catalanisme, tal i com el coneixem està mort, però continua com a moviment cultural i de poder, ja que no hi ha hagut res (encara) que l'hagi substituït. De tota manera, tal i com estan anant els aconteixements socials i empresarials, no li dono més de 12 anys de vida.

En el proper post, voldria continuar analitzant les conseqüències (inesperades) que ens depara l'aprofondiment de la crisi sistèmica que patim des de 2008. I és que els esdeveniments ens porten a esperar el desencadenant que conduirà a un canvi (ja que no podem parlar de revolució en termes antics) totalment interessant.

UNA GRANDE Y UNIFORME?

2009-03-14T16:17:00.003+01:00

No se si és cert que la música amansa les feres, però si que eixampla els nostres pensaments i ens aporta una serenitat propicia a reflexionar.

Avui, els cors de Nabucco amb el "va pensiero" de Verdi m'han recordat l'inici del romanticisme, i de la seva mà aquelles belles cançons que l'home ha cantat des de la nit dels temps per tal de recordar qui és, d'on ve, on va i a honorar la terra on viu, riu i plora.

Amb el "va pensiero", Itàlia pren consciència de qui és i que vol ser, i amb el "rule Britannia" Anglaterra glosa l'expansionisme d'un imperi colonial que sembla no tenir fi. Però avui una altre música sona a les nostres orelles, almenys una melodia que a mi em sembla del tot clara. La d'una nova nació-estat consolidada, vencedora contra aquella perifèria que encara gosaba resistir-se l'hi.

Amb la "victòria" constitucionalista del PSOE-PP Euskadi, l'última resistència vers una nació estat anomenada Espanya ha caigut. Ara bé, això no significa que el PNV no es lliuri a una guerra de guerrilles amb emboscades i que doni per perdut el seu feu, doncs encara els hi queden les tot-poderoses provincies per presentar una última i desesperada batalla. Però això no canvia el fet que amb una Catalunya que viu de genolls, Euskadi pugui allargar gaire més la resistència.

Una nació-estat s'ha consolidat després de 500 anys de construcció. El somni de Ferran i Isabel de Castella i Aragó s'ha assolit.

Només els necis, i els que n'esperen treure profit de l'engany perllorgaran aquesta maleïda agonia. Hem perdut altre cop. Val la pena continuar amb aquesta farsa? Hem de tornar-ho a intentar?

Ja ho vàrem provar amb en Prat de la Riba, en Francesc Macià i en Jordi Pujol. Tornarà a donar aquesta maleïda i eixuta terra un altre colós?

És en aquest moment més que mai, quan em venen a la memòria els versos del pròfetic i visionari Salvador Espriu:

Oh, que cansat estic de la meva

covarda, vella, tan salvatge terra,

i com m’agradaria d’allunyar-me’n,

nord enllà,

on diuen que la gent és neta

i noble, culta, rica, lliure,

desvetllada i feliç!

Aleshores, a la congregació, els germans dirien

desaprovant: “Com l’ocell que deixa el niu,

així l’home que s’en va del seu indret”,

mentre jo, ja ben lluny, em riuria

de la llei i de l’antiga saviesa

d’aquest meu àrid poble.

Però no he de seguir mai el meu somni

i em quedaré aquí fins a la mort.

Car sóc també molt covard i salvatge

i estimo a més amb un

desesperat dolor

aquesta meva pobra,

bruta, trista, dissortada pàtria.

ESPANYA 5.0

2009-02-06T21:28:00.002+01:00

Ja fa força temps que al escriure al bloc, repeteixo post rera post una idea central, que és per a mi un horitzó llunyà, però també una imatge cada cop més clara.

Voldria començar, sumant-me a la confiança del govern socialista per recalcar que no arribarem de cap manera als quatre milions d'aturats, ni molt menys. Arribarem als cinc i mig. I és amb aquest supòsit que tant clar tinc, que m'oloro un escenari totalment nou i diferent pel que fa a les nostres institucions ( i quan parlo de "nostres" em refereixo a les de l'estat espanyol ).

El xassis que suporta el pes de l'estat, no podrà de cap de les maneres sobreviure a la cursa d'obstacles que ens tocarà viure els dos propers anys. I perquè els dos propers? Perqué aquesta crisi financera és comparable per la seva voracitat a la del crack del 1929, i perqué les polítiques suicides que aplica el President Zapatero a part de ser simples pedaços, estan mal cosits.

D'aquesta manera la transformació sistemàtica que viurà el sistema polític de la transició (que s'ha perdurat fins als nostres dies), donarà pas a una república més centralista i preprarada als grans canvis demogràfics i culturals que ens tocarà viure amb el procés de substitució cultural que ja em encetat.

De fet, no crec que el Sr. Zapatero pugui acabar la legislatura amb més de cinc milions d'aturats, i problablement ens veurem abocats a unes noves eleccions o a un govern d'unitat nacional, que intentarà (sense gaire èxit suposo) frenar els greus aldarulls que provocaràn la gana i la desesperació.

QUAN LA MITJA LLUNA PLORA, LA TERRA ES TORNA ROJA

2009-01-08T15:27:00.003+01:00

Avui fa tretze dies de l'inici de l'operació israeliana vers la franja de Gaza, i tot i que em vaig prometre a mi mateix no dir-ne res, a hores d'ara ja no puc estar-me'n. I m'atreveixo a opinar (en un clar excés de falsa modèstia) d'una temàtica que toca directament la sensibilitat (l'ànima) i el cor de les persones.

Com a èsser humà (i sobretot degut a la hipersensibilitat europea) penso que cap persona o poble mereix viure l'infern que ha caigut sobre els palestins, i que poca cosa poden fer aquells que es defensen amb pedres i pals contra tancs, missils, fusells i avions. L'horror de famílies exterminades a cops de bomba recòrre la terra per pantalles i televisions, i si bé és cert que Israel guanyarà en aquesta ofensiva militar, no deixa de ser menys veritat que els palestins s'estan guanyant les simpaties de tot el món.

Gaza no té cap possibilitat de victòria perqué l'ofensiva és, des del punt de vista tàctic, brillant, a més de tenir entre els dos contingents diferències més que notables entre el seu armament. La divisió de l'ocupació entre diferents zones, dificulta encara més una resposta unitària entre els milicians de Hamas, que veuen com no poden coordinar-se entre ells. És en definitiva una victòria ja anunciada abans de començar.

Hi ha, com sempre diversos peròs. Un d'ells és posar-se a la pell dels israelians, que senten dia rera dia, l'ofec de més de quatrecents milions de musulmans totalment hostils, arraconant social i geograficament als poc més de cinc milions de jueus que viuen a Terra Santa. Saben que només és qüestió de temps que la marea demogràfica àrab pugui acabar amb ells, i que cada ofensiva militar que emprenen és un dia guanyat a la fi del seu estat, però també un any perdut pel que fa a trobar unes bases de diàleg amb els seus veins.

Un altre però és perqué l'estat israelià que iniciat aquesta matança enmig d'unes converses secretes i no oficials amb Siria (però si oficioses) que els havien de conduir a garantitzar-se la pau amb aquest estat beligerant. De fet, inclús han arribat a oferir-los hi el retorn del Golàn a canvi de tranquilitat. És clar que possiblement han pesat més les properes eleccions israelianes, i aquesta demostració de força ajudi a l'executiu actual a arrassar a les urnes, o potser és que han volgut demostrar als negociadors siris que Israel pot ser implacable si no s'accepten les seves condicions. Qui sap....

La història ha demostrat en repetides ocasions que tot aquell estat (o país) enclavat enmig d'un medi hostil, pot sobreviure de forma "artificial" a anòmala mentres la superioritat militar l'acompanyi. Però un cop perdut aquest pilar de les armes, aquest mateix estat serà conquerit i aniquilat de la terra. Només cal que el lector agafi un llibre i repassi els estats francs cristians de les croades, existents gràcies al salvatgisme religiós d'alguns fanàtics europeus, o que miri la pel.licula "el Reino de los Cielos", per comprendre més clarament del que parlo.

Diferent és el cas d'Amèrica del Nord, on els anglosaxons van poder construir una civilització pròpia en mig d'un medi totalment hostil, exterminant-ne (això si) a tota aquella raça o tribu que se-l's hi oposés. És clar que aquest ja no pot ser el cas d'Israel, doncs és massa petit i no compta amb milions de possibles colons que puguin reforçar la seva posició.

El cas, és que també demogràficament Israel està cada dia en més desventatge. El nombre de possibles colònies jueves a nivell mundial està perdent força, doncs quasi bé la meitat de jueus del món ja viuen a Palestina, i per tant no podràn rebre "reforços" demogràfics quan les tornes canvïn.

Tot és molt bonic quan poseeixes la maquinària militar més compacte i dúctil de la terra, però no sempre Hamas lluitarà en inferioritat de condicions, perqué cada guerra lliurada, és una lliçó tàctica apresa, sigui quin sigui el resultat, i si avui lluiten amb pals i pedres, demà qualsevol estat musulmà els hi pot lliurar tecnologia punta.

Pasi el que pasi, si Israel vol sobreviure en mig de l'Islam només pot fer una cosa, convertir totes les ofensives militars en ofensives diplomàtiques. I de segur que aquest serà un camí molt i molt llarg, però el seu resultat sempre serà molt més segur. És relativament senzill derrotar una nació per la força de les armes, però molt difícil acabar amb uns pilars fonamentats en aliances i amplis consensos internacionals.

FINANÇAMENT? DECADÈNCIA!

2009-01-04T11:04:00.002+01:00

Tot i trobar-nos inmersos dins el gran parèntesi de les festes de Nadal, l'activitat política del país no s'atura. Només cal veure l'evolució del possible sistema de finançament català, que més que un sistema basat en la bitelaralitat, és avui altre cop un café "descafeinat" per a totes les regions d'Espanya.

No cal ser un profeta per endevinar com acabarà tot això, ni tant sols tenir visió de futur. Només cal que recordem les contínues baixades de pantalons per saber que el finançament serà insuficient i que tots el vendràn com si fos la gran troballa de l'univers. Ara bé, el ciutadà i la població en general ja s'ha vacunat correctament de totes aquestes maravelloses caques que ens venen contínuament. Saben (sabem) perfectament que l'actual sistema de partits (partitocràcia) no només està desfassat, sinó que viu de "prestado" els pocs dies de lenta agonia que li queden.

Però el fiasco del finançament no és un fet aillat, sinó una manifestació més de la profunda decadència en la que ens trobem. Decadència que no és culpa d'un determinat grup de polítics, sinó que és fruit de la nostra gestió diaria com a societat.

I aquell que pensi que els polítics, o la política ens treuràn d'aquell toll està molt equivocat. D'aquesta n'haurà de sortir la societat política en bloc, que com ja s'ha fet a Catalunya en diverses oasions ha de tirar del carro pel seu cantó i deixar que els polítics continuin la seva festa de l'abundància pujats al carro de la ignominia, la ceguera i el bandarrisme (que no el bandolerisme, tot i que en vista de la pressió fiscal a la que estem sotmesos podriem arribar a aquest extrem).

Ara és el moment en que institucions com Foment del Treball, CCOO, l'Institut d'Estudis Catalans, la Cambra del Comerç, les Joves Cambres, les Universitats... pressionin als legisladors i ajudin a fer la feina que aquests avui per avui són totalment incapaços de fer.

JEUX NÖEL

2008-12-16T08:20:00.003+01:00

A tots i a totes, que passeu un joiós Nadal i una millor entrada d'any nou!

DECALEG

2008-12-06T09:48:00.003+01:00

Si una cosa bona ens portarà aquesta crisi sense precedents que vivim a escala globar, i sobretot a casa nostra, és que les coses no tornaràn a ser mai com eren.

I és que em corromput la mateixa gènesi del nostre precari sistema polític heredat de la transició, i que a vista de tots fa aigues per tots costats. Evidentment que no es va pensar per a durar tant, sinó com a forma transitòria o falca per tal d'evitar mals majors i portar el país a una normalitat democràtica que fa molts anys que s'ha assolit.

Catalunya n'és un paradigma ben curiós de tot això, i degut a no tenir cap forma d'estat estable, ni polítics de talla, ens trobem amb una barqueta de rems enmig d'una gran tempesta, mentres el nostre President, intenta fer sense gaire d'èxit de Moises, tot separant les aigues.

De tota manera, estaria molt bé que tot això que estem vivint ens ensenyi i redrecem tot allò que està malament. Per exemple, considero prioritaria la refundació i actualització del catalanisme polític (del social no patiu que ja es refunda i mou cada dia), el retorn a l'antic estatut (en vista de la presa de pel que ha patit el ciutadà, i de la retallada que patim amb el nou) i l'acompliment d'unes normes bàsiques de Govern.

Això de nomenar Consellers com l'Honorable Huguet s'ha d'acabar. Com a emprenedor, trobo insultant i descarat que la política industrial i economica de les nostres empreses estigui a mans d'un comunista troskista que no ha treballat mai a l'empresa privada. Sentint-ho molt, hem de fer normes polítiques per evitar casos com aquest, i que sigui d'obligat compliment que el Conseller d'un determinat Departament, s'esculli d'entre una llista d'especialistes o personatges destacats en la matèria.

Oi que no se li acudeix a cap empresari posar al departament de comptabilitat un peixater? Doncs amb més força s'ha d'aplicar aquesta norma a la màxima institució del país. I disculpeu-me si em poso sarcàstic, però és que aquesta és l'explicació més palpable de la decadència que viu Catalunya en tots els aspectes. A part de que la ciutadania esta fins als collons de la presa de pel diaria que viu per part de la classe política.

Quan toca pagar impostos, tots com ovelles a l'escorxador, i pobre de la que surti d la fila, però a l'hora de posar terminis d'acompliment pel que fa a l'Estatut o al finançament de Catalunya, tot són excuses de mal pagador. I el ciutadà de peu vol ser tractat amb equanimitat. Polítics, cap problema, es salten les normes a la torera perqué són la nova aristocràcia. Ciutadà, com surtis del camí et tallem les cames a tu i a la teva família.

I després surten els il.luminats de torn exclamant-se "no entenc perqué la participació baixa tant"? No sé si els van parir idiotes o es que se'n enfoten a la nostre cara.

Com veureu estic molt dolgut i emprenyat amb els dirigents del país, però és que la gota vessa del got.

Pel que fa al cas dels empresaris, microempresaris, autònoms, emprenedors, i grans empresaris, la presa de pel és encara més gran. Se-n's tracta per part d'alguns partits d'esquerres com a xupopteros assedegats de sang que només pensem en el benefici. Se-n's posa una pressió fiscal de més d'un 40% i a sobre ens tiren fems a la cara.

Doncs bé, ara que les petites empreses i les mitjanes (que són les que sustenten l'economia productiva del país) estan plegant, alguns dirigents comencen a plorar tot fent cants de sirena al gran paper que desenvolupem com a agents socials.

Doncs bé, crec representar a uns quants companys empresaris i emprenedors quan contensto, "joderos". Ploreu la vaca que us ha alimentat ara que l'heu morta. Una postura del tot intel.ligent.

Poques coses bones portarà aquesta crisi, però una d'elles sera que la societat tornarà a la cultura de l'esforç, i sobretot que l'aristocràcia "sang-melee" política haurà de regir-se per paràmetres d'eficiència i/o eficàcia. Metges per dirigir la Conselleria de Salut, economistes per la d'economia, pagesos per la d'agricultura i industrials d'exit per a la d'Industria.

El que necessitem és menys polítics i més gestors. Uns que legislin i els altres que administrin. I és que ja ho diu el refrany "Zapatero a tus zapatos".

LA FI DEL CATALANISME POLÍTIC?

2008-11-24T07:33:00.002+01:00

No cal còrrer gaire, ni parlar amb gaires persones per arribar a la conclusió que la política catalana genera força desconfiances i fatiga entre el ciutadà. I no pas entre aquells que sempre vàren passar de votar, sinó entre el gran públic en general, que ja no aguanta més aquesta mena d'espectacle decadent, aburrit i previsible en que s'ha convertit el joc polític.

I és que obrir la televisió i sentir com el Conseller de la Vicepresidència es gasta 600.000 euros del contribuent en preservatius per a Angola no ajuda gaire. O sentir com el Conseller d'Interior dedica milions d'euros anuals a la formació de personal especialitzat en conflictes armats, i sobretot, a Catalunya, on no en tenim, doncs genera.... com dir-ho? Pensar que la classe política està beguda o viu al planeta de Zeta-Raticuli.

I de fet, en vista de les grans polítiques aplicades a la Generalitat, no podem descartar aquest extrem.

Ara bé, el més exèntric i ximple de tot, és comprobar com n'hi ha que no escarmenten ni amb aigua bullent. ERC ha tornat a salvar-li el cul al President Zapatero, trencant la disciplina de vot català i ajudant-lo a reeixir uns pressupostos suicides, tant per nosaltres com per la resta de l'Estat.

I dic seriosament que no entenc aquesta mena de suicidi a l'estil bonzo que practica el partit de'n Carod i en Puigcercós. Però també podria ser que tinguèssin memòria selectiva i no recordin que la seva formació, després de comportar-se com una colla de pallassos a Madrid, van perdre el suport de milers de votants, passant de 8 a 3 diputats.

De segur que a les properes eleccions catalanes la bufa que es fotran serà similar, cosa que vol dir que els veurem per la tele plorant i somicant, cridant a un xòfer de cotxe oficial que obligatoriament els abandonarà de la mateixa manera que els votants.

El catalanisme polític va nèixer com a instrument per a donar forma a unes expectatives i necessitats de país. Com a model de modernització col.lectiva per tal de satisfer les expectatives d'una societat industrialitzada, competent i moderna. Amb homes de l'alçada moral com Prat de la Riba, Cambó, Companys o el mateix Pujol. Homes que transformaren el país tot fent-lo anar un pas més endavant que el seu predecessor.

També dic, molt seriosament que no comprenc aquesta tàctica utilitzada avui pel tripartit (i en bona mesura pel PP de Catalunya) que busca utilitzar polítiques absurdes, destraleres i més pròpies d'una república bananera que no pas d'una nació sense estat que malda per reeixir com a país a Europa.

Tempoc ajuda gaire tenir el President més inexpresiu i hipotecat de la història recent de la Generalitat. De tant en tant ha de tirar boletes de pollastre als seus socis republicans (que deuen de ser cecs en vista del camí a l'acantilat que porten) i també amanyagar el caparró dels pijos d'ICV. Que el més a prop que han estat de la classe obrera, va ser el dia que van anar d'excursió a la India. Per aquests hipòcrites no hi pot haver perdó. Molt parlar dels pobres, però ells en Audis, dietes i a viure a la part alta de Barcelona.

En fi. De continuar per aquest camí, i enmig d'una crisi que posarà a proba el nostre sistema polític, si no reaccionem col.lectivament, haurem enterrat el catalanisme polític com a eina i com a possibilitat real de govern a Catalunya.

LES MISERABLES

2008-11-22T18:13:00.002+01:00

Seguint amb la meva tradició de penjar i recomanar videos musicals, em permeto, tot seguit, enllaçar-vos un fragment del musical "Les miserables".

CRISI? SI PERÒ NO NOMÉS ECONÒMICA

2008-11-11T20:26:00.005+01:00

Que ens trobem inmersos enmig d'una crisi financera i inmobiliaria no és res més que una obietat com una casa. I de fet, això per si sol ja és quelcom prou greu en si mateix. Però hi ha alguna cosa més que una greu devallada del poder adquisitiu del ciutadà.

Les aberracions que s'estàn destapan de despeses amorals per part de l'esquerra política evidencien, fins a quin punt hem caigut de baix com a poble i com a persones.

La crisi moral comença quan som tractats per part dels poders públics, com a membres d'una república bananera. I permeteu-me parlar amb aquests tèrmes, puix no hi ha cap altre definició millor per a exemplificar la baixesa a què ens aboquen situacions com la de nomenar (amb un nepotisme aberrant) el Sr. Apel.les Carod "embaixador" de Catalunya a Paris.

Que potser Espanya no hi té ambaixada a França? O és que enmig d'un atac de paranoia col.lectiva hem de permetre això?

Que el pijiprogremegacomunistaxupiguay del Conseller Saura no viu al nostre planeta? O potser ha sigut absorvit per la nebulosa galàctica de l'estupidesa mental? Gastar 19 milions d'euros de l'erari públic en mediació de conflictes armats, és, al meu humil parer una pixada a la cara dels 3 milions d'aturats que té Espanya.

La crisi moral que patim no és res comparable a l'econòmica que afecta a les nostres butxaques.

D'aquesta en sortirem (un dia o un altre) amb més o menys celeritat, però de la primera no ho tinc tant clar.

Ara el mal ja està fet, i ja veurem de quina manera li expliquem al ciutadà que viu per pagar impostos, que la política camina de la mà de la socitat.

L'ESPERANÇA BLANCA

2008-11-05T14:53:00.003+01:00

Per primer cop en molts anys, sembla ser que el vell món (Europa) i el nou (els USA) coincideixen amb alguna cosa. I és que l'elecció del candidat Barack Obama com a nou President dels EE.UU és tot un aconteixement a escala planetària.

Els USA han tornat a demostrar al món el perqué del seu lideratge, tot reinventant-se de nou amb l'elecció d'un candidat, que, de segur, no hagués estat escollit a cap de les democràcies europees.

Amèrica torna a il.luminar els països de la civilització occidental saltant-se les mateixes normes no escrites que ella mateixa va imposar. I és que la lliçó que hem rebut de multiculturalitat de la conservadora amerèrica farà estremir a més d'un president europeu.

Se-n's ha demostrat que Europa només sap donar consells i mirar-se el melic, i que a l'hora de la veritat ens hem instal.lat en un inmobilisme burocràtic i social, que és un dels principals causants de la nostra decadència moral, espiritual, econòmica i social.

Ara bé, la feina que li espera al nou representant de la nació més poderosa del planeta no és baladí. Haurà de treure les tropes d'un Iraq que no està (ni molt menys) estabilitzat i continuar una guerra sense direcció a l'Afganistan, si no vol que el país torni a caure en mans dels talibans.

Altrament serà interessant veure de quina manera treu amèrica de la profunda crisi financera, i quines seran les fòrmules que utilitzarà per tal de fer extensiva l'assegurança social universal que tant ha promés.

Fins avui ha sigut l'esperança blanca, però avui ja és a la presidència negra.

CALENDARI D'ADVENT

2008-10-31T08:13:00.002+01:00

Tot i que estem inmersos en una polèmica permanent (tant política com cultural) i tenint present que les declaracions de la reina Sofia donen per molt, prefereixo aquest cop aturar les màquines i respirar una mica.

I és que no només de pa viu l'home, resa la pàrabola, i per tant a vegades cal desconectar-nos de les anècdotes i declaracions, per retrobar alló que és bó de la vida.

A mi especialment el Nadal és una de les èpoques de l'any que més m'agrada, i no només pel fet de ser un golafre empedernit, sinó per l'esperit de pau que pots trobar rera tot aquell batibull d'anuncis consumistes que cada cop proliferen més.

Així que és moment de recordar que som aquí, vius; més bé o més malament, però anem fent (que a vegades ja és molt). I quina millor manera hi ha per viure el Nadal (ara que ja s'acosta) que sentint una nadala?

Us deixo tot seguit l'Ave Maria de J.S Bach. Una maravella pels sentits i l'ànima (bé per aquell que en tingui és clar!).

COTXES, MALETES I POCAVERGONYES

2008-10-26T20:42:00.006+01:00

A voltes em ve al cap aquella maravellosa i antiga paraula que feien servir els nostres avis. I recordo amb nostalgia la meva avia Angelina Costa com deia "sinverguenesa", amb aquell deix de catalana irredempta, que prova (sense gaire exit) de parlar en castellà.

La iaia Angelina sempre deia "Jordi aquests de Madrit ens volen mal!", i potser sota la seva perseverant ensenyança vaig aprendre a desconfiar de tot allò que vingués de les planures castellanes.

Però els temps passen, i tot canvia. Avui, la iaia no pensaria que els de fora ens volen mal, perqué el mal el tenim a dins, creixent com un niu d'escurçons i maldant per enderrocar el vell (i bell) edifici sobre el que vàrem construir aquesta petita nació sense estat.

Una colla de vampirs escanyapobres, sense cultura i que viuen del treball alié han trobat el gran "chollo" de la política, un mitjà per a prosperar en les seves vides i fer-se rics.

Trobo d'allò més interessant que el President del Parlament de Catalunya, Molt Honorable exjardiner Sr. Benach, justifiqui gastar els diners del contribuent en capricis personals. I més interessant encara que al.legui per les despeses la seva condició d'alta representativitat jerarquica del càrrec que ostenta.

En fi, caldria que li recordèssim a aquest intent de President que ni Catalunya és una nació , ni ell l'altra representació d'un Parlament sobirà, sinó aquell que fa de moderador d'una cambra provincial i/o autonòmica. Traduit al català, és el President de la cambra de reunions d'una regió d'Espanya. No el Meisterpresident d'un Länder alemany, o el Primer Ministre de nacions amb sobirania compartida com Escòcia.

Avui, aquí i ara, maleixo tot aquell personatge (polític o no) que contribueix a ensorrar l'obra de Prat de la Riba, Cambó, Macià i Pujol. Que a força d'anys d'estirra i arronsa vàren assolir aquest simulacre de llibertat nacional sobre la que s'aguanta la Generalitat de Catalunya.

Cada cop que illetrats sense estudis i "sinverguensas" amb infules de poder que viuen de l'erari públic, malmeten amb la seva irresponsabilitat allò que tant ha costat d'assolir, una part de nosaltres perd sentit, mentres que la seva ignorància queda de relleu.

Benvolguda iaia, sort que no pots veure en que s'ha acabat convertit la teva estimada Esquerra Republicana de Catalunya.

OPORTUNITAT

2008-10-19T20:09:00.004+02:00

És de domini públic que la crisi financera internacional està afectant (i de valent) a la gran majoria (per no dir a totes) de les empreses del país (i en aquest cas concret entenc per país a Espanya).

La manca de liquidesa bancària fa que els negocis no puguin finançar el seu actiu i de retruc, per molt sanejades que estiguin, això els afecta tant que pot dur-los a la fallida inminent.

Tot això encara és més greu si tenim en compte que la majoria d'empreses que tenim són Pimes; molt adaptables a les circumstàncies comercials però també sensibles a la necessitat de poder accedir al crèdit per a finançar el seu dia a dia.

En aquests moments, al govern central del Psoe, no només no s'entera de la situació, sinó que l'únic que se li acudeix és oferir a càrrec del tresor públic, avals i garanties a la majoria de bancs i caixes d'Espanya. Però de cap de les maneres ofereix sol.lucions reals i tangibles a unes empreses que es troben en situació límit.

Una possible sol.lució passaria per permetre i afavorir l'unió i fusió de diveres petites i mitjanes empreses, sota la direcció i assessorament de l'estat. Això simplificaria estructures i enfortiria realment l'empresariat català i espanyol, tot creant de retruc, una economia més forta i preparada per a temps difícils.

Evidentment que això portaria en un primer terme a fer pujar l'atur, perqué durant les concentracions i fusions empresarials es genera uan sola estructura executiva, però no deixa de ser menys cert, que avui per avui és la única sol.lució real i tangible.

Com es nota que la classe dirigent del país no té ni puta idea de treballar (i molt menys encara) dirigir una empresa privada.

Menys polítics teòrics i més professionals preparats que dirigeixin aquells departaments públics dels quals n'hagin demostrat una experiència real.

Si continuem així, el país se-n's morirà a les mans. I el millor de tot és que l'haurà destrossat una classe política que només té orgull, inful.les i manca d'experiència real dels casos de la vida real.

LA CASA PER LA TEULADA

2008-10-14T21:56:00.003+02:00

No és alié a qualsevol ciutadà la sensació de velocitat i consumisme desenfrenat a la que ens hem abocat. Rapidesa a l'hora de jutjar, valorar i sentir; i consumisme salvatge de tot alló que ens envolta.

Ens acostumem a devorar, no a degustar. I aquest mal s'ha estés com una taca d'oli vers a alló que els mitjans de comunicació ens llencen al damunt.

Empassem notícies, fets i successos sense paladejar-los adecuadament, cosa que ens porta a frivolitzar, a viure però no a construir. Caminem, però no sabem exactament a on anem. I això ens està conduint a vagar sense rumb ni direcció concreta.

Aquest és el mal més gran que pateix la societat catalana actual, no discernir el que és important del que és anecdòtic i passatger.

Aturem-nos a pensar cap a on volem anar com a poble, tant a nivell econòmic, com polític o social, sense deixar-nos encegar per notícies "xorra". I és que el bombardeig d'informació sense valor està inutil.litzant els nostres sentits per tal de triar un camí correcte (o no) en un sentit o en un altre.

És important saber que en Montilla a fet tal o altre cosa, o discernir (en general) cap a on ens aboquem? En realitat les notícies particulars no són més que anecdotes, sense transcendència real a les nostres vides. És el global el que compta, la reflexió i el pensament.

Tot això ho dic a propòsit de mirar de llençar una mica de llum vers les dinàmiques generals que ens empenyen, no a dirigir a cop d'enquesta sinó a cop de resultat, tot pensant més a llarg termini que no pas a pedaços que no porten enlloc.

Les coses importants volen reflexió i deteniment, i estem deixant que Catalunya navegui a una deriva, que com a nació sense estat que és, només ens conduirà a la destrucció i l'extermini.

Aquest govern de vells progres defenestrats, caducs i simplistes ha de deixar lloc a una generació que posi els fonaments per a una Catalunya més dinàmica, moderna i democràtica. I és que no pot ser que el cop de timó més important que fa el tripartit sigui l'anul.lació de subvencions a les escoles de l'Opus.

Aquí ho penses a lo progre com ells o ets un fatxa llardós.

ELECCIONS

2008-10-11T09:55:00.002+02:00

Aprofitant que elconfidencial.com va publicar ahir les enquestes sobre intenció de vot a les catalanes, recupero un post que vaig penjar l'onze d'abril d'enguany sobre les estimacions que vaig fer de cara a unes properes eleccions.

Com podeu comprobar, amb ERC la vaig encertar, cosa que significa que la victòria és a tocar de les mans. Només cal esperar a veure com l'arbre "progressistapijoguachi" continua destrossant-se i pudrint-se a l'hora que el timó continua sense ruta definida.

11 d'Abril de 2008

Donades les tensions internes entre PSC i PSOE i les divergències d'opinions entre l'executiu espanyol i el català es podria produir un escenari d'avançament electoral a Catalunya. En el cas de produir-se i com a consequència de les dinàmiques anteriors, els resultats podrien ser els següents:

CiU 850.000 vots (48-51 diputats)
PSC 690.000 vots (35-40 diputats)
PPC 280.000 vots (13-16 diputats)
ERC 270.000 vots (12-15 diputats)
ICV 200.000 vots (8-10 diputats)
Cs 75.000 vots (0 diputats)

Participació 49%
Vots en blanc 3,5%

Que cadascú n'extregui les conclusions que cregui més adients.

ET MAINTENANT

2008-10-10T07:35:00.002+02:00

Us penjo tot seguit una de les joies de la música francesa. Gregory Lemarchal, guanyador fa dos anys del programa Star Academy (Operación Triunfo), de gran ressó internacional, però que com sempre no passa dels pirineus.

DEMOCRÀCIA, DEMOCRACIES

2008-10-04T18:46:00.002+02:00

Dissabte a la tarda. Escolto "Au bord du Lac Bijou" de Zachary Roichard, i el fum de la cigarreta omple el l'ambient del meu petit "refugi". La tranquilitat que m'envolta convida a reflexionar i a pensar.

Al cap em venen idees, pensaments, i no puc parar de donar voltes sobre com vivim, com ens adaptem i com ens enfrontem als canvis que properament es produiran.

Cada dia es donen de baixa 300 autònoms de la seguretat social; cada dia perdem més de 3000 llocs de treball i les notícies que escampen els mitjans de comunicació no fan sinó confirmar i agreujar psicologicament la situació.

Sens dubte el sistema polític del que ens hem dotat ha donat grans moments i grans victòries (universalització de la sanitat, augment de la renda per càpita, carreteres, transports,...). Però sento com si aquesta mateixa democràcia indirecte caminés inexorablement en direcció oposada a la de la societat civil.

I és que com tot a la vida hi ha un inici i una fi, i l'utilitat d'aquest sistema ha arribat a la fi.

No pot ser que la resposta al moment de dificultats actual sigui la del Sr. Puigcercós ("prenem-nos la pastilla perqué això és com matrix"), o com el silenci opulent del Carod-Rovira ("he nomenat el meu germà embaixador a Paris, ji ji ji"), o pitjor encara, la del President Montilla, que més que un líder sembla un sindicalista del somorrostro en hores baixes.

L'estat de les coses a Espanya no es modificarà substancialment perqué disposen d'un estat pròpi, i per tant de les eines per a moldejar i ajustar el engranatges, però pel que fa a nosaltres la cosa canvia.

La Generalitat tal i com s'ha concebut avui no té futur. Només serveix per a alimentar polítics d'una esquerra casposa i venuda que viu per i per a ella mateixa, per a menjar de la poltrona.

Pot algú afirmar que els dos tripartits han aportat quelcom positiu a la societat catalana? Si és que si, serà amb la boca petita.

Pot un incompetent com el Conseller Saura ser el tercer home de Catalanya? Pot un troskista ressabiat com el Conseller Huguet dirigir l'ensenyament tècnic del nostre país?

I la pregunta del milió. Aquestes nul.litats són l'èlit del catalanisme polític?

Si és que si, aquest mateix catalanisme d'esquerres viu a l'avantasala del geriatric, sense saber que a les properes eleccions el poble dictaminarà sentència.

Només hi ha en tot això un fet admirable i remarcable. La velocitat amb la que ERC haurà passat de força decissiva a formació parlamentària marginal. Si treuen més de 14 diputats ja cal que vagin de genolls de Barcelona a Montserrat.

Cal agrair a l'il.lustre Conseller de la Vicepresidència que en menys de 10 anys hagi destruït una força política tant important com ERC. De reunir-se amb els etarres a viure de la poltrona amb el seu germà en tres anys. Tot un títol per a la seva autobiografia.

I un cop expulsats per urnes, tindrem feina per a reconstruir l'edifici.

FÒSSILS, MÒMIES I MUSEUS

2008-09-30T14:10:00.005+02:00

Donat l'ample ressó que s'està donant a la crisi financera internacional, em sembla lògic (i atractiu) de poder-hi dir la meva, encara que sigui humilment, com no pot ser d'altre manera a un simple ciutadà com jo.

Aquí l'interessant del tema no és la crisi en si, sinó la rapidesa amb la que s'està escampant i deteriorant la situació, tant a nivell mundial, com espanyol. I és que viure a crèdit té beneficis i inconvenients (més d'això últim que del primer) i quan la bombolla esclata haviam qui és el guapo que se'n salva.

Consequències nefastes del capitalisme salvatge? Segurament, però tot aquest daltabaix ha clarificat de nou el panorama internacional.

Per un lloc tenim que els americans es gasten bilions de dolars en armes i en mantenir dues guerres a l'orient mitjà, i per l'altre que troben indecent gastar 700.000 milions de dolars dels contribuients en resoldre el daltabaix del mercat financer, sobretot perqué els bancs s'han quedat els beneficis, i ara toca als ciutadans de pagar-ne les pèrdues.< /div>

O sigui, que sigui quin sigui el fet, al ciutadà li toca rascar-se la butxaca.

De tota manera, sense ironia, cal felicitar moderadament als polítics americans per posar-se a treballar quan la situació ho requereix. M'agradaria veure quans parlamentaris europeus (i els espanyols encara més) treballen dissabtes i diumenges per poder presentar solucions al seguent dilluns.

Però això no ha sigut pas el fet més remarcable. El que ha deixat estorat a mig món (i l'altre mig ha caigut de la cadira) és el fet de permetre nacionalitzacions empresarials a la meca del lliuremercat. I és que poden ser moltes coses, però els americans, són per sobre de tot gent pràctica. No se-l's hi cau cap anell quan toca modificar l'escenari per tal de salvar els actors.

De tota manera això també ens hauria de fer reflexionar. Si els iankes estan disposats a nacionalitzar el sector financer, és que molt grossa deu ser la crisi que pot provocar. En tot cas temps al temps, perqué poc a poc es veurà.

I els europeus, com ens ho em pres? Com sempre, mirant a l'altre banda de l'Oceà Atlàntic i obrint la boca de tant en tant per cagar-nos en els americans. Que paguin la crisi aquells que l'han provocada, perqué el Banc Central Europeu va a la seva. No toquem els tipus d'interés i així es controla la pujada de preus al consumidor. O potser tenen pensat en aniquiliar a tots els consumidors potencials i reals, de manera que així , al no haver-hi consum, tampoc hi ha pujada de preus.

I Espanya? Molt senzill, a problemes nous, velles receptes dels governs socialites. Apujar els impostos ,reduir les prestacions socials i dir que tot és culpa dels avariciosos catalans.

I Catalunya? En un atac de paranoia esquizoide i per posar remei a les vaques magres, la Generalitat no ha recorregut a reduir despesa com telefonia o cotxes ofiacials. Ha sigut molt més imaginativa. Com que mantenir els animals en custodia és car, ha posat anuncis a internet per vendre 24 lleons, un tigre, 21 zebres, 20 llames, una cabra, 59 watusi i un macaco.

Personalment crec que més d'un alt càrrec té por de la competència política, i en vista de la seva gestió es proposa de desfer-se dels possibles rivals. No se sap mai, les cabres i els lleons poden ser molt astuts i planejar el derrocament del tripartit...

Simple però contundent. Amèrica es mou, Europa continua en estat vegetatiu i Espanya recorre a aquelles receptes de tota la vida que ens han convertit en la megapotència que som avui en dia.

ENOSIS

2008-09-13T15:56:00.003+02:00

Sempre he sigut un ferm partidari de la reunificació entre els hel.lens de Xipre i els de Grècia. I és que més de 2500 anys d'història són un vincle difícil de trencar, per molt que als turcs els hi facin nosa.

L'enosis és un concepte díficil d'entendre per als no-grecs, però tot i així és un somni per a aquells xipriotes que viuen sempre amenaçats pels turcs que van ocupar militarment la illa. No cal que us digui, que com a català, i membre d'una minoria ètnica en procés d'extinció i decadència, em sento conmogut en veure que generació rera generació, un poble es manté d'empeus lluitant contra la tirania d'un opressor doblement fort. I és que Xipre és un cresol de cultures (francesos, venecians,...) però també de fermesa.

A aquesta maravellosa illa de la mediterrània oriental, l'orgull d'un poble que reivindica les seves arrels, fa que observem amb enveja, com uns tenen tant coratge i uns altres tanta por. I ho dic ara, que sembla ser que els catalans som tant imbècils que ens hem arribat a barallar per la Copa Catalunya. Ni tant sols en una celebració esportiva no podem anar units.

En fi, us deixo amb Genesis, interpretada per en Mixalis Xatzigiannis, i cantada el 1998 a Eurovisió. És una clara reivindicació xipriota dels seus orígens grecs en contra de la tirania turca.

L'INMOMINABLE

2008-09-09T22:59:00.004+02:00

Dimarts dia 9 de juny de 2008. Són les onze de la nit. Connecto la televisió i fent zapping veig que per TV2 emeten el programa 59 segons. No trigo gaire a adonar-me'n que tracten el tema dels represaliats republicans, com cada dia, com sempre, i per repetició.

Comença a ser hora que d'una vegada aquest país miri endavant enlloc de rebuscar sempre entre les despulles del seu passat més fosc i horrorós, de demanar justícia enlloc de venjança. De crear per llei el dia nacional del represaliat, i així dignificar els caiguts (dels dos bàndols) i de no utilitzar-los com a arma electoral i de distracció política.

I per aquells progres que em poguèssin demanar legitimitat moral vull aclarir algunes qüestions.

Sóc net de republicans, fill de democrates i besnet de més republicans. El meu besavi, com a conseqüencia de ser un destacat dirigent local de Tiana va haver de fugir através de la frontera, tot sent apresat pels francesos i lliurat posteriorment a les autoritats pronazis de Vichy.

Va estar-se molts anys en camps de concentració, primer francesos i després alemanys. Utilitzat com a treballador forçat i esquivant sempre amb sort una més que segura mort davant un escamot d'execució feixista.

El meu avi va ser militant d'ERC i va col.laborar en tota mena d'activitats antifeixistes sota les ordres del Departament de Governació de la Generalitat republicana. Passà a la clandestinitat amb tant d'èxit, que pràcticament ningú no va notar-ne res d'extrany. Però tot i així, em consta que no va poder respirar tranquil fins a l'adveniment de la democràcia.

Han passat setanta anys de la guerra civil, i amb tota la legitimitat del món demano que els espanyols, enlloc de mirar de tirar-se els morts els uns als altres, encarin el futur plegats. No podem estar cada dia parlant de la repressió, perqué les nostres televisions públiques no han de convertir-se en canals de documental.

Tenim una situació econòmica força delicada, amb una recessió a les portes. No permetem que per distreure l'atenció dels problemes reals de la gent manipulin els nostres sentiments d'aquesta forma tant impúdica.

Em sembla perfecte que s'hagi decidit a obrir les fosses comunes d'aquells que van morir a mans de botxins sanguinaris. Dediquem-hi tots els nostres esforços a restablir als descendents de les victimes l'honor i la dignitat. Però malfiem-nos d'aquells que ens donen carnassa cada cop que volen tapar les seves errades a nivell de gestió política.

Quan acabem de rescabalar dignament als caiguts de segur que miraran d'allargar la nova llei de l'abortament, i posteriorment ens parlaran de l'altre llei sobre el suicidi assistit. I que consti que em sembla perfecte. Però a que esperen a parlar-nos de les mesures que prendrà l'executiu per a redreçar el desgavell macroeconòmic que vivim.

De què li serveix a un ciutadà poder recordar els seus morts si no té una feina per a fer progressar els seus fills?.

No tenim política exterior. No tenim política econòmica. No tenim l'Estatut salvaguardat de l'esquizofrènia centralista del Tribunal Constitucional. TV3 està dirigida per una incompetent que assegura que el fet de tenir una audiència de l'11% (la més baixa de tota la seva història) és fruit d'una graella de programes intel.ligents, útils i entenedors només per a una élit intel.lectual.

I surten altre cop amb la memòria històrica? A mi em recorda aquells que per a desviar l'atenció de l'actualitat parlen sempre de les desgràcies del passat.

Deien del PP, però quan el PSOE mana el país trontolla.

J.A.S.P

2008-09-09T15:04:00.004+02:00

Últimament (i en vista de l'espectacle mediàtic que vivim), no paro de pensar en aquell anunci del Clio que va marcar tendència. El vehicle s'anunciava amb un esperpèntic actor fent el paper de J.A.S.P, o sigui que traduit és: "joven aunque sobradamente preparado".

Qui més qui menys arrufava el nas al veure la cara d'un jove executiu que, malgrat no tenir experiència, és creia el més xulo del món. Era jove, si, però també el rei del mambo; amb una capacitat enorme, molt per sobre dels suposats cocoons (o dinosaures) que tenia per sobre d'ell.

Però vet per on, arriba el dia que el Jasp assoleix el lideratge tant esperat. Ara demostrarà a tothom qui és, com és i alló que val. I tot seguit, una colla de galifardeus nensdepapà, i megapijoprogre (sinó s'inclou el mega ja no s'és pijiguay), es preparen per arreglar la vida de tothom. Amb uns sous astronòmics, és clar. No ens pensessim pas que aquesta gent ho fa per amor a l'art, que anar a estiuejar a llocs pijis val una pasta, i la plebe a pagar, no fos cas que aquests desdentats incults és pensin el que no és.

Per tant, se-n's demostra que malgrat haver abolit l'antic règim i la societat feudal, hi ha una classe social (que no pas cultural en aquest cas) que ha substituit les antigues families nobliaries i que continuen amb la tradició del "noblesse obligue".

I aquí tenim a Catalunya, la més malalta entre les sanes, la més sana entre les malaltes. Una cruïlla de cultures que no pot aspirar més que a tenir un gran club, un escriptor o un príncep dels poetes. I és que el país no dona per més.

El naixement d'un Pujol, un Prat de la Riba i un Pau Casals ens han debilitat genètica i culturalment. A partir d'ara només sortiran monstres com l'Hereu, el Clos, el Montilla (és català qui viu i treballa a Catalunya, molt més ho serà el President). I és que ja ho deia Goya, "el sueño de la razón produce monstruos". Para ejemplo un botón.

TV3-LA SEVA

2008-09-02T06:54:00.002+02:00

L'any 1983 vàren començar les emissions d'allò que per als catalans només havia sigut un somni. Després de passar anys de foscor i tenebres la Televisió de Catalanya es convertia en molt més que una esperança o una il.lusió. Teniem una finestra al món, un espai on podiem ser nosaltres mateixos i expressar-nos col.lectivament com a poble, com a cultura i sobretot, com a país.

La Corporació Catalana de Radio i Televisió esdevingué l'orgull i la punta de llança de la Generalitat convergent. Una instrument potentíssim que va fer tremolar més d'un govern socialista, arribant a expressar-se en aquelles famoses paraules del President Felipe Gonzalez: "El mayor problema de España no es ETA, sinó el hecho diferencial catalan".

En fi, i després de vint-i-cinc anys de ser l'orgull de tot un col.lectiu arriben PSC, ERC i ICV i ens la destrossen. Amb ells la programació es basa en parlar 15 hores al dia del franquisme i de la memòria històrica, i la resta de programació s'acompanya d'una galleda per a aquells que vulguin vomitar.

Les últimes dades facilitades per la mateixa cadena assenyalen que l'audiència només arriba a l'11%. Essent TV3 una de les últimes emissores de televisió en percentatge de visualització.

I doncs, que hem de pensar? Quina coincidència que amb els socialistes i la resta de la tropa progre la cadena s'ensorri. Què potser tenen ordres del Sr. Zapa de minimitzar-la al mínim possible? Ha servit d'alguna cosa pagar-li 300.000 euros a la senyora Rosa Cullell ?

Repeteixo el que no em canso de cridar als quatre vents. Aquest país fa aigues i això no va ni en rodes.

LA "GRANDEUR" A LA CATALANA O COM VIURE DEL CIRC

2008-08-29T14:02:00.002+02:00

Doncs bé, crec que és de tots sabut com s'acabarà això del finançament, no cal que hi aprofondim gaire perqué el Sr. Solbes ho ha deixat ben clar. Això si, que li dongui les gràcies pel favor que li ha fet el diputat Herrera d'ICV de franc. De franc per a ell, és clar, perqué per a ICV sortirà molt i molt car.

En fi, aquesta és la "grandeur" catalana, tots units assolint el ridicul. I quina ha sigut la resposta contundent dels partits catalans? Molt senzill, amenaçar al Govern espanyol d'enfadar-se.

Ens donen munició publicant les balances fiscals i tombant el finançament de l'Estaut i què fem? Res. Les cartes sobre la taula. Ha arribat l'hora de la veritat, avui per avui ni som ni pintem res. I el pitjor de tot és que tothom ho veu i ho sap.

És que potser durant el pujolisme erem quelcom més? No. Però aquí radica la grandesa de'n Jordi Pujol, saber-ho però no forçar mai una màquina que no donava per més. Contenir-se i dedicar-se a fer una guerra de guerrilles política, amb petites incursions però sense declarar mai un estat de bel.ligerància absoluta. És el que s'anomena "peix al cove".

I que hem fet ara? Doncs empantenagar-nos amb un estat nacional sense tenir res més que la força de la paraula, i a sobre d'una paraula dividida en quatre accents (el socialista, el convergent, el d'erc i el comunista hippy-happy d'ICV).

L'hora del judici ha arribat i el catalanisme polític ha sigut condemnat al fracàs i l'ostracisme. Ara és quan el castell de sorra es desfà com un terrós de sucre entre les nostres mans.

Però no tot està perdut. Quan un sistema cau, per naturalesa en sorgeix un altre que ocupa el seu lloc. L'interessant de tot plegat serà veure (i preveure) que en sortirà de tot això.

HORITZÓ FINAL

2008-08-26T14:51:00.004+02:00

Ja estem a les acaballes de l'agost, i per extensió de l'estiu, cosa que ens mena tots a sortir dels nostres caus de recolliment per tal de tornar a empendre la marxa un xic estressant que portem la resta de l'any.

Però no estem pas aborrits. Res més lluny de la realitat. El panorama polític i social del país està interessantíssim. Només cal obrir la televisió, sintonitzar la radio o llegir un diari per comprobar com la política catalana agonitza oferint un final ensopit, aburrit i penós enlloc del "canto del cisne" que acompanya la fi de tota civilització o cultura.

És tant penosa la situació, que el "potent" catalanisme polític (sigui quina sigui la seva tendència) és incapaç de ni tant sols millorar una miqueta el finançament autonòmic. Sort que no tenim un estat pròpi, perqué en vista de no saber ni gestionar una autonomia fariem més pena de la que fem actualment.

Voldria fer entendre a la classe política dirigent que porten un camí irreversible de pati de col.legi, que desil.lusionen, que els ciutadans d'avui han anat a escola, i el fet de només arribar a acords per tal de pujar-se els sous és escandalós.

Tenim una crisi travessant la porta del país, però ells com si sentissin ploure, només parlant dels seus problemes, de xorrades i d'acusacions pròpies. Avui, aquí i ara sento vergonya de ser català. Em sento avergonyit d'haver cregut en polítics com el Montilla, el Saura o el Carod, i sobretot del paper de traició que està exercint ERC a costa de les costelles del país.

Segur que més d'un (i de dos) em qualificaran de "paranoic" i exagerat, però voldria fer-los reflexionar, perqué així no anem enlloc i això no va ni en rodes.

MICROECONOMIES

2008-08-06T07:39:00.003+02:00

És molt bonic això de passar-se la vida parlant de la macroeconomia, o sentir a certs polítics de segona parlar d'innovació o productivitat quan en el millor dels casos, no han treballat mai a l'empresa privada. A més, és curiós veure com aquells que utilitzen els partits com a agències de col.locació personal, són els que critiquen més ferotgement a la resta. Però ja m'he tornat a desviar.

A mi el que em preocupa és la microecomia del país. Perqué no serveix de res parlar de creixement del PIB quan la renda disponible corresponent al tram de salaris, passa del 60% al 40% de la riquesa nacional. O sia, que les famílies disposen de menys diners en un país més ric. Per tant la resta va a parar a la creixent pressió fiscal (que ja arriba al 16%), a grans corporacions o a mans de les omnipotents i omnipresents caixes i bancs del país.

I jo em pregunto. De que serveix apujar la pressió fiscal o minvar la renta personal, quan el que fas és empobrir una persona que cada any tributarà menys impostos? Hi haurà algú capaç de parar el creixement astronòmic i sense precedents del sector bancàri? Està sobredimensionat. Només cal veure que som el país amb més oficines i caixers del món.

I la pregunta del milió. Perquè quan governen els socialistes el país entra en recessió? Casualitat, mala sort?

A part, constato dia rera dia que la dinàmica en la que ha entrat la política, és irreal, sense correspondència real amb les problemàtiques o discursos de la gent. A mi em semblen un club social amb infules que parlen dels seus propis temes, dels seus sous i de la inmortalitat del congre. Potser aquí radicava la genialitat del President Pujol, parlar de temes de botiguers, d'obrers, de treballadors i sobretot de patriotes. No com aquests que es passen el dia donant subvencions i parlant de la memòria històrica.

I encara donem gràcies que parlen de la memòria de la guerra civil, no sigui que algún dia descubreixin el discurs de parlar del quaternari i els dinosaures,....

POR QUIEN DOBLAN LAS CAMPANAS

2008-07-23T15:19:00.004+02:00

S'ha dit i s'ha escrit molt sobre el paper de l'Esglèsia a la societat occidental, tant en passat com en present, però molt poc en futur. I avui, no se perqué, però tinc ganes de pensar-hi, meditar i reflexionar d'un món que es mor, per deixar pas a un altre que ja s'albira.

I és que la vella Europa que tant ha donat al món (i tant ha pres a canvi) està a punt de patir un gran canvi, que és el concepte de crisi al cap i a la fi. Aquelles normes monolítiques en les que s'assenten els nostres conceptes d'evolució i modernitat desapareixeran com la rosada amb el dia.

Per qué per a fer sobreviure l'essència, cal canviar de muda o renovar de pell i aixó és precissament el que estem vivint avui a la nostra societat, una renovació, amb el trasvals que els primers moments ocasiona.

L'Esglèsia com a tal, és molt sensible a aquests processos (perqué ja n'ha viscut uns quants), però per A o per B els ha sortejat tots amb notable èxit. Només cal que recordem que la institució té 2000 anys d'experiència, des dels inicis de l'Imperi Romà, passant per invasions bàrbares, l'edat mitjana, la Il.lustració,... i així arribant als nostres dies. De vegades les ha passat magres i d'altres les ha fet passar, amb tot, ara la torna se-l's gira en contra.

La prova és l'actual Sant Pare, Benedetto, un erudit, un home de lletres, intel.lectual i meditatiu. Un conservador a l'antiga, vaja. Però al meu entendre l'últim de la seva espècie, ja que posterga sine die l'hora del canvi, el moment de posar a to les agulles del rellotge per tal d'acompasar-se a la velocitat dels temps actuals.

Si, fins i tot Pere ha de posar-se a to, perqué si és cert que és el representant de Déu a la terra, aquell que té les claus del món celestial, no és menys cert que ha de ser el primer servidor, un "primus inter pares" humil, el primer per a donar exemple i l'últim a rebre'l.

És senzill parlar del que han de fer els altres, ho sé, però discutim d'una persona que (per als catòlics) encarna l'exemple a seguir, la seva paraula és llei, i en les seves mans té la salvació de les nostres ànimes, perqué ningú no pot arribar al Pare sino através seu. Una responsabilitat molt delicada, i molt pesada sobre les espatlles mortals d'un sol home. Per tant és lícit que com a creients valorem a la persona que porta les sandalies del Pescador.

Però m'he desviat del tema principal.

Amb la successió de Benedet s'obrirà pas a una religiositat catòlica, oberta i que donarà lloc a un gran enfrontament, el del retorn als orígens, el de la cerca de la font primigenia per tal d'empaltar la rabassa morta i reviure-la amb nous brots. Aquest procés desembocarà al Concili Vaticà III. On el món (la cristandat) no occidental es farà amb el control de la cúria vaticana, assolint-se així l'accés dels desesperats, els desheredats i els pobres a la primacía d'una escola cardenalicia decadent i sense encís.

Per tant aquells que avui prediquen la paraula i el verb d'aquell que es va fer home, a les selves, a les fabeles i a poblats d'iberoamerica i l'Àfrica podràn fer sentir la seva veu i les seves experiències humanes per tal de guiar la torxa de l'Esglèsia. Així, el peregrinatge dels jesuites vers les missions veurà justament recompensada aquesta tasca d'apropament religiós a aquells que realment necessiten sentir la paraula i l'exemple a seguir.

TEMPUS FUGIT

2008-07-19T12:30:00.007+02:00

Ahir, les últimes muralles en defensa de Catalunya van ser bombardejades, escombrades i derruides fins als ciments. No res ens separa de l'enemic, que espera amb delit la fosca per precipitar-se al saqueig i l'extermini.

Alguns (ben pocs) diposats a caure amb honor, es disposen a cercar bigues i fustes tot preparant unes barricades tant improvisades com insuficients. Saben que el temps s'acaba i la nit comença, una nit on el coratge és l'única força capaç d'impedir torrents i dolls de sang.

El PSC, ICV i ERC han degollat l'Antoni Bassas a l'altar de les ofrenes. L'excusa fóu simple, la democràcia demanava la seva sang. Però jo em pregunto, quina democràcia? Hi ha tanta diferència entre cridar "la calle es mía" o fer callar i despatxar periodistes?

Es nota que aquestes tres formacions van patir molt sota el règim franquista, perqué ara morta la bèstia que els tenia encadenats tenen set de venjança (que no de justícia), i aplicaran els mateixos mètodes que van aprendre sota la seva carn, per ara, atacar als seus enemics.

Podem criticar certs aspectes i errades de CiU, però si una cosa no va fer mai, va ser la d'acallar la premsa. Ans al contrari, amb tots els seus defectes va ser molt sensible a deixar sentir totes les veus, fins i tot quan aquestes l'incomodaven.

Des d'aquí vull llançar un missatge a tots aquests pijos progressistes que s'omplen la boca parlant d'una repressió que no van viure (perqué ni tant sols havien nascut) i que utilitzen a tort i a dret per justificar les seves accions. Que no plou? La culpa la va tenir el franquisme. Que explota Vandellos? La culpa és de les dretes.

El temps s'acaba, perqué no repetireu cap experiència de govern en força legislatures. I la justícia de la que tant parleu (i mai acateu) us caurà a sobre com una llosa de marbre.

Us heu carregat a l'Antoni Bassas, un dels millors comunicadors de Catalunya, però aquest cop heu sobrepassat la línia de l'autodestrucció.

Aquí els únics feixistes que hi ha sou vosaltres. Hipòcrites llepaculs que viviu de la menjadora perqué sou massa inútils ni per a treballar. Ho tenieu tot i no heu fet res.

"Tempus fugit", fins i tot a vosaltres.

I ARA QUE?

2008-07-16T14:26:00.006+02:00

Ja tenim les famoses i ditxoses balances fiscals, publicades i asumides per part del Govern central. Ja sabem (algú ho dubtava?) que paguem el "peatge" de ser catalans a un país que ens odia, ens tem i ens menysprea.

El catalanisme polític ja té munició per donar i per vendre, tenim arguments que poden alimentar la flama del nacionalisme durant una dècada, així que; perquè ens la proporcionen? Doncs segurament perqué la munició sense armes no serveix de res, i en Zapatero sap que el catalanisme (i de retruc la societat catalana) està desorientada.

Ha sigut una jugada mestra. Proporcionar la informació quan no hi ha gairebé ningú amb capacitat d'emprar-la, ja que el PSOE-PSC controla tota la força mediàtica del país (TV3-Catalunya Ràdio-Catalunya Informació-El Periòdico-El Punt,...) i CiU prou feina té a consolidar-se com a alternativa real de govern.

Ara bé, tot i que pugui semblar que estem en estat de K.O tècnic, cal ser optimista (i realista). El Sr. Montilla junt amb la tribu (Carod-Puigcercós-Saura i Baltasar) ho fan tant malament com saben (de fet crec que són dobles agents al servei de CDC) i per tant s'ensuma la flaire de victòria de CiU.

No tinc cap dubte que el tripartit (per inèrcia) no sumarà i per tant que CiU assolirà la presidència de la Generalitat. Serà aquest el moment en que caldrà (si volem que el projecte de reconstrucció nacional s'acabi) utilitzar les balances fiscals per defensar i apuntalar un "estat" pròpi per a Catalunya.

Com a petit empresari que sóc (de fet microscòpic), penso que el model empresarial que tenim no podrà sobreviure de cap de les maneres dins del marc jurídico-fiscal espanyol. Hem de cercar al bagul i redescubrir ni que sigui momentàniament el proteccionisme empresarial, mentres millorem, engrandim i diversifiquem el nostre model d'empresa. En tenim massa de petites i poc productives i poques de grans i tecnològicament avançades.

Espanya ha escollit el paper de ser un destí turístic i de serveis al si del mercat macroeconòmic de la Unió Europea. Nosaltres no podem seguir aquest model de "Torremolinos-Benidorm" a la catalana, sinó ser l'Holanda del Mediterràni.

L'HYMNE A L'AMOUR

2008-06-29T14:53:00.001+02:00

Aquí tenim un altre video del cantant quebecoise Garou fent duet amb la Patricia Kaas. Una delícia.

CRISI?

2008-06-24T10:52:00.005+02:00

Les últimes dades avançades pel Conseller d'Economia, Sr. Antoni Castells i sobretot pel President d'Espanya ens anuncien una més que forta correcció financera.

Si, ja sé que en Zapatero abans de les eleccions assegurava a mort que Espanya creixeria molt per sobre del 3%, però guanyats els comicis, ara és quan crida: "ahí os quedais pringaos" o "se lo han creido, ji, ji". Doncs aquest senyor tenia dades sobre la taula que anunciaven que no arribaríem ni tant sols al 1% de creixement, i de segur que al finir l'any ens quedem en un 0,9%.

I com reacciona Espanya davant aquesta situació? De cap manera, és clar. Penseu que qui governa és el PSOE, i la seva política és la de fer lleis socials, sense pressupost és clar, però almenys ja s'han penjat la medalla.

Aquí els únics que ha reaccionat per tal de posar-se al dia són els EE.UU. Han abaixat el preu del diner per tal de fomentar el consum intern i han devaluat la seva moneda per a que els americans comprin a bon preu els seus propis productes, augmentant la demanda i ajudant a les seves empreses. Una política intel.ligent; posar al servei de l'economia nacional més de 300 milions de ciutadans-consumidors, encarir les importacions i fomentar les exportacions.

A part, la meva teoria sosté que els americans tenen molt a veure en el procés d'escalada de preus del petroli. Els beneficia força perqué en produeixen prou i a més estan destrossant l'economia xinesa, enormement depenent dels combustibles fòsils per tal de mantenir les seves fàbriques. De fet, aquesta pujada ja ha fet que la Xina hagi de revisar el seu creixement econòmic a la baixa, i a sobre l'especulació dels cereals i l'arrós se suma ha aquesta situació, de manera que pot enfonsar-los una mica més.

Resulta curiós que es produeixin totes aquestes dificultats per al gegant asiàtic si tot just fa un any es comentava que prendrien el lideratge de megapotència mundial als americans en poques dècades.

LA LLARGA OMBRA DEL PSC

2008-06-19T07:00:00.004+02:00

Si hi ha una formació política que s'escriu en majúscules, aquesta és sens dubte el PSC. Governa a la majoria d'Ajuntaments, Consells Comarcals, Diputacions, Autonomies i a l'estat central. I és que compta amb un aparell polític eficient, brillant, ordenat i que poseeix un departament de propaganda més pròpi d'una multinacional, que no pas d'un partit regional.

Mentres uns es dedicaven a guanyar eleccions i a sentar les bases d'un projecte de país per a Catalunya, ells vivien replegats a la marginalitat d'una àrea metropolitana militant però insuficient.

És durant aquests anys de travessia del desert quan comença l'operació "rodillo". Infiltració en premsa (diaris, ràdios,...), en associacions, establiment d'una poderosa secció de "publicitat" i per últim, crema de dirigents socialistes sospitosos de combregar amb un catalanisme més sobiranista que no regional.

Avui el PSC viu l'èxit del Govern, un encert que no s'allargarà gaire però que segur que abans de caure, arrastrarà a l'abisme amb una abraçada letal, els seus dos socis més íntims ERC i ICV.

EL GATOPARDO

2008-06-17T07:16:00.002+02:00

En fi, ja ha acabat el procés congresual a ERC, i val a dir que el resultat no ha sigut gaire interessant, llevat és clar, de la pallissa que ha patit el senyor Vendrell. Està clarissim que ni tant sols els d'esquerra valoren prou la professió de trinxeraire trencacames.

Carod l'il.lusionista se'n ensurt prou bé (com sempre vaja) i pensa a contraatacar amb les ungles, les dents i a pals si cal per tal de continuar sent el proper cap de cartell. Això significa que realment en Carod-Rovira deu èsser una bèstina política de les grosses, i si més no un transformista de primera amb set vides com un gat. Doncs fa anys que la seva cacera va començar i en Puigcercós no se'n surt.

Per increïble que sembli, aquest havia de ser en Congrés que entronitzés en Joan Puigcercós com a nou rei d'esquerra i enviés a l'anterior president (més conegut com a "yo me llamo Josep-Lluís) a remar a galeres. Però no s'ha assolit ni un objectiu ni l'altre.

Una cosa ben clara ha quedat, que no n'hi ha prou amb ser sexy per a continuar a l'executiva (pobre Marina Llansana) i que com bé surt a la pel.lícula "El Gatopardo", tot ha de canviar per a que res canvï".

Felicitats ERC, si abans us trobàveu en una situació política una mica esquizofrènica, ara esteu perduts per les galaxies d'una altre dimenssió. Tranquils per que a les següents eleccions autonòmiques no pujareu dels 13 diputats.

FAM

2008-06-16T15:09:00.002+02:00

Com si d'una epidèmia endèmica es tractés, la fam torna a amenaçar als africans més febles, amb la mort com a espectadora de luxe.

Amb un planeta que produeix aliments suficients per a tota l'humanitat, hem de veure amb vergonya i frustació com infants, malalts, joves i vells moren d'inanició en un món opulent, hipòcrita i ignominiós.

Mentres al primer món llencem a les escombraries aliments, la resta del món viu la desesperació de pagar pel blat i l'arrós quantitats de diners indignes, retroalimentant encara més aquest cercle viciós d'especulació en el que estem pujats.

Encara que sigui per egoisme, hauriem de pensar que acorralar a 3/4 parts del món pot ser-nos contraproduent, doncs quan una societat està desesperada pot fer molt de mal. No seria el primer cop en que abans de morir de fam, un poble es llança a la conquesta dels mercats que necessita, i avui per avui el primer món esta en clara minoria.

LA MANIC

2008-06-14T09:01:00.003+02:00

Us emplaço a sentir i escoltar un dels temes musicals que més m'agraden, "la Manic", cantada per la veu masculina més bella del Quebec, en Bruno Pelletier.

La canço parla de la nostalgia que sent un treballador de la central hidroelectrica de la Manic (abreviació de "Manicouagan"). Així que li expressa a la seva dona tot un seguit de records, anyorances i anhels.

La Manic s'enmarca dins la revolució musical de la nova cançó francesa, amb veus tant remarcables con Jacques Brel o George Dor. Músics que parlen en les seves lletres de l'hipocresia d'una societat burgesa, la mesquinsa humana o tracten sobre sentiments personals com la soledat, l'amistat, la mort o de ruptures sentimentals (Ne me quite pas).

Espero que us agradi tant com a mi.

EL COL.LAPSE DEL SINDICALISME

2008-06-10T07:14:00.005+02:00

Anit va començar la vaga dels transportistes que lluiten per aconseguir l'establiment d'una tarifa de gasoil que no estigui tant gravada amb impostos, doncs l'augment imparable dels combustibles, ha convertit les seves vides en un infern sense fi.

Però si ahir es va constatar el divorci entre els professionals del transport i el Govern central, també es va poder copsar la ruptura entre la societat i els sindicats obrers. Aquests no han donat suport a les mobilitzacions per primer cop en la història de l'obrerisme. La causa? La por, por de perdre els privilegis en subvencions que obtenen d'un govern amic, aquí i a Madrid.

Avui els seus líders ja no són curtits lluitadors per les llibertats del treballador, sinó progressistes de paraula, però no de fets. Amb nòmines astronòmiques sufragades per les arques públiques, oradors professionalitzats amb màsters i molta demagògia, però cap mena de sentit de la realitat social.

Anit el sindicalisme tradicional va morir. Les seves despulles resten escampades i enterrades entre la lluita, el patiment, la indignació i la valentia dels transportistes. I és que quan unes estructures estan podrides per dins, s'ensorren elles soles o moren lentament. En el cas dels sindicats moriran si, però mentrestant són cadavers alimentats amb milions d'euros de subvencions per un govern amic.

Així, la lluita obrera és com un "negoci" per a certes organitzacions, i l'explotació ideològica de l'obrerisme és un mitjà i no una finalitat en si mateixa.

Molt de compte amb el President Rodriguez-Zapatero, perqué rera aquella màscara que sempre riu i promet s'amaga un dels millors polítics de la història recent espanyola. En dues legislatures haruà desmuntat el nacionalisme català, el basc i haurà desacreditat els sindicats tradicionals...

On és el bambi?

CAMINS

2008-06-05T07:13:00.004+02:00

M'he explaiat molt i extensament sobre les conseqüències de la lenta (però inexorable) decadència social, econòmica i política de Catalunya. Ja ha arribat l'hora doncs que desgranem amb un cert aire d'optimisme les possibles (i probables) solucions.

Aquest país ha sigut la punta de llança més important de la Península Ibèrica durant molts anys, perque va saber pujar al carro de l'innovació tecnològica durant els primers temps de la revolució industrial. I d'aquest encert n'hem viscut durant dos-cents anys.

Ara tenim a sobre una altre canvi, el de la revolució de les noves tecnologies, que és l'únic sector capaç de proporcionar al país un punt de qüalitat, de valor afegit a nivell laboral i empresarial per tal de fer front a una globalització del mercat mundial.

Ja ha passat el temps de competir oferint productes basats en una mà d'obra barata i poc qualificada, perque en aquest terreny la Xina, la India y el Vietman ens pasen la mà per la cara. Per tant l'altre camí a seguir i esdevenir així altre cop referent empresarial és el de les tecnologies i la fabricació de components industrials i/o tecnològics amb un alt nivell de valor afegit.

És lògic pensar que per tornar a ser un motor eficient calen unes condicions prèvies, sobretot la de pensar a invertir en formació. Però no només amb unes universitats potents assolirem el grau d'exel.lència, també ens cal fer una pas endavant a nivell empresarial i polític. Hem de crear la Conselleria, Ministeri o Departament de les PIMES. Assesorar-les realment (i no aquest telemarqueting que es fa avui desde la Generalitat), ajudar a les petites i mitjanes empreses a crèixer desenvolupant projectes de millora de la productivitat, abaixar o simplificar impostos i sobretot promoure la fusió dels petits.

El teixit empresarial existeix, només cal donar-li una petita empemta i el rellotge tornarà a posar-se a l'hora. És clar que el primer que fem és canviar de Govern, doncs tinc la certesa que un redreçament nacional és impossible sota els efectes devastadors dels senyors Montilla, Huguet, Carod and Company.

IDEOLOGIES

2008-06-04T23:13:00.003+02:00

És interessant fer una petita ullada crítica a l'espectre social i polític de la Catalunya actual, i extreu-re'n en conseqüència algunes conclusions.

No deixa de sorpendre'm dia rera dia, com el llenguatge d'esquerres, mal anomenat "progressista", ha passat de ser seguit i escoltat per una classe obrera o mitjana baixa a ser adoptat com a doctrina oficial del "bon progre". O sigui, d'un substrat sociocultural i econòmic elevat.

I és que més que una realitat enfront de la vida, el llenguatge d'esquerres a Barcelona (i per extensió a Catalunya) ha esdevingut una declaració d'intencions; una neteja d'imatge.

Queda molt bé omplir-se la boca d'ecologia, pobresa i justícia social quan tens totes les teves necessitats cobertes, però fer d'aquest discurs una realitat del dia a dia, això ja és una altre cosa.

Qui parla de progressisme i justícia social? El matrimoni Saura-Mallol? Vaja una hipocresia. I després es queixen al comprobar com la poca consistència i dignitat que tenia la classe política, és destruit a cada legislatura que passa.

Han fet més per la causa de la desafecció política els senyors Montilla i senyora, o Saura i senyora o Carod i Vendrell que l'emissió diaria de la COPE.

OBJECTIU: L'ORIENT

2008-05-31T19:23:00.009+02:00

La polítca internacional de George Bush, actual President dels EE.UU ha sigut, és i serà (mentres mani) l'establiment d'un cordó de seguretat al voltant d'Israel i l'estabilització política i militar de l'Orient Mitjà.

Primer va neutralitzar l'estat talibà ( i satel.lit de l'Iran ) d'Afganistan, per després ocupar l'Iraq i encerclar el vell enemic persa. Tot i així, les conseqüències de les seves accions han sigut contràries a les esperades i desitjades, perqué amb l'esfondrament de l'Iraq l'únic que s'ha aconseguit ha sigut consolidar i ascendir-la a potència regional. Una potència que en uns dos anys aconseguirà fabricar la seva primera bomba nuclear i assegurar la seva invulnabirilitat militar.

Un altre objectiu que perseguia en Bush era el d'asseguar-se les màximes reserves de combustible per tal d'adelantar-se als seus competidors xinesos i asfixiar-ne ( o almenys hpotecar-ne ) els brutals índexs de creixement industrial que portaran a la Xina a esdevenir la primera potència mundial en menys de 25 anys. Evidentment, tampoc ha aconseguit exits en aquest terreny.

El resultat final, doncs, no és positiu perqué l'intervenció militar ha degradat la imatge americana vers l'opinió pública mundial i ha propiciat que l'encariment dels hidrocarburs arribi a quotes inimaginables durant l'anterior administració del President Clinton.

Gairebé totes les cartes han quedat sobre la taula, només ens resta saber que farà Israel per tal de garantir-se la supervivència territorial en aquest tauler de joc. Tant pot ser que estigui preparant un atac preventiu aeri per destruir les centrals nucleras iranianes, com acostar-se políticament a Siria i sobretot a la futura megapotència mundial xinesa.

L'únic inconvenient que tenen amb la Xina, és que a diferència dels EE.UU, no hi mantenen una nombrosa colònia jueva important que pugui influir en les desicions de política internacional.

GUERRA CIVIL O NORMALITZACIÓ DEMOCRÀTICA? II

2008-05-28T07:15:00.004+02:00

Els punyals comencen a volar d'un cantó a l'altre i els membres de l'executiva popular prenen partit (tímidament) per un dels bàndols enfrontats. Mai haviem vist baralles o discrepàncies internes entre els diferents sectors del partit conservador, doncs havia fet de la unitat interna una marca pròpia que es venia prou bé.

Els guardians de l'ortodoxia pretenen acorralar i debilitar al màxim a en Rajoy, apunyalant-lo a distància i a l'esquena, i és clar, sense definir quin serà el seu candidat, doncs només el llançaran a la palestra quan l'adversari sagni per tots els costats.

Una de les primeres víctimes col.laterals d'aquest conflicte ha sigut el senyor Sirera, perqué si ja partia d'una posició inestable, ha quedat debilitat del tot al confirmar el seu suport a en Rajoy, i la seva carn sera devorada per un Fernandez-Diaz pletòric, i les seves despulles esquarterades per una Nebrera que presenta més batalla de la que s'esperava.

Ara bé, si la dreta perifèrica (València, Múrcia, Aragó, Galícia,...) vol tenir alguna oportunitat de regir els destins de la formació popular, ha de jugar la carta de la renovació de'n Rajoy, o seguirà sent manada pels senyorets de la capital.

I mentrestant que fa Catalunya? Lliscar suaument per una dolça pendent de decadència. Lenta i bucòlica, però que ens porta inexorablement a una decadència tant real com omnipresent.

Hem fet de la mediocritat una marca pròpia i de la mutil.lació a la lògica discrepància una manera de ser. Fins i tot la nova directora de TV3 afirma a un article de l'Avui que la classe política catalanista té un instint destructiu, de desqualificació a la discrepància i de negativitat.

La nostre classe política ha entrat a una espiral d'autocomplaença, autodestrucció i retroalimentació. Viu per ella i per a ella mateixa, només preocupada de sous, remuneracions i perpetuacions contractuals. Catalunya ha deixat de ser una finalitat per a convertir-se en un mitjà d'obtenció de poder.

Només hi ha una cosa que pot trencar amb aquesta dinàmica de decadència; un líder omnipresent tipus Cambó, Macià, Tarradellas o Pujol, que acabi amb tota aquesta malevolència instaurant un estil superior i pròpi amb una clara fulla de ruta i tornat les seves coses a lloc.

GUERRA CIVIL O NORMALITZACIÓ DEMOCRÀTICA

2008-05-25T10:35:00.004+02:00

Aquests darrers dies, tots els mitjans de comunicació es fan ressó de la batalla a la direcció del PP per tal de controlar l'aparell de la formació conservadora.

Val a dir que aquests fenòmen és nou, mai en la jove vida de la democràcia haviem assistit a un enfrontament dialèctic entre membres d'un partit de dreta, doncs havíen fet de la discreció i la unitat, un dels pilars fonamentals de la seva manera de fer.

I què vol dir tot això? Més enllà de les lectures sobre els dos fronts oberts, entre radicals i centristes, n'hi ha una de més senzilla, clara i simple. Doncs que la normalització democràtica ha arribat també (ja era hora) al Partit Popular. Per fi han entés que tot i que les formes els perden, el debat ideològic és quelcom natural dins de qualsevol formació política que tingui vida. No cal que els d'una banda crucifiquin als de la contraria, només que mantinguin un debat seriós sobre el projecte a seguir.

El PSOE i la gran majoria de premsa considera que ha arribat el moment de que els populars tastin la seva pròpia medecina, però jo crec que és sa que qualsevol entitat mantingui un debat dialèctic sobre les línies mestres a seguir.

El que si que preocupa de veritat, són aquelles formacions on qualsevol tipus de diàleg és interpretat com un atac a les esències més ortodoxes, moment en el que es procedeix a crucificar o a penjar als responsables com a escarmet.

Pot ser interessant veure com acabarà aquesta batalla al si del PP, entre els guardians de l'ortodoxia i aquesta mena renovació que propugna el Sr. Rajoy. Ja començava a ser el moment de rentar la roba bruta i treure les mudes d'estiu que tenien guardades a l'armari.

NEGRE ÉS EL COLOR, ZERO EL NÚMERO

2008-05-22T22:36:00.003+02:00

Aquest matí he sentit imperterritament com el líder d'ERC a Barcelona, anunciava la ronda de converses que manté amb l'alcalde per tal de preparar la seva reentrada al Govern Municipal.
Sembla que el fet d'haver perdut més de la meitat de l'electorat no afecta a un entusiasta (i optimista) Jordi Portabella.

L'únic que el reté, afirma, és la finalització del proper Congrés de partit, per veure com queda tot, i així tornar a ocupar una tinencia d'alcalde per als propers tres anys. I és que n'és de llest en Jordi! Sap perfectament que les properes seran (si no ho han sigut aquestes) les últimes eleccions a les que es presentarà, i vol, és clar, marxar per la porta gran. No importa si ERC (segurament) quedarà com a força extramunicipal, amb un número zero de regidors i una ecatombe apocal.lítica. Aquí l'únic important és viure amorrat a la mamella, que pobric meu ha de menjar, i com que no crec que trobi gaires feines amb cinquanta anys i un full en blanc al currículum, ha d'estalviar per a viure fins a la jubilació.

Què és això d'alçar-se a quarts de set del matí per a treballar i pujar la persiana del negoci!? És indigne per a senyors de classe alta com ell. Aquí s'imposa la màxima "viu del contribuient fins que et moris".

Gràcies senyor Portabella, no se que farem sense vosté. Li desitjo el millor del món i que es dediqui a cobrar molts diners aquests tres anys, perqué per a personatges com vosté el futur és ben negre...

LO RIU ÉS VIDA

2008-05-20T07:12:00.003+02:00

Aquesta cançó va dedicada a totes aquelles personalitats i institucions polítiques que es dediquen a enfrontar uns catalans amb uns altres. Per a aquells progressistes que s'omplen la boca parlant de llibertat, però que posen preu a la seva integritat. A aquells republicans que havien de donar-nos una Catalunya més lliure, però que l'estan destrossant i saquejant.

Semblava que fora de l'òrbita de CiU la vida era possible, i que Catalunya despertava del fons dels anys. Però no ha sigut així, si que despertaven, però de gana. S'han dedicat a actuar com a elefants en una botiga de vidres, esclafant, destruint i saquejant tot el que es pugui.

L'Ebre fòu emprat com a arma de destrucció massiva contra els seus adversaris polítics, i ara aquesta arma els hi esclata a les mans.

Només hi ha una paraula per definir les seves accions; la traició.

A les properes eleccions els pijorros comunistes quedaran sota els vuit diputats, i els d'ERC passaran dels 21 actuals a 13-14.

DEFINICIONS

2008-05-18T09:54:00.005+02:00

L'ambiguetat a vegades no només és un art, sinó una necessitat per a la lògica supervivència de les persones, els partits o les institucions. Un art que és practica amb veritable delit (i amb més o menys encert) des de fa més de 28 per part de diversos polítics a Catalunya.

Aquesta indefinició ens ha permés de ser el que som, per tal de rellegir-nos una Constitució i un Estatut (fins a quedar-nos cecs) i tirar endavant lleis que caminen entre la legalitat constitucional i el limbo competencial. Així que vam crear una televisió pública en català, una emisora potent, una llei d'immersió lingüística que va salvar la llengua catalana, un autogovern cimentat en l'il.lusió i l'esperança d'un demà millor.

Però quan has conquerit una muntanya t'has de decidir, o la baixes sabent que sempre serà teva o et poses a treballar per a escalar-ne una altre. I a Catalunya vivim des del 1993 sense acabar de decidir-nos. No és que haguem deixat de ser per art de màgia la locomotora d'Espanya, sinó que fa 15 anys que la tenim parada a l'estació en espera d'una altre destinació. Aquest és el nostre error més greu, la indefinició permanent com a arma. Una arma que fa anys que va quedar absoleta.

Tenim davant nostre diversos congressos de formacions polítiques i potser ha arribat l'hora de les definicions, de que definim quin ha de ser el següent pas, sigui quin sigui aquest (la independència, l'estat federal, un model foral,...).

I és que una bona part de la decadència que viu el nacionalisme català a nivell parlamentari,és fruit de la seva pròpia dinàmica. No és pas una ofensiva del Govern Zapatero, sinó una feblesa pròpia de continguts, esperança i ruta. No tenim cap altre ruta que recuperar el Govern de la Generalitat, d'acord, ja em sembla bé, però per a portar-nos on? Els temps del President Pujol ja no tornaran, i per tant hem de viure per nosaltres mateixos i definir-nos com a tal.

Si ho fem, sigui quina sigui aquesta tria, Catalunya ens seguirà.

RECEPTES ECONOMIQUES

2008-05-16T15:52:00.003+02:00

Els economistes no s'acaben de posar d'acord sobre quina és la millor manera d'encarar una crisi. Per tant, trobem tantes receptes econòmiques com opinions hi ha entre el món de l'economia.

Tot i així voldria destacar-ne unes, que per a novedoses, progressistes i eficients han destapat la meva insaciable curiositat. Parlo de les últimes mesures adoptades per part de membres del Govern de Catalunya, en concret en aquelles conselleries liderades per homes i dones d'ICV-EUA, que han sigut els primers en reaccionar davant l'evidència de la desecceleració econòmica.

I és que segons diversos mitjans de comunicació, el Departament de l'Il.lustre i controvertit Conseller Baltasar fa temps que porta a terme proves pilots de reviscolament de les petites i mitjanes empreses de Catalunya.

La fòrmula és simple, s'escull l'empresa d'un amic o familiar (i si cal se'n crea una de nova amb un testaferro al capdavant) per tal de dotar-la dia rera dia d'encarrecs administratius. Sempre hi quan la xifra de l'estudi no superi els 12.000€ (i així evitar el concurs obert i públic).
El resultat és espectacular, després d'encarregar més de 1500 estudis a l'empresa amiga, has reflotat una empresa i la col.loques al rànquing d'empreses amb beneficis. A sobre, si vols, és clar, pots demanar una comissió de la teva gestió.

D'aquesta manera s'aconsegueix muntar i/o reflotar una empresa privada amb diners públics i et treus un sobresou.

La quadratura del cercle, si senyor. Aquest és l'exemple de cultura empresarial més dinàmic que he vist després del cas Ruiz-Mateos, i és que l'esquerra d'aquest país és la ostia. Allà on foten l'ull i foten la bala.
Malauradament l'única conseqüència és que ensorres el país, però és clar, de moment ja t'has cobert els ronyons per una bona temporada.

Salut i revolució per a tots aquells que expremen la mamella nacional!

BARCO A VENUS

2008-05-13T15:10:00.003+02:00

La sensació que em produeix veure dia rera dia a les notícies de ràdio, premsa i tele és de desassosec. Que si els ecocomunistes d'ICV diuen no a fer electricitat, no a comprar-ne, no a conectar-nos amb França (MAT), que si els socialistes diuen que si, que si els republicans pregunten, que hay de lo mio?

Després surt el Vicepresident Carod lloant les glòries catalanes i anunciant l'independència el 2014 a qui perdoneu, però ja no es creu ningú, perqué abans feia gràcia però ara fa pena.

Més tard es publica que el Conseller Saura es gasta els diners del contribuient amb obres a la seu del Departament i amb la contractació de seguretat privada. Posteriorment se-ns anuncia que no hi haurà acord de finançament per posteriorment assegurar-nos que si.

Si l'anterior govern del tripartit era el dragonkan aquest que redimonis és? A mi tot això em sembla de molt poca seriositat i de fet penso que és una barreja del sopar dels idiotes, d'una festa de bojos (amb perdó per a les persones amb transtors psiquics) o d'una "merienda de negros" (amb perdó per a totes les persones de color, sigui quin sigui aquest).

En Saura, Carod i Montilla són incapaços de dirigir una comunitat autònoma, i molt menys el Govern de Catalunya.

Amb quina cara anem pel món reclamant més autonomia? perqué amb aquests personatges no és pot ni sortir al carrer.

PAÍSES DEL MUNDO: SIRIA

2008-05-11T11:17:00.004+02:00

Datos estadísticos:

Población: 19.405.000 habitantes (datos del 2007)
Superficie: 185.180Km2
Densidad: 103h/km2
PIB: 71,74billones $ (Posición 65 del ranking mundial)

Forma de gobierno: República presidencialista
Presidente: Bachar al-Assad
Fecha Independencia: 1946

Siria posee una doble vocación, una de mediterránea y otra de panarabe. País en buena parte fértil, es heredero de una larguísima y turbulenta historia (Asirios, Caldeos, Griegos, Romanos, Bizantinos,...).

El país tiene en su seno a una antiquísima comunidad cristiana que se remonta a los tiempos de San Pablo. Actualmente sus seguidores representan más de un 12% de la población total (reforzados por la emigración de cristianos iraquís) y mantienen una fuerte influencia dentro del gobierno de Bachar al-Assad, puesto que forman parte de la coalición gubernamental.

Probablemente la comunidad cristiana es la mas importante de todo el oriente, puesto que por su poder y su numero, ha superado de mucho al Líbano, llamada anteriormente la “Suiza de Oriente”.

La colación de partidos que forman parte del gobierno es especialmente débil, ya que se sustentan sobre una base de población alawita que constituye solo un 12% del total, de manera que los musulmanes sunnies que són un 74% se mantienen marginados del poder.

Probablemente en pocos meses veremos como Israel y Siria firman un principio de acuerdo de paz que hará que los Altos del Golán vuelvan a estar en manos de sus antiguos dueños. Este hecho hay que analizarlo juntamente con la desconexión de Gaza y el desmantelamiento de colonias judías ortodoxas, cosa que hace pensar en un supuesto agotamiento militar por parte de Tel Aviv.

El estado judío ha empezado a comprender que si quiere sobrevivir ante un panorama regional hostil, deberá intercambiar paz por territorios antes que la presión demográfica musulmana los asfixie totalmente. Cosa que puede producirse en un lapso de 40 años.

SOBRE L'ESTUPIDESA HUMANA, SOCIAL I NACIONAL

2008-05-10T09:52:00.003+02:00

Estúpid:
Referit a persona de poca intel.ligència, però també es poden fer servir sinònims com: lerdo, tarat o idiota. Estupidesa, acte que realitza l'estúpid.

Quina paraula podríem fer servir per tal de definir l'última perogrullada de la Conselleria de Participació? Cada cop ens ho posen més difícil, val a dir-ho, perqué la intenció de fer votar a les persones de menys de 18 anys (sense dotar-los de la majoria d'edat, és clar...) i a tota persona sense papers en regla (o sigui els estrangers), pot ratllar l'absurd.

Cal tenir un Departament de Participació amb una inmensa dotació pressupostària per a generar aquest tipus de propostes?

Proposo que el pressupost que es gasta el senyor Saura (perdó, l'Honorable Saura!) sigui susceptible de canviar de destinació com a resultat d'una votació popular. Això si que seria democràcia directe!

De segur que qualsevol animalada que es proposés seria més lògica i eficient que les que surten del seu cervell. I és que disculpeu-me però quan sento que ha contractat vigilància d'una empresa de seguretat privada a la seu del Departament dels mossos, no puc fer altre cosa que donar per perduda a Catalunya.

Penseu que aquest home és una de les persones amb més capacitat de decissió i influència del país. És per plorar.

En vista de tota aquesta situació que sobrepassa l'absurd em proposo a dictar la meva pròpia (i esquizofrència llei) per tal d'estar a to amb les seves propostes. Visca les ballenes, les foques i tots els mol.luscos del planeta!

LO QUE LA VERDAD ESCONDE

2008-05-09T15:01:00.003+02:00

Us emplaço a que llegiu l'article publicat al diari avui signat per Josep Piqué. Trobareu que en bona mesura les seves conclusions s'assemblen a les que fa temps que publico a aquest blog.

www.e-noticies.com/actualitat/piqu%e9-denuncia-la-irreversible-decad%e8ncia-de-catalunya-38370.html

Vull refermar-me en la convicció que aquest país pateix una malaltia crònica que ens durà inexorablement a una decadència social i política sense paliatius.
Les raons són i han estat definides per diverses personalitats acadèmiques de Catalunya, i les solucions no són impossibles, sempre hi quan la classe política (tota sense excepció) s'assegui a parlar i a posar-se d'acord d'una maleïda vegada.

LA CIUDAD DE DIOS

2008-05-08T13:05:00.003+02:00

Hoy, la mayoría de medios de comunicación se hacen eco de la última propuesta papal; enviar un mensaje del Santo Padre a los móviles de jóvenes de todo el mundo. Con esta medida, el Vaticano intenta ponerse al día y adaptarse a la realidad social. También intenta (sin mucho éxito) conectar con las generaciones mas jóvenes, aquellas que se apartan día tras día del mensaje evangélico.

Encuentro muy interesante la voluntad que demuestra el Papa Ratzinger de acercarse a un mundo desconocido para él, una sociedad occidental que camina inexorablemente hacia un laicismo imparable.

Ante una sociedad cambiante, la iglesia tiene que regenerar algunas de sus formas y conceptos si quiere seguir aportando una interpretación propia de la vida. Sobretodo creo que tiene que ser sensible en materia litúrgica, puesto que esta no responde a las necesidades de las generaciones actuales.

Personalmente creo mas importante salvar el contenido del caparazón (o sea el mensaje cristiano) que no las formas barrocas que lo envuelven. Esta será la gran pregunta a la que tendrá que enfrentarse la curia vaticana, modificar el aspecto externo para garantizar la supervivencia del mensaje de Cristo o vivir entre formas litúrgicas más propias de una función que no de una espiritualidad interna.

La Ciudad de Dios es posible, solo hay que seguir las enseñanzas de un pobre carpintero judío que no se conformó con la realidad y/o formas mundanas, sinó que luchó por cambiarlas. No se acomodó al mundo; luchó con el.

L'OMBRA DE L'ISLAM

2008-05-06T13:55:00.003+02:00

Estem a Poitiers, França, l'any 732 d.C. Una combinació de jenets berbers i àrabs musulmans s'estavellen una vegada i una altre contra la formidable formació compacta de Carles Martell. Fa només 100 anys que el profeta ha mort, però en una carrera fantàstica el domini de l'Islam ha recorbert una bona part del món conegut.

Europa, temps actual. Un benintencionat líder europeu, José Luis Rodriguez Zapatero signa amb el seu homòleg turc una declaració d'intencions anomenada "Alianza de civilitzacions".

Molt ha plogut des de l'establiment de l'Islam a Occident, gairebé 1300 anys. Amb tot, aquest temps ha servit per posar a proba les relacions a vegades amistoses (i d'altres no tant) entre el món musulmà i europa. Però la pregunta fonamental és: cap a on s'encamina l'Islam?

No hem d'oblidar que les religions acostumen a aportat una manera de veure i viure la vida. És això dolent? No, simplement ens aporta diferents punts de vista i raonament, cosa que no té perqué ser negativa. En el cas concret d'Europa, aquesta es troba inmersa en una era de canvis estructurals, socials i demogràfics. Lluny queden les èpoques colonials on França i Gran Bretanya iluminaven el món amb la força de les armes i la llum dels seus pensadors. L'Islam ha patit també segles de decadència, però ara agafa una embrancida imparable.

S'arribarà a l'extrem d'un "xoc de civilitzacions"? Tot dependrà de la paciència que demostri el món musulmà. M'explicaré;

Europa no manté unes taxes de natalitat suficients per a garantir el relleu generacional, cosa que ens porta a haver d'importar mà d'obra estrangera per a suplir les nostres mancances. Aquests omplen el buit demogràfic que les nostres acomodades formes de vida comporten. Conseqüentment això implica uns substitució cultural imparable, per tant i de forma natural el pensament, la religió i els comportaments occidentals aniran desapareixent amb el pas dels anys (sempre hi quan no reaccionem amb un baby boom).

A tot això cal sumar-hi la importància econòmica de les matèries primeres, de les que els europeus estem mancats i hem d'importar d'Aràbia, Argèlia, Líbia... Enriquint dia rera dia les societats del proper orient, amb les que hi tenim una dependència absoluta.

Si el món musulmà pren paciència, el seu vell enemic morirà de forma natural, és qüestió de temps (uns 100 o 200 anys). Pensem que la població europea s'envelleix gradualment sense tenir una piràmide de joves de recanvi, i, que per a escalfar les nostres llars o per a enjegar el vehicle consumim uns carburants que paguem a preu d'or a països de l'Orient Proper.

Només queden uns trets per a acabar de definir. Quin paper jugarà l'Amèrica llatina en tot aquest procés i quin suport buscarà Israel per a mantenir la supremacia regional que el permet subreviure.

En el primer supòsit penso que si el pensament europeu sobreviu serà a Amèrica (Argentina, Xile i Uruguay) on la distància geogràfica jugarà un paper primordial. I pel que fa al segon, Israel sap que l'hegemonia dels EUA pot durar uns 30 o 35 anys més, però que la maquinària asiàtica li acabarà per prendre el relleu.
En aquest cas, per tal d'obtenir recursos econòmics i militars, l'estat sionista necessitarà comptar amb una aliança ferma de la Xina o si més no de la Índia, i tot això en un futur no gaire llunyà.

L'ERA POST-REIJKAARD

2008-05-06T07:43:00.002+02:00

Si en un principi el relleu de l'holandés al capdavant del Barça no estava clar, avui aquests dubtes han començat a desaparèixer. L'home escollit no és una sorpresa absoluta, perqué sectors interessats l'havien començat a esbombar, de manera que Josep Guardiola podria ser confirmat properament com a nou entrenador del F.C Barcelona.

On alguns hi veuràn la promoció lògica d'un home de la pedrera, jo hi veig la mà obscura del Sr. Txiqui Begueristain, que amb una clara voluntat de conservar el seu poder no permetrà mai que un entrenador amb caràcter s'assegui a la banqueta blaugrana. No és que el culpi, li agrada la seva feina i la vol conservar, fins aquí tots d'acord, però està claríssim que amb José Mourinho el basc no tindria ni lloc ni raó de ser.

Txiqui ens ha demostrat que s'estima més a ell que al projecte del club, tot col.locant al capdavant de l'equip un home a qui ve gran el càrrec. Prou feina té amb el Barça B, on precissament no despunta, i jo em pregunto: si no s'ensurt amb l'equip filial, per quins set sous ho ha de fer al primer equip?

Culpar exclusivament en Txiqui em sembla cruel, perqué per sobre d'ell hi ha un president que pren les decissions. Aquí el Sr. Laporta ha demostrat que no entén el que li acaba de passar, i si vol remuntar la seva decaiguda estrella més li hagués valgut de contractar un tècnic dur; un home que vingui a impartir la disciplina que els jugadors han perdut.

Ara que pensant-hi una mica, a en Joan Laporta tampoc li vindria malament una mica de disciplina i autocontrol...

DEFICIÈNCIES NACIONALS

2008-05-05T14:39:00.002+02:00

Totes les persones i/o societats són hereves en bona mesura del seu passat. En el nostre cas aquesta premisa no s'acaba d'acomplir plenament, doncs més que hereus en som esclaus. Vivim d'un passat industrial on les manufactures omplien Espanya amb els nostres productes, on les lletres catalanes il.luminaven el camí de vanguarda d'un iberisme primitiu i fosc.

Ara, a l'any 2008 despertem del somni per trobar-nos inmersos en una crisi de valors (tant nacionals com socials) que no tenen precedent. No hi ha guia ni manual que dicti el camí a seguir i no ens podem seguir enganyant a nosaltres mateixos. La figura omnipresent i omnipotent del President Pujol va fer l'ombra necessaria per seguir vetllant el somni, però amb la llum de l'alba va arribar el tripartit.

S'havien de menjar el món, treure el país de les tenebres i retornar-nos l'orgull nacional que vàrem deixar pel camí, però enlloc d'èsser superman o l'home aranya, van acabar per esdevenir la versió cutre-salsitxera dels tres porquets, amb llop dolent i ensorrament inclosos.

Quan es veuen apurats comencen a treure la senyera i a entonar himnes patriòtics, igualets que el pujol que tant criticaven, "supervillano" a la calabresa a qui pretenien superar.

Parlaran d'establir un marc de relacions laborals pròpi per tal de corretgir les injustes pujades de l'IPC respecte a la resta d'Espanya? Acabaran la línia 9 del Metro? Signaran un acord de finançament beneficiós per als ciutadans de Catalunya?

El més probable és que només sentirem el "ens ataquen!" o faran el de sempre, embolcallar-se amb la bandera i dir "Visca Catalunya". Tot menys afrontar els problemes reals de la societat. De fet el "panem i circenses" és un recurs vell però que no passa de moda.

CAJUN MUSIC - JEAN BATAILLEUR

2008-05-04T09:11:00.003+02:00

Mai he acabat d'entendre del tot per què alguns pobles presenten una obstinada resitència a morir. Serà que això va amb la natura humana? o potser és que ens aferrem sempre al temps passat.

Un dels exemples més interessants el trobem a la Lousianna, estat dels EUA des de fa més de 200 anys, però que es resisteix encara a perdre les seves arrels franceses. Els descendents dels colons enviats pel rei Lluis s'anomenen a ells mateixos "cajuns", deformació del mot "acadienne", habitants dels pantans i les terres baixes del Mississipí.

Doncs bé, els seus artistes, conscients de la necessitat de referents, mantenen bones relacions amb les provincies francofones del Canadà, d'on reben professors per les escoles amb inmersió lingüística, diners pels seus centres culturals i suport per a promocionar els seus escriptors, poetes i cantants.

Us deixo tot seguit el cantautor "cajun" Zachary Richard amb una de les seves millors cançons, Jean Batailleur.

ORIENT EXPRESS

2008-04-30T14:32:00.005+02:00

Davant la possibilitat que el Sr. Clos, ex-ministre i ex-alcalde vagi a fer d'embaixador d'Espanya a Turquia em venen al cap algunes reflexions.

La primera:

El PSOE no té política exterior.

La segona:

Vol enviar el més lluny possible a aquest senyor.

La tercera:

En Zapatero intenta destrossar Turquia amb l'arma no convencional més perillosa de la que disposa.

La quarta:

En Clos és capaç de perdre's i anar a parar al Kurdistan, on felicitarà les autoritats per la gran feina d'estabilització regional que duen a terme.

La cinquena:

El President està enfadat amb el cos diplomàtic i es disposa a humiliar-los de la pitjor manera possible, enviant en Clos.

La sisena:

L'ex-alcalde segueix amb ansietat la rua internacional del Carlinhos Brown.

I per últim:

En Zapatero presideix un govern incongruent i patètic, però vol posar una mica d'humor a la seva vida tot ressucitant políticament un dels incompetents més grans que té.

Quines seran les paraules que pronunciarà quan arribi a Ankara? Juro el cargo de fallera mayor? Prometo ser el mejor embajador del Kiriguistan? Viva el Kurdistan?

En definitva, que no se si posar-me a riure o a plorar. L'únic que tinc clar és que jo l'enviaria com a negociador perpetu amb els pirates somalís.

CATALUNYA S.A

2008-04-30T07:27:00.002+02:00

Al llarg d'aquesta atípica setmana he hagut de fer força feina, doncs el dijous és festiu i he de suplir-lo treballant més per tal d'abastir els meus clients. Però no tot han sigut corredisses i nervis (al menys fins avui...) perqué he tingut l'ocasió de parlar amb un parell de fabricants de pintures que tinc com a proveïdors.

Hi ha vegades a la vida que tenim la sensació de viure una escena o una conversa per segona vegada, és el que popularment s'anomena "dejà vu". Servidor ha patit aquest fenòmen però amb dos interlocutors diferents, cosa que no ho fa pas menys interessant.

La conclusió a la que han arribat aquests fabricants (tot i la distància geogràfica i la divergència ideològica) és similar. Com a fabricants opten per continuar a Catalunya, tot i que saben que la pressió fiscal a la banda de l'Aragó és menor, però estan preocupats en veure que el país, i en aquest cas les institucions no reaccionen. Constaten amb preocupació l'afany recaptatori administratiu, i la manca d'inversió amb infraestructures, cosa que fa que dia rera dia, any rera any i com una gota malaya (lenta però inexorable) es compliqui i s'encareixi l'apartat del transport.

Penseu que a les grans ciutats d'Espanya (Madrid, València, Saragossa, Sevilla, Màlaga,...) s'han posat les piles i compten amb unes autovies radials magnífiques que ajuden i molt a potenciar els centres logístics i de distribució dels seus extraradis.
En el nostre cas, l'exemple més viu de la millora de la carretera va ser l'eix transversal, i precissament per això més val que no toquem el tema perqué aquesta carretera va nèixer petita i col.lapsada.

Avui, mentres esmorçava he llegit el butlletí que edita el Centre d'Estudis Jordi Pujol. Sorpresa la meva al veure que a l'encapçalament parla del descrèdit de les institucions polítiques i administratives d'Espanya i Catalunya.

Jo em pregunto si el polític professional viu a la galàxia d'Orion, si els que queden només saben fer el llepa i dedicar-se a pujar orgànicament a base de dir que si a tot i denunciar als companys que no pensen com ells, o si són èssers estelars.
On són aquells polítics noucentistes que van modernitzar el país? Avui de segur que serien crucificats a les seves formacions polítiques per part dels militants sota el crit de "ximple" o "calleu idealistes de merda!".

LA BOTA DE SANT FERRIOL

2008-04-27T22:36:00.002+02:00

Segons notícia apareguda avui al diari electrònic e-noticies el Conseller Saura ha recol.locat un ex-alt càrrec d'esquerra unida, cessat anteriorment pel Conseller de Medi Ambient, Honorable Francesc Baltasar i que ara passarà a cobrar 60.000 euros anuals.

Igualment i segons fonts no confirmades, la Sra. Rosa Cullell podria ser nomenada Directora General de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. La única condició que ha posat la senyora és poder cobrar 250.000 euros.

Ja per acabar, després de fer una ullada als pressupostos de la Generalitat, m'ha semblat llegir que el gabinet del President Montilla té un pressupost de gairebé 20.000 milions de les antigues pessetes, i jo em pregunto; tenim davant la bota de Sant Farriol que no s'acaba mai? Perqué tots aquests diners han de sortir d'algun lloc, no?

Als governants actuals no els cal robar ni ser corruptes, ja tenen uns sous i retribucions suficients per a retirar-se en menys de quatre anys.

Senyors, no juguin a la loteria. No malgastin els diners en la primitiva. Afilin-se al PSC, a IC, als verds, a ERC o a Esquerra Unida. És més segur i rendible per a vostés.

AUTONOMIES

2008-04-26T00:17:00.002+02:00

Si fem un repas a l'evolució de la situació social i economica de les diferents regions i autonomies que formen l'estat en traurem una conclusió clara, que els autogoverns i la descentralització ha sigut en conjunt positiva. Només ens cal observar els nivells de riquesa assolits a Andalusia, La Rioja, Extremadura i Castella la Manxa.

Ara bé, ha sigut positiu aquest model per a Catalunya? Si, però amb matisos. Favorable pel que fa a una consolidació de la cultura i llengua catalanes, però negatiu en el concepte d'economia productiva i, desastrós en el tema de les infraestructures.

La classe política que s'ha creat, hereva en bona mesura del catalanisme noucentista viu en una dimenssió paral.lela, i de vagades desconeguda. Parlen de temes irrellevants i viuen i moren segons unes necessitats, les seves, que no tenen res a veure amb la realitat del país.

Desconec quines són les circumstàncies que ens han abocat a l'estat actual del tema, però l'autonomia catalana ha degenerat en un magma lent, pudent i inamobible. Ho dic perqué no és normal en un país del primer món que les obres de primera necessitat triguin tants anys.

Posem exemples. L'autovia Barcelona Lleida va trigar més de 10 anys ha estar acabada, i del tercer cinturó se'n parla des de que tinc ús de raó. No cal que parlem de les rodalies, o de la perllongació del metro, obres que no crec que vegi abans de morir.

Tenim autonomia, però jo em pregunto, per a què?

De que serveix tenir capacitat legislativa quan aquesta només s'exerceix per a regular un augment de carburants, el famós cèntim sanitari que paguem per a finançar el nostre sistema de seguretat social?

Hi ha algún polític català que parli d'economia productiva en termes reals? No. Només fan servir aquest terme com tantes d'altres paraules altisonants que utilitzen per a fer-se els importants, desconeixent l'abast del significat.

Portarem a terme un pla de reorganització industrial? Afavorirem la creació d'empreses basades en tecnologia puntera i capital català? Redreçarem la política universitaria per a esdevenir referent acadèmic europeu? Reclamarem un augment de les nostres quotes de producció lactea per a ser-ne autosuficients? Subvencionarem el camp per a tal de fer-lo bastir sota la batuta de la gestió empresarial? Millorarem les comunicacions de carretera per a ser atractius com a centre logístic de la península? Crearem una conselleria de la PIME per tal de tutelar-les, propiciar l'aparició de fusions i millorar-ne la productivitat?

Tinc tantes preguntes i neguits respecte les necessitats actuals de Catalunya que no acabaria mai, però observo amb preocupació el cul de sac on estem ficats. Aquí només es parla de tripartits, pactes d'estabilitat i sobretot de que no es mogui ningú per tal de no perdre els privilegis de l'Administració.

Hem creat una classe dirigent autònoma i autocèfala que es retroalimenta a ella mateixa, i es serveix i serveix per a ella. Lluny queden els projectes que tant necessitem mentres només es parla dels problemes quan aquests ens exploten a la cara (vegeu i recordeu el tema de la RENFE amb l'AVE).

ESPANYA - WELLCOME TO PARADISE

2008-04-25T22:38:00.003+02:00

Avui s'han publicat les últimes estimacions oficials sobre el creixement de l'economia espanyola per part del Govern central, i val a dir que no són per tirar cohets. El que el Sr. Solbes ens assegurava repetint a tort i a dret era que passariem del 3%. Avui ha admés que arribarem justets al 2%.

Primera mentida.

La famosa llei de dependència; real sobre el paper, però inexistent pel que fa a la dotació pressupostària. Segona mentida.

El trasvassament de l'Ebre no és farà mentres el PSOE governi a Espanya. Tercera mentida.

La crisi no existeix, simplement és un reajustament assumible per part de les famílies. Quarta mentida.

Podria continuar, però no se si val la pena. Espanya poseeix el dubtós honor de tenir un govern sense política exterior, que aproba lleis socials però que no les compleix acollint-se a l'article 33 i que té un partit ecologista com ICV que realitza trasvassaments.

Això és Espanya, un país de tercera amb uns governants de quarta categoria.

Sarkozy, sácanos de aquí!

CARLA BRUNI - QUELQU'UN M'A DIT

2008-04-24T07:44:00.002+02:00

Us penjo tot seguit la cançó de més exit de la primera dama francesa. Val a dir que no té molta veu però afina i hi posa ganes.

SEM ENCARA AICÍ

2008-04-24T07:38:00.004+02:00

Sembla ser que encara queda un occità en peu. En fi, humiliats, agenollats i destrossats, però encara queda un "òc" per a cantar.

Sentim-lo doncs.

SUPERPOTENCIAS DE AYER Y DE HOY - RUSIA

2008-04-21T21:07:00.002+02:00

Rusia posee actualmente las reservas más grandes de gas natural del mundo, cosa que la convierte en una superpotencia de ámbito internacional. Mediante estas inmensas e inagotables fuentes de ingresos ha superado con éxito la crisis económica que sobrevino el desmoronamiento del estado soviético y aumentando año tras año su presupuesto militar.

Pero no solo cuenta con gas, Rusia también cuenta entre sus preciados recursos el petroleo, siendo ya el segundo productor del planeta, tan solo por detrás de Arabia Saudi.

Comprenderemos que ante una situación de subida del crudo y derivados, Rusia ha adquirido un potencial de transformación económica de proporciones escalofriantes, situándose ya como la octava potencia.

Datos de interés:

Población: 143.000.000 habitantes
Superficie: 17.075.400 Km2 (la nación estado más grande del planeta)
PIB: 1.698.647 USD (octava economia planetaria)
Tasa de crecimiento: 7% anual
Recursos: Trigo, petróleo, gas natural, ...
Fuerza laboral: 74 millones de personas
Fuerzas armadas: 1.000.000 de militares en activo

Estos datos nos permiten comprender en su globalidad el matiz que toma la política exterior rusa, con un endurecimiento de posiciones respecto a una OTAN que quiere expandir su influencia en los antiguos estados satélite soviéticos.

Si los precios mundiales en lo que a recursos energéticos no sufre cambios, asistiremos a una Rusia que modernizará aún más su sector de servicios e industrial, entrando en dura competencia con diversos estados europeos. Esto puede llegar a colapsar en un lapso de 30 años las economías de Alemania, Polonia, y asfixiar otra vez a las Republicas Bálticas, pudiendo caer otra vez bajo el yugo de la nación más extensa del mundo.

AIXÒ NO VA NI AMB RODES

2008-04-20T21:07:00.002+02:00

Analitzant una miqueta la situació social, política i cultural de Catalunya, tinc la impressió que ens trobem en una cruïlla, i el pitjor de tot és que ningú sap cap a on em de tirar. Només cal fer una ullada ràpida per la blogosfera i comprobar que la majoria de blogaires catalans transmeten un sentiment de frustració.

Mai havia pensat que em sentiria així, però en vista de tot plegat em sembla que l'autonomia, la Generalitat i la societat civil no van prou bé. I que consti que la culpa no ve de fora; no és conseqüència directe del centralisme estatal, sinó que es produeix per una mentalitat provinciana cada cop més present a la nostre societat. Catalunya està bloquejada, paralitzada, tant a nivell institucional com nacional, com col.lectiva.

Agraïria profundament als partits d'obediència catalana que ens diguin quin és el camí que tenen projectat de seguir; si l'autonomia, el regionalisme ben entés, l'estat federal o la independència. El que està clar és que s'han de definir d'una maleïda vegada, posar-se d'acord i actuar.

Ha servit d'alguna cosa el nou estatut? A parer del que veig no. Ha servit d'alguna cosa la reedició del tripartit? Si, de farcir de bitllets i cadires a la gauche divine. La mateixa que durant el pujolisme ens prometia dur-nos a una Arcàdia feliç, a Ítaca, a un nou món maravellós, ple de somnis i il.lusions. Però ens han dut al fons del cubell de les deixalles. A la ignominia, a la traició.

Per arribar al lloc present no calia que ens moguèssim. Ja sabiem que el projecte de la Catalunya convergent havia arribat a una cruïlla, o a un cul de sac, però molts van creure en les famoses mans netes, en l'equidistància, en la regeneració d'un sistema absolet i caduc. I després de cinc anys de govern "progressita" que tenim? Res.

Ja va sent hora que neixi un altre concepte de país. Un basat en la persona i no en la llengua, pensat per a sadisfer les necessitats creixents d'una població inmigrant que ja representa el 20% del Principat. L'únic segur és que cal que tornem a posar ordre, sigui de la manera que sigui, però ordre i treball.

Potser el President Pujol es va perpetuar massa en el seu càrrec, potser no va saber passar el relleu a la persona més adient, i potser anava errat en algunes coses, però almenys tenia una idea de país al cap. Equivocada o no, però tenia sentit el que deia i feia. Aquesta esquerra rencuniosa que s'ha instal.lat al Govern només sap que destrossar TV3 i parlar-nos de la guerra civil i la repressió franquista. Estic fins als collons de sentir les 24 hores parlar d'en Franco, els franquistes i la mare que els va parir.

Jo vaig nèixer el 12 de frebrer del 1979 i no recordo res més que la Generaltitat, TV3 i l'escola en català i si bé m'interessa la història (sóc historiador) no vull viure en un passat permanent. La guerra ha acabat, de fet ja fa 70 anys, i per si alguns progressistes no se'n han adonat, en som uns quants que tenim ganes de viure el present.

Des d'aquí vull alçar la meva veu i cridar ben fort que m'estimo Catalunya més que la meva ànima, però el meu projecte no es basa en el del 1936 sinó en el del 2008.

No podem vivint esclaus d'una mèmoria que no tenim; em de mirar el present i el futur. Sinó, ens serà impossible de construir un món per als nostres fills.

El nostre present viu esclau d'un món que ja no existeix. No m'interessa recordar cada dia que en Franco es va alçar, m'interessa saber perqué els catalans paguem el famós cèntim de més a la benzina. Perqué paguem l'impost de succions, perqué no tenim autovies i si autopistes de peatge. Perqué cada dia som més pobres i perdem pes a nivell nacional.

Vam ser els primers d'Espanya en fer la revolució industrial, en innovar científicament, en tenir tren ja al 1845, en pensament acadèmic. I ara només sabem parlar de l'any del catapum.

Jo aspiro a viure en una Catalunya lliure. Lliure de crosses sentimentals, lliure d'hipòcrites com en Carod-Rovira; lliure de falsos progressistes incapaços de treballar com en Saura i senyora. Lliure de falsos records, lliure per a decidir....

EL COST DE VIURE A CATALUNYA

2008-04-16T20:48:00.006+02:00

Segons les dades facilitades per l'informe de balances fiscals emés pel BBVA, el dèficit de Catalunya entre el que paga i rep és de 11.000 milions d'euros, i segons altres dades oficioses, aquesta diferència podria arribar als 22.000 (3.660.492 milions de les antigues pessetes).

Aquesta sobrecàrrega econòmica es sufraga mitjançant el brutal esforç realitzat per totes aquelles persones que tenen la seva residència en territori català. Que vull dir amb això? Doncs que tant és l'idioma que parlem, les tendències polítiques que manifestem, el partit a qui votem. Hi ha una cosa que ens manté cohesionats per sobre dels nostres orígens socials, culturals o lingüístics, l'haver de pagar i callar.

És interessant veure com les formacions polítiques es preocupen en veure la desafecció que generen davant del ciutadà, i encara més rellevant comprovar que no acerten en l'anàlisi dels fets. Per no esmentar que no entenen d'on ve aquesta frustració.

A mi el que em preocupa de veritat no és tant saber que el Govern de la Generalitat hi posi remei, sinó que aquells actors socials i polítics, referents de les esències més pures del catalanisme no defensin els interessos d'aquells que vivim, treballem, paguem i morim a Catalunya.

El catalanisme va nèixer per a donar resposta als greuges i mancances que patíem com a poble i com a socitat, no només per defensar l'existència de la llengua i cultura catalanes. En el mateix moment en que oblidem que hi ha quelcom més que la llengua, ens allunyem de les necessitats del ciutadà. Aquesta és la raó real del fracàs del catalanisme polític, no ser solució sino part del problema. No podem estar cada quatre anys cridant "que ve el PP!" perqué realment això no ens aporta res.

Estem mancats d'estrategues i sobrats del pragmatisme manifestat per una classe dirigent que esta fent fallida com a pal de paller. Ens ha arribat l'hora que el catalanisme surti de les catacombes per a refundar-se, sense pors i sense complexos. Com a únic instrument capaç de redreçar el camí, l'objectiu.

Els fonaments posats per Prat de la Riba, Macià i Pujol són sòlids, ara ens cal aixecar la bastida de quina societat volem. Una de deprimida, poruga i desorientada o una altre que tingui clar el diari de ruta a seguir.

GRANDES OBRAS PÚBLICAS - EL GRAN RÍO ARTIFICIAL DE LIBIA

2008-04-15T14:58:00.003+02:00

Con un 90% de superfície ocupada por el desierto, Libia es un país que cuenta con pocos recursos naturales, viviendo casi exclusivamente de la extracción y el refinado de crudo, el preciado oro negro. Esta dependencia ha hecho que las autoridades libias se hayan preocupado en planificar y diversificar la pujante economia tripolitana, así y en consecuencia a la falta de recursos hídricos, combinado con las montañas de petrodolares que poseen han desarrollado el Gran Río Artificial.

A 500 metros bajo las arenas del desierto se encuentra un mar de agua dulce, llamada "agua fósil". Esta ha permanecido oculta en capas subterraneas des de la época de la última glaciación, y ahora gracias al dinero y tecnología empleados se substrae mediante tubos y cañerías de gran capacidad que abastecen las ciudades de la costa libia.

Pero no solo las poblaciones se han visto beneficiadas por este don, sinó que se han puesto en marcha planes de regadío agrícola que de forma experimental ya han dado sus primeros resultados. Pequeñas cantidades de cereales han sido sembradas y recolectadas en el desierto, mediante técnicas de irrigación altamente eficientes como el riego por goteo o por aspersión.

Se prevee que en los próximos años aumente el número total de hectáreas conreables, con tal de poder disminuir la dependencia exterior en cuestión de alimentos y abastecimiento de agua.

Otra de las consecuencias que se espera es el desarrollo del turismo como fuente de ingresos alternativa y la explotación de sus desconocidos pero no menos importantes recursos culturales (ciudades monumentales como Leptis Magna o Cirene).

Hay que elogiar la capacidad que ha tenido el Coronel Gadaffi para sacar a su país de la lista de estados terroristas para convertirse después en puntal de la política occidental en Oriente. Por lo tanto no despreciaría su voluntad de convertir una economía dependiente y subdesarrollada en una de diversificada y modelo para sus naciones vecinas.

Lo único que no me queda claro es como y porque ha perdonado a occidente la muerte de su hija en un bombardeo americano. Yo tendría este hecho presente porque por muy dirigente que sea, como padre no perdonarà nunca a las potencias occidentales que se la arrebataron.

LA VOLUNTAT DELS DÉUS

2008-04-15T07:07:00.003+02:00

Recordant temps passats, em ve a la memòria la famosa vaga per les jubilacions anticipades dels transportistes francesos. Aquests no es van deixar intimidar i van fer una demostració de força tallant totes les carreteres i autopistes del país. Els dies passaven i el bloqueig escanyava el govern, cedint aquests últims i retirant la proposta de reforma de les pensions. Un cop més els francesos havien sortit al carrer per a reclamar el que era seu.
Penseu que fa més de 200 anys ja li van tallar el coll a un rei!

Alemanya, 1945. Un país ha quedat destrossat, tant materialment, com humanament, com espiritualment. Totes les comunicacions terrestres (ponts, aqüeductes, carreteres, vies de tren,...) han quedat inserbibles, el país retrocedeix 200 anys en qualitat de vida. Solució; homes, dones i nens treballen pel país cada dia, una o dues hores al finir la seva jornada laboral. No importa res, només que els alemanys volen reconstruir Alemanya.

Catalunya, moment present. Catalunya amb el poble saharaui, amb Sarajevo, amb Kosovo, amb Lituania, Estonia i Letònia. Catalunya es bolca a netejar totes les platjes gallegues afectades pel petroler Prestige. Catalunya amb la Marató de TV3, amb el canvi climàtic i amb totes i cadascuna de les causes perdudes del món.

Però, i Catalunya per Catalunya? Ah nois, això ja són figues d'una altre paner. Mai veureu uns catalans treballant per un horitzó comú i un país més gran i pròsper. Aquells pocs que ho fan (en Pujol, els abats de Montserrat, en Raimon Galí, i tants d'altres humanistes i patriotes) només se-l's recordarà quan ja no hi són per a honrar-los.

És molt dur, però a vegades (i només a vegades) tenim el que ens mereixem.

QUAN L'AIGUA VE DEL SUD

2008-04-14T07:05:00.002+02:00

Que no es pot deixar sense aigua de boca a 5.5 milions de ciutadans és de lògica, de sentit comú. No per un exercici de bondat, sinó perqué 5.5 milions de votants emprenyats pot marginar una formació i fer-la desaparèixer, i és clar, entre el graner de votants socialistes de l'àrea metropolitana i uns grapadets de vots de les terres de l'ebre, no hi ha color.

Ara bé, aquest cop no se com s'ho pensen fer els socialistes i els pijocomunistes d'ICV, com explicaran que fan allò que sempre han denunciat. Potser Barcelona veurà de l'Ebre, però com això duri gaire s'hauràn de convocar eleccions al Parlament, i els sociates junt amb els seus palangraners (ICV) en sortiran a bufetades.

Per cert, encara recordo aquelles marxes per Tortosa i Amposta on la militància d'ERC cridava: "Ni un pas enrera, ni una gota d'aigua!". Què ha passat? Com és que quan ells governen els hi està tot permés? Aniran ara també a les manifestacions contra el Govern?
En tot cas esquerra sembla desapareguda de la gestió de la Generalitat, no se'n senten ni propostes, ni protestes ni crits, ni gemecs. Probablement tenen la boca plena menjant-se tot el que puguin arrambar, perqué saben que quan vagin als seients de l'oposició la travessia del desert serà dura.

Per fi les esquerres d'aquest país han governat. Ara ja s'han tret aquell sentiment de perfecció absoluta i altivesa moral que els ho ve de la guerra. Ara ja saben que governar és igual per a tots, i que la prepotència ideològica que porten a sobre no resol res, ni dona de veure.

Serà molt interessant veure com el Sr. Saura i el Sr. Baltasar defensen en un congrés d'ICV aquell transvassament que van jurar sobre la tomba de l'Stalin d'aturar.

ELECCIONS?

2008-04-11T14:00:00.003+02:00

Donades les tensions internes entre PSC i PSOE i les divergències d'opinions entre l'executiu espanyol i el català es podria produir un escenari d'avançament electoral a Catalunya. En el cas de produir-se i com a consequència de les dinàmiques anteriors, els resultats podrien ser els següents:

CiU 850.000 vots (48-51 diputats)
PSC 690.000 vots (35-40 diputats)
PPC 280.000 vots (13-16 diputats)
ERC 270.000 vots (12-15 diputats)
ICV 200.000 vots (8-10 diputats)
Cs 75.000 vots (0 diputats)

Participació 49%
Vots en blanc 3,5%

Que cadascú n'extregui les conclusions que cregui més adients.

SOSTENIBILITAT

2008-04-10T14:31:00.002+02:00

L'enorme salt endavant que ha fet el PIB català ha enriquit de manera substancial el país, però curiosament les dades facilitades per l'UGT afirmen que els ciutadans són més pobres. Aquesta dicotomia té diverses lectures.

Mentres les dades macroeconomiques s'inflen oblidem les microeconomiques, de fet, que jo sàpiga, el ciutadà de peu no veu augmentats els seus guanys nets anuals un 16 o un 20%, cosa que si que passa en bancs i caixes, doncs els sistema financer espanyol ha arribat a esdevenir el segon del món en importància, només per darrera dels EE.UU.

Té això lògica? No. Però els ciutadans d'Espanya (i Catalunya) viuen segrestats per una classe dirigent, una oligarquia política i financera pròpia d'un estat semifeudal. Massa cotxes oficials i sous aberrants per a gent inqualificada, que serien escombrats a la misèria i l'oblit en empreses privades i un servilisme oficial vers totes les normes dictades per les grans corporacions i empreses transnacionals.

El ciutadà de a peu, l'autònom, i les Pimes carreguen sobre les seves espatlles una pressió fiscal creixent, pròpia de societats nòrdiques, i rep a canvi una classe política inútil i que no tracta els temes de preocupació real de la gent.

Anem a veure, a quin ciutadà li interessa si surt o no surt el Sr. Bono com a President del Congrès enlloc de parlar dels temes reals de la societat? Algú ens parla d'abaixar el tram impositiu de la benzina? De produir més llet per a contenir els preus dels làctics? De centrar-nos en resoldre la maleida crisi hipotecària? No. La classe política actual, formada per una colla d'incapaços (hi ha excepcions, és clar) només sap parlar de si a ERC hi ha crisi, de si aquest té el sou més elevat que el meu, de col.loca el meu germà a l'administració,... No hi ha ni lideratge real, ni una preocupació pels problemes a que ens enfrontem.

Catalunya perd lideratge empresarial enfront d'altres regions peninsulars, però hi ha cap partit polític que basi el seu discurs en parlar d'economia productiva? De mesures per a fomentar la investigació i el desenvolupament? De millorar el poder adquisitiu de les classes socials més desafavorides? No, no i no.

És la oligarquia política catalana sostenible? Els Srs. Montilla, Ridao, Huguet, Carod, Mas Saura i senyora Mallol foten riure. Hi ha més capacitat de lideratge a qualsevol barri marginat del nostre país, que a tot el Palau de la Generalitat i si molt m'apures, que dins del Parlament.

Això si, davant la crisi no reduiran despeses, no. S'augmentaran els sous, els cotxes oficials, les dietes, i justificaran la seva incompetència de la millor manera que podran, sobretot dient "els de Madrid ens ataquen! Que ve el llop!!".

Com pot el ciutadà soportar tantes administracions? Municipals, comarcals, vegueries, diputacions, delegacions del Govern, Generalitat, Estat, Europa... I el que és millor, moltes vegades les seves competències es solapen, de manera que dupliquem despesa, convertint l'erari públic en un colador. Però és clar, fer línies de tren és car i autovies noves prohibitiu.

Personalment tolero les oligarquies quan aquestes són diligents, treballadores, exemplars i contenen lideratge de país, però em nego a acotar el cap davant una colla de xupopteros inútils, incapaços de treballar a qualsevol privada, adictes al cotxe oficial, a les dietes complementàries i que a sobre són patètiques. Si vull anar al circ a veure micos ensinistrats pago l'entrada, lamentablement en aquest cas, els micos ens xuclen la sang...

LE TEMPS DES CATHEDRALES - NOTRE DAME DE PARIS

2008-04-10T07:16:00.004+02:00

Il y a des chansons qui arrivent au fond de l'âme, dans les coins que nous ignorions.
Dans mon cas, temps Cathedrales désert m'ouvre les portes à un monde intime, mystérieux et inconnu, en définitive, me relâche les nerfs.
Il faut reconnaître que pour la réalisation de ce musical française, du plus fameux de tous les temps, des chanteurs adéquats ont été choisis. Tous possèdent des qualités phénoménales, et d'un fait, cette oeuvre les a faits fameux dans le monde entier, tant dans les pays anglo-saxons, comme dans ceux-là de culture française.
De tout le répertoire je veux me faire remarquer à trois protagonistes, Garou, Bruno Pelletier et pardessus Patrick Fiori (par sa puissance lyrique).
J'attends et désire qu'ilvous plaise comme minime tant comme à moi.

Hi ha cançons que arriben a zones de l'ànima que no sabiem ni que existien. En el meu cas, Le Temps des Cathedrales m'obre les portes a un món íntim, misteriós i desconegut, en definitiva, em relaxa els nervis.
S'ha de reconèixer que per a la realització del musical francés més famós de tots els temps (Notre Dame de Paris) van triar els cantants adecuats. Són tots d'una qualitat formidable, i de fet, aquesta obra els va donar a conèixer pel món, essent populars tant als països anglosaxons, com als de l'òrbita francesa.
De tots ells en destacaria tres, en Garou, en Bruno Pelletier i sobretot (per la seva potència vocal) en Patrick Firori.
Espero i desitjo que us agradi, com a mínim tant com a mi.

I A L'EXTERIOR QUE?

2008-04-08T21:44:00.002+02:00

Un cop finida la primera legislatura socialista al capdavant de l'executiu estatal ha arribat l'hora de passar comptes. No només a títol de política econòmica, o de relacions entre l'estat i les diverses comunitats autònomes, sinó també de política exterior.

Crec que molts coincidirem a pensar que les relacions exteriors de l'Aznar eren equivocades, i sobretot, perilloses. Ara bé, com ha enfocat aquest tema tant important el Sr. Rodríguez-Zapatero? La resposta és tant simple com veraç, de cap manera, ho sigui que a títol personal crec que ha sigut inexistent.

Espanya no ha teixit cap mena d'aliança internacional, de fet, ha sigut marginada per part dels estats més importants d'Europa (Alemanya i França), i només s'ha centrat en la famosa i inútil "aliança de civilitzacions". Malauradament per tots nosaltres, en el discurs d'investidura d'avui només s'han sentit vagues esments de tendències internacionals.

De tots és coneguda la vella tendència d'aïllacionisme dels paisos anglosaxons, els EE.UU i el Regne Unit, que quan les coses no van bé, es tanquen en ells mateixos per resorgir altre cop a la palestra de la dominació econòmica, social i política del món. Sempre que coincideixi amb les seves necessitats i expectatives, és clar. Però és que Espanya no té l'envergadura d'aquestes dues grans potències i no es pot permetre quedar exclosa de l'eix Berlin-Paris o del Londres-Washington.

Espanya torna a les arrels del tantsemenfot el que passi fora de la península, centrant-se en retrobar les esències més pures d'un iberisme caduc, caspós, inútil i rídicul. Es contenten amb agenollar Catalunya, perqué Euskadi és un òs més difícil de rossegar, i Portugal, bé, està allà i prouta feina tenen per anar tirant.

O el Sr. Zapatero relleva l'actual Ministre d'Exteriors o l'envia a jugar al domino, que fet per fet tampoc es notarà massa. Recordeu la gran proesa del govern socialista quan va arrancar un "que tal amigo?!" del President Bush, tema que va servir per parlar-ne durant dos anys.

Estarà Catalunya a l'alçada de les circumstàncies i aprofitarà aquesta debilitat per establir relacions bilaterals amb altres petites nacions-estat d'Europa? Em penso que no i és una llàstima, perqué serviria per donar cobertura i fer crèixer el nostre teixit empresarial.

Penseu que sempre ens quedarà l'Alguer, i Perpinyà....

EL PERÍODE IGNOMINIÓS - LA DECADÈNCIA part I

2008-04-07T22:32:00.002+02:00

Si bé exerceixo laboralment de comerciant, la meva professió i formació acadèmica és la Història. Sóc un historiador i de tant en tant sento la necessitat de reivindicar-me com a tal, per tant, us deixo en aquest post un breu anàlisi del nostre passat més recent.

Anomeno període ignominiós, aquella etapa que va de l'ultim govern pujolista (el de l'aliança amb el PP), passant pel primer tripartit i arribant a l'acord d'entesa actual (o tripartit 2). Així, ens centrem en un lapse de temps de nou anys, els últims nou anys.

La decadència moral, cultural i política del catalanisme en són les seves tres principals característiques. Arranquem amb una CiU dèbil a causa de vint anys de govern ininterromput, amb un projecte esgotat i/o mutil.lat, que ve d'un intent de reconstrucció nacional i que acaba amb una política autonòmica a la deriva.
De fet , personalment mai he sabut quin és l'oritzó final del pujolisme; l'autonomisme, l'independentisme, el federalisme, o si el catalanisme ho és com a excusa d'una defensa d'un determinat model de govern. M'intriga pensar en les repetides crides a una defensa col.lectiva com a element d'autodefensa partidista, no com a finalitat en si mateixa.

En fi, el període de l'ignomimia s'enceta amb una CiU esclava del PP, amb uns consellers força grisos, sense avançaments clars en el model d'autogestió i vinculat temporalment al Pla Hidrològic Nacional, veritable taló d'Aquiles de l'estrategia convergent a Espanya.
En paral.lel es manifesta un sentiment clar, el del català decebut. Aquell que viu una retirada ideològica constant, sense punts d'inflexió ferms. La del votant desil.lusionat que es llança al coll del missatge regeneracionista postul.lat per ERC, tot esperant un enrocament i que acaba sent una fugida endavant.

Ja al 2003, mercés a una ERC encegada, es produeix un canvi de tendència amb la presidència socialista. És la fi del pujolisme, d'un projecte esgotat nacionalment però que en conjunt ha sigut profitós però llarg, caracteritzat per la vella lluita Barcelona-Madrid, i que deixa pas a un govern d'esquerres que intenta superar-ho basant-se en el federalisme asimètric.

SOBRE L'AIGUA

2008-04-07T07:21:00.002+02:00

L'aigua, la seva gestió, i sobretot, la seva manca de reserves són els temes que més es senten tant a tertúlies de carrer, com de qualsevol mitjà de comunicació. Cosa lògica, doncs en una societat que té totes les comoditats (calefacció, aire condicionat, aigua calenta,...) no ens preguntem com s'obtenen aquestes, sinó que donem per fet que només cal prèmer l'interruptor, o encendre el gas i ja està tota la feina feta.

Si bé és cert que hi ha hagut una manca de coordinació a nivell administratiu, tampoc em sembla just carregar totes les culpes al govern. Si no plou, no plou, i ningú té una vareta màgica per fer-ho, i molt menys en un clima mediterrani com el nostre que ja ens ha donat algun ensurt de tant en tant (recordeu la sequera del 1991 perqué presentava les mateixes característiques que l'actual).

Potser (i dic potser ja que no sóc un especialista en temes hidràulics) haguèssim pogut fer com a Israel, país que per les seves condicions de necessitats hídriques presenta certes similituds amb la nostra societat. Allà totes les teulades dels edificis municipals (poliesportius,...) recullen aigua, cosa totalment lògica. Així, un poliesportiu que tingui 1500 m2 de teulada podria recollir a Barcelona 900.000 litres anualment, aigua que es pot conectar a la xarxa principal sense problemes i sense cap mena de cost pel ciutadà, que encara és més interessant.

En fi, comencem a posar en marxa mesures com aquesta per a que d'aquí quinze anys no ens haguem de tornar a trobar en un merder com aquest. Ja vàrem patir la sequera del 1991 i la d'enguany, no esperem a una tercera, perqué tenim tecnologia per a evitar-la.

SOBRE CASES GRANS

2008-04-04T07:12:00.003+02:00

Ens trobem en un període interessant, de canvis, replegament, confrontació... No només tindrem congrés a ERC, perqué també Convergència i el PP preparen els seus. Uns per a fer la "casa gran" del catalanisme i els altres per a preparar-se de cara a un hipotètic avançament electoral a Catalunya.

Moltes coses es poden dir tant d'uns com dels altres, però el més rellevant és potser a CDC és que Felip Puig ha posposat la batalla final. "The final Countdown" ha començat, però la cosa va per llarg, com a mínim fins a les properes eleccions catalanes. I és que em sorprén que el Secretari General Adjunt de CDC, no vulgui fer bullir l'olla amb més llenya contra UDC, no és el seu estil. En fi, esperem i desitjem pel bé de Catalunya que no sigui la calma que precedeix a la tempesta, perqué no se si el país, en vista de l'espectacle que ofereix esquerra estigui preparat per "le divorce".

I ja per acabar, serà interessant com li inflen la cara (política és clar) al Sr. Cirera, ja que d'altres famílies ideològiques al PP estan interessades en el lideratge del partit. Jo en destacaria la candidatura del Sr. Fernandez-Diaz, perqué té moltes possibilitats de guanyar. Fet desitjable per a molts catalans independentistes, entre ells servidor, perqué si surt el Garcia-Albiol repartirà bufes. I per les imatges de la tele es veu com les dona, amb el puny tancat i contra la cara!

TORNEM-HI

2008-04-02T14:16:00.002+02:00

En fi, ara que queda més o menys clar el panorama polític estatal, torna a enredar-se l'autonòmic, o sigui, el català. La gent benpensant (que acostuma a ser la que pensa més malament de tothom) comença a llençar sondes sobre un possible trencament del tripartit 2 i el consegüent avançament electoral.

No disposo de dades confidencials per a confirmar-ho, però quan un Conseller comunista d'ICV, assegura per Catalunya Radio que resa a la moreneta per a que plogui, vol dir que alguna cosa passa. Alguna cosa grossa.

En fi, pobre Baltasar (no el rei no, el Conseller comunatapijoprogreflower que té una filla col.locada a la Gene cobrant 60.000€), encara deu estar rebent per l'espifiada que ha fet avui al programa del Bassas. De fet, ni el pròpi locutor es podia creure sentir el Conseller de Medi Ambient, que assegurava haver arribat a un pacte amb la Ministra Narbona, i així no parlar del transvassament fins passades les eleccions.

Per si això no fos prou, el President del Parlament, el Molt Honorable Ernest Benach es troba al seu despatx fotent-se cops de cap contra les parets. Es pregunta qui l'ha enganyat al posar-lo al capdavant de la candidatura republicana que s'ha d'enfrontar a en Puigcercós, la bèstia negre del clan de l'avellana. Ara se'n adona que si perd el suport dels militants d'esquerra, no podrà sostenir la seva posició institucional i haurà de dimitir.

Esperem com acaba el "culebrón" del Congrès d'ERC. Si les destrals es tenyeixen de sang voldrà dir que tornarem a la campanya permanent a la que ja ens hem acostumat.

MODEL MIGRATORI?

2008-03-31T14:48:00.008+02:00

Les últimes dades proporcionades per l'INE ens mostren un creixement espectacular de la població extrangera censada a Espanya. De fet, ens hem convertit en el primer receptor d'emigrants al món en dades abosolutes, només rera els EE.UU, amb unes xifres globals que ratllen els 5 milions de foranis (més d'un 10% del total de la població espanyola).

Aquest fenòmen és la conseqüència directa del creixement econòmic sostingut, experimentat a l'estat de forma ininterrompuda des de l'any 1993, assolint-se dades de més del 3% anual, i millorant les dades de la macroeconomia espanyola.

Les característiques etnològiques i socials dels nouvinguts han afavorit un redreçament de la taxa de natalitat i fertilitat, cosa que hagués sigut impensable sense l'aportació cultural d'aquest abstrat.

De tota manera, no hem de tancar els ulls als efectes negatius, que s'estan succeïnt amb la incorporació al món laboral per part de centenars de milers de treballadors poc qualificats. De manera que si bé és cert que el PIB espanyol ha crescut fins a esdevenir el vuité en importància, no és menys cert que la renda de les famílies ha perdut punts i valor adquisitiu. Perqué? A causa de la irrupció de mà d'obra disposada a treballar per menys diners, primer ocupant els llocs de treball que els naturals del país no volen, i després fent la competència directa a les classes més desafavorides.

Així, veiem que el model inmigratori espanyol es caracteritza per: la porositat de les seves fronteres, l'efecte crida de milions de potencials inmigrants, essent aquests de nivells acadèmics i perfils laborals baixos i en conseqüència augmentant el PIB nacional, però no les rendes destinades a les famílies.

Hem de saber que existeixen models molt més eficients que el nostre, i que pretendre tancar les fronteres, és si més no, a Espanya (i al món sencer) una utopia. Per tant proposo un model de selecció en orígen basat en la fòrmula canadenca. Establir quotes de necessitat de mà d'obra per professions i sectors socials, i cercar-la fora l'estat quan s'hagi de menester.

Aquest model canadenc ha funcionat i funciona força més bé que no pas el model americà que tenim nosaltres. És bó per al forani, que obté salaris més justos, i és bó per la natural del país, equilibrant-se l'espectre social i laboral.

Tot això ho dic pensant en la possible saturació col.lapse del mercat inmobiliari, sector on treballen la majoria d'espanyols d'orígen estranger, efecte que provocarà greus desigualtats socials i tensions, com a conseqüència de la poca diversificació d'aquests treballadors, cosa que comencem a veure a les files del INEM.

Si bé és cert que no podem fer marxa enrera, si que podem començar a canviar el model i a establir-ne un de més just i equitatiu, que garanteixi un treball digne i ben remunerat a la persona que prové de fora, i també a l'espanyol poc qualificat i que ha de competir al mercat laboral per feines poc atractives. Tot evitant les possibles i no desitjables tensions socials a les que ens podem veure abocats si no fem un cop de timó.

UNE FRANCE MOINS EUROPÉENE OU UNE EUROPE PLUS ATLANTIQUE?

2008-03-28T20:27:00.004+01:00

La visite du Président français a le Royaume-Uni, n'a plus fait que confirmer un échange de politique internationale, avec une volonté de rapprochement atlantique, plus qu'une consolidation du front Paris - Bonn.

Qui veut être Europe, plusieurs se demandent, et devant le doute, Sarkozy s'occupe à chercher un lieu où projeter les internationales politiques dont la France a besoin pour être consolidé.

Il est intéressant d'observer comme Sarkozy prépare le chemin à un échange prévisible d'alliances, en convoquant le parlement pour pouvoir déployer plus de soldats à l'Afghanistan. Fait qu'il serait vu de bons yeux tant à Washington, comme à Londres. Deux sociétaires qui ne sont pas non plus restés des amis.

De fait, la compagnie de son épouse, l'actrice Carla Bruni l'a beaucoup aidé après avoir montré une image de sérieux et d'élégance. Une touche qui poussait l'image toquée du Président devant ses concitoyens.

De toute façon, il faudra voir comme une Allemagne réagit affaiblie par un enchérissement imprbisible de l'euro, et eue besoin plus que jamais de son vieux sociétaire français.

PERFILS POLÍTICS - JOSÉ MONTILLA

2008-03-28T07:16:00.002+01:00

L'actual President de la Generalitat va nèixer a Andalusia el 15 de gener de 1955, concretament a la població cordovesa d'Iznajar, d'on n'emigrà als 16 anys cercant feina, fixant la seva residència a Sant Joan Despí. Ciutat on encara hi viu avui amb la seva família.

La seva carrera política comença quan entra a militar al PSC-PSOE el 1978 (amb vint-i-tres anys), esdevenint-hi una carrera meteòrica, perqué dos anys després ja és escollit Tinent d'Alcalde de Sant Joan Despí i portaveu del Grup Municipal. Tot i que, això no va ser impediment per a que el 1985 es presentés com a Alcalde de Cornellà de Llobregat i guanyés les eleccions, població d'on em consta que fóu un bon batlle, assolint dues majories absolutes consecutives.

Probablement és tant poc orador com bon polític, perqué si repassem els seus càrrecs trobem que sempre fa un pas endavant jerarquicament. Passà de President del Consell Comarcal a Diputat Provincial, esdevenint-ne poc després President de l'Òrgan, lloc que no deixà fins a ser nomenat President de la Generalitat.

A nivell polític intern, ocupà la Secretaria General del PSC el 1994, i la Secretaria Primera el 2000. A sigut Ministre d'Indústria i avui és el líder indiscutit dins de la seva formació polítca. Gairebé res si pensem que aquest home és un autodidacta, no té estudis i cap mena de padrins polítics, cosa que significa que darrera la màscara d'un home poc expressiu, se'n amaga un altre d'intuitïu, intel.ligent, fred i molt calculador.

Els benvolguts companys d'ERC i ICV-EUA havien d'haver pensat una mica abans de cedir els seu suport a un home com aquest. Probablement els d'esquerra van tenir por d'un possible abraçada mortal que els hi hagués fet CiU, però s'han trobat sense saber-ho, que el PSC es menjarà en quatre anys l'espai electoral que ells no han sabut defensar.

Tot és possible, però m'extranyaria que el President Montilla maragallés i hagués de convocar eleccions anticipades. Té les mides ben preses als seus socis de Govern i coneix la seva debilitat pel cotxe oficial i el dinar a restaurants de luxe.

Curiosament, la història del Sr. Montilla representa l'antítesis política i personal de l'anterior President Maragall.

OPOSICIÓ AMB MAJÚSCULES

2008-03-27T07:54:00.002+01:00

De tant en tant cal ser honest amb un mateix i mirar de no quedar encorsetat pels nostres pròpis posicionaments ideològics, en resum, ser equànim.

Cal dir que el Sr. Fernández-Díaz pot ser moltes coses, però a nivell municipal destaca com a un polític correcte. Sap quina és la seva posició, i no s'obsessiona amb termes com "governabilitat", "estabilitat" o "mà estesa a l'equip de govern". Coneix bé la seva feina, doncs ha estat escollit per fer oposició, per controlar la tasca de l'Alcalde Hereu i el seu grup municipal.

Us penjo tot seguit una mostra d'oposició meticulosa, extreta del diari e-noticies, perqué veieu (o llegiu, com aquest home tant pot parlar de costos de transport com d'ampolles de vi.

El president del grup municipal del Partit Popular a l'Ajuntament de Barcelona, Alberto Fernández Díaz ha denunciat "el elevado coste que representa para la ciudad de Barcelona el vino del Alcalde que se produce en los viñedos de Can Calopa y que puso en marcha el anterior alcalde Joan Clos". Fernández Díaz ha assegurat que "des de 2005 (primera producción de la vendimia 2003-04) y hasta el 2007 se han producido más de 12.000 botellas de vino, con un coste de 79,72€ -unes 13.300 pessetes- por cada botella de Gran reserva Clos, Hereus de Clos" afegeix Fernández Díaz.

El president dels populars ha explicat que "la actuación hecha por el ayuntamiento en Falcon Clos ha tenido un coste total de 964.149 euros, incluyendo el coste de mantenimiento de estas viñas y el plan de comunicación de presentación y difusión del nuevo vino Viñas de Barcelona en 2005 adjudicado a Claret Serrahima, todo ello sin descartar gastos adicionales en los últimos ejercicios que aumentarían más el gasto". Alberto Fernández Díaz ha remarcat que "el destino lógico de la finca de Can Calopa debería ser pedagógico escolar sobre el mundo rural y no la millonaria frivolidad del Alcalde Clos y heredada por su predecesor Jordi Hereu" i ha continuat dient que "este vino solo se utiliza para actos y obsequios institucionales del Consistorio".

ARTICLE DEL 05 DE JUNY DE 2007

2008-03-26T07:48:00.002+01:00

Tot seguit us penjo un post que vaig escriure el dia 5 de juny del passat any. Podreu observar que erro en alguns pronòstics però que no em vaig equivocar respecte el resultat de ERC.

OBJECTIU: ESPANYA

Arrel de les últimes crisis de la Federació Socialista de Madrid, dels resultats electorals i de la fi de la treva d'ETA, podria semblar que s'ha esgotat la legislatura i que venen eleccions, però res més lluny de la realitat.
El PSOE passa pels moments més baixos de tot el seu mandat, i seria suicida convocar eleccions anticipades al més d'Octubre (tot i que els mitjans més pperos s'entesten a proclamar-ho), i suposo que per molt curt que sigui l'equip del President, ho saben.

Per fi arriba el moment més esperat per CiU, després de la llarga (bé no tant llarga) travessa del desert. La maquinaria es prepara pel que considera el moment decissiu (realment ho és) jugant-s'ho tot pel tot, doncs la supervivència política de la coalició depén en bona mesura de les generals.
I més que CiU, el que s'ho juga tot és Duran i Lleida, l'home fort i l'esperança de la coalicó.

Com aniran aquestes? Probablement guanyarà el PP per majoria simple i aquest necessitarà del Grup Parlamentari Minoria Catalana (alies CiU) i/o d'algú més.
I que ha de fer CiU en aquest cas? Un govern del PP donarà munició al tripartit de la Generalitat i més munició encara si es repeteix el Majèstic, essent a més la condemnació eterna de CiU a Catalunya.
En canvi, dins la hipòtesis d'un empat tècnic entre PSOE i PP, el recolzament al primer podria donar més i millors fruits a CiU en particular i a Catalunya en general. La moneda de canvi seria en aquest cas la Generalitat de Catalunya (evidenment el Sr. Mas recolzaria aquesta sortida) i amb aquesta acció es neutralitzaria el tripartit a Catalunya i al PP durant quatre anys més.
El que si que esta clar, és que si triomfés aquesta opció, el President Sr. Zapatero hauria de ser més curós pel que fa a l'elcció dels seus Ministres, i amb la composició d'un Govern fort, amb polítics de nivell (començo a pensar que el PSOE no té ja res més seriós que llançar a la palestra), i no només recolzant-se sobre dues potes, les de la vicepresidenta i les de Perez-Rubalcava, que per bons que siguin, no supleixen la manca dels altres.

Unes circumstàncies així serien un miracle per a Duran i Lleida, demostrant la validesa programatica i de Govern que duu aquest impressionant polític a la testa. CiU podria d'aquesta manera atraure les tant esperades inversions que necessita Catalunya per a modernitzar i ampliar la col.lapsada xarxa de comunicacions, a més d'impulsar d'una vegada polítiques de foment de la productivitat i la supressió de l'impost de successions (que és una vergonya per a la classe mitjana que aguanta el país).

No vull acabar sense parlar d'ERC, l'altre opció catalana al Parlament.
Els hi pronostico una devallada dels 8 diputats acutals a 3, perdent el grup parlamentari pròpi i passant al Grup Mixte, i és que els hi ha faltat "savoir fer", educació i ments d'estadista. Pel que fa a mi, m'han semblat un grup de segona regional, intentant jugar a Primera Nacional.
Haviam si es desfàn d'una vegada del Sr. Tardà (que ho feia millor de regidor d'ERC a Cornellà) i li donen unes classes de política al diputat Cerdà, que no sempre ha estat a l'alçada de les circumstàncies.
I és que el fet de ser decissius per a l'equilibri parlamentària del govern socialista no ha reportat cap benefici tangible per a Catalunya. No s'han incrementat les dotacions pressupostàries en matèria d'economia productiva, ni s'han publicat les balances fiscals de les comunitats autònomes, ni s'ha produit cap reforma sobre l'ús de les llengues oficials al Parlament, ni res de res.
Com a ciutadans poca cosa hem notat de l'influència d'ERC al govern.
Llunyanes queden ja les èpoques daurades de'n Miquel Roca i l'influència catalana a Madrid, essent substituides per la mediocritat política de'n Molins i per la manca de possibilitats reals (donada la majoria del PP) durant la legislatura de Xavier Trias.

L'operació Objectiu Espanya esta preparada, amb unes formacions més ben situades i d'altres que es juguen el pintar res o pintar tot. Tot és obert, però no tots poden guanyar.
Esperem que per un cop hi guanyi Catalunya.

CALLA IMBÈCIL

2008-03-25T20:09:00.005+01:00

Ja tenim successor al Sr. Ibarra, cosa que confirma que l'imbecilitat s'encomana. El Molt Honorable President de la Junta d'Extremadura ha començat per practicar l'idioma dels ases, ara que ja domina la dels dobermans. Això demostra que fins i tot els burros tenen formes d'expressió verbal.

En una renyida cursa a l'idiota de l'any, afirma que no es poden publicar les balances fiscals perqué és inmoral ja que Extremadura ha perdut capital humà en front de Catalunya. O sigui que nosaltres tenim la culpa de la inmigració dels anys 60. Està molt bé això, si senyor.

Doncs bé, de segur que amb l'enfadament que porta aquestes balances deuen confirmar que a Catalunya paguem més que la resta i que rebem a canvi una patada de srs. com en Guillermo Fernández Vara.

Molt bé Sr. Fernández Vara, que sàpiga que no tolerarem el retorn de "replicants" ni de mòmies incorruptes com el Sr. Ibarra. Si vol matar l'estona, treballi per millorar la seva comunitat i deixi-n's estar tranquils, que estem tant lluny de vostés com de la ciutat de Paris.

Prengui una mica d'exemple i deixi de cridar com un ase. No es torni a ficar a la boca el contribuient català. Nosaltres paguem les seves escoles, la seva sanitat, les seves pensions, el seu sou, perqué si ho hagués de fer amb la recaptació tributaria de la seva comunitat hauria d'agafar el patinet enlloc del cotxe oficial.

Imiti l'exemple de la laboriositat dels catalans i acoti el cap davant un poble que li manté la taula parada. Quina barra que demostra, potser el populisme chavista funciona a les "Urdes", però aquí ja tenim les mides preses a poquesvergonyes ganduls i ases com vosté.

S'ha de tenir molta cara per qualificar als catalans d'inmorals només perqué volem que se-n's reconegui l'esforç de solidaritat interterritorial.

UN PAÍS, DOS SISTEMES

2008-03-25T15:02:00.002+01:00

Davant la fragilitat del procés de transició cap a la democràcia, i la necessitat d'estabilitat i tranquilitat per poder reconstruir l'autogovern, es va fer necessària l'aplicació d'una llei electoral suau i feta a mida, la llei d'Hondt.

El poder convergent en va fer un bon ús, establint majories parlamentaries emprades per a consolidar el model propi de govern, la Generalitat. Un cop reestablerta, i desactivada qualsevol reminiscència de golpisme militar, aquesta llei ha anat allargant la seva vida fins a quedar absoleta, essent-ne necessària una actualització.

Aquest desfasament ha dut altres conseqüències; negatives i indesitjables. Ha creat i alimentat una classe dirigent que lluny d'adaptar-se i resoldre les necessitats del ciutadà, manté unes formes i un discurs més propis de la transició, que d'un model democràtic consolidat.

No se fins a quin punt és lògic i democràtic viure en un sistema polític d'elecció indirecta, és a dir, que escull els representants electes, i aquests posant-se d'acord segons les seves preferències i filiacions, escolleixen un President.

Si bé la llei d'Hondt ha garantit governs estables, mutila en si el sentit d'una democràcia participativa directa, que en aquest cas seria el més desitjable.

A Catalunya només hi ha una força política, el PSC-PSOE, que defensa una reforma de la llei en profunditat, amb un cos central que pretén no modificar el sistema d'elecció indirecta, sinó que cerca premiar amb més representants aquelles comarques on obtenen millors resultats.

MANS NETES

2008-03-25T07:32:00.002+01:00

Doncs, bé, un cop passats aquests quatre dies de joia, tornem a la vida normal i a l'anàlisi d'una situació, que pel que fa a Catalunya comença a tenir una olor a peix podrit que embafa.

Per un cantó se-n's presenta Operación Triumfo Parlamento on CiU està nominada a no ser socia preferencial del PSOE, i en contrapartida els que sembla que tenen millors opcions són el PNV i el BNG. En Duran haurà de treure totes les seves armes de negociador i ballar com mai si no vol ser enviada a la marginalitat parlamentaria de Madrid.

I per l'altre banda tenim el famós senyor "mans netes", que com molts sabeu ha licitat una subvenció d'urgència (d'un termini de presentació de vuit dies) per un valor de 200.000€. Temàtica de la subvenció? Millorar la imatge personal i pública de l'Honorable Conseller de la Vicepresidència, Sr. Carod-Rovira. Increïble, però cert.

La degeneració de la política catalana a Catalunya i a Madrid és tal que s'ha de ser cec per no copsar en quin estadi de decadència ens trobem. El nostre President és un dels germans Marx, en aquest cas el Mudito, el nostre vicepresident és l'espavilat, en Duran el rondinaire (en dura competició amb en Mas) i mentrestant esperen que els ciutadans de Catalunya trempin amb aquest espectacle.

El més lamentable de tot és que fins i tot el Sr. Oriol Junqueras, insigne històriador i presentador de tele de cert èxit, també ha caigut al pou de les sucoses subvencions.

Realment hi ha feina a fer, perqué per netejar aquest país necessitarem un fregall de la millor qualitat, paciència, ganes de treballar i posar-nos una pinça al nas. Que la ferum a podrit és eixodidora.

Per cert, si us voleu acabar de deprimir, penseu que tota l'economia productiva del país recau en mans de l'insigne intel.ligència de l'Honorable Conseller Sr. Huguet. De segur que ara us expliqueu com és que hem caigut en semblant estadi de decadència, misèria i desencís.

Malgrat tot, vull acabar, pensant que aquesta no és la Catalunya real, sinó la d'una classe dirigent que no té ni nivell ni vergonya, però que tot i així hi ha una Catalunya que s'alça cada dia a trenc d'alba per treballar, per aixecar el país, la que el manté viu... per la que val la pena tenir esperança, paciència i amor.

XINA, LA PRIMERA GRAN PROVA

2008-03-24T12:33:00.003+01:00

El país del drac, potència emergent i terra de més de 1.400.000.000 ànimes ha de passar la primera gran rasa, la que eleva els estats a potències mundials. Aquesta correspón a afiançar el poder central al Tíbet, avui província xinesa però ahir país lliure; atrassat, medieval, antic, espiritual, però lliure i orgullós.

El gegant asiàtic sap que per esdevenir una nació temuda al món ha de fer-se respectar al Tíbet, i que els seus potencials enemics observen atentament qualsevol dels seus moviments, esperant qualsevol símptoma de debilitat.

Ja fa temps que les Estats Units i el Japó miren atemorits els creixements econòmics del país sinés, essent aquests de l'ordre del 10% anual, i amb un ritme imparable que els catapultarà a primera potència en menys de 25 anys, amb un capital humà i militar en aparença inesgotable.

La tríada (Europa, Japó i els EUA) saben perfectament que l'únic taló d'Aquiles de la Xina és la seva disparitat ètnica interior, amén de les desigualtats econòmiques regionals, essent aquest l'únic escenari possible que portaria a la divisió i alentiment potencial del país del mar groc.

De tota manera, caldrà veure fins a quin punt la revolta del Tíbet pot afeblir i posar en perill uns llaços comercials que cap estat vol comprometre.

NATIONAL HEROES - PAU CASALS

2008-03-22T14:31:00.004+01:00

Els personatges que ha donat Catalunya no sempre són de l'alçada de'n Mas, en Carod o en Duran i Lleida, polítics de cotxe oficial i dinar pagat pel poble, sinó a vegades, alguns, sobrepassen els límits de la grandesa humana. I d'entre ells destaco la figura universal de Pau Casals.

Hauríem d'estar agraïts de tenir entre les nostres personalitats públiques, aquest patriota que ha esdevingut un dels referents musicals més importants del món.

QUEEN

2008-03-22T09:23:00.003+01:00

Posats a parlar de reines, us deixo penjat aquí el videoclip de Queen -Princes of Univers-, que correspon a la banda sonora de la película "Los Inmortales" o el que és el mateix "Highlander".

Tot i que no es pot dir que admiri la forma de vida del líder de la banda, en Freddy Mercury, no és menys cert que artísticament i musicalment són el meu grup preferit. I els que em coneixen saben que no sóc gaire amic de seguir grups de música, però amb Queen vaig fer una excepció des del primer dia que els vaig sentir.

Com dirien els britànics "God save the Queen", encara que en aquest cas no sigui possible...

SE CANTO

2008-03-21T23:22:00.002+01:00

A vegades per saber on som i com som cal mirar enllà, en el nostre cas mirar al nord, al migdia de França.

El llemosí, llengua de cultura per exel.lència durant l'època medieval, font de saviesa per la literatura trobadoresca, extesa a Catalunya, al Piemont, a la Lombardia,... viu una lenta i perpètua agonia que encara no ha finit.

De res han servit les Calendretes on aprenen avui els infants la llengua dels seus avis, ni Frederic Mistral, ni Marti Claudi, ni l'agermanament occitano-català. La manca de cohesió territorial i el menyspreu per la pròpia cultura, han fet que generació rera generació l'occità quedés relegat com a llengua de pagesos, de gent sense lletra.

Avui, quan els últims parlants d'aquesta llengua bessona del català moren, és el moment de mirar endins, de veure si anem pel camí correcte, de prestigiar la nostra llengua, d'estimar-la, perqué quan un idioma mor, també mor una manera de veure, d'expressar la vida.

EL BARÇA DEL DREAM TEAM?

2008-03-20T07:08:00.002+01:00

Després de setmanes d'asseure's a la banqueta, Ronaldinho ja no ha pogut allargar més la seva "ficticia" lessió, i en un comunicat sense precedents els serveis mèdics del Barça han destapat el frau.

Lluny queden els dies d'idil.li romàntic entre el President Laporta i el jugador carioca, on els títols assolits per l'equip només feient que augmentar-ne la sensació d'invulnabiliritat. Ara, anys després, potser si que s'havia d'haver venut en Ronaldinho en els moments inmediats a la posteufòria, quan el rendiment de l'astre començava a ser questionat però essent possible extreure'n una suma considerable.

Ara veurem qui és el guapo que ens fitxa semblant perla i si és possible recuperar l'inversió que ha fet el F.C Barcelona en diners i capital humà, cosa que no tinc del tot clara.

Potser seria hora que el Sr. Laporta i el seu staff personal (com en Txiqui) comencèssin a pensar en un substitut per l'entrenador i posar al capdavant del vestidor un home de caràcter que sigui capaç de redreçar aquesta situació, menys procliu a parlar i més avessat a treballar dur.

L'OMBRA DE LA GAVINA

2008-03-19T07:22:00.003+01:00

Ara fa sis anys, en períple que vaig passar a l'Administració, vaig tenir un seguit d'intercanvis d'idees amb membres del meu partit, alguns dels quals han arribat a llocs semidirectius.

Les converses d'aquells moments versaven gairebé sempre en la direcció dels esdeveniments polítics del moment (la vaga general,...) i com és lògic, analitzàvem els possibles camins que podia emprendre CiU a anys vista.

N'hi va haver algún, de tema, que va marcar-me profundament. Un és el de la falta de perspectiva real (i preocupant) que manifesten algunes persones, doncs asseguraven que dels nostres 12 regidors a Barcelona, passariem a 16 o 17. La vaig encertar perqué ens quedàrem amb 9 i se'm titllà de derrotista i pseudotraidor, amén de ximple.

L'altre tema important fa referència al transvassament de l'Ebre, projecte que vaig trobar aberrant i que portaria al PP ha fer-nos una abraçada mortal (com així va ser). Avui CiU és totalment contrària a ell però en aquells moments no es va entendre que la població ens abandonaria (sobretot a Tarragona) a causa d'una sensació de mercadeig mal aplicat. De fet, per molt que a CiU ho neguin, els resultats a la circumscripció de Tarragona han estat aquests comicis altre cop catastròfics, i de fet, hem perdut la Diputació i l'ajuntament de la capital provincial.

Això demostra que fins i tot els ximples idealistes que militem a partits polítics, podem arribar a no perdre la perspectiva d'una realitat que convindria analitzar a segons quins personatges de primera i segona línia. I és que a vegades confonem la lleialtat amb la realitat.

BARCELONA, UN MODEL DE CIUTAT O UNA CIUTAT MODEL?

2008-03-17T20:05:00.003+01:00

Hi ha molts models de ciutat possibles, el de ciutat de grans aconteixements com València, el de ciutat de les divises com Londres, Tokyo o Nova York. El model de ciutat marginal i marginada com Marsella, el de urb postindustrial com Ambers, i tants d'altres que ocuparien planes i planes web.

I quin és el model de Barcelona. De segur que cap dels anteriors, i posats a comparar tampoc el de Madrid, bàsicament perqué és impossible de imitar, car no som capital de cap nació amb estat pròpi.

El de Barcelona és un model frontera, el d'una ciutat barreja d'elements ibèrics, mediterranis, un toc d'italianitat i una mirada cap al nord, sempre al nord.

Som una ciutat postindustrial que encara cerca el seu lloc al món; que no acaba de ser un referent al món del disseny i la moda però que va per aquest camí; el d'una urb cosmopolita i europea, però que es manté com a destí turístic i referent de vols barats i farres escoceses.

Tenim un port inmens i amb un gran potencial logístic, però que malgrat tot ha perdut la el ceptre de les mercaderies vers la seva competidora llevantina, València.

Però no tot són males percepcions, sinó que s'ha aconseguit quelcom difícil i arriscat, el de no permetre la degradació social i urbanistica dels barris més deprimits. És a dir, que s'esforça en revitalitzar aquelles àrees urbanes més degradades amb grans plans de reorganització, eixamplament de carrers, instal.lació de centres docents i renovació del mobiliari urbà.

Quines són les traces de futur que es poden desgranar a Barcelona? Evidentment una consolidació del turisme de baix cost amb una conseqüent pèrdua d'identitat com a ciutat, un pressumible lleu afiançament del sector de les telecomunicacions i una davallada de seus corporatives com a resultat de l'allunyament del poder real que ostenta Madrid.

Si de veritat Barcelona vol invertir les pressumibles tendències d'abandonament del poder estatal ha de conectar-se mitjançant un TGV amb Tolosa, Marsella i Montpeller, per tal de dotar-se d'un gran espectre de possible demanda empresarial i d'increment del consum.

Aquí l'únic cert és que el govern Municipal haurà de demostrar estar a l'alçada de les circumstàncies amb polítiques fermes i valentes, i no amb Fòrums i bestieses per l'estil.

L'URSS I ELS ESTATS EMERGENTS

2008-03-16T00:00:00.002+01:00

Repassant el naixement dels últims estats, concretament a Europa, s’observa que aquests ho són com a conseqüència d’aconteixements polítics que trascendeixena una escala més global.

La finalització de la Segona Guerra Mundial comportà l’eclosió d’estats sota l’influència del bloc soviètic, i amb el desmembrament de del bloc comunista apareixen a principis dels anys 90 una segona tongada de noves petites nacions (Txèquia, Eslovàquia, Moldàvia, Lituania,...).

Tenim, doncs que aprofitant les sinèrgies de caire mudial és més senzill esdevenir una nació que no pas amb lluites intestines, com per exemple casos com Irlanda del Nord o Montenegro.

És factible assumir que davant de la situació geopolítica actual trobarem facilitats per èsser reconeguts com a una nació amb estat? La resposta clarament és si.

Rúsia mercès a una consolidació de les polítiques energètiques planetàries, ha tornat a ser considerada una potència. I és previsible assumir que aquest cicle d’augment del cru i del gas s’allargarà durant uns quinze anys aproximadament.

Els ingressos que reporten els combustibles a les arques del gegant asiàtic han dinamitzat una economia que fa deu anys estava en la fallida més absoluta.

Aquest neoimperialisme rus fa que davant les agressions expansionistes de l’OTAN es reaccioni amb virulència en front tot el que pugui devilitar occident i Europa, essent el conglomerat de nacions sense estat el taló d’aquiles del vell continent. Així cada cop que Rússia s’oposi a les polítiques europees, intentarà per tots els mitjans alimentar corrents separatistes per tal d’afeblir-ne els estats més poderosos i no proclius a les seves necessitats.

És en aquest moment de la polítca internacional en el que Catalunya, Euskadi i Escócia obtindràn el moment més favorable a la independència dels últims tres-cents anys.

La pregunta fonamental és si els polítics referents del catalanisme sabran estar a l’alçada de les circumstàncies i fer veritable política de nivell internacional. I és que la llibertat no sempre és pren per la força de les armes, sinó que es guanya amb la intel.ligència, l’esforç i les ganes de sumar.

DIESEL

2008-03-13T17:35:00.003+01:00

De todos es conocido el encarecimiento del petróleo, tanto por las noticias como por el simple hecho de llenar el deposito de nuestros vehículos.

El drama empieza cuando este incremento no solo afecta al particular, sino que repercute tanto en el transportista profesional como en la empresa de capital nacional, viendo incrementado sus costes de distribución cosa que encarece el producto final.

Esta situación continua con un aumento de la inflación y la consiguiente merma de poder adquisitivo del trabajador.

Actualmente el precio del litro de diesel cotiza en las gasolineras de Barcelona a una mediana de 1.15€. Pero lo mejor de todo es que este corresponde a los barriles comprados con unos meses de anterioridad, en el que el crudo aún no rozaba los 100 dólares. Hoy hemos sobrepasado de largo esta cantidad, por lo tanto es razonable pensar que el crudo refinado seguirá subiendo unos meses mas en las gasolineras.

Ante problemas de esta índole cual es la respuesta de la administración competente? El vacío mas absoluto.

Hay que tener presente que más de la mitad del precio del carburante corresponde a tramos impositivos que recauda directamente la administración. Esto conduce a que a un mayor precio, mayor recaudación por parte del estado.

Y en lo que se refiere a soluciones, tenemos dos, complementarias. La primera crear un gasoil profesional, accesible a profesionales del transporte, comerciales y a empresas en general. Segundo, rebajar en compensación a la subida de recaudación su equivalente en céntimos de euro.

Lo que no debe hacer la administración es dejar que este problema se acentúe porque con lo que llevamos de año la tasa del ipc se consolida en el 4,4%, muy por encima de las previsiones del gobierno, y sobretodo de lo que sería deseable.