Les últimes dades proporcionades per l'INE ens mostren un creixement espectacular de la població extrangera censada a Espanya. De fet, ens hem convertit en el primer receptor d'emigrants al món en dades abosolutes, només rera els EE.UU, amb unes xifres globals que ratllen els 5 milions de foranis (més d'un 10% del total de la població espanyola).
Aquest fenòmen és la conseqüència directa del creixement econòmic sostingut, experimentat a l'estat de forma ininterrompuda des de l'any 1993, assolint-se dades de més del 3% anual, i millorant les dades de la macroeconomia espanyola.
Les característiques etnològiques i socials dels nouvinguts han afavorit un redreçament de la taxa de natalitat i fertilitat, cosa que hagués sigut impensable sense l'aportació cultural d'aquest abstrat.
De tota manera, no hem de tancar els ulls als efectes negatius, que s'estan succeïnt amb la incorporació al món laboral per part de centenars de milers de treballadors poc qualificats. De manera que si bé és cert que el PIB espanyol ha crescut fins a esdevenir el vuité en importància, no és menys cert que la renda de les famílies ha perdut punts i valor adquisitiu. Perqué? A causa de la irrupció de mà d'obra disposada a treballar per menys diners, primer ocupant els llocs de treball que els naturals del país no volen, i després fent la competència directa a les classes més desafavorides.
Així, veiem que el model inmigratori espanyol es caracteritza per: la porositat de les seves fronteres, l'efecte crida de milions de potencials inmigrants, essent aquests de nivells acadèmics i perfils laborals baixos i en conseqüència augmentant el PIB nacional, però no les rendes destinades a les famílies.
Hem de saber que existeixen models molt més eficients que el nostre, i que pretendre tancar les fronteres, és si més no, a Espanya (i al món sencer) una utopia. Per tant proposo un model de selecció en orígen basat en la fòrmula canadenca. Establir quotes de necessitat de mà d'obra per professions i sectors socials, i cercar-la fora l'estat quan s'hagi de menester.
Aquest model canadenc ha funcionat i funciona força més bé que no pas el model americà que tenim nosaltres. És bó per al forani, que obté salaris més justos, i és bó per la natural del país, equilibrant-se l'espectre social i laboral.
Tot això ho dic pensant en la possible saturació col.lapse del mercat inmobiliari, sector on treballen la majoria d'espanyols d'orígen estranger, efecte que provocarà greus desigualtats socials i tensions, com a conseqüència de la poca diversificació d'aquests treballadors, cosa que comencem a veure a les files del INEM.
Si bé és cert que no podem fer marxa enrera, si que podem començar a canviar el model i a establir-ne un de més just i equitatiu, que garanteixi un treball digne i ben remunerat a la persona que prové de fora, i també a l'espanyol poc qualificat i que ha de competir al mercat laboral per feines poc atractives. Tot evitant les possibles i no desitjables tensions socials a les que ens podem veure abocats si no fem un cop de timó.
Aquest fenòmen és la conseqüència directa del creixement econòmic sostingut, experimentat a l'estat de forma ininterrompuda des de l'any 1993, assolint-se dades de més del 3% anual, i millorant les dades de la macroeconomia espanyola.
Les característiques etnològiques i socials dels nouvinguts han afavorit un redreçament de la taxa de natalitat i fertilitat, cosa que hagués sigut impensable sense l'aportació cultural d'aquest abstrat.
De tota manera, no hem de tancar els ulls als efectes negatius, que s'estan succeïnt amb la incorporació al món laboral per part de centenars de milers de treballadors poc qualificats. De manera que si bé és cert que el PIB espanyol ha crescut fins a esdevenir el vuité en importància, no és menys cert que la renda de les famílies ha perdut punts i valor adquisitiu. Perqué? A causa de la irrupció de mà d'obra disposada a treballar per menys diners, primer ocupant els llocs de treball que els naturals del país no volen, i després fent la competència directa a les classes més desafavorides.
Així, veiem que el model inmigratori espanyol es caracteritza per: la porositat de les seves fronteres, l'efecte crida de milions de potencials inmigrants, essent aquests de nivells acadèmics i perfils laborals baixos i en conseqüència augmentant el PIB nacional, però no les rendes destinades a les famílies.
Hem de saber que existeixen models molt més eficients que el nostre, i que pretendre tancar les fronteres, és si més no, a Espanya (i al món sencer) una utopia. Per tant proposo un model de selecció en orígen basat en la fòrmula canadenca. Establir quotes de necessitat de mà d'obra per professions i sectors socials, i cercar-la fora l'estat quan s'hagi de menester.
Aquest model canadenc ha funcionat i funciona força més bé que no pas el model americà que tenim nosaltres. És bó per al forani, que obté salaris més justos, i és bó per la natural del país, equilibrant-se l'espectre social i laboral.
Tot això ho dic pensant en la possible saturació col.lapse del mercat inmobiliari, sector on treballen la majoria d'espanyols d'orígen estranger, efecte que provocarà greus desigualtats socials i tensions, com a conseqüència de la poca diversificació d'aquests treballadors, cosa que comencem a veure a les files del INEM.
Si bé és cert que no podem fer marxa enrera, si que podem començar a canviar el model i a establir-ne un de més just i equitatiu, que garanteixi un treball digne i ben remunerat a la persona que prové de fora, i també a l'espanyol poc qualificat i que ha de competir al mercat laboral per feines poc atractives. Tot evitant les possibles i no desitjables tensions socials a les que ens podem veure abocats si no fem un cop de timó.
