PERQUÈ PERD CiU?

Recentment s'han publicat unes enquestes sobre intenció de vot de cara a les properes eleccions generals del 9 de març. De la lectura se'n desprén que la colació CiU pot perdre fins a 2 diputats i passar a tenir-ne 8.
Si recordem que fa cinc anys, els nacionalistes gaudien de 15 diputats al Congrès, podem afirmar que la política estatal de CiU no segueix el senderi correcte.

Per analitzar les dades, ens podem servir de diferents paràmetres: el candidat, el desgast que suposa estar en primera línia per part d'un partit regional, que ha de mesurar les seves forces amb d'altres més grans que ells, la indefinició sobre l'objectiu final, i per últim un dels punts sobre el que m'inclino. La ingenuïtat.

Quin és l'objectiu del catalanisme polític? De segur que trobem opinions per a tots els gustos, i aquí és on radica també part del problema, la manca d'un objectiu real i final. A més, el catalanisme polític que representa CiU va nèixer per dotar a Catalunya d'unes institucions pròpies d'autogovern.
Un cop assolit l'objectiu (i amb escreix) cal passar a la següent etapa, i el que no és pot fer, és, jugar a les indefinicions i al doble joc com rutina habitual.

El públic sap que CiU ha dotat d'unes estructures administratives de les que no gaudia Catalunya d'ençà d'abans del 1714. Ara bé, un cop acabada la feina ha anat tirant de la rifeta i vivint de còmodes (i no tant còmodes rendes).

Malauradament, la nova classe dirigent que s'ha fet amb els òrgans de direcció a Convergència, no s'adonen que no és pot estirar més els rèdits del passat. I això és el que es dediquen a fer, sumant la nul.la capacitat d'entendre perqué l'electorat va abandonant mica a mica la casa gran del catalanisme polític.

Massa sovint s'ha sentit a casa nostra les crítiques a aquells sectors que volien emular les formes de fer del PNV, acusant-los de ximples, inmadurs, seguidistes, derrotistes i exaltats.
Si bé és cert que la distància social i política de les dues societats és gran i que les comparacions són odioses, aquí del que es tractava era d'intentar fer un pas més enllà i teixir altre cop el projecte nacional per a completar-lo.

Les tensions a les que es van veure sotmesos els membres del PNV arràn de l'ofensiva popular, feien escruixir de por a les acomodades èlits de CiU que no estaven preparades per a deixar estar la política de "peix al cove".

I aquí tenim l'explicació de l'eclosió d'ERC com a una nova/vella força que emergia de les profunditats de la guerra civil. Van agafar el missatge de CiU tot revestint-lo d'una cuirassa de novetat i de la beligèrancia que els convergents havien perdut.
Però amb el pas d'aquests quatre anys, s'ha pogut veure que la formació republicanca continua els seus tics provincians i de trinxera, com en el cas del benvolgut Sr. Tardà, que fa que senti vergonya de ser el que sóc.

A títol individual penso que moralment vam perdre tota la nostra raó de ser amb el cas del Delta de l'Ebre, que per molt que a aquelles comarques ens hagin perdonat, va marcar un abans i un després pel que fa a la defensa del territori, I és que no hem d'oblidar la lliçó moral de l'onze de setembre.

Que consti que totes les opinions expresades són a títol personal, i per tant discutibles de dalt a baix.
Servidor no poseeix cap tarot miraculós i senzillament expressa les seves impressions, que al ser fetes per ment humana, són imperfectes i a vegades poc parcials.

SOBRE EL SINDICALISME

No vull deixar passar l'oportunitat de parlar d'un dels pilars sobre els que s'ha edificat part de la nostra història recent, tant a nivell mundial, com de casa nostre.

Per començar, recordar el fet que Catalunya entrés al segon torn de la revolució industrial europea, generà l'establiment d'una nombrosa classe obrera, i amb ella arribà l'associacionisme sindical.
Només cal que repassem les dades d'afiliació per comprobar que la inmensa majoria d'associats de l'estat espanyol es trobaven a casa nostra, i conseqüentment, la seu i fundació dels diferents sindicats cal cercar-la a Barcelona.
Parlo de casos com el de la CNT, o la UGT, fundada aquesta última per Pablo Iglesias, a la ciutat comtal arran de l'Exposició Universal de Barcelona, l'any 1888.
Igualment, els màxims exponents que ha donat l'obrerisme ibèric són d'orígens catalans (el Noi del Sucre-Salvador Seguí, Josep Peíró o d'altres com el famós Josep Lluís Facerías, que van inspirar películes de Hollywood).

Avançant cronològicament ens trobem amb la ruptura que va significar la victòria franquista, l'exili, la deportació a camps de treball i la mort de molts dels líders del moviment obrer.
No serà fins als anys 70, quan amb l'afebliment moral del règim es produirà la reorganització clandestina de sindicats i partits polítics.

Arribant a avui en dia, quina lectura podem fer del moviment obrer a Espanya?

Tenim dos sindicats forts que representen a la majoria d'afiliacions, CC.OO i UGT.

I quin paper juguen dins el món de les relacions laborals?

Amb l'assoliment del poder per part de PSC-PSOE i ICV-EUA aquests sindicats de mobilització social no en fan cap, sinó que formen part, al meu entendre, del bloc d'esquerres que governa aquest país.
El més interessant és l'agitació pública que realitzen quan els seus socis (PSC-ICV) estàn a l'oposició, i l'acomodament a la menjadora quan arriben a governar.

Aquestes apreciacions no les faig de forma imparcial és clar, perquè com a ciutadà sento enveja del sindicalisme francés, representant de la voluntat més radical dels desafavorits, que no deixa de ser, com a mínima necessària per higiène social.

Qui no recorda quan a finals dels anys 80 els camioners francesos van col.lapsar literalment el país en pro de les seves demandes socials?
Podrem veure mai un sindicalisme espanyol encapçalant un pols contra un govern del que forma part per defensar els interessos dels més desafavorits?

Com han de fer la seva tasca si la major part dels seus pressupostos surten de subvencions autonòmiques i estatals?

LA DEMOCRÀCIA

La paraula democràcia ve donada per la fusió de dos mots d'arrel grega. "Demos" que significa poble i "kratos" que es tradueix com a poder o govern.
Tenim així el "govern del poble", fòrmula política que val a dir que ens ha donat uns fruits abundants i generosos, quan aquesta s'exerceix amb prudència i voluntat, però que altrament degenera, en certes ocasions, en una baixa forma d'organització social.

A la majoria de països occidentals, ens hem servit de la democràcia com a una font de canalització de la voluntat popular, com també ens ha possibilitzat expressar de manera pacífica les nostres necessitats personals i de classe social. Essent un instrument transversal i d'eliminació de barreres de promoció individual i colectiva.

Arribem doncs al moment actual, en un present dominat per un continu intercanvi d'informació i de transmissió del saber. És ara, que podem afirmar que la democràcia va arrelar durant la revolució industrial i consolidar durant aquest fructífer període de l'humanitat.

Però ara encetem la revolució tecnològica, i els canals a través dels quals rebem informació s'han fet més extensius, ràpids i barats. No essen així en l'àmbit de l'imparcialitat, ja que continuen expressant-se diverses tendències polítiques a diferents diaries, ràdios i televisions.
De tota manera, la rapidesa de les comunicacions, l'assoliment del sector serveis com a motor econòmic practicament únic i la progressió cultural de les joves generacions ens presenta uns reptes i tensions que haurem d'afrontar i superar en un futur no gaire llunyà.
Possiblmenent serem la generació que expressarà unes noves formes d'organització social que toparan amb les que han arribat fins als nostres dies, però que deixaran de ser del tot útils.

Potser l'únic que passarà és que viurem una consolidació democràtica a tots els àmbits del saber, i és clar ens tornarem més exigents amb l'optimització dels recursos públics.
Només cal veure les protestes que generen els possibles traçats del TGV, els costos execissius de certs equipaments i la sobrecarrega d'alguns polítics (com els Presidents de les Diputacions o el de certs ajuntaments).

El que està clar és que hem de tenir en compte una nova classe social que s'expressarà d'aquí a poc amb veu pròpia, la de l'immigració.
I en dic classe social tot pensant anomenar-la classe étnica, perquè aquests nouvinguts, si no assoleixen amb normalitat quotes de poder polític i econòmic, poden canalitzar les seves frustracions i necessitats mitjançant canals menys ortodoxes que els democràtics.

Que quedi clar que no especulo sobre fets catastròfics viscuts ens pocs dies, sinó que miro d'esgranar els possibles canvis que es gestaràn i desenvoluparan al llarg dels propers anys i generacions. Però que pel fet de ser hipotètics no deixen de ser interessants d'estudiar.

CARNET PER PUNTS

Avui al matí, un client m'ha comentat un dels seus desitjos per l'any que encetem. Voldria que s'imposés el carnet per punts, però no només als conductors de vehicles, sinó als polítics que gestiones les administracions del país.
La cosa no acaba aquí, ja que quan un polític perdés els seus punts (com a consequència del no compliment de promeses electorals o d'una mala gestió de les infraestructures), aquest quedés inhabilitat d'exercir durant un lapse de dos anys. Precedit, és clar, per un reciclatge a l'escola de l'Administració Pública.

Val a dir que aquesta és una de les propostes més originals que he sentit en molt de temps. I que consti, que no va massa desencaminat.

OBJECTIU ELECCIONS: 9M LA GOVERNABILITAT

Les properes eleccions espanyoles del 9 de Març representen una magnífica oportunitat per a un catalanisme polític que camina a la deriva, tant per als de CiU com per als d'ERC i ICV-EUA.

És l'hora de la veritat, tots esperen que la maquina socialista necessiti de les seves mans per a poder tirar endevant, i tots volen i creuen poder ser indispensables davant la possibilitat d'un govern feble.

La paraula que s'escau en aquestes circumstàncies és la de inocència, doncs en 30 anys de democràcia, els polítics catalans no han après que l'estat espanyol no és feble, i que quan cal, dretes i esquerres s'uneixen i ens donen pel sac fins a fer-nos sagnar.
Però que hi farem, aquí tenim la veritable raó de perqué no tenim un estat pròpi, la ingenuïtat dels catalans.

Que esperin els convergents i republicans a les properes eleccions, que esperin. Perqué la tàctica de guerrilles que han dut a terme les anteriors legislatures està més que vista, sobada i ens la tenen presa fins l'últim dels nostres moviments.

Fem-ne una predicció. Tant CiU com ERC faran veure que mosseguen (en realitat es mossegaran un contra l'altre) per després barallar-se per l'òs de socis preferents.
I que n'haurà tret Catalunya com a país? jo us ho diré, res.

Només cal analitzar l'evolució de vots nacionalistes a les eleccions generals. En retrocés, lent, imperceptible, però constant.

M'agradaria poder mirar aquest poble als ulls i donar-los hi un missatge. Som un gran poble, i no ens hem de resignar a les despulles del menjar dels socialistes. No serem més socis preferents, no vendrem l'Ebre i no pactarem més.
El pactisme tant arrelat a Catalunya s'ha pervertit i dut a l'extrem. Us ho diu i garantitza un historiador. Sempre hem pactat però també hem estat disposats a lluitar, i ara només pactem, distorisionant el pacte per el pacte. I ens han agafat l'estrategia, se la coneixen i la manipulen.

La política és l'art de vendre un projecte, però també de dur-lo a terme. No podem renunciar sempre al nostre programa, pactar i dir "no patiu que ja ho explicarem molt bé a l'electorat, farem pedagogia".
I el nostre electorat està cansat de tant tactisme i pactisme, perqué hi ha massa tàctica i cap moviment.

CiU ha de ser l'escut de Catalunya i la llengua del seu candidat l'espasa. El poble vol veure que en som els defensors dels seus interessos, i que quan cal presentem batalla. Sense por.

És tant trista l'història recent del poble català, que encara recordem un dia que vàrem ser valents, l'11 de setembre del 1714, on el pactisme és va deixar de banda per demostrar que quan cal lluitar per les nostres necessitats i creences, ho fem. Sigui quin sigui el resultat.

Estem tant impressionats de que un dia fòssim valents que encara el recordem ara i basem la reconstrucció nacional damunt les cendres fumejants d'aquella derrota.
És més, aquella lluita ens va donar una cosa de la que no anem sobrats. Orgull de poble.

Les brases d'aquell fet s'apaguen, és l'hora que els representats polítics de Catalunya presentin batalla política al Congrés dels Diputats. Esquerra ja sabem que no ho farà, perqué tampoc no sap com, i ens toca a nosaltres ser els abaderats i defensors dels ciutadans de Catalunya.

No traicionem més la confiança dels electors perqué a tenor dels resultats les oportunitats s'acaben.

NOVES GENERACIONS O L'AMENAÇA DELS PORCS VOLADORS

La notícia sobre la visita d'unes membres de les JNC a Cuba és d'actualitat sonant. S'ha aconseguit el cop d'efecte i els mitjans de comuniació anglosaxons a més dels ibèrics es fan ressó de l'espectacle. De fet la Sreta. Francina Vila es creu una nova estrella del firmament galàctic de les cocos chanel.

Amb l'evolució dels aconteixements surt a la llum la veritat. La visita i les seves consequències havien estat preparades, calculades, mesurades i estudiades durant mesos per part de la ment més brillant que poseeix actualment l'intelectual.litat dels cadells convergents, en Roger Albinyana.

Vaig tenir la sort de conèixer-lo a la FNEC, i puc assegurar que ja llavors el noi despuntava clarament. Era brillant, parlava idiomes, molta sang freda, ambició i claredat de paraula. Si a sobre i sumem les nules ganes de treballar pel país al món privat o a les Pimes de la terra (de les que em sento orgullós), ja tenim el coctel per triumfar actualment en política.

Repeteixo que les qualitats d'intel.ligencia, sagaçitat, ambició i la inexistència de currículum professional, són les característiques que defineixen el brillant jove polític d'avui. Ah! i no ens hem d'oblidar que la manca d'idealisme o patriotisme real també és condició sinequanum per esdevenir al triomf.

Tornant al tema, la planificació i execució de la visita cubana no era en absolut de recolçament a la democràcia sino per sortir als diaris.
De fet aquestes afirmacions no les faig jo sino el benvolgut cerbell de l'acció, el Sr. Albinyana, que en un acte d'estupidesa elemental (impropi d'una ment brillant com ell ha aconseguit viure i viatjar per mig món sense treballar), ha enviat un missatge secret i confidencial als membres de l'executiva de la JNC i que ha trasncedit sense discreció a tota Catalunya.

Aquí tenim les explicacions d'aquesta ment brillant i preclara.

http://adjunts.e-noticies.com/externs/externs_23161.rtf

Increible però cert.

Demano a Déu que torni el seny al país, i que s'acabin els polítics professionals de 17 anys que al fer-ne quaranta no han acabat la carrera ni saben el que és viure amb esforç i suor com la resta dels mortals.
De quina manera ha de tenir crèdit la política si ens endinsem en aquest abisme de vergonya.

LES PARETS CALLARAN QUAN LA TERRA SIGUI LLIURE

He de reconèixer que la simple visualització d'aquesta frase ja em fa posar la pell de gallina. És llavors quan oblido tot allò que he après sobre política i moderació.

I és que aquesta afirmació, curta i simple està carregada de simbolisme i desig, i despulla la meva ànima fins a la gènesi de les arrels, projectes, il.lusions i esperances.

Reconec que no és un bon moment per fer afirmacions tant rotundes i categòriques (de fet segons alguns, mai és un bon moment per a fer-ho), però quan perdem allò pel qual lluitem, quan ho diluim en vagues metàfores políticament correctes, i carregades de por, és quan ens perdem a nosaltres mateixos.

Crec en el dret a la llibertat d'aquest poble, però també en que som absolutament incapaços de posar-nos d'acord en res.

Formen part d'un espai sociolcultural, el de Catalunya, que ha vist ha fet abans que ningú a la península, la revolució industrial, el romànic, l'humanisme, la il.lustració, el modernisme, el noucentisme i la creació d'un imperi mediterràni, que recordem amb anyorança i orgull, però també amb incertesa i por, puig no vàrem ser prou intel.ligents i agosarats de conservar.

Som un gran poble, però el problema ve quan hem de parlar entre nosaltres mateixos per a construir i fer avançar el nostre present.

La gran feblesa del poble català és aquest individualisme que ens porta a ser els millors artistes i empresaris, però que impedeix que actuem com a poble.

Admiro la capacitat que té l'Espanya interior per a construir els seus somnis col.lectius i la valentia i agermanament que demostren per protegir els seus interessos.

A Catalunya tenim les entitats financeres més importants d'Europa però no sabem aprofitar aquesta força.
Tot acaba quan ens hem de posar d'acord per treballar conjuntament.

L'edicifi que representa Catalunya esta a mig construir. Tenim bons fonaments, però ens barallem a l'hora de forjar la bastida, doncs volem que hi figurin els nostres colors abans de permetre els dels altres.
Llavors ens lamentem de la nostra dissort a tort i a dret pels pocs mitjans de comunicació que ens queden i ens fem les víctimes, quan en realitat, si no funcionem és per culpa nostra.

I és que la potència sense control no serveix per a res.

LA FI DE LA TIMOCRÀCIA

L'estat de les coses actualment ens fa pensar que vivim en un món en transformació permanent i constant.
L'era de les comunicacions ha arribat, els canvis de mentalitat són patents i noves formes d'organització social transformen la manera que tenim de viure i veure les coses.
L'estat de desànim emperò vers la política en general és proporcional al ritme de canvis socials i aconteixements culturals.

Que significa això?

Doncs que l'orde polític actual no és sostenible dins aquesta societat. És massa inmobilista pel que fa a la rapidesa de canvis i necessitats, i l'enrocament i ceguesa de la classe política actual (i incloc a tots, inclosos els autoanomenats progressistes comunistes d'ICV) els durà a un col.lapse total.
És clar que no pronostico la fi de la democràcia parlamentaria, però si un canvi total en la seva formulació.

El temps de les grans lluites ideològiques ha passat, això és clar per a tothom, ni Marx, ni Engels ni en Konrad Adenauer tornaran a sacssejar les consciències d'una opulenta societat que no té temps d'aturar-se en meditacions profundes. Al menys mentres el nivell de riquesa augmenti al nivells actuals.
Ja no discutim ni fem guerres a nivell ideològic, però si que discutim pel nivell de gestió de l'Administració.
Aquí és on jo volia arribar.
L'actual sistema de gestió de l'enorme aparell burocràtic i de serveis socials estatal no pot continuar en mans d'homes i dones inexperts. Les garanties de l'anomenat estat del benestar són massa importants com per estar comandades per polítics de rompe i rasga i oradors brillants.

Una societat moderna, amb un aparell estatal com el nostre necessitarà de grups de tecnocràtes eficients i que es presentin a les eleccions amb un detallat programa d'execució i de millora dels recursos del país.

Obviament aquests dirigents estaran sotmesos a control parlamentari, però la societat exigirà l'òptim desenvolupament del recursos en mans d'especialistes reals.
Per fi acabarem amb Ministres que no tenen cap mena de titulació ni experiència laboral, per passar a tenir quadres directius amb experiència de gestió i millora de recursos.
Resumint, polítics realment professionals i no oradors brillants amb una capacitat nula de gestió, però brillant pel clientalisme de partit i la colocació de germans, amics i coneguts en una administració plagada de servilisme i poc preparada per resoldre els problemes reals d'una societat canviant.

ARCA DE NOÉ

Amb aquest nom de resonàncies bíbliques s'ha batejat el projecte més important dels últims anys a Israel.

Es refereix a la construcció d'un bunker excavat a les entranyes d'una muntanya que ha de servir per salvar la vida dels polítics jueus en cas d'atac nuclear o bacteorològic.
Però l'interessant de tot això es comprobar que algun indici tenen els membres del Knesset sobre el que pot passar en un futur molt proper i com s'afanyen a tenir enllestit aquest refugi.

Calen quinze minuts de cotxe per una carretera que s'endinsa dins la terra per accedir a les portes de l'Arca (imagineu a quina profunditat es troba, com a mínim entre 4 o 6 quilometres sota la terra).

No podem dir que a Israel són previnguts, no....

CAMINANTE NO HAY CAMINO, SE HACE CAMINO AL ANDAR...

Bonica frase que resumeix senzillament la realitat de la vida, tots forjem pas a pas el nostre camí i dia rera dia la nostre ruta.

Però quin camí es forja avui Espanya (i per extensió Catalunya)? El d'un tren (TGV) que s'espera desde el 1992? El de les rodalies que funcionen dia si, dia no? El dels cotxes oficials dels membres del Govern? El de la incapacitat de l'oposició? El dels sopars oficials a carrec dels ciutadans?

Contrariamanet a tot aixó es constata que el país funciona i prospera dia rera dia, gràcies a l'esforç anònim de milers de ciutadans anònims que treballen i viuen dins la nostra comunitat.
És paradoxal veure que allò que depen del poble funciona, i el que depén de la classe política ni tira ni amb rodes.

Per acabar servidor vol expressar la seva indignació en veure que tant PP com PSOE només saben que tirar-se els morts dels atemptats pel cap. Han perdut la vergonya i la decència.