DIESEL

De todos es conocido el encarecimiento del petróleo, tanto por las noticias como por el simple hecho de llenar el deposito de nuestros vehículos.

El drama empieza cuando este incremento no solo afecta al particular, sino que repercute tanto en el transportista profesional como en la empresa de capital nacional, viendo incrementado sus costes de distribución cosa que encarece el producto final.

Esta situación continua con un aumento de la inflación y la consiguiente merma de poder adquisitivo del trabajador.

Actualmente el precio del litro de diesel cotiza en las gasolineras de Barcelona a una mediana de 1.15€. Pero lo mejor de todo es que este corresponde a los barriles comprados con unos meses de anterioridad, en el que el crudo aún no rozaba los 100 dólares. Hoy hemos sobrepasado de largo esta cantidad, por lo tanto es razonable pensar que el crudo refinado seguirá subiendo unos meses mas en las gasolineras.

Ante problemas de esta índole cual es la respuesta de la administración competente? El vacío mas absoluto.

Hay que tener presente que más de la mitad del precio del carburante corresponde a tramos impositivos que recauda directamente la administración. Esto conduce a que a un mayor precio, mayor recaudación por parte del estado.

Y en lo que se refiere a soluciones, tenemos dos, complementarias. La primera crear un gasoil profesional, accesible a profesionales del transporte, comerciales y a empresas en general. Segundo, rebajar en compensación a la subida de recaudación su equivalente en céntimos de euro.

Lo que no debe hacer la administración es dejar que este problema se acentúe porque con lo que llevamos de año la tasa del ipc se consolida en el 4,4%, muy por encima de las previsiones del gobierno, y sobretodo de lo que sería deseable.

FRASES AMB HISTÒRIA, HISTÒRIES EN FRASES

Per increïble que sembli hi ha frases que han servit per marcar punts d'inflexió, per canviar el curs de la història.

Entre elles podem destacar-ne el famós "alea jacta est" de Cèsar, significant que un cop creuat el Rubicó no hi havia marxa enrera possible; també el repetitiu "deelenda carthago" del Gran Cató, que mercès a la seva insistència paranoica, i per cansament, va encomanar el seu odi als púnics a gran part dels altres romans.

I és que moltes frases representen l'estat d'ànim de l'interlocutor, en aquest cas personatges històrics que han deixat la seva empremta, com per exemple el famós "merde" anomenat elegantment "le mot de Cambron".

Catalunya i el moment històric actual també pasaran a la història, de la mateixa manera que Roma, França i Espanya han destacat per frases celebres que resumien la situació i circumstàncies especials del moment. I per tal de no ser menys el President Pujol ja ha extés amb la seva exquisitesa el famós "Mecagoencony". Paraula que diu més del que sembla i que aglutina els sentiments de molts catalans.

Ara bé, quan aquesta paraula sigui analitzada per generacions futures, que pensaran? Esperem que no les comparin amb les dites famoses de Cèsar o el Gran Cató, sino amb "l'España va bien" d'Aznar...

LES OSTIES VAN QUE VOLEN

Sembla ser que la crisi al si d'ERC no només no s'atura sinó que s'agreuja i que conté elements de contagi virulents amb una greu perillositat semblant a la bubònica del S. XIV.

IU vol fotre fora al pobre Llamazares, ERC vol que Carod pasi pel Centre Català d'Ocupació a cercar feina i per últim en Duran sembla que no acaba de guarir-se del tot. Si no en tenia prou amb en Mas, ara és el batlle de Sant Cugat, en Lluís Recoder qui vol començar a practicar la caça major.

Sempre és una bona excusa parlar de resultats, i no oblidem que durant el congrés d'ERC no només s'escollirà la direcció del partit, sinó que també s'ha de debatre i aprobar el proper cap de cartell per a les eleccions autonòmiques que se celebraràn d'aquí a menys de tres anys. Amb un element de perill insondable, esquerra és un partit assembleari, cosa que vol dir de difícil control (vegeu i recordeu les reaccions de la militància durant el tema de l'estatut) i on els postulants s'ho hauran de jugar a tot pel tot.

I és que aquestes eleccions ho han tingut tot i ens les han fet veure de tots colors, ara això si, aburrides no ho han sigut pas, cosa que sempre és d'agrair. Si aquests polítics no es guanyen el sou amb propostes sensates i intel.ligents, almenys que facin una mica el pallasso i ens facin riure, que així les penes passen més bé.

UI! VA DIR ELL...

Ni 24 hores han trigat els senyors d'ERC ha analitzar els comicis d'ahir, tot i que el Sr. Carod ens il.lustrava assegurant que aquí no passa res i demà serà un altre dia. En fi, la sortida de'n Puigcercós del Govern apunta a una clara estratègia d'avançar el Congrès de Partit i expulsar (o intentar-ho) a l'il.lustre Carod-Rovira.

No puc fer res més que felicitar la sagacitat (sense ironia), intel.ligència i capacitat de reacció de Puigcercós. Té visió de futur i ha demostrat que quan cal, posa el partit per davant del cotxe oficial i el càrrec de govern. Un punt extra per aquest senyor que té posades les mires a presidir la Generalitat en un termini de dues legislatures.

Si ERC fa fora el sector de l'òs a l'esquena, capitanejats per l'insigne ex-troskista Sr. Huguet, i l'ex-professor Carod, així tenen moltes possibilitats d'esdevenir un partit madur i optar a presidir la Generalitat.

Avui s'ha demostrat la màxima de que la solució als problemes no és dir "tots hem guanyat", sinó donar un cop de timó i redreçar la nau.

COMO SER MUJER Y NO MORIR EN EL INTENTO

Ja una mica recuperat de la ressaca d'ahir a la nit (vaig estar fins a la 1h a la meva taula electoral), em permeto fer alguna pinzellada del resultat electoral.

La victòria sense paliatius del PSOE a Catalunya m'ha deixat estupefacte, de fet la trobo aberrant, i conseqüència directa de l'infiltració del chavisme al cinturó roig. I és que l'únic eslogan que esbombaven era "vota-n's perqué no som el PP" o "que viene la derechona".

Dit això, si que és cert que el PP té un problema greu i seriós a casa nostra, ho constato sobretot perqué a la meva taula electoral només hi havia un desig, que no sortíssin butlletes populars. Això ja de per si ha de fer reflexionar als col.legues del carrer Gènova i començar a practicar una mica d'empatia amb el caràcter català, o continuar pel camí de la caverna com fins ara, que els porta altre cop a l'opisició de l'emiscicle.

Si que vull congratular-me del resultat d'ICV-EUA, haviam si desperten i deixen la marihuana de banda. Tenen el problema de ser teloners a perpetuitat del socialisme, i això acaba cansant.

Pel que fa a ERC, tot i que sento simpaties per ells, no puc sinó fer res més que dir que ja els hi està bé. Li han agafat gust a ser la catifa socialista, i de tant en tant, la catifa cal rentar-la i espolsar-la, cosa que els hi ha passat aquestes eleccions. Ara, de segur que aquí, tot i haver perdut 400.000 vots no dimiteix ni Cristo, i de trencar el tripartit, ni parlar-ne! S'arraparan amb més força encara (si és possible) al cotxe oficial i a les cadires de l'Administració perqué el compte enrera ha començat i a les properes autonòmiques seran llençats al carrer com a apestats.

I per últim CiU. Què dir d'ells? Que han aguantat? Que tenen un bon candidat? (de fet és cert). Ja veurem. Tot queda condicionat a si es saben vendre bé a Madrid i aconsegueixen que es convoquin eleccions anticipades a Catalunya.
L'únic segur és que han postergat el dia del judici final quatre anys més. Felicitats.

FRONTISSA

He acabat de llegir les enquestes de vot publicades al Periòdic d'Andorra, i me'n adono de que potser si que serà cert que ni PSOE ni PP ostentaran majoria suficient per formar govern.



Ara veurem de veritat si el projecte del catalanisme reformista durarà una legislatura més, o si, com a molt em temo, veurem la fi d'un sistema polític decadent i que no ha assolit els seus objectius.

L'època dels nacionalismes perifèrics amb forta presència a la cambra dels Diputats ha tocat a la fi, i s'enceta un període de marcat bipartidisme que s'allargarà uns 6 anys fins l'arribada d'una nova formació política de centre.
Amb aquest partit frontissa pot començar el segon sistema polític d'ençà l'inici de la democràcia, basat en un detriment del pes ideològic de dreta i esquerra que engreixarà una frontissa centrista més acotada per un discurs nacional i econòmic que no pas per una dialèctica de lluita de classes, passada de moda a la resta d'Europa però que aquí encara perviu, sobretot com a conseqüència de la inmaduresa democràtica espanyola.

Ja aventurant-me una mica més, pot arribar el moment de veure renèixer polítics com en Pimentel (antic Ministre de Treball del PP), en Ruiz-Gallardón, en Duran-Lleida, i algún altre de socialista.

El detonant per l'inici del segon sistema de partits pot conduir a l'inici de la fi de la monarquia parlametaria, doncs amb la fi dels nacionalismes perifèrics i el suposat perill que comporten, no tindrà sentit allargar la vida política d'una figura creada com a garant de la unió política de l'Estat espanyol.

Tot dependrà de les ambicions basques i de si el catalanisme polític es reformula o mor. ERC romandrà com a partit residual però sense capacitat d'influència o perill real. CiU es descomposarà (o no) i alguns dels seus quadres s'encabiran a aquest nou partit de centre que molt probablement, acabarà amb el bipartidisme.

L'època de Pujols, Rocas i Carods s'acaba, i torna a girar la roda portant-nos de nou a l'estil de polítics com Estanislao Figueras, últim català en ser escollit President d'Espanya.

CARTA ABIERTA A UN CIUDADANO ESPAÑOL

Estimado Sr.


Dirijo esta carta a usted, ciudadano de a pié, representante de las mas altas esencias españolas, ibéricas y castellanas, por necesidad, por voluntad y por cansancio.

Necesidad de explicar-le que los catalanes no muerden ni se comen a los niños; voluntad de ser aceptado como un miembro mas de la gran familia ibérica, así como se acepta al portugués, al andorrano y al gibraltareño (bueno a esta ya no tanto) y también me dirijo a usted por cansancio. Si, a leído correctamente, cansancio de tener que justificar siempre mis opiniones sobre el modelo de estado o sociedad, cansancio de trabajar, pagar impuestos como el que mas y recibir por toda respuesta el palo sin la zanahoria.

Me gustaría pedirle comprensión, porqué debe entender que la península es muy grande, y no todos debemos comulgar con el ideal del "buen payés regional" que tanto le gustaría encontrar en sus estampas costumbristas.

En lugar de hacerme sangrar la lengua día si y día también tómese un respiro y lea, porqué no estoy dispuesto a enterrar una lengua que es tan antigua como la suya y que me sirve como referente para expresar mis mas profundas emociones y anhelos, porque con ella sueño, amo, canto y rezo.

Tenga la bondad de aparcar por un día el "Castilla y cierra España" por el "diversos son los hombres y diversas las lenguas pero han convenido muchos nombres a una solo amor.

Estimado caballero, tenga usted la bondad de ver como la antaño orgullosa Cataluña, prospera y tenaz, se ha convertido en un esperpento de lo que era, pues chacales e ignorantes se han adueñado de ella.

Apreciado español, consuma cava sin reticencia que no envenena ni la sangre ni el cuerpo sino que libera el alma.

Libérese de sus demonios ancestrales, huya del fanatismo y acérquese a Europa, aprenda otras lenguas, lea otros autores, escuche otras emisoras y ensanche su alma y comprensión. Comprobará que ni nosotros somos tan malos, ni ustedes tan buenos.


Sin mas, y deseándole pase un buen día me despido.

I?

En fi, ja està tot llest. El brunzit dels motors electorals espateguen en un últim i ensordidor intent desesperat per captar l'atenció dels últims indecissos i les titelles electorals gemeguen en contorsions dalinianes per tal de d'atraure a un públic que es mostra cansat, aburrit i desconfiat.

Ja s'han acabat els jocs del circ mediàtic, on dos gladiadors raquítics lluitaven per clavar la daga al cor de l'oponent, extraient-ne el fluxe vital de la sang.

Ha arribat del part, anunciat i programat, però també amb poca expectativa per coneixer el sexe del nounat, doncs aquest cop l'infant no arribarà pas amb un pa sota el braç, sinó que caldrà estrenyer el cinturó per als propers quatre anys.

I jo em pregunto, i? Aquestes eleccions ens aportaràn alguna cosa com a catalans? No.
Podrem gaudir d'un demà millor on autopistes de peatge i impostos autonòmics desapareixeran com a conseqüencia d'una lluita fertoge i aferrissada del partits catalans? No.
S'abaixarà la pressió fiscal? No.
Es resoldrà el tema de la llengua? No
S'acabarà la crispació? No
Desapareixerà el tripartit? No
Arribarà l'Ave a França? Noooo

Conclusió? Que el dia 9 no marca cap inflexió social ni nacional, ans al contrari, sobretot depenent del resultat dels dos grans.

PANEM ET CIRCENSE

La pregunta corre de boca en boca, del telenotícies a la ràdio, del diari al bar, qui ha guanyat el debat? Tot i que seria millor dir, qui l'ha perdut, sobretot en vista de la qüalitat política dels oponents.

Tot i que sempre corro el risc de ser qualificat un "rara abis", faig esment de les meves impressions que a primera vista són d'un Rajoy decidit, atacant (però una mica fatxa) i d'un President Zapatero que no sabia d'on li plovien les bufetades.

Val a dir que Zapa va treure el seu millor somriure, les mil promeses (el famos "me comprometo") de sempre i el seu talante d'home afable i empàtic, però sense convèncer i sense iniciativa respecte a l'economia.

En Rajoy ja és una altre cosa, atacant a la jogular, parlant del preu del pollastre continuament (com si sapigués que val una cuixa d'au), de la llet i sobretot de la macroeconomia, que per mi va ser el seu punt fort.

De segur que no és el millor candidat del món, perqué com sempre va recòrrer al tema de la llengua, on ha agafatgust fent-la sagnar continuament, però Zapatero estava acorralat defensant-se metre a metre mentres l'oponent l'acorralava amb desqualificacions a les que no sabia com respondre.

En resum, qui va guanyar? La democràcia en particular.

I qui va perdre? els espanyols en general.

TAMBORES LEJANOS

Si bé és cert que podria penjar aquest post el dia 10 de març, he cregut necessàri fer-ho ara, a una setmana vista de les eleccions i donar el meu parer per comprobar fins a quin punt puc estar equivocat o encertat.
I és que m'he quedat una mica sorprés de l'enquesta publicada a "la Vanguardia", on ERC perd molt de fuel i CiU surt més morta que viva, amb una pèrdua del 20% de l'electorat i una davallada de 2 diputats.
Fins a quin poden ser reals aquestes estimacions? No ho sé, però si que assenyalen una tendència de baixada, que ja fa molts anys que dura i que ara encara (amb la pèrdua del poder i de la Generalitat) no sembla tenir un aturador clar.

Em puc equivocar, però tot i així correré el perill de ser estigmatizat i degradat per CiU al corraborar la tendència que marquen les enquestes. No se si en perdran un, dos o cap, però crec certes les afirmacions periòdistiques de que estem tocats.

És Duran i Lleida el millor cap de cartell a unes eleccions generals com aquestes? Si, sense cap dubte, i no es pot atribuir en exclusiva el fracàs a les seves tàctiques electorals, sino al conjunt d'una desafortunada política de país i de partit que s'encetà amb la mort del roquisme com a corrent de pensament i actuació política.

El triomf de les tesis del sector buròcrata de CDC i l'aniquilació sistemàtica del roquisme són el clar exponent d'un sentiment que està llençant el catalanisme a un període de foscor del que es trigarà un parell de legislatures a reeixir.

M'explicaré. En Roca representava un sector molt determinat de Convergència, el del petit empresariat, el de l'emprenedor, d'aquell que no havia d'abaixar el cap davant el que creia i sentia dins del partit, era la veu "crítica" a una colla d'alts funcionaris com en Mas que vivien i cobraven de l'administració, i que "regalaven" les orelles del President Pujol sense alçar la veu per por de perdre allò que tant els hi havia costat d'assolir, un reconeixement professional i econòmic que de cap manera tindrien a l'empresa privada.

Avui, amb la desaparició del roquisme i amb ell tota veu d'autocrítica, Convergència i Unió està desorientada. Ja no és aquell partit que tant podia votar un fontaner, un botiguer, un administratiu, un petit empresari, un pintor o un paleta. Sense parlar del cas d'UDC, on el fenòmen encara és més greu.

La solució? Deixar entrar als llocs de decisió, per molt que els hi costi, a persones crítiques amb el missatge (si és que n'hi ha cap), a emprenedors i gent que provingui de l'empresa privada amb una probada vida professional, però a l'hora de sobrada fidelitat al projecte d'un partit catalanista i de centre.