ET MAINTENANT

Us penjo tot seguit una de les joies de la música francesa. Gregory Lemarchal, guanyador fa dos anys del programa Star Academy (Operación Triunfo), de gran ressó internacional, però que com sempre no passa dels pirineus.

DEMOCRÀCIA, DEMOCRACIES

Dissabte a la tarda. Escolto "Au bord du Lac Bijou" de Zachary Roichard, i el fum de la cigarreta omple el l'ambient del meu petit "refugi". La tranquilitat que m'envolta convida a reflexionar i a pensar.

Al cap em venen idees, pensaments, i no puc parar de donar voltes sobre com vivim, com ens adaptem i com ens enfrontem als canvis que properament es produiran.

Cada dia es donen de baixa 300 autònoms de la seguretat social; cada dia perdem més de 3000 llocs de treball i les notícies que escampen els mitjans de comunicació no fan sinó confirmar i agreujar psicologicament la situació.

Sens dubte el sistema polític del que ens hem dotat ha donat grans moments i grans victòries (universalització de la sanitat, augment de la renda per càpita, carreteres, transports,...). Però sento com si aquesta mateixa democràcia indirecte caminés inexorablement en direcció oposada a la de la societat civil.

I és que com tot a la vida hi ha un inici i una fi, i l'utilitat d'aquest sistema ha arribat a la fi.

No pot ser que la resposta al moment de dificultats actual sigui la del Sr. Puigcercós ("prenem-nos la pastilla perqué això és com matrix"), o com el silenci opulent del Carod-Rovira ("he nomenat el meu germà embaixador a Paris, ji ji ji"), o pitjor encara, la del President Montilla, que més que un líder sembla un sindicalista del somorrostro en hores baixes.

L'estat de les coses a Espanya no es modificarà substancialment perqué disposen d'un estat pròpi, i per tant de les eines per a moldejar i ajustar el engranatges, però pel que fa a nosaltres la cosa canvia.

La Generalitat tal i com s'ha concebut avui no té futur. Només serveix per a alimentar polítics d'una esquerra casposa i venuda que viu per i per a ella mateixa, per a menjar de la poltrona.

Pot algú afirmar que els dos tripartits han aportat quelcom positiu a la societat catalana? Si és que si, serà amb la boca petita.

Pot un incompetent com el Conseller Saura ser el tercer home de Catalanya? Pot un troskista ressabiat com el Conseller Huguet dirigir l'ensenyament tècnic del nostre país?

I la pregunta del milió. Aquestes nul.litats són l'èlit del catalanisme polític?

Si és que si, aquest mateix catalanisme d'esquerres viu a l'avantasala del geriatric, sense saber que a les properes eleccions el poble dictaminarà sentència.

Només hi ha en tot això un fet admirable i remarcable. La velocitat amb la que ERC haurà passat de força decissiva a formació parlamentària marginal. Si treuen més de 14 diputats ja cal que vagin de genolls de Barcelona a Montserrat.

Cal agrair a l'il.lustre Conseller de la Vicepresidència que en menys de 10 anys hagi destruït una força política tant important com ERC. De reunir-se amb els etarres a viure de la poltrona amb el seu germà en tres anys. Tot un títol per a la seva autobiografia.

I un cop expulsats per urnes, tindrem feina per a reconstruir l'edifici.

FÒSSILS, MÒMIES I MUSEUS

Donat l'ample ressó que s'està donant a la crisi financera internacional, em sembla lògic (i atractiu) de poder-hi dir la meva, encara que sigui humilment, com no pot ser d'altre manera a un simple ciutadà com jo.

Aquí l'interessant del tema no és la crisi en si, sinó la rapidesa amb la que s'està escampant i deteriorant la situació, tant a nivell mundial, com espanyol. I és que viure a crèdit té beneficis i inconvenients (més d'això últim que del primer) i quan la bombolla esclata haviam qui és el guapo que se'n salva.

Consequències nefastes del capitalisme salvatge? Segurament, però tot aquest daltabaix ha clarificat de nou el panorama internacional.

Per un lloc tenim que els americans es gasten bilions de dolars en armes i en mantenir dues guerres a l'orient mitjà, i per l'altre que troben indecent gastar 700.000 milions de dolars dels contribuients en resoldre el daltabaix del mercat financer, sobretot perqué els bancs s'han quedat els beneficis, i ara toca als ciutadans de pagar-ne les pèrdues.< /div>

O sigui, que sigui quin sigui el fet, al ciutadà li toca rascar-se la butxaca.

De tota manera, sense ironia, cal felicitar moderadament als polítics americans per posar-se a treballar quan la situació ho requereix. M'agradaria veure quans parlamentaris europeus (i els espanyols encara més) treballen dissabtes i diumenges per poder presentar solucions al seguent dilluns.

Però això no ha sigut pas el fet més remarcable. El que ha deixat estorat a mig món (i l'altre mig ha caigut de la cadira) és el fet de permetre nacionalitzacions empresarials a la meca del lliuremercat. I és que poden ser moltes coses, però els americans, són per sobre de tot gent pràctica. No se-l's hi cau cap anell quan toca modificar l'escenari per tal de salvar els actors.

De tota manera això també ens hauria de fer reflexionar. Si els iankes estan disposats a nacionalitzar el sector financer, és que molt grossa deu ser la crisi que pot provocar. En tot cas temps al temps, perqué poc a poc es veurà.

I els europeus, com ens ho em pres? Com sempre, mirant a l'altre banda de l'Oceà Atlàntic i obrint la boca de tant en tant per cagar-nos en els americans. Que paguin la crisi aquells que l'han provocada, perqué el Banc Central Europeu va a la seva. No toquem els tipus d'interés i així es controla la pujada de preus al consumidor. O potser tenen pensat en aniquiliar a tots els consumidors potencials i reals, de manera que així , al no haver-hi consum, tampoc hi ha pujada de preus.

I Espanya? Molt senzill, a problemes nous, velles receptes dels governs socialites. Apujar els impostos ,reduir les prestacions socials i dir que tot és culpa dels avariciosos catalans.

I Catalunya? En un atac de paranoia esquizoide i per posar remei a les vaques magres, la Generalitat no ha recorregut a reduir despesa com telefonia o cotxes ofiacials. Ha sigut molt més imaginativa. Com que mantenir els animals en custodia és car, ha posat anuncis a internet per vendre 24 lleons, un tigre, 21 zebres, 20 llames, una cabra, 59 watusi i un macaco.

Personalment crec que més d'un alt càrrec té por de la competència política, i en vista de la seva gestió es proposa de desfer-se dels possibles rivals. No se sap mai, les cabres i els lleons poden ser molt astuts i planejar el derrocament del tripartit...

Simple però contundent. Amèrica es mou, Europa continua en estat vegetatiu i Espanya recorre a aquelles receptes de tota la vida que ens han convertit en la megapotència que som avui en dia.

ENOSIS

Sempre he sigut un ferm partidari de la reunificació entre els hel.lens de Xipre i els de Grècia. I és que més de 2500 anys d'història són un vincle difícil de trencar, per molt que als turcs els hi facin nosa.

L'enosis és un concepte díficil d'entendre per als no-grecs, però tot i així és un somni per a aquells xipriotes que viuen sempre amenaçats pels turcs que van ocupar militarment la illa. No cal que us digui, que com a català, i membre d'una minoria ètnica en procés d'extinció i decadència, em sento conmogut en veure que generació rera generació, un poble es manté d'empeus lluitant contra la tirania d'un opressor doblement fort. I és que Xipre és un cresol de cultures (francesos, venecians,...) però també de fermesa.

A aquesta maravellosa illa de la mediterrània oriental, l'orgull d'un poble que reivindica les seves arrels, fa que observem amb enveja, com uns tenen tant coratge i uns altres tanta por. I ho dic ara, que sembla ser que els catalans som tant imbècils que ens hem arribat a barallar per la Copa Catalunya. Ni tant sols en una celebració esportiva no podem anar units.

En fi, us deixo amb Genesis, interpretada per en Mixalis Xatzigiannis, i cantada el 1998 a Eurovisió. És una clara reivindicació xipriota dels seus orígens grecs en contra de la tirania turca.

L'INMOMINABLE

Dimarts dia 9 de juny de 2008. Són les onze de la nit. Connecto la televisió i fent zapping veig que per TV2 emeten el programa 59 segons. No trigo gaire a adonar-me'n que tracten el tema dels represaliats republicans, com cada dia, com sempre, i per repetició.

Comença a ser hora que d'una vegada aquest país miri endavant enlloc de rebuscar sempre entre les despulles del seu passat més fosc i horrorós, de demanar justícia enlloc de venjança. De crear per llei el dia nacional del represaliat, i així dignificar els caiguts (dels dos bàndols) i de no utilitzar-los com a arma electoral i de distracció política.

I per aquells progres que em poguèssin demanar legitimitat moral vull aclarir algunes qüestions.

Sóc net de republicans, fill de democrates i besnet de més republicans. El meu besavi, com a conseqüencia de ser un destacat dirigent local de Tiana va haver de fugir através de la frontera, tot sent apresat pels francesos i lliurat posteriorment a les autoritats pronazis de Vichy.

Va estar-se molts anys en camps de concentració, primer francesos i després alemanys. Utilitzat com a treballador forçat i esquivant sempre amb sort una més que segura mort davant un escamot d'execució feixista.

El meu avi va ser militant d'ERC i va col.laborar en tota mena d'activitats antifeixistes sota les ordres del Departament de Governació de la Generalitat republicana. Passà a la clandestinitat amb tant d'èxit, que pràcticament ningú no va notar-ne res d'extrany. Però tot i així, em consta que no va poder respirar tranquil fins a l'adveniment de la democràcia.

Han passat setanta anys de la guerra civil, i amb tota la legitimitat del món demano que els espanyols, enlloc de mirar de tirar-se els morts els uns als altres, encarin el futur plegats. No podem estar cada dia parlant de la repressió, perqué les nostres televisions públiques no han de convertir-se en canals de documental.

Tenim una situació econòmica força delicada, amb una recessió a les portes. No permetem que per distreure l'atenció dels problemes reals de la gent manipulin els nostres sentiments d'aquesta forma tant impúdica.

Em sembla perfecte que s'hagi decidit a obrir les fosses comunes d'aquells que van morir a mans de botxins sanguinaris. Dediquem-hi tots els nostres esforços a restablir als descendents de les victimes l'honor i la dignitat. Però malfiem-nos d'aquells que ens donen carnassa cada cop que volen tapar les seves errades a nivell de gestió política.

Quan acabem de rescabalar dignament als caiguts de segur que miraran d'allargar la nova llei de l'abortament, i posteriorment ens parlaran de l'altre llei sobre el suicidi assistit. I que consti que em sembla perfecte. Però a que esperen a parlar-nos de les mesures que prendrà l'executiu per a redreçar el desgavell macroeconòmic que vivim.

De què li serveix a un ciutadà poder recordar els seus morts si no té una feina per a fer progressar els seus fills?.

No tenim política exterior. No tenim política econòmica. No tenim l'Estatut salvaguardat de l'esquizofrènia centralista del Tribunal Constitucional. TV3 està dirigida per una incompetent que assegura que el fet de tenir una audiència de l'11% (la més baixa de tota la seva història) és fruit d'una graella de programes intel.ligents, útils i entenedors només per a una élit intel.lectual.

I surten altre cop amb la memòria històrica? A mi em recorda aquells que per a desviar l'atenció de l'actualitat parlen sempre de les desgràcies del passat.

Deien del PP, però quan el PSOE mana el país trontolla.

J.A.S.P

Últimament (i en vista de l'espectacle mediàtic que vivim), no paro de pensar en aquell anunci del Clio que va marcar tendència. El vehicle s'anunciava amb un esperpèntic actor fent el paper de J.A.S.P, o sigui que traduit és: "joven aunque sobradamente preparado".

Qui més qui menys arrufava el nas al veure la cara d'un jove executiu que, malgrat no tenir experiència, és creia el més xulo del món. Era jove, si, però també el rei del mambo; amb una capacitat enorme, molt per sobre dels suposats cocoons (o dinosaures) que tenia per sobre d'ell.

Però vet per on, arriba el dia que el Jasp assoleix el lideratge tant esperat. Ara demostrarà a tothom qui és, com és i alló que val. I tot seguit, una colla de galifardeus nensdepapà, i megapijoprogre (sinó s'inclou el mega ja no s'és pijiguay), es preparen per arreglar la vida de tothom. Amb uns sous astronòmics, és clar. No ens pensessim pas que aquesta gent ho fa per amor a l'art, que anar a estiuejar a llocs pijis val una pasta, i la plebe a pagar, no fos cas que aquests desdentats incults és pensin el que no és.

Per tant, se-n's demostra que malgrat haver abolit l'antic règim i la societat feudal, hi ha una classe social (que no pas cultural en aquest cas) que ha substituit les antigues families nobliaries i que continuen amb la tradició del "noblesse obligue".

I aquí tenim a Catalunya, la més malalta entre les sanes, la més sana entre les malaltes. Una cruïlla de cultures que no pot aspirar més que a tenir un gran club, un escriptor o un príncep dels poetes. I és que el país no dona per més.

El naixement d'un Pujol, un Prat de la Riba i un Pau Casals ens han debilitat genètica i culturalment. A partir d'ara només sortiran monstres com l'Hereu, el Clos, el Montilla (és català qui viu i treballa a Catalunya, molt més ho serà el President). I és que ja ho deia Goya, "el sueño de la razón produce monstruos". Para ejemplo un botón.

TV3-LA SEVA

L'any 1983 vàren començar les emissions d'allò que per als catalans només havia sigut un somni. Després de passar anys de foscor i tenebres la Televisió de Catalanya es convertia en molt més que una esperança o una il.lusió. Teniem una finestra al món, un espai on podiem ser nosaltres mateixos i expressar-nos col.lectivament com a poble, com a cultura i sobretot, com a país.

La Corporació Catalana de Radio i Televisió esdevingué l'orgull i la punta de llança de la Generalitat convergent. Una instrument potentíssim que va fer tremolar més d'un govern socialista, arribant a expressar-se en aquelles famoses paraules del President Felipe Gonzalez: "El mayor problema de España no es ETA, sinó el hecho diferencial catalan".

En fi, i després de vint-i-cinc anys de ser l'orgull de tot un col.lectiu arriben PSC, ERC i ICV i ens la destrossen. Amb ells la programació es basa en parlar 15 hores al dia del franquisme i de la memòria històrica, i la resta de programació s'acompanya d'una galleda per a aquells que vulguin vomitar.

Les últimes dades facilitades per la mateixa cadena assenyalen que l'audiència només arriba a l'11%. Essent TV3 una de les últimes emissores de televisió en percentatge de visualització.

I doncs, que hem de pensar? Quina coincidència que amb els socialistes i la resta de la tropa progre la cadena s'ensorri. Què potser tenen ordres del Sr. Zapa de minimitzar-la al mínim possible? Ha servit d'alguna cosa pagar-li 300.000 euros a la senyora Rosa Cullell ?

Repeteixo el que no em canso de cridar als quatre vents. Aquest país fa aigues i això no va ni en rodes.

LA "GRANDEUR" A LA CATALANA O COM VIURE DEL CIRC

Doncs bé, crec que és de tots sabut com s'acabarà això del finançament, no cal que hi aprofondim gaire perqué el Sr. Solbes ho ha deixat ben clar. Això si, que li dongui les gràcies pel favor que li ha fet el diputat Herrera d'ICV de franc. De franc per a ell, és clar, perqué per a ICV sortirà molt i molt car.

En fi, aquesta és la "grandeur" catalana, tots units assolint el ridicul. I quina ha sigut la resposta contundent dels partits catalans? Molt senzill, amenaçar al Govern espanyol d'enfadar-se.

Ens donen munició publicant les balances fiscals i tombant el finançament de l'Estaut i què fem? Res. Les cartes sobre la taula. Ha arribat l'hora de la veritat, avui per avui ni som ni pintem res. I el pitjor de tot és que tothom ho veu i ho sap.

És que potser durant el pujolisme erem quelcom més? No. Però aquí radica la grandesa de'n Jordi Pujol, saber-ho però no forçar mai una màquina que no donava per més. Contenir-se i dedicar-se a fer una guerra de guerrilles política, amb petites incursions però sense declarar mai un estat de bel.ligerància absoluta. És el que s'anomena "peix al cove".

I que hem fet ara? Doncs empantenagar-nos amb un estat nacional sense tenir res més que la força de la paraula, i a sobre d'una paraula dividida en quatre accents (el socialista, el convergent, el d'erc i el comunista hippy-happy d'ICV).

L'hora del judici ha arribat i el catalanisme polític ha sigut condemnat al fracàs i l'ostracisme. Ara és quan el castell de sorra es desfà com un terrós de sucre entre les nostres mans.

Però no tot està perdut. Quan un sistema cau, per naturalesa en sorgeix un altre que ocupa el seu lloc. L'interessant de tot plegat serà veure (i preveure) que en sortirà de tot això.

HORITZÓ FINAL

Ja estem a les acaballes de l'agost, i per extensió de l'estiu, cosa que ens mena tots a sortir dels nostres caus de recolliment per tal de tornar a empendre la marxa un xic estressant que portem la resta de l'any.

Però no estem pas aborrits. Res més lluny de la realitat. El panorama polític i social del país està interessantíssim. Només cal obrir la televisió, sintonitzar la radio o llegir un diari per comprobar com la política catalana agonitza oferint un final ensopit, aburrit i penós enlloc del "canto del cisne" que acompanya la fi de tota civilització o cultura.

És tant penosa la situació, que el "potent" catalanisme polític (sigui quina sigui la seva tendència) és incapaç de ni tant sols millorar una miqueta el finançament autonòmic. Sort que no tenim un estat pròpi, perqué en vista de no saber ni gestionar una autonomia fariem més pena de la que fem actualment.

Voldria fer entendre a la classe política dirigent que porten un camí irreversible de pati de col.legi, que desil.lusionen, que els ciutadans d'avui han anat a escola, i el fet de només arribar a acords per tal de pujar-se els sous és escandalós.

Tenim una crisi travessant la porta del país, però ells com si sentissin ploure, només parlant dels seus problemes, de xorrades i d'acusacions pròpies. Avui, aquí i ara sento vergonya de ser català. Em sento avergonyit d'haver cregut en polítics com el Montilla, el Saura o el Carod, i sobretot del paper de traició que està exercint ERC a costa de les costelles del país.

Segur que més d'un (i de dos) em qualificaran de "paranoic" i exagerat, però voldria fer-los reflexionar, perqué així no anem enlloc i això no va ni en rodes.

MICROECONOMIES

És molt bonic això de passar-se la vida parlant de la macroeconomia, o sentir a certs polítics de segona parlar d'innovació o productivitat quan en el millor dels casos, no han treballat mai a l'empresa privada. A més, és curiós veure com aquells que utilitzen els partits com a agències de col.locació personal, són els que critiquen més ferotgement a la resta. Però ja m'he tornat a desviar.

A mi el que em preocupa és la microecomia del país. Perqué no serveix de res parlar de creixement del PIB quan la renda disponible corresponent al tram de salaris, passa del 60% al 40% de la riquesa nacional. O sia, que les famílies disposen de menys diners en un país més ric. Per tant la resta va a parar a la creixent pressió fiscal (que ja arriba al 16%), a grans corporacions o a mans de les omnipotents i omnipresents caixes i bancs del país.

I jo em pregunto. De que serveix apujar la pressió fiscal o minvar la renta personal, quan el que fas és empobrir una persona que cada any tributarà menys impostos? Hi haurà algú capaç de parar el creixement astronòmic i sense precedents del sector bancàri? Està sobredimensionat. Només cal veure que som el país amb més oficines i caixers del món.

I la pregunta del milió. Perquè quan governen els socialistes el país entra en recessió? Casualitat, mala sort?

A part, constato dia rera dia que la dinàmica en la que ha entrat la política, és irreal, sense correspondència real amb les problemàtiques o discursos de la gent. A mi em semblen un club social amb infules que parlen dels seus propis temes, dels seus sous i de la inmortalitat del congre. Potser aquí radicava la genialitat del President Pujol, parlar de temes de botiguers, d'obrers, de treballadors i sobretot de patriotes. No com aquests que es passen el dia donant subvencions i parlant de la memòria històrica.

I encara donem gràcies que parlen de la memòria de la guerra civil, no sigui que algún dia descubreixin el discurs de parlar del quaternari i els dinosaures,....