Escoltant el Sr. Amela, comentarista de la Vanguardia he tingut una revelació. No sabem on anem, i l'únic que tenim són venerables periodistes de la talla de l'anteriorment esmentat que criden, "no és així! s'equivoquen!".
En fi, davant la constatació per part d'un sector del periodisme català que han descobert la sopa d'all i que pretenen ser la veu de l'opinió, que més ens queda?
La classe política actual no està a l'alçada de les circumstàncies i necessitats actuals i el periodisme que hauria de generar opinió només sap descriure els errors dels altres.
Constato un cansament de la societat enfront d'una manca de lideratge clar. La desgràcia per a nosaltres és que a sobre no tenim un estat propi, i això fa que estiguem més exposats que ningú a les turbulències i mancances del moment actual.
Per a mi el catalanisme de peix al cove ha fracassat estrepitosament i el catalanisme que practica ERC encara és pitjor doncs és una fotocòpia borrosa de l'anterior.
Que podem fer com a país o comunitat? Diluir-nos i formar part integrant de la península (a nivell cultural i econòmic) o aguantar una mica més?
La visió del Molt Honorable President Sr. José Montilla em fa decantar cap a la resistència, llàstima que la vista de la resta dels polítics em fa plorar.
dimarts, 24 de juliol del 2007
dijous, 19 de juliol del 2007
EL SOPAR DELS IDIOTES
Aquest podria ser el títol d'una iniciativa ciutadana que tingués com a objectiu la celebració d'un sopar, al qual els convidats haurien de dur-hi un acompanyant que no destaqués per les seves dots d'intel.ligència.
Donat la gran vàlua intelectual de la classe política dirigent, la variant d'aquest sopar seria amb l'acompanyament d'un polític de cada partit que sobresortís per les seves dots.
No tinc cap dubte que en trobaríem un o més a cada formació política, de manera que la tria acabaria resultant molt competida. Jo de fet ja en tinc tres al cap.
Donat la gran vàlua intelectual de la classe política dirigent, la variant d'aquest sopar seria amb l'acompanyament d'un polític de cada partit que sobresortís per les seves dots.
No tinc cap dubte que en trobaríem un o més a cada formació política, de manera que la tria acabaria resultant molt competida. Jo de fet ja en tinc tres al cap.
dimecres, 18 de juliol del 2007
REPUBLIQUES BANANERES
La dinàmica a la que es troba sotmesa l'activitat política d'Espanya en general i Catalunya en particular fa llàstima.
Podríem dir que no és adient, que potser no està a l'alçada però no serien més que eufemismes per a no dir la veritat, i és que la manca de lideratges forts, unida al baix nivell dels polítics fa que parlem de llàstima.
Però no llàstima d'ells, llàstima de nosaltres que ens trobem governats per una colla d'incompetents sense esma.
Puc (i he) d'afirmar que mai m'he considerat pujolista, però donades les circumstàncies actuals veuria el retorn del "President" com a una esperança, com aquell assedegat qui troba un doll d'aigua neta i fresca en mig del desert.
Sembla ser que no hi ha prou metges i que el nostre sistema de ferrocarril (tant d'ample europeu com ibèric) esta al punt del col.lapse. I jo em pregunto per aquelles grans ments planificadores del Ministeri de Foment, si realment existeixen.
Més val que no pensem en que cada any entren a Espanya gairebé un milió d'immigrants, amb la consequent despesa de serveis socials que generen, i que a més no hi ha ningú per planificar-los.
Esta claríssim que a la UE s'ha decidit convertir la Península en una regió dedicada al sector serveis (turisme, distribució i construcció bàsicament), el que no podien preveure era la ineficència de la classe dirigent espanyola (i catalana).
I és que cada poble té el que es mereix.
Podríem dir que no és adient, que potser no està a l'alçada però no serien més que eufemismes per a no dir la veritat, i és que la manca de lideratges forts, unida al baix nivell dels polítics fa que parlem de llàstima.
Però no llàstima d'ells, llàstima de nosaltres que ens trobem governats per una colla d'incompetents sense esma.
Puc (i he) d'afirmar que mai m'he considerat pujolista, però donades les circumstàncies actuals veuria el retorn del "President" com a una esperança, com aquell assedegat qui troba un doll d'aigua neta i fresca en mig del desert.
Sembla ser que no hi ha prou metges i que el nostre sistema de ferrocarril (tant d'ample europeu com ibèric) esta al punt del col.lapse. I jo em pregunto per aquelles grans ments planificadores del Ministeri de Foment, si realment existeixen.
Més val que no pensem en que cada any entren a Espanya gairebé un milió d'immigrants, amb la consequent despesa de serveis socials que generen, i que a més no hi ha ningú per planificar-los.
Esta claríssim que a la UE s'ha decidit convertir la Península en una regió dedicada al sector serveis (turisme, distribució i construcció bàsicament), el que no podien preveure era la ineficència de la classe dirigent espanyola (i catalana).
I és que cada poble té el que es mereix.
dijous, 28 de juny del 2007
LA MODERNITAT I LA TONTERIA
La nostra societat sembla haver entrat en una espiral d'aparent modernitat. I dic aparent perque em sembla que confonem modernitat amb una mena d'americanització social a la mediterrània, que comporta una pèrdua de valors familiars amb un creixement de la tonteria personal.
La destrucció de la familia com a eix vertebrador de la societat ha donat lloc a la proliferació del individualisme anglosaxó que es manifesta amb virulència en la lectura compulsiva de llibres d'autoajuda i en d'altres que ens diuen com agradar als demés.
Servidor és una admirador de la cultura del treball i de la literatura europea com el que més, però no per això crec que abandonar les arrels de la llatinitat sigui la millor postura.
Hom pot jutjar-me dient que el pes de la tradició i la cultura pròpia vincla les meves espatlles, i jo els hi responc aquest pes no reposa sobre el més cos, sinó que em serveix de faristol per projectar més lluny els valors en els que crec.
La lectura de llibres anlgosaxons sobre autoajuda, llibres de l'art de la guerra i d'altres de com agradar a la gent em sonen a falsedat.
Ara que els anglesos descubreixen els beneficis de la migdiada, nosaltres ens erigim en icones de la modernitat i el progrès amb adaptacions socials que al nord d'Europa fa més de vint anys que han caducat.
La destrucció de la familia com a eix vertebrador de la societat ha donat lloc a la proliferació del individualisme anglosaxó que es manifesta amb virulència en la lectura compulsiva de llibres d'autoajuda i en d'altres que ens diuen com agradar als demés.
Servidor és una admirador de la cultura del treball i de la literatura europea com el que més, però no per això crec que abandonar les arrels de la llatinitat sigui la millor postura.
Hom pot jutjar-me dient que el pes de la tradició i la cultura pròpia vincla les meves espatlles, i jo els hi responc aquest pes no reposa sobre el més cos, sinó que em serveix de faristol per projectar més lluny els valors en els que crec.
La lectura de llibres anlgosaxons sobre autoajuda, llibres de l'art de la guerra i d'altres de com agradar a la gent em sonen a falsedat.
Ara que els anglesos descubreixen els beneficis de la migdiada, nosaltres ens erigim en icones de la modernitat i el progrès amb adaptacions socials que al nord d'Europa fa més de vint anys que han caducat.
dilluns, 25 de juny del 2007
UNA DE CONTES: HOMETAGE A BALZAC
Transcric un conte que vaig elaborar a BUP com a homenatge a un dels meus escriptors preferits, Balzac.
23 de Febrer, cinc de la tarda.
Un home mira el rellotge de paret des del sofà de casa seva despreocupadament, fa cara d´aburriment i de fàstig a l´hora. S´aixeca amb mandra i es dirigeix a la finestra on una claror primaveral inusual per l´època de l´any el deixa enlluernat. Fora, els ametllers del seu jardí comencen a florir tímidament davant els primers raigs d´un sol que els escalfa i que mostra la bellesa de les seves flors blanques. Somríu i pensa en la seva joventut, veu aquells carrers del poble coberts per una nevada inusual que trencà la monotonia durant els aburrits dies d´hivern.
-Com ha canviat el clima!- pensa per ell mateix.
S´atansa més a la finestra i veu el seu jardí tot malmés i ple de males herbes que amenacen d´ofegar les flors que anteriorment tan havia cuidat i estimat. I com si això el fes sentir més feliç, es promet que el proper cap de setmana s´encarregarà de regar, podar i replantar aquelles flors que tan admirava la seva dona. Sí, no podia deixar que aquell magnífic jardí es fes malbé.
Amb desgana s´adonà que era tard i que segurament al bar l´esperaven els dos amics de sempre per a fer petar la xerrada i la partideta de costum. Però tot i que aquesta era una de les seves poques distraccions, se li feia més feixuga cada dia que passava.
Sentia com el pes dels anys havia vinclat aquella espatlla forta, i notava com les forces i l´orgull d´aquell masover s´havien anat escolant amb el pas del temps, juntament amb el canvi que havia patit aquell poble i la terra que l´anvoltava i que treballava per guanyar-se les garrofes.
Lentament baixà el carrer de l´esglèsia fins que s´aturà i obrí una de les portes del bar. Aquell establiment si que era del seu gust. Tenia l´aspecte de sempre i això li recordava que encara era a casa seva, malgrat el record d´aquelles urbanitzacions que havien trencat la silueta del poble amb la vinguda de nous forasters que només anaven a dormir a les seves llars. D´aquesta manera sempre podia deixar-se caure al bar del Ciscu, on el pas dels anys s´havia aturat i encara podia fer petar la xerrada amb els amics de sempre i criticar segons ell la mala gestió de l´ajuntament.
-Déu vos guard!- Saludà als seus amics de la taula del fons.
-Home Cinto!, si ja ens pensavem que no vindries!
-Són les cames noi, que em fan anar més lent del que jo voldria!
-Hau Cinto , ara que has arribat ja podem començar la partida.
Però més que la partida, la conversa era el que feia sentir vius a aquells tres pagesos jubilats, el poder parlar de les seves coses, les d´avans és clar, fent-los retornar a una època on encara podien ser feliços. On no hi havia lloc per a aquells nouvinguts que amb poc temps havien destrossat el seu poble amb cases aparellades construides sobre antigues forests només utilitzades de dormitori i que poc a poc anaren trencant l´harmonia d´aquell racó de món on sempre havia regant l´harmonia d´un rellotge sense corda. Això feia que no se sentiessin respectats, ells que eren els de tota la vida havien anat esdevenint ciutadans de segona, i que per aferrar-se al seu món, voltaven pel casc antic, com si les portes del qual fóssin les columnes d´Hèrcules on rera seu s´hi vetllaven monstres esperant al agossarat que pretengés deepassar-les.
Per aquests verals s´encaminà la conversa, com sempre. Que si el batlle s´havia fet ric venent les seves terres per a fer urbanitzacions de dubtosa legalitat a causa de les moltes tales descontrolades, que si això, que si alló... I amb aquestes, la conversa s´allargà fins a fer-los oblidar aquelles cabóries que duien soterrades com l´odi amarg del seu cor, però es feia tard i en Cinto s´acomiadà i enfilà altre volta el carrer per atansar-se a casa seva. Només entrar ja notà com la humitat i el fred s´havien anat introduint a les cambres d´aquella antiga casa mentre ell era fora.
S´aturà davant el retrat de la seva dona i el contemplà absort en confusos pensaments. La dona que es veia a la fotografia era una dona d´uns cinquanta anys, i la seva cara dibuixava el típic somriure que demana el fotograf quan et troves davant de l´objectiu. En Cinto sense adonar-se´n acaronava el marc pensant en aquells temps feliços, quan l´Àngela encara vivia i era al seu costat. Ella era com una part més del seu esperit, l´un i l´altre es complementaven i se li feia difícil passar els dies sense aquella companya que ho havia compartit tot amb ell. Poc a poc una llàgrima anava baixant per la seva galta amb cada pensament que en Cinto extreia del seu cor. No podia més, ja feia deu anys de la seva mort i encara no s´havia pogut acostumar a la mancança de la seva companyia. Sentia unes ganes de morir que li naixien del pit i que se li anaven fent més fortes a cada instant que passava, com si no pogués trobar cap altre sol.lució al sentiment de melangia que l´ofegava i no el deixava respirar.
A pleret anà calmant-se; ja havia passat per aquella situació d´angoixa altres vegades, podríem dir que era com una vàlvula de seguretat que deixava anar una mica de gas per evitar explotar quan la pressió que suportava era massa feixuga cosa que li evitava mals pitjors.
Un cop recuperat d´aquell mal tràngol s´antansà silenciosament fins a la cuina i posà en marxa la calefacció mentre es preparava alguna cosa per a sopar, àpat que com sempre, consistiria en unes bledes bullides i unes rodanxes de lluç congelat que es fregia amb cura i parsimonia car no tenia pressa. De sobte mentre vigilava el foc es recordà del seu fill i anà a posar en marxa el contestador automàtic pe si el noi pensava que tenia un pare, trucant en aquells instants en que en Cinto era fora fent la partida. Premé el botó d´inici i no sentí res, ho tornà a provar però sense resultat. Notà com una punxada li feria el cor de pena. Es sentia com un gos, abandonat, com si el seu món es trovés més llunya cada minut, com si no hi hagués lloc per a ell, desplaçat.
Aquella nit li costà dormir, puig li pesaven massa les emocions del dia , però a la fi, entre sanglots i records amargs la son li guanyà la partida i s´adormí.
24 de febrer al matí;
l´albada mostra un dia gris, ple de núvols. Fora fa fred i es pot veure les fines làmines de glaç que cobreixen la bellesa de les flors dels ametllers.
En Cinto es llevà amb un estat d´ànim que feia joc amb el dia, es posa la batà i amb una lentitud cerimonial anà a preparar-se café. Mentres el seu cap rumiava el mal que hauria causat aquella glaçada als ametllers, tan preocupat com quan depenia de les collites que li proporcionava la terra. Aquella era l´herència que li havia quedat de la seva vida a pagés, a més ho duia a aquella sang que remuntant-se sis generacions enrere s´havia dedicat sempre a llaurar les terres que tant estimava. El fet que el seu fill no hagués volgut continuar aquella tradició, era com una espina que duia clavada al fons de la seva turmentada ànima, i de tant en tant pensava en el resultat de la collita, si enguany seria bona, si la glaçada l´havia malmés...
Les hores anaven passant lentament tot esperant l´arribada de distreure´s amb la partida al ba, la qual era un dels pocs alicents que li quedaven per endolcir-li la vida i prendre´s la pastilla que ens donen a tots. Però la trucada inesperada inesperada d´un dels habituals comunicantli que no es trobava bé i que no hi podia anar acavà per xafar-li el dia. Si li treien alló ja no li quedava res; la seva dona, el seu poble, el seu mas, la força, els pares... tot romania oblidat sota metres de terra o era endut per un vent huracanat anomenat temps. Ja no li quedava res, llevat d´esperar una mort que no acabava mai d´arribar. Tot el seu món havia marxat amb alló que estimava, tot menys els records que el turmentaven.
Amb pas ferm es dirigí a la cuina i obrí la clau del gas, i sense cap mena de temor es ficà al llit. Pensava en el que acabava de fer però no se´n penedia, tant li feia, només pensava en retrobar-se amb els seus i amb el seu món. Reflexionava mentre el son li anava guanyant el seny, es sentia com la terra, orgullós, amb profundes arrels, però també notava les ferides causades per les cases que ara s´erigien sobre les restes dels antics boscos que li havien arrancat la pell. Sense alló no era res, la seva història, la seva vida...25 de febrer, deu del matí. El cos d´aquell pagés orgullós jeu arrailit al voltant de la fotografia de la seva muller, com si els seus pensaments anèssin cap a ell, i la seva cara dibuixava un somriure talment hagués assolit la felicitat perduda. Per fi tornava de nou al seu món.
23 de Febrer, cinc de la tarda.
Un home mira el rellotge de paret des del sofà de casa seva despreocupadament, fa cara d´aburriment i de fàstig a l´hora. S´aixeca amb mandra i es dirigeix a la finestra on una claror primaveral inusual per l´època de l´any el deixa enlluernat. Fora, els ametllers del seu jardí comencen a florir tímidament davant els primers raigs d´un sol que els escalfa i que mostra la bellesa de les seves flors blanques. Somríu i pensa en la seva joventut, veu aquells carrers del poble coberts per una nevada inusual que trencà la monotonia durant els aburrits dies d´hivern.
-Com ha canviat el clima!- pensa per ell mateix.
S´atansa més a la finestra i veu el seu jardí tot malmés i ple de males herbes que amenacen d´ofegar les flors que anteriorment tan havia cuidat i estimat. I com si això el fes sentir més feliç, es promet que el proper cap de setmana s´encarregarà de regar, podar i replantar aquelles flors que tan admirava la seva dona. Sí, no podia deixar que aquell magnífic jardí es fes malbé.
Amb desgana s´adonà que era tard i que segurament al bar l´esperaven els dos amics de sempre per a fer petar la xerrada i la partideta de costum. Però tot i que aquesta era una de les seves poques distraccions, se li feia més feixuga cada dia que passava.
Sentia com el pes dels anys havia vinclat aquella espatlla forta, i notava com les forces i l´orgull d´aquell masover s´havien anat escolant amb el pas del temps, juntament amb el canvi que havia patit aquell poble i la terra que l´anvoltava i que treballava per guanyar-se les garrofes.
Lentament baixà el carrer de l´esglèsia fins que s´aturà i obrí una de les portes del bar. Aquell establiment si que era del seu gust. Tenia l´aspecte de sempre i això li recordava que encara era a casa seva, malgrat el record d´aquelles urbanitzacions que havien trencat la silueta del poble amb la vinguda de nous forasters que només anaven a dormir a les seves llars. D´aquesta manera sempre podia deixar-se caure al bar del Ciscu, on el pas dels anys s´havia aturat i encara podia fer petar la xerrada amb els amics de sempre i criticar segons ell la mala gestió de l´ajuntament.
-Déu vos guard!- Saludà als seus amics de la taula del fons.
-Home Cinto!, si ja ens pensavem que no vindries!
-Són les cames noi, que em fan anar més lent del que jo voldria!
-Hau Cinto , ara que has arribat ja podem començar la partida.
Però més que la partida, la conversa era el que feia sentir vius a aquells tres pagesos jubilats, el poder parlar de les seves coses, les d´avans és clar, fent-los retornar a una època on encara podien ser feliços. On no hi havia lloc per a aquells nouvinguts que amb poc temps havien destrossat el seu poble amb cases aparellades construides sobre antigues forests només utilitzades de dormitori i que poc a poc anaren trencant l´harmonia d´aquell racó de món on sempre havia regant l´harmonia d´un rellotge sense corda. Això feia que no se sentiessin respectats, ells que eren els de tota la vida havien anat esdevenint ciutadans de segona, i que per aferrar-se al seu món, voltaven pel casc antic, com si les portes del qual fóssin les columnes d´Hèrcules on rera seu s´hi vetllaven monstres esperant al agossarat que pretengés deepassar-les.
Per aquests verals s´encaminà la conversa, com sempre. Que si el batlle s´havia fet ric venent les seves terres per a fer urbanitzacions de dubtosa legalitat a causa de les moltes tales descontrolades, que si això, que si alló... I amb aquestes, la conversa s´allargà fins a fer-los oblidar aquelles cabóries que duien soterrades com l´odi amarg del seu cor, però es feia tard i en Cinto s´acomiadà i enfilà altre volta el carrer per atansar-se a casa seva. Només entrar ja notà com la humitat i el fred s´havien anat introduint a les cambres d´aquella antiga casa mentre ell era fora.
S´aturà davant el retrat de la seva dona i el contemplà absort en confusos pensaments. La dona que es veia a la fotografia era una dona d´uns cinquanta anys, i la seva cara dibuixava el típic somriure que demana el fotograf quan et troves davant de l´objectiu. En Cinto sense adonar-se´n acaronava el marc pensant en aquells temps feliços, quan l´Àngela encara vivia i era al seu costat. Ella era com una part més del seu esperit, l´un i l´altre es complementaven i se li feia difícil passar els dies sense aquella companya que ho havia compartit tot amb ell. Poc a poc una llàgrima anava baixant per la seva galta amb cada pensament que en Cinto extreia del seu cor. No podia més, ja feia deu anys de la seva mort i encara no s´havia pogut acostumar a la mancança de la seva companyia. Sentia unes ganes de morir que li naixien del pit i que se li anaven fent més fortes a cada instant que passava, com si no pogués trobar cap altre sol.lució al sentiment de melangia que l´ofegava i no el deixava respirar.
A pleret anà calmant-se; ja havia passat per aquella situació d´angoixa altres vegades, podríem dir que era com una vàlvula de seguretat que deixava anar una mica de gas per evitar explotar quan la pressió que suportava era massa feixuga cosa que li evitava mals pitjors.
Un cop recuperat d´aquell mal tràngol s´antansà silenciosament fins a la cuina i posà en marxa la calefacció mentre es preparava alguna cosa per a sopar, àpat que com sempre, consistiria en unes bledes bullides i unes rodanxes de lluç congelat que es fregia amb cura i parsimonia car no tenia pressa. De sobte mentre vigilava el foc es recordà del seu fill i anà a posar en marxa el contestador automàtic pe si el noi pensava que tenia un pare, trucant en aquells instants en que en Cinto era fora fent la partida. Premé el botó d´inici i no sentí res, ho tornà a provar però sense resultat. Notà com una punxada li feria el cor de pena. Es sentia com un gos, abandonat, com si el seu món es trovés més llunya cada minut, com si no hi hagués lloc per a ell, desplaçat.
Aquella nit li costà dormir, puig li pesaven massa les emocions del dia , però a la fi, entre sanglots i records amargs la son li guanyà la partida i s´adormí.
24 de febrer al matí;
l´albada mostra un dia gris, ple de núvols. Fora fa fred i es pot veure les fines làmines de glaç que cobreixen la bellesa de les flors dels ametllers.
En Cinto es llevà amb un estat d´ànim que feia joc amb el dia, es posa la batà i amb una lentitud cerimonial anà a preparar-se café. Mentres el seu cap rumiava el mal que hauria causat aquella glaçada als ametllers, tan preocupat com quan depenia de les collites que li proporcionava la terra. Aquella era l´herència que li havia quedat de la seva vida a pagés, a més ho duia a aquella sang que remuntant-se sis generacions enrere s´havia dedicat sempre a llaurar les terres que tant estimava. El fet que el seu fill no hagués volgut continuar aquella tradició, era com una espina que duia clavada al fons de la seva turmentada ànima, i de tant en tant pensava en el resultat de la collita, si enguany seria bona, si la glaçada l´havia malmés...
Les hores anaven passant lentament tot esperant l´arribada de distreure´s amb la partida al ba, la qual era un dels pocs alicents que li quedaven per endolcir-li la vida i prendre´s la pastilla que ens donen a tots. Però la trucada inesperada inesperada d´un dels habituals comunicantli que no es trobava bé i que no hi podia anar acavà per xafar-li el dia. Si li treien alló ja no li quedava res; la seva dona, el seu poble, el seu mas, la força, els pares... tot romania oblidat sota metres de terra o era endut per un vent huracanat anomenat temps. Ja no li quedava res, llevat d´esperar una mort que no acabava mai d´arribar. Tot el seu món havia marxat amb alló que estimava, tot menys els records que el turmentaven.
Amb pas ferm es dirigí a la cuina i obrí la clau del gas, i sense cap mena de temor es ficà al llit. Pensava en el que acabava de fer però no se´n penedia, tant li feia, només pensava en retrobar-se amb els seus i amb el seu món. Reflexionava mentre el son li anava guanyant el seny, es sentia com la terra, orgullós, amb profundes arrels, però també notava les ferides causades per les cases que ara s´erigien sobre les restes dels antics boscos que li havien arrancat la pell. Sense alló no era res, la seva història, la seva vida...25 de febrer, deu del matí. El cos d´aquell pagés orgullós jeu arrailit al voltant de la fotografia de la seva muller, com si els seus pensaments anèssin cap a ell, i la seva cara dibuixava un somriure talment hagués assolit la felicitat perduda. Per fi tornava de nou al seu món.
dimarts, 19 de juny del 2007
VIC, QUAN EL COR DE CATALUNYA BATEGA....
Per il.lògic que pugui ser, la capital de la Catalunya central no és pas Manresa, sinó la seva germana petita, Vic, vila orgullosa del seu passat medieval que encara el futur essent referència europea del creixement industrial basat en les manufactures càrniques.
El creixement d'aquesta ha sigut exponencial, tant a nivell demogràfic, com econòmic, sense parió entre la resta de ciutats que no esdevenen subsidiàries de Barcelona.
Per acabar d'adobar aquesta situació, ara fa més d'un any hi va caure la grossa de Nadal, fent augmentar encara més el comerç, la creació de indústries i el comerç en general.
Com pot ésser que en un panorama tant engrescador com aquest, la Plataforma per Catalunya de'n Anglada hagi assolit quatre regidors de l'Ajuntament?
De respostes i teories n'hi ha tantes com colors al planeta, però en podem desgranar les més probables.
Aquest creixement desmesurat de la indústria càrnica vigatana ha atret mà d'obra, doncs la local ja estava en plena ocupació. Els nouvinguts, cada cop més nombrosos han fet augmentar el consum, cosa que es tradueix en més comerços i en un augment del sól urbanitzable.
Més indústries de transformació primària (mobles i càrniques) atretes per les excelents comunicacions han fet pujar encara més la demanda de mà d'obra, i de retruc el consum, arribant a la màxima que la riquesa industrial de la ciutat supera la de la seva eterna competidora, Manresa.
El lector es preguntarà que té d'important això, i la resposta és que Manresa compta amb més del doble dels habitants de Vic.
I com enlláça aquest magnífic panorama amb la pujada neofeixista de l'Anglada? Molt senzill.
Aquelles persones que no posseixen empreses o negocis afectats per la pujada del consum, o sigui, el treballador assalariat, no ha notat els beneficis del creixement econòmic. El que si ha notat és que al passejar per la seva ciutat, la presència de persones extracomunitàries és elevadíssima, amb uns indexs d'immigrants similars als de la ciutat de Barcelona.
A més, el treballador assalariat ha de competir al mercat de treball amb aquesta mà d'obra barata.
Servidor postula que quan la classe mitjana se sent amenaçada, el sistema polític trontolla, i Vic n'és el camp de proves més important que tenim. Que la presència d'aquests quatre regidors de Plataforma per Catalunya al cor de Catalunya, ens serveixi de full de ruta per l'esdevenidor proper.
I és que diuen que l'home és l'únic animal que ensopega dues vegades a la mateixa pedra.
El creixement d'aquesta ha sigut exponencial, tant a nivell demogràfic, com econòmic, sense parió entre la resta de ciutats que no esdevenen subsidiàries de Barcelona.
Per acabar d'adobar aquesta situació, ara fa més d'un any hi va caure la grossa de Nadal, fent augmentar encara més el comerç, la creació de indústries i el comerç en general.
Com pot ésser que en un panorama tant engrescador com aquest, la Plataforma per Catalunya de'n Anglada hagi assolit quatre regidors de l'Ajuntament?
De respostes i teories n'hi ha tantes com colors al planeta, però en podem desgranar les més probables.
Aquest creixement desmesurat de la indústria càrnica vigatana ha atret mà d'obra, doncs la local ja estava en plena ocupació. Els nouvinguts, cada cop més nombrosos han fet augmentar el consum, cosa que es tradueix en més comerços i en un augment del sól urbanitzable.
Més indústries de transformació primària (mobles i càrniques) atretes per les excelents comunicacions han fet pujar encara més la demanda de mà d'obra, i de retruc el consum, arribant a la màxima que la riquesa industrial de la ciutat supera la de la seva eterna competidora, Manresa.
El lector es preguntarà que té d'important això, i la resposta és que Manresa compta amb més del doble dels habitants de Vic.
I com enlláça aquest magnífic panorama amb la pujada neofeixista de l'Anglada? Molt senzill.
Aquelles persones que no posseixen empreses o negocis afectats per la pujada del consum, o sigui, el treballador assalariat, no ha notat els beneficis del creixement econòmic. El que si ha notat és que al passejar per la seva ciutat, la presència de persones extracomunitàries és elevadíssima, amb uns indexs d'immigrants similars als de la ciutat de Barcelona.
A més, el treballador assalariat ha de competir al mercat de treball amb aquesta mà d'obra barata.
Servidor postula que quan la classe mitjana se sent amenaçada, el sistema polític trontolla, i Vic n'és el camp de proves més important que tenim. Que la presència d'aquests quatre regidors de Plataforma per Catalunya al cor de Catalunya, ens serveixi de full de ruta per l'esdevenidor proper.
I és que diuen que l'home és l'únic animal que ensopega dues vegades a la mateixa pedra.
dilluns, 18 de juny del 2007
ICV I ELS INDIS
Avui el Periodico de Catalunya publica una notícia breu sobre la reclamació del Sr. Herrera i per extensió del seu partit, en el que reclamen que es tornin els doblons d'or robats als indis durant els segles d'expoli del colonialisme espanyol.
Servidor se suma a aquesta proposta i reclama que la portin a terme. Per començar a donar exemple que tots els càrrecs electes d'ICV donguin les seves retribucions a tant insigne proposta, i és que cal predicar amb exemple.
Estic segur que donada la seva gran consciència social seran els primers en portar a terme aquesta iniciativa i renúnciaran als seus sous de les Diputacions, Generalitat, Parlament, ajuntaments, Consells Comarcals i els diversos sous dels parlamentaris que tenen a Madrid.
Gràcies un altre cop per ser la veu de la consciència.
Servidor se suma a aquesta proposta i reclama que la portin a terme. Per començar a donar exemple que tots els càrrecs electes d'ICV donguin les seves retribucions a tant insigne proposta, i és que cal predicar amb exemple.
Estic segur que donada la seva gran consciència social seran els primers en portar a terme aquesta iniciativa i renúnciaran als seus sous de les Diputacions, Generalitat, Parlament, ajuntaments, Consells Comarcals i els diversos sous dels parlamentaris que tenen a Madrid.
Gràcies un altre cop per ser la veu de la consciència.
CONSIDERACIONS AL POST DE PACO GAMBÚS
Benvolgut Paco,
Comparteixo amb tu totes les consideracions i reflexions que fas, és més, m'hi sumaria sempre hi quant parlèssim d'una Europa forta, la d'abans de la retirada francesa d'Argelia.
I és que l'Europa tal i com l'hem estudiat als llibres, de Beethoven, de la Revolució Francesa, de Schopenhauer, Manet i tots els impressionistes, Balzac, Victor Hugo i Mozart, ja no existeix. Només cal que surtis al carrer i te'n adonaràs que la immigració extra comunitària a Barcelona, de segur sense dades oficials a la mà i comptant els sense papers, deu rondar entre el 25 i el 35% de la població de la ciutat.
Ens acostem a un mestissatge de tals proporcions que esborrarà en bona mesura aquest anhel o sentiment de superioritat que tenim (remarco tenim pq m'hi sumo) els europeus.
Pel que fa al tema de Turquia, jo crec que les discussions sobre aquest tema no són rellevants. El que si que ho és, és el fet de que són a la bora de 75.000.000 d'habitants, amb una progressió que farà que superin a Alemanya en pocs anys. Suma a tot això les altes tases de creixement econòmic que tenen i veuràs com no ens convé deixar-los fora, o sinó, algún Anatoli intel·ligent sabrà treure profit del seu poder.
No ignoro els llaços culturals que manté Turquia amb les ex-repúbliques soviètiques de llengua turquica, ni les aliances que mantenen als Balcans amb les províncies musulmanes de Kosovo, Bosnia-Hercegovina, Albània, i certes parts de Montenegro, aliances de les que poden treure'n partit econòmic creant el seu espai pròpi a l'estil de la UE.
I que farem llavors els europeus? cridar als americans? no crec que estiguin per tornar a ajudar per tercera vegada aquest museu en el que s'esta convertint Europa. I dic museu perqué el cor de roure del continent, que és Paris, segons els analistes perd vitalitat empresarial, augmenta el nivell de vida però amb unes taxes d'envelliment que fan por i es converteix cada cop més en un aparador turístic.
De la mateixa manera que les revolucions pólíques del 1830 o el 1848 van dotar a Europa d'una nova consciència nacional i social, ara, avui i aquí, la democràcia cristiana ha de tornar a forjar de nou el ferro roent que és aquest continent. Potser l'espasa s'ha trencat, però amb el mestissatge d'una nova fornada de ciutadans, tindrem metall nou per donar-li forma, i aquest metall, per a un servidor inclou a Turquia.
Potser els hi queda camí per fer. Els hi cal solucionar el tema de Xipre, admetre la minoria Kurda i respectar als seus veins de religió Ortodoxa. Però per a mi, aquests no són esculls insalbables.
I pel que fa al tema de la intolerància, jo conec un estat membre de la Unió que ilegalitza partits polítics, tot deixant a un 15% de l'electoral orfe i sense opció a presentar-se a unes eleccions. Si tolerem això amb els "peros" que comporta, també els podrem tolerar a ells.
Comparteixo amb tu totes les consideracions i reflexions que fas, és més, m'hi sumaria sempre hi quant parlèssim d'una Europa forta, la d'abans de la retirada francesa d'Argelia.
I és que l'Europa tal i com l'hem estudiat als llibres, de Beethoven, de la Revolució Francesa, de Schopenhauer, Manet i tots els impressionistes, Balzac, Victor Hugo i Mozart, ja no existeix. Només cal que surtis al carrer i te'n adonaràs que la immigració extra comunitària a Barcelona, de segur sense dades oficials a la mà i comptant els sense papers, deu rondar entre el 25 i el 35% de la població de la ciutat.
Ens acostem a un mestissatge de tals proporcions que esborrarà en bona mesura aquest anhel o sentiment de superioritat que tenim (remarco tenim pq m'hi sumo) els europeus.
Pel que fa al tema de Turquia, jo crec que les discussions sobre aquest tema no són rellevants. El que si que ho és, és el fet de que són a la bora de 75.000.000 d'habitants, amb una progressió que farà que superin a Alemanya en pocs anys. Suma a tot això les altes tases de creixement econòmic que tenen i veuràs com no ens convé deixar-los fora, o sinó, algún Anatoli intel·ligent sabrà treure profit del seu poder.
No ignoro els llaços culturals que manté Turquia amb les ex-repúbliques soviètiques de llengua turquica, ni les aliances que mantenen als Balcans amb les províncies musulmanes de Kosovo, Bosnia-Hercegovina, Albània, i certes parts de Montenegro, aliances de les que poden treure'n partit econòmic creant el seu espai pròpi a l'estil de la UE.
I que farem llavors els europeus? cridar als americans? no crec que estiguin per tornar a ajudar per tercera vegada aquest museu en el que s'esta convertint Europa. I dic museu perqué el cor de roure del continent, que és Paris, segons els analistes perd vitalitat empresarial, augmenta el nivell de vida però amb unes taxes d'envelliment que fan por i es converteix cada cop més en un aparador turístic.
De la mateixa manera que les revolucions pólíques del 1830 o el 1848 van dotar a Europa d'una nova consciència nacional i social, ara, avui i aquí, la democràcia cristiana ha de tornar a forjar de nou el ferro roent que és aquest continent. Potser l'espasa s'ha trencat, però amb el mestissatge d'una nova fornada de ciutadans, tindrem metall nou per donar-li forma, i aquest metall, per a un servidor inclou a Turquia.
Potser els hi queda camí per fer. Els hi cal solucionar el tema de Xipre, admetre la minoria Kurda i respectar als seus veins de religió Ortodoxa. Però per a mi, aquests no són esculls insalbables.
I pel que fa al tema de la intolerància, jo conec un estat membre de la Unió que ilegalitza partits polítics, tot deixant a un 15% de l'electoral orfe i sense opció a presentar-se a unes eleccions. Si tolerem això amb els "peros" que comporta, també els podrem tolerar a ells.
COMENTARI DE'N PACO GAMBÚS A L'ARTICLE TURQUIA
Jordi, això de Turquia va molt més enllà de com ho planteges, segons la meva opinió.
Què compartim? Que Turquia és un país estretament vinculat a la història d'Europa, que Turquia és un país amb qui compartim molts interessos, que Turquia forma part de les portes d'Europa.
Què no compartim? La part de la porta que ocupa Turquia. Per tu Turquia té dret a formar part de la "part de dintre" de la porta d'Europa.
Jo crec que té tot el dret a formar part de la "part de fora" de la porta d'Europa.
Turquia ha de tenir una relació econòmica i estratègica privilegiada amb la Unió Europea, però sense formar part de la Unió. Com el Marroc, com Israel. Fins i tot, com Egipte.
Turquia ha de tenir -de fet, ha de seguir tenint- una relació privilegiada amb la Unió Europea en l'àmbit de la polítiques de Defensa i Seguretat.
Turquia ha de formar part del tercer cercle concèntric d'en François Mitterrand. Aquell cercle dels països propers, que mereixen relació privilegiada, però que no poden formar part de la Unió Europea.
Raons? N'hi ha una molt clara: les seves fronteres. Les fronteres de la UE no poden ser Geòrgia, Armènia, l'Iran, l'Iraq i Síria. Les fronteres de la UE sí que ha de ser amb Turquia.
De la mateixa manera que la Rússia actual tampoc ha de formar part de la UE. Rússia i Turquia comparteixen un fet geoestratègic. Una part molt menor del seu territori és en el que es podria considerar continent europeu. I una part molt majoritària del seu territori forma part del continent assiàtic. Turquia no pot formar part de la UE per les raons fronteres que t'he donat, de la mateixa manera que Rússia. Perquè la UE tampoc té cap sentit que faci frontera amb Mongòlia, la Xina, el Japó, el Kazakhstan...
Dit tot això, hi ha un únic argument que crec que és el que pot fer caure la balança en favor o en contra de l'entrada de Turquia. Un cop la UE ha acceptat per a Turquia l'estatus de país candidat, no hi ha marxa enrera a excepció de que Turquia no compleixi amb els criteris establerts per formar part de la Unió Europea.
I aquí és on l'estan esperant molts. Tots aquells que ja no els va acabar d'agradar que el Consell de Ministres donés a Turquia l'estatus de candidat, i altres que amb el temps han anat veient que no tot és tan fàcil com visitar Istambul.
És clar que avui a Turquia no se li pot arrabassar la condició de candidat. Seria una afrenta que efectivament impulsaria Turquia cap a orient quan el que cal és atraure-la més encara cap a Occident.
Però ja veurem com solventa Turquia determinades característiques d'aquest Estat que és cert que és laïc, però sotmès a la vigilància activa de l'Exèrcit -cosa que no s'accepta a cap país que vulgui ser membre de la Unió Europea-. Un país que és cert que econòmicament s'assembla cada vegada més a Occident, però que alhora té un tracte a la dona o a les minories -especialment la kurda- que tampoc és acceptable per a la Unió.
I així podríem trobar molts més exemples.
Ja veurem com acaba, però no sóc, ja ho veus, un entusiasta radical de la incorporació de Turquia a la UE, malgrat reconèixer-li tot el que tu també li reconeixes. Però la UE és molt més que interessos i una història comú.
Què compartim? Que Turquia és un país estretament vinculat a la història d'Europa, que Turquia és un país amb qui compartim molts interessos, que Turquia forma part de les portes d'Europa.
Què no compartim? La part de la porta que ocupa Turquia. Per tu Turquia té dret a formar part de la "part de dintre" de la porta d'Europa.
Jo crec que té tot el dret a formar part de la "part de fora" de la porta d'Europa.
Turquia ha de tenir una relació econòmica i estratègica privilegiada amb la Unió Europea, però sense formar part de la Unió. Com el Marroc, com Israel. Fins i tot, com Egipte.
Turquia ha de tenir -de fet, ha de seguir tenint- una relació privilegiada amb la Unió Europea en l'àmbit de la polítiques de Defensa i Seguretat.
Turquia ha de formar part del tercer cercle concèntric d'en François Mitterrand. Aquell cercle dels països propers, que mereixen relació privilegiada, però que no poden formar part de la Unió Europea.
Raons? N'hi ha una molt clara: les seves fronteres. Les fronteres de la UE no poden ser Geòrgia, Armènia, l'Iran, l'Iraq i Síria. Les fronteres de la UE sí que ha de ser amb Turquia.
De la mateixa manera que la Rússia actual tampoc ha de formar part de la UE. Rússia i Turquia comparteixen un fet geoestratègic. Una part molt menor del seu territori és en el que es podria considerar continent europeu. I una part molt majoritària del seu territori forma part del continent assiàtic. Turquia no pot formar part de la UE per les raons fronteres que t'he donat, de la mateixa manera que Rússia. Perquè la UE tampoc té cap sentit que faci frontera amb Mongòlia, la Xina, el Japó, el Kazakhstan...
Dit tot això, hi ha un únic argument que crec que és el que pot fer caure la balança en favor o en contra de l'entrada de Turquia. Un cop la UE ha acceptat per a Turquia l'estatus de país candidat, no hi ha marxa enrera a excepció de que Turquia no compleixi amb els criteris establerts per formar part de la Unió Europea.
I aquí és on l'estan esperant molts. Tots aquells que ja no els va acabar d'agradar que el Consell de Ministres donés a Turquia l'estatus de candidat, i altres que amb el temps han anat veient que no tot és tan fàcil com visitar Istambul.
És clar que avui a Turquia no se li pot arrabassar la condició de candidat. Seria una afrenta que efectivament impulsaria Turquia cap a orient quan el que cal és atraure-la més encara cap a Occident.
Però ja veurem com solventa Turquia determinades característiques d'aquest Estat que és cert que és laïc, però sotmès a la vigilància activa de l'Exèrcit -cosa que no s'accepta a cap país que vulgui ser membre de la Unió Europea-. Un país que és cert que econòmicament s'assembla cada vegada més a Occident, però que alhora té un tracte a la dona o a les minories -especialment la kurda- que tampoc és acceptable per a la Unió.
I així podríem trobar molts més exemples.
Ja veurem com acaba, però no sóc, ja ho veus, un entusiasta radical de la incorporació de Turquia a la UE, malgrat reconèixer-li tot el que tu també li reconeixes. Però la UE és molt més que interessos i una història comú.
dissabte, 16 de juny del 2007
AQUELL BOCÍ DE TERRA ANOMENAT PÀTRIA
Fugim d'aquells compatriotes que criden "que ve el llop", i del fatalisme de certs intelectuals que porten des dels temps dels faraons anunciant l'esfondrament de Catalunya.
Sempre hi ha hagut anticatalanisme i sempre n'hi haurà, de fet és bo que ni hagi perqué significa que encara fem por, com a poble i com a cultura. Però no caiguem en el fatalisme que sembla extendre's entre els nostres intelectuals.
Aviat farà trenta anys de la consolidació de les nostres institucions d'autogovern, i n'hem d'estar cofois de la feina feta. La bastida forjada pel Prat de la Riba, Cambó, Macià i Pujol té bons fonaments i ara només ens cal acabar el projecte. Els plànols són bons i les ganes també, però ai las! ens cal un bon arquitecte.
Segur que el públic ja n'ha pensat uns quants, i certament en tenim de bons. Tot i així, servidor postula que aquell arquitecte que ha d'acabar la casa no es troba a primera línia de la política actual, potser si que treballa, però el camp necessita adob i cal regar-lo amb la suor de la feina, cosa que ja fa descartar a la majoria de candidats actuals.
Cap dels actuals líders d'ERC no té el bagatge, la força o el carisme per a dur a bon port tal empresa. Ambició si, però lideratge no.
Pel que fa a CiU, en podriem citar uns quants de noms, però segurament serien de continuitat amb la línia pujolista, i tot i que és una etapa gloriosa, no deixa de ser una fita passada. Ara bé, entre els més joves potser sortirà, i gràcies a la dura forja que representa estar a l'oposició, un bon líder.
Tampoc podem deixar de petja a les CUP, perqué n'he sentit algún dels seus líders que fa tremolar, ja sigui per la seva joventut com per la seva oratòria, i és que em fa l'efecte que aquest serà un bon planter de ments polítiques.
Hi ha tantes opinions com persones sobre la terra, per tant, deixarem que el lector cabili i pensi en els possibles futurs arquitectes i aparelladors que necessita la casa comú del catalanisme.
Sempre hi ha hagut anticatalanisme i sempre n'hi haurà, de fet és bo que ni hagi perqué significa que encara fem por, com a poble i com a cultura. Però no caiguem en el fatalisme que sembla extendre's entre els nostres intelectuals.
Aviat farà trenta anys de la consolidació de les nostres institucions d'autogovern, i n'hem d'estar cofois de la feina feta. La bastida forjada pel Prat de la Riba, Cambó, Macià i Pujol té bons fonaments i ara només ens cal acabar el projecte. Els plànols són bons i les ganes també, però ai las! ens cal un bon arquitecte.
Segur que el públic ja n'ha pensat uns quants, i certament en tenim de bons. Tot i així, servidor postula que aquell arquitecte que ha d'acabar la casa no es troba a primera línia de la política actual, potser si que treballa, però el camp necessita adob i cal regar-lo amb la suor de la feina, cosa que ja fa descartar a la majoria de candidats actuals.
Cap dels actuals líders d'ERC no té el bagatge, la força o el carisme per a dur a bon port tal empresa. Ambició si, però lideratge no.
Pel que fa a CiU, en podriem citar uns quants de noms, però segurament serien de continuitat amb la línia pujolista, i tot i que és una etapa gloriosa, no deixa de ser una fita passada. Ara bé, entre els més joves potser sortirà, i gràcies a la dura forja que representa estar a l'oposició, un bon líder.
Tampoc podem deixar de petja a les CUP, perqué n'he sentit algún dels seus líders que fa tremolar, ja sigui per la seva joventut com per la seva oratòria, i és que em fa l'efecte que aquest serà un bon planter de ments polítiques.
Hi ha tantes opinions com persones sobre la terra, per tant, deixarem que el lector cabili i pensi en els possibles futurs arquitectes i aparelladors que necessita la casa comú del catalanisme.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
