LES PORRES COMUNISTES NO ENS FARAN CALLAR.

Lluny queden enrere aquells anys en els que els progres d'esquerres eren perseguits a Espanya només per pensar diferent.
I que aprop tenim dins nostres ulls les imatges de la policia catalana d'en Saura reprimint aquells que pensen diferent. Quina ironia.
Les porres que havien d'acallar les veus de la democràcia sadollades amb la sang d'homes justos ara tronen arrapades a les mans dels nous botxins, i que sense tremolar esmicolen les ansies de llibertat dels republicans catalans.

Homes lliures en una terra lliure! I que els botxins comunistes d'ICV tant acostumats a esdevenir hereus de les dictadures comunistes sàpiguen que no callarem.
La democràcia no és per a ells, car només entenen el llenguatge de les porres, aquestes mateixes que occeixen la llibertat a Birmània.

Però que recordin que no deixarem que uns comunistes pijos dictin el camí d'aquest poble, i que el preu del botxins que ara ens ataquen sera la seva destrucció.

Visca Catalunya lliure de pijos comunistes!

PASSAT, PRESENT I FUTUR

Parlant amb pares i avis, qui no ha sentit mai que abans la vida era més pausada, sense tantes presses i que no calia patir tant pel futur com ara?

Evidentment estem instalats dins d'un "estat del benestar"que ens proporciona comoditats que anys enrere eren inimaginables. De tota manera si que és cert que entre la gent hi ha com una mena de por a les incerteses del futur, a causa potser de la rapidesa dels canvis que viu la nostre societat.

És anecdotic que ara que gaudim de més benestar material temem les incerteses del futur. Allò que ha sigut vàlid tota la vida ara no serveix. Vivim de cremar, de consumir, tot el que comprem queda absolet en pocs anys (dvds, ordinadors, televisors, relacions, programes,...) de manera que ens sotmetem a un ritme de canvi neoliberal, que si bé ens proporciona plaer material, ens el nega a nivell de pau espiritual o mental.

Aquell ritme de vida americà s'ha instalat a casa nostra, a la mediterrània, vivim però no tenim temps per gaudir-ne. Sempre estem fent coses quan potser el que ens cal és repós mental, o el que abans s'anomenava el "dolve far niente" o no fer res.
Quan em deixat de contemplar la vida per passar a fer-ne d'actors pluriempleats?

A nivell personal em va xocar molt la frase que fa poc va dir un beduí del Magreb de nosaltres, els occidentals.

"Vosaltres podreu tenir rellotges però nosaltres tenim temps".
Simple, directe, veraç i demolidor.

Hivern

Prat de la Riba començà escrivint al seu llibre que Catalunya es trobava en aquell en la primavera de la seva història.
Lluny quedava així el fosc hivern d'una nació que havia perdut la consciència pròpia i s'abocava a una primavera modernista encapçalada per homes d'una grandesa inigualable (Puig i Cadafalch, Torras i Bages, Jacint Verdaguer, Àngel Guimerà, Antoni gaudí, Domènech i Montaner, Isaac Albeniz, Enric Granados, el mestre Millet i molts d'altres encapçalats pel propi Prat de la Riba).

Però que podem dir d'aquella pedrera d'homes ilustres? Jo afirmaria sense embuts que s'ha esgotat i que tot indica que ens aboquem altre cop a un hivern fred i fosc, tot esperant que una nova forja d'homes aparegui i elevi la nostra cultura i país a l'excelència de la modernitat.

Només cal estar una mica al dia pel que fa a l'actulitat cultural i política i adonar-se'n amb resignació de la baixessa moral amb la que ens trobem.

Que es pot dir de la mediocritat del tripartit? És que no se quin dels tres líders té més perill. Un hippy podrit de diners i la seva megapija dona que són el baluart de les idees progres-cumba dels anys 70. L'altre que després de parlar amb els d'ETA i fer el rídicul s'ha demostrat en un gerent capaç i eficaç per a no fer res. No se'l veu per enlloc i només es preocupa de fer reunions per rellançar la seva imatge i poder viure del momio.
Pel que fa al nostre President, que dir? Que governa malgrat tenir 37 diputats de 135? Què no sap parlar sense adormir? Que és el poder ejecutiu i l'únic que executa és una pujada de sou de 10 milions de peles per a ell i els colegues? Paro perque m'indigno.

El més trist de tot és veure que la política és un reflexe de la societat, i que possiblement tenim una societat inmadura i malalta.

Hem substiuit l'afany de millora social per l'afany de lucre personal, quelcom que va ser criticadíssim a Europa i que fa formular el President Reagan i que s'ha instalat amb força dins la manera de fer dels europeus.

MANS NETES

Amb aquestes dues paraules es resumia l'estrategia política d'ERC a les eleccions catalanes on el Sr. Maragall va ser investit President de la nostra petita nació.

Anys després aquestes paraules em tornen a colpir les orelles i em recorden temps passats que contraposo amb les actuals situacions del país.
L'Honorable Conseller Sr. Huguet, lluny de dirigir la crisi teixida arran de l'apagada elèctrica de Barcelona, es troba de vacances, i evidentment refusa la feina que com a ministre del nostre autogovern li pertoca.

No podem oblidar tampoc l'insigne President de la Diputació de Girona, també en mans republicanes i independentistes. Tant és l'amor que té per la seva circumscripció, que com a primera mesura del seu govern s'ha augmentat el sou.
A raó de la pujada del cost de la vida? Si, i per sobre del que cobra el President del Govern espanyol.

On són les mans netes que havien de sadollar aquesta terra?
On és l'acció de govern que tant necessitava Catalunya després de 23 anys de presidència pujolista?

Tothom té un preu, i el d'ERC ja sabem quin és.

Cada poble té el que és mereix, resa la dita. Jo l'únic que puc afirmar és que no es reconquereix el dret a la llibertat ni es governa d'aquesta manera.

Com hem d'extendre el catalanisme entre la ciutadania amb aquests exemples?

Estimo les virtuts de la política perquè la duc a la sang, però no puc entendre com hem arribat a aquest extrem.

Si seguim per aquest camí, no dubto que el desencís i separació entre gestió política i la gent del carrer serà cada dia més gran.

Flac favor fem a aquest projecte col.lectiu que tenim com a ciutadans, i poc diu de Catalunya com a poble.

EL REI HA MORT! ON ÉS EL REI?

Escoltant el Sr. Amela, comentarista de la Vanguardia he tingut una revelació. No sabem on anem, i l'únic que tenim són venerables periodistes de la talla de l'anteriorment esmentat que criden, "no és així! s'equivoquen!".

En fi, davant la constatació per part d'un sector del periodisme català que han descobert la sopa d'all i que pretenen ser la veu de l'opinió, que més ens queda?
La classe política actual no està a l'alçada de les circumstàncies i necessitats actuals i el periodisme que hauria de generar opinió només sap descriure els errors dels altres.

Constato un cansament de la societat enfront d'una manca de lideratge clar. La desgràcia per a nosaltres és que a sobre no tenim un estat propi, i això fa que estiguem més exposats que ningú a les turbulències i mancances del moment actual.

Per a mi el catalanisme de peix al cove ha fracassat estrepitosament i el catalanisme que practica ERC encara és pitjor doncs és una fotocòpia borrosa de l'anterior.

Que podem fer com a país o comunitat? Diluir-nos i formar part integrant de la península (a nivell cultural i econòmic) o aguantar una mica més?

La visió del Molt Honorable President Sr. José Montilla em fa decantar cap a la resistència, llàstima que la vista de la resta dels polítics em fa plorar.

EL SOPAR DELS IDIOTES

Aquest podria ser el títol d'una iniciativa ciutadana que tingués com a objectiu la celebració d'un sopar, al qual els convidats haurien de dur-hi un acompanyant que no destaqués per les seves dots d'intel.ligència.

Donat la gran vàlua intelectual de la classe política dirigent, la variant d'aquest sopar seria amb l'acompanyament d'un polític de cada partit que sobresortís per les seves dots.

No tinc cap dubte que en trobaríem un o més a cada formació política, de manera que la tria acabaria resultant molt competida. Jo de fet ja en tinc tres al cap.

REPUBLIQUES BANANERES

La dinàmica a la que es troba sotmesa l'activitat política d'Espanya en general i Catalunya en particular fa llàstima.
Podríem dir que no és adient, que potser no està a l'alçada però no serien més que eufemismes per a no dir la veritat, i és que la manca de lideratges forts, unida al baix nivell dels polítics fa que parlem de llàstima.
Però no llàstima d'ells, llàstima de nosaltres que ens trobem governats per una colla d'incompetents sense esma.

Puc (i he) d'afirmar que mai m'he considerat pujolista, però donades les circumstàncies actuals veuria el retorn del "President" com a una esperança, com aquell assedegat qui troba un doll d'aigua neta i fresca en mig del desert.

Sembla ser que no hi ha prou metges i que el nostre sistema de ferrocarril (tant d'ample europeu com ibèric) esta al punt del col.lapse. I jo em pregunto per aquelles grans ments planificadores del Ministeri de Foment, si realment existeixen.

Més val que no pensem en que cada any entren a Espanya gairebé un milió d'immigrants, amb la consequent despesa de serveis socials que generen, i que a més no hi ha ningú per planificar-los.

Esta claríssim que a la UE s'ha decidit convertir la Península en una regió dedicada al sector serveis (turisme, distribució i construcció bàsicament), el que no podien preveure era la ineficència de la classe dirigent espanyola (i catalana).

I és que cada poble té el que es mereix.

LA MODERNITAT I LA TONTERIA

La nostra societat sembla haver entrat en una espiral d'aparent modernitat. I dic aparent perque em sembla que confonem modernitat amb una mena d'americanització social a la mediterrània, que comporta una pèrdua de valors familiars amb un creixement de la tonteria personal.
La destrucció de la familia com a eix vertebrador de la societat ha donat lloc a la proliferació del individualisme anglosaxó que es manifesta amb virulència en la lectura compulsiva de llibres d'autoajuda i en d'altres que ens diuen com agradar als demés.
Servidor és una admirador de la cultura del treball i de la literatura europea com el que més, però no per això crec que abandonar les arrels de la llatinitat sigui la millor postura.
Hom pot jutjar-me dient que el pes de la tradició i la cultura pròpia vincla les meves espatlles, i jo els hi responc aquest pes no reposa sobre el més cos, sinó que em serveix de faristol per projectar més lluny els valors en els que crec.
La lectura de llibres anlgosaxons sobre autoajuda, llibres de l'art de la guerra i d'altres de com agradar a la gent em sonen a falsedat.
Ara que els anglesos descubreixen els beneficis de la migdiada, nosaltres ens erigim en icones de la modernitat i el progrès amb adaptacions socials que al nord d'Europa fa més de vint anys que han caducat.

UNA DE CONTES: HOMETAGE A BALZAC

Transcric un conte que vaig elaborar a BUP com a homenatge a un dels meus escriptors preferits, Balzac.




23 de Febrer, cinc de la tarda.

Un home mira el rellotge de paret des del sofà de casa seva despreocupadament, fa cara d´aburriment i de fàstig a l´hora. S´aixeca amb mandra i es dirigeix a la finestra on una claror primaveral inusual per l´època de l´any el deixa enlluernat. Fora, els ametllers del seu jardí comencen a florir tímidament davant els primers raigs d´un sol que els escalfa i que mostra la bellesa de les seves flors blanques. Somríu i pensa en la seva joventut, veu aquells carrers del poble coberts per una nevada inusual que trencà la monotonia durant els aburrits dies d´hivern.

-Com ha canviat el clima!- pensa per ell mateix.

S´atansa més a la finestra i veu el seu jardí tot malmés i ple de males herbes que amenacen d´ofegar les flors que anteriorment tan havia cuidat i estimat. I com si això el fes sentir més feliç, es promet que el proper cap de setmana s´encarregarà de regar, podar i replantar aquelles flors que tan admirava la seva dona. Sí, no podia deixar que aquell magnífic jardí es fes malbé.
Amb desgana s´adonà que era tard i que segurament al bar l´esperaven els dos amics de sempre per a fer petar la xerrada i la partideta de costum. Però tot i que aquesta era una de les seves poques distraccions, se li feia més feixuga cada dia que passava.

Sentia com el pes dels anys havia vinclat aquella espatlla forta, i notava com les forces i l´orgull d´aquell masover s´havien anat escolant amb el pas del temps, juntament amb el canvi que havia patit aquell poble i la terra que l´anvoltava i que treballava per guanyar-se les garrofes.
Lentament baixà el carrer de l´esglèsia fins que s´aturà i obrí una de les portes del bar. Aquell establiment si que era del seu gust. Tenia l´aspecte de sempre i això li recordava que encara era a casa seva, malgrat el record d´aquelles urbanitzacions que havien trencat la silueta del poble amb la vinguda de nous forasters que només anaven a dormir a les seves llars. D´aquesta manera sempre podia deixar-se caure al bar del Ciscu, on el pas dels anys s´havia aturat i encara podia fer petar la xerrada amb els amics de sempre i criticar segons ell la mala gestió de l´ajuntament.

-Déu vos guard!- Saludà als seus amics de la taula del fons.

-Home Cinto!, si ja ens pensavem que no vindries!

-Són les cames noi, que em fan anar més lent del que jo voldria!

-Hau Cinto , ara que has arribat ja podem començar la partida.

Però més que la partida, la conversa era el que feia sentir vius a aquells tres pagesos jubilats, el poder parlar de les seves coses, les d´avans és clar, fent-los retornar a una època on encara podien ser feliços. On no hi havia lloc per a aquells nouvinguts que amb poc temps havien destrossat el seu poble amb cases aparellades construides sobre antigues forests només utilitzades de dormitori i que poc a poc anaren trencant l´harmonia d´aquell racó de món on sempre havia regant l´harmonia d´un rellotge sense corda. Això feia que no se sentiessin respectats, ells que eren els de tota la vida havien anat esdevenint ciutadans de segona, i que per aferrar-se al seu món, voltaven pel casc antic, com si les portes del qual fóssin les columnes d´Hèrcules on rera seu s´hi vetllaven monstres esperant al agossarat que pretengés deepassar-les.
Per aquests verals s´encaminà la conversa, com sempre. Que si el batlle s´havia fet ric venent les seves terres per a fer urbanitzacions de dubtosa legalitat a causa de les moltes tales descontrolades, que si això, que si alló... I amb aquestes, la conversa s´allargà fins a fer-los oblidar aquelles cabóries que duien soterrades com l´odi amarg del seu cor, però es feia tard i en Cinto s´acomiadà i enfilà altre volta el carrer per atansar-se a casa seva. Només entrar ja notà com la humitat i el fred s´havien anat introduint a les cambres d´aquella antiga casa mentre ell era fora.
S´aturà davant el retrat de la seva dona i el contemplà absort en confusos pensaments. La dona que es veia a la fotografia era una dona d´uns cinquanta anys, i la seva cara dibuixava el típic somriure que demana el fotograf quan et troves davant de l´objectiu. En Cinto sense adonar-se´n acaronava el marc pensant en aquells temps feliços, quan l´Àngela encara vivia i era al seu costat. Ella era com una part més del seu esperit, l´un i l´altre es complementaven i se li feia difícil passar els dies sense aquella companya que ho havia compartit tot amb ell. Poc a poc una llàgrima anava baixant per la seva galta amb cada pensament que en Cinto extreia del seu cor. No podia més, ja feia deu anys de la seva mort i encara no s´havia pogut acostumar a la mancança de la seva companyia. Sentia unes ganes de morir que li naixien del pit i que se li anaven fent més fortes a cada instant que passava, com si no pogués trobar cap altre sol.lució al sentiment de melangia que l´ofegava i no el deixava respirar.

A pleret anà calmant-se; ja havia passat per aquella situació d´angoixa altres vegades, podríem dir que era com una vàlvula de seguretat que deixava anar una mica de gas per evitar explotar quan la pressió que suportava era massa feixuga cosa que li evitava mals pitjors.
Un cop recuperat d´aquell mal tràngol s´antansà silenciosament fins a la cuina i posà en marxa la calefacció mentre es preparava alguna cosa per a sopar, àpat que com sempre, consistiria en unes bledes bullides i unes rodanxes de lluç congelat que es fregia amb cura i parsimonia car no tenia pressa. De sobte mentre vigilava el foc es recordà del seu fill i anà a posar en marxa el contestador automàtic pe si el noi pensava que tenia un pare, trucant en aquells instants en que en Cinto era fora fent la partida. Premé el botó d´inici i no sentí res, ho tornà a provar però sense resultat. Notà com una punxada li feria el cor de pena. Es sentia com un gos, abandonat, com si el seu món es trovés més llunya cada minut, com si no hi hagués lloc per a ell, desplaçat.
Aquella nit li costà dormir, puig li pesaven massa les emocions del dia , però a la fi, entre sanglots i records amargs la son li guanyà la partida i s´adormí.

24 de febrer al matí;

l´albada mostra un dia gris, ple de núvols. Fora fa fred i es pot veure les fines làmines de glaç que cobreixen la bellesa de les flors dels ametllers.
En Cinto es llevà amb un estat d´ànim que feia joc amb el dia, es posa la batà i amb una lentitud cerimonial anà a preparar-se café. Mentres el seu cap rumiava el mal que hauria causat aquella glaçada als ametllers, tan preocupat com quan depenia de les collites que li proporcionava la terra. Aquella era l´herència que li havia quedat de la seva vida a pagés, a més ho duia a aquella sang que remuntant-se sis generacions enrere s´havia dedicat sempre a llaurar les terres que tant estimava. El fet que el seu fill no hagués volgut continuar aquella tradició, era com una espina que duia clavada al fons de la seva turmentada ànima, i de tant en tant pensava en el resultat de la collita, si enguany seria bona, si la glaçada l´havia malmés...
Les hores anaven passant lentament tot esperant l´arribada de distreure´s amb la partida al ba, la qual era un dels pocs alicents que li quedaven per endolcir-li la vida i prendre´s la pastilla que ens donen a tots. Però la trucada inesperada inesperada d´un dels habituals comunicantli que no es trobava bé i que no hi podia anar acavà per xafar-li el dia. Si li treien alló ja no li quedava res; la seva dona, el seu poble, el seu mas, la força, els pares... tot romania oblidat sota metres de terra o era endut per un vent huracanat anomenat temps. Ja no li quedava res, llevat d´esperar una mort que no acabava mai d´arribar. Tot el seu món havia marxat amb alló que estimava, tot menys els records que el turmentaven.

Amb pas ferm es dirigí a la cuina i obrí la clau del gas, i sense cap mena de temor es ficà al llit. Pensava en el que acabava de fer però no se´n penedia, tant li feia, només pensava en retrobar-se amb els seus i amb el seu món. Reflexionava mentre el son li anava guanyant el seny, es sentia com la terra, orgullós, amb profundes arrels, però també notava les ferides causades per les cases que ara s´erigien sobre les restes dels antics boscos que li havien arrancat la pell. Sense alló no era res, la seva història, la seva vida...25 de febrer, deu del matí. El cos d´aquell pagés orgullós jeu arrailit al voltant de la fotografia de la seva muller, com si els seus pensaments anèssin cap a ell, i la seva cara dibuixava un somriure talment hagués assolit la felicitat perduda. Per fi tornava de nou al seu món.

VIC, QUAN EL COR DE CATALUNYA BATEGA....

Per il.lògic que pugui ser, la capital de la Catalunya central no és pas Manresa, sinó la seva germana petita, Vic, vila orgullosa del seu passat medieval que encara el futur essent referència europea del creixement industrial basat en les manufactures càrniques.

El creixement d'aquesta ha sigut exponencial, tant a nivell demogràfic, com econòmic, sense parió entre la resta de ciutats que no esdevenen subsidiàries de Barcelona.
Per acabar d'adobar aquesta situació, ara fa més d'un any hi va caure la grossa de Nadal, fent augmentar encara més el comerç, la creació de indústries i el comerç en general.

Com pot ésser que en un panorama tant engrescador com aquest, la Plataforma per Catalunya de'n Anglada hagi assolit quatre regidors de l'Ajuntament?
De respostes i teories n'hi ha tantes com colors al planeta, però en podem desgranar les més probables.

Aquest creixement desmesurat de la indústria càrnica vigatana ha atret mà d'obra, doncs la local ja estava en plena ocupació. Els nouvinguts, cada cop més nombrosos han fet augmentar el consum, cosa que es tradueix en més comerços i en un augment del sól urbanitzable.
Més indústries de transformació primària (mobles i càrniques) atretes per les excelents comunicacions han fet pujar encara més la demanda de mà d'obra, i de retruc el consum, arribant a la màxima que la riquesa industrial de la ciutat supera la de la seva eterna competidora, Manresa.
El lector es preguntarà que té d'important això, i la resposta és que Manresa compta amb més del doble dels habitants de Vic.

I com enlláça aquest magnífic panorama amb la pujada neofeixista de l'Anglada? Molt senzill.
Aquelles persones que no posseixen empreses o negocis afectats per la pujada del consum, o sigui, el treballador assalariat, no ha notat els beneficis del creixement econòmic. El que si ha notat és que al passejar per la seva ciutat, la presència de persones extracomunitàries és elevadíssima, amb uns indexs d'immigrants similars als de la ciutat de Barcelona.
A més, el treballador assalariat ha de competir al mercat de treball amb aquesta mà d'obra barata.

Servidor postula que quan la classe mitjana se sent amenaçada, el sistema polític trontolla, i Vic n'és el camp de proves més important que tenim. Que la presència d'aquests quatre regidors de Plataforma per Catalunya al cor de Catalunya, ens serveixi de full de ruta per l'esdevenidor proper.
I és que diuen que l'home és l'únic animal que ensopega dues vegades a la mateixa pedra.