He de reconèixer que la simple visualització d'aquesta frase ja em fa posar la pell de gallina. És llavors quan oblido tot allò que he après sobre política i moderació.
I és que aquesta afirmació, curta i simple està carregada de simbolisme i desig, i despulla la meva ànima fins a la gènesi de les arrels, projectes, il.lusions i esperances.
Reconec que no és un bon moment per fer afirmacions tant rotundes i categòriques (de fet segons alguns, mai és un bon moment per a fer-ho), però quan perdem allò pel qual lluitem, quan ho diluim en vagues metàfores políticament correctes, i carregades de por, és quan ens perdem a nosaltres mateixos.
Crec en el dret a la llibertat d'aquest poble, però també en que som absolutament incapaços de posar-nos d'acord en res.
Formen part d'un espai sociolcultural, el de Catalunya, que ha vist ha fet abans que ningú a la península, la revolució industrial, el romànic, l'humanisme, la il.lustració, el modernisme, el noucentisme i la creació d'un imperi mediterràni, que recordem amb anyorança i orgull, però també amb incertesa i por, puig no vàrem ser prou intel.ligents i agosarats de conservar.
Som un gran poble, però el problema ve quan hem de parlar entre nosaltres mateixos per a construir i fer avançar el nostre present.
La gran feblesa del poble català és aquest individualisme que ens porta a ser els millors artistes i empresaris, però que impedeix que actuem com a poble.
Admiro la capacitat que té l'Espanya interior per a construir els seus somnis col.lectius i la valentia i agermanament que demostren per protegir els seus interessos.
A Catalunya tenim les entitats financeres més importants d'Europa però no sabem aprofitar aquesta força.
Tot acaba quan ens hem de posar d'acord per treballar conjuntament.
L'edicifi que representa Catalunya esta a mig construir. Tenim bons fonaments, però ens barallem a l'hora de forjar la bastida, doncs volem que hi figurin els nostres colors abans de permetre els dels altres.
Llavors ens lamentem de la nostra dissort a tort i a dret pels pocs mitjans de comunicació que ens queden i ens fem les víctimes, quan en realitat, si no funcionem és per culpa nostra.
I és que la potència sense control no serveix per a res.
dimarts, 20 de novembre del 2007
diumenge, 18 de novembre del 2007
LA FI DE LA TIMOCRÀCIA
L'estat de les coses actualment ens fa pensar que vivim en un món en transformació permanent i constant.
L'era de les comunicacions ha arribat, els canvis de mentalitat són patents i noves formes d'organització social transformen la manera que tenim de viure i veure les coses.
L'estat de desànim emperò vers la política en general és proporcional al ritme de canvis socials i aconteixements culturals.
Que significa això?
Doncs que l'orde polític actual no és sostenible dins aquesta societat. És massa inmobilista pel que fa a la rapidesa de canvis i necessitats, i l'enrocament i ceguesa de la classe política actual (i incloc a tots, inclosos els autoanomenats progressistes comunistes d'ICV) els durà a un col.lapse total.
És clar que no pronostico la fi de la democràcia parlamentaria, però si un canvi total en la seva formulació.
El temps de les grans lluites ideològiques ha passat, això és clar per a tothom, ni Marx, ni Engels ni en Konrad Adenauer tornaran a sacssejar les consciències d'una opulenta societat que no té temps d'aturar-se en meditacions profundes. Al menys mentres el nivell de riquesa augmenti al nivells actuals.
Ja no discutim ni fem guerres a nivell ideològic, però si que discutim pel nivell de gestió de l'Administració.
Aquí és on jo volia arribar.
L'actual sistema de gestió de l'enorme aparell burocràtic i de serveis socials estatal no pot continuar en mans d'homes i dones inexperts. Les garanties de l'anomenat estat del benestar són massa importants com per estar comandades per polítics de rompe i rasga i oradors brillants.
Una societat moderna, amb un aparell estatal com el nostre necessitarà de grups de tecnocràtes eficients i que es presentin a les eleccions amb un detallat programa d'execució i de millora dels recursos del país.
Obviament aquests dirigents estaran sotmesos a control parlamentari, però la societat exigirà l'òptim desenvolupament del recursos en mans d'especialistes reals.
Per fi acabarem amb Ministres que no tenen cap mena de titulació ni experiència laboral, per passar a tenir quadres directius amb experiència de gestió i millora de recursos.
Resumint, polítics realment professionals i no oradors brillants amb una capacitat nula de gestió, però brillant pel clientalisme de partit i la colocació de germans, amics i coneguts en una administració plagada de servilisme i poc preparada per resoldre els problemes reals d'una societat canviant.
L'era de les comunicacions ha arribat, els canvis de mentalitat són patents i noves formes d'organització social transformen la manera que tenim de viure i veure les coses.
L'estat de desànim emperò vers la política en general és proporcional al ritme de canvis socials i aconteixements culturals.
Que significa això?
Doncs que l'orde polític actual no és sostenible dins aquesta societat. És massa inmobilista pel que fa a la rapidesa de canvis i necessitats, i l'enrocament i ceguesa de la classe política actual (i incloc a tots, inclosos els autoanomenats progressistes comunistes d'ICV) els durà a un col.lapse total.
És clar que no pronostico la fi de la democràcia parlamentaria, però si un canvi total en la seva formulació.
El temps de les grans lluites ideològiques ha passat, això és clar per a tothom, ni Marx, ni Engels ni en Konrad Adenauer tornaran a sacssejar les consciències d'una opulenta societat que no té temps d'aturar-se en meditacions profundes. Al menys mentres el nivell de riquesa augmenti al nivells actuals.
Ja no discutim ni fem guerres a nivell ideològic, però si que discutim pel nivell de gestió de l'Administració.
Aquí és on jo volia arribar.
L'actual sistema de gestió de l'enorme aparell burocràtic i de serveis socials estatal no pot continuar en mans d'homes i dones inexperts. Les garanties de l'anomenat estat del benestar són massa importants com per estar comandades per polítics de rompe i rasga i oradors brillants.
Una societat moderna, amb un aparell estatal com el nostre necessitarà de grups de tecnocràtes eficients i que es presentin a les eleccions amb un detallat programa d'execució i de millora dels recursos del país.
Obviament aquests dirigents estaran sotmesos a control parlamentari, però la societat exigirà l'òptim desenvolupament del recursos en mans d'especialistes reals.
Per fi acabarem amb Ministres que no tenen cap mena de titulació ni experiència laboral, per passar a tenir quadres directius amb experiència de gestió i millora de recursos.
Resumint, polítics realment professionals i no oradors brillants amb una capacitat nula de gestió, però brillant pel clientalisme de partit i la colocació de germans, amics i coneguts en una administració plagada de servilisme i poc preparada per resoldre els problemes reals d'una societat canviant.
diumenge, 4 de novembre del 2007
ARCA DE NOÉ
Amb aquest nom de resonàncies bíbliques s'ha batejat el projecte més important dels últims anys a Israel.
Es refereix a la construcció d'un bunker excavat a les entranyes d'una muntanya que ha de servir per salvar la vida dels polítics jueus en cas d'atac nuclear o bacteorològic.
Però l'interessant de tot això es comprobar que algun indici tenen els membres del Knesset sobre el que pot passar en un futur molt proper i com s'afanyen a tenir enllestit aquest refugi.
Calen quinze minuts de cotxe per una carretera que s'endinsa dins la terra per accedir a les portes de l'Arca (imagineu a quina profunditat es troba, com a mínim entre 4 o 6 quilometres sota la terra).
No podem dir que a Israel són previnguts, no....
Es refereix a la construcció d'un bunker excavat a les entranyes d'una muntanya que ha de servir per salvar la vida dels polítics jueus en cas d'atac nuclear o bacteorològic.
Però l'interessant de tot això es comprobar que algun indici tenen els membres del Knesset sobre el que pot passar en un futur molt proper i com s'afanyen a tenir enllestit aquest refugi.
Calen quinze minuts de cotxe per una carretera que s'endinsa dins la terra per accedir a les portes de l'Arca (imagineu a quina profunditat es troba, com a mínim entre 4 o 6 quilometres sota la terra).
No podem dir que a Israel són previnguts, no....
CAMINANTE NO HAY CAMINO, SE HACE CAMINO AL ANDAR...
Bonica frase que resumeix senzillament la realitat de la vida, tots forjem pas a pas el nostre camí i dia rera dia la nostre ruta.
Però quin camí es forja avui Espanya (i per extensió Catalunya)? El d'un tren (TGV) que s'espera desde el 1992? El de les rodalies que funcionen dia si, dia no? El dels cotxes oficials dels membres del Govern? El de la incapacitat de l'oposició? El dels sopars oficials a carrec dels ciutadans?
Contrariamanet a tot aixó es constata que el país funciona i prospera dia rera dia, gràcies a l'esforç anònim de milers de ciutadans anònims que treballen i viuen dins la nostra comunitat.
És paradoxal veure que allò que depen del poble funciona, i el que depén de la classe política ni tira ni amb rodes.
Per acabar servidor vol expressar la seva indignació en veure que tant PP com PSOE només saben que tirar-se els morts dels atemptats pel cap. Han perdut la vergonya i la decència.
Però quin camí es forja avui Espanya (i per extensió Catalunya)? El d'un tren (TGV) que s'espera desde el 1992? El de les rodalies que funcionen dia si, dia no? El dels cotxes oficials dels membres del Govern? El de la incapacitat de l'oposició? El dels sopars oficials a carrec dels ciutadans?
Contrariamanet a tot aixó es constata que el país funciona i prospera dia rera dia, gràcies a l'esforç anònim de milers de ciutadans anònims que treballen i viuen dins la nostra comunitat.
És paradoxal veure que allò que depen del poble funciona, i el que depén de la classe política ni tira ni amb rodes.
Per acabar servidor vol expressar la seva indignació en veure que tant PP com PSOE només saben que tirar-se els morts dels atemptats pel cap. Han perdut la vergonya i la decència.
dissabte, 27 d’octubre del 2007
TICKET D'ANADA, I DE TORNADA?
No anem bé. Aquesta frase tot i ser curta es repeteix fins la sacietat i en moments inoportuns. Però en el sentit estricte de la paraula comencem a poder acceptar-la avui i a donar-li forma.
Cal que ens explanem més sobre els problemes de Foment amb el TGV-AVE? No. Rotundament no, perqué no són res més que un dels simptomes d'una malaltia que afecta a nivell global.
Molt a pesar meu constato el fracàs del catalanisme polític que dirigeix el Govern de la Generalitat, i més a pesar meu constato que l'oposició encara no sap que és oposició. Molt gran degué de ser la figura de'n Jordi Pujol perqué encara no ens hem recuperat institucionalment de la seva pèrdua.
Vivim moments perillosos, de desconfiança vers les institucions públiques, tant estatals, autonòmiques con locals, on la ciutadania constata que l'única preocupació de la classe política és tenir cotxe oficial, segurata i dietes pagades.
Em permeto la llicència de dir les coses pel seu nom, ja que alguns dirien que estem a la cua d'Europa, i jo crec que en som el cul.
Quina democràcia tenim que ningú accepta les seves responsabilitats de govern i dimiteix? Tenim algún gavinet de crisi en marxa per afrontar el desgavell de les obres del tren? Existeix l'oposició, o només es deixen veure a sopars oficials?
Ara la paraula la te el ciutada. Acudirem en massa al carrer a dir i fer pacíficament el que cal fer?
O també som part de la malaltia general que viu aquesta societat?
Espanya no va bé i el que és pitjor. Catalunya tampoc...
Cal que ens explanem més sobre els problemes de Foment amb el TGV-AVE? No. Rotundament no, perqué no són res més que un dels simptomes d'una malaltia que afecta a nivell global.
Molt a pesar meu constato el fracàs del catalanisme polític que dirigeix el Govern de la Generalitat, i més a pesar meu constato que l'oposició encara no sap que és oposició. Molt gran degué de ser la figura de'n Jordi Pujol perqué encara no ens hem recuperat institucionalment de la seva pèrdua.
Vivim moments perillosos, de desconfiança vers les institucions públiques, tant estatals, autonòmiques con locals, on la ciutadania constata que l'única preocupació de la classe política és tenir cotxe oficial, segurata i dietes pagades.
Em permeto la llicència de dir les coses pel seu nom, ja que alguns dirien que estem a la cua d'Europa, i jo crec que en som el cul.
Quina democràcia tenim que ningú accepta les seves responsabilitats de govern i dimiteix? Tenim algún gavinet de crisi en marxa per afrontar el desgavell de les obres del tren? Existeix l'oposició, o només es deixen veure a sopars oficials?
Ara la paraula la te el ciutada. Acudirem en massa al carrer a dir i fer pacíficament el que cal fer?
O també som part de la malaltia general que viu aquesta societat?
Espanya no va bé i el que és pitjor. Catalunya tampoc...
diumenge, 30 de setembre del 2007
LES PORRES COMUNISTES NO ENS FARAN CALLAR.
Lluny queden enrere aquells anys en els que els progres d'esquerres eren perseguits a Espanya només per pensar diferent.
I que aprop tenim dins nostres ulls les imatges de la policia catalana d'en Saura reprimint aquells que pensen diferent. Quina ironia.
Les porres que havien d'acallar les veus de la democràcia sadollades amb la sang d'homes justos ara tronen arrapades a les mans dels nous botxins, i que sense tremolar esmicolen les ansies de llibertat dels republicans catalans.
Homes lliures en una terra lliure! I que els botxins comunistes d'ICV tant acostumats a esdevenir hereus de les dictadures comunistes sàpiguen que no callarem.
La democràcia no és per a ells, car només entenen el llenguatge de les porres, aquestes mateixes que occeixen la llibertat a Birmània.
Però que recordin que no deixarem que uns comunistes pijos dictin el camí d'aquest poble, i que el preu del botxins que ara ens ataquen sera la seva destrucció.
Visca Catalunya lliure de pijos comunistes!
I que aprop tenim dins nostres ulls les imatges de la policia catalana d'en Saura reprimint aquells que pensen diferent. Quina ironia.
Les porres que havien d'acallar les veus de la democràcia sadollades amb la sang d'homes justos ara tronen arrapades a les mans dels nous botxins, i que sense tremolar esmicolen les ansies de llibertat dels republicans catalans.
Homes lliures en una terra lliure! I que els botxins comunistes d'ICV tant acostumats a esdevenir hereus de les dictadures comunistes sàpiguen que no callarem.
La democràcia no és per a ells, car només entenen el llenguatge de les porres, aquestes mateixes que occeixen la llibertat a Birmània.
Però que recordin que no deixarem que uns comunistes pijos dictin el camí d'aquest poble, i que el preu del botxins que ara ens ataquen sera la seva destrucció.
Visca Catalunya lliure de pijos comunistes!
dijous, 20 de setembre del 2007
PASSAT, PRESENT I FUTUR
Parlant amb pares i avis, qui no ha sentit mai que abans la vida era més pausada, sense tantes presses i que no calia patir tant pel futur com ara?
Evidentment estem instalats dins d'un "estat del benestar"que ens proporciona comoditats que anys enrere eren inimaginables. De tota manera si que és cert que entre la gent hi ha com una mena de por a les incerteses del futur, a causa potser de la rapidesa dels canvis que viu la nostre societat.
És anecdotic que ara que gaudim de més benestar material temem les incerteses del futur. Allò que ha sigut vàlid tota la vida ara no serveix. Vivim de cremar, de consumir, tot el que comprem queda absolet en pocs anys (dvds, ordinadors, televisors, relacions, programes,...) de manera que ens sotmetem a un ritme de canvi neoliberal, que si bé ens proporciona plaer material, ens el nega a nivell de pau espiritual o mental.
Aquell ritme de vida americà s'ha instalat a casa nostra, a la mediterrània, vivim però no tenim temps per gaudir-ne. Sempre estem fent coses quan potser el que ens cal és repós mental, o el que abans s'anomenava el "dolve far niente" o no fer res.
Quan em deixat de contemplar la vida per passar a fer-ne d'actors pluriempleats?
A nivell personal em va xocar molt la frase que fa poc va dir un beduí del Magreb de nosaltres, els occidentals.
"Vosaltres podreu tenir rellotges però nosaltres tenim temps".
Simple, directe, veraç i demolidor.
Evidentment estem instalats dins d'un "estat del benestar"que ens proporciona comoditats que anys enrere eren inimaginables. De tota manera si que és cert que entre la gent hi ha com una mena de por a les incerteses del futur, a causa potser de la rapidesa dels canvis que viu la nostre societat.
És anecdotic que ara que gaudim de més benestar material temem les incerteses del futur. Allò que ha sigut vàlid tota la vida ara no serveix. Vivim de cremar, de consumir, tot el que comprem queda absolet en pocs anys (dvds, ordinadors, televisors, relacions, programes,...) de manera que ens sotmetem a un ritme de canvi neoliberal, que si bé ens proporciona plaer material, ens el nega a nivell de pau espiritual o mental.
Aquell ritme de vida americà s'ha instalat a casa nostra, a la mediterrània, vivim però no tenim temps per gaudir-ne. Sempre estem fent coses quan potser el que ens cal és repós mental, o el que abans s'anomenava el "dolve far niente" o no fer res.
Quan em deixat de contemplar la vida per passar a fer-ne d'actors pluriempleats?
A nivell personal em va xocar molt la frase que fa poc va dir un beduí del Magreb de nosaltres, els occidentals.
"Vosaltres podreu tenir rellotges però nosaltres tenim temps".
Simple, directe, veraç i demolidor.
diumenge, 16 de setembre del 2007
Hivern
Prat de la Riba començà escrivint al seu llibre que Catalunya es trobava en aquell en la primavera de la seva història.
Lluny quedava així el fosc hivern d'una nació que havia perdut la consciència pròpia i s'abocava a una primavera modernista encapçalada per homes d'una grandesa inigualable (Puig i Cadafalch, Torras i Bages, Jacint Verdaguer, Àngel Guimerà, Antoni gaudí, Domènech i Montaner, Isaac Albeniz, Enric Granados, el mestre Millet i molts d'altres encapçalats pel propi Prat de la Riba).
Però que podem dir d'aquella pedrera d'homes ilustres? Jo afirmaria sense embuts que s'ha esgotat i que tot indica que ens aboquem altre cop a un hivern fred i fosc, tot esperant que una nova forja d'homes aparegui i elevi la nostra cultura i país a l'excelència de la modernitat.
Només cal estar una mica al dia pel que fa a l'actulitat cultural i política i adonar-se'n amb resignació de la baixessa moral amb la que ens trobem.
Que es pot dir de la mediocritat del tripartit? És que no se quin dels tres líders té més perill. Un hippy podrit de diners i la seva megapija dona que són el baluart de les idees progres-cumba dels anys 70. L'altre que després de parlar amb els d'ETA i fer el rídicul s'ha demostrat en un gerent capaç i eficaç per a no fer res. No se'l veu per enlloc i només es preocupa de fer reunions per rellançar la seva imatge i poder viure del momio.
Pel que fa al nostre President, que dir? Que governa malgrat tenir 37 diputats de 135? Què no sap parlar sense adormir? Que és el poder ejecutiu i l'únic que executa és una pujada de sou de 10 milions de peles per a ell i els colegues? Paro perque m'indigno.
El més trist de tot és veure que la política és un reflexe de la societat, i que possiblement tenim una societat inmadura i malalta.
Hem substiuit l'afany de millora social per l'afany de lucre personal, quelcom que va ser criticadíssim a Europa i que fa formular el President Reagan i que s'ha instalat amb força dins la manera de fer dels europeus.
Lluny quedava així el fosc hivern d'una nació que havia perdut la consciència pròpia i s'abocava a una primavera modernista encapçalada per homes d'una grandesa inigualable (Puig i Cadafalch, Torras i Bages, Jacint Verdaguer, Àngel Guimerà, Antoni gaudí, Domènech i Montaner, Isaac Albeniz, Enric Granados, el mestre Millet i molts d'altres encapçalats pel propi Prat de la Riba).
Però que podem dir d'aquella pedrera d'homes ilustres? Jo afirmaria sense embuts que s'ha esgotat i que tot indica que ens aboquem altre cop a un hivern fred i fosc, tot esperant que una nova forja d'homes aparegui i elevi la nostra cultura i país a l'excelència de la modernitat.
Només cal estar una mica al dia pel que fa a l'actulitat cultural i política i adonar-se'n amb resignació de la baixessa moral amb la que ens trobem.
Que es pot dir de la mediocritat del tripartit? És que no se quin dels tres líders té més perill. Un hippy podrit de diners i la seva megapija dona que són el baluart de les idees progres-cumba dels anys 70. L'altre que després de parlar amb els d'ETA i fer el rídicul s'ha demostrat en un gerent capaç i eficaç per a no fer res. No se'l veu per enlloc i només es preocupa de fer reunions per rellançar la seva imatge i poder viure del momio.
Pel que fa al nostre President, que dir? Que governa malgrat tenir 37 diputats de 135? Què no sap parlar sense adormir? Que és el poder ejecutiu i l'únic que executa és una pujada de sou de 10 milions de peles per a ell i els colegues? Paro perque m'indigno.
El més trist de tot és veure que la política és un reflexe de la societat, i que possiblement tenim una societat inmadura i malalta.
Hem substiuit l'afany de millora social per l'afany de lucre personal, quelcom que va ser criticadíssim a Europa i que fa formular el President Reagan i que s'ha instalat amb força dins la manera de fer dels europeus.
dimecres, 1 d’agost del 2007
MANS NETES
Amb aquestes dues paraules es resumia l'estrategia política d'ERC a les eleccions catalanes on el Sr. Maragall va ser investit President de la nostra petita nació.
Anys després aquestes paraules em tornen a colpir les orelles i em recorden temps passats que contraposo amb les actuals situacions del país.
L'Honorable Conseller Sr. Huguet, lluny de dirigir la crisi teixida arran de l'apagada elèctrica de Barcelona, es troba de vacances, i evidentment refusa la feina que com a ministre del nostre autogovern li pertoca.
No podem oblidar tampoc l'insigne President de la Diputació de Girona, també en mans republicanes i independentistes. Tant és l'amor que té per la seva circumscripció, que com a primera mesura del seu govern s'ha augmentat el sou.
A raó de la pujada del cost de la vida? Si, i per sobre del que cobra el President del Govern espanyol.
On són les mans netes que havien de sadollar aquesta terra?
On és l'acció de govern que tant necessitava Catalunya després de 23 anys de presidència pujolista?
Tothom té un preu, i el d'ERC ja sabem quin és.
Cada poble té el que és mereix, resa la dita. Jo l'únic que puc afirmar és que no es reconquereix el dret a la llibertat ni es governa d'aquesta manera.
Com hem d'extendre el catalanisme entre la ciutadania amb aquests exemples?
Estimo les virtuts de la política perquè la duc a la sang, però no puc entendre com hem arribat a aquest extrem.
Si seguim per aquest camí, no dubto que el desencís i separació entre gestió política i la gent del carrer serà cada dia més gran.
Flac favor fem a aquest projecte col.lectiu que tenim com a ciutadans, i poc diu de Catalunya com a poble.
Anys després aquestes paraules em tornen a colpir les orelles i em recorden temps passats que contraposo amb les actuals situacions del país.
L'Honorable Conseller Sr. Huguet, lluny de dirigir la crisi teixida arran de l'apagada elèctrica de Barcelona, es troba de vacances, i evidentment refusa la feina que com a ministre del nostre autogovern li pertoca.
No podem oblidar tampoc l'insigne President de la Diputació de Girona, també en mans republicanes i independentistes. Tant és l'amor que té per la seva circumscripció, que com a primera mesura del seu govern s'ha augmentat el sou.
A raó de la pujada del cost de la vida? Si, i per sobre del que cobra el President del Govern espanyol.
On són les mans netes que havien de sadollar aquesta terra?
On és l'acció de govern que tant necessitava Catalunya després de 23 anys de presidència pujolista?
Tothom té un preu, i el d'ERC ja sabem quin és.
Cada poble té el que és mereix, resa la dita. Jo l'únic que puc afirmar és que no es reconquereix el dret a la llibertat ni es governa d'aquesta manera.
Com hem d'extendre el catalanisme entre la ciutadania amb aquests exemples?
Estimo les virtuts de la política perquè la duc a la sang, però no puc entendre com hem arribat a aquest extrem.
Si seguim per aquest camí, no dubto que el desencís i separació entre gestió política i la gent del carrer serà cada dia més gran.
Flac favor fem a aquest projecte col.lectiu que tenim com a ciutadans, i poc diu de Catalunya com a poble.
dimarts, 24 de juliol del 2007
EL REI HA MORT! ON ÉS EL REI?
Escoltant el Sr. Amela, comentarista de la Vanguardia he tingut una revelació. No sabem on anem, i l'únic que tenim són venerables periodistes de la talla de l'anteriorment esmentat que criden, "no és així! s'equivoquen!".
En fi, davant la constatació per part d'un sector del periodisme català que han descobert la sopa d'all i que pretenen ser la veu de l'opinió, que més ens queda?
La classe política actual no està a l'alçada de les circumstàncies i necessitats actuals i el periodisme que hauria de generar opinió només sap descriure els errors dels altres.
Constato un cansament de la societat enfront d'una manca de lideratge clar. La desgràcia per a nosaltres és que a sobre no tenim un estat propi, i això fa que estiguem més exposats que ningú a les turbulències i mancances del moment actual.
Per a mi el catalanisme de peix al cove ha fracassat estrepitosament i el catalanisme que practica ERC encara és pitjor doncs és una fotocòpia borrosa de l'anterior.
Que podem fer com a país o comunitat? Diluir-nos i formar part integrant de la península (a nivell cultural i econòmic) o aguantar una mica més?
La visió del Molt Honorable President Sr. José Montilla em fa decantar cap a la resistència, llàstima que la vista de la resta dels polítics em fa plorar.
En fi, davant la constatació per part d'un sector del periodisme català que han descobert la sopa d'all i que pretenen ser la veu de l'opinió, que més ens queda?
La classe política actual no està a l'alçada de les circumstàncies i necessitats actuals i el periodisme que hauria de generar opinió només sap descriure els errors dels altres.
Constato un cansament de la societat enfront d'una manca de lideratge clar. La desgràcia per a nosaltres és que a sobre no tenim un estat propi, i això fa que estiguem més exposats que ningú a les turbulències i mancances del moment actual.
Per a mi el catalanisme de peix al cove ha fracassat estrepitosament i el catalanisme que practica ERC encara és pitjor doncs és una fotocòpia borrosa de l'anterior.
Que podem fer com a país o comunitat? Diluir-nos i formar part integrant de la península (a nivell cultural i econòmic) o aguantar una mica més?
La visió del Molt Honorable President Sr. José Montilla em fa decantar cap a la resistència, llàstima que la vista de la resta dels polítics em fa plorar.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
