OBJECTIU: L'ORIENT

La polítca internacional de George Bush, actual President dels EE.UU ha sigut, és i serà (mentres mani) l'establiment d'un cordó de seguretat al voltant d'Israel i l'estabilització política i militar de l'Orient Mitjà.

Primer va neutralitzar l'estat talibà ( i satel.lit de l'Iran ) d'Afganistan, per després ocupar l'Iraq i encerclar el vell enemic persa. Tot i així, les conseqüències de les seves accions han sigut contràries a les esperades i desitjades, perqué amb l'esfondrament de l'Iraq l'únic que s'ha aconseguit ha sigut consolidar i ascendir-la a potència regional. Una potència que en uns dos anys aconseguirà fabricar la seva primera bomba nuclear i assegurar la seva invulnabirilitat militar.

Un altre objectiu que perseguia en Bush era el d'asseguar-se les màximes reserves de combustible per tal d'adelantar-se als seus competidors xinesos i asfixiar-ne ( o almenys hpotecar-ne ) els brutals índexs de creixement industrial que portaran a la Xina a esdevenir la primera potència mundial en menys de 25 anys. Evidentment, tampoc ha aconseguit exits en aquest terreny.

El resultat final, doncs, no és positiu perqué l'intervenció militar ha degradat la imatge americana vers l'opinió pública mundial i ha propiciat que l'encariment dels hidrocarburs arribi a quotes inimaginables durant l'anterior administració del President Clinton.

Gairebé totes les cartes han quedat sobre la taula, només ens resta saber que farà Israel per tal de garantir-se la supervivència territorial en aquest tauler de joc. Tant pot ser que estigui preparant un atac preventiu aeri per destruir les centrals nucleras iranianes, com acostar-se políticament a Siria i sobretot a la futura megapotència mundial xinesa.

L'únic inconvenient que tenen amb la Xina, és que a diferència dels EE.UU, no hi mantenen una nombrosa colònia jueva important que pugui influir en les desicions de política internacional.

GUERRA CIVIL O NORMALITZACIÓ DEMOCRÀTICA? II

Els punyals comencen a volar d'un cantó a l'altre i els membres de l'executiva popular prenen partit (tímidament) per un dels bàndols enfrontats. Mai haviem vist baralles o discrepàncies internes entre els diferents sectors del partit conservador, doncs havia fet de la unitat interna una marca pròpia que es venia prou bé.

Els guardians de l'ortodoxia pretenen acorralar i debilitar al màxim a en Rajoy, apunyalant-lo a distància i a l'esquena, i és clar, sense definir quin serà el seu candidat, doncs només el llançaran a la palestra quan l'adversari sagni per tots els costats.

Una de les primeres víctimes col.laterals d'aquest conflicte ha sigut el senyor Sirera, perqué si ja partia d'una posició inestable, ha quedat debilitat del tot al confirmar el seu suport a en Rajoy, i la seva carn sera devorada per un Fernandez-Diaz pletòric, i les seves despulles esquarterades per una Nebrera que presenta més batalla de la que s'esperava.

Ara bé, si la dreta perifèrica (València, Múrcia, Aragó, Galícia,...) vol tenir alguna oportunitat de regir els destins de la formació popular, ha de jugar la carta de la renovació de'n Rajoy, o seguirà sent manada pels senyorets de la capital.

I mentrestant que fa Catalunya? Lliscar suaument per una dolça pendent de decadència. Lenta i bucòlica, però que ens porta inexorablement a una decadència tant real com omnipresent.

Hem fet de la mediocritat una marca pròpia i de la mutil.lació a la lògica discrepància una manera de ser. Fins i tot la nova directora de TV3 afirma a un article de l'Avui que la classe política catalanista té un instint destructiu, de desqualificació a la discrepància i de negativitat.

La nostre classe política ha entrat a una espiral d'autocomplaença, autodestrucció i retroalimentació. Viu per ella i per a ella mateixa, només preocupada de sous, remuneracions i perpetuacions contractuals. Catalunya ha deixat de ser una finalitat per a convertir-se en un mitjà d'obtenció de poder.

Només hi ha una cosa que pot trencar amb aquesta dinàmica de decadència; un líder omnipresent tipus Cambó, Macià, Tarradellas o Pujol, que acabi amb tota aquesta malevolència instaurant un estil superior i pròpi amb una clara fulla de ruta i tornat les seves coses a lloc.

GUERRA CIVIL O NORMALITZACIÓ DEMOCRÀTICA

Aquests darrers dies, tots els mitjans de comunicació es fan ressó de la batalla a la direcció del PP per tal de controlar l'aparell de la formació conservadora.

Val a dir que aquests fenòmen és nou, mai en la jove vida de la democràcia haviem assistit a un enfrontament dialèctic entre membres d'un partit de dreta, doncs havíen fet de la discreció i la unitat, un dels pilars fonamentals de la seva manera de fer.

I què vol dir tot això? Més enllà de les lectures sobre els dos fronts oberts, entre radicals i centristes, n'hi ha una de més senzilla, clara i simple. Doncs que la normalització democràtica ha arribat també (ja era hora) al Partit Popular. Per fi han entés que tot i que les formes els perden, el debat ideològic és quelcom natural dins de qualsevol formació política que tingui vida. No cal que els d'una banda crucifiquin als de la contraria, només que mantinguin un debat seriós sobre el projecte a seguir.

El PSOE i la gran majoria de premsa considera que ha arribat el moment de que els populars tastin la seva pròpia medecina, però jo crec que és sa que qualsevol entitat mantingui un debat dialèctic sobre les línies mestres a seguir.

El que si que preocupa de veritat, són aquelles formacions on qualsevol tipus de diàleg és interpretat com un atac a les esències més ortodoxes, moment en el que es procedeix a crucificar o a penjar als responsables com a escarmet.

Pot ser interessant veure com acabarà aquesta batalla al si del PP, entre els guardians de l'ortodoxia i aquesta mena renovació que propugna el Sr. Rajoy. Ja començava a ser el moment de rentar la roba bruta i treure les mudes d'estiu que tenien guardades a l'armari.

NEGRE ÉS EL COLOR, ZERO EL NÚMERO

Aquest matí he sentit imperterritament com el líder d'ERC a Barcelona, anunciava la ronda de converses que manté amb l'alcalde per tal de preparar la seva reentrada al Govern Municipal.
Sembla que el fet d'haver perdut més de la meitat de l'electorat no afecta a un entusiasta (i optimista) Jordi Portabella.

L'únic que el reté, afirma, és la finalització del proper Congrés de partit, per veure com queda tot, i així tornar a ocupar una tinencia d'alcalde per als propers tres anys. I és que n'és de llest en Jordi! Sap perfectament que les properes seran (si no ho han sigut aquestes) les últimes eleccions a les que es presentarà, i vol, és clar, marxar per la porta gran. No importa si ERC (segurament) quedarà com a força extramunicipal, amb un número zero de regidors i una ecatombe apocal.lítica. Aquí l'únic important és viure amorrat a la mamella, que pobric meu ha de menjar, i com que no crec que trobi gaires feines amb cinquanta anys i un full en blanc al currículum, ha d'estalviar per a viure fins a la jubilació.

Què és això d'alçar-se a quarts de set del matí per a treballar i pujar la persiana del negoci!? És indigne per a senyors de classe alta com ell. Aquí s'imposa la màxima "viu del contribuient fins que et moris".

Gràcies senyor Portabella, no se que farem sense vosté. Li desitjo el millor del món i que es dediqui a cobrar molts diners aquests tres anys, perqué per a personatges com vosté el futur és ben negre...

LO RIU ÉS VIDA

Aquesta cançó va dedicada a totes aquelles personalitats i institucions polítiques que es dediquen a enfrontar uns catalans amb uns altres. Per a aquells progressistes que s'omplen la boca parlant de llibertat, però que posen preu a la seva integritat. A aquells republicans que havien de donar-nos una Catalunya més lliure, però que l'estan destrossant i saquejant.

Semblava que fora de l'òrbita de CiU la vida era possible, i que Catalunya despertava del fons dels anys. Però no ha sigut així, si que despertaven, però de gana. S'han dedicat a actuar com a elefants en una botiga de vidres, esclafant, destruint i saquejant tot el que es pugui.

L'Ebre fòu emprat com a arma de destrucció massiva contra els seus adversaris polítics, i ara aquesta arma els hi esclata a les mans.

Només hi ha una paraula per definir les seves accions; la traició.

A les properes eleccions els pijorros comunistes quedaran sota els vuit diputats, i els d'ERC passaran dels 21 actuals a 13-14.

DEFINICIONS

L'ambiguetat a vegades no només és un art, sinó una necessitat per a la lògica supervivència de les persones, els partits o les institucions. Un art que és practica amb veritable delit (i amb més o menys encert) des de fa més de 28 per part de diversos polítics a Catalunya.

Aquesta indefinició ens ha permés de ser el que som, per tal de rellegir-nos una Constitució i un Estatut (fins a quedar-nos cecs) i tirar endavant lleis que caminen entre la legalitat constitucional i el limbo competencial. Així que vam crear una televisió pública en català, una emisora potent, una llei d'immersió lingüística que va salvar la llengua catalana, un autogovern cimentat en l'il.lusió i l'esperança d'un demà millor.

Però quan has conquerit una muntanya t'has de decidir, o la baixes sabent que sempre serà teva o et poses a treballar per a escalar-ne una altre. I a Catalunya vivim des del 1993 sense acabar de decidir-nos. No és que haguem deixat de ser per art de màgia la locomotora d'Espanya, sinó que fa 15 anys que la tenim parada a l'estació en espera d'una altre destinació. Aquest és el nostre error més greu, la indefinició permanent com a arma. Una arma que fa anys que va quedar absoleta.

Tenim davant nostre diversos congressos de formacions polítiques i potser ha arribat l'hora de les definicions, de que definim quin ha de ser el següent pas, sigui quin sigui aquest (la independència, l'estat federal, un model foral,...).

I és que una bona part de la decadència que viu el nacionalisme català a nivell parlamentari,és fruit de la seva pròpia dinàmica. No és pas una ofensiva del Govern Zapatero, sinó una feblesa pròpia de continguts, esperança i ruta. No tenim cap altre ruta que recuperar el Govern de la Generalitat, d'acord, ja em sembla bé, però per a portar-nos on? Els temps del President Pujol ja no tornaran, i per tant hem de viure per nosaltres mateixos i definir-nos com a tal.

Si ho fem, sigui quina sigui aquesta tria, Catalunya ens seguirà.

RECEPTES ECONOMIQUES

Els economistes no s'acaben de posar d'acord sobre quina és la millor manera d'encarar una crisi. Per tant, trobem tantes receptes econòmiques com opinions hi ha entre el món de l'economia.

Tot i així voldria destacar-ne unes, que per a novedoses, progressistes i eficients han destapat la meva insaciable curiositat. Parlo de les últimes mesures adoptades per part de membres del Govern de Catalunya, en concret en aquelles conselleries liderades per homes i dones d'ICV-EUA, que han sigut els primers en reaccionar davant l'evidència de la desecceleració econòmica.

I és que segons diversos mitjans de comunicació, el Departament de l'Il.lustre i controvertit Conseller Baltasar fa temps que porta a terme proves pilots de reviscolament de les petites i mitjanes empreses de Catalunya.

La fòrmula és simple, s'escull l'empresa d'un amic o familiar (i si cal se'n crea una de nova amb un testaferro al capdavant) per tal de dotar-la dia rera dia d'encarrecs administratius. Sempre hi quan la xifra de l'estudi no superi els 12.000€ (i així evitar el concurs obert i públic).
El resultat és espectacular, després d'encarregar més de 1500 estudis a l'empresa amiga, has reflotat una empresa i la col.loques al rànquing d'empreses amb beneficis. A sobre, si vols, és clar, pots demanar una comissió de la teva gestió.

D'aquesta manera s'aconsegueix muntar i/o reflotar una empresa privada amb diners públics i et treus un sobresou.

La quadratura del cercle, si senyor. Aquest és l'exemple de cultura empresarial més dinàmic que he vist després del cas Ruiz-Mateos, i és que l'esquerra d'aquest país és la ostia. Allà on foten l'ull i foten la bala.
Malauradament l'única conseqüència és que ensorres el país, però és clar, de moment ja t'has cobert els ronyons per una bona temporada.

Salut i revolució per a tots aquells que expremen la mamella nacional!

BARCO A VENUS

La sensació que em produeix veure dia rera dia a les notícies de ràdio, premsa i tele és de desassosec. Que si els ecocomunistes d'ICV diuen no a fer electricitat, no a comprar-ne, no a conectar-nos amb França (MAT), que si els socialistes diuen que si, que si els republicans pregunten, que hay de lo mio?

Després surt el Vicepresident Carod lloant les glòries catalanes i anunciant l'independència el 2014 a qui perdoneu, però ja no es creu ningú, perqué abans feia gràcia però ara fa pena.

Més tard es publica que el Conseller Saura es gasta els diners del contribuient amb obres a la seu del Departament i amb la contractació de seguretat privada. Posteriorment se-ns anuncia que no hi haurà acord de finançament per posteriorment assegurar-nos que si.

Si l'anterior govern del tripartit era el dragonkan aquest que redimonis és? A mi tot això em sembla de molt poca seriositat i de fet penso que és una barreja del sopar dels idiotes, d'una festa de bojos (amb perdó per a les persones amb transtors psiquics) o d'una "merienda de negros" (amb perdó per a totes les persones de color, sigui quin sigui aquest).

En Saura, Carod i Montilla són incapaços de dirigir una comunitat autònoma, i molt menys el Govern de Catalunya.

Amb quina cara anem pel món reclamant més autonomia? perqué amb aquests personatges no és pot ni sortir al carrer.

PAÍSES DEL MUNDO: SIRIA

Datos estadísticos:

Población: 19.405.000 habitantes (datos del 2007)
Superficie: 185.180Km2
Densidad: 103h/km2
PIB: 71,74billones $ (Posición 65 del ranking mundial)

Forma de gobierno: República presidencialista
Presidente: Bachar al-Assad
Fecha Independencia: 1946

Siria posee una doble vocación, una de mediterránea y otra de panarabe. País en buena parte fértil, es heredero de una larguísima y turbulenta historia (Asirios, Caldeos, Griegos, Romanos, Bizantinos,...).

El país tiene en su seno a una antiquísima comunidad cristiana que se remonta a los tiempos de San Pablo. Actualmente sus seguidores representan más de un 12% de la población total (reforzados por la emigración de cristianos iraquís) y mantienen una fuerte influencia dentro del gobierno de Bachar al-Assad, puesto que forman parte de la coalición gubernamental.

Probablemente la comunidad cristiana es la mas importante de todo el oriente, puesto que por su poder y su numero, ha superado de mucho al Líbano, llamada anteriormente la “Suiza de Oriente”.

La colación de partidos que forman parte del gobierno es especialmente débil, ya que se sustentan sobre una base de población alawita que constituye solo un 12% del total, de manera que los musulmanes sunnies que són un 74% se mantienen marginados del poder.

Probablemente en pocos meses veremos como Israel y Siria firman un principio de acuerdo de paz que hará que los Altos del Golán vuelvan a estar en manos de sus antiguos dueños. Este hecho hay que analizarlo juntamente con la desconexión de Gaza y el desmantelamiento de colonias judías ortodoxas, cosa que hace pensar en un supuesto agotamiento militar por parte de Tel Aviv.

El estado judío ha empezado a comprender que si quiere sobrevivir ante un panorama regional hostil, deberá intercambiar paz por territorios antes que la presión demográfica musulmana los asfixie totalmente. Cosa que puede producirse en un lapso de 40 años.

SOBRE L'ESTUPIDESA HUMANA, SOCIAL I NACIONAL

Estúpid:
Referit a persona de poca intel.ligència, però també es poden fer servir sinònims com: lerdo, tarat o idiota. Estupidesa, acte que realitza l'estúpid.

Quina paraula podríem fer servir per tal de definir l'última perogrullada de la Conselleria de Participació? Cada cop ens ho posen més difícil, val a dir-ho, perqué la intenció de fer votar a les persones de menys de 18 anys (sense dotar-los de la majoria d'edat, és clar...) i a tota persona sense papers en regla (o sigui els estrangers), pot ratllar l'absurd.

Cal tenir un Departament de Participació amb una inmensa dotació pressupostària per a generar aquest tipus de propostes?

Proposo que el pressupost que es gasta el senyor Saura (perdó, l'Honorable Saura!) sigui susceptible de canviar de destinació com a resultat d'una votació popular. Això si que seria democràcia directe!

De segur que qualsevol animalada que es proposés seria més lògica i eficient que les que surten del seu cervell. I és que disculpeu-me però quan sento que ha contractat vigilància d'una empresa de seguretat privada a la seu del Departament dels mossos, no puc fer altre cosa que donar per perduda a Catalunya.

Penseu que aquest home és una de les persones amb més capacitat de decissió i influència del país. És per plorar.

En vista de tota aquesta situació que sobrepassa l'absurd em proposo a dictar la meva pròpia (i esquizofrència llei) per tal d'estar a to amb les seves propostes. Visca les ballenes, les foques i tots els mol.luscos del planeta!