FÒSSILS, MÒMIES I MUSEUS

Donat l'ample ressó que s'està donant a la crisi financera internacional, em sembla lògic (i atractiu) de poder-hi dir la meva, encara que sigui humilment, com no pot ser d'altre manera a un simple ciutadà com jo.

Aquí l'interessant del tema no és la crisi en si, sinó la rapidesa amb la que s'està escampant i deteriorant la situació, tant a nivell mundial, com espanyol. I és que viure a crèdit té beneficis i inconvenients (més d'això últim que del primer) i quan la bombolla esclata haviam qui és el guapo que se'n salva.

Consequències nefastes del capitalisme salvatge? Segurament, però tot aquest daltabaix ha clarificat de nou el panorama internacional.

Per un lloc tenim que els americans es gasten bilions de dolars en armes i en mantenir dues guerres a l'orient mitjà, i per l'altre que troben indecent gastar 700.000 milions de dolars dels contribuients en resoldre el daltabaix del mercat financer, sobretot perqué els bancs s'han quedat els beneficis, i ara toca als ciutadans de pagar-ne les pèrdues.< /div>

O sigui, que sigui quin sigui el fet, al ciutadà li toca rascar-se la butxaca.

De tota manera, sense ironia, cal felicitar moderadament als polítics americans per posar-se a treballar quan la situació ho requereix. M'agradaria veure quans parlamentaris europeus (i els espanyols encara més) treballen dissabtes i diumenges per poder presentar solucions al seguent dilluns.

Però això no ha sigut pas el fet més remarcable. El que ha deixat estorat a mig món (i l'altre mig ha caigut de la cadira) és el fet de permetre nacionalitzacions empresarials a la meca del lliuremercat. I és que poden ser moltes coses, però els americans, són per sobre de tot gent pràctica. No se-l's hi cau cap anell quan toca modificar l'escenari per tal de salvar els actors.

De tota manera això també ens hauria de fer reflexionar. Si els iankes estan disposats a nacionalitzar el sector financer, és que molt grossa deu ser la crisi que pot provocar. En tot cas temps al temps, perqué poc a poc es veurà.

I els europeus, com ens ho em pres? Com sempre, mirant a l'altre banda de l'Oceà Atlàntic i obrint la boca de tant en tant per cagar-nos en els americans. Que paguin la crisi aquells que l'han provocada, perqué el Banc Central Europeu va a la seva. No toquem els tipus d'interés i així es controla la pujada de preus al consumidor. O potser tenen pensat en aniquiliar a tots els consumidors potencials i reals, de manera que així , al no haver-hi consum, tampoc hi ha pujada de preus.

I Espanya? Molt senzill, a problemes nous, velles receptes dels governs socialites. Apujar els impostos ,reduir les prestacions socials i dir que tot és culpa dels avariciosos catalans.

I Catalunya? En un atac de paranoia esquizoide i per posar remei a les vaques magres, la Generalitat no ha recorregut a reduir despesa com telefonia o cotxes ofiacials. Ha sigut molt més imaginativa. Com que mantenir els animals en custodia és car, ha posat anuncis a internet per vendre 24 lleons, un tigre, 21 zebres, 20 llames, una cabra, 59 watusi i un macaco.

Personalment crec que més d'un alt càrrec té por de la competència política, i en vista de la seva gestió es proposa de desfer-se dels possibles rivals. No se sap mai, les cabres i els lleons poden ser molt astuts i planejar el derrocament del tripartit...

Simple però contundent. Amèrica es mou, Europa continua en estat vegetatiu i Espanya recorre a aquelles receptes de tota la vida que ens han convertit en la megapotència que som avui en dia.

ENOSIS

Sempre he sigut un ferm partidari de la reunificació entre els hel.lens de Xipre i els de Grècia. I és que més de 2500 anys d'història són un vincle difícil de trencar, per molt que als turcs els hi facin nosa.

L'enosis és un concepte díficil d'entendre per als no-grecs, però tot i així és un somni per a aquells xipriotes que viuen sempre amenaçats pels turcs que van ocupar militarment la illa. No cal que us digui, que com a català, i membre d'una minoria ètnica en procés d'extinció i decadència, em sento conmogut en veure que generació rera generació, un poble es manté d'empeus lluitant contra la tirania d'un opressor doblement fort. I és que Xipre és un cresol de cultures (francesos, venecians,...) però també de fermesa.

A aquesta maravellosa illa de la mediterrània oriental, l'orgull d'un poble que reivindica les seves arrels, fa que observem amb enveja, com uns tenen tant coratge i uns altres tanta por. I ho dic ara, que sembla ser que els catalans som tant imbècils que ens hem arribat a barallar per la Copa Catalunya. Ni tant sols en una celebració esportiva no podem anar units.

En fi, us deixo amb Genesis, interpretada per en Mixalis Xatzigiannis, i cantada el 1998 a Eurovisió. És una clara reivindicació xipriota dels seus orígens grecs en contra de la tirania turca.

L'INMOMINABLE

Dimarts dia 9 de juny de 2008. Són les onze de la nit. Connecto la televisió i fent zapping veig que per TV2 emeten el programa 59 segons. No trigo gaire a adonar-me'n que tracten el tema dels represaliats republicans, com cada dia, com sempre, i per repetició.

Comença a ser hora que d'una vegada aquest país miri endavant enlloc de rebuscar sempre entre les despulles del seu passat més fosc i horrorós, de demanar justícia enlloc de venjança. De crear per llei el dia nacional del represaliat, i així dignificar els caiguts (dels dos bàndols) i de no utilitzar-los com a arma electoral i de distracció política.

I per aquells progres que em poguèssin demanar legitimitat moral vull aclarir algunes qüestions.

Sóc net de republicans, fill de democrates i besnet de més republicans. El meu besavi, com a conseqüencia de ser un destacat dirigent local de Tiana va haver de fugir através de la frontera, tot sent apresat pels francesos i lliurat posteriorment a les autoritats pronazis de Vichy.

Va estar-se molts anys en camps de concentració, primer francesos i després alemanys. Utilitzat com a treballador forçat i esquivant sempre amb sort una més que segura mort davant un escamot d'execució feixista.

El meu avi va ser militant d'ERC i va col.laborar en tota mena d'activitats antifeixistes sota les ordres del Departament de Governació de la Generalitat republicana. Passà a la clandestinitat amb tant d'èxit, que pràcticament ningú no va notar-ne res d'extrany. Però tot i així, em consta que no va poder respirar tranquil fins a l'adveniment de la democràcia.

Han passat setanta anys de la guerra civil, i amb tota la legitimitat del món demano que els espanyols, enlloc de mirar de tirar-se els morts els uns als altres, encarin el futur plegats. No podem estar cada dia parlant de la repressió, perqué les nostres televisions públiques no han de convertir-se en canals de documental.

Tenim una situació econòmica força delicada, amb una recessió a les portes. No permetem que per distreure l'atenció dels problemes reals de la gent manipulin els nostres sentiments d'aquesta forma tant impúdica.

Em sembla perfecte que s'hagi decidit a obrir les fosses comunes d'aquells que van morir a mans de botxins sanguinaris. Dediquem-hi tots els nostres esforços a restablir als descendents de les victimes l'honor i la dignitat. Però malfiem-nos d'aquells que ens donen carnassa cada cop que volen tapar les seves errades a nivell de gestió política.

Quan acabem de rescabalar dignament als caiguts de segur que miraran d'allargar la nova llei de l'abortament, i posteriorment ens parlaran de l'altre llei sobre el suicidi assistit. I que consti que em sembla perfecte. Però a que esperen a parlar-nos de les mesures que prendrà l'executiu per a redreçar el desgavell macroeconòmic que vivim.

De què li serveix a un ciutadà poder recordar els seus morts si no té una feina per a fer progressar els seus fills?.

No tenim política exterior. No tenim política econòmica. No tenim l'Estatut salvaguardat de l'esquizofrènia centralista del Tribunal Constitucional. TV3 està dirigida per una incompetent que assegura que el fet de tenir una audiència de l'11% (la més baixa de tota la seva història) és fruit d'una graella de programes intel.ligents, útils i entenedors només per a una élit intel.lectual.

I surten altre cop amb la memòria històrica? A mi em recorda aquells que per a desviar l'atenció de l'actualitat parlen sempre de les desgràcies del passat.

Deien del PP, però quan el PSOE mana el país trontolla.

J.A.S.P

Últimament (i en vista de l'espectacle mediàtic que vivim), no paro de pensar en aquell anunci del Clio que va marcar tendència. El vehicle s'anunciava amb un esperpèntic actor fent el paper de J.A.S.P, o sigui que traduit és: "joven aunque sobradamente preparado".

Qui més qui menys arrufava el nas al veure la cara d'un jove executiu que, malgrat no tenir experiència, és creia el més xulo del món. Era jove, si, però també el rei del mambo; amb una capacitat enorme, molt per sobre dels suposats cocoons (o dinosaures) que tenia per sobre d'ell.

Però vet per on, arriba el dia que el Jasp assoleix el lideratge tant esperat. Ara demostrarà a tothom qui és, com és i alló que val. I tot seguit, una colla de galifardeus nensdepapà, i megapijoprogre (sinó s'inclou el mega ja no s'és pijiguay), es preparen per arreglar la vida de tothom. Amb uns sous astronòmics, és clar. No ens pensessim pas que aquesta gent ho fa per amor a l'art, que anar a estiuejar a llocs pijis val una pasta, i la plebe a pagar, no fos cas que aquests desdentats incults és pensin el que no és.

Per tant, se-n's demostra que malgrat haver abolit l'antic règim i la societat feudal, hi ha una classe social (que no pas cultural en aquest cas) que ha substituit les antigues families nobliaries i que continuen amb la tradició del "noblesse obligue".

I aquí tenim a Catalunya, la més malalta entre les sanes, la més sana entre les malaltes. Una cruïlla de cultures que no pot aspirar més que a tenir un gran club, un escriptor o un príncep dels poetes. I és que el país no dona per més.

El naixement d'un Pujol, un Prat de la Riba i un Pau Casals ens han debilitat genètica i culturalment. A partir d'ara només sortiran monstres com l'Hereu, el Clos, el Montilla (és català qui viu i treballa a Catalunya, molt més ho serà el President). I és que ja ho deia Goya, "el sueño de la razón produce monstruos". Para ejemplo un botón.

TV3-LA SEVA

L'any 1983 vàren començar les emissions d'allò que per als catalans només havia sigut un somni. Després de passar anys de foscor i tenebres la Televisió de Catalanya es convertia en molt més que una esperança o una il.lusió. Teniem una finestra al món, un espai on podiem ser nosaltres mateixos i expressar-nos col.lectivament com a poble, com a cultura i sobretot, com a país.

La Corporació Catalana de Radio i Televisió esdevingué l'orgull i la punta de llança de la Generalitat convergent. Una instrument potentíssim que va fer tremolar més d'un govern socialista, arribant a expressar-se en aquelles famoses paraules del President Felipe Gonzalez: "El mayor problema de España no es ETA, sinó el hecho diferencial catalan".

En fi, i després de vint-i-cinc anys de ser l'orgull de tot un col.lectiu arriben PSC, ERC i ICV i ens la destrossen. Amb ells la programació es basa en parlar 15 hores al dia del franquisme i de la memòria històrica, i la resta de programació s'acompanya d'una galleda per a aquells que vulguin vomitar.

Les últimes dades facilitades per la mateixa cadena assenyalen que l'audiència només arriba a l'11%. Essent TV3 una de les últimes emissores de televisió en percentatge de visualització.

I doncs, que hem de pensar? Quina coincidència que amb els socialistes i la resta de la tropa progre la cadena s'ensorri. Què potser tenen ordres del Sr. Zapa de minimitzar-la al mínim possible? Ha servit d'alguna cosa pagar-li 300.000 euros a la senyora Rosa Cullell ?

Repeteixo el que no em canso de cridar als quatre vents. Aquest país fa aigues i això no va ni en rodes.

LA "GRANDEUR" A LA CATALANA O COM VIURE DEL CIRC

Doncs bé, crec que és de tots sabut com s'acabarà això del finançament, no cal que hi aprofondim gaire perqué el Sr. Solbes ho ha deixat ben clar. Això si, que li dongui les gràcies pel favor que li ha fet el diputat Herrera d'ICV de franc. De franc per a ell, és clar, perqué per a ICV sortirà molt i molt car.

En fi, aquesta és la "grandeur" catalana, tots units assolint el ridicul. I quina ha sigut la resposta contundent dels partits catalans? Molt senzill, amenaçar al Govern espanyol d'enfadar-se.

Ens donen munició publicant les balances fiscals i tombant el finançament de l'Estaut i què fem? Res. Les cartes sobre la taula. Ha arribat l'hora de la veritat, avui per avui ni som ni pintem res. I el pitjor de tot és que tothom ho veu i ho sap.

És que potser durant el pujolisme erem quelcom més? No. Però aquí radica la grandesa de'n Jordi Pujol, saber-ho però no forçar mai una màquina que no donava per més. Contenir-se i dedicar-se a fer una guerra de guerrilles política, amb petites incursions però sense declarar mai un estat de bel.ligerància absoluta. És el que s'anomena "peix al cove".

I que hem fet ara? Doncs empantenagar-nos amb un estat nacional sense tenir res més que la força de la paraula, i a sobre d'una paraula dividida en quatre accents (el socialista, el convergent, el d'erc i el comunista hippy-happy d'ICV).

L'hora del judici ha arribat i el catalanisme polític ha sigut condemnat al fracàs i l'ostracisme. Ara és quan el castell de sorra es desfà com un terrós de sucre entre les nostres mans.

Però no tot està perdut. Quan un sistema cau, per naturalesa en sorgeix un altre que ocupa el seu lloc. L'interessant de tot plegat serà veure (i preveure) que en sortirà de tot això.

HORITZÓ FINAL

Ja estem a les acaballes de l'agost, i per extensió de l'estiu, cosa que ens mena tots a sortir dels nostres caus de recolliment per tal de tornar a empendre la marxa un xic estressant que portem la resta de l'any.

Però no estem pas aborrits. Res més lluny de la realitat. El panorama polític i social del país està interessantíssim. Només cal obrir la televisió, sintonitzar la radio o llegir un diari per comprobar com la política catalana agonitza oferint un final ensopit, aburrit i penós enlloc del "canto del cisne" que acompanya la fi de tota civilització o cultura.

És tant penosa la situació, que el "potent" catalanisme polític (sigui quina sigui la seva tendència) és incapaç de ni tant sols millorar una miqueta el finançament autonòmic. Sort que no tenim un estat pròpi, perqué en vista de no saber ni gestionar una autonomia fariem més pena de la que fem actualment.

Voldria fer entendre a la classe política dirigent que porten un camí irreversible de pati de col.legi, que desil.lusionen, que els ciutadans d'avui han anat a escola, i el fet de només arribar a acords per tal de pujar-se els sous és escandalós.

Tenim una crisi travessant la porta del país, però ells com si sentissin ploure, només parlant dels seus problemes, de xorrades i d'acusacions pròpies. Avui, aquí i ara sento vergonya de ser català. Em sento avergonyit d'haver cregut en polítics com el Montilla, el Saura o el Carod, i sobretot del paper de traició que està exercint ERC a costa de les costelles del país.

Segur que més d'un (i de dos) em qualificaran de "paranoic" i exagerat, però voldria fer-los reflexionar, perqué així no anem enlloc i això no va ni en rodes.

MICROECONOMIES

És molt bonic això de passar-se la vida parlant de la macroeconomia, o sentir a certs polítics de segona parlar d'innovació o productivitat quan en el millor dels casos, no han treballat mai a l'empresa privada. A més, és curiós veure com aquells que utilitzen els partits com a agències de col.locació personal, són els que critiquen més ferotgement a la resta. Però ja m'he tornat a desviar.

A mi el que em preocupa és la microecomia del país. Perqué no serveix de res parlar de creixement del PIB quan la renda disponible corresponent al tram de salaris, passa del 60% al 40% de la riquesa nacional. O sia, que les famílies disposen de menys diners en un país més ric. Per tant la resta va a parar a la creixent pressió fiscal (que ja arriba al 16%), a grans corporacions o a mans de les omnipotents i omnipresents caixes i bancs del país.

I jo em pregunto. De que serveix apujar la pressió fiscal o minvar la renta personal, quan el que fas és empobrir una persona que cada any tributarà menys impostos? Hi haurà algú capaç de parar el creixement astronòmic i sense precedents del sector bancàri? Està sobredimensionat. Només cal veure que som el país amb més oficines i caixers del món.

I la pregunta del milió. Perquè quan governen els socialistes el país entra en recessió? Casualitat, mala sort?

A part, constato dia rera dia que la dinàmica en la que ha entrat la política, és irreal, sense correspondència real amb les problemàtiques o discursos de la gent. A mi em semblen un club social amb infules que parlen dels seus propis temes, dels seus sous i de la inmortalitat del congre. Potser aquí radicava la genialitat del President Pujol, parlar de temes de botiguers, d'obrers, de treballadors i sobretot de patriotes. No com aquests que es passen el dia donant subvencions i parlant de la memòria històrica.

I encara donem gràcies que parlen de la memòria de la guerra civil, no sigui que algún dia descubreixin el discurs de parlar del quaternari i els dinosaures,....

POR QUIEN DOBLAN LAS CAMPANAS

S'ha dit i s'ha escrit molt sobre el paper de l'Esglèsia a la societat occidental, tant en passat com en present, però molt poc en futur. I avui, no se perqué, però tinc ganes de pensar-hi, meditar i reflexionar d'un món que es mor, per deixar pas a un altre que ja s'albira.

I és que la vella Europa que tant ha donat al món (i tant ha pres a canvi) està a punt de patir un gran canvi, que és el concepte de crisi al cap i a la fi. Aquelles normes monolítiques en les que s'assenten els nostres conceptes d'evolució i modernitat desapareixeran com la rosada amb el dia.

Per qué per a fer sobreviure l'essència, cal canviar de muda o renovar de pell i aixó és precissament el que estem vivint avui a la nostra societat, una renovació, amb el trasvals que els primers moments ocasiona.

L'Esglèsia com a tal, és molt sensible a aquests processos (perqué ja n'ha viscut uns quants), però per A o per B els ha sortejat tots amb notable èxit. Només cal que recordem que la institució té 2000 anys d'experiència, des dels inicis de l'Imperi Romà, passant per invasions bàrbares, l'edat mitjana, la Il.lustració,... i així arribant als nostres dies. De vegades les ha passat magres i d'altres les ha fet passar, amb tot, ara la torna se-l's gira en contra.

La prova és l'actual Sant Pare, Benedetto, un erudit, un home de lletres, intel.lectual i meditatiu. Un conservador a l'antiga, vaja. Però al meu entendre l'últim de la seva espècie, ja que posterga sine die l'hora del canvi, el moment de posar a to les agulles del rellotge per tal d'acompasar-se a la velocitat dels temps actuals.

Si, fins i tot Pere ha de posar-se a to, perqué si és cert que és el representant de Déu a la terra, aquell que té les claus del món celestial, no és menys cert que ha de ser el primer servidor, un "primus inter pares" humil, el primer per a donar exemple i l'últim a rebre'l.

És senzill parlar del que han de fer els altres, ho sé, però discutim d'una persona que (per als catòlics) encarna l'exemple a seguir, la seva paraula és llei, i en les seves mans té la salvació de les nostres ànimes, perqué ningú no pot arribar al Pare sino através seu. Una responsabilitat molt delicada, i molt pesada sobre les espatlles mortals d'un sol home. Per tant és lícit que com a creients valorem a la persona que porta les sandalies del Pescador.

Però m'he desviat del tema principal.

Amb la successió de Benedet s'obrirà pas a una religiositat catòlica, oberta i que donarà lloc a un gran enfrontament, el del retorn als orígens, el de la cerca de la font primigenia per tal d'empaltar la rabassa morta i reviure-la amb nous brots. Aquest procés desembocarà al Concili Vaticà III. On el món (la cristandat) no occidental es farà amb el control de la cúria vaticana, assolint-se així l'accés dels desesperats, els desheredats i els pobres a la primacía d'una escola cardenalicia decadent i sense encís.

Per tant aquells que avui prediquen la paraula i el verb d'aquell que es va fer home, a les selves, a les fabeles i a poblats d'iberoamerica i l'Àfrica podràn fer sentir la seva veu i les seves experiències humanes per tal de guiar la torxa de l'Esglèsia. Així, el peregrinatge dels jesuites vers les missions veurà justament recompensada aquesta tasca d'apropament religiós a aquells que realment necessiten sentir la paraula i l'exemple a seguir.

TEMPUS FUGIT

Ahir, les últimes muralles en defensa de Catalunya van ser bombardejades, escombrades i derruides fins als ciments. No res ens separa de l'enemic, que espera amb delit la fosca per precipitar-se al saqueig i l'extermini.

Alguns (ben pocs) diposats a caure amb honor, es disposen a cercar bigues i fustes tot preparant unes barricades tant improvisades com insuficients. Saben que el temps s'acaba i la nit comença, una nit on el coratge és l'única força capaç d'impedir torrents i dolls de sang.

El PSC, ICV i ERC han degollat l'Antoni Bassas a l'altar de les ofrenes. L'excusa fóu simple, la democràcia demanava la seva sang. Però jo em pregunto, quina democràcia? Hi ha tanta diferència entre cridar "la calle es mía" o fer callar i despatxar periodistes?

Es nota que aquestes tres formacions van patir molt sota el règim franquista, perqué ara morta la bèstia que els tenia encadenats tenen set de venjança (que no de justícia), i aplicaran els mateixos mètodes que van aprendre sota la seva carn, per ara, atacar als seus enemics.

Podem criticar certs aspectes i errades de CiU, però si una cosa no va fer mai, va ser la d'acallar la premsa. Ans al contrari, amb tots els seus defectes va ser molt sensible a deixar sentir totes les veus, fins i tot quan aquestes l'incomodaven.

Des d'aquí vull llançar un missatge a tots aquests pijos progressistes que s'omplen la boca parlant d'una repressió que no van viure (perqué ni tant sols havien nascut) i que utilitzen a tort i a dret per justificar les seves accions. Que no plou? La culpa la va tenir el franquisme. Que explota Vandellos? La culpa és de les dretes.

El temps s'acaba, perqué no repetireu cap experiència de govern en força legislatures. I la justícia de la que tant parleu (i mai acateu) us caurà a sobre com una llosa de marbre.

Us heu carregat a l'Antoni Bassas, un dels millors comunicadors de Catalunya, però aquest cop heu sobrepassat la línia de l'autodestrucció.

Aquí els únics feixistes que hi ha sou vosaltres. Hipòcrites llepaculs que viviu de la menjadora perqué sou massa inútils ni per a treballar. Ho tenieu tot i no heu fet res.

"Tempus fugit", fins i tot a vosaltres.