QUAN LA MITJA LLUNA PLORA, LA TERRA ES TORNA ROJA

Avui fa tretze dies de l'inici de l'operació israeliana vers la franja de Gaza, i tot i que em vaig prometre a mi mateix no dir-ne res, a hores d'ara ja no puc estar-me'n. I m'atreveixo a opinar (en un clar excés de falsa modèstia) d'una temàtica que toca directament la sensibilitat (l'ànima) i el cor de les persones.

Com a èsser humà (i sobretot degut a la hipersensibilitat europea) penso que cap persona o poble mereix viure l'infern que ha caigut sobre els palestins, i que poca cosa poden fer aquells que es defensen amb pedres i pals contra tancs, missils, fusells i avions. L'horror de famílies exterminades a cops de bomba recòrre la terra per pantalles i televisions, i si bé és cert que Israel guanyarà en aquesta ofensiva militar, no deixa de ser menys veritat que els palestins s'estan guanyant les simpaties de tot el món.

Gaza no té cap possibilitat de victòria perqué l'ofensiva és, des del punt de vista tàctic, brillant, a més de tenir entre els dos contingents diferències més que notables entre el seu armament. La divisió de l'ocupació entre diferents zones, dificulta encara més una resposta unitària entre els milicians de Hamas, que veuen com no poden coordinar-se entre ells. És en definitiva una victòria ja anunciada abans de començar.

Hi ha, com sempre diversos peròs. Un d'ells és posar-se a la pell dels israelians, que senten dia rera dia, l'ofec de més de quatrecents milions de musulmans totalment hostils, arraconant social i geograficament als poc més de cinc milions de jueus que viuen a Terra Santa. Saben que només és qüestió de temps que la marea demogràfica àrab pugui acabar amb ells, i que cada ofensiva militar que emprenen és un dia guanyat a la fi del seu estat, però també un any perdut pel que fa a trobar unes bases de diàleg amb els seus veins.

Un altre però és perqué l'estat israelià que iniciat aquesta matança enmig d'unes converses secretes i no oficials amb Siria (però si oficioses) que els havien de conduir a garantitzar-se la pau amb aquest estat beligerant. De fet, inclús han arribat a oferir-los hi el retorn del Golàn a canvi de tranquilitat. És clar que possiblement han pesat més les properes eleccions israelianes, i aquesta demostració de força ajudi a l'executiu actual a arrassar a les urnes, o potser és que han volgut demostrar als negociadors siris que Israel pot ser implacable si no s'accepten les seves condicions. Qui sap....

La història ha demostrat en repetides ocasions que tot aquell estat (o país) enclavat enmig d'un medi hostil, pot sobreviure de forma "artificial" a anòmala mentres la superioritat militar l'acompanyi. Però un cop perdut aquest pilar de les armes, aquest mateix estat serà conquerit i aniquilat de la terra. Només cal que el lector agafi un llibre i repassi els estats francs cristians de les croades, existents gràcies al salvatgisme religiós d'alguns fanàtics europeus, o que miri la pel.licula "el Reino de los Cielos", per comprendre més clarament del que parlo.

Diferent és el cas d'Amèrica del Nord, on els anglosaxons van poder construir una civilització pròpia en mig d'un medi totalment hostil, exterminant-ne (això si) a tota aquella raça o tribu que se-l's hi oposés. És clar que aquest ja no pot ser el cas d'Israel, doncs és massa petit i no compta amb milions de possibles colons que puguin reforçar la seva posició.

El cas, és que també demogràficament Israel està cada dia en més desventatge. El nombre de possibles colònies jueves a nivell mundial està perdent força, doncs quasi bé la meitat de jueus del món ja viuen a Palestina, i per tant no podràn rebre "reforços" demogràfics quan les tornes canvïn.

Tot és molt bonic quan poseeixes la maquinària militar més compacte i dúctil de la terra, però no sempre Hamas lluitarà en inferioritat de condicions, perqué cada guerra lliurada, és una lliçó tàctica apresa, sigui quin sigui el resultat, i si avui lluiten amb pals i pedres, demà qualsevol estat musulmà els hi pot lliurar tecnologia punta.

Pasi el que pasi, si Israel vol sobreviure en mig de l'Islam només pot fer una cosa, convertir totes les ofensives militars en ofensives diplomàtiques. I de segur que aquest serà un camí molt i molt llarg, però el seu resultat sempre serà molt més segur. És relativament senzill derrotar una nació per la força de les armes, però molt difícil acabar amb uns pilars fonamentats en aliances i amplis consensos internacionals.

FINANÇAMENT? DECADÈNCIA!

Tot i trobar-nos inmersos dins el gran parèntesi de les festes de Nadal, l'activitat política del país no s'atura. Només cal veure l'evolució del possible sistema de finançament català, que més que un sistema basat en la bitelaralitat, és avui altre cop un café "descafeinat" per a totes les regions d'Espanya.

No cal ser un profeta per endevinar com acabarà tot això, ni tant sols tenir visió de futur. Només cal que recordem les contínues baixades de pantalons per saber que el finançament serà insuficient i que tots el vendràn com si fos la gran troballa de l'univers. Ara bé, el ciutadà i la població en general ja s'ha vacunat correctament de totes aquestes maravelloses caques que ens venen contínuament. Saben (sabem) perfectament que l'actual sistema de partits (partitocràcia) no només està desfassat, sinó que viu de "prestado" els pocs dies de lenta agonia que li queden.

Però el fiasco del finançament no és un fet aillat, sinó una manifestació més de la profunda decadència en la que ens trobem. Decadència que no és culpa d'un determinat grup de polítics, sinó que és fruit de la nostra gestió diaria com a societat.

I aquell que pensi que els polítics, o la política ens treuràn d'aquell toll està molt equivocat. D'aquesta n'haurà de sortir la societat política en bloc, que com ja s'ha fet a Catalunya en diverses oasions ha de tirar del carro pel seu cantó i deixar que els polítics continuin la seva festa de l'abundància pujats al carro de la ignominia, la ceguera i el bandarrisme (que no el bandolerisme, tot i que en vista de la pressió fiscal a la que estem sotmesos podriem arribar a aquest extrem).

Ara és el moment en que institucions com Foment del Treball, CCOO, l'Institut d'Estudis Catalans, la Cambra del Comerç, les Joves Cambres, les Universitats... pressionin als legisladors i ajudin a fer la feina que aquests avui per avui són totalment incapaços de fer.

JEUX NÖEL

A tots i a totes, que passeu un joiós Nadal i una millor entrada d'any nou!

DECALEG

Si una cosa bona ens portarà aquesta crisi sense precedents que vivim a escala globar, i sobretot a casa nostra, és que les coses no tornaràn a ser mai com eren.

I és que em corromput la mateixa gènesi del nostre precari sistema polític heredat de la transició, i que a vista de tots fa aigues per tots costats. Evidentment que no es va pensar per a durar tant, sinó com a forma transitòria o falca per tal d'evitar mals majors i portar el país a una normalitat democràtica que fa molts anys que s'ha assolit.

Catalunya n'és un paradigma ben curiós de tot això, i degut a no tenir cap forma d'estat estable, ni polítics de talla, ens trobem amb una barqueta de rems enmig d'una gran tempesta, mentres el nostre President, intenta fer sense gaire d'èxit de Moises, tot separant les aigues.

De tota manera, estaria molt bé que tot això que estem vivint ens ensenyi i redrecem tot allò que està malament. Per exemple, considero prioritaria la refundació i actualització del catalanisme polític (del social no patiu que ja es refunda i mou cada dia), el retorn a l'antic estatut (en vista de la presa de pel que ha patit el ciutadà, i de la retallada que patim amb el nou) i l'acompliment d'unes normes bàsiques de Govern.

Això de nomenar Consellers com l'Honorable Huguet s'ha d'acabar. Com a emprenedor, trobo insultant i descarat que la política industrial i economica de les nostres empreses estigui a mans d'un comunista troskista que no ha treballat mai a l'empresa privada. Sentint-ho molt, hem de fer normes polítiques per evitar casos com aquest, i que sigui d'obligat compliment que el Conseller d'un determinat Departament, s'esculli d'entre una llista d'especialistes o personatges destacats en la matèria.

Oi que no se li acudeix a cap empresari posar al departament de comptabilitat un peixater? Doncs amb més força s'ha d'aplicar aquesta norma a la màxima institució del país. I disculpeu-me si em poso sarcàstic, però és que aquesta és l'explicació més palpable de la decadència que viu Catalunya en tots els aspectes. A part de que la ciutadania esta fins als collons de la presa de pel diaria que viu per part de la classe política.

Quan toca pagar impostos, tots com ovelles a l'escorxador, i pobre de la que surti d la fila, però a l'hora de posar terminis d'acompliment pel que fa a l'Estatut o al finançament de Catalunya, tot són excuses de mal pagador. I el ciutadà de peu vol ser tractat amb equanimitat. Polítics, cap problema, es salten les normes a la torera perqué són la nova aristocràcia. Ciutadà, com surtis del camí et tallem les cames a tu i a la teva família.

I després surten els il.luminats de torn exclamant-se "no entenc perqué la participació baixa tant"? No sé si els van parir idiotes o es que se'n enfoten a la nostre cara.

Com veureu estic molt dolgut i emprenyat amb els dirigents del país, però és que la gota vessa del got.

Pel que fa al cas dels empresaris, microempresaris, autònoms, emprenedors, i grans empresaris, la presa de pel és encara més gran. Se-n's tracta per part d'alguns partits d'esquerres com a xupopteros assedegats de sang que només pensem en el benefici. Se-n's posa una pressió fiscal de més d'un 40% i a sobre ens tiren fems a la cara.

Doncs bé, ara que les petites empreses i les mitjanes (que són les que sustenten l'economia productiva del país) estan plegant, alguns dirigents comencen a plorar tot fent cants de sirena al gran paper que desenvolupem com a agents socials.

Doncs bé, crec representar a uns quants companys empresaris i emprenedors quan contensto, "joderos". Ploreu la vaca que us ha alimentat ara que l'heu morta. Una postura del tot intel.ligent.

Poques coses bones portarà aquesta crisi, però una d'elles sera que la societat tornarà a la cultura de l'esforç, i sobretot que l'aristocràcia "sang-melee" política haurà de regir-se per paràmetres d'eficiència i/o eficàcia. Metges per dirigir la Conselleria de Salut, economistes per la d'economia, pagesos per la d'agricultura i industrials d'exit per a la d'Industria.

El que necessitem és menys polítics i més gestors. Uns que legislin i els altres que administrin. I és que ja ho diu el refrany "Zapatero a tus zapatos".

LA FI DEL CATALANISME POLÍTIC?

No cal còrrer gaire, ni parlar amb gaires persones per arribar a la conclusió que la política catalana genera força desconfiances i fatiga entre el ciutadà. I no pas entre aquells que sempre vàren passar de votar, sinó entre el gran públic en general, que ja no aguanta més aquesta mena d'espectacle decadent, aburrit i previsible en que s'ha convertit el joc polític.

I és que obrir la televisió i sentir com el Conseller de la Vicepresidència es gasta 600.000 euros del contribuent en preservatius per a Angola no ajuda gaire. O sentir com el Conseller d'Interior dedica milions d'euros anuals a la formació de personal especialitzat en conflictes armats, i sobretot, a Catalunya, on no en tenim, doncs genera.... com dir-ho? Pensar que la classe política està beguda o viu al planeta de Zeta-Raticuli.

I de fet, en vista de les grans polítiques aplicades a la Generalitat, no podem descartar aquest extrem.

Ara bé, el més exèntric i ximple de tot, és comprobar com n'hi ha que no escarmenten ni amb aigua bullent. ERC ha tornat a salvar-li el cul al President Zapatero, trencant la disciplina de vot català i ajudant-lo a reeixir uns pressupostos suicides, tant per nosaltres com per la resta de l'Estat.

I dic seriosament que no entenc aquesta mena de suicidi a l'estil bonzo que practica el partit de'n Carod i en Puigcercós. Però també podria ser que tinguèssin memòria selectiva i no recordin que la seva formació, després de comportar-se com una colla de pallassos a Madrid, van perdre el suport de milers de votants, passant de 8 a 3 diputats.

De segur que a les properes eleccions catalanes la bufa que es fotran serà similar, cosa que vol dir que els veurem per la tele plorant i somicant, cridant a un xòfer de cotxe oficial que obligatoriament els abandonarà de la mateixa manera que els votants.

El catalanisme polític va nèixer com a instrument per a donar forma a unes expectatives i necessitats de país. Com a model de modernització col.lectiva per tal de satisfer les expectatives d'una societat industrialitzada, competent i moderna. Amb homes de l'alçada moral com Prat de la Riba, Cambó, Companys o el mateix Pujol. Homes que transformaren el país tot fent-lo anar un pas més endavant que el seu predecessor.

També dic, molt seriosament que no comprenc aquesta tàctica utilitzada avui pel tripartit (i en bona mesura pel PP de Catalunya) que busca utilitzar polítiques absurdes, destraleres i més pròpies d'una república bananera que no pas d'una nació sense estat que malda per reeixir com a país a Europa.

Tempoc ajuda gaire tenir el President més inexpresiu i hipotecat de la història recent de la Generalitat. De tant en tant ha de tirar boletes de pollastre als seus socis republicans (que deuen de ser cecs en vista del camí a l'acantilat que porten) i també amanyagar el caparró dels pijos d'ICV. Que el més a prop que han estat de la classe obrera, va ser el dia que van anar d'excursió a la India. Per aquests hipòcrites no hi pot haver perdó. Molt parlar dels pobres, però ells en Audis, dietes i a viure a la part alta de Barcelona.

En fi. De continuar per aquest camí, i enmig d'una crisi que posarà a proba el nostre sistema polític, si no reaccionem col.lectivament, haurem enterrat el catalanisme polític com a eina i com a possibilitat real de govern a Catalunya.

LES MISERABLES

Seguint amb la meva tradició de penjar i recomanar videos musicals, em permeto, tot seguit, enllaçar-vos un fragment del musical "Les miserables".

CRISI? SI PERÒ NO NOMÉS ECONÒMICA

Que ens trobem inmersos enmig d'una crisi financera i inmobiliaria no és res més que una obietat com una casa. I de fet, això per si sol ja és quelcom prou greu en si mateix. Però hi ha alguna cosa més que una greu devallada del poder adquisitiu del ciutadà.

Les aberracions que s'estàn destapan de despeses amorals per part de l'esquerra política evidencien, fins a quin punt hem caigut de baix com a poble i com a persones.

La crisi moral comença quan som tractats per part dels poders públics, com a membres d'una república bananera. I permeteu-me parlar amb aquests tèrmes, puix no hi ha cap altre definició millor per a exemplificar la baixesa a què ens aboquen situacions com la de nomenar (amb un nepotisme aberrant) el Sr. Apel.les Carod "embaixador" de Catalunya a Paris.

Que potser Espanya no hi té ambaixada a França? O és que enmig d'un atac de paranoia col.lectiva hem de permetre això?

Que el pijiprogremegacomunistaxupiguay del Conseller Saura no viu al nostre planeta? O potser ha sigut absorvit per la nebulosa galàctica de l'estupidesa mental? Gastar 19 milions d'euros de l'erari públic en mediació de conflictes armats, és, al meu humil parer una pixada a la cara dels 3 milions d'aturats que té Espanya.

La crisi moral que patim no és res comparable a l'econòmica que afecta a les nostres butxaques.

D'aquesta en sortirem (un dia o un altre) amb més o menys celeritat, però de la primera no ho tinc tant clar.

Ara el mal ja està fet, i ja veurem de quina manera li expliquem al ciutadà que viu per pagar impostos, que la política camina de la mà de la socitat.

L'ESPERANÇA BLANCA

Per primer cop en molts anys, sembla ser que el vell món (Europa) i el nou (els USA) coincideixen amb alguna cosa. I és que l'elecció del candidat Barack Obama com a nou President dels EE.UU és tot un aconteixement a escala planetària.

Els USA han tornat a demostrar al món el perqué del seu lideratge, tot reinventant-se de nou amb l'elecció d'un candidat, que, de segur, no hagués estat escollit a cap de les democràcies europees.

Amèrica torna a il.luminar els països de la civilització occidental saltant-se les mateixes normes no escrites que ella mateixa va imposar. I és que la lliçó que hem rebut de multiculturalitat de la conservadora amerèrica farà estremir a més d'un president europeu.

Se-n's ha demostrat que Europa només sap donar consells i mirar-se el melic, i que a l'hora de la veritat ens hem instal.lat en un inmobilisme burocràtic i social, que és un dels principals causants de la nostra decadència moral, espiritual, econòmica i social.

Ara bé, la feina que li espera al nou representant de la nació més poderosa del planeta no és baladí. Haurà de treure les tropes d'un Iraq que no està (ni molt menys) estabilitzat i continuar una guerra sense direcció a l'Afganistan, si no vol que el país torni a caure en mans dels talibans.

Altrament serà interessant veure de quina manera treu amèrica de la profunda crisi financera, i quines seran les fòrmules que utilitzarà per tal de fer extensiva l'assegurança social universal que tant ha promés.

Fins avui ha sigut l'esperança blanca, però avui ja és a la presidència negra.

CALENDARI D'ADVENT

Tot i que estem inmersos en una polèmica permanent (tant política com cultural) i tenint present que les declaracions de la reina Sofia donen per molt, prefereixo aquest cop aturar les màquines i respirar una mica.

I és que no només de pa viu l'home, resa la pàrabola, i per tant a vegades cal desconectar-nos de les anècdotes i declaracions, per retrobar alló que és bó de la vida.

A mi especialment el Nadal és una de les èpoques de l'any que més m'agrada, i no només pel fet de ser un golafre empedernit, sinó per l'esperit de pau que pots trobar rera tot aquell batibull d'anuncis consumistes que cada cop proliferen més.

Així que és moment de recordar que som aquí, vius; més bé o més malament, però anem fent (que a vegades ja és molt). I quina millor manera hi ha per viure el Nadal (ara que ja s'acosta) que sentint una nadala?

Us deixo tot seguit l'Ave Maria de J.S Bach. Una maravella pels sentits i l'ànima (bé per aquell que en tingui és clar!).

COTXES, MALETES I POCAVERGONYES

A voltes em ve al cap aquella maravellosa i antiga paraula que feien servir els nostres avis. I recordo amb nostalgia la meva avia Angelina Costa com deia "sinverguenesa", amb aquell deix de catalana irredempta, que prova (sense gaire exit) de parlar en castellà.

La iaia Angelina sempre deia "Jordi aquests de Madrit ens volen mal!", i potser sota la seva perseverant ensenyança vaig aprendre a desconfiar de tot allò que vingués de les planures castellanes.

Però els temps passen, i tot canvia. Avui, la iaia no pensaria que els de fora ens volen mal, perqué el mal el tenim a dins, creixent com un niu d'escurçons i maldant per enderrocar el vell (i bell) edifici sobre el que vàrem construir aquesta petita nació sense estat.

Una colla de vampirs escanyapobres, sense cultura i que viuen del treball alié han trobat el gran "chollo" de la política, un mitjà per a prosperar en les seves vides i fer-se rics.

Trobo d'allò més interessant que el President del Parlament de Catalunya, Molt Honorable exjardiner Sr. Benach, justifiqui gastar els diners del contribuent en capricis personals. I més interessant encara que al.legui per les despeses la seva condició d'alta representativitat jerarquica del càrrec que ostenta.

En fi, caldria que li recordèssim a aquest intent de President que ni Catalunya és una nació , ni ell l'altra representació d'un Parlament sobirà, sinó aquell que fa de moderador d'una cambra provincial i/o autonòmica. Traduit al català, és el President de la cambra de reunions d'una regió d'Espanya. No el Meisterpresident d'un Länder alemany, o el Primer Ministre de nacions amb sobirania compartida com Escòcia.

Avui, aquí i ara, maleixo tot aquell personatge (polític o no) que contribueix a ensorrar l'obra de Prat de la Riba, Cambó, Macià i Pujol. Que a força d'anys d'estirra i arronsa vàren assolir aquest simulacre de llibertat nacional sobre la que s'aguanta la Generalitat de Catalunya.

Cada cop que illetrats sense estudis i "sinverguensas" amb infules de poder que viuen de l'erari públic, malmeten amb la seva irresponsabilitat allò que tant ha costat d'assolir, una part de nosaltres perd sentit, mentres que la seva ignorància queda de relleu.

Benvolguda iaia, sort que no pots veure en que s'ha acabat convertit la teva estimada Esquerra Republicana de Catalunya.