Analitzant una miqueta la situació social, política i cultural de Catalunya, tinc la impressió que ens trobem en una cruïlla, i el pitjor de tot és que ningú sap cap a on em de tirar. Només cal fer una ullada ràpida per la blogosfera i comprobar que la majoria de blogaires catalans transmeten un sentiment de frustració.
Mai havia pensat que em sentiria així, però en vista de tot plegat em sembla que l'autonomia, la Generalitat i la societat civil no van prou bé. I que consti que la culpa no ve de fora; no és conseqüència directe del centralisme estatal, sinó que es produeix per una mentalitat provinciana cada cop més present a la nostre societat. Catalunya està bloquejada, paralitzada, tant a nivell institucional com nacional, com col.lectiva.
Agraïria profundament als partits d'obediència catalana que ens diguin quin és el camí que tenen projectat de seguir; si l'autonomia, el regionalisme ben entés, l'estat federal o la independència. El que està clar és que s'han de definir d'una maleïda vegada, posar-se d'acord i actuar.
Ha servit d'alguna cosa el nou estatut? A parer del que veig no. Ha servit d'alguna cosa la reedició del tripartit? Si, de farcir de bitllets i cadires a la gauche divine. La mateixa que durant el pujolisme ens prometia dur-nos a una Arcàdia feliç, a Ítaca, a un nou món maravellós, ple de somnis i il.lusions. Però ens han dut al fons del cubell de les deixalles. A la ignominia, a la traició.
Per arribar al lloc present no calia que ens moguèssim. Ja sabiem que el projecte de la Catalunya convergent havia arribat a una cruïlla, o a un cul de sac, però molts van creure en les famoses mans netes, en l'equidistància, en la regeneració d'un sistema absolet i caduc. I després de cinc anys de govern "progressita" que tenim? Res.
Ja va sent hora que neixi un altre concepte de país. Un basat en la persona i no en la llengua, pensat per a sadisfer les necessitats creixents d'una població inmigrant que ja representa el 20% del Principat. L'únic segur és que cal que tornem a posar ordre, sigui de la manera que sigui, però ordre i treball.
Potser el President Pujol es va perpetuar massa en el seu càrrec, potser no va saber passar el relleu a la persona més adient, i potser anava errat en algunes coses, però almenys tenia una idea de país al cap. Equivocada o no, però tenia sentit el que deia i feia. Aquesta esquerra rencuniosa que s'ha instal.lat al Govern només sap que destrossar TV3 i parlar-nos de la guerra civil i la repressió franquista. Estic fins als collons de sentir les 24 hores parlar d'en Franco, els franquistes i la mare que els va parir.
Jo vaig nèixer el 12 de frebrer del 1979 i no recordo res més que la Generaltitat, TV3 i l'escola en català i si bé m'interessa la història (sóc historiador) no vull viure en un passat permanent. La guerra ha acabat, de fet ja fa 70 anys, i per si alguns progressistes no se'n han adonat, en som uns quants que tenim ganes de viure el present.
Des d'aquí vull alçar la meva veu i cridar ben fort que m'estimo Catalunya més que la meva ànima, però el meu projecte no es basa en el del 1936 sinó en el del 2008.
No podem vivint esclaus d'una mèmoria que no tenim; em de mirar el present i el futur. Sinó, ens serà impossible de construir un món per als nostres fills.
El nostre present viu esclau d'un món que ja no existeix. No m'interessa recordar cada dia que en Franco es va alçar, m'interessa saber perqué els catalans paguem el famós cèntim de més a la benzina. Perqué paguem l'impost de succions, perqué no tenim autovies i si autopistes de peatge. Perqué cada dia som més pobres i perdem pes a nivell nacional.
Vam ser els primers d'Espanya en fer la revolució industrial, en innovar científicament, en tenir tren ja al 1845, en pensament acadèmic. I ara només sabem parlar de l'any del catapum.
Jo aspiro a viure en una Catalunya lliure. Lliure de crosses sentimentals, lliure d'hipòcrites com en Carod-Rovira; lliure de falsos progressistes incapaços de treballar com en Saura i senyora. Lliure de falsos records, lliure per a decidir....
