POR QUIEN DOBLAN LAS CAMPANAS

S'ha dit i s'ha escrit molt sobre el paper de l'Esglèsia a la societat occidental, tant en passat com en present, però molt poc en futur. I avui, no se perqué, però tinc ganes de pensar-hi, meditar i reflexionar d'un món que es mor, per deixar pas a un altre que ja s'albira.

I és que la vella Europa que tant ha donat al món (i tant ha pres a canvi) està a punt de patir un gran canvi, que és el concepte de crisi al cap i a la fi. Aquelles normes monolítiques en les que s'assenten els nostres conceptes d'evolució i modernitat desapareixeran com la rosada amb el dia.

Per qué per a fer sobreviure l'essència, cal canviar de muda o renovar de pell i aixó és precissament el que estem vivint avui a la nostra societat, una renovació, amb el trasvals que els primers moments ocasiona.

L'Esglèsia com a tal, és molt sensible a aquests processos (perqué ja n'ha viscut uns quants), però per A o per B els ha sortejat tots amb notable èxit. Només cal que recordem que la institució té 2000 anys d'experiència, des dels inicis de l'Imperi Romà, passant per invasions bàrbares, l'edat mitjana, la Il.lustració,... i així arribant als nostres dies. De vegades les ha passat magres i d'altres les ha fet passar, amb tot, ara la torna se-l's gira en contra.

La prova és l'actual Sant Pare, Benedetto, un erudit, un home de lletres, intel.lectual i meditatiu. Un conservador a l'antiga, vaja. Però al meu entendre l'últim de la seva espècie, ja que posterga sine die l'hora del canvi, el moment de posar a to les agulles del rellotge per tal d'acompasar-se a la velocitat dels temps actuals.

Si, fins i tot Pere ha de posar-se a to, perqué si és cert que és el representant de Déu a la terra, aquell que té les claus del món celestial, no és menys cert que ha de ser el primer servidor, un "primus inter pares" humil, el primer per a donar exemple i l'últim a rebre'l.

És senzill parlar del que han de fer els altres, ho sé, però discutim d'una persona que (per als catòlics) encarna l'exemple a seguir, la seva paraula és llei, i en les seves mans té la salvació de les nostres ànimes, perqué ningú no pot arribar al Pare sino através seu. Una responsabilitat molt delicada, i molt pesada sobre les espatlles mortals d'un sol home. Per tant és lícit que com a creients valorem a la persona que porta les sandalies del Pescador.

Però m'he desviat del tema principal.

Amb la successió de Benedet s'obrirà pas a una religiositat catòlica, oberta i que donarà lloc a un gran enfrontament, el del retorn als orígens, el de la cerca de la font primigenia per tal d'empaltar la rabassa morta i reviure-la amb nous brots. Aquest procés desembocarà al Concili Vaticà III. On el món (la cristandat) no occidental es farà amb el control de la cúria vaticana, assolint-se així l'accés dels desesperats, els desheredats i els pobres a la primacía d'una escola cardenalicia decadent i sense encís.

Per tant aquells que avui prediquen la paraula i el verb d'aquell que es va fer home, a les selves, a les fabeles i a poblats d'iberoamerica i l'Àfrica podràn fer sentir la seva veu i les seves experiències humanes per tal de guiar la torxa de l'Esglèsia. Així, el peregrinatge dels jesuites vers les missions veurà justament recompensada aquesta tasca d'apropament religiós a aquells que realment necessiten sentir la paraula i l'exemple a seguir.

TEMPUS FUGIT

Ahir, les últimes muralles en defensa de Catalunya van ser bombardejades, escombrades i derruides fins als ciments. No res ens separa de l'enemic, que espera amb delit la fosca per precipitar-se al saqueig i l'extermini.

Alguns (ben pocs) diposats a caure amb honor, es disposen a cercar bigues i fustes tot preparant unes barricades tant improvisades com insuficients. Saben que el temps s'acaba i la nit comença, una nit on el coratge és l'única força capaç d'impedir torrents i dolls de sang.

El PSC, ICV i ERC han degollat l'Antoni Bassas a l'altar de les ofrenes. L'excusa fóu simple, la democràcia demanava la seva sang. Però jo em pregunto, quina democràcia? Hi ha tanta diferència entre cridar "la calle es mía" o fer callar i despatxar periodistes?

Es nota que aquestes tres formacions van patir molt sota el règim franquista, perqué ara morta la bèstia que els tenia encadenats tenen set de venjança (que no de justícia), i aplicaran els mateixos mètodes que van aprendre sota la seva carn, per ara, atacar als seus enemics.

Podem criticar certs aspectes i errades de CiU, però si una cosa no va fer mai, va ser la d'acallar la premsa. Ans al contrari, amb tots els seus defectes va ser molt sensible a deixar sentir totes les veus, fins i tot quan aquestes l'incomodaven.

Des d'aquí vull llançar un missatge a tots aquests pijos progressistes que s'omplen la boca parlant d'una repressió que no van viure (perqué ni tant sols havien nascut) i que utilitzen a tort i a dret per justificar les seves accions. Que no plou? La culpa la va tenir el franquisme. Que explota Vandellos? La culpa és de les dretes.

El temps s'acaba, perqué no repetireu cap experiència de govern en força legislatures. I la justícia de la que tant parleu (i mai acateu) us caurà a sobre com una llosa de marbre.

Us heu carregat a l'Antoni Bassas, un dels millors comunicadors de Catalunya, però aquest cop heu sobrepassat la línia de l'autodestrucció.

Aquí els únics feixistes que hi ha sou vosaltres. Hipòcrites llepaculs que viviu de la menjadora perqué sou massa inútils ni per a treballar. Ho tenieu tot i no heu fet res.

"Tempus fugit", fins i tot a vosaltres.

I ARA QUE?

Ja tenim les famoses i ditxoses balances fiscals, publicades i asumides per part del Govern central. Ja sabem (algú ho dubtava?) que paguem el "peatge" de ser catalans a un país que ens odia, ens tem i ens menysprea.

El catalanisme polític ja té munició per donar i per vendre, tenim arguments que poden alimentar la flama del nacionalisme durant una dècada, així que; perquè ens la proporcionen? Doncs segurament perqué la munició sense armes no serveix de res, i en Zapatero sap que el catalanisme (i de retruc la societat catalana) està desorientada.

Ha sigut una jugada mestra. Proporcionar la informació quan no hi ha gairebé ningú amb capacitat d'emprar-la, ja que el PSOE-PSC controla tota la força mediàtica del país (TV3-Catalunya Ràdio-Catalunya Informació-El Periòdico-El Punt,...) i CiU prou feina té a consolidar-se com a alternativa real de govern.

Ara bé, tot i que pugui semblar que estem en estat de K.O tècnic, cal ser optimista (i realista). El Sr. Montilla junt amb la tribu (Carod-Puigcercós-Saura i Baltasar) ho fan tant malament com saben (de fet crec que són dobles agents al servei de CDC) i per tant s'ensuma la flaire de victòria de CiU.

No tinc cap dubte que el tripartit (per inèrcia) no sumarà i per tant que CiU assolirà la presidència de la Generalitat. Serà aquest el moment en que caldrà (si volem que el projecte de reconstrucció nacional s'acabi) utilitzar les balances fiscals per defensar i apuntalar un "estat" pròpi per a Catalunya.

Com a petit empresari que sóc (de fet microscòpic), penso que el model empresarial que tenim no podrà sobreviure de cap de les maneres dins del marc jurídico-fiscal espanyol. Hem de cercar al bagul i redescubrir ni que sigui momentàniament el proteccionisme empresarial, mentres millorem, engrandim i diversifiquem el nostre model d'empresa. En tenim massa de petites i poc productives i poques de grans i tecnològicament avançades.

Espanya ha escollit el paper de ser un destí turístic i de serveis al si del mercat macroeconòmic de la Unió Europea. Nosaltres no podem seguir aquest model de "Torremolinos-Benidorm" a la catalana, sinó ser l'Holanda del Mediterràni.

L'HYMNE A L'AMOUR

Aquí tenim un altre video del cantant quebecoise Garou fent duet amb la Patricia Kaas. Una delícia.

CRISI?

Les últimes dades avançades pel Conseller d'Economia, Sr. Antoni Castells i sobretot pel President d'Espanya ens anuncien una més que forta correcció financera.

Si, ja sé que en Zapatero abans de les eleccions assegurava a mort que Espanya creixeria molt per sobre del 3%, però guanyats els comicis, ara és quan crida: "ahí os quedais pringaos" o "se lo han creido, ji, ji". Doncs aquest senyor tenia dades sobre la taula que anunciaven que no arribaríem ni tant sols al 1% de creixement, i de segur que al finir l'any ens quedem en un 0,9%.

I com reacciona Espanya davant aquesta situació? De cap manera, és clar. Penseu que qui governa és el PSOE, i la seva política és la de fer lleis socials, sense pressupost és clar, però almenys ja s'han penjat la medalla.

Aquí els únics que ha reaccionat per tal de posar-se al dia són els EE.UU. Han abaixat el preu del diner per tal de fomentar el consum intern i han devaluat la seva moneda per a que els americans comprin a bon preu els seus propis productes, augmentant la demanda i ajudant a les seves empreses. Una política intel.ligent; posar al servei de l'economia nacional més de 300 milions de ciutadans-consumidors, encarir les importacions i fomentar les exportacions.

A part, la meva teoria sosté que els americans tenen molt a veure en el procés d'escalada de preus del petroli. Els beneficia força perqué en produeixen prou i a més estan destrossant l'economia xinesa, enormement depenent dels combustibles fòsils per tal de mantenir les seves fàbriques. De fet, aquesta pujada ja ha fet que la Xina hagi de revisar el seu creixement econòmic a la baixa, i a sobre l'especulació dels cereals i l'arrós se suma ha aquesta situació, de manera que pot enfonsar-los una mica més.

Resulta curiós que es produeixin totes aquestes dificultats per al gegant asiàtic si tot just fa un any es comentava que prendrien el lideratge de megapotència mundial als americans en poques dècades.

LA LLARGA OMBRA DEL PSC

Si hi ha una formació política que s'escriu en majúscules, aquesta és sens dubte el PSC. Governa a la majoria d'Ajuntaments, Consells Comarcals, Diputacions, Autonomies i a l'estat central. I és que compta amb un aparell polític eficient, brillant, ordenat i que poseeix un departament de propaganda més pròpi d'una multinacional, que no pas d'un partit regional.

Mentres uns es dedicaven a guanyar eleccions i a sentar les bases d'un projecte de país per a Catalunya, ells vivien replegats a la marginalitat d'una àrea metropolitana militant però insuficient.

És durant aquests anys de travessia del desert quan comença l'operació "rodillo". Infiltració en premsa (diaris, ràdios,...), en associacions, establiment d'una poderosa secció de "publicitat" i per últim, crema de dirigents socialistes sospitosos de combregar amb un catalanisme més sobiranista que no regional.

Avui el PSC viu l'èxit del Govern, un encert que no s'allargarà gaire però que segur que abans de caure, arrastrarà a l'abisme amb una abraçada letal, els seus dos socis més íntims ERC i ICV.

EL GATOPARDO

En fi, ja ha acabat el procés congresual a ERC, i val a dir que el resultat no ha sigut gaire interessant, llevat és clar, de la pallissa que ha patit el senyor Vendrell. Està clarissim que ni tant sols els d'esquerra valoren prou la professió de trinxeraire trencacames.

Carod l'il.lusionista se'n ensurt prou bé (com sempre vaja) i pensa a contraatacar amb les ungles, les dents i a pals si cal per tal de continuar sent el proper cap de cartell. Això significa que realment en Carod-Rovira deu èsser una bèstina política de les grosses, i si més no un transformista de primera amb set vides com un gat. Doncs fa anys que la seva cacera va començar i en Puigcercós no se'n surt.

Per increïble que sembli, aquest havia de ser en Congrés que entronitzés en Joan Puigcercós com a nou rei d'esquerra i enviés a l'anterior president (més conegut com a "yo me llamo Josep-Lluís) a remar a galeres. Però no s'ha assolit ni un objectiu ni l'altre.

Una cosa ben clara ha quedat, que no n'hi ha prou amb ser sexy per a continuar a l'executiva (pobre Marina Llansana) i que com bé surt a la pel.lícula "El Gatopardo", tot ha de canviar per a que res canvï".

Felicitats ERC, si abans us trobàveu en una situació política una mica esquizofrènica, ara esteu perduts per les galaxies d'una altre dimenssió. Tranquils per que a les següents eleccions autonòmiques no pujareu dels 13 diputats.

FAM

Com si d'una epidèmia endèmica es tractés, la fam torna a amenaçar als africans més febles, amb la mort com a espectadora de luxe.

Amb un planeta que produeix aliments suficients per a tota l'humanitat, hem de veure amb vergonya i frustació com infants, malalts, joves i vells moren d'inanició en un món opulent, hipòcrita i ignominiós.

Mentres al primer món llencem a les escombraries aliments, la resta del món viu la desesperació de pagar pel blat i l'arrós quantitats de diners indignes, retroalimentant encara més aquest cercle viciós d'especulació en el que estem pujats.

Encara que sigui per egoisme, hauriem de pensar que acorralar a 3/4 parts del món pot ser-nos contraproduent, doncs quan una societat està desesperada pot fer molt de mal. No seria el primer cop en que abans de morir de fam, un poble es llança a la conquesta dels mercats que necessita, i avui per avui el primer món esta en clara minoria.

LA MANIC

Us emplaço a sentir i escoltar un dels temes musicals que més m'agraden, "la Manic", cantada per la veu masculina més bella del Quebec, en Bruno Pelletier.

La canço parla de la nostalgia que sent un treballador de la central hidroelectrica de la Manic (abreviació de "Manicouagan"). Així que li expressa a la seva dona tot un seguit de records, anyorances i anhels.

La Manic s'enmarca dins la revolució musical de la nova cançó francesa, amb veus tant remarcables con Jacques Brel o George Dor. Músics que parlen en les seves lletres de l'hipocresia d'una societat burgesa, la mesquinsa humana o tracten sobre sentiments personals com la soledat, l'amistat, la mort o de ruptures sentimentals (Ne me quite pas).

Espero que us agradi tant com a mi.

EL COL.LAPSE DEL SINDICALISME

Anit va començar la vaga dels transportistes que lluiten per aconseguir l'establiment d'una tarifa de gasoil que no estigui tant gravada amb impostos, doncs l'augment imparable dels combustibles, ha convertit les seves vides en un infern sense fi.

Però si ahir es va constatar el divorci entre els professionals del transport i el Govern central, també es va poder copsar la ruptura entre la societat i els sindicats obrers. Aquests no han donat suport a les mobilitzacions per primer cop en la història de l'obrerisme. La causa? La por, por de perdre els privilegis en subvencions que obtenen d'un govern amic, aquí i a Madrid.

Avui els seus líders ja no són curtits lluitadors per les llibertats del treballador, sinó progressistes de paraula, però no de fets. Amb nòmines astronòmiques sufragades per les arques públiques, oradors professionalitzats amb màsters i molta demagògia, però cap mena de sentit de la realitat social.

Anit el sindicalisme tradicional va morir. Les seves despulles resten escampades i enterrades entre la lluita, el patiment, la indignació i la valentia dels transportistes. I és que quan unes estructures estan podrides per dins, s'ensorren elles soles o moren lentament. En el cas dels sindicats moriran si, però mentrestant són cadavers alimentats amb milions d'euros de subvencions per un govern amic.

Així, la lluita obrera és com un "negoci" per a certes organitzacions, i l'explotació ideològica de l'obrerisme és un mitjà i no una finalitat en si mateixa.

Molt de compte amb el President Rodriguez-Zapatero, perqué rera aquella màscara que sempre riu i promet s'amaga un dels millors polítics de la història recent espanyola. En dues legislatures haruà desmuntat el nacionalisme català, el basc i haurà desacreditat els sindicats tradicionals...

On és el bambi?