UNA GRANDE Y UNIFORME?

No se si és cert que la música amansa les feres, però si que eixampla els nostres pensaments i ens aporta una serenitat propicia a reflexionar.

Avui, els cors de Nabucco amb el "va pensiero" de Verdi m'han recordat l'inici del romanticisme, i de la seva mà aquelles belles cançons que l'home ha cantat des de la nit dels temps per tal de recordar qui és, d'on ve, on va i a honorar la terra on viu, riu i plora.

Amb el "va pensiero", Itàlia pren consciència de qui és i que vol ser, i amb el "rule Britannia" Anglaterra glosa l'expansionisme d'un imperi colonial que sembla no tenir fi. Però avui una altre música sona a les nostres orelles, almenys una melodia que a mi em sembla del tot clara. La d'una nova nació-estat consolidada, vencedora contra aquella perifèria que encara gosaba resistir-se l'hi.

Amb la "victòria" constitucionalista del PSOE-PP Euskadi, l'última resistència vers una nació estat anomenada Espanya ha caigut. Ara bé, això no significa que el PNV no es lliuri a una guerra de guerrilles amb emboscades i que doni per perdut el seu feu, doncs encara els hi queden les tot-poderoses provincies per presentar una última i desesperada batalla. Però això no canvia el fet que amb una Catalunya que viu de genolls, Euskadi pugui allargar gaire més la resistència.

Una nació-estat s'ha consolidat després de 500 anys de construcció. El somni de Ferran i Isabel de Castella i Aragó s'ha assolit.

Només els necis, i els que n'esperen treure profit de l'engany perllorgaran aquesta maleïda agonia. Hem perdut altre cop. Val la pena continuar amb aquesta farsa? Hem de tornar-ho a intentar?

Ja ho vàrem provar amb en Prat de la Riba, en Francesc Macià i en Jordi Pujol. Tornarà a donar aquesta maleïda i eixuta terra un altre colós?

És en aquest moment més que mai, quan em venen a la memòria els versos del pròfetic i visionari Salvador Espriu:

Oh, que cansat estic de la meva

covarda, vella, tan salvatge terra,

i com m’agradaria d’allunyar-me’n,

nord enllà,

on diuen que la gent és neta

i noble, culta, rica, lliure,

desvetllada i feliç!

Aleshores, a la congregació, els germans dirien

desaprovant: “Com l’ocell que deixa el niu,

així l’home que s’en va del seu indret”,

mentre jo, ja ben lluny, em riuria

de la llei i de l’antiga saviesa

d’aquest meu àrid poble.

Però no he de seguir mai el meu somni

i em quedaré aquí fins a la mort.

Car sóc també molt covard i salvatge

i estimo a més amb un

desesperat dolor

aquesta meva pobra,

bruta, trista, dissortada pàtria.

ESPANYA 5.0

Ja fa força temps que al escriure al bloc, repeteixo post rera post una idea central, que és per a mi un horitzó llunyà, però també una imatge cada cop més clara.

Voldria començar, sumant-me a la confiança del govern socialista per recalcar que no arribarem de cap manera als quatre milions d'aturats, ni molt menys. Arribarem als cinc i mig. I és amb aquest supòsit que tant clar tinc, que m'oloro un escenari totalment nou i diferent pel que fa a les nostres institucions ( i quan parlo de "nostres" em refereixo a les de l'estat espanyol ).

El xassis que suporta el pes de l'estat, no podrà de cap de les maneres sobreviure a la cursa d'obstacles que ens tocarà viure els dos propers anys. I perquè els dos propers? Perqué aquesta crisi financera és comparable per la seva voracitat a la del crack del 1929, i perqué les polítiques suicides que aplica el President Zapatero a part de ser simples pedaços, estan mal cosits.

D'aquesta manera la transformació sistemàtica que viurà el sistema polític de la transició (que s'ha perdurat fins als nostres dies), donarà pas a una república més centralista i preprarada als grans canvis demogràfics i culturals que ens tocarà viure amb el procés de substitució cultural que ja em encetat.

De fet, no crec que el Sr. Zapatero pugui acabar la legislatura amb més de cinc milions d'aturats, i problablement ens veurem abocats a unes noves eleccions o a un govern d'unitat nacional, que intentarà (sense gaire èxit suposo) frenar els greus aldarulls que provocaràn la gana i la desesperació.

QUAN LA MITJA LLUNA PLORA, LA TERRA ES TORNA ROJA

Avui fa tretze dies de l'inici de l'operació israeliana vers la franja de Gaza, i tot i que em vaig prometre a mi mateix no dir-ne res, a hores d'ara ja no puc estar-me'n. I m'atreveixo a opinar (en un clar excés de falsa modèstia) d'una temàtica que toca directament la sensibilitat (l'ànima) i el cor de les persones.

Com a èsser humà (i sobretot degut a la hipersensibilitat europea) penso que cap persona o poble mereix viure l'infern que ha caigut sobre els palestins, i que poca cosa poden fer aquells que es defensen amb pedres i pals contra tancs, missils, fusells i avions. L'horror de famílies exterminades a cops de bomba recòrre la terra per pantalles i televisions, i si bé és cert que Israel guanyarà en aquesta ofensiva militar, no deixa de ser menys veritat que els palestins s'estan guanyant les simpaties de tot el món.

Gaza no té cap possibilitat de victòria perqué l'ofensiva és, des del punt de vista tàctic, brillant, a més de tenir entre els dos contingents diferències més que notables entre el seu armament. La divisió de l'ocupació entre diferents zones, dificulta encara més una resposta unitària entre els milicians de Hamas, que veuen com no poden coordinar-se entre ells. És en definitiva una victòria ja anunciada abans de començar.

Hi ha, com sempre diversos peròs. Un d'ells és posar-se a la pell dels israelians, que senten dia rera dia, l'ofec de més de quatrecents milions de musulmans totalment hostils, arraconant social i geograficament als poc més de cinc milions de jueus que viuen a Terra Santa. Saben que només és qüestió de temps que la marea demogràfica àrab pugui acabar amb ells, i que cada ofensiva militar que emprenen és un dia guanyat a la fi del seu estat, però també un any perdut pel que fa a trobar unes bases de diàleg amb els seus veins.

Un altre però és perqué l'estat israelià que iniciat aquesta matança enmig d'unes converses secretes i no oficials amb Siria (però si oficioses) que els havien de conduir a garantitzar-se la pau amb aquest estat beligerant. De fet, inclús han arribat a oferir-los hi el retorn del Golàn a canvi de tranquilitat. És clar que possiblement han pesat més les properes eleccions israelianes, i aquesta demostració de força ajudi a l'executiu actual a arrassar a les urnes, o potser és que han volgut demostrar als negociadors siris que Israel pot ser implacable si no s'accepten les seves condicions. Qui sap....

La història ha demostrat en repetides ocasions que tot aquell estat (o país) enclavat enmig d'un medi hostil, pot sobreviure de forma "artificial" a anòmala mentres la superioritat militar l'acompanyi. Però un cop perdut aquest pilar de les armes, aquest mateix estat serà conquerit i aniquilat de la terra. Només cal que el lector agafi un llibre i repassi els estats francs cristians de les croades, existents gràcies al salvatgisme religiós d'alguns fanàtics europeus, o que miri la pel.licula "el Reino de los Cielos", per comprendre més clarament del que parlo.

Diferent és el cas d'Amèrica del Nord, on els anglosaxons van poder construir una civilització pròpia en mig d'un medi totalment hostil, exterminant-ne (això si) a tota aquella raça o tribu que se-l's hi oposés. És clar que aquest ja no pot ser el cas d'Israel, doncs és massa petit i no compta amb milions de possibles colons que puguin reforçar la seva posició.

El cas, és que també demogràficament Israel està cada dia en més desventatge. El nombre de possibles colònies jueves a nivell mundial està perdent força, doncs quasi bé la meitat de jueus del món ja viuen a Palestina, i per tant no podràn rebre "reforços" demogràfics quan les tornes canvïn.

Tot és molt bonic quan poseeixes la maquinària militar més compacte i dúctil de la terra, però no sempre Hamas lluitarà en inferioritat de condicions, perqué cada guerra lliurada, és una lliçó tàctica apresa, sigui quin sigui el resultat, i si avui lluiten amb pals i pedres, demà qualsevol estat musulmà els hi pot lliurar tecnologia punta.

Pasi el que pasi, si Israel vol sobreviure en mig de l'Islam només pot fer una cosa, convertir totes les ofensives militars en ofensives diplomàtiques. I de segur que aquest serà un camí molt i molt llarg, però el seu resultat sempre serà molt més segur. És relativament senzill derrotar una nació per la força de les armes, però molt difícil acabar amb uns pilars fonamentats en aliances i amplis consensos internacionals.

FINANÇAMENT? DECADÈNCIA!

Tot i trobar-nos inmersos dins el gran parèntesi de les festes de Nadal, l'activitat política del país no s'atura. Només cal veure l'evolució del possible sistema de finançament català, que més que un sistema basat en la bitelaralitat, és avui altre cop un café "descafeinat" per a totes les regions d'Espanya.

No cal ser un profeta per endevinar com acabarà tot això, ni tant sols tenir visió de futur. Només cal que recordem les contínues baixades de pantalons per saber que el finançament serà insuficient i que tots el vendràn com si fos la gran troballa de l'univers. Ara bé, el ciutadà i la població en general ja s'ha vacunat correctament de totes aquestes maravelloses caques que ens venen contínuament. Saben (sabem) perfectament que l'actual sistema de partits (partitocràcia) no només està desfassat, sinó que viu de "prestado" els pocs dies de lenta agonia que li queden.

Però el fiasco del finançament no és un fet aillat, sinó una manifestació més de la profunda decadència en la que ens trobem. Decadència que no és culpa d'un determinat grup de polítics, sinó que és fruit de la nostra gestió diaria com a societat.

I aquell que pensi que els polítics, o la política ens treuràn d'aquell toll està molt equivocat. D'aquesta n'haurà de sortir la societat política en bloc, que com ja s'ha fet a Catalunya en diverses oasions ha de tirar del carro pel seu cantó i deixar que els polítics continuin la seva festa de l'abundància pujats al carro de la ignominia, la ceguera i el bandarrisme (que no el bandolerisme, tot i que en vista de la pressió fiscal a la que estem sotmesos podriem arribar a aquest extrem).

Ara és el moment en que institucions com Foment del Treball, CCOO, l'Institut d'Estudis Catalans, la Cambra del Comerç, les Joves Cambres, les Universitats... pressionin als legisladors i ajudin a fer la feina que aquests avui per avui són totalment incapaços de fer.