Escoltant el Sr. Amela, comentarista de la Vanguardia he tingut una revelació. No sabem on anem, i l'únic que tenim són venerables periodistes de la talla de l'anteriorment esmentat que criden, "no és així! s'equivoquen!".
En fi, davant la constatació per part d'un sector del periodisme català que han descobert la sopa d'all i que pretenen ser la veu de l'opinió, que més ens queda?
La classe política actual no està a l'alçada de les circumstàncies i necessitats actuals i el periodisme que hauria de generar opinió només sap descriure els errors dels altres.
Constato un cansament de la societat enfront d'una manca de lideratge clar. La desgràcia per a nosaltres és que a sobre no tenim un estat propi, i això fa que estiguem més exposats que ningú a les turbulències i mancances del moment actual.
Per a mi el catalanisme de peix al cove ha fracassat estrepitosament i el catalanisme que practica ERC encara és pitjor doncs és una fotocòpia borrosa de l'anterior.
Que podem fer com a país o comunitat? Diluir-nos i formar part integrant de la península (a nivell cultural i econòmic) o aguantar una mica més?
La visió del Molt Honorable President Sr. José Montilla em fa decantar cap a la resistència, llàstima que la vista de la resta dels polítics em fa plorar.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada