Parlant amb pares i avis, qui no ha sentit mai que abans la vida era més pausada, sense tantes presses i que no calia patir tant pel futur com ara?
Evidentment estem instalats dins d'un "estat del benestar"que ens proporciona comoditats que anys enrere eren inimaginables. De tota manera si que és cert que entre la gent hi ha com una mena de por a les incerteses del futur, a causa potser de la rapidesa dels canvis que viu la nostre societat.
És anecdotic que ara que gaudim de més benestar material temem les incerteses del futur. Allò que ha sigut vàlid tota la vida ara no serveix. Vivim de cremar, de consumir, tot el que comprem queda absolet en pocs anys (dvds, ordinadors, televisors, relacions, programes,...) de manera que ens sotmetem a un ritme de canvi neoliberal, que si bé ens proporciona plaer material, ens el nega a nivell de pau espiritual o mental.
Aquell ritme de vida americà s'ha instalat a casa nostra, a la mediterrània, vivim però no tenim temps per gaudir-ne. Sempre estem fent coses quan potser el que ens cal és repós mental, o el que abans s'anomenava el "dolve far niente" o no fer res.
Quan em deixat de contemplar la vida per passar a fer-ne d'actors pluriempleats?
A nivell personal em va xocar molt la frase que fa poc va dir un beduí del Magreb de nosaltres, els occidentals.
"Vosaltres podreu tenir rellotges però nosaltres tenim temps".
Simple, directe, veraç i demolidor.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada