S'ha dit i s'ha escrit molt sobre el paper de l'Esglèsia a la societat occidental, tant en passat com en present, però molt poc en futur. I avui, no se perqué, però tinc ganes de pensar-hi, meditar i reflexionar d'un món que es mor, per deixar pas a un altre que ja s'albira.
I és que la vella Europa que tant ha donat al món (i tant ha pres a canvi) està a punt de patir un gran canvi, que és el concepte de crisi al cap i a la fi. Aquelles normes monolítiques en les que s'assenten els nostres conceptes d'evolució i modernitat desapareixeran com la rosada amb el dia.
Per qué per a fer sobreviure l'essència, cal canviar de muda o renovar de pell i aixó és precissament el que estem vivint avui a la nostra societat, una renovació, amb el trasvals que els primers moments ocasiona.
L'Esglèsia com a tal, és molt sensible a aquests processos (perqué ja n'ha viscut uns quants), però per A o per B els ha sortejat tots amb notable èxit. Només cal que recordem que la institució té 2000 anys d'experiència, des dels inicis de l'Imperi Romà, passant per invasions bàrbares, l'edat mitjana, la Il.lustració,... i així arribant als nostres dies. De vegades les ha passat magres i d'altres les ha fet passar, amb tot, ara la torna se-l's gira en contra.
La prova és l'actual Sant Pare, Benedetto, un erudit, un home de lletres, intel.lectual i meditatiu. Un conservador a l'antiga, vaja. Però al meu entendre l'últim de la seva espècie, ja que posterga sine die l'hora del canvi, el moment de posar a to les agulles del rellotge per tal d'acompasar-se a la velocitat dels temps actuals.
Si, fins i tot Pere ha de posar-se a to, perqué si és cert que és el representant de Déu a la terra, aquell que té les claus del món celestial, no és menys cert que ha de ser el primer servidor, un "primus inter pares" humil, el primer per a donar exemple i l'últim a rebre'l.
És senzill parlar del que han de fer els altres, ho sé, però discutim d'una persona que (per als catòlics) encarna l'exemple a seguir, la seva paraula és llei, i en les seves mans té la salvació de les nostres ànimes, perqué ningú no pot arribar al Pare sino através seu. Una responsabilitat molt delicada, i molt pesada sobre les espatlles mortals d'un sol home. Per tant és lícit que com a creients valorem a la persona que porta les sandalies del Pescador.
Però m'he desviat del tema principal.
L'Esglèsia com a tal, és molt sensible a aquests processos (perqué ja n'ha viscut uns quants), però per A o per B els ha sortejat tots amb notable èxit. Només cal que recordem que la institució té 2000 anys d'experiència, des dels inicis de l'Imperi Romà, passant per invasions bàrbares, l'edat mitjana, la Il.lustració,... i així arribant als nostres dies. De vegades les ha passat magres i d'altres les ha fet passar, amb tot, ara la torna se-l's gira en contra.
La prova és l'actual Sant Pare, Benedetto, un erudit, un home de lletres, intel.lectual i meditatiu. Un conservador a l'antiga, vaja. Però al meu entendre l'últim de la seva espècie, ja que posterga sine die l'hora del canvi, el moment de posar a to les agulles del rellotge per tal d'acompasar-se a la velocitat dels temps actuals.
Si, fins i tot Pere ha de posar-se a to, perqué si és cert que és el representant de Déu a la terra, aquell que té les claus del món celestial, no és menys cert que ha de ser el primer servidor, un "primus inter pares" humil, el primer per a donar exemple i l'últim a rebre'l.
És senzill parlar del que han de fer els altres, ho sé, però discutim d'una persona que (per als catòlics) encarna l'exemple a seguir, la seva paraula és llei, i en les seves mans té la salvació de les nostres ànimes, perqué ningú no pot arribar al Pare sino através seu. Una responsabilitat molt delicada, i molt pesada sobre les espatlles mortals d'un sol home. Per tant és lícit que com a creients valorem a la persona que porta les sandalies del Pescador.
Però m'he desviat del tema principal.
Amb la successió de Benedet s'obrirà pas a una religiositat catòlica, oberta i que donarà lloc a un gran enfrontament, el del retorn als orígens, el de la cerca de la font primigenia per tal d'empaltar la rabassa morta i reviure-la amb nous brots. Aquest procés desembocarà al Concili Vaticà III. On el món (la cristandat) no occidental es farà amb el control de la cúria vaticana, assolint-se així l'accés dels desesperats, els desheredats i els pobres a la primacía d'una escola cardenalicia decadent i sense encís.
Per tant aquells que avui prediquen la paraula i el verb d'aquell que es va fer home, a les selves, a les fabeles i a poblats d'iberoamerica i l'Àfrica podràn fer sentir la seva veu i les seves experiències humanes per tal de guiar la torxa de l'Esglèsia. Així, el peregrinatge dels jesuites vers les missions veurà justament recompensada aquesta tasca d'apropament religiós a aquells que realment necessiten sentir la paraula i l'exemple a seguir.
Per tant aquells que avui prediquen la paraula i el verb d'aquell que es va fer home, a les selves, a les fabeles i a poblats d'iberoamerica i l'Àfrica podràn fer sentir la seva veu i les seves experiències humanes per tal de guiar la torxa de l'Esglèsia. Així, el peregrinatge dels jesuites vers les missions veurà justament recompensada aquesta tasca d'apropament religiós a aquells que realment necessiten sentir la paraula i l'exemple a seguir.
3 comentaris:
Gràcies a Déu, valgui la redundància, no hi res inmutable tot canvia. És ben cert que estem davant d'una crisi o cisme, diguem-li com es vulgui, en definitiva un gran canvi en el si del cristianisme. Això en certes esferes no agrada gaire, per què? molt simple, sempre fan por els canvis, per naturalesa l'ésser humà està més còmode amb el conegut amb el que controla, amb el que "sempre ha estat així". Però molts cops s'oblida que a través dels canvis es creix i es madura, lentament podem esdevenir més autèntics. Si som capaços de fer aquest pas estem a les portes de tornar a les arrels a l'origen de tot plegat, ha ser pobres entre els pobres, ha ser llum.
Ja era hora!!! Podem fer real una utopia! jeje...
Per cert molt bon estiu!
Ei, sóc l'Arnau Barquer! com ja veus, no he demanat l'adreça per pur capritx!
Allí va la meva aportació:
Per desgràcia, no puc compartir esperança alguna cap a la "salvació" de l'Església. No m'empasso cap plantejamente de canvi que la porti a redescobrir i mostrar el seu rostre més humà, aquesta institució fa el que ha fet sempre, aferrar-se com pot a la seva pròpia subsistència i provar de demostrar una i altra vegada, fins a la sacietat, la seva importància per aquesta societat de la qual tants se senten tant orgullosos. Actuen seguint la moda de les masses, i ara el que es porta és ser pietós i solidari amb els pobres negrets, pur egoisme i ganes de pulir la seva consciència. De mentres, la seva segona cara fa ullets al poder de qui s'alimenta i acaba retribuint el deute, doncs no busca "integrar" despiadadament tota cultura que cau sota l'ombra de la creu? Tota religió és intolerant per essència, i més el catolicisme, que poques vegades ha acceptat marge d'error.
Altra vegada repeteixo, de necis no en tenen ni un pèl i saben quan és adequada una sessió de maquillatge. En aquest món dominat per l'opinió pública i el políticament correcte no poden permetre's el luxe de reavivar noves flames. No és replantejament, ni molt menys penediment, és instint de supervivència pur i dur.
"Empezaremos por el trono, y seguiremos por el clero que es el animal más fiero al servicio del poder"
Ei! m'ha agradat molt aquest espai, probaré d'entrar-hi a partir d'ara deixant alguna opinió de tant en tant...
A reveure!
Ai Jordi, si tot fos tant automàtic... Jo no veig ni Concili Vaticà III ni res que se li assembli... En qualsevol cas, la gran revolució -interroptus- de l'Església Catòlica la va provocar un pobre home, gran, a punt de jubilar-se, que només va ser Papa 5 anys -si no vaig errat-, però que amb 5 anys en va tenir prou... Què vull dir? Que potser sí que hi ha canvis sobtats, però que no tenen perquè venir de les selves tropicals, o que potser els canvis de les selves tropicals no són cap endavant sinó cap enrerra, o tot el contrari... Ja ho dit la dita que els camins del Senyor són inescrutables... De moment, jo segueixo pregant per veure si Joan XXIII arriba abans a la canonització que Joan Pau II...
Publica un comentari a l'entrada