dilluns, 24 de novembre del 2008

LA FI DEL CATALANISME POLÍTIC?

No cal còrrer gaire, ni parlar amb gaires persones per arribar a la conclusió que la política catalana genera força desconfiances i fatiga entre el ciutadà. I no pas entre aquells que sempre vàren passar de votar, sinó entre el gran públic en general, que ja no aguanta més aquesta mena d'espectacle decadent, aburrit i previsible en que s'ha convertit el joc polític.

I és que obrir la televisió i sentir com el Conseller de la Vicepresidència es gasta 600.000 euros del contribuent en preservatius per a Angola no ajuda gaire. O sentir com el Conseller d'Interior dedica milions d'euros anuals a la formació de personal especialitzat en conflictes armats, i sobretot, a Catalunya, on no en tenim, doncs genera.... com dir-ho? Pensar que la classe política està beguda o viu al planeta de Zeta-Raticuli.

I de fet, en vista de les grans polítiques aplicades a la Generalitat, no podem descartar aquest extrem.

Ara bé, el més exèntric i ximple de tot, és comprobar com n'hi ha que no escarmenten ni amb aigua bullent. ERC ha tornat a salvar-li el cul al President Zapatero, trencant la disciplina de vot català i ajudant-lo a reeixir uns pressupostos suicides, tant per nosaltres com per la resta de l'Estat.

I dic seriosament que no entenc aquesta mena de suicidi a l'estil bonzo que practica el partit de'n Carod i en Puigcercós. Però també podria ser que tinguèssin memòria selectiva i no recordin que la seva formació, després de comportar-se com una colla de pallassos a Madrid, van perdre el suport de milers de votants, passant de 8 a 3 diputats.

De segur que a les properes eleccions catalanes la bufa que es fotran serà similar, cosa que vol dir que els veurem per la tele plorant i somicant, cridant a un xòfer de cotxe oficial que obligatoriament els abandonarà de la mateixa manera que els votants.

El catalanisme polític va nèixer com a instrument per a donar forma a unes expectatives i necessitats de país. Com a model de modernització col.lectiva per tal de satisfer les expectatives d'una societat industrialitzada, competent i moderna. Amb homes de l'alçada moral com Prat de la Riba, Cambó, Companys o el mateix Pujol. Homes que transformaren el país tot fent-lo anar un pas més endavant que el seu predecessor.

També dic, molt seriosament que no comprenc aquesta tàctica utilitzada avui pel tripartit (i en bona mesura pel PP de Catalunya) que busca utilitzar polítiques absurdes, destraleres i més pròpies d'una república bananera que no pas d'una nació sense estat que malda per reeixir com a país a Europa.

Tempoc ajuda gaire tenir el President més inexpresiu i hipotecat de la història recent de la Generalitat. De tant en tant ha de tirar boletes de pollastre als seus socis republicans (que deuen de ser cecs en vista del camí a l'acantilat que porten) i també amanyagar el caparró dels pijos d'ICV. Que el més a prop que han estat de la classe obrera, va ser el dia que van anar d'excursió a la India. Per aquests hipòcrites no hi pot haver perdó. Molt parlar dels pobres, però ells en Audis, dietes i a viure a la part alta de Barcelona.

En fi. De continuar per aquest camí, i enmig d'una crisi que posarà a proba el nostre sistema polític, si no reaccionem col.lectivament, haurem enterrat el catalanisme polític com a eina i com a possibilitat real de govern a Catalunya.


1 comentari:

Raimond Blasi i Navarro ha dit...

Una vegada més un bon article que reflexa el pensament de la gent de carrer massa sovint lluny de la bombolla irreal en que viuen els polítics.