He de reconèixer que la simple visualització d'aquesta frase ja em fa posar la pell de gallina. És llavors quan oblido tot allò que he après sobre política i moderació.
I és que aquesta afirmació, curta i simple està carregada de simbolisme i desig, i despulla la meva ànima fins a la gènesi de les arrels, projectes, il.lusions i esperances.
Reconec que no és un bon moment per fer afirmacions tant rotundes i categòriques (de fet segons alguns, mai és un bon moment per a fer-ho), però quan perdem allò pel qual lluitem, quan ho diluim en vagues metàfores políticament correctes, i carregades de por, és quan ens perdem a nosaltres mateixos.
Crec en el dret a la llibertat d'aquest poble, però també en que som absolutament incapaços de posar-nos d'acord en res.
Formen part d'un espai sociolcultural, el de Catalunya, que ha vist ha fet abans que ningú a la península, la revolució industrial, el romànic, l'humanisme, la il.lustració, el modernisme, el noucentisme i la creació d'un imperi mediterràni, que recordem amb anyorança i orgull, però també amb incertesa i por, puig no vàrem ser prou intel.ligents i agosarats de conservar.
Som un gran poble, però el problema ve quan hem de parlar entre nosaltres mateixos per a construir i fer avançar el nostre present.
La gran feblesa del poble català és aquest individualisme que ens porta a ser els millors artistes i empresaris, però que impedeix que actuem com a poble.
Admiro la capacitat que té l'Espanya interior per a construir els seus somnis col.lectius i la valentia i agermanament que demostren per protegir els seus interessos.
A Catalunya tenim les entitats financeres més importants d'Europa però no sabem aprofitar aquesta força.
Tot acaba quan ens hem de posar d'acord per treballar conjuntament.
L'edicifi que representa Catalunya esta a mig construir. Tenim bons fonaments, però ens barallem a l'hora de forjar la bastida, doncs volem que hi figurin els nostres colors abans de permetre els dels altres.
Llavors ens lamentem de la nostra dissort a tort i a dret pels pocs mitjans de comunicació que ens queden i ens fem les víctimes, quan en realitat, si no funcionem és per culpa nostra.
I és que la potència sense control no serveix per a res.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
senyales el problema i està molt be, el q trobo a faltar és q expliquis q s'ha de fer per canviar aquesta dinàmica. Estic segura q alguna idea ja deus tenir.
Hi he arribat i m'ha agradat llegir el que hi he llegit.
Publica un comentari a l'entrada