Les properes eleccions espanyoles del 9 de Març representen una magnífica oportunitat per a un catalanisme polític que camina a la deriva, tant per als de CiU com per als d'ERC i ICV-EUA.
És l'hora de la veritat, tots esperen que la maquina socialista necessiti de les seves mans per a poder tirar endevant, i tots volen i creuen poder ser indispensables davant la possibilitat d'un govern feble.
La paraula que s'escau en aquestes circumstàncies és la de inocència, doncs en 30 anys de democràcia, els polítics catalans no han après que l'estat espanyol no és feble, i que quan cal, dretes i esquerres s'uneixen i ens donen pel sac fins a fer-nos sagnar.
Però que hi farem, aquí tenim la veritable raó de perqué no tenim un estat pròpi, la ingenuïtat dels catalans.
Que esperin els convergents i republicans a les properes eleccions, que esperin. Perqué la tàctica de guerrilles que han dut a terme les anteriors legislatures està més que vista, sobada i ens la tenen presa fins l'últim dels nostres moviments.
Fem-ne una predicció. Tant CiU com ERC faran veure que mosseguen (en realitat es mossegaran un contra l'altre) per després barallar-se per l'òs de socis preferents.
I que n'haurà tret Catalunya com a país? jo us ho diré, res.
Només cal analitzar l'evolució de vots nacionalistes a les eleccions generals. En retrocés, lent, imperceptible, però constant.
M'agradaria poder mirar aquest poble als ulls i donar-los hi un missatge. Som un gran poble, i no ens hem de resignar a les despulles del menjar dels socialistes. No serem més socis preferents, no vendrem l'Ebre i no pactarem més.
El pactisme tant arrelat a Catalunya s'ha pervertit i dut a l'extrem. Us ho diu i garantitza un historiador. Sempre hem pactat però també hem estat disposats a lluitar, i ara només pactem, distorisionant el pacte per el pacte. I ens han agafat l'estrategia, se la coneixen i la manipulen.
La política és l'art de vendre un projecte, però també de dur-lo a terme. No podem renunciar sempre al nostre programa, pactar i dir "no patiu que ja ho explicarem molt bé a l'electorat, farem pedagogia".
I el nostre electorat està cansat de tant tactisme i pactisme, perqué hi ha massa tàctica i cap moviment.
CiU ha de ser l'escut de Catalunya i la llengua del seu candidat l'espasa. El poble vol veure que en som els defensors dels seus interessos, i que quan cal presentem batalla. Sense por.
És tant trista l'història recent del poble català, que encara recordem un dia que vàrem ser valents, l'11 de setembre del 1714, on el pactisme és va deixar de banda per demostrar que quan cal lluitar per les nostres necessitats i creences, ho fem. Sigui quin sigui el resultat.
Estem tant impressionats de que un dia fòssim valents que encara el recordem ara i basem la reconstrucció nacional damunt les cendres fumejants d'aquella derrota.
És més, aquella lluita ens va donar una cosa de la que no anem sobrats. Orgull de poble.
Les brases d'aquell fet s'apaguen, és l'hora que els representats polítics de Catalunya presentin batalla política al Congrés dels Diputats. Esquerra ja sabem que no ho farà, perqué tampoc no sap com, i ens toca a nosaltres ser els abaderats i defensors dels ciutadans de Catalunya.
No traicionem més la confiança dels electors perqué a tenor dels resultats les oportunitats s'acaben.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentari:
Tens una percepció una mica tràgica i contundent
¿Val la pena lluitar per coleccionar desfetes?
Duran es el politic amb mes prestigi pero amb menys recolçament polìtic, ¿Paradogic!
Tots prometen àmb segones intencions, alhora tothom veu que els grans patits no son prou nets.
Publica un comentari a l'entrada