CAP A UNA NOVA BASTILLA part 1

Aquesta setmana fa un any just que no escric, i aquesta distància junt amb els aconteixements que hem passat, m'han dut a la necessitat de tornar a posar per escrit aquelles idees que em ballen pel cap.

I és que un any dona per molt, passen moltes coses, i en el cas de l'aigua tèrbola fa que els sediments es dipositin al fons del got, deixant-nos en veure l'aigua clara. Res més lluny de la realitat, doncs això és el que ens ha passat.

Suposo que tots estarem d'acord en afirmar que una regió (Catalunya), que aspira a ascendir i jugar a la lliga de les nacions-estat del món, no és pot permetre de cometre vileses com la de l'Orfeó Català, o la del cas Pretoria, o la de (en plena crisi social, econòmica i sistèmica) decidir crear un altre cos parel.lel de descentralització autònomica (les vegueries) i sumar-ne les despeses a càrrec del contribuent.

El cas de l'Orfeó Català és totalment paradoxal, i de fet, més pròpi d'estats mafiosos com Kosovo o Albània que no pas de nacions suoposadament serioses. De fet, és interessant constatar que en pocs anys, aquesta institució (sumada indistintament a la Fundació Palau de la Música) va rebre de les arques públiques al voltant de 60 milions d'euros. Que si no vaig errat, corresponen a més de 10.000 milions de les antigues pessetes. Calderilla vaja.

Però això no és pas el millor. Doncs quan pensem que la Generalitat, bressol del les esències més pures del catalanisme polític, dona 10.000 milions de pessetes a un orfeó, o se-n's rifa a la cara o està mal governat. Com justifica un orfeó la despesa de 10.000 milions de pessetes? Si hi ha prou diners per fer les cadires d'or, i encara en sobraria per repartir-lo entre els cantaires i que aquests visquin durant tota la vida sense donar cop.

Segona estrofa. Sembla ser, que a dins del Palau de la Música hi havia interventors de diverses administracions catalanes, i curiosament cap d'ells va saber veure que milers de milions de pessetes es desviaven en comptes suïsses, cotxes, putes i cases. Paradoxal i increible. O eren imbècils, o, estaven comprats... En quin supòsit ens quedem?

Interessant, oi? I després podem anar-nos en rifant de la màfia italiana. Minúcies al costat de la Màfia catalana.

Tercer apartat. Em nego a parlar del cas Pretoria. No puc, perqué em sulfuro. Considero incomprensible com totes aquestes accions mafioses no han sigut detectades per part de les institucions pròpies del país. Hem hagut de confiar en la justícia española, tant en el cas Millet com en del Pretoria, per tal de poder agafar els xoriços que estaven dilapidant els diners del contribuent.

Però el millor de tot, és que després ens diuen als ciutadans que hi ha una crisi i que cal que ens apretem el cinturó. Quina barra noi. A l'hora de donar centenar de milions d'euros en sous astronòmics a assessors i a la màfia catalana no s'hi pensen gaire. De fet, el que em fa més mal, és que amb els diners d'aquestes estafes (que el catalanisme polític tolera) es podrien fer una dotzena de residències assistides i/o diversos hospitals comarcals.

Conclusió d'aquesta primera part. El catalanisme, tal i com el coneixem està mort, però continua com a moviment cultural i de poder, ja que no hi ha hagut res (encara) que l'hagi substituït. De tota manera, tal i com estan anant els aconteixements socials i empresarials, no li dono més de 12 anys de vida.

En el proper post, voldria continuar analitzant les conseqüències (inesperades) que ens depara l'aprofondiment de la crisi sistèmica que patim des de 2008. I és que els esdeveniments ens porten a esperar el desencadenant que conduirà a un canvi (ja que no podem parlar de revolució en termes antics) totalment interessant.