LA GUERRA DELS SEGADORS? LA CRISI

De la crisi sistèmica que estem vivint (i que alguns anomenen crisi) en podem entreveure algunes coses interessants:

• Com per exemple la possible independència de Catalunya, fruit d'un moviment centrípet d'ensorrament total de l'economia i finances espanyoles (i catalanes).
• L'empobriment de la mal anomenada classe mitjana i el seu aniquilament.
• Un atur (l'any 2012) d'un 30%.
• Possibles reaccions de la població autòctona empobrida i aturada vers els 6 milions i escaig d'inmigrants, a qui veuran com a responsables de robar-los la feina.
• Augment dels moviments polítics d'ultradreta.
• Ensorrament dels moviments progressistes a nivell moral com a conseqüència de la situació social i econòmica i la seva nul.la resposta.
• Atomització política d'Europa i consolidació dels EE.UU com a única potència mundial.
• Explossió de la bombolla inmobiliaria de la Xina, amb totes les conseqüències socials que se'n poden derivar.
• Independència del Tibet.
• Aniquilació del sistema d'educació i ensenyament escolar per tal de reduïr el coeficient intel.lectual de les persones. Així mai contestaran ni protestaran per una baixada de drets civils i/o polítics, però si d'una pujada en el preu de les entrades del futbol.

I per acabar, voldria fer una reflexió. Si totes les teories conspiratives són "basura" i pròpies de paranoics, on és el famós virus de la grip H1? No havia de ser tant devastador?

Que curiós, un cop venut el tamiflú per totes les nacions del món, el virus s'ha autodestruït.

ARIS TO KRATOS

A vegades els encontres casuals solen ser més interessants (i productius) que no pas aquelles entrevistes i/o encontres que ens preparem amb dies d'antelació. I ha sigut en una d'aquestes casualitats on, de forma interessant vàrem estirar una conversa de la que es poden extreure un seguit d'idees, que si de forma semblen extravagans i conspiratives, no descartem que en el fons hi hagi una engruna (per petita que sigui) de veritat.

I és que sembla com si s'estigués executant un astut pla de classificació mundial, amb el supòsit que la productivitat laboral i intelectual és alta i eficient, i consequentment sobra gent.

Només cal mirar un parell de generacions enrera, la humanitat per si sola establia procediments de selecció natural, ja fos per malalties o infeccions a gran escala o mitjançant guerres periòdiques (I Guerra Mundial, II Guerra Mundial), en les que morien elevades capes de població.

Actualment i a tenor d'una relativa pau fomentada per les armes de destrucció mutua assegurada, gaudim d'un període de prosperitat i avançaments mèdics i tecnològics, que no fan sino augmentar la productivitat humana.

Per tal, calen menys persones per a fer més feina, i consequentment "sobren" elevades capes de població.

I com s'arriba a aquesta conclusió?

Observant com dia a dia es fomenten programes "basura" on s'estimula sobremanera la mala educació, l'aniquilació de principis morals i sobretot els instints més primaris de l'individu.

Descendint en successives reformes educatives el nivell de l'instrucció escolar, per tal de fer dòcils a una gran masssa d'individus, que no protestaran al viure en unes condicions insalubres de vida i de feina, sempre hi quan tinguis jocs de consola, sexe i programes populistes on puguin expressar la seva manca d'educació.

I és que si l'il.lustració i les revolucions liberals es van fer per dotar de major coneixement i llibertat a l'individu, tot trencant les cadenes de l'antic règim. Avui es dona el cas contrari. No s'intenta expandir els drets i coneixements d'una minoria vers la majoria, sinó que es forma a una minoria (un 10%) de la població, per a que governin sobre una gran majoria d'incultes però grans consumidors de porqueria.

Assistim a un canvi interessantíssim d'època, la lenta mort de la democràcia en favor d'una nova aris to kratos (aristocràcia), que en la seva traducció literal és el govern dels millors.

CAP A UNA NOVA BASTILLA Part 2

Per tal de continuar la temàtica del post anterior, avui procuraré d'anar reculant, de fora cap endins. Som-hi doncs.

A nivell mundial cal destacar l'aprovació de la reforma sanitària per part de la Cambla Legislativa dels EUA, fita que cal anomenar d'històrica en majúscules. Doncs es dona en un moment difícil al bressol del liberalisme econòmic. I és que del discurs pronunciat per el President Obama, en vista de l'esgotament del sistema de creixement piramidal (o sigui sostingut per una entrada constant de fornades d'immigrants que pasen a formar part de la base de la piràmide social), era totalment necessària l'entrada en vigor d'un sistema que mitigui les doloreses jornades (a nivell socioeconòmic) que estan per venir.

De fet, és el primer des de la fundació dels Estats Units, en que anuncien obertament la fi del sistema de creixement fonamentat en la inmigració continuada, cosa que vol dir que ara els hi toca aprofondir en les reformes socials que van deixar pendents com a jove nació.

Més a tocar de nosaltres tenim el tema de Grècia, que a parer meu pinta negre, negríssim, doncs l'opinió pública (que no pas política) alemanya opta violentament per deixar caure el sistema financer grec. I no crec que la Presidenta Merkel s'atreveixi a nedar contracorrent del que demana la ciutadania del seu país.

Per tant, un cop més Europa demostra que quan les coses es posen malament, tothom escombra cap endins, deixant que a el veí se'l mengin els gossos. I és que Europa com a tal, o triomfarà o fracassarà com a ens social-polític i territorial en aquest greu repte que se li planteja. Perqué el problema no és només Grècia, sinó la més que previsible fallida i col.lapse del sistema financer espanyol i portugés, en un termini no més llarg de 2-3 anys.

Ja arribant a casa. Cal parlar d'un anàlisi que a més d'un li resultarà interessant. I és que en vista d'una previsible fallida (o suspensió de pagaments) a nivell del govern estatal, es generin tot un seguit de revoltes violentes que s'oposaràn total i frontalment amb els plans d'austeritat extrema que des de l'executiu es veuran obligats a imposar.

Aquesta violència social pot arribar a espantar a més d'un govern autonòmic que en previsió de perdre el control de la situació opti per basar-se en un discurs nacionalista. Tot negant-se a col.laborar d'un pla d'austeritat (més dur encara que el que pateix Grècia) i que per tal de perpetuar-se en el poder s'alï amb l'èlit industrial regional, provocant un moviment centrípet que pot dur-nos a la independència. Amb els bascs, el tema no serà tant virulent per que ja disposen d'un concert econòmic.

Val a dir que ens pot tocar viure uns temps molt interessants

CAP A UNA NOVA BASTILLA part 1

Aquesta setmana fa un any just que no escric, i aquesta distància junt amb els aconteixements que hem passat, m'han dut a la necessitat de tornar a posar per escrit aquelles idees que em ballen pel cap.

I és que un any dona per molt, passen moltes coses, i en el cas de l'aigua tèrbola fa que els sediments es dipositin al fons del got, deixant-nos en veure l'aigua clara. Res més lluny de la realitat, doncs això és el que ens ha passat.

Suposo que tots estarem d'acord en afirmar que una regió (Catalunya), que aspira a ascendir i jugar a la lliga de les nacions-estat del món, no és pot permetre de cometre vileses com la de l'Orfeó Català, o la del cas Pretoria, o la de (en plena crisi social, econòmica i sistèmica) decidir crear un altre cos parel.lel de descentralització autònomica (les vegueries) i sumar-ne les despeses a càrrec del contribuent.

El cas de l'Orfeó Català és totalment paradoxal, i de fet, més pròpi d'estats mafiosos com Kosovo o Albània que no pas de nacions suoposadament serioses. De fet, és interessant constatar que en pocs anys, aquesta institució (sumada indistintament a la Fundació Palau de la Música) va rebre de les arques públiques al voltant de 60 milions d'euros. Que si no vaig errat, corresponen a més de 10.000 milions de les antigues pessetes. Calderilla vaja.

Però això no és pas el millor. Doncs quan pensem que la Generalitat, bressol del les esències més pures del catalanisme polític, dona 10.000 milions de pessetes a un orfeó, o se-n's rifa a la cara o està mal governat. Com justifica un orfeó la despesa de 10.000 milions de pessetes? Si hi ha prou diners per fer les cadires d'or, i encara en sobraria per repartir-lo entre els cantaires i que aquests visquin durant tota la vida sense donar cop.

Segona estrofa. Sembla ser, que a dins del Palau de la Música hi havia interventors de diverses administracions catalanes, i curiosament cap d'ells va saber veure que milers de milions de pessetes es desviaven en comptes suïsses, cotxes, putes i cases. Paradoxal i increible. O eren imbècils, o, estaven comprats... En quin supòsit ens quedem?

Interessant, oi? I després podem anar-nos en rifant de la màfia italiana. Minúcies al costat de la Màfia catalana.

Tercer apartat. Em nego a parlar del cas Pretoria. No puc, perqué em sulfuro. Considero incomprensible com totes aquestes accions mafioses no han sigut detectades per part de les institucions pròpies del país. Hem hagut de confiar en la justícia española, tant en el cas Millet com en del Pretoria, per tal de poder agafar els xoriços que estaven dilapidant els diners del contribuent.

Però el millor de tot, és que després ens diuen als ciutadans que hi ha una crisi i que cal que ens apretem el cinturó. Quina barra noi. A l'hora de donar centenar de milions d'euros en sous astronòmics a assessors i a la màfia catalana no s'hi pensen gaire. De fet, el que em fa més mal, és que amb els diners d'aquestes estafes (que el catalanisme polític tolera) es podrien fer una dotzena de residències assistides i/o diversos hospitals comarcals.

Conclusió d'aquesta primera part. El catalanisme, tal i com el coneixem està mort, però continua com a moviment cultural i de poder, ja que no hi ha hagut res (encara) que l'hagi substituït. De tota manera, tal i com estan anant els aconteixements socials i empresarials, no li dono més de 12 anys de vida.

En el proper post, voldria continuar analitzant les conseqüències (inesperades) que ens depara l'aprofondiment de la crisi sistèmica que patim des de 2008. I és que els esdeveniments ens porten a esperar el desencadenant que conduirà a un canvi (ja que no podem parlar de revolució en termes antics) totalment interessant.

UNA GRANDE Y UNIFORME?

No se si és cert que la música amansa les feres, però si que eixampla els nostres pensaments i ens aporta una serenitat propicia a reflexionar.

Avui, els cors de Nabucco amb el "va pensiero" de Verdi m'han recordat l'inici del romanticisme, i de la seva mà aquelles belles cançons que l'home ha cantat des de la nit dels temps per tal de recordar qui és, d'on ve, on va i a honorar la terra on viu, riu i plora.

Amb el "va pensiero", Itàlia pren consciència de qui és i que vol ser, i amb el "rule Britannia" Anglaterra glosa l'expansionisme d'un imperi colonial que sembla no tenir fi. Però avui una altre música sona a les nostres orelles, almenys una melodia que a mi em sembla del tot clara. La d'una nova nació-estat consolidada, vencedora contra aquella perifèria que encara gosaba resistir-se l'hi.

Amb la "victòria" constitucionalista del PSOE-PP Euskadi, l'última resistència vers una nació estat anomenada Espanya ha caigut. Ara bé, això no significa que el PNV no es lliuri a una guerra de guerrilles amb emboscades i que doni per perdut el seu feu, doncs encara els hi queden les tot-poderoses provincies per presentar una última i desesperada batalla. Però això no canvia el fet que amb una Catalunya que viu de genolls, Euskadi pugui allargar gaire més la resistència.

Una nació-estat s'ha consolidat després de 500 anys de construcció. El somni de Ferran i Isabel de Castella i Aragó s'ha assolit.

Només els necis, i els que n'esperen treure profit de l'engany perllorgaran aquesta maleïda agonia. Hem perdut altre cop. Val la pena continuar amb aquesta farsa? Hem de tornar-ho a intentar?

Ja ho vàrem provar amb en Prat de la Riba, en Francesc Macià i en Jordi Pujol. Tornarà a donar aquesta maleïda i eixuta terra un altre colós?

És en aquest moment més que mai, quan em venen a la memòria els versos del pròfetic i visionari Salvador Espriu:

Oh, que cansat estic de la meva

covarda, vella, tan salvatge terra,

i com m’agradaria d’allunyar-me’n,

nord enllà,

on diuen que la gent és neta

i noble, culta, rica, lliure,

desvetllada i feliç!

Aleshores, a la congregació, els germans dirien

desaprovant: “Com l’ocell que deixa el niu,

així l’home que s’en va del seu indret”,

mentre jo, ja ben lluny, em riuria

de la llei i de l’antiga saviesa

d’aquest meu àrid poble.

Però no he de seguir mai el meu somni

i em quedaré aquí fins a la mort.

Car sóc també molt covard i salvatge

i estimo a més amb un

desesperat dolor

aquesta meva pobra,

bruta, trista, dissortada pàtria.

ESPANYA 5.0

Ja fa força temps que al escriure al bloc, repeteixo post rera post una idea central, que és per a mi un horitzó llunyà, però també una imatge cada cop més clara.

Voldria començar, sumant-me a la confiança del govern socialista per recalcar que no arribarem de cap manera als quatre milions d'aturats, ni molt menys. Arribarem als cinc i mig. I és amb aquest supòsit que tant clar tinc, que m'oloro un escenari totalment nou i diferent pel que fa a les nostres institucions ( i quan parlo de "nostres" em refereixo a les de l'estat espanyol ).

El xassis que suporta el pes de l'estat, no podrà de cap de les maneres sobreviure a la cursa d'obstacles que ens tocarà viure els dos propers anys. I perquè els dos propers? Perqué aquesta crisi financera és comparable per la seva voracitat a la del crack del 1929, i perqué les polítiques suicides que aplica el President Zapatero a part de ser simples pedaços, estan mal cosits.

D'aquesta manera la transformació sistemàtica que viurà el sistema polític de la transició (que s'ha perdurat fins als nostres dies), donarà pas a una república més centralista i preprarada als grans canvis demogràfics i culturals que ens tocarà viure amb el procés de substitució cultural que ja em encetat.

De fet, no crec que el Sr. Zapatero pugui acabar la legislatura amb més de cinc milions d'aturats, i problablement ens veurem abocats a unes noves eleccions o a un govern d'unitat nacional, que intentarà (sense gaire èxit suposo) frenar els greus aldarulls que provocaràn la gana i la desesperació.

QUAN LA MITJA LLUNA PLORA, LA TERRA ES TORNA ROJA

Avui fa tretze dies de l'inici de l'operació israeliana vers la franja de Gaza, i tot i que em vaig prometre a mi mateix no dir-ne res, a hores d'ara ja no puc estar-me'n. I m'atreveixo a opinar (en un clar excés de falsa modèstia) d'una temàtica que toca directament la sensibilitat (l'ànima) i el cor de les persones.

Com a èsser humà (i sobretot degut a la hipersensibilitat europea) penso que cap persona o poble mereix viure l'infern que ha caigut sobre els palestins, i que poca cosa poden fer aquells que es defensen amb pedres i pals contra tancs, missils, fusells i avions. L'horror de famílies exterminades a cops de bomba recòrre la terra per pantalles i televisions, i si bé és cert que Israel guanyarà en aquesta ofensiva militar, no deixa de ser menys veritat que els palestins s'estan guanyant les simpaties de tot el món.

Gaza no té cap possibilitat de victòria perqué l'ofensiva és, des del punt de vista tàctic, brillant, a més de tenir entre els dos contingents diferències més que notables entre el seu armament. La divisió de l'ocupació entre diferents zones, dificulta encara més una resposta unitària entre els milicians de Hamas, que veuen com no poden coordinar-se entre ells. És en definitiva una victòria ja anunciada abans de començar.

Hi ha, com sempre diversos peròs. Un d'ells és posar-se a la pell dels israelians, que senten dia rera dia, l'ofec de més de quatrecents milions de musulmans totalment hostils, arraconant social i geograficament als poc més de cinc milions de jueus que viuen a Terra Santa. Saben que només és qüestió de temps que la marea demogràfica àrab pugui acabar amb ells, i que cada ofensiva militar que emprenen és un dia guanyat a la fi del seu estat, però també un any perdut pel que fa a trobar unes bases de diàleg amb els seus veins.

Un altre però és perqué l'estat israelià que iniciat aquesta matança enmig d'unes converses secretes i no oficials amb Siria (però si oficioses) que els havien de conduir a garantitzar-se la pau amb aquest estat beligerant. De fet, inclús han arribat a oferir-los hi el retorn del Golàn a canvi de tranquilitat. És clar que possiblement han pesat més les properes eleccions israelianes, i aquesta demostració de força ajudi a l'executiu actual a arrassar a les urnes, o potser és que han volgut demostrar als negociadors siris que Israel pot ser implacable si no s'accepten les seves condicions. Qui sap....

La història ha demostrat en repetides ocasions que tot aquell estat (o país) enclavat enmig d'un medi hostil, pot sobreviure de forma "artificial" a anòmala mentres la superioritat militar l'acompanyi. Però un cop perdut aquest pilar de les armes, aquest mateix estat serà conquerit i aniquilat de la terra. Només cal que el lector agafi un llibre i repassi els estats francs cristians de les croades, existents gràcies al salvatgisme religiós d'alguns fanàtics europeus, o que miri la pel.licula "el Reino de los Cielos", per comprendre més clarament del que parlo.

Diferent és el cas d'Amèrica del Nord, on els anglosaxons van poder construir una civilització pròpia en mig d'un medi totalment hostil, exterminant-ne (això si) a tota aquella raça o tribu que se-l's hi oposés. És clar que aquest ja no pot ser el cas d'Israel, doncs és massa petit i no compta amb milions de possibles colons que puguin reforçar la seva posició.

El cas, és que també demogràficament Israel està cada dia en més desventatge. El nombre de possibles colònies jueves a nivell mundial està perdent força, doncs quasi bé la meitat de jueus del món ja viuen a Palestina, i per tant no podràn rebre "reforços" demogràfics quan les tornes canvïn.

Tot és molt bonic quan poseeixes la maquinària militar més compacte i dúctil de la terra, però no sempre Hamas lluitarà en inferioritat de condicions, perqué cada guerra lliurada, és una lliçó tàctica apresa, sigui quin sigui el resultat, i si avui lluiten amb pals i pedres, demà qualsevol estat musulmà els hi pot lliurar tecnologia punta.

Pasi el que pasi, si Israel vol sobreviure en mig de l'Islam només pot fer una cosa, convertir totes les ofensives militars en ofensives diplomàtiques. I de segur que aquest serà un camí molt i molt llarg, però el seu resultat sempre serà molt més segur. És relativament senzill derrotar una nació per la força de les armes, però molt difícil acabar amb uns pilars fonamentats en aliances i amplis consensos internacionals.

FINANÇAMENT? DECADÈNCIA!

Tot i trobar-nos inmersos dins el gran parèntesi de les festes de Nadal, l'activitat política del país no s'atura. Només cal veure l'evolució del possible sistema de finançament català, que més que un sistema basat en la bitelaralitat, és avui altre cop un café "descafeinat" per a totes les regions d'Espanya.

No cal ser un profeta per endevinar com acabarà tot això, ni tant sols tenir visió de futur. Només cal que recordem les contínues baixades de pantalons per saber que el finançament serà insuficient i que tots el vendràn com si fos la gran troballa de l'univers. Ara bé, el ciutadà i la població en general ja s'ha vacunat correctament de totes aquestes maravelloses caques que ens venen contínuament. Saben (sabem) perfectament que l'actual sistema de partits (partitocràcia) no només està desfassat, sinó que viu de "prestado" els pocs dies de lenta agonia que li queden.

Però el fiasco del finançament no és un fet aillat, sinó una manifestació més de la profunda decadència en la que ens trobem. Decadència que no és culpa d'un determinat grup de polítics, sinó que és fruit de la nostra gestió diaria com a societat.

I aquell que pensi que els polítics, o la política ens treuràn d'aquell toll està molt equivocat. D'aquesta n'haurà de sortir la societat política en bloc, que com ja s'ha fet a Catalunya en diverses oasions ha de tirar del carro pel seu cantó i deixar que els polítics continuin la seva festa de l'abundància pujats al carro de la ignominia, la ceguera i el bandarrisme (que no el bandolerisme, tot i que en vista de la pressió fiscal a la que estem sotmesos podriem arribar a aquest extrem).

Ara és el moment en que institucions com Foment del Treball, CCOO, l'Institut d'Estudis Catalans, la Cambra del Comerç, les Joves Cambres, les Universitats... pressionin als legisladors i ajudin a fer la feina que aquests avui per avui són totalment incapaços de fer.

JEUX NÖEL

A tots i a totes, que passeu un joiós Nadal i una millor entrada d'any nou!

DECALEG

Si una cosa bona ens portarà aquesta crisi sense precedents que vivim a escala globar, i sobretot a casa nostra, és que les coses no tornaràn a ser mai com eren.

I és que em corromput la mateixa gènesi del nostre precari sistema polític heredat de la transició, i que a vista de tots fa aigues per tots costats. Evidentment que no es va pensar per a durar tant, sinó com a forma transitòria o falca per tal d'evitar mals majors i portar el país a una normalitat democràtica que fa molts anys que s'ha assolit.

Catalunya n'és un paradigma ben curiós de tot això, i degut a no tenir cap forma d'estat estable, ni polítics de talla, ens trobem amb una barqueta de rems enmig d'una gran tempesta, mentres el nostre President, intenta fer sense gaire d'èxit de Moises, tot separant les aigues.

De tota manera, estaria molt bé que tot això que estem vivint ens ensenyi i redrecem tot allò que està malament. Per exemple, considero prioritaria la refundació i actualització del catalanisme polític (del social no patiu que ja es refunda i mou cada dia), el retorn a l'antic estatut (en vista de la presa de pel que ha patit el ciutadà, i de la retallada que patim amb el nou) i l'acompliment d'unes normes bàsiques de Govern.

Això de nomenar Consellers com l'Honorable Huguet s'ha d'acabar. Com a emprenedor, trobo insultant i descarat que la política industrial i economica de les nostres empreses estigui a mans d'un comunista troskista que no ha treballat mai a l'empresa privada. Sentint-ho molt, hem de fer normes polítiques per evitar casos com aquest, i que sigui d'obligat compliment que el Conseller d'un determinat Departament, s'esculli d'entre una llista d'especialistes o personatges destacats en la matèria.

Oi que no se li acudeix a cap empresari posar al departament de comptabilitat un peixater? Doncs amb més força s'ha d'aplicar aquesta norma a la màxima institució del país. I disculpeu-me si em poso sarcàstic, però és que aquesta és l'explicació més palpable de la decadència que viu Catalunya en tots els aspectes. A part de que la ciutadania esta fins als collons de la presa de pel diaria que viu per part de la classe política.

Quan toca pagar impostos, tots com ovelles a l'escorxador, i pobre de la que surti d la fila, però a l'hora de posar terminis d'acompliment pel que fa a l'Estatut o al finançament de Catalunya, tot són excuses de mal pagador. I el ciutadà de peu vol ser tractat amb equanimitat. Polítics, cap problema, es salten les normes a la torera perqué són la nova aristocràcia. Ciutadà, com surtis del camí et tallem les cames a tu i a la teva família.

I després surten els il.luminats de torn exclamant-se "no entenc perqué la participació baixa tant"? No sé si els van parir idiotes o es que se'n enfoten a la nostre cara.

Com veureu estic molt dolgut i emprenyat amb els dirigents del país, però és que la gota vessa del got.

Pel que fa al cas dels empresaris, microempresaris, autònoms, emprenedors, i grans empresaris, la presa de pel és encara més gran. Se-n's tracta per part d'alguns partits d'esquerres com a xupopteros assedegats de sang que només pensem en el benefici. Se-n's posa una pressió fiscal de més d'un 40% i a sobre ens tiren fems a la cara.

Doncs bé, ara que les petites empreses i les mitjanes (que són les que sustenten l'economia productiva del país) estan plegant, alguns dirigents comencen a plorar tot fent cants de sirena al gran paper que desenvolupem com a agents socials.

Doncs bé, crec representar a uns quants companys empresaris i emprenedors quan contensto, "joderos". Ploreu la vaca que us ha alimentat ara que l'heu morta. Una postura del tot intel.ligent.

Poques coses bones portarà aquesta crisi, però una d'elles sera que la societat tornarà a la cultura de l'esforç, i sobretot que l'aristocràcia "sang-melee" política haurà de regir-se per paràmetres d'eficiència i/o eficàcia. Metges per dirigir la Conselleria de Salut, economistes per la d'economia, pagesos per la d'agricultura i industrials d'exit per a la d'Industria.

El que necessitem és menys polítics i més gestors. Uns que legislin i els altres que administrin. I és que ja ho diu el refrany "Zapatero a tus zapatos".