dilluns, 28 de gener del 2008

LÍBAN, LA HISTÒRIA D'UN SOMNI IMPOSSIBLE


Sempre he dit que els mars uneixen més que no pas separen, essent-ne la mediterrania l'exemple més latent, allò que els romans vàren anomenar Mare Nostrum.
A les ribes occidentals hi trobem Catalunya, país mil.lenari, on grecs, romans, íbers, fenicis i francs han deixat la seva empremta en carreteres, paisatges, ciutats, runes i estils de vida, que defineixen alló que som, qui som i de quina manera vivim.

A les ribes orientals hi trobem el Líban, terra de pas, pont entre orient i occident i país amb influències gregues, romanes, fenicies i franceses.
Si, he dit franceses, perqué els gals a part de ser-ne la metròpoli d'abans de l'independència van formar-hi els estats cristians de les croades.
Per tant partim de dues històries molt similars, amb llegats comuns per increïble que sembli però amb uns finals (al menys de moment) totalment divergents.
I és que fer de nexe, de terra de pas entre dos mons, dos formes diferents d'entendre la vida, i sobretot tenir veins poderosos és difícil i a voltes traumatic. És una experiència força comprensible per a nosaltres, els catalans.

El Líban és com a mi m'agrada anomenar-lo, un miracle. M'explicaré.
Els libanesos són (o eren fins fa pocs anys) majoritariament cristians, no són àrabs sinó descendents culturalment de fenicis i grecs, i econòmicament en comparació amb els seus veins, pròspers.

La seva història és més europea que oriental, amb uns indicadors econòmics i socials que van ser similars als nostres fins a entrats els anys 70.
Què va passar? Doncs que es va produir una entrada ingent d'inmigrants palestins que va desequilibrar la fràgil coexistència entre cristians maronites i musulmans, i desembocant en una guerra civil que va durar gairebé vint anys.

Qui va gunyar? Al final sembla que el col.lectiu musulmà, però crec que realment hi van perdre tots, assolint uns acords de pau i estabilitat que havien de garantir la coexistència entre les diferents confessions, i que realment ha dut el país al caos i a la ingovernabilitat absoluta.

Em podria extendre explicant com les falanges cristianes resistien a les ciutats costaneres, com a baluard d'una història cristiana de gairebé 2000 anys, com es van cometre matances indiscriminades, com Israel va armar les dues faccions (si els teus enemics es barallen, dona-l's hi armes per a que es destrueixin), de la fràgil pau a la que s'ha arribat, de quin és el preu que es paga a Orien per ser Occident i de les matances de polítics i policies cristians a mans de no se sap qui.

Però el que importa és veure com n'és de fràgil l'equilibri i la coexistència entre diferents cultures. Que el Líban ens serveixi de lliçó de que no hem d'arribar a la confrontació, a mantenir-nos cohesionats i a integrar tot aquella persona que ve a viure a casa nostra, a fer-la sentir a casa seva.
A utilitzar l'inteligència, i sobretot no permetre guetos ètnics.

Que les brases que consumeixen el bonic país dels cedres, la torxa del mediterrani ens guï a tots en el bon camí.

1 comentari:

Anònim ha dit...

no ha estat fins avui que he llegit el comentari sobre el Líban, país on visc des de fa més de deu mesos. Em sembla molt encertat, la veritat.