Recentment s'han publicat unes enquestes sobre intenció de vot de cara a les properes eleccions generals del 9 de març. De la lectura se'n desprén que la colació CiU pot perdre fins a 2 diputats i passar a tenir-ne 8.
Si recordem que fa cinc anys, els nacionalistes gaudien de 15 diputats al Congrès, podem afirmar que la política estatal de CiU no segueix el senderi correcte.
Per analitzar les dades, ens podem servir de diferents paràmetres: el candidat, el desgast que suposa estar en primera línia per part d'un partit regional, que ha de mesurar les seves forces amb d'altres més grans que ells, la indefinició sobre l'objectiu final, i per últim un dels punts sobre el que m'inclino. La ingenuïtat.
Quin és l'objectiu del catalanisme polític? De segur que trobem opinions per a tots els gustos, i aquí és on radica també part del problema, la manca d'un objectiu real i final. A més, el catalanisme polític que representa CiU va nèixer per dotar a Catalunya d'unes institucions pròpies d'autogovern.
Un cop assolit l'objectiu (i amb escreix) cal passar a la següent etapa, i el que no és pot fer, és, jugar a les indefinicions i al doble joc com rutina habitual.
El públic sap que CiU ha dotat d'unes estructures administratives de les que no gaudia Catalunya d'ençà d'abans del 1714. Ara bé, un cop acabada la feina ha anat tirant de la rifeta i vivint de còmodes (i no tant còmodes rendes).
Malauradament, la nova classe dirigent que s'ha fet amb els òrgans de direcció a Convergència, no s'adonen que no és pot estirar més els rèdits del passat. I això és el que es dediquen a fer, sumant la nul.la capacitat d'entendre perqué l'electorat va abandonant mica a mica la casa gran del catalanisme polític.
Massa sovint s'ha sentit a casa nostra les crítiques a aquells sectors que volien emular les formes de fer del PNV, acusant-los de ximples, inmadurs, seguidistes, derrotistes i exaltats.
Si bé és cert que la distància social i política de les dues societats és gran i que les comparacions són odioses, aquí del que es tractava era d'intentar fer un pas més enllà i teixir altre cop el projecte nacional per a completar-lo.
Les tensions a les que es van veure sotmesos els membres del PNV arràn de l'ofensiva popular, feien escruixir de por a les acomodades èlits de CiU que no estaven preparades per a deixar estar la política de "peix al cove".
I aquí tenim l'explicació de l'eclosió d'ERC com a una nova/vella força que emergia de les profunditats de la guerra civil. Van agafar el missatge de CiU tot revestint-lo d'una cuirassa de novetat i de la beligèrancia que els convergents havien perdut.
Però amb el pas d'aquests quatre anys, s'ha pogut veure que la formació republicanca continua els seus tics provincians i de trinxera, com en el cas del benvolgut Sr. Tardà, que fa que senti vergonya de ser el que sóc.
A títol individual penso que moralment vam perdre tota la nostra raó de ser amb el cas del Delta de l'Ebre, que per molt que a aquelles comarques ens hagin perdonat, va marcar un abans i un després pel que fa a la defensa del territori, I és que no hem d'oblidar la lliçó moral de l'onze de setembre.
Que consti que totes les opinions expresades són a títol personal, i per tant discutibles de dalt a baix.
Servidor no poseeix cap tarot miraculós i senzillament expressa les seves impressions, que al ser fetes per ment humana, són imperfectes i a vegades poc parcials.
Si recordem que fa cinc anys, els nacionalistes gaudien de 15 diputats al Congrès, podem afirmar que la política estatal de CiU no segueix el senderi correcte.
Per analitzar les dades, ens podem servir de diferents paràmetres: el candidat, el desgast que suposa estar en primera línia per part d'un partit regional, que ha de mesurar les seves forces amb d'altres més grans que ells, la indefinició sobre l'objectiu final, i per últim un dels punts sobre el que m'inclino. La ingenuïtat.
Quin és l'objectiu del catalanisme polític? De segur que trobem opinions per a tots els gustos, i aquí és on radica també part del problema, la manca d'un objectiu real i final. A més, el catalanisme polític que representa CiU va nèixer per dotar a Catalunya d'unes institucions pròpies d'autogovern.
Un cop assolit l'objectiu (i amb escreix) cal passar a la següent etapa, i el que no és pot fer, és, jugar a les indefinicions i al doble joc com rutina habitual.
El públic sap que CiU ha dotat d'unes estructures administratives de les que no gaudia Catalunya d'ençà d'abans del 1714. Ara bé, un cop acabada la feina ha anat tirant de la rifeta i vivint de còmodes (i no tant còmodes rendes).
Malauradament, la nova classe dirigent que s'ha fet amb els òrgans de direcció a Convergència, no s'adonen que no és pot estirar més els rèdits del passat. I això és el que es dediquen a fer, sumant la nul.la capacitat d'entendre perqué l'electorat va abandonant mica a mica la casa gran del catalanisme polític.
Massa sovint s'ha sentit a casa nostra les crítiques a aquells sectors que volien emular les formes de fer del PNV, acusant-los de ximples, inmadurs, seguidistes, derrotistes i exaltats.
Si bé és cert que la distància social i política de les dues societats és gran i que les comparacions són odioses, aquí del que es tractava era d'intentar fer un pas més enllà i teixir altre cop el projecte nacional per a completar-lo.
Les tensions a les que es van veure sotmesos els membres del PNV arràn de l'ofensiva popular, feien escruixir de por a les acomodades èlits de CiU que no estaven preparades per a deixar estar la política de "peix al cove".
I aquí tenim l'explicació de l'eclosió d'ERC com a una nova/vella força que emergia de les profunditats de la guerra civil. Van agafar el missatge de CiU tot revestint-lo d'una cuirassa de novetat i de la beligèrancia que els convergents havien perdut.
Però amb el pas d'aquests quatre anys, s'ha pogut veure que la formació republicanca continua els seus tics provincians i de trinxera, com en el cas del benvolgut Sr. Tardà, que fa que senti vergonya de ser el que sóc.
A títol individual penso que moralment vam perdre tota la nostra raó de ser amb el cas del Delta de l'Ebre, que per molt que a aquelles comarques ens hagin perdonat, va marcar un abans i un després pel que fa a la defensa del territori, I és que no hem d'oblidar la lliçó moral de l'onze de setembre.
Que consti que totes les opinions expresades són a títol personal, i per tant discutibles de dalt a baix.
Servidor no poseeix cap tarot miraculós i senzillament expressa les seves impressions, que al ser fetes per ment humana, són imperfectes i a vegades poc parcials.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada