SOBRE EL SINDICALISME

No vull deixar passar l'oportunitat de parlar d'un dels pilars sobre els que s'ha edificat part de la nostra història recent, tant a nivell mundial, com de casa nostre.

Per començar, recordar el fet que Catalunya entrés al segon torn de la revolució industrial europea, generà l'establiment d'una nombrosa classe obrera, i amb ella arribà l'associacionisme sindical.
Només cal que repassem les dades d'afiliació per comprobar que la inmensa majoria d'associats de l'estat espanyol es trobaven a casa nostra, i conseqüentment, la seu i fundació dels diferents sindicats cal cercar-la a Barcelona.
Parlo de casos com el de la CNT, o la UGT, fundada aquesta última per Pablo Iglesias, a la ciutat comtal arran de l'Exposició Universal de Barcelona, l'any 1888.
Igualment, els màxims exponents que ha donat l'obrerisme ibèric són d'orígens catalans (el Noi del Sucre-Salvador Seguí, Josep Peíró o d'altres com el famós Josep Lluís Facerías, que van inspirar películes de Hollywood).

Avançant cronològicament ens trobem amb la ruptura que va significar la victòria franquista, l'exili, la deportació a camps de treball i la mort de molts dels líders del moviment obrer.
No serà fins als anys 70, quan amb l'afebliment moral del règim es produirà la reorganització clandestina de sindicats i partits polítics.

Arribant a avui en dia, quina lectura podem fer del moviment obrer a Espanya?

Tenim dos sindicats forts que representen a la majoria d'afiliacions, CC.OO i UGT.

I quin paper juguen dins el món de les relacions laborals?

Amb l'assoliment del poder per part de PSC-PSOE i ICV-EUA aquests sindicats de mobilització social no en fan cap, sinó que formen part, al meu entendre, del bloc d'esquerres que governa aquest país.
El més interessant és l'agitació pública que realitzen quan els seus socis (PSC-ICV) estàn a l'oposició, i l'acomodament a la menjadora quan arriben a governar.

Aquestes apreciacions no les faig de forma imparcial és clar, perquè com a ciutadà sento enveja del sindicalisme francés, representant de la voluntat més radical dels desafavorits, que no deixa de ser, com a mínima necessària per higiène social.

Qui no recorda quan a finals dels anys 80 els camioners francesos van col.lapsar literalment el país en pro de les seves demandes socials?
Podrem veure mai un sindicalisme espanyol encapçalant un pols contra un govern del que forma part per defensar els interessos dels més desafavorits?

Com han de fer la seva tasca si la major part dels seus pressupostos surten de subvencions autonòmiques i estatals?