UNA HISTORIA DE BARCELONA (I)

Qui havia de pensar que un petita colònia romana establerta dalt del mons Tàber esdevindria la metròpolis vibrant en que s'ha convertit Barcelona?
La tenacitat d'uns habitants establerts a la planura entre els rius Llobregat i Besòs, i rodejada de poblats ibèrics hostils va superar les adversitats, prosperant i esdevenint més influients que la poderosa ciutat grega d'Emporion.
Podem destacar un d'aquests instants fugissers que marquen la diferència entre la supervivència i la supremacia d'un projecte.
Parlo de la catàstrofe suferta a l'Imperi Romà després de l'irrupció del poble dels alamans al voltant de mitjant segle IV.
Roma començava a defallir, i amb ell les poderoses defenses del Rhin que ja eren incapaces de contenir per més temps a les temibles tribus germàniques, una de les quals, els esmentats alamans van irrompre amb violència per la Gàlia i Hispània.
Barcino no va ser una excepció i les petites muralles que l'envoltaven no van aturar un poble dedicat al pillatge.
Però enlloc d'enfonsar-se com d'altres urbs romanes, els seus ciutadans reunits en sessió extraordinària del senat decidiren refer les muralles i alçar-les més de vuit metres. Crearen torres de reforç i guaita i en doblaren el gruix. Feren servir les mateixes làpides dels cementiris per reforçar-les, busts de nobles testes, runes i objectes preuats van ser dedicats a la protecció dels seus ciutadans.
Les muralles de Barcelona van fer-ne una ciutat segura, tant que era l'única plaça forta del nord peninsular, i en ella s'hi establí una de les dones més magnífiques de la nostra història, Gal.la Placidia, dona del rei visigot de torn i que tot i residir un any a Barcelona, en deixà una empremta indisoluble als seus ciutadans (tant que té una plaça al districte de Gràcia)
La sessió del senat en la que es va decidir fer una Barcelona forta va canviar la concepció i el rumb de la història de Catalunya i Espanya, doncs els francs traçaren la fi de l'Europa feudal on la ciutat acabava i començava, el Llobregat.

Sempre he assegurat que l'Europa feudal (a nivell més que cultural, sociològic) acabava a la frontera franca del l'esmentat riu, i com més conec europa, més m'hi reafirmo. A Barcelona l'ideari col.lectiu europeu i té una avançada dins del món peninsular (del que no pretenc menystenir-ne res en aquest article, sino acotar conceptes).

Aquesta ciutat va arribar a ésser cap i casal del reialme d'Aragó, i rival de les comercials Gènova i Venècia (amb les quals vam disputar-nos guerres i la supremacia del món mediterrani occidental).

No podem oblidar tampoc el període de decadència i estancament en la que cau Barcelona a la fi dels últims reis del Casal de Barcelona i ja definitivament amb la casa d'Austria, demostrant la teoria que la manca de poder polític real porta aquesta ciutat i Catalunya en general a una minva de les seves capacitats creatives i comercials.

Anys després, concretament el dia 12 de setembre de 1714, d'una ciutat en runes, devastada, bombardejada, famèlica i fatigada, els seus ciutadans tornaren a fer un gest que marca la diferència entre l'èxit i el desencís. Aquells barcelonins que el dia abans havien lluitat i mort (curiosament també a les muralles de la ciutat) es van alçar d'hora i conjuntament reconstruiren allò del que avui ens iguala a tots, l'orgull d'una ciutat que reneix sempre d'entre les cendres.
I és que qui no sap la dita "els catalans de les pedres en fan pans".
Quan dic que s'alçaren l'endemà per refer les seves cases, tallers i comerços no ho dic en sentit metafòric sinó real.

Podriem continuar parlant de la ciutat que encorsetada per aquelles famoses muralles (que tants cops la va defensar) ha de derruir-les per enxamplar-se i donar cabuda a la revolució industrial i a la introducció de noves tècniques i pensaments que tornen a fer de Barcelona, el peu d'Europa a la península. Però del tema de la industrialització, la creativitat, el pensament, el modernisme, el noucentisme, el catalanisme (tant l'imperial-burgués com el republicà), els grans artistes i la Barcelona pre i post olímpica, en parlaré properament doncs és massa extens.

Però no vull acabar sense fer una reflexió, hi ha qui diu que la grandesa és un ideal, jo crec que la grandesa es fabrica en determinats moments. Potser el període d'inflexió i decadència en el que ha entrat la ciutat, és el moment de forjar-lo de nou a l'enclusa de les nostres il.lusions.