ERC I SOLIDARITAT CATALANA

Rera les sigles d’ERC trobem el pes de la història transformada en més de setanta anys d’un catalanisme que va marcar els anys de la segona república, i que ara de nou torna a dirigir l’agenda de la política d'aquest país.

Podriem fer un aprofundiment sobre les circumstàncies que porten a l’eclosió de tant insigne partit polític, però no en prous coneixements per a fer-ne una explicació raonable.
El que si que podem fer, és dirimir en quin estat es troba, quin camí pren i quina part de l’espectre sociològic ocupa avui en dia.

Les seves sigles ens ho diuen tot, i fent servir el sentit comú veurem l’encorsetament al que es troba sotmesa ERC.
Són d’esquerres, republicans i independentistes, però és clar, això fa que només puguin recollir part de l’electorat, per molt que sembrin el camp del veí.
Com un partit que es defineix tant clarament pot mirar de recollir vots d’altres partits? Això es produirà de manera ocasional i purament estratègica (depenent de la conjuntura del moment i de la feblesa de les altres formacions nacionals), però mai podrà consolidar altres posicions sino reformula els seus objectius.
Malauradament per ERC necessiten reformular-se molts conceptes o mai podràn esdevenir un partit de majories, essent sempre el soci incòmode que sempre aspira a més.

En contraposició vull posar-vos unes altres sigles, Convergencia i Unió. Aquestes també definiexen clarament els seus objectius, ésser el nucli on convergeixin totes les aspiracions nacionals i catalanistes, de manera que abarquen més ampliament la recol.lecció de l’electorat.
L’èxit indiscutible de 23 anys de govern rauen en la seva ambiguitat pròpia de la teoria del pèndol, on sobreviu allò que es mòbil, adaptable als temps (com el pèndol) encara que això pugui generar dubtes i perspicàcies.

El bitllet que ven CiU el poden comprar més electors, ja que cadascú imagina a on vol que el portin, en canvi el bitllet que ven ERC només pot dur a un lloc, l’independència.

Jo puc tenir molt clar quina destinació puc triar, però davant l’atomització política sorgida d’una més amplia diversificació social, no se si la venda de bitllets a un sol destí pot sortir gaire rendible.

La llàstima més gran que viu Catalunya és el clima de desconfiança en la que s’han instal.lat els mateixos partits que diuen defensar-la des de posicions divergents.

Catalunya només té un camí per avançar social, cultura, económica i políticament, la reedició de Solidaritat Catalana. Coalició de partits catalanistes de totes les idiologies possibles que va existir entre 1906-1909 i que va recollir el més gran èxit electoral que hem viscut mai. Va arrasar literalment allà on és va presentar.
Evidentment han pasta cent anys des de llavors i moltes coses han canviat al país, però les circumstàncies que van veure nèixer Solidaritat Catalana continúen essent les mateixes. La necessitat d’una força política única, forta i capaç de liderar els projectes d’aquest país, desde la centralitat i la divergencia ideológica, però també desde l’acord i la unió política.

Som una nació petita, amb un autogovern migrat, o som forts desde la unió o sempre serem manats per d'altres, car no mereixem el dret a dirigir-nos sols.
Catalunya va perdre aquest privilegi, és hora doncs de recuperar-lo, des del seny i la intel.ligència.