Aquí presento el magnífic poeta barceloní Salvador Espriu, eclosionador, renovador i conservador d’una flama que fa unes dècades semblava propera a l’extinció.
A part de la seva faceta d’home culte per excel.lència en destaco la seva espiritualitat dolça, senzilla i profonda, posada de manifest en innombrables poemes que no tinc ni temps, ni lloc per poder desglosar.
Transcric uns versos que per mi representen la meva manera de ser, fer i pensar, i on em sento plenament identificat.
ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE
Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria d’allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: «Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que se’n va del seu indret»,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentari:
estan molt be els poemes i poetes que ens has mostrat. No estaria malament que tu, amb la teva dilatada biblioteca personal, ens recomanesis tambe alguna lectura. Nen, arriba l'estiu i no se que llegir.
Publica un comentari a l'entrada