EL CATALANISME

Porto temps pensant en el tema del catalanisme, tant pel que fa al cultural, social, polític i perquè no, esportiu.
No acabo d'entendre per quina raó en tenim dues de corrents, sobretot en el vessant polític, i sempre em pregunto si no perseguim els mateixos objectius.
Molts em respondran que no, d'altres que si, i d'altres que si, però amb condicionants, doncs un cerca una ruptura ràpida i l'altre va a un altre ritme, tot construint país i dedicant-se al peix al cove. Hi ha tantes opinions com persones, i és que cada casa és un món, i cada persona un misteri.

D'ençà que en tinc coneixement que miro d'esbrinar perqué no es poden acomodar o arribar a punts de convergència entre les diferents opcions, i mai en trec l'entrellat del tot clar.
Un mira d'aglutinar el màxim de consens social rebaixant les seves espectatives, i l'altre, el més rupturista, oblida a vegades que som un país divers i amb una creixent atomització de la nostre societat.

Però sempre ha sigut així?
Jo afirmo que no. D'ençà de l'impuls de les bases de Manresa a l'any 1892 que el catalanisme polític va viure uns moments solemnes d'unitat. Unitat trencada primer per l'opció ambigua del gran Cambó i posteriorment ratificada i augmentada amb la creació d'Esquerra Repúblicana de Catalunya el 1931.
El gran moment que va viure aquesta aspra terra el trobem entre el 1906-1909, amb la mai prou valorada unió de Solidaritat Catalana, que representà les esperances, somnis, anhels i il.lusions del Principat conjugant les forces carlines, republicanes i regionalistes de la Lliga.

Tinc clar que la llibertat no es pot prendre per la força, o es pot guanyar. La primera opció només porta patiment, llagrimes i dolor, i la segona sembla que no és a l'abast de tothom, car es necessita inteligència, paciència i unitat. Característiques totes elles que es donen al caràcter català a nivell particular, però no a nivell col.lectiu.

I que passà doncs amb el catalanisme? Doncs que tenim un període de quaranta anys de dictadura que estronca el posterior desenvolupament d'aquestes opcions, i ja amb la democràcia restaurada apareix la figura de'n Jordi Pujol i Soley, polític que sota la seva grandesa es tapà qualsevol opció catalanista que no fos la seva.
I per acabar, que tenim avui? doncs amb el pospujolisme les dues opcions embrancades en una guerra d'aniquilació total, l'una contra l'altre, i és que no hem d'oblidar mai l'operació asfixia que està duent a terme ERC a CiU, i que em mereix la més absoluta de les repulses.

Pot ser que arribi un dia en que les lluites intelectuals-polítques fraticides entre sectors catalanistes arribi a la fi perquè ja no tinguem país pel que lluitar. No podem, no hem de destruir els fonaments posats i pujats com esglaons de lentes hores per homes que representen els pilars d'aquest país. Estem dilapidant l'herència de Prat de la Riba (qui reformulà la renaixença del país en el seu llibre "La Nacionalitat Catalana"), Cambó, Macià i Pujol.

Em sento orgullós del bagatge cultural assolit per aquestes quatre personalitats a qui tant hem de recordar, de fet, els hi debem tot com a poble, puig sense ells no seriem res.
Prat de la Riba ens va dotar d'una consciència nacional però morí abans de veure'n els fruits; Cambó va elevar la política a la categòria d'art i va fer-nos veure que sense ordre social no hi ha país; Macià va ensenyar a totes les classes socials de Catalunya que podem progressar socialment a més de políticament, és més, ens va donar el que no teniem, dignitat. Mai oblidarem les seves paraules: "per una Catalunya políticament lliure, socialment justa,
econòmicament pròspera i espiritualment gloriosa".
Amb poques paraules resumeix l'anhel de la persona, com a èsser individual i com a col.lectiu.
Per últim tenim el personatge que ens és més proper, Jordi Pujol.
La seva és una història d'aquelles que eclipsen amb la seva llum tot el que tenen al voltant. Ell va crear del no res les estructures que avui tenim de la Generalitat, TV3, el 33, Catalunya Ràdio, va alimentar (i també se'n va alimentar) de la societat civil catalana (i espanyola en bona mesura).
A més, ha sigut una persona que no ha perdut mai el contacte amb el poble real, les necessitats i la cojuntura del moment. Amb Jordi Pujol s'assoleix el summum de l'influència catalana al Parlament espanyol i s'arriba a la reformulació de "l'Imperialisme Català" (la formulació d'aquesta teoria és obre del professor Ucelay da Cal).
L'únic parèntesi negre el trobem arran del pacte del Majèstic, però fent d'advocat del diable, qui no comet errors? i més si parlem de 23 anys de govern.
Pujol va ser un home pràgmatic, i amb ell s'arriba a la màxima que d'idealistes n'hi ha de dues classes, de ximples o de màrtirs. Ell no va ser una cosa ni l'altre.

Voldria obrir una escletxa de llum dins les preguntes que cadascú es formula sobre aquest tema, tot desitjant no haver-ne provocat encara més.

Que cadascú fagi el que hagi de fer, puig la història ens jutjarà a tots...