dilluns, 18 de juny del 2007

CONSIDERACIONS AL POST DE PACO GAMBÚS

Benvolgut Paco,


Comparteixo amb tu totes les consideracions i reflexions que fas, és més, m'hi sumaria sempre hi quant parlèssim d'una Europa forta, la d'abans de la retirada francesa d'Argelia.
I és que l'Europa tal i com l'hem estudiat als llibres, de Beethoven, de la Revolució Francesa, de Schopenhauer, Manet i tots els impressionistes, Balzac, Victor Hugo i Mozart, ja no existeix. Només cal que surtis al carrer i te'n adonaràs que la immigració extra comunitària a Barcelona, de segur sense dades oficials a la mà i comptant els sense papers, deu rondar entre el 25 i el 35% de la població de la ciutat.

Ens acostem a un mestissatge de tals proporcions que esborrarà en bona mesura aquest anhel o sentiment de superioritat que tenim (remarco tenim pq m'hi sumo) els europeus.

Pel que fa al tema de Turquia, jo crec que les discussions sobre aquest tema no són rellevants. El que si que ho és, és el fet de que són a la bora de 75.000.000 d'habitants, amb una progressió que farà que superin a Alemanya en pocs anys. Suma a tot això les altes tases de creixement econòmic que tenen i veuràs com no ens convé deixar-los fora, o sinó, algún Anatoli intel·ligent sabrà treure profit del seu poder.
No ignoro els llaços culturals que manté Turquia amb les ex-repúbliques soviètiques de llengua turquica, ni les aliances que mantenen als Balcans amb les províncies musulmanes de Kosovo, Bosnia-Hercegovina, Albània, i certes parts de Montenegro, aliances de les que poden treure'n partit econòmic creant el seu espai pròpi a l'estil de la UE.

I que farem llavors els europeus? cridar als americans? no crec que estiguin per tornar a ajudar per tercera vegada aquest museu en el que s'esta convertint Europa. I dic museu perqué el cor de roure del continent, que és Paris, segons els analistes perd vitalitat empresarial, augmenta el nivell de vida però amb unes taxes d'envelliment que fan por i es converteix cada cop més en un aparador turístic.

De la mateixa manera que les revolucions pólíques del 1830 o el 1848 van dotar a Europa d'una nova consciència nacional i social, ara, avui i aquí, la democràcia cristiana ha de tornar a forjar de nou el ferro roent que és aquest continent. Potser l'espasa s'ha trencat, però amb el mestissatge d'una nova fornada de ciutadans, tindrem metall nou per donar-li forma, i aquest metall, per a un servidor inclou a Turquia.

Potser els hi queda camí per fer. Els hi cal solucionar el tema de Xipre, admetre la minoria Kurda i respectar als seus veins de religió Ortodoxa. Però per a mi, aquests no són esculls insalbables.

I pel que fa al tema de la intolerància, jo conec un estat membre de la Unió que ilegalitza partits polítics, tot deixant a un 15% de l'electoral orfe i sense opció a presentar-se a unes eleccions. Si tolerem això amb els "peros" que comporta, també els podrem tolerar a ells.