LA INMIGRACIÓ

El simple fet d'anomenar la paraula inmigració, ja crea una certa controversa, doncs és un tema candent, actual i que motiva passions, tant a favor com en contra.

Voldria només fer una petit esboç de dades per tal que hom reflexioni i n'extregui les conclusions que consideri adients, ja que no tots vivim les mateixes circumstàncies ni pensem igual.

A l'any 2000, Espanya comptava oficialment amb 39.800.000 habitants aproximadament, i a dia d'avui, segons les dades de l'INE, tenim 45.120.000 habitants. Que significa això? Jo crec que les simples dades parlen per si soles.
Però no només podem fixar-nos en el nombre de persones nouvingudes a l'estat, sinó en quines condicions venen i quin és el perfil inmigratori que sembla haver adoptat Espanya. I és que hi ha tantes maneres com opinions per regular l'entrada de persones (i vull remarcar la paraula "persones").
Tenim el model canadenc, que radica la seva eficiència en calcular una xifra de persones necessàries pel seu mercat laboral i la bona marxa de l'economia, a més de fixar les professions i titulacions adequades per cada sector. Així calculen el nombre de metges, infermeres, professors, manobres, ... que necessiten per satisfer la demanda interna, i comencen el procés de selecció d'acord amb aquestes directrius.
L'altre model, representat en bona mesura (però no del tot perqué té característiques a vegades del canadenc) és el dels Estats Units d'Amèrica, el tradicional, el de la piràmide que en dic jo. Aquest és model va nèixer amb el mateix concepte de nació americana, i radica en onades successories d'inmigrants que fan les feines menys qualificades, així amb els anys s'estableixen i prosperen, deixant pas a una altre onada de foranis que ocupen altre cop les posicions més desafavorides. Això es tradueix en un augment constant de la riquesa nacional que creix a les costelles dels nouvinguts, però que garanteix el famós somni americà, el de prosperar a base de suor i treballs.
El fet de ser una primera potència mundial i de poseir els millors centres d'ensenyament, fa que els EUA rebin també inmigrants qualificats o d'èlit.
L'aspirant a emular el mestre és Espanya, la qual s'ha convertit en el segon país del món en el rànquing de rebre persones.
Amb tot, les diferències amb els EUA són significatives, ja que nosaltres hem sigut sempre un país d'emigrants (que no inmigrants), i la qualificació professional d'aquests no és d'un alt nivell acadèmic.
Sembla ser que hi ha un estat nòrdic que vol imitar el model canadenc, Finlàndia. I és que en base a l'alta tecnologia que ha aportat la marca Nokia, els nòrdics volen atraure personal qualificat per tal de continuar esdevenint referent mundial de la qualitat de vida i de l'alt nivell en desenvolupament tecnológic.

Pel que fa al cas concret de Catalunya, aquest cop no som una excepció dins d'Espanya, sinó que seguim el model de creixement de la resta de l'estat.
Hem passat de 6.000.000 habitants fa set anys, ha arribar a 7.300.000 de targetes de la SS emeses. Per tant tenim un percentatge de població nouvinguda de més del 16%.
Les perspectives de creixement són per a mi molt clares, ja que de no canviar la tendència ens podem plantar el 15.000.000 habitants en menys de 30 anys.

La base i conclusió del model inmigratori canadenc és molt clar. Un desenvolupament continuat, i armoniós amb el creixement de l'economia i els serveis bàsics de protecció social, a més de comptar cada dia amb més professionals i més ben preparats.
El model americà (i espanyol el consequència) no té uns camins finals tant ben definits, perquè si bé garanteixen un creixement espectacular (com el nostre cas) de la riquesa, aquesta no es troba ben redistribuida i en el cas hipotètic d'una petita crisi industrial i/o econòmica, podem tenir tensions socials entre classes mitjanes empobrides i nouvinguts que no tindran feina ni ingressos.
També aporta aquest model altres consequències, com les de la baixa tecnologia i productivitat de les nostres empreses.
Per a un empresari és avui més rendible contractar mà d'obra barata que no pas invertir en productivitat, i el que avui és un comentari, demà pot ser una catastrofe per la nostre economia dins d'un món globalitzat.

Estem jugant amb foc, i tenim molts numeros per a cremar-nos.